La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (5)

El discurs intel·lectual i la crítica al comunisme

El llibre recull i cita molt diversos autors al llarg de l’obra. Cal recordar que la seva escena inicial remet a l’arbre de Goethe, un arbre situat en un espai on se suposa que Goethe havia tingut algunes de les converses transcrites per Eckermann en el bosc d’Ettersburg, prop de Weimar, on es va construir el camp de Buchenwald. Aquestes referències a textos i autors literaris permeten a Semprún elaborar un discurs intel·lectual molt característic de la seva obra.

Són especialment abundants les referències que permeten posar de manifest l’engany del comunisme estalinista i revelen els abusos del gulag. Entre els principals autors i obres a què recorre Semprún, cal destacar-ne els següents: Varlam Xalàmov (Relats de Kolima), Aleksandr Solženicyn (Un dia a la vida d’Ivan Denissovitx, Arxipèlag Gulag), Gustaw Herling-Grudziński (A World Apart: The Journal of a Gulag Survivor), Franco Fortini (Del disprezzo per Solgenitsin). 

L’autor comenta i reprodueix diversos textos d’aquests autors i obres, cosa que li permet bastir un sòlid discurs intel·lectual de denúncia del comunisme. En aquest punt, el llibre s’acosta més a una obra d’assaig, que no pas al relat autobiogràfic. L’autor va desgranant les obres que esmenta i en destaca la importància. Precisament, en una entrevista que va concedir l’autor poc temps després de la publicació del llibre, Semprún reconeixia que la idea li va sorgir arran de la lectura de Un dia a la vida d’Ivan Denissovitx:

Dès la lecture de Ivan Denissovitch, l’idée m’est venue de parler d’un dimanche, mais pas de n’importe quel dimanche. D’abord, ce jour-là, il neige et la neige est une vérité des camps allemands comme elle est une vérité des camps russes. Ensuite, le dimanche à Buchenwald était le jour le plus insupportable parce que nous n’avons rien à faire de 2 heures de l’après-midi à 10 heures du soir, l’heure du couvre-feu en hiver. Il y avait bien des réunions politiques, culturelles, l’orchestre du camp jouait: cela donnait à cette journée l’allure des dimanches provinciaux, mais contribuait à rendre l’atmosphère plus lourde, plus difficile à assumer.

[BERNARD, Géniès. "L’expérience de J.Semprún à Buchenwald. Entretien avec l’auteur". Quinzaine Littéraire, Revue n° 321, 16-03-1980]

Aquesta crítica al comunisme és molt dura sobretot amb els camps de concentració que els soviètics van continuar mantenint en funcionament, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Sens perjudici que aquesta denúncia resulti plenament merescuda, la seva duresa sense concessions probablement té a veure amb el fet que Semprún havia militat en el comunisme i, per tant, també havia de lamentar la utilització espúria que s’havia fet de la seva ideologia:

[...] eliminar asimismo la culpabilidad que yo experimentaba por haber vivido en la insulsa inocencia del recuerdo de Buchenwald, inocente recuerdo de haber pertenecido al campo de los justos, sin duda alguna, siendo así que las ideas por las que yo creía luchar, la justicia por la que pensaba combatir, servían en el mismo momento para justificar la injusticia más radical, el mal más absoluto: el campo de los justos había creado y dirigido los campos de la Kolyma. (134)

A World apart es sin duda uno de los relatos más alucinantes, en su sobriedad, en su compasión contenida, en la sobria perfección de su articulación narrativa, que jamás se ha escrito sobre un campo estaliniano. (326)

Fins i tot l’autor arriba a afirmar que els camps nazis s’ajusten molt més al model de societat estalinià que no pas al del capitalisme:

De hecho, los campos nazis no eran el espejo deforme de la sociedad capitalista -aun siendo el producto de la lucha de clases, o más bien el resultado de la suspensión violenta de esta lucha por la arbitrariedad fascista-, eran un espejo bastante fiel de la sociedad estaliniana. Y en un campo como Buchenwald, en donde los políticos, y de modo particular los comunistas, ocupaban lugares privilegiados, la fidelidad de aquella imagen te parecía terrorífica. (364)

Lògicament, Stalin és objecte de la denúncia més forta, atès que, per a l’autor, va tenir la responsabilitat de destruir la innocència de la seva memòria:

Pensaba que Stalin había sido, él solo, como un inmenso campo de concentración, como una cámara de gas ideológica, como un horno crematorio del Pensamiento Correcto: seguía matando aun después de su desaparición. Pensaba sobre todo que Stalin destruía la inocencia posible de nuestra memoria. (163)

A més de la crítica al comunisme a causa del gulag, l’obra no estalvia referències crítiques al partit comunista.

Decíamos que era preferible equivocarse con el partido que tener razón fuera de él o en su contra. Porque el partido encarnaba la realidad global, la razón histórica. Un error del partido tan sólo podía ser parcial o pasajero. El mismo curso de la historia lo rectificaría. (74)

La familia es el partido. Por múltiples razones, a veces claras, históricamente determinadas, por tanto fáciles de desentrañar, y otras veces mucho más oscuras, los comunistas españoles han evitado durante mucho tiempo el designar por su nombre al partido, el nombrarlo como partido, aun entre ellos, en conversaciones privadas y alejadas de cualquier oído indiscreto y posiblemente malevolente: el oído del enemigo, en definitiva. (122)

La crítica al marxisme, que l’autor veu reduït a un aparell retòric de justificació de qualsevol cosa per injustificable que sigui, és especialment incisiva. A més, cal destacar el mèrit que l’obra fou publicada el 1980, nou anys abans que la caiguda del mur de Berlín constatés el col·lapse dels règims comunistes als països de l’Est.

Pero, ¿por qué había de ser marxista el informe secreto de Jruschov? ¿Qué es el marxismo? Si me atengo a los textos que hoy en día invocan al marxismo, y cualesquiera que sean las contradicciones entre las interpretaciones de la Doctrina, el marxismo parece ser –el de Brézhnev como el de Linhart, el de Deng Xiaoping como el de Althusser, el de Lecourt como el de Marchais– una actividad ideológica cuya función esencial consiste en elaborar conceptos capaces de ocultar la realidad, de mitificar la historia, de escamotear el burdo impacto de los hechos históricos. El marxismo parece reducido a no ser ya sino el arte y la manera de justificar el curso de las cosas. (306)

De modo que volvamos a la pregunta ya planteada: si el marxismo es esa cloaca académica que conocemos, ese miserable fumadero de opio ideológico, ese carnaval de conceptos, ¿por qué el informe secreto de Jruschov había de ser marxista? ¿No bastaba que fuera cierto? (306-307)

Pere Torra 

(anterior) (continua)

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (4)

Identitats i individu

L’autor, de forma reiterada, recorda i fa conscient al lector que ell, com a narrador, està explicant-li una història ja passada i va afegint petites capes o fragments d’informació de diversos períodes. La narració es va repetint, però alhora va avançant progressivament, amb l’addició de nous aspectes al costat de la reiteració i ampliació de fets ja contats. En el recorregut anem coneixent també les diverses condicions i identitats per les quals va passant el narrador: el membre de la resistència francesa, l’estudiant de filosofia comunista, el presoner número 44.904 a Buchenwald, el lluitador clandestí, l’escriptor madur que viatja i fa conferències, etc.

Una de les característiques de la identitat del narrador-protagonista de l’obra és el seu caràcter anòmal o no convencional. Així, per exemple, com a estudiant comunista que és deportat a Buchenwald, constitueix una “anomalia” d’acord amb els estereotips establerts:

Nunca, no, nunca jamás, le había enviado la organización del partido a un estudiante de filosofía para que lo metiera en la oficina del Arbeitstatistik. Yo notaba perfectamente que se preguntaba cómo podía un estudiante de filosofía ser realmente comunista. (46-47)

En algunes ocasions, aquesta identitat personal de l'autor, anòmala o anticonvencional, arriba a posar de manifest certa contradicció amb la seva afiliació comunista com passa amb "els seus bons antecedents socials”:

Se pregunta cómo me las he arreglado, pese a mis buenos antecedentes sociales, para encontrarme aquí, con todos estos golfos, estos terroristas, en el lado malo de la barrera, vamos.

He de confesar que mis orígenes sociales están empezando a joderme. O más bien, el modo de utilizarlos contra mí, el modo que tiene la gente de tirármelos a la cara. (178)

Ben sovint, però, es pot constatar que aquesta multiplicitat de noms i d’identitats fan que l’autor es vegi a si mateix com a resultat del somni d’algú altre o, fins i tot, considera que ell mateix no ha arribat a ser res, com si les terribles vicissituds que li ha tocat viure haguessin suspès el temps i la seva evolució com a persona.

[...] no era el mundo que me circundaba, en definitiva, lo que se me antojaba irreal. Lo era yo, aparentemente. Era mi memoria la que me arraigaba en la irrealidad de un sueño. La vida no era un sueño, ¡ni mucho menos!, lo era yo. Y lo que es más: el sueño de alguien muerto tiempo atrás. [...] esa certeza serena y totalmente desesperada de no ser sino el fantasma soñador de un joven muerto tiempo ha. (133)

Aquel día, tratando de resumirle a August tu vida en Buchenwald, tuviste la impresión que no habías llegado a ser nada, de que habías seguido siendo sencillamente lo mismo que a los veinte años, lo que era escandalosamente poco dialéctico. (189)

Aquesta dissolució de la identitat que pateix el narrador introdueix la problemàtica de la veritat. Un cop més podríem recórrer a Ricoeur per tal d’entendre bé aquest aspecte, atès que la narració, a més de fer que el temps esdevingui “temps humà”, és autònoma i té les seves pròpies regles. L’autor mateix també hi reflexiona en el text i, tot citant el cas de Fabrice, el protagonista de La cartoixa de Parma de Stendhal, defensa la necessitat d’inventar una mica per donar sentit i coherència al conjunt del relat “sobretot per a les coses que passen a un mateix”:

Me ha ocurrido inventarme algunas cosas, en este relato. No se llega nunca a la verdad sin un poco de invención, eso todo el mundo lo sabe. Si uno no se inventa un poco la verdad, pasa a través de la historia, sobre todo la que le ha ocurrido a uno mismo, como Fabricio a través de la batalla de Waterloo. La historia es una invención, e incluso una reinvención perpetua, siempre renovable, de la verdad. Por otra parte, el propio Fabricio es una invención de Beyle. (345-6)

La invenció, la creació del text narratiu és la raó de ser mateixa de l'escriptor. Semprún introdueix aquesta reflexió metaliterària, de la mateixa manera que, al llarg de tot el llibre, va reiterant que està explicant els records d'un diumenge d'hivern a Buchenwald. El llibre és molt ric en aquest tipus de discurs autoreferencial, que remet al text narrat i al fet mateix de narrar. Fa pensar una mica en la tècnica d'estranyament que Brecht aplicava al seu teatre èpic, amb la qual es pretén que l’audiència prengui consciència de l'artifici literari i no oblidi que està davant d’un text literari. En el cas de Semprún, sembla que l'ús d'aquesta tècnica obeeixi a la voluntat que el lector no perdi de vista la realitat dels camps de concentració, per mitjà del record continuat i repetit de la realitat particular del camp de Buchenwald l'hivern de 1944 de la qual ell va ser testimoni. Tot i el risc de fer desesperar el lector, a causa de la continuada reiteració d'aquest recurs, l'autor ho fa amb elegància i n’aconsegueix la seva complicitat.

Pere Torra

(continua)

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (3)

Narrar una vida. Explicar-se superant l’ordre cronològic

Seguint Ricoeur, ens adonem que Aquel domingo permet a Semprún explicar diversos episodis de la seva vida i explicar-se a si mateix. Una vida presenta complexitat, dinamisme, dispersió, multitud d’instants que és difícil d’assumir i de comprendre. En canvi, la narració d’aquesta mateixa vida pot permetre fer una selecció de moments i una síntesi que hi doni un sentit, que en permeti l’aprehensió i, en conseqüència, també la comprensió i, potser en aquest cas, la justificació. Amb aquest llibre -i amb altres llibres autobiogràfics que ha escrit-, Semprún pot resoldre la volatilitat del temps de què parla Sant Agustí, el qual manifestava la paradoxa que el passat no existeix, el present no dura i el futur encara està per venir. Per a Ricoeur, que fa referència a Sant Agustí, es pot superar aquest dilema temporal per mitjà de l’elaboració d’un relat amb el qual l’autor pot oferir una unitat i un sentit complet de la seva vida. En paraules de Ricoeur:

En la narración la innovación semántica consiste en la invención de una trama, que también es una obra de síntesis: en virtud de la trama, fines, causas y azares se reúnen en una unidad temporal de una acción total y completa.

(RICOEUR, Paul, Tiempo y narración, Traducció de Agustín Neira, Madrid: Siglo XXI editores, 1995 [1985] p. 31)

D’aquesta manera, aplegant “fins, causes i atzars” l'autor pot fer prendre consciència al lector (i també prendre consciència ell mateix) de la seva pròpia vida. De fet, el mateix autor percep la seva vida com a dispersa i en procés de difuminació i així ho expressa al llibre:

Mi vida no es un flujo temporal, una duración fluida pero estructurada, o lo que es peor: estructurándose, un hacer haciéndose a sí mismo. Mi vida siempre está deshecha, perpetuamente deshaciéndose, difuminándose, desvaneciéndose en humo. Es una serie azarosa de inmovilidades, de instantáneas, una sucesión discontinua de momentos fugaces, de imágenes que centellean pasajeramente en una noche infinita. [...] La vida como un río, como un flujo, es pura invención novelesca. Un exorcismo narrativo, una astucia del Ego para que creamos en su existencia eterna, intemporal –aun si es bajo la apariencia perversa o pervertida del tiempo que pasa, perdido o recobrado– y para convencerse a sí mismo convirtiéndose en su propio biógrafo, en el novelista de Sí mismo. (315)

Com diu Semprún, la vida no és un riu, no és un flux continuat amb una lògica ordenada. Només ho pot ser si algú ho estructura i hi dóna alguna forma narrativa. De fet, si no expliquéssim i ens expliquéssim la vida, no la podríem entendre perquè “el tiempo se hace tiempo humano en cuanto se articula de modo narrativo; a su vez, la narración es significativa en la medida en que describe los rasgos de la experiencia temporal”(vegeu RICOEUR, Paul, Tiempo y narración, Traducció de Agustín Neira, Madrid: Siglo XXI editores, 1995 [1985] p. 39). Cal ser capaç de narrar, d’explicar, d’explicar-se, perquè així s’aconsegueix romandre i esdevenir temps narrat.

Una de les característiques d’aquesta obra de Semprún és la plena assumpció de la inutilitat o ineficàcia de l’ordre cronològic de la narració. En conseqüència, reivindica la capacitat de l’autor per a reordenar els esdeveniments històrics per tal d’aconseguir una narració més efectiva i que causi més impacte en el lector.

El orden cronológico es una forma para el que escribe de demostrar su dominio sobre el desorden del mundo, de marcarlo con su sello. Actúa como si fuera Dios. Recuerden: el primer día creó esto, el segundo día creó aquello, y así sucesivamente. El orden cronológico lo inventó Jehová. (109)

Semprún es va dedicar sovint al món del cinema. Per això, el símil cinematogràfic és molt oportú per a descriure la forma de narrar en aquesta novel·la, amb digressions i contínues anades endavant i endarrere, semblants als flash back característics del llenguatge del cinema i els possibles flash forward que ell hi afegeix. Ell mateix hi fa referència expressa:

No olvidemos que debo ceñirme al orden cronológico. En realidad, y pese a los sinuosos y solapados rodeos de la memoria, que adoptan visos de «vuelta hacia adelante» —como podría decirse inspirándose en el término «vuelta hacia atrás» de la técnica cinematográfica—, debido a las huellas perdidas y reencontradas de Kaliarik, que se llamaba en realidad Holdos, pese a todo ese vaivén, pues, seguimos reviviendo un domingo de diciembre de 1944, en Buchenwald. (157)

L’autor recorre de forma sistemàtica a la reiteració i també aprofita per a blasmar l’ordre cronològic. Sovint, sembla que l’autor faci servir aquestes referències per a recapitular els esdeveniments i permetre al lector anar reconstruint i donant sentit al conjunt de la història:

Ya ven ustedes lo complicado que llega a ser el orden cronológico. Les estaba llevando conmigo, en diciembre de 1944, por la avenida de las águilas imperiales que desembocaba en la entrada monumental del campo de Buchenwald. Luego, de repente, por culpa de Varlam Shalamov, de sus Relatos de Kolyma, me he visto obligado a dar un rodeo por Londres, en la primavera de 1969, y ahora, esta vez por culpa de Giraudoux, ya no de Shalamov, estamos en París, hace cuatro años. Es decir, en 1975, a cuatro años de hoy, contando hacia atrás. O sea, treinta y un años después de diciembre de 1944. Y todas esas cosas van y vienen en la memoria, es demencial. (170-171)

(continua)

Pere Torra

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (2)

Formulació del pacte autobiogràfic per l’autor

L’obra analitzada presenta els trets propis d’un text autobiogràfic tal com els enumera Lejeune: és un relat retrospectiu en prosa que una persona real fa de bona part de la seva vida. Els principals esdeveniments de l’obra ens permeten constatar l’evolució del personatge-narrador, que el lector ja sap que s’ho mira des d’un temps posterior. El fet, doncs, de tractar-se d’un relat retrospectiu, el diferencia del diari íntim, caracteritzat per una simultaneïtat -almenys aparent- de l’escriptura amb els fets i el temps de la narració. També és evident que no es tracta d’un text biogràfic, atès que hi ha una identificació entre l’autor i el narrador, encara que sigui de forma una mica especial (només Jorge Semprún és autor de El largo viaje, obra que s’atribueix al narrador de Aquel domingo). Finalment, el llibre és molt a prop d’unes memòries, però l’autor sembla defugir aquesta consideració quan opta per a posar, expressament, la paraula “Novel·la” després del títol en la primera pàgina de l’edició que hem fet servir. A més, Semprún tampoc no utilitza al títol la paraula memòries ni tampoc recorre a expressions del tipus “els meus records”, “la meva vida”, etc. En qualsevol cas, l’obra objecte d’anàlisi compta amb una gran elaboració literària, cosa que en dificulta l’encasellament en una categoria concreta.

D’entrada en el capítol 0 -un capítol introductori en què el relat és en 3a persona- trobem una presentació del “Narrador”, que el text situa amb una edat i circumstàncies idèntiques a les de Jorge Semprún:

Por su parte, el Narrador, otro personaje esencial de esta historia, cualquiera que sea la autonomía que un crítico avisado atribuya en adelante al texto, el Narrador, digo, sólo tiene doce años, aquel 3 de junio de 1936. Acaba de suspender uno de sus exámenes de fin de curso. Pero, tranquilíncese, se trata de matemáticas, y sólo matemáticas. (19)

A partir dels capítols següents, en general, l’obra és narrada en primera persona -el narrador que ens ha estat presentat al capítol 0- si bé, les coses resulten més complicades. De vegades, el narrador utilitza la tercera persona, especialment quan es refereix als diversos noms o pseudònims de Semprún, però tampoc no sempre és així. El que sí que és constant és que en cap cas el narrador no s’identifica expressament amb el nom de Jorge Semprún, però sí amb els altres noms que havia tingut Semprún mateix durant la lluita clandestina (Gérard, Sánchez, Salagnac, Artigas). Hi fa una referència explícita en una ocasió:

Toda una vida había pasado y ya no se llamaba Gérard. Tampoco se llamaba Salagnac, ni Artigas, ni Sánchez. No se llamaba ya nada. O sea sólo se llamaba por su nombre pero a veces tardaba en contestar cuando le llamaban por su nombre, como si aquel nombre fuese el de otro cuya identidad hubiese suplantado. No era ya más que él mismo. (341)

Aquest fet ens suggereix que, amb els diversos noms que ha tingut Semprún al llarg de la vida, es produeix una mena de dissolució o pèrdua de la pròpia identitat. Haver d’adoptar pseudònims o sobrenoms per defugir el control dels aparells repressius és un fet que deixa empremta. No és un fet gratuït.

Un altre fet específic de l’obra és la barreja amb noms de personatges històrics, com el del líder comunista espanyol Santiago Carrillo:

En aquella época, yo era miembro del buró político del partido comunista español. Tenía un apodo que me gustaba mucho por su trivialidad. Me llamaba Sánchez. Era como si, siendo francés, me hubiese llamado Dupont. No recuerdo ya quién me había escogido aquel nombre, en 1954, cuando fui designado miembro del Comité central, sin duda el propio Carrillo. (35-6)

Seguint Lejeune, no trobem que el llibre de Semprún es pugui encasellar exactament dins dels seus esquemes de classificació (potser aquest aspecte remet al “crítico avisado” a què l’autor fa referència irònicament al principi del llibre). No obstant això, crec que l’obra presenta una formulació del pacte autobiogràfic, encara que singular, propera a la que Leujene defineix en els termes següents:

“le personnage n’a pas de nom dans le récit, mais l’auteur s’est déclaré explicitement identique au narrateur (et donc au personnage, puisque le récit est autodiégétique), dans un pacte initial”

En el cas de l’obra que comentem no és que el personatge no tingui nom, sinó que en té molts i, en tot cas, el nom que no se li dóna mai és el de l’autor, Jorge Semprún. Pel que fa a l’altre aspecte, potser no hi ha un moment que l’autor es declari explícitament idèntic al narrador, però tota la informació, dates, formació, característiques personals, permet que el lector s'adoni del caràcter idèntic del narrador amb Semprún. Per exemple, aquesta identificació resulta palesa en atribuir a la primera persona que narra Aquel domingo els llibres escrits per Semprún, com passa, sobretot, amb El largo viaje:

[...] pero yo lo he olvidado; había escrito en El largo viaje: «Basta una sola comida de verdad para que el hambre se convierta en algo abstracto. Para que pase a ser un concepto, una idea abstracta. Y sin embargo, miles de hombres han muerto a mi alrededor a causa de esa idea abstracta.» (215)

Habías publicado El largo viaje uno o dos años antes, y parecías muy indicado para participar en aquel pequeño guateque. (259) 

Todo mi relato en El largo viaje se articulaba silenciosamente, sin hacer hincapié en ello, sin ostentación excesiva en torno a una visión comunista del mundo. (372) 

Al capdavall, el lector llegeix aquesta obra com una explicació de diversos episodis de la vida de l’escriptor Jorge Semprún i això, seguint la perspectiva de Lejeune, és el més rellevant per considerar autobiogràfica l’obra examinada.

(continua)

Pere Torra

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (1)

Jorge Semprún, Quel beau dimanche!

En aquesta sèrie d'entrades que inicio, analitzaré l’obra Quel beau dimanche! de Jorge Semprún, publicada el 1980, a partir de la traducció al castellà feta per Javier Albiñana, amb el títol Aquel domingo.

En primer lloc, abordaré el problema de l’estatut d’aquest llibre a la vista de les aportacions de Philippe Lejeune sobre l’autobiografia i la noció de pacte autobiogràfic. Es pot considerar autobiogràfic Aquel domingo? Miraré de respondre aquesta pregunta i veure com el lector percep el llibre i el ‘fa funcionar’, seguint el punt de partida de Lejeune: “En partant de la situation de lecteur, j’ai chance de saisir plus le fonctionnement des textes puisqu’ils ont été écrits pour nous, lecteurs, et qu’en les lisant, c’est nous qui les faisons fonctionner” (vegeu LEJEUNE, Philippe, Le pacte autobiographique, París: Éditions du Seuil, 1975, p. 14).

A continuació tractaré sobre el fet de narrar una vida i, a la vista dels postulats de Paul Ricoeur, podrem entendre com Semprún, per mitjà de la narració d’episodis de la seva vida, introdueix un ordre en el text que permet fer comprensible el caos vital i donar sentit a la multiplicitat d’instants d’una vida. Veurem que aquest ordre de la narració no correspon a l’ordre cronològic, el qual és rebutjat frontalment pel narrador.

Després analitzaré la identitat o les identitats del narrador, atenent als diversos noms i personalitats que apareixen al llibre, vinculats a les seves activitats de lluita clandestina en temps de la resistència a França i de la dictadura a Espanya. Al mateix temps, aquesta multiplicitat de noms del narrador -a part d’oferir un eficaç joc narratiu- contribueix a una certa dissolució de la seva identitat amb repercussions significatives.

Així mateix, Semprún, a més de fonamentar-se en la pròpia experiència, completa l’obra amb un nombre considerable d’altres llibres que cita i comenta àmpliament. D’aquesta manera, l’autor basteix un discurs de crítica al comunisme que adquireix un caràcter coral. En aquestes circumstàncies, el llibre bascula cap a l’assaig o la dissertació intel·lectual. Sens dubte el mateix autor devia preferir l’eficàcia comunicativa del gènere narratiu en lloc de l’exposició d’idees pròpia de l’assaig. 

Per a fer tot això, donaré la paraula al llibre mateix, fragments del qual citaré profusament. Semprún, particularment en aquesta obra, és un autor l’anàlisi del qual ofereix una gran riquesa en el context històric que va viure.

(continua)

Pere Torra

El veritable rostre del nazisme

Fer servir el nazisme com a terme de comparació el banalitza, cosa que no tan sols és injusta amb allò amb què es compara, sinó sobretot amb les víctimes de l’holocaust, a les quals es degrada. Per això, ara que es diu que qualsevol cosa és nazisme, resulta oportú recuperar obres literàries que l’han tractat, com les del Premi Nobel Imre Kertész.

Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d’una família petitburgesa jueva assimilada. Quan tot just tenia quinze anys, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, conté nombrosos elements autobiogràfics i la podem dividir en tres parts, que corresponen als tres estadis de la seva evolució personal i tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner: 

1. L’adolescent d’origen jueu (capítols 1-4). 
2. El presoner (capítols 5-8). 
3. El supervivent (capítol 9).

Essencialment, Sense destí és una obra sobre la shoah , l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, si bé és progressivament que anem veient els canvis i la presa de consciència per la qual va passant el protagonista. L’ingenu nen de 14 anys, amb una vida relativament plàcida a Budapest, experimenta una metamorfosi, en la qual pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. Per exemple, György intenta que un company presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a llur origen comú, però l’interlocutor ho rebutja dient-li que ell no és jueu. György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

Sense destí no fa propaganda ni tampoc és un text que vulgui inventariar uns fets de forma documental i asèptica, sinó que és una obra literària que pretén aconseguir emoció i reflexió a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys, amb una mirada personal i sovint càndida, sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos. Aquesta mirada adolescent inclou dosis d’ironia, pel contrast entre la percepció de György i la gravetat dels fets. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus, fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110). La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa planteja una reflexió moral, com quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït perquè “tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa.” (254).

Precisament, un dels aspectes més interessants de la novel·la és la referència als moments de felicitat del protagonista en els camps. Hi ha un instant memorable en què György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En aquestes pàgines la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes que tracten la reclusió als camps d’extermini com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, supervivent dels camps, crea una obra que els transcendeix com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Pere Torra 

• Publicat a La Veu, núm. 25, maig 2013.
• Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns Crema, 2003.

El ‘lapao’, el ‘lapapip’ i el rosalbacavà de Salvador Espriu

El dia que el TC va suspendre la declaració de sobirania del poble català jo era a Madrid per motius de feina. En Capri ja ho deia això que, per una cosa o altra, sempre acabes anant a parar a Madrid. Mentre era assegut al metro, em vaig posar a llegir un llibre -la xarxa de metro de Madrid és tan immensa que disposes de molt temps. Al costat meu seia una noia que va fer això tan lleig de mirar el meu llibre i no es va poder estar de demanar-me: “-Perdone, ¿es portugués esto?”. “-No, catalán”, li vaig respondre. “-Ah, perdone?", va expressar visiblement contrariada tot posant-se vermella.

Certament, encara que no demano que tothom hagi de conèixer diverses llengües amb detall, seria raonable que tot parlant d’una llengua romànica rebés una instrucció bàsica per poder identificar les principals llengües de la família neollatina. La meva veïna del metro s’hauria estalviat fer el ridícul, si hagués estat capaç d’identificar que la llengua del llibre que jo llegia era la catalana. Trobo que hauria de ser una aptitud comuna dels parlants de l'àrea romànica poder identificar, almenys, les grans llengües com el català, castellà, francès, occità, gallec, portuguès, italià o romanès. Certament, pot resultar més difícil reconèixer el sard, l'aragonès, el franco-provençal o el napolità.

Aquesta anècdota personal m'ha fet pensar en la ignorància de les llengües. Evidentment, no és ignorància, sinó un menyspreu visceral contra la catalanitat allò que ha impulsat les Corts aragoneses a emprendre aquest despropòsit del ‘lapao’ i el ‘lapapip’, acrònims que corresponen als circumloquis que fa servir la recent “Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón” (sic). Curiosament, l’única llengua que figura a la Llei aragonesa amb un nom en una sola paraula és el castellà. Ja es veu que no cal perdre-hi massa temps.

Aquest menyspreu s’ho emporta tot, no tan sols el català parlat a la Franja de Ponent, sinó també l’antiga llengua aragonesa, germana i tan antiga com la nostra. Segons el ‘Consello d'a Fabla Aragonesa’, “en l'autualidá l'aragonés ye encletato en o que popularmén se conoxe como Alto Aragón e que biene á suposar, en linias chenerals, as dos terzeras partes septentrionals d'a probinzia de Uesca, fueras d'a faxa oriental d'Aragón, an que se fabla catalán.” Això de les autonomies espanyoles és un invent desastrós que permet que el Parlament aragonès decideixi prohibir anomenar aragonès l’aragonès. És tristíssim. 

 

Precisament, l’inventari de llengües del món, Ethnologue, inclou l’aragonès com a llengua amenaçada d’extinció. Sembla que, amb l'invent del 'lapapip', no se li permeti ni estar "encletato" a les valls pirinenques del nord d'Osca ni tan sols una mort digna. L'aragonès, que probablement s'extingirà en uns quants anys, ha estat fulminat de cop i se li n'ha esborrat fins i tot el nom. Allò que no té nom no existeix. Tot plegat és molt greu i -amb permís de Telemadrid- s'acosta al lingüicidi.

Per no posar-me de mal humor, jo em demano si els inventors del ‘lapao’ i el ‘lapapip’ sabien que, en certa manera, han fet un homenatge a Salvador Espriu, amb motiu del seu centenari. Al magnífic llibre Les roques i el mar, el blau, Espriu ironitza amb el nom de la nostra llengua i se n’inventa un. L’escriptor es defineix a si mateix com a titellaire, “un home també vell que fa cinquanta anys que apreèn a escriure en català, aquesta petita llengua inconeguda, que alguns designen baleàric, d'altres valencià i els inefables esperits ingenus i conciliadors bacavà o bacavès. El titellaire proposa rosalbacavà, que sona a nom i cognom d'una ex-vedette de variétés.” El ‘rosalbacavà’ que inventa Espriu (format amb la primera síl·laba de rosellonès-alguerès-balear-català-valencià) ja té un nou germà: el ‘lapao’. És evident, però, que els esperits que han ideat el ‘lapao’ no són ni ingenus ni conciliadors, sinó tot el contrari.

 

Pere Torra

 

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, maig de 2013)

Cent anys d'Albert Camus, l'home en rebel·lia permanent

Aquest any, es commemora el centenari de l’escriptor algerià d’origen francès (o potser hauria de dir l'escriptor francès nascut a Algèria), Albert Camus, contemporani del nostre Salvador Espriu. Els centenaris sempre són una bona excusa per acudir a l’obra d’un autor, però tant en el cas de Camus com el d’Espriu no haurien de caldre per a llegir o rellegir la seva obra, que ha de rebre la consideració de clàssica, és a dir, imprescindible. Per cert, Espriu es va referir a Camus en un text sobre Sísif al llibre Les roques i el mar, el blau, qualificant l'escriptor francès de “noble, sever i compassiu escriptor” per a qui “el món és absurd, poblat d'irracionals.”

En primer lloc, cal destacar el valor i la vigència indiscutibles de l’obra de Camus. Per això, amb motiu dels 50 anys de la seva mort, ara fa 3 anys, Zygmunt Bauman -que fa unes setmanes ha estat entre nosaltres a Barcelona- es demanava si realment havia mort Camus. D’ençà de la seva mort -recordava Bauman- no han parat d’aparèixer llibres, estudis, tesis doctorals, etc. i, per il·lustrar-ho, donava, entre d’altres, la xifra impressionant de 9.953 volums sobre Camus a Google books. Per a Bauman, el llegat de Camus s’assembla al de Kafka, susceptible de permanents reinterpretacions perquè, com el txec, evita cloure els elements que l’integren i els deixa deixa oberts, de manera que preservin sempre la capacitat d’intriga i de provocació.

A més, els catalans tenim raons addicionals per apreciar Camus, d'una banda, perquè és l'autor més traduït per una personalitat intel·lectual com Joan Fuster (6 llibres), d'altra banda, perquè per part de mare era d’ascendència catalanoparlant de Menorca (el seu segon cognom és Sintes) i, encara, perquè va arribar a traduir “El cant espiritual” de Joan Maragall, en col·laboració amb Víctor Alba. Així mateix, podríem parlar de la polèmica que s’ha encès els darrers mesos a Aix-en-Provence -zona plena de pied-noirs- amb motiu, precisament, de la gran exposició que es projectava per a la tardor d’aquest 2013 sobre el seu centenari; la seva posició -potser ingènua, però alhora valenta- sobre el terrorisme i el colonialisme en el conflicte d’Algèria; la baralla amb Sartre; la crítica al comunisme, on havia militat; etc.

Polèmiques passades i actuals de qui va afirmar "Je me révolte, donc nous sommes" (“Jo em rebel·lo, per tant nosaltres som”). Segurament, aquesta famosa sentència, algú la pot relacionar avui amb el fenomen dels ‘indignats’, però amb franquesa crec que Camus manifesta una rebel·lia més profunda i transcendent, lligada a la condició humana i la seva concepció de l’absurd com a forma de revolta, no pas limitada al model d'organització social.

En aquesta secció toca fer ressenyes de llibres, però el gruix de l’autor se’m menja l’espai. Sí que voldria fer un breu comentari sobre l’emblemàtica novel·la L’estrany, que Camus va publicar en plena Segona Guerra Mundial, l’any 1942. Es tracta d’una novel·la breu, amb una història molt senzilla -gairebé una anècdota-, però intensa i amb una penetrant reflexió sobre la condició humana. Fuster opta, amb encert, per traduir el títol, L’étranger, com a ‘estrany’ i no pas ‘estranger’, per a reforçar la vinculació de la història amb la condició de tot ésser humà, al marge de països i banderes. Meursault, el seu protagonista, es caracteritza per una indiferència radical davant el món. Meursault es mostra indiferent davant la mort de la seva mare, indiferent sobre si es casa o no amb la seva xicota (en una ocasió Marie li demana si no l’interessava canviar de vida i respon que “ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens”, p. 54), indiferent davant París ("És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca", p. 56), indiferent davant de l'homicidi d'un àrab que ell mata a la platja, indiferent amb la seva vida de pres (“tot el problema era com matar el temps. Però, a partir del moment en què vaig aprendre a recordar, ja no vaig avorrir-me gens", p. 96), indiferent davant de Déu i la religió (“li he dit que no sabia què era un pecat. A mi únicament m’havien declarat culpable”, p. 144), indiferent davant la sentència del tribunal en contra seva, etc.

Aquesta gran indiferència de Meursault, de vegades, fa pensar en Bartlevy, l’escrivent, el personatge de Herman Melville que assumeix una actitud passiva de rebuig a l’ordre establert, repetint cada vegada que l’interpel·len: “Preferiria no fer-ho”. A L’estrany, el protagonista, un cop condemnat a mort, aconsegueix una identificació, una mena de fusió espiritual, amb el món: “m’obria per primera vegada a la tendra indiferència del món. En trobar-lo tan semblant a mi, tan fraternal en definitiva, he sentit que havia estat feliç, que ho era encara” (p. 149). I tornant a Bauman: “Camus ens diu que la revolta, la revolució i l’aspiració a la llibertat són aspectes inevitables de l’existència humana, però que hi hem de posar límits per a evitar que aquests propòsits admirables acabin esdevenint tirania”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 24, abril 2013
• Albert Camus, L’estrany, traducció de Joan Fuster, Barcelona: La Butxaca, 2010

El llarg camí cap a la llibertat de Nelson Mandela

Aquesta setmana hem rebut una mala notícia: el gran líder africà i mundial, Nelson Mandela, torna a estar malalt. A la seva avançada edat, resulta molt preocupant una infecció pulmonar que ja l’ha dut a l’hospital altres vegades els darrers mesos, derivada en part de la tuberculosi que va contreure a l’odiosa presó de Robben Island. A la seva edat, vull desitjar-li molta més vida encara i em plau parlar d’ell i de la seva obra quan sembla que arriben esperançadores notícies de la seva recuperació. 

Mandela pertany a la tribu xhosa i la seva autobiografia és un llibre excepcional, no tan sols com a testimoni d’una vida i d’una lluita, sinó també una obra molt ben escrita literàriament. Al llibre l’autor reprodueix un emotiu discurs d'un dels caps de la seva tribu. Es tracta d'un discurs molt interessant que Meligqili -nom del cap- va fer en ocasió de la cerimònia ritual d'iniciació en què Mandela mateix i altres companys adolescents feien el pas de nens a homes, circumcisió inclosa. Segons explica el mateix Mandela, les paraules del cap Meligqili van ser molt importants per a despertar la seva consciència i adonar-se realment de la seva situació. Aquestes paraules el van empènyer a emprendre el que ell mateix va anomenar "el llarg camí cap a la llibertat", que, com se sap, Mandela va fer amb èxit, malgrat patir 27 anys d’empresonament i altres dificultats. Deia el cap Meligqili:

Aquí seuen els nostres fills, joves, saludables i bells, la flor de la tribu xhosa, l'orgull de la nostra nació. En la cerimònia d'avui els hem promès fer-los homes, però jo sóc aquí per a dir-vos que aquesta promesa és buida, il·lusa, que mai no podrà ser acomplerta. Perquè nosaltres els xhosa, i tots els negres sud-africans, som un poble conquerit. Som esclaus en el nostre propi país. Som llogaters en la nostra pròpia terra. No tenim cap força, cap poder, cap control sobre el nostre propi destí a la terra que ens ha vist néixer.

Ells -els nostres fills- hauran d'anar a les ciutats a viure en barraques i beure alcohol barat, tot perquè no tenim terra per donar-los on puguin prosperar i multiplicar-se. Espatllaran els seus pulmons dins les mines de l'home blanc, es faran malbé la salut, no veuran mai el sol...i tot això perquè l'home blanc pugui viure una vida de prosperitat inigualable. Entre aquests joves que hi ha avui aquí hi ha caps que mai no governaran perquè no tenim el poder de governar-nos a nosaltres mateixos; hi ha soldats que mai no lluitaran perquè no tenim armes amb què lluitar; professors que mai no ensenyaran perquè no tenim cap lloc on puguin estudiar.

Les habilitats, la intel·ligència, la promesa a aquests joves serà malmenada i només podrà servir per a fer fàcil la vida de l'home blanc. Els regals que avui els hem donat no són res, perquè no els podem donar el regal més gran de tots, que és la llibertat i la independència. Ja sé que Qamata (Déu) ho veu tot i que mai no dorm, però tinc la sospita que Qamata està fent el gandul. Si és així, com més aviat em mori millor, perquè llavors aniré a trobar-lo per a despertar-lo i dir-li que els nostres nens, la flor de la nació Xhosa, estan morint. (p. 34 i 35)

De vegades, penso que la situació dels catalans a Espanya té punts de contacte amb la dels negres a Sud-Àfrica durant el règim de l'apartheid. Nosaltres, aquí a Catalunya, podríem posar exemples semblants als dels sud-africans perquè, com ells, nosaltres tampoc no podem administrar els nostres recursos ni tenim cap control sobre el nostre destí. És això el dret a decidir que no ens és reconegut a l’Estat espanyol. És això. De fet, no hi ha gaires casos al món en què un tribunal d’un país anomenat democràtic anul·li una llei com va fer el TC amb l'Estatut, que era molt poqueta cosa, però que havia estat votat directament pel poble. També podríem esmentar les sentències del Tribunal Suprem contra les nostres lleis que defineixen l’organització de l’ensenyament o l’ús de la llengua, etc. En democràcia, els tribunals estan sotmesos al poble i no pas al revés.

Crec que Mandela és un personatge excepcional, un líder mundial amb una dimensió que ultrapassa la lluita contra l’apartheid. Segurament ha estat un dels premis Nobel de la pau més merescuts que s’hagin donat mai. Al costat dels minúsculs i mediocres polítics europeus a què estem acostumats, Mandela és un gegant. Recomano a tothom la lectura de la seva autobiografia, que, per cert, estaria molt bé que alguna editorial s’atrevís a traduir a la nostra llengua. En podem aprendre moltes lliçons i esperem poder celebrar que el vell Madiba visqui per molts anys. Ell també va aprendre del seu cap la gran veritat que “el regal més gran de tots és la llibertat i la independència.”

Que tinguin una bona Pasqua!

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, març de 2013.
• Nelson Mandela, Long way to freedom, London, Little, Brown and Company, 1994.

Podem llegir bé Espriu?

Espriu, transparent, la biografia de Salvador Espriu escrita per Agustí Pons, és un llibre molt ben documentat, escrit amb gràcia, amenitat i exhaustivitat. Potser un dels seus encerts més remarcables és l’ampli recorregut de temes que figura al sumari, amb els vint-i-dos capítols dedicats a episodis concrets i imprescindibles de la vida-obra de Salvador Espriu, situats de manera més o menys cronològica. El llibre accepta una lectura de capítols solts i alhora és agraït en la lectura seqüencial estricta: els orígens a Arenys de l’infant que va néixer a Santa Coloma de Farners, el cèlebre creuer pel Mediterrani, les relacions amb Rosselló-Pòrcel, la guerra civil, l’impacte de la Primera història d’Esther, la trobada amb Josep Pla, la utilització de La pell de brau com a obra de resistència al franquisme, el seu paper a la ‘Caputxinada’, Ricard Salvat i Ronda de mort a Sinera, les importants musicacions de poemes a càrrec de Raimon, les agressives crítiques de Joan Ferraté, els mites grecs, etc.

Pel que fa als aspectes formals de l’edició, les fotos incloses són molt apropiades i agraïm que algunes no siguin “les de sempre”. En canvi, no s’acaba d’entendre que, en una obra com aquesta, s’hagi optat per a citar les obres de referència només a peu de cada pàgina i no s’inclogui un llistat complet amb la rica bibliografia que ha fet servir el biògraf. Encara sort que hi ha un índex onomàstic, que és molt útil per més mandra que facin sempre als editors. En qualsevol cas, pel que fa al contingut, Pons ha escrit una obra important perquè rescata Espriu i, tal com expressa al títol, el pretén fer transparent, en clara al·lusió a l'hermetisme llegendari tant de l'home com d'alguns dels seus llibres, especialment de poesia. Pons ens el presenta al segle XXI amb claredat i nitidesa. Déu n’hi do! Una claredat que no sempre ha acompanyat la valoració de l’obra d’Espriu, que ha estat utilitzada massa sovint per a finalitats no estètiques i, per tant, mal llegida.

Algunes veus han objectat a Pons que no “prengui partit” i que no decanti el seu judici cap a una banda concreta. Que és massa neutral, en definitiva. Ens sembla que aquesta actitud de Pons és deliberada i també encertada. El periodista s’ajusta als fets, a partir de la informació disponible i en fa una descripció acurada, en alguns moments, gairebé notarial. Tot i així, l’autor no es limita a explicar les vicissituds de la vida de l’escriptor, sinó que treu suc de l’obra i de la ineludible interrelació entre vida i obra que hi ha en qualsevol bon escriptor.

Ara bé, en el procés de descripció del lligam entre vida i obra, de vegades Pons arriba a fer una identificació excessiva entre Sinera i Arenys. Sinera no és Arenys, com Macondo no és Aracataca, com el cèlebre “lugar de la Mancha” no és exactament enlloc i potser per això Cervantes no en volia recordar el nom. I alhora tots aquests llocs són llocs universals, rics d'històries, carregats de vida. Són llocs mítics, literaris, que no hem de confondre amb la seva base geogràfica

Després de llegir el cèlebre episodi de la frustrada representació de Primera història d’Esther als anys 50, per exemple, ens vénen ganes de demanar als Laboratoris Uriach que, ara que els pressupostos de cultura són tan migrats, patrocinin una representació teatral amb la qual rescabalar del mal regust deixat pel comportament dels seus parents avantpassats. La figura de Salvador Espriu que emergeix de la biografia és la d’un home d’ordre, esgarrifat pels fets d’octubre i aclaparat per la guerra civil; però, malgrat totes les temptacions que el voltaven, un home que no va fer com altres escriptors de la seva mateixa generació, com Ignasi Agustí, per exemple, i es va mantenir fidel a la construcció d’una obra literària en llengua catalana.

Han passat els anys i avui ja hem enterrat tots els prejudicis que ens dificultaven la lectura neta i clara d’un gran escriptor. Amb Espriu el que cal fer és llegir-lo, en primer lloc. Però també és molt important que el llegim bé. Aquesta biografia ens hi ajudarà. Fem-ho si us plau! 

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 23, març de 2013.
• Agustí Pons, Espriu, transparent, Barcelona, Proa, 2013.

Carta d’un català al Secretari d’Estat dels Estats Units, John Kerry

Reprodueixo la carta enviada per un català al nou Secretari d’Estat, John F. Kerry, felicitant-lo pel seu nomenament per part del president Barack Obama.
 

"Benvolgut Secretari d’Estat,

Primerament us volia felicitar pel vostre recent nomenament i pel vostre coratge d’haver acceptat aquesta alta responsabilitat que Thomas Jefferson va exercir per primer cop a la història del vostre gran país d’ençà que va conquerir la llibertat.

Crec que el president Obama ha encertat plenament nomenant-vos, com a persona amb una dilatada experiència, adquirida sobretot en 28 anys al Senat; com va encertar també amb el nomenament de la vostra antecessora immediata, la senyora Hillary Clinton, que us ha deixat el llistó molt alt en el desenvolupament de la díficil tasca de la màxima representació exterior dels Estats Units.

En contra del que diuen males llengües, vós no sou ni un buròcrata de Washington ni el candidat a president que va fracassar contra George W. Bush, sinó l’home experimentat, amb vocació de servei públic, que va convertir la seva experiència d’haver trepitjat tots els estats durant la dura campanya electoral en un preciós llibre dedicat al medi ambient. Aquest llibre, This Moment on Earth, escrit a quatre mans amb la vostra esposa, Teresa Heinz Kerry, és una obra plena d’un rar sentit comú en un polític destacat. Hi dieu -tradueixo-:

La justícia ambiental es fonamenta sobre la simple expectativa dels ciutadans americans que el govern lluitarà i no tolerarà el dany físic [que és com vós concebeu el dany al medi ambient al llibre], tenint ben present que aquesta lluita no implica pas una expansió del govern, ni una intrusió del govern en els assumptes privats, sinó una reivindicació de la confiança pública en el govern democràtic mateix. 

Em vénen ganes de regalar-lo a alguns ecologistes de pa sucat amb oli del meu país.

Permeteu-me que us expressi també la meva satisfacció específicament com a català per diversos motius. En primer lloc, celebro que en el vostre brillant discurs de la solemne cerimònia de jurament d’aquest dijous, 6 de febrer, a la sala Benjamin Franklin -un nom que sona a llum i a democràcia-, afirméssiu el vostre compromís amb la democràcia arreu del món. Em va agradar molt l'instant en què, tot invocant els grans estadistes que van fundar el vostre país, vau afirmar que ells 

no sabien si el seu experiment tindria èxit, però eren la classe de persones que prenen riscos. I en última instància, la seva creativitat i el seu coratge, la seva persistència han deixat el món molt diferent i molt millor de com el van trobar. Aquesta és la feina que continuem aquí avui, per mantenir la promesa de la nostra democràcia per a la pròxima generació i per a tothom, a qualsevol racó del món, des de la Plaça Tahrir a Sudan del Sud, on la gent aspira a ser el que nosaltres som, és a dir, a ser lliures i poder donar forma al seu propi futur.

Belles paraules, secretari Kerry, que no us imagineu com sonen de bé i com en són de compartides per un català d’aquest tros de la vella i arnada Europa. Magnífica síntesi de l’anhel dels catalans: “Ser lliures i poder decidir el nostre futur.” Fem nostre el vostre programa. Tan senzill com això.

Sentit comú, el common sense que reivindicava el vostre compatriota, Thomas Payne, just abans d’esdevenir els EUA un país lliure, i democràcia, sobretot, democràcia. Això tan bàsic i -per desgràcia- tan escàs al món és el que volem la immensa majoria dels catalans. No és el moment ara de demanar-vos res, però sí que aviat esperem comptar amb el vostre ajut i el del gran poble que representeu per a fer complir aquests principis de la justícia universal i els drets humans, que inclouen els drets dels pobles. Modestament, en nom del meu poble, us en dono les gràcies per endavant.

Atentament,

PT, un català"

Pere Torra

•  Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, febrer de 2013.
• John Kerry & Teresa Heinz Kerry. This Moment on Earth: Today's New Environmentalists and Their Vision for the Future, New York, Public Affairs, 2007.

Subjecte...i predicat (teoria gramatical aplicada a la política catalana)

El nostre Parlament acaba de proclamar als quatre vents i per amplíssima majoria democràtica que el poble català és subjecte jurídic i polític sobirà. Subjecte? Sí, és clar. Subjecte sobirà? I tant! Som una nació.

Parlant de subjectes i declaracions, la bellíssima declaració d’independència dels Estats Units exhibeix un magnífic subjecte en primera persona del plural (‘We, the People’). La nostra declaració de sobirania (que no d’independència) utilitza una tercera persona singular, més freda i objectiva (‘El poble de Catalunya’), segurament a causa del formalisme encarcarat, l’hàbit burocràtic que caracteritza els nostres parlamentaris.

Tal com estudien els meus fills a l’escola secundària, per a fer una oració o una frase, com a enunciat independent amb sentit complet, a més del subjecte, cal el predicat. El nucli del predicat és un verb que, en la nostra llengua -com en totes les llengües romàniques-, ha de concordar en nombre i persona amb el subjecte. Convé refrescar la teoria gramatical més elemental, per a comprendre els errors que han comès alguns dels nostres partits polítics en aquest debat.

D’una banda, n’hi ha alguns que han confós el subjecte amb el predicat. Em refereixo als del PSC (o la majoria d’aquests). Afirmen que el subjecte només existeix segons si fa determinades coses i d’una determinada manera -no sé què d’una legalitat. És incorrecte. No es pot barrejar subjecte i predicat. En una oració agentiva convencional, una cosa és qui fa l’acció -el subjecte- i una altra cosa és l’acció que fa -el predicat. Un subjecte ben format pot fer o desfer qualsevol acció apropiada a la seva naturalesa. És un error molt greu que posa de manifest o bé la deficiència de l’escolaritat obligatòria que han rebut, o bé una evident mala fe (o totes dues coses).

D’altra banda, el PP i C’s, en canvi, no cometen el mateix error. Segons ells, Catalunya no és un subjecte ple o sobirà (no és una nació). Consideren que és una entitat accessòria a una altra que sí que és subjecte sobirà, és a dir, segurament Catalunya deu ser un adjectiu o un complement del substantiu. Per a ells, el substantiu tan sols és Espanya. Per tant, si no hi ha subjecte tampoc no hi ha predicat. Aquests partits -minoritaris i amb dret a ser respectats- cometen un error molt gruixut ja que, en democràcia, subjecte sobirà és aquell que té voluntat majoritària de ser-ho, a més de comptar amb determinades característiques que el poble català reuneix de forma manifesta (cultura, llengua, caràcter, forma de vida, territori estable, etc.). Respectar les minories no pot comportar anul·lar la voluntat de la majoria, com pretenen aquests grups.

Finalment, encara hi ha un altre grup ben singular (o ben plural, potser hauríem de dir), que són els de la CUP, amb idees ben especials sobre la relació entre subjecte i predicat. Aquests, si bé tenen molt clar el subjecte i també el nucli del predicat (el verb), troben imprescindibles uns -diguem-ne- complements circumstancials molt determinats (i al meu parer, molt circumstancials). Per definició, els complements circumstancials no són obligatoris en una oració. Per tant, creure que ho són és un error gramatical, més lleu que els anteriors, que poden esmenar fàcilment repassant els llibres en el període de recuperació.

Els catalans sempre ens quedem a mitges. Jo tan sols espero que, en aquesta ocasió, no deixem la frase a mig fer i ens quedi un subjecte sense predicat o amb un predicat que tingui un verb que no hi concordi. Som subjecte sobirà, per descomptat; però, sobretot, ara cal emetre un predicat sobirà, és a dir, exercir la sobirania. Ja sabem que l’exercici de la sobirania pot desembocar en molt diverses formulacions organitzatives (independència, associació lliure, confederació, federació, etc.), però la seva vera existència garanteix la correcció gramatical de l’oració, és a dir, l’èxit de la democràcia i de la llibertat.

Pere Torra

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, gener de 2013 )

Josep Pla, un sionista contra els tòpics sobre els jueus

En aquesta entrada centraré l’atenció en la visió que l’obra de Josep Pla dóna dels jueus en el llibre Israel el 1957. Un reportatge. Aquest llibre està recollit al volum 13 de l’Obra completa de Josep Pla, el qual inclou dos llibres més amb altres textos relatius a viatges i estades pel Mediterrani Central i Oriental (Cartes d’Itàlia i Les escales de Llevant, títol coincident amb el de tot el volum).

Aquest llibre no és dels que s’acostumen a situar en les llistes d’imprescindibles de Josep Pla, encapçalades per l’obra mestra d’El quadern gris. Tot i això, Israel el 1957. Un reportatge presenta amb claredat el pensament de Pla sobre el món jueu i conté una prosa amb moments de gran eficàcia literària. A més, l’enquistament del conflicte àrabo-israelià encara avui fa que resulti de gran interès conèixer les impressions de l’estada de primera mà a Israel per part del periodista català quan tot just no feia ni 10 anys que s’havia constituït l’Estat israelià, com a pàtria per als jueus, i feia pocs mesos del darrer enfrontament armat amb Egipte. Prova d’aquest renovat interès en el llibre és la seva edició en versió castellana relativament recent, l’any 2002. L’obra també ofereix les previsions que, amb un encert considerable, el nostre autor augura per al futur del nou Estat.

Des del punt de vista formal, encara que Josep Pla va sotmetre els articles originals a un procés de reelaboració força intens, en ocasions el text revela la finalitat essencialment informativa i fins i tot la recopilació exhaustiva de dades. Això fa que el llibre resulti una mica irregular i heterogeni, a causa de la dependència de la gran diversitat del material de base. Fins i tot, en algun cas es produeixen algunes repeticions enutjoses. No obstant això, aquesta reelaboració està feta amb una clara intenció literària, que molt sovint resulta reeixida, i fa que la lectura esdevingui plaent i alhora rica d’informació.

El resultat final fa emergir un Pla literari i genuí. Genuí perquè fa uns sucosos comentaris molt alineats amb la imatge característica de la seva escriptura. Literari perquè no oblida mai que està fent literatura i té ben presents els trets que ha de tenir tota obra literària de certa ambició estètica. Per això, el llibre no decep el lector literàriament exigent. Conté l’amenitat, la capacitat descriptiva, l’enginy, la naturalitat de la prosa, l’ofici d’escriptor, etc. que s’atribueixen a les obres majors de l’autor.

Pel que fa al contingut, és una obra en què Josep Pla adopta una perspectiva sionista, netament favorable a la constitució de l’Estat d’Israel. En paraules de Fernando R. Genovés és un “libro comprometido e interesado, no es, sin embargo, apologético y secuaz”. Efectivament, encara que ofereix un text amb una ineludible perspectiva occidental i pro-jueva, Pla aconsegueix evitar el to pamfletari. La seva és la mirada d’un escriptor amb capacitat per observar una realitat i presentar-la al lector a partir de l’experiència directa per mitjà de la contemplació d’unes obres de canalització d’aigua en construcció, el relat de vicissituds històriques, la descripció de paisatges, la conversa amb diverses persones, etc.

Així mateix, com és característic de les obres de Pla, en aquest llibre es manifesta la seva capacitat per abordar qualsevol tema, cosa que contribueix a fer la lectura molt més amena. Per això no ens ha d’estranyar que en una obra dedicada a Israel trobem enginyoses observacions sobre el caràcter català (“un país d'individualistes arcaics com el nostre, d'escèptics, de desconfiats i ressentits”, 531); sobre Itàlia (“un país complet, hi ha de tot, ...i, perquè no hi falti res, té volcans d'accés turístic fàcil”, 445); comparacions de Roma i Atenes amb Jerusalem (“el paisatge de Jerusalem causa la impressió de ser molt més antic”, 600); referències antipoètiques a la bellesa d’un paisatge agrícola (“el paisatge està sempre en raó directa del seu rendiment”, 617); etc.

L’autor elogia sovint els jueus, per exemple, en la seva acció de construcció del nou Estat d’Israel i els seus esforços per vèncer el desert o per imposar-se als nombrosos opositors amb què topen al territori, però Pla tan sols formula aquest elogi quan hi ha un fet que ho acompanya i ho justifica. Pla no fa propaganda, sinó periodisme i un periodisme amb un marcat to literari. La concepció que Josep Pla té del poble jueu és, doncs, francament positiva i l’escriptor defuig els principals tòpics desfavorables que tradicionalment s’han atribuït als jueus. Per a l’autor, els jueus són constructors de civilització –entesa aquesta a la manera occidental–, idealistes, patriotes, cosmopolites, moderns. Ben al contrari del que pretenen algunes visions encaselladores –no parlem ja de les antisemites–, que els consideren isolats, materialistes, tancats al gueto, antiquats. La imatge que Pla dóna del món jueu, l’extreu no tan sols a partir del seu contacte amb Israel durant la seva estada, sinó també dels jueus presents arreu del món i de la seva continuïtat com a poble al llarg dels segles.

Segurament, Pla no ha de fer un gran esforç per a acostar-se als jueus i identificar-s’hi. Per a l’escriptor, la manera d’ésser de la gent del Mediterrani és el resultat de les tres grans tradicions de l’antiguitat: Grècia, Roma i Israel. Rebutjar els jueus seria, doncs, rebutjar-nos a nosaltres mateixos. Josep Pla no veu els jueus com uns “altres”, uns estranys, sinó com a element constitutiu i definidor de la civilització occidental, que no es podria comprendre sense l’aportació jueva.

Pere Torra

• Josep Pla, Israel el 1957. Un reportatge. Obra Completa 13, Barcelona, Destino, 1969.

El quadern gris, una obra mestra neta i polida per encarar el segle XXI

No ens l’acabem, en Pla. L’obra literària de Josep Pla, més de 30 anys després de la seva mort, encara continua generant debat i noves edicions, que depassen la magnitud dels 45 volums de l’obra completa publicats per edicions Destino. Ara acaba d’aparèixer una nova edició d’El quadern gris, poc després que s’hagi publicat a la col·lecció ‘la butxaca’ (l’any que hem deixat, fins i tot se’n va fer una edició enquadernada amb tapa dura) i que el 2004 aparegués El primer quadern gris, una curiosa edició, a cura de Xavier Pla, que correspon al recull de notes primigènies que es troben a la base del que esdevindria l’obra definitiva publicada el 1966.

La nova edició del 2012, a cura de Narcís Garolera, es presenta esporgada i esmenada de les alteracions i errades que contenia tant la primera com la revisada per l'autor al cap de 3 anys. El llibre ha estat polit amb un detall i una pulcritud no tan sols amatent als aspectes formals. Per exemple, entre molts altres canvis que descriu Garolera, es restitueix la paraula ‘merda’ en lloc de ‘menta’ per a referir-se al fum de tabac de l’Ateneu una tarda d’un diumenge de tardor a “enmig d'aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda” (p. 738).

Així mateix, cal consignar que, des del punt de vista material, és tot un plaer llegir Pla en una edició actual, amb bona lletra i amb un bon paper. Potser hem de retreure a l’editorial que -acostumats als cordonets dels volums de l’obra completa, tan pràctics per a marcar les pàgines- aquesta edició no n’hagi inclòs cap.

En la introducció que l’any 1966 feia a l’escriptura de l’empordanès en aparèixer precisament El quadern gris, com a primer volum de l’obra completa, Joan Fuster afirmava que “Pla ha escrit i publicat molts articles d’un interès literari excepcional, i, fins i tot en els que semblen més de tràmit, sempre hi ha una cosa o altra que importa retenir”. En el cas d’El quadern gris hi ha moltíssim a retenir literàriament, com a obra mestra d’un autor de primera fila. A més, ara tenim clar que el llibre no és ben bé el dietari d’un jove de Palafrugell de 21 anys, sinó una obra que pren com a base les notes del jove Pla dels anys 1918 i 1919 -aviat farà un segle- acuradament reelaborades amb intenció artística per l’escriptor madur de gairebé setanta anys.

Gràcies a aquest treball de modificació i addició de textos i també a l’habilitat de l’escriptor veterà que hi introdueix la seva perspectiva, El quadern gris esdevé una obra brillant literàriament. No obstant això, el mateix Pla expressa dubtes cap al final del llibre sobre l'adequació de l'abast de la seva reelaboració: 

De vegades sospito que aquest quadern hauria d'haver contingut coses més vulgars donades sense la més lleu intervenció de l'esperit artístico-literari. Tinc una prevenció espontània, en certa manera automàtica, per tot el que és artístic. Altres vegades penso que el gruix de vulgaritat del quadern és excessiu. La situació és aquesta: la meva ignorància és completa. (p. 728).

Ja sabem que els judicis de Pla sobre la pròpia obra no són de fiar. Són literatura, com ho és també la invocació de la grisor de la seva família a què al·ludeix al començament de llibre i que ell veu com a obstacle a l'èxit literari:

Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d'ésser un heroi o un gran home. No tindria res d'estrany que jo patís d'aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics. (p. 71).

Si els Reis mags no els han portat aquest llibre com a present i encara no han llegit aquest gran clàssic, afanyin-se a anar a una llibreria a cercar-lo. Potser si tothom prengués el costum d'adquirir llibres, trampejant les dificultats econòmiques, no ens hauríem de lamentar de tristos tancaments com el de la històrica Llibreria Catalònia substituïda per un establiment americà de menjar ràpid. Aquest fet sí que manifesta una grisor -superior a la grisor de què parla Pla- que ens impregna a tots, com a habitants d’un país que no és normal perquè no és lliure.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 22, gener 2013.
• Josep Pla, El quadern gris. Un dietari, edició de Narcís Garolera, Edicions Destino, Barcelona, 2012