Crònica dels dies que no oblidarem mai

Dies que duraran anys és un llibre que durarà anys. Efectivament, quan en contemplem les fotografies i en llegim els textos, tenim la sensació —curiosa en un llibre que parla de fets recents— d’estar palpant la història. De fet, és més un document d’història que no pas un document estrictament periodístic, perquè ja des del títol invoca la perdurabilitat; en canvi, el periodisme sol ser més efímer.

El fotoperiodista i il·lustrador Jordi Borràs ha confegit un llibre destinat a esdevenir imprescindible per entendre aquest país els propers anys. És una crònica dels dies que vam viure a Catalunya el setembre i octubre del 2017; una crònica no tan sols gràfica —amb fotografies sobretot d’ell, però algunes d’altri—, ja que inclou una dotzena de textos oportuns i diversos a càrrec d’uns quants autors.

Jordi Borràs ha confegit un llibre destinat a esdevenir imprescindible per entendre aquest país els propers anys

El llibre comença amb un text del mateix Borràs que emmarca la situació excepcional del país amb les insòlites jornades parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre, precedides pels dramàtics esdeveniments del 17 d’agost a Barcelona i a Cambrils. Amb una incipient perspectiva històrica, Borràs recorda que el procediment emprat per aprovar aquestes lleis fou validat posteriorment pel TC mateix i ofereix un testimoni gràfic, de primer nivell, dels moments que es van viure al palau de la Ciutadella: els escarafalls dels partits unionistes per un procediment legal; els aplaudiments a peu dret de C’s, PSC i PP a l’exsindicalista Coscubiela, que contrastaven amb la dignitat d’alguns companys de CSQP que van romandre asseguts (Albano Dante Fachín); la serenitat resignada de Puigdemont, Junqueras, els membres del govern i de Junts pel Sí; la parsimoniosa determinació d’Àngels Martínez retirant les banderes espanyoles deixades pels del PP en abandonar els escons; etc.

“Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s’esborra”

Albert Forns repassa, de forma desimbolta, la campanya pel referèndum amb un divertit report d’una encartellada entre birres i Twitter gràcies al web #EMPAPEREM. En canvi, Anna Ballbona se centra en el 20 de setembre, el dia de les ràtzies de la policia espanyola i Guàrdia civil per entrar a diverses seus governamentals i encerclar la seu de la CUP sense ordre judicial. El text acaba amb una eficaç frase lapidària: “Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s’esborra” .

“No s’oblida fàcilment la sensació de tocar la llibertat amb la punta dels dits”

Per la seva banda, Raül Garrigasait analitza l'impacte de la revolta entre els estudiants universitaris i, després de deixar clar que això no és una bullanga més, expressa que “no s’oblida fàcilment la sensació de tocar la llibertat amb la punta dels dits”. S’acompanya amb imatges d’una Facultat de Lletres plena a vessar i de la manifestació convocada per Universitats per la República el 28 de setembre. Qui primer se centra en l’1 d’octubre és Marina Espasa, que oposa els uniformes taronges dels bombers als negres dels policies. Els taronges defensaven la gent; els negres, l’agredien. Espasa descriu les seves vivències d’aquell dia i recorda la ridícula frase de l’ara expresident espanyol: “No ha habido referéndum”.

“Nosaltres érem els carrers”

Adrià Pujol l’encerta en qualificar de llegendàries les urnes, que van ser a punt a tots els col·legis electorals i la “intel·ligència” espanyola va ser incapaç de detectar. És que no en van trobar ni una! Perquè el Primer d’octubre és de la gent. Per això Natza Ferré recorda que “nosaltres érem els carrers” i Gemma Ruiz explica la jornada d’un home de 92 anys, supervivent de la guerra de 1936-1939, i les emocions que va viure ell i, sobretot, les que va fer viure, amb la seva empenta i determinació per votar. A tot arreu vam plorar veient la nostra valenta gent gran anant a votar amb caminadors, bastons o cadires de rodes.

La Guàrdia civil va actuar amb una violència insòlita, pròpia “d’un imperi garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seua autoritat”

Com que aquests dies es van viure amb gran intensitat a tot el país, si hem de fer algun retret al llibre, tan sols és un cert “barcelonacentrisme” de les imatges, amb algunes excepcions (incloent unes fotos de la increïble manifestació de Brussel·les). Per això va bé que Joan Todó expliqui que va anar a la Ràpita, el seu poble, on la Guàrdia civil va actuar amb una violència insòlita, pròpia “d’un imperi garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seua autoritat”. Per la seva banda, Jordi Lara fa una personal reflexió sobre els cops de porra, els qui els donen i els qui els reben. Jenn Díaz posa molt èmfasi en el despertar del poble, que va conquerir el carrer i que ara més que mai és un “poble ferm i unit”. Els textos es clouen amb un de Jordi Borràs en què reivindica que “tot és possible, fins i tot allò que creus impossible”.

El Borbó faria bé de llegir-lo si vol entendre res. Li fa molta falta aprendre com un poble construeix la seva llibertat

Encara que el fotoperiodista no pugui ser alhora a mil llocs, el seu llibre sí que arriba arreu, fins i tot a les mans del monarca espanyol a qui el president Quim Torra li n’ha lliurat un exemplar, juntament amb l’informe del Síndic de Greuges sobre els ferits del primer d’octubre causats per la violència de la policia espanyola. El Borbó faria bé de llegir-lo si vol entendre res. Li fa molta falta aprendre com un poble construeix la seva llibertat. Convé que llegeixi també les paraules de la dedicatòria de Borràs: "No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que justifiqui ferits, presos polítics i exiliats. No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que pugui aturar l'anhel de llibertat del poble català".

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 79, juny de 2018.

• Jordi Borràs, Dies que duraran anys, Barcelona: Ara llibres, 2018.