El millor de Roald Dahl, mestre del relat curt

Un cop més ha de ser una petita editorial independent, Sembra llibres, la que aprofiti el centenari del naixement d'un autor destacat per publicar-ne una selecció de relats en la nostra llengua. Em refereixo al gran Roald Dahl, de qui la coratjosa editorial valenciana ha tingut l'encert de confiar la traducció d'una selecció de relats a Ferran Ràfols, un traductor experimentat, en una edició pulcra. És veritat que fa uns quants anys alguns d'aquests relats ja havien estat publicats per Empúries, en traducció de Rosa Borràs, sota el títol televisiu de Històries imprevistes, però és molt oportuna una actualització, amb la cura que Sembra Llibres posa a les seves edicions i la voluntat d'atrapar nous públics lectors per a la nostra llengua. A més, la mateixa editorial acaba de publicar aquest setembre 2016 Algú com tu, del mateix autor, un dels seus millors llibres de relats originals —no pas una selecció. Així comencem a disposar en català d'un corpus més ampli de les obres per a adults de l'autor britànic.

Habitualment, quan es parla de Dahl, se sol fer referència a l'escriptor adreçat al públic juvenil i es deixa de banda l'interessantíssim escriptor per a adults. La seva popularitat li ve del primer vessant, profusament adaptat al cinema, però jo tinc una debilitat especial per al segon vessant, especialment en els relats curts, on crec que el britànic desplega amb més llibertat totes les seves capacitats literàries i, per què no dir-ho, la seva mala llet. En canvi, tot i que té moments molt suggerents, la seva novel·la, El meu oncle Oswald no resulta tan rodona com les narracions breus.

"En els relats curts, el britànic desplega amb més llibertat totes les seves capacitats literàries i, per què no dir-ho, la seva mala llet"

El recull publicat es presenta com un aplec dels millors contes de Dahl. Això sempre és discutible, però efectivament conté una mostra prou àmplia i diversa de l'habilitat narrativa del britànic. N’hi ha d’emparentats amb la ciència ficció com «La gran gramatitzadora automàtica», que, alhora, conté un fort sarcasme sobre la creació literària i el seu adotzenament. N’hi ha alguns de més anecdòtics, d’un cert to gairebé costumista: «L’home del paraigua». Fins i tot, n’hi ha de lligats a les experiències de guerra de Dahl —pilot d’avió durant la 2a Guerra Mundial— com és «Katina», una tendra història extreta del recull de narracions bèl·liques titulat Over to you. Però el Dahl per a adults imprescindible és el relacionat amb l’humor negre i amb gust per l’horror, que, afortunadament, també podem trobar en moltes de les narracions del recull: l’escabrosa aposta de «L’home del sud», la intrigant atmosfera de «La dispesera», el misteriós capteniment de l'esposa fastiguejada pel marit a «El camí que puja al cel» o la macabra història de «Gelea reial».

"Estilísticament, alguns dels relats són indubtables obres mestres, amb un engranatge que funciona com un rellotge i que revela el contingut sense dir-ho tot" 

En ocasions, els desenllaços dels relats corresponen al tipus que podríem anomenar “el caçador caçat”. És el cas de «La senyora Bixby i l’abric del coronel» o també «El plaer del capellà». A més, Dahl sap treure molt partit de les ambicions ximples del nou ric, com a «El majordom». De fet, com passa també amb les rondalles i els contes de fades de tota la vida, els relats dahlians molt sovint retraten, ridiculitzen i blasmen els vicis i defectes dels éssers humans, especialment, l’ús de l’engany als altres per aconseguir un benefici propi. Ara bé, a diferència dels contes tradicionals, Dahl no hi inclou explícitament una moral, sovint ni tan sols descriu les conseqüències fatals de les seves històries i deixa llibertat al lector perquè les suposi ell. L'efecte intrigant o aterridor encara es multiplica molt més perquè el lector no troba descrit explícitament el resultat final.

"Segons Jeremy Treglown, el seu biògraf, Dahl era una persona més aviat difícil, carregat de mala llet, cosa que acostuma a fer bons escriptors"

Estilísticament, alguns dels relats són indubtables obres mestres, amb un engranatge que funciona com un rellotge i que revela el contingut sense dir-ho tot. És el cas de «El camí que puja al cel», on el text no explicita què li ha passat al marit, però el lector se n’adona perfectament. De la mateixa manera, a «La dispesera», el lector intueix què ha succeït en el passat en aquella casa d'hostes i pot suposar que li espera al protagonista en el futur, però el text queda obert.

Segons Jeremy Treglown, el seu biògraf, Dahl era una persona més aviat difícil, sobretot als seus darrers anys —carregat de mala llet, cosa que acostuma a fer bons escriptors. Va acabar tip del maltracte de la crítica a moltes de les seves obres, poc premiat al seu país on vivia força al marge dels ambients literaris, amb mala relació amb els col·legues, acusat d'antisemitisme per poca traça en la ressenya d'un llibre, embolicat en polèmiques absurdes (la seva baralla amb Salman Rushdie, quan aquest era perseguit per l'islamisme radical, té tota la pinta d'un atac de banyes), etc. Jo sempre dic que cal diferenciar la persona i el caràcter de l'autor de la seva obra; Roald Dahl és un magnífic exemple d'autor amb una obra d'una gran qualitat. Aprofitem que, pel fet d'haver nascut fa 100 anys, ara en tenim a l'abast noves edicions.

Pere Torra

• Roald Dahl, Els millors relats de Roald Dahl, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Sembra llibres, 2016.
• Publicat a La Veu núm. 60, octubre de 2016.