La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (1)

Jorge Semprún, Quel beau dimanche!

En aquesta sèrie d'entrades que inicio, analitzaré l’obra Quel beau dimanche! de Jorge Semprún, publicada el 1980, a partir de la traducció al castellà feta per Javier Albiñana, amb el títol Aquel domingo.

En primer lloc, abordaré el problema de l’estatut d’aquest llibre a la vista de les aportacions de Philippe Lejeune sobre l’autobiografia i la noció de pacte autobiogràfic. Es pot considerar autobiogràfic Aquel domingo? Miraré de respondre aquesta pregunta i veure com el lector percep el llibre i el ‘fa funcionar’, seguint el punt de partida de Lejeune: “En partant de la situation de lecteur, j’ai chance de saisir plus le fonctionnement des textes puisqu’ils ont été écrits pour nous, lecteurs, et qu’en les lisant, c’est nous qui les faisons fonctionner” (vegeu LEJEUNE, Philippe, Le pacte autobiographique, París: Éditions du Seuil, 1975, p. 14).

A continuació tractaré sobre el fet de narrar una vida i, a la vista dels postulats de Paul Ricoeur, podrem entendre com Semprún, per mitjà de la narració d’episodis de la seva vida, introdueix un ordre en el text que permet fer comprensible el caos vital i donar sentit a la multiplicitat d’instants d’una vida. Veurem que aquest ordre de la narració no correspon a l’ordre cronològic, el qual és rebutjat frontalment pel narrador.

Després analitzaré la identitat o les identitats del narrador, atenent als diversos noms i personalitats que apareixen al llibre, vinculats a les seves activitats de lluita clandestina en temps de la resistència a França i de la dictadura a Espanya. Al mateix temps, aquesta multiplicitat de noms del narrador -a part d’oferir un eficaç joc narratiu- contribueix a una certa dissolució de la seva identitat amb repercussions significatives.

Així mateix, Semprún, a més de fonamentar-se en la pròpia experiència, completa l’obra amb un nombre considerable d’altres llibres que cita i comenta àmpliament. D’aquesta manera, l’autor basteix un discurs de crítica al comunisme que adquireix un caràcter coral. En aquestes circumstàncies, el llibre bascula cap a l’assaig o la dissertació intel·lectual. Sens dubte el mateix autor devia preferir l’eficàcia comunicativa del gènere narratiu en lloc de l’exposició d’idees pròpia de l’assaig. 

Per a fer tot això, donaré la paraula al llibre mateix, fragments del qual citaré profusament. Semprún, particularment en aquesta obra, és un autor l’anàlisi del qual ofereix una gran riquesa en el context històric que va viure.

(continua)

Pere Torra

El veritable rostre del nazisme

Fer servir el nazisme com a terme de comparació el banalitza, cosa que no tan sols és injusta amb allò amb què es compara, sinó sobretot amb les víctimes de l’holocaust, a les quals es degrada. Per això, ara que es diu que qualsevol cosa és nazisme, resulta oportú recuperar obres literàries que l’han tractat, com les del Premi Nobel Imre Kertész.

Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d’una família petitburgesa jueva assimilada. Quan tot just tenia quinze anys, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, conté nombrosos elements autobiogràfics i la podem dividir en tres parts, que corresponen als tres estadis de la seva evolució personal i tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner: 

1. L’adolescent d’origen jueu (capítols 1-4). 
2. El presoner (capítols 5-8). 
3. El supervivent (capítol 9).

Essencialment, Sense destí és una obra sobre la shoah , l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, si bé és progressivament que anem veient els canvis i la presa de consciència per la qual va passant el protagonista. L’ingenu nen de 14 anys, amb una vida relativament plàcida a Budapest, experimenta una metamorfosi, en la qual pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. Per exemple, György intenta que un company presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a llur origen comú, però l’interlocutor ho rebutja dient-li que ell no és jueu. György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

Sense destí no fa propaganda ni tampoc és un text que vulgui inventariar uns fets de forma documental i asèptica, sinó que és una obra literària que pretén aconseguir emoció i reflexió a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys, amb una mirada personal i sovint càndida, sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos. Aquesta mirada adolescent inclou dosis d’ironia, pel contrast entre la percepció de György i la gravetat dels fets. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus, fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110). La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa planteja una reflexió moral, com quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït perquè “tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa.” (254).

Precisament, un dels aspectes més interessants de la novel·la és la referència als moments de felicitat del protagonista en els camps. Hi ha un instant memorable en què György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En aquestes pàgines la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes que tracten la reclusió als camps d’extermini com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, supervivent dels camps, crea una obra que els transcendeix com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Pere Torra 

• Publicat a La Veu, núm. 25, maig 2013.
• Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns Crema, 2003.

El ‘lapao’, el ‘lapapip’ i el rosalbacavà de Salvador Espriu

El dia que el TC va suspendre la declaració de sobirania del poble català jo era a Madrid per motius de feina. En Capri ja ho deia això que, per una cosa o altra, sempre acabes anant a parar a Madrid. Mentre era assegut al metro, em vaig posar a llegir un llibre -la xarxa de metro de Madrid és tan immensa que disposes de molt temps. Al costat meu seia una noia que va fer això tan lleig de mirar el meu llibre i no es va poder estar de demanar-me: “-Perdone, ¿es portugués esto?”. “-No, catalán”, li vaig respondre. “-Ah, perdone?", va expressar visiblement contrariada tot posant-se vermella.

Certament, encara que no demano que tothom hagi de conèixer diverses llengües amb detall, seria raonable que tot parlant d’una llengua romànica rebés una instrucció bàsica per poder identificar les principals llengües de la família neollatina. La meva veïna del metro s’hauria estalviat fer el ridícul, si hagués estat capaç d’identificar que la llengua del llibre que jo llegia era la catalana. Trobo que hauria de ser una aptitud comuna dels parlants de l'àrea romànica poder identificar, almenys, les grans llengües com el català, castellà, francès, occità, gallec, portuguès, italià o romanès. Certament, pot resultar més difícil reconèixer el sard, l'aragonès, el franco-provençal o el napolità.

Aquesta anècdota personal m'ha fet pensar en la ignorància de les llengües. Evidentment, no és ignorància, sinó un menyspreu visceral contra la catalanitat allò que ha impulsat les Corts aragoneses a emprendre aquest despropòsit del ‘lapao’ i el ‘lapapip’, acrònims que corresponen als circumloquis que fa servir la recent “Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón” (sic). Curiosament, l’única llengua que figura a la Llei aragonesa amb un nom en una sola paraula és el castellà. Ja es veu que no cal perdre-hi massa temps.

Aquest menyspreu s’ho emporta tot, no tan sols el català parlat a la Franja de Ponent, sinó també l’antiga llengua aragonesa, germana i tan antiga com la nostra. Segons el ‘Consello d'a Fabla Aragonesa’, “en l'autualidá l'aragonés ye encletato en o que popularmén se conoxe como Alto Aragón e que biene á suposar, en linias chenerals, as dos terzeras partes septentrionals d'a probinzia de Uesca, fueras d'a faxa oriental d'Aragón, an que se fabla catalán.” Això de les autonomies espanyoles és un invent desastrós que permet que el Parlament aragonès decideixi prohibir anomenar aragonès l’aragonès. És tristíssim. 

 

Precisament, l’inventari de llengües del món, Ethnologue, inclou l’aragonès com a llengua amenaçada d’extinció. Sembla que, amb l'invent del 'lapapip', no se li permeti ni estar "encletato" a les valls pirinenques del nord d'Osca ni tan sols una mort digna. L'aragonès, que probablement s'extingirà en uns quants anys, ha estat fulminat de cop i se li n'ha esborrat fins i tot el nom. Allò que no té nom no existeix. Tot plegat és molt greu i -amb permís de Telemadrid- s'acosta al lingüicidi.

Per no posar-me de mal humor, jo em demano si els inventors del ‘lapao’ i el ‘lapapip’ sabien que, en certa manera, han fet un homenatge a Salvador Espriu, amb motiu del seu centenari. Al magnífic llibre Les roques i el mar, el blau, Espriu ironitza amb el nom de la nostra llengua i se n’inventa un. L’escriptor es defineix a si mateix com a titellaire, “un home també vell que fa cinquanta anys que apreèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.” El ‘rosalbacavà’ que inventa Espriu (format amb la primera síl·laba de rosellonès-alguerès-balear-català-valencià) ja té un nou germà: el ‘lapao’. És evident, però, que els esperits que han ideat el ‘lapao’ no són ni ingenus ni conciliadors, sinó tot el contrari.

 

Pere Torra

 

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, maig de 2013)

Cent anys d'Albert Camus, l'home en rebel·lia permanent

Aquest any, es commemora el centenari de l’escriptor algerià d’origen francès (o potser hauria de dir l'escriptor francès nascut a Algèria), Albert Camus, contemporani del nostre Salvador Espriu. Els centenaris sempre són una bona excusa per acudir a l’obra d’un autor, però tant en el cas de Camus com el d’Espriu no haurien de caldre per a llegir o rellegir la seva obra, que ha de rebre la consideració de clàssica, és a dir, imprescindible. Per cert, Espriu es va referir a Camus en un text sobre Sísif al llibre Les roques i el mar, el blau, qualificant l'escriptor francès de “noble, sever i compassiu escriptor” per a qui “el món és absurd, poblat d'irracionals.”

En primer lloc, cal destacar el valor i la vigència indiscutibles de l’obra de Camus. Per això, amb motiu dels 50 anys de la seva mort, ara fa 3 anys, Zygmunt Bauman -que fa unes setmanes ha estat entre nosaltres a Barcelona- es demanava si realment havia mort Camus. D’ençà de la seva mort -recordava Bauman- no han parat d’aparèixer llibres, estudis, tesis doctorals, etc. i, per il·lustrar-ho, donava, entre d’altres, la xifra impressionant de 9.953 volums sobre Camus a Google books. Per a Bauman, el llegat de Camus s’assembla al de Kafka, susceptible de permanents reinterpretacions perquè, com el txec, evita cloure els elements que l’integren i els deixa deixa oberts, de manera que preservin sempre la capacitat d’intriga i de provocació.

A més, els catalans tenim raons addicionals per apreciar Camus, d'una banda, perquè és l'autor més traduït per una personalitat intel·lectual com Joan Fuster (6 llibres), d'altra banda, perquè per part de mare era d’ascendència catalanoparlant de Menorca (el seu segon cognom és Sintes) i, encara, perquè va arribar a traduir “El cant espiritual” de Joan Maragall, en col·laboració amb Víctor Alba. Així mateix, podríem parlar de la polèmica que s’ha encès els darrers mesos a Aix-en-Provence -zona plena de pied-noirs- amb motiu, precisament, de la gran exposició que es projectava per a la tardor d’aquest 2013 sobre el seu centenari; la seva posició -potser ingènua, però alhora valenta- sobre el terrorisme i el colonialisme en el conflicte d’Algèria; la baralla amb Sartre; la crítica al comunisme, on havia militat; etc.

Polèmiques passades i actuals de qui va afirmar "Je me révolte, donc nous sommes" (“Jo em rebel·lo, per tant nosaltres som”). Segurament, aquesta famosa sentència, algú la pot relacionar avui amb el fenomen dels ‘indignats’, però amb franquesa crec que Camus manifesta una rebel·lia més profunda i transcendent, lligada a la condició humana i la seva concepció de l’absurd com a forma de revolta, no pas limitada al model d'organització social.

En aquesta secció toca fer ressenyes de llibres, però el gruix de l’autor se’m menja l’espai. Sí que voldria fer un breu comentari sobre l’emblemàtica novel·la L’estrany, que Camus va publicar en plena Segona Guerra Mundial, l’any 1942. Es tracta d’una novel·la breu, amb una història molt senzilla -gairebé una anècdota-, però intensa i amb una penetrant reflexió sobre la condició humana. Fuster opta, amb encert, per traduir el títol, L’étranger, com a ‘estrany’ i no pas ‘estranger’, per a reforçar la vinculació de la història amb la condició de tot ésser humà, al marge de països i banderes. Meursault, el seu protagonista, es caracteritza per una indiferència radical davant el món. Meursault es mostra indiferent davant la mort de la seva mare, indiferent sobre si es casa o no amb la seva xicota (en una ocasió Marie li demana si no l’interessava canviar de vida i respon que “ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens”, p. 54), indiferent davant París ("És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca", p. 56), indiferent davant de l'homicidi d'un àrab que ell mata a la platja, indiferent amb la seva vida de pres (“tot el problema era com matar el temps. Però, a partir del moment en què vaig aprendre a recordar, ja no vaig avorrir-me gens", p. 96), indiferent davant de Déu i la religió (“li he dit que no sabia què era un pecat. A mi únicament m’havien declarat culpable”, p. 144), indiferent davant la sentència del tribunal en contra seva, etc.

Aquesta gran indiferència de Meursault, de vegades, fa pensar en Bartlevy, l’escrivent, el personatge de Herman Melville que assumeix una actitud passiva de rebuig a l’ordre establert, repetint cada vegada que l’interpel·len: “Preferiria no fer-ho”. A L’estrany, el protagonista, un cop condemnat a mort, aconsegueix una identificació, una mena de fusió espiritual, amb el món: “m’obria per primera vegada a la tendra indiferència del món. En trobar-lo tan semblant a mi, tan fraternal en definitiva, he sentit que havia estat feliç, que ho era encara” (p. 149). I tornant a Bauman: “Camus ens diu que la revolta, la revolució i l’aspiració a la llibertat són aspectes inevitables de l’existència humana, però que hi hem de posar límits per a evitar que aquests propòsits admirables acabin esdevenint tirania”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 24, abril 2013
• Albert Camus, L’estrany, traducció de Joan Fuster, Barcelona: La Butxaca, 2010

El llarg camí cap a la llibertat de Nelson Mandela

Aquesta setmana hem rebut una mala notícia: el gran líder africà i mundial, Nelson Mandela, torna a estar malalt. A la seva avançada edat, resulta molt preocupant una infecció pulmonar que ja l’ha dut a l’hospital altres vegades els darrers mesos, derivada en part de la tuberculosi que va contreure a l’odiosa presó de Robben Island. A la seva edat, vull desitjar-li molta més vida encara i em plau parlar d’ell i de la seva obra quan sembla que arriben esperançadores notícies de la seva recuperació. 

Mandela pertany a la tribu xhosa i la seva autobiografia és un llibre excepcional, no tan sols com a testimoni d’una vida i d’una lluita, sinó també una obra molt ben escrita literàriament. Al llibre l’autor reprodueix un emotiu discurs d'un dels caps de la seva tribu. Es tracta d'un discurs molt interessant que Meligqili -nom del cap- va fer en ocasió de la cerimònia ritual d'iniciació en què Mandela mateix i altres companys adolescents feien el pas de nens a homes, circumcisió inclosa. Segons explica el mateix Mandela, les paraules del cap Meligqili van ser molt importants per a despertar la seva consciència i adonar-se realment de la seva situació. Aquestes paraules el van empènyer a emprendre el que ell mateix va anomenar "el llarg camí cap a la llibertat", que, com se sap, Mandela va fer amb èxit, malgrat patir 27 anys d’empresonament i altres dificultats. Deia el cap Meligqili:

Aquí seuen els nostres fills, joves, saludables i bells, la flor de la tribu xhosa, l'orgull de la nostra nació. En la cerimònia d'avui els hem promès fer-los homes, però jo sóc aquí per a dir-vos que aquesta promesa és buida, il·lusa, que mai no podrà ser acomplerta. Perquè nosaltres els xhosa, i tots els negres sud-africans, som un poble conquerit. Som esclaus en el nostre propi país. Som llogaters en la nostra pròpia terra. No tenim cap força, cap poder, cap control sobre el nostre propi destí a la terra que ens ha vist néixer.

Ells -els nostres fills- hauran d'anar a les ciutats a viure en barraques i beure alcohol barat, tot perquè no tenim terra per donar-los on puguin prosperar i multiplicar-se. Espatllaran els seus pulmons dins les mines de l'home blanc, es faran malbé la salut, no veuran mai el sol...i tot això perquè l'home blanc pugui viure una vida de prosperitat inigualable. Entre aquests joves que hi ha avui aquí hi ha caps que mai no governaran perquè no tenim el poder de governar-nos a nosaltres mateixos; hi ha soldats que mai no lluitaran perquè no tenim armes amb què lluitar; professors que mai no ensenyaran perquè no tenim cap lloc on puguin estudiar.

Les habilitats, la intel·ligència, la promesa a aquests joves serà malmenada i només podrà servir per a fer fàcil la vida de l'home blanc. Els regals que avui els hem donat no són res, perquè no els podem donar el regal més gran de tots, que és la llibertat i la independència. Ja sé que Qamata (Déu) ho veu tot i que mai no dorm, però tinc la sospita que Qamata està fent el gandul. Si és així, com més aviat em mori millor, perquè llavors aniré a trobar-lo per a despertar-lo i dir-li que els nostres nens, la flor de la nació Xhosa, estan morint. (p. 34 i 35)

De vegades, penso que la situació dels catalans a Espanya té punts de contacte amb la dels negres a Sud-Àfrica durant el règim de l'apartheid. Nosaltres, aquí a Catalunya, podríem posar exemples semblants als dels sud-africans perquè, com ells, nosaltres tampoc no podem administrar els nostres recursos ni tenim cap control sobre el nostre destí. És això el dret a decidir que no ens és reconegut a l’Estat espanyol. És això. De fet, no hi ha gaires casos al món en què un tribunal d’un país anomenat democràtic anul·li una llei com va fer el TC amb l'Estatut, que era molt poqueta cosa, però que havia estat votat directament pel poble. També podríem esmentar les sentències del Tribunal Suprem contra les nostres lleis que defineixen l’organització de l’ensenyament o l’ús de la llengua, etc. En democràcia, els tribunals estan sotmesos al poble i no pas al revés.

Crec que Mandela és un personatge excepcional, un líder mundial amb una dimensió que ultrapassa la lluita contra l’apartheid. Segurament ha estat un dels premis Nobel de la pau més merescuts que s’hagin donat mai. Al costat dels minúsculs i mediocres polítics europeus a què estem acostumats, Mandela és un gegant. Recomano a tothom la lectura de la seva autobiografia, que, per cert, estaria molt bé que alguna editorial s’atrevís a traduir a la nostra llengua. En podem aprendre moltes lliçons i esperem poder celebrar que el vell Madiba visqui per molts anys. Ell també va aprendre del seu cap la gran veritat que “el regal més gran de tots és la llibertat i la independència.”

Que tinguin una bona Pasqua!

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, març de 2013.
• Nelson Mandela, Long way to freedom, London, Little, Brown and Company, 1994.

Podem llegir bé Espriu?

Espriu, transparent, la biografia de Salvador Espriu escrita per Agustí Pons, és un llibre molt ben documentat, escrit amb gràcia, amenitat i exhaustivitat. Potser un dels seus encerts més remarcables és l’ampli recorregut de temes que figura al sumari, amb els vint-i-dos capítols dedicats a episodis concrets i imprescindibles de la vida-obra de Salvador Espriu, situats de manera més o menys cronològica. El llibre accepta una lectura de capítols solts i alhora és agraït en la lectura seqüencial estricta: els orígens a Arenys de l’infant que va néixer a Santa Coloma de Farners, el cèlebre creuer pel Mediterrani, les relacions amb Rosselló-Pòrcel, la guerra civil, l’impacte de la Primera història d’Esther, la trobada amb Josep Pla, la utilització de La pell de brau com a obra de resistència al franquisme, el seu paper a la ‘Caputxinada’, Ricard Salvat i Ronda de mort a Sinera, les importants musicacions de poemes a càrrec de Raimon, les agressives crítiques de Joan Ferraté, els mites grecs, etc.

Pel que fa als aspectes formals de l’edició, les fotos incloses són molt apropiades i agraïm que algunes no siguin “les de sempre”. En canvi, no s’acaba d’entendre que, en una obra com aquesta, s’hagi optat per a citar les obres de referència només a peu de cada pàgina i no s’inclogui un llistat complet amb la rica bibliografia que ha fet servir el biògraf. Encara sort que hi ha un índex onomàstic, que és molt útil per més mandra que facin sempre als editors. En qualsevol cas, pel que fa al contingut, Pons ha escrit una obra important perquè rescata Espriu i, tal com expressa al títol, el pretén fer transparent, en clara al·lusió a l'hermetisme llegendari tant de l'home com d'alguns dels seus llibres, especialment de poesia. Pons ens el presenta al segle XXI amb claredat i nitidesa. Déu n’hi do! Una claredat que no sempre ha acompanyat la valoració de l’obra d’Espriu, que ha estat utilitzada massa sovint per a finalitats no estètiques i, per tant, mal llegida.

Algunes veus han objectat a Pons que no “prengui partit” i que no decanti el seu judici cap a una banda concreta. Que és massa neutral, en definitiva. Ens sembla que aquesta actitud de Pons és deliberada i també encertada. El periodista s’ajusta als fets, a partir de la informació disponible i en fa una descripció acurada, en alguns moments, gairebé notarial. Tot i així, l’autor no es limita a explicar les vicissituds de la vida de l’escriptor, sinó que treu suc de l’obra i de la ineludible interrelació entre vida i obra que hi ha en qualsevol bon escriptor.

Ara bé, en el procés de descripció del lligam entre vida i obra, de vegades Pons arriba a fer una identificació excessiva entre Sinera i Arenys. Sinera no és Arenys, com Macondo no és Aracataca, com el cèlebre “lugar de la Mancha” no és exactament enlloc i potser per això Cervantes no en volia recordar el nom. I alhora tots aquests llocs són llocs universals, rics d'històries, carregats de vida. Són llocs mítics, literaris, que no hem de confondre amb la seva base geogràfica

Després de llegir el cèlebre episodi de la frustrada representació de Primera història d’Esther als anys 50, per exemple, ens vénen ganes de demanar als Laboratoris Uriach que, ara que els pressupostos de cultura són tan migrats, patrocinin una representació teatral amb la qual rescabalar del mal regust deixat pel comportament dels seus parents avantpassats. La figura de Salvador Espriu que emergeix de la biografia és la d’un home d’ordre, esgarrifat pels fets d’octubre i aclaparat per la guerra civil; però, malgrat totes les temptacions que el voltaven, un home que no va fer com altres escriptors de la seva mateixa generació, com Ignasi Agustí, per exemple, i es va mantenir fidel a la construcció d’una obra literària en llengua catalana.

Han passat els anys i avui ja hem enterrat tots els prejudicis que ens dificultaven la lectura neta i clara d’un gran escriptor. Amb Espriu el que cal fer és llegir-lo, en primer lloc. Però també és molt important que el llegim bé. Aquesta biografia ens hi ajudarà. Fem-ho si us plau! 

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 23, març de 2013.
• Agustí Pons, Espriu, transparent, Barcelona, Proa, 2013.

Carta d’un català al Secretari d’Estat dels Estats Units, John Kerry

Reprodueixo la carta enviada per un català al nou Secretari d’Estat, John F. Kerry, felicitant-lo pel seu nomenament per part del president Barack Obama.
 

"Benvolgut Secretari d’Estat,

Primerament us volia felicitar pel vostre recent nomenament i pel vostre coratge d’haver acceptat aquesta alta responsabilitat que Thomas Jefferson va exercir per primer cop a la història del vostre gran país d’ençà que va conquerir la llibertat.

Crec que el president Obama ha encertat plenament nomenant-vos, com a persona amb una dilatada experiència, adquirida sobretot en 28 anys al Senat; com va encertar també amb el nomenament de la vostra antecessora immediata, la senyora Hillary Clinton, que us ha deixat el llistó molt alt en el desenvolupament de la díficil tasca de la màxima representació exterior dels Estats Units.

En contra del que diuen males llengües, vós no sou ni un buròcrata de Washington ni el candidat a president que va fracassar contra George W. Bush, sinó l’home experimentat, amb vocació de servei públic, que va convertir la seva experiència d’haver trepitjat tots els estats durant la dura campanya electoral en un preciós llibre dedicat al medi ambient. Aquest llibre, This Moment on Earth, escrit a quatre mans amb la vostra esposa, Teresa Heinz Kerry, és una obra plena d’un rar sentit comú en un polític destacat. Hi dieu -tradueixo-:

La justícia ambiental es fonamenta sobre la simple expectativa dels ciutadans americans que el govern lluitarà i no tolerarà el dany físic [que és com vós concebeu el dany al medi ambient al llibre], tenint ben present que aquesta lluita no implica pas una expansió del govern, ni una intrusió del govern en els assumptes privats, sinó una reivindicació de la confiança pública en el govern democràtic mateix. 

Em vénen ganes de regalar-lo a alguns ecologistes de pa sucat amb oli del meu país.

Permeteu-me que us expressi també la meva satisfacció específicament com a català per diversos motius. En primer lloc, celebro que en el vostre brillant discurs de la solemne cerimònia de jurament d’aquest dijous, 6 de febrer, a la sala Benjamin Franklin -un nom que sona a llum i a democràcia-, afirméssiu el vostre compromís amb la democràcia arreu del món. Em va agradar molt l'instant en què, tot invocant els grans estadistes que van fundar el vostre país, vau afirmar que ells 

no sabien si el seu experiment tindria èxit, però eren la classe de persones que prenen riscos. I en última instància, la seva creativitat i el seu coratge, la seva persistència han deixat el món molt diferent i molt millor de com el van trobar. Aquesta és la feina que continuem aquí avui, per mantenir la promesa de la nostra democràcia per a la pròxima generació i per a tothom, a qualsevol racó del món, des de la Plaça Tahrir a Sudan del Sud, on la gent aspira a ser el que nosaltres som, és a dir, a ser lliures i poder donar forma al seu propi futur.

Belles paraules, secretari Kerry, que no us imagineu com sonen de bé i com en són de compartides per un català d’aquest tros de la vella i arnada Europa. Magnífica síntesi de l’anhel dels catalans: “Ser lliures i poder decidir el nostre futur.” Fem nostre el vostre programa. Tan senzill com això.

Sentit comú, el common sense que reivindicava el vostre compatriota, Thomas Payne, just abans d’esdevenir els EUA un país lliure, i democràcia, sobretot, democràcia. Això tan bàsic i -per desgràcia- tan escàs al món és el que volem la immensa majoria dels catalans. No és el moment ara de demanar-vos res, però sí que aviat esperem comptar amb el vostre ajut i el del gran poble que representeu per a fer complir aquests principis de la justícia universal i els drets humans, que inclouen els drets dels pobles. Modestament, en nom del meu poble, us en dono les gràcies per endavant.

Atentament,

PT, un català"

Pere Torra

•  Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, febrer de 2013.
• John Kerry & Teresa Heinz Kerry. This Moment on Earth: Today's New Environmentalists and Their Vision for the Future, New York, Public Affairs, 2007.

Subjecte...i predicat (teoria gramatical aplicada a la política catalana)

El nostre Parlament acaba de proclamar als quatre vents i per amplíssima majoria democràtica que el poble català és subjecte jurídic i polític sobirà. Subjecte? Sí, és clar. Subjecte sobirà? I tant! Som una nació.

Parlant de subjectes i declaracions, la bellíssima declaració d’independència dels Estats Units exhibeix un magnífic subjecte en primera persona del plural (‘We, the People’). La nostra declaració de sobirania (que no d’independència) utilitza una tercera persona singular, més freda i objectiva (‘El poble de Catalunya’), segurament a causa del formalisme encarcarat, l’hàbit burocràtic que caracteritza els nostres parlamentaris.

Tal com estudien els meus fills a l’escola secundària, per a fer una oració o una frase, com a enunciat independent amb sentit complet, a més del subjecte, cal el predicat. El nucli del predicat és un verb que, en la nostra llengua -com en totes les llengües romàniques-, ha de concordar en nombre i persona amb el subjecte. Convé refrescar la teoria gramatical més elemental, per a comprendre els errors que han comès alguns dels nostres partits polítics en aquest debat.

D’una banda, n’hi ha alguns que han confós el subjecte amb el predicat. Em refereixo als del PSC (o la majoria d’aquests). Afirmen que el subjecte només existeix segons si fa determinades coses i d’una determinada manera -no sé què d’una legalitat. És incorrecte. No es pot barrejar subjecte i predicat. En una oració agentiva convencional, una cosa és qui fa l’acció -el subjecte- i una altra cosa és l’acció que fa -el predicat. Un subjecte ben format pot fer o desfer qualsevol acció apropiada a la seva naturalesa. És un error molt greu que posa de manifest o bé la deficiència de l’escolaritat obligatòria que han rebut, o bé una evident mala fe (o totes dues coses).

D’altra banda, el PP i C’s, en canvi, no cometen el mateix error. Segons ells, Catalunya no és un subjecte ple o sobirà (no és una nació). Consideren que és una entitat accessòria a una altra que sí que és subjecte sobirà, és a dir, segurament Catalunya deu ser un adjectiu o un complement del substantiu. Per a ells, el substantiu tan sols és Espanya. Per tant, si no hi ha subjecte tampoc no hi ha predicat. Aquests partits -minoritaris i amb dret a ser respectats- cometen un error molt gruixut ja que, en democràcia, subjecte sobirà és aquell que té voluntat majoritària de ser-ho, a més de comptar amb determinades característiques que el poble català reuneix de forma manifesta (cultura, llengua, caràcter, forma de vida, territori estable, etc.). Respectar les minories no pot comportar anul·lar la voluntat de la majoria, com pretenen aquests grups.

Finalment, encara hi ha un altre grup ben singular (o ben plural, potser hauríem de dir), que són els de la CUP, amb idees ben especials sobre la relació entre subjecte i predicat. Aquests, si bé tenen molt clar el subjecte i també el nucli del predicat (el verb), troben imprescindibles uns -diguem-ne- complements circumstancials molt determinats (i al meu parer, molt circumstancials). Per definició, els complements circumstancials no són obligatoris en una oració. Per tant, creure que ho són és un error gramatical, més lleu que els anteriors, que poden esmenar fàcilment repassant els llibres en el període de recuperació.

Els catalans sempre ens quedem a mitges. Jo tan sols espero que, en aquesta ocasió, no deixem la frase a mig fer i ens quedi un subjecte sense predicat o amb un predicat que tingui un verb que no hi concordi. Som subjecte sobirà, per descomptat; però, sobretot, ara cal emetre un predicat sobirà, és a dir, exercir la sobirania. Ja sabem que l’exercici de la sobirania pot desembocar en molt diverses formulacions organitzatives (independència, associació lliure, confederació, federació, etc.), però la seva vera existència garanteix la correcció gramatical de l’oració, és a dir, l’èxit de la democràcia i de la llibertat.

Pere Torra

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, gener de 2013 )

Josep Pla, un sionista contra els tòpics sobre els jueus

En aquesta entrada centraré l’atenció en la visió que l’obra de Josep Pla dóna dels jueus en el llibre Israel el 1957. Un reportatge. Aquest llibre està recollit al volum 13 de l’Obra completa de Josep Pla, el qual inclou dos llibres més amb altres textos relatius a viatges i estades pel Mediterrani Central i Oriental (Cartes d’Itàlia i Les escales de Llevant, títol coincident amb el de tot el volum).

Aquest llibre no és dels que s’acostumen a situar en les llistes d’imprescindibles de Josep Pla, encapçalades per l’obra mestra d’El quadern gris. Tot i això, Israel el 1957. Un reportatge presenta amb claredat el pensament de Pla sobre el món jueu i conté una prosa amb moments de gran eficàcia literària. A més, l’enquistament del conflicte àrabo-israelià encara avui fa que resulti de gran interès conèixer les impressions de l’estada de primera mà a Israel per part del periodista català quan tot just no feia ni 10 anys que s’havia constituït l’Estat israelià, com a pàtria per als jueus, i feia pocs mesos del darrer enfrontament armat amb Egipte. Prova d’aquest renovat interès en el llibre és la seva edició en versió castellana relativament recent, l’any 2002. L’obra també ofereix les previsions que, amb un encert considerable, el nostre autor augura per al futur del nou Estat.

Des del punt de vista formal, encara que Josep Pla va sotmetre els articles originals a un procés de reelaboració força intens, en ocasions el text revela la finalitat essencialment informativa i fins i tot la recopilació exhaustiva de dades. Això fa que el llibre resulti una mica irregular i heterogeni, a causa de la dependència de la gran diversitat del material de base. Fins i tot, en algun cas es produeixen algunes repeticions enutjoses. No obstant això, aquesta reelaboració està feta amb una clara intenció literària, que molt sovint resulta reeixida, i fa que la lectura esdevingui plaent i alhora rica d’informació.

El resultat final fa emergir un Pla literari i genuí. Genuí perquè fa uns sucosos comentaris molt alineats amb la imatge característica de la seva escriptura. Literari perquè no oblida mai que està fent literatura i té ben presents els trets que ha de tenir tota obra literària de certa ambició estètica. Per això, el llibre no decep el lector literàriament exigent. Conté l’amenitat, la capacitat descriptiva, l’enginy, la naturalitat de la prosa, l’ofici d’escriptor, etc. que s’atribueixen a les obres majors de l’autor.

Pel que fa al contingut, és una obra en què Josep Pla adopta una perspectiva sionista, netament favorable a la constitució de l’Estat d’Israel. En paraules de Fernando R. Genovés és un “libro comprometido e interesado, no es, sin embargo, apologético y secuaz”. Efectivament, encara que ofereix un text amb una ineludible perspectiva occidental i pro-jueva, Pla aconsegueix evitar el to pamfletari. La seva és la mirada d’un escriptor amb capacitat per observar una realitat i presentar-la al lector a partir de l’experiència directa per mitjà de la contemplació d’unes obres de canalització d’aigua en construcció, el relat de vicissituds històriques, la descripció de paisatges, la conversa amb diverses persones, etc.

Així mateix, com és característic de les obres de Pla, en aquest llibre es manifesta la seva capacitat per abordar qualsevol tema, cosa que contribueix a fer la lectura molt més amena. Per això no ens ha d’estranyar que en una obra dedicada a Israel trobem enginyoses observacions sobre el caràcter català (“un país d'individualistes arcaics com el nostre, d'escèptics, de desconfiats i ressentits”, 531); sobre Itàlia (“un país complet, hi ha de tot, ...i, perquè no hi falti res, té volcans d'accés turístic fàcil”, 445); comparacions de Roma i Atenes amb Jerusalem (“el paisatge de Jerusalem causa la impressió de ser molt més antic”, 600); referències antipoètiques a la bellesa d’un paisatge agrícola (“el paisatge està sempre en raó directa del seu rendiment”, 617); etc.

L’autor elogia sovint els jueus, per exemple, en la seva acció de construcció del nou Estat d’Israel i els seus esforços per vèncer el desert o per imposar-se als nombrosos opositors amb què topen al territori, però Pla tan sols formula aquest elogi quan hi ha un fet que ho acompanya i ho justifica. Pla no fa propaganda, sinó periodisme i un periodisme amb un marcat to literari. La concepció que Josep Pla té del poble jueu és, doncs, francament positiva i l’escriptor defuig els principals tòpics desfavorables que tradicionalment s’han atribuït als jueus. Per a l’autor, els jueus són constructors de civilització –entesa aquesta a la manera occidental–, idealistes, patriotes, cosmopolites, moderns. Ben al contrari del que pretenen algunes visions encaselladores –no parlem ja de les antisemites–, que els consideren isolats, materialistes, tancats al gueto, antiquats. La imatge que Pla dóna del món jueu, l’extreu no tan sols a partir del seu contacte amb Israel durant la seva estada, sinó també dels jueus presents arreu del món i de la seva continuïtat com a poble al llarg dels segles.

Segurament, Pla no ha de fer un gran esforç per a acostar-se als jueus i identificar-s’hi. Per a l’escriptor, la manera d’ésser de la gent del Mediterrani és el resultat de les tres grans tradicions de l’antiguitat: Grècia, Roma i Israel. Rebutjar els jueus seria, doncs, rebutjar-nos a nosaltres mateixos. Josep Pla no veu els jueus com uns “altres”, uns estranys, sinó com a element constitutiu i definidor de la civilització occidental, que no es podria comprendre sense l’aportació jueva.

Pere Torra

• Josep Pla, Israel el 1957. Un reportatge. Obra Completa 13, Barcelona, Destino, 1969.

El quadern gris, una obra mestra neta i polida per encarar el segle XXI

No ens l’acabem, en Pla. L’obra literària de Josep Pla, més de 30 anys després de la seva mort, encara continua generant debat i noves edicions, que depassen la magnitud dels 45 volums de l’obra completa publicats per edicions Destino. Ara acaba d’aparèixer una nova edició d’El quadern gris, poc després que s’hagi publicat a la col·lecció ‘la butxaca’ (l’any que hem deixat, fins i tot se’n va fer una edició enquadernada amb tapa dura) i que el 2004 aparegués El primer quadern gris, una curiosa edició, a cura de Xavier Pla, que correspon al recull de notes primigènies que es troben a la base del que esdevindria l’obra definitiva publicada el 1966.

La nova edició del 2012, a cura de Narcís Garolera, es presenta esporgada i esmenada de les alteracions i errades que contenia tant la primera com la revisada per l'autor al cap de 3 anys. El llibre ha estat polit amb un detall i una pulcritud no tan sols amatent als aspectes formals. Per exemple, entre molts altres canvis que descriu Garolera, es restitueix la paraula ‘merda’ en lloc de ‘menta’ per a referir-se al fum de tabac de l’Ateneu una tarda d’un diumenge de tardor a “enmig d'aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda” (p. 738).

Així mateix, cal consignar que, des del punt de vista material, és tot un plaer llegir Pla en una edició actual, amb bona lletra i amb un bon paper. Potser hem de retreure a l’editorial que -acostumats als cordonets dels volums de l’obra completa, tan pràctics per a marcar les pàgines- aquesta edició no n’hagi inclòs cap.

En la introducció que l’any 1966 feia a l’escriptura de l’empordanès en aparèixer precisament El quadern gris, com a primer volum de l’obra completa, Joan Fuster afirmava que “Pla ha escrit i publicat molts articles d’un interès literari excepcional, i, fins i tot en els que semblen més de tràmit, sempre hi ha una cosa o altra que importa retenir”. En el cas d’El quadern gris hi ha moltíssim a retenir literàriament, com a obra mestra d’un autor de primera fila. A més, ara tenim clar que el llibre no és ben bé el dietari d’un jove de Palafrugell de 21 anys, sinó una obra que pren com a base les notes del jove Pla dels anys 1918 i 1919 -aviat farà un segle- acuradament reelaborades amb intenció artística per l’escriptor madur de gairebé setanta anys.

Gràcies a aquest treball de modificació i addició de textos i també a l’habilitat de l’escriptor veterà que hi introdueix la seva perspectiva, El quadern gris esdevé una obra brillant literàriament. No obstant això, el mateix Pla expressa dubtes cap al final del llibre sobre l'adequació de l'abast de la seva reelaboració: 

De vegades sospito que aquest quadern hauria d'haver contingut coses més vulgars donades sense la més lleu intervenció de l'esperit artístico-literari. Tinc una prevenció espontània, en certa manera automàtica, per tot el que és artístic. Altres vegades penso que el gruix de vulgaritat del quadern és excessiu. La situació és aquesta: la meva ignorància és completa. (p. 728).

Ja sabem que els judicis de Pla sobre la pròpia obra no són de fiar. Són literatura, com ho és també la invocació de la grisor de la seva família a què al·ludeix al començament de llibre i que ell veu com a obstacle a l'èxit literari:

Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d'ésser un heroi o un gran home. No tindria res d'estrany que jo patís d'aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics. (p. 71).

Si els Reis mags no els han portat aquest llibre com a present i encara no han llegit aquest gran clàssic, afanyin-se a anar a una llibreria a cercar-lo. Potser si tothom prengués el costum d'adquirir llibres, trampejant les dificultats econòmiques, no ens hauríem de lamentar de tristos tancaments com el de la històrica Llibreria Catalònia substituïda per un establiment americà de menjar ràpid. Aquest fet sí que manifesta una grisor -superior a la grisor de què parla Pla- que ens impregna a tots, com a habitants d’un país que no és normal perquè no és lliure.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 22, gener 2013.
• Josep Pla, El quadern gris. Un dietari, edició de Narcís Garolera, Edicions Destino, Barcelona, 2012

Benvinguts a la nostra fi del món (semblant a la del de Zweig)

Stefan Zweig a les seves magnífiques memòries, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, posava de manifest la fi del món on ell havia crescut i del qual havia estat testimoni. Zweig parlava de la fi del “món de la seguretat” que havia caracteritzat la societat del tombant dels segles XIX i XX, abans de la Primera Guerra Mundial del 1914.

Fa uns dies un amic meu em comentava que les memòries de Zweig li feien pensar en la situació actual. Hi estic d’acord. La crisi econòmica, social i política que estem patint és una sacsejada tan forta que el nostre món, el món tal com l’havíem conegut durant el tombant dels segles XX i XXI canviarà per a no tornar a ser mai més el mateix que havia estat. Sí, és la fi d’aquest món.

Ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”

Ni la política, ni les idees, ni les persones, ni els bancs, ni les institucions, ni les organitzacions internacionals, ni les empreses funcionaran de la mateixa manera que fins ara. Tots plegats no ens podrem captenir com fins ara i, de fet, ja hem començat a canviar i no hi ha un punt de retorn, “un cop passada la tempesta”. Res del que era vàlid fins ara ho continuarà essent necessàriament per sempre. El que era bo abans pot resultar perniciós ara, el que era dolent abans pot esdevenir útil i valuós ara. Ens ho diuen no pas profetes, oracles o eixelebrats -que en certa mesura també ho fan-, sinó molts pensadors ben documentats.

El que ha passat a Catalunya s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta

Això és també aplicable, clarament, a la situació del nostre país. De fet, el que ha passat a Catalunya els darrers mesos s’explica també a causa de la magnitud de les transformacions que està experimentant tot el planeta, amb les especificitats que pertoquin. L’evolució política i la inevitable acceleració del ritme de recuperació de la nostra sobirania nacional només es pot entendre si prenem també aquesta clau global.

Convé que nosaltres mateixos fem els canvis cap a noves formes d’organització directament, a partir del nostre propi Estat

Algú em podria dir que tants canvis també faran canviar les formes d’organització de les societats i, per tant, dels Estats. Certament, això és ben possible i ja està passant. En qualsevol cas, si algú ho diu perquè treure'ns del cap exercir la nostra llibertat, cal aclarir-los que més val disposar del poc de què disposen les nacions que compten al món que no pas del no-res que tenim ara. Convé que els eventuals canvis cap a noves formes d’organització els fem nosaltres mateixos directament, a partir del nostre propi Estat. Això, és clar, si volem que la nostra cultura i la nostra llengua tinguin possibilitats de continuïtat algun segle més.

És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble

Per això, és ridícul i gairebé fa riure que hom invoqui, posem per cas, la Constitució espanyola per a empresonar les ànsies de llibertat que expressen els catalans. Els instruments del passat són inservibles per a la gestió del present i els espanyols -encara que jo no els diré pas quins, és clar- n’haurien de cercar d’altres. És inútil brandar un text arnat fent-lo anar com un espanta-sogres davant la voluntat democràtica d’un poble.

¿Vol dir això que els catalans que aspirem a la nostra llibertat ho tenim tot fet? Que no hem de fer res més? Que no ens hem de preocupar i que tot ens vindrà donat? No, és clar, al davant en tenim uns quants disposats a defensar els seu privilegis -encara que siguin il·legítims, encara que es fonamentin en la injustícia- remant contra el sentit del temps. En tot cas, si nosaltres badem, encara que les coses canviaran igualment, ho podrien fer d'una altra manera, més lentament, amb més dificultats, i algunes generacions s’ho poden perdre (ens ho podem perdre).

Ningú no recorda avui els dirigents que van conduir els països que van fer la Primera Guerra Mundial que va viure Zweig. Tampoc ningú no recordarà d’aquí a 80 o 90 anys els que van capgirar l’statu quo a Catalunya, si ho aconseguim. Per això, no em canso de demanar-los a tots ells generositat i amplitud de mires.

Bon any 2013!

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012
• Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu, traducció de Joan Fontcuberta, Barcelona, Quaderns Crema, 2001

Un grapat de mala herba, un bon antídot literari contra la carrincloneria del Nadal

Ara que ve Nadal esperem que aquelles persones que disposin de més temps per a activitats de lleure, n’ocupin un bocí en la lectura de literatura catalana. No tan sols entraran en contacte amb aquest art antic que encara es practica en la nostra llengua, sinó que, amb llibres com el que comentem ara, podran combatre l’ensucrada carrincloneria que sempre acompanya aquestes festes.

El recull de contes que l’escriptor badaloní, Ricard Biel, ha publicat aquesta tardor ofereix una dosi de literatura ben feta amb el to agre d’una llimona. Aquesta agror es manifesta des del títol mateix, Un grapat de mala herba. Precisament, un dels contes del llibre es titula “Llimona” -nom de la gata del protagonista-, que és un relat ben trenat, on l’autor planteja una reflexió metaliterària sobre la creació i descriu amb detallisme les dificultats d’un escriptor novell que sempre ha viscut a l’ombra d’un pare que ha reeïxit en el terreny de les lletres. El final, molt contundent, és absolutament lògic i inapel·lable.

Els nou contes presenten gairebé sempre situacions amb personatges inadaptats. Aquesta inadaptació a la societat deriva de diversos aspectes: una parella d’adolescents que encara no són adults (“Dos indis”), un marit incapaç d’assumir la malaltia de la dona (“Distància relativa”), un treballador incapaç d’assumir que els seus companys de feina són fantasmes (“Els àmbits naturals”), un escriptor incapaç d’assumir la seva ineptitud creativa en contrast amb un pare massa prolífic (“Llimona”), un aspirant a suïcida frustrat (“Relat d’un aspirant”), un nen que gaudeix amb els maltractaments del seu pare (“L’ordre establert”). Sovint aquesta incapacitat per a l’adaptació obre les portes a la malaltia, sobretot psíquica: un deficient mental a “Canalla”, el deteriorament neuronal de la dona a “Distància relativa” o la neurosi obsessiva a “L’ordre establert”.

D’aquesta inadaptació dels personatges, Biel en fa l’eix dels seus relats, de manera que, malgrat una gran diversitat de situacions, els contes del recull presenten una gran unitat temàtica. Ja se sap que sense conflicte no hi ha literatura i, en el cas dels personatges d’aquest llibre, el conflicte rau en les dificultats d’integrar-se al món.

La mirada de Biel esdevé implacable; de vegades, potser massa. Fins i tot Kafka, en certa mesura, deixava respirar el lector i aprofitava l’absurd per a introduir elements de comicitat, cosa que és present a El procés. En el cas dels contes d’Un grapat de mala herba, la principal vàlvula d’escapament és el recurs a la primera persona, que trobem a moltes de les narracions: “Dos indis”, “Canalla”, “Els àmbits naturals”, “Relat d’un aspirant”, “L’ordre establert”. Aquest ‘jo’ narrador introdueix la perspectiva subjectiva, incapaç d’abastar tota la realitat, però alhora oferint al lector prou informació per adonar-se’n. Aquesta coneguda tècnica, a més de deixar en mans del lector la reconstrucció dels esdeveniments, fa emergir les febleses o misèries de cada protagonista-narrador amb eficàcia i alhora amb tota la cruesa.

De fet, les històries de Biel tenen molt de suc -encara que sigui de llimona- i faran les delícies dels aficionats a la psicoanàlisi, especialment les que tracten sobre la relació entre pares i fills, que hi són molt abundants, la més explícita de les quals és el conte “L’ordre establert”.

Empatxats de canelons, torrons, nadales i parentela; la lectura de l’obra de Biel us ajudarà a pair-ho tot i, a més, com tota bona literatura, us farà reflexionar sobre la vida i la condició humana.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 21, desembre de 2012.
• Ricard Biel, Un grapat de mala herba, Barcelona, La Magrana, 2012.

L'operació ha estat un èxit, però el pacient...

La lectura que es pot fer dels resultats electorals del passat 25 de novembre presenta similitud amb el cèlebre acudit del títol. L’operació sobiranista ha estat un èxit perquè mai com ara no hi havia hagut tanta representació favorable que Catalunya exerceixi el dret d’autodeterminació i, a més, s’ha obtingut amb una participació rècord.

En canvi, pel que fa a l’estat del pacient, és a dir, del referèndum, la cosa és més incerta. No m’atreveixo a canviar els punts suspensius per l’expressió amb què acaba l’acudit perquè no crec que el referèndum estigui mort, però sí que, sens dubte, ha quedat tocat. Qui ha de liderar un procés com aquest, el president Mas, estarà sotmès a mil i una pressions de totes bandes -incloent falsos esborranys policials- i no pot estar pendent del tipus de pedaços que cal posar per apuntalar una administració regional en pràctica fallida.

El fet que el partit amb més diputats de l’oposició sigui Esquerra és molt positiu, sens dubte, però cal tenir present que amb prou feines compta amb un 15% dels escons. A més, el concepte de “cap d’oposició” amb què alguns ens volen seduir correspon a la tradició parlamentària britànica, caracteritzada per un fort bipartidisme. Encara que tinguem afició a la història, no som a Londres ni als vells temps del segle XIX en què Disraeli i Glandstone feien discursos memorables. Bells discursos que literaturitza amb gràcia i eficàcia l'escriptor André Maurois en una magnífica biografia de Disraeli, que a casa hem llegit tots per prescripció paterna. Catalunya no és un Estat ni té un règim parlamentari com el britànic. Aquí no hi ha ni primer ministre ni Downing Street ni cap de l’oposició ni tampoc una reina Victòria.

Senyores i senyors, es tracta de construir un nou Estat i, per a fer-ho, caldrà enfrontar-se a un altre Estat ja constituït que aprofitarà tots els moments de debilitat per a aprofundir en la destrucció de la nostra identitat. ¿Algú creu que és casual que la reforma educativa contra la llengua catalana que projecta Wert s’hagi presentat just quan el president Mas es troba més afeblit i sense haver pogut formar govern?

Per construir un Estat, calen estadistes, és a dir, dirigents polítics amb capacitat i amplitud de mires, i, sobretot, generositat i disposició a fer renúncies d’interessos de partit. El que fa por és que, malgrat la clara voluntat del poble, no hi hagi uns líders i uns partits que estiguin a l’alçada del moment. Això fa més por que les garrotades que vindran de Madrid.

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2012.
• André Maurois, Disraeli, traducció de R. de Hernández, Madrid, Espasa-Calpe, 1945

Pàtria i identitat a l'Europa d’entreguerres

L'editorial L’Avenç ha reeditat aquest 2012 una obra molt significativa de Joseph Roth (1894-1939) que, en excel·lent traducció de Judith Vilar, edicions 62 va publicar el 1993 a la MOLU. Segle XX. Roth, autor jueu de la Galítzia oriental -actualment en territori d’Ucraïna-, té afinitat amb Stefan Zweig, amb qui va mantenir correspondència, i amb Franz Kafka, ja que tots tres escriptors són d’ascendència jueva, expressió alemanya, nascuts a diversos indrets de l’Imperi Austrohongarès, actius en el període d’entreguerres i morts força prematurament.

La novel·la de Roth, que es va publicar el 1930, narra la història de Mendel Singer, un modest mestre, que “era devot, temorós de Déu i no gens extraordinari, un jueu normal i corrent” (5). Singer té una vida força miserable i es veu aclaparat progressivament per dificultats de tota mena que el fan arribar a renegar de la seva fe. Tot i la seva afinitat amb el Job de la Bíblia que invoca el títol de l’obra, Mendel Singer no n’és un mer correlat. “Era molt ric lo patriarca Job / i ho perdé tot sinó la paciència” deia el nostre Jacint Verdaguer a Flors del Calvari; en canvi, Mendel, pobre de sempre, arriba a afirmar que “Déu és cruel, i com més l’obeeixes, més severament et tracta” (133), davant l’astorament dels companys jueus. 

En tot cas, com en tota bona literatura, la història és poc rellevant i el que fa interessant aquest llibre és la magistral capacitat expressiva i simbòlica de Roth, no exempta d’una ironia deliciosa: “Déu havia atorgat fertilitat a les seves entranyes, serenitat al seu cor i pobresa a les seves mans, que no tenien or per sospesar ni bitllets de banc per comptar” (6).

Roth, sense haver de fer referències explícites a la condició de Mendel i dels companys de la comunitat (schtetl), expressa poèticament el dramatisme de la diàspora jueva: “La terra on es trobaven els era estranya, hostil el bosc que els observava, odiosos els lladrucs dels gossos l’oïda desconfiada dels quals havien despertat, i només els era familiar la lluna, que avui naixeria en aquell món com ho va fer a la terra dels avantpassats, i el Senyor que vigilava pertot, a casa i a l’exili” (57). 

I és que la terra, la pàtria, i la pròpia identitat és, en definitiva, l’objecte al voltant del qual gira el llibre. Mendel té moltes dificultats per marxar a Amèrica, malgrat que tothom li diu que “un jueu no podia desitjar res de millor que instal·lar-se a Amèrica” (86). També la seva dona mira de convèncer-lo que el seu fill, Schemariah -rebatejat Sam-, ha fet bé d’anar a la guerra perquè “Amèrica no és Rússia. Amèrica és una pàtria” (118). Però Mendel, malgrat que Zuchnov fos un territori hostil als jueus, era on havia deixat Menuchim, el seu fill malalt, i on ell malda per tornar. Roth ho expressa amb gran bellesa i exactitud: “Tot Zuchnov i rodalies l’esperaven: la caserna, la pineda, les granotes als aiguamolls i els grills als camps. Si Menuchim era mort, respirava al petit cementiri. Mendel també hi jauria” (151). Les pàtries són així.

No desvetllarem el sorprenent i gairebé màgic final de la novel·la perquè desitgem que tingui més lectors catalans. A més, amb aquest llibre, Roth testimonia la fi de l'Imperi Austrohongarès, amb el qual, d’alguna manera, els catalans tenim alguna cosa a veure. De fet, som on som perquè fa 300 anys vam apostar el nostre futur donant suport als Habsburg. Esperem que ara tinguem més encert per exercir ben aviat la nostra llibertat.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 20, novembre de 2012.
• Joseph Roth, Job. Història d’un home senzill, Traducció de Judith Vilar, Barcelona, L’Avenç, 2012.

Democràcia vs. Llei. Antígona vs. Ismene

La disposició a exercir aviat i efectivament el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya ha posat al descobert el conflicte -antiquíssim i encara no del tot resolt- entre justícia i dret, dret natural i dret positiu, moral i dret, llei divina i llei dels homes...

Els detractors de la llibertat de Catalunya consideren que entre la democràcia (exercir els catalans el dret a decidir el nostre futur) i la llei (una Constitució espanyola que no reconeix expressament aquest dret al poble català) cal donar prioritat a la llei. Situen el compliment de la llei per sobre de la democràcia i punt i final. Aquesta posició de predomini de la llei a tot preu ha servit sovint per a emparar les pitjors dictadures. El règim franquista, per exemple, que ha estat objecte d’una recent comparació lamentable per part de l’expresident Montilla, intentava bastir la seva manca de legitimitat en l’existència de dret, de normes i regles que “regulaven” la vida social. Com saben bé tots els juristes, un Estat democràtic, un Estat de dret no és el mateix que un Estat amb dret i la mera presència de normes escrites no és suficient per a convertir una dictadura en una democràcia.

Naturalment, el meu punt de vista s’oposa frontalment al dels adversaris de la llibertat de Catalunya. Crec que la llei no es pot posar per sobre de la democràcia perquè la democràcia és un valor molt superior, previ, legitimador de la llei (però no pas al revés). La democràcia necessita lleis, però les lleis per si soles no fan que hi hagi democràcia. Quan el president dels EUA, Barack Obama, manifestava fa poc que el dret d’autodeterminació era un valor universal, no pas una cabòria nord-americana, venia a palesar una creença molt arrelada en el poble nord-americà: l’existència de valors o drets, previs a les lleis. Obama, a més, en donava un atribut cabdal, com és el seu caràcter universal, consubstancial a la naturalesa humana. Jo, és clar, estic d’acord amb el president Obama i, de fet, són molts els pensadors de la història que mantenen aquesta posició. La mateixa formulació de les declaracions universals de drets humans estan basades en aquesta concepció. Tant se val el que diguin les lleis d’un país, els individus i els pobles tenen uns drets que deriven de la seva condició humana individual o col·lectiva i ningú no els els pot llevar. Fer-ho és il·legítim i injust, encara que pugui ser "legal".

En la nostra tradició occidental, trobem en els antics grecs un exemple semblant al conflicte que oposa democràcia i llei. Sòfocles explica la tràgica història d’Antígona, que va desafiar el poder establert per tal d’enterrar un dels seus germans, Polinices, proscrit per la llei dels homes, a diferència de l’altre germà, Etèocles, considerat un heroi també mort en la lluita fratricida. En la versió que en fa Salvador Espriu, de qui l’any que ve commemorarem el centenari del naixement, preguntada per Tirèsias si no respectaria la llei, Antígona contesta: “Tots ens devem primerament a les lleis eternes”. Antígona avantposa el seu deure humanitari a la llei vigent dictada pel dèspota Creont. La filla d’Èdip -ja se sap que aquesta era una nissaga ben desgraciada- tenia encara una altra germana, Ismene, de qui es parla sempre molt poc. Ismene -una mena de revers d’Antígona- inicialment també condemna el maltracte al cos de Polinices, però, a l’hora d’anar-lo a enterrar, té por i deixa sola Antígona. Ismene defuig el risc de fer enfadar el poder establert i se’n torna a casa.

A Occident sempre hem vist Antígona com a sinònim del coratge i de compromís social; fins i tot ha estat invocada pels revolucionaris francesos del segle XVIII i, en general, per tots aquells sotmesos a un poder establert, “legal” però injust. En canvi, Ismene simbolitza la covardia i l’anar fent. La tragèdia grega, com les llegendes i els contes de fades, tenia una funció moral, alliçonadora. Afortunadament, al segle XXI a Europa la democràcia assegura que el compromís i el coratge de tot un poble no tingui un desenllaç tan tràgic com el de la bona Antígona.

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, novembre de 2012
• Salvador Espriu, Antígona, Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1955

Les Cartes ianquis de Carles Boix o l'avantatge de la llibertat de pensament

ACONTRAVENT acaba d’inaugurar una nova col·lecció d’assaig amb un llibre de Carles Boix, catedràtic de la Universitat de Princeton i membre de l’American Academy of Arts & Sciences. Difícilment, l’editorial podria haver encetat la col·lecció ‘Assaig XXI’ amb un títol més apropiat perquè som davant d’un llibre ple d’idees, que s’adreça al món contemporani, el nostre món, i que presta una atenció especial a aquest petit bocí de terra arran del Mediterrani on va sorgir Catalunya.

La posició de Boix sobre la situació catalana remarca el contrast entre un present inviable per a Catalunya i un futur que no pot ser sinó millor -per difícil que pugui resultar- del que és ara. La podríem sintetitzar amb una frase de les primeres pàgines del llibre: “indubtablement, la transició cap a un estat sobirà pot tenir costos, però l''statu quo' en té més”. Per això Boix ens recorda que “ningú vol ser una infeliç província espanyola quan pot aspirar a constituir-se en un dels cantons d'una Europa confederal” (45).

Al llarg de tot el llibre Boix recorre a una argumentació solvent i clara. De vegades podríem dir, fins i tot, que la seva claredat racionalista resulta una mica crua, encara que sigui amorosida amb una ironia elegant. Aquesta claredat rotunda és fruit d’una bona capacitat expressiva, d’una gran riquesa de fonts documentals i, sobretot, d’una independència intel·lectual absolutament decisiva. Sens dubte, Boix exhibeix una envejable llibertat de pensament a la qual no estem gens avesats, per desgràcia, a Catalunya, on les persones que escriuen als diaris i parlen a les ràdios i televisions sempre manifesten la seva afinitat amb el partit polític que els ha promogut. Precisament, el subtítol de l’obra remet a aquesta manca de servituds, que, de fet, esdevé el fil conductor de les diverses parts del llibre. No es perdin el capítol dedicat a la nostra mentalitat col·lectiva, dins la part dedicada a Catalunya, que conté una lúcida reflexió -que voldríem més extensa- sobre el caràcter dels catalans.

L’estil del nostre acadèmic beu de les millors fonts de l’assaig català i potser per això hi trobem sovint una tendència a fer generalitzacions d’aire planià com aquesta: “els sistemes polítics, tant a nivell europeu com a nivell mundial, descentralitzats i fragmentats són superiors als imperis i les repúbliques centralitzats” (292). La sort és que Boix, a més, té cura de basar sempre les seves generalitzacions en dades comprovades i fiables, sense torturar-nos amb excés de referències erudites ni notes a peu de pàgina. A l’edició, hi trobem a faltar un índex de noms, que en faria molt útil la consulta puntual tan apropiada en llibres com aquest, i també la identificació de les publicacions on van aparèixer els articles originals.

Lògicament, l’autor també té ocasió de comentar aspectes concrets de l’actualitat, com ara, l’absurditat de les inversions en infrastructures d’Espanya. Per això reivindica que “un estat amb un cert sentit de la justícia ja hauria fet el corredor mediterrani per compensar el dèficit extraordinari d'infrastructures públiques que pateix l'àrea mediterrània” (52).

El llibre de Boix ens ofereix un passeig en què potser no visitarem tot el món, com diu el subtítol, però, sí que tindrem ocasió de conèixer molts aspectes de Catalunya i els Estats Units (la concepció dels EUA com a illa és molt il·luminadora). Així mateix, descobrirem l’origen de la decadència de la Xina al segle XV, a què remet la bella portada que il·lustra el llibre; molts aspectes de la nostra vella Europa; i, encara, aprendrem economia i apreciarem el valor de la llibertat que comença per l’expressió de les idees pròpies.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 19, octubre de 2012.
• Carles Boix, Cartes ianquis. Un passeig sense servituds per Catalunya i el món, Barcelona, Acontravent, 2012.