Llegir Pedrolo, més que mai

Inicialment, volia titular aquest text "Llegir Pedrolo, encara", però de seguida m'hi he repensat perquè aquest primer títol era massa a la defensiva. Als 25 anys de la seva mort, llegir Pedrolo no vol dir haver-se d'empassar totxos per "obligació commemorativa", sinó una experiència plaent resultat de pouar en la nostra millor tradició literària de la segona meitat del segle XX. A més, ara que s'estrena una pel·lícula basada en la seva obra més coneguda, Mecanoscrit del segon origen, ens convé anar més enllà i recuperar els llibres de Pedrolo en la seva diversitat. Quants més millor.

Fa poc he llegit la novel·la Cops de bec a Pasadena, un text que sorprèn per la seva actualitat i amenitat. Es tracta d'una novel·la de lectura molt àgil, ambientada a Los Angeles, que descriu alguns episodis de la vida de Bob Spill, un especialista cinematogràfic amb una gran perícia per a encendre cigarretes; acompanyat de Ruby, la seva dona; Kitty, la seva cunyada -eterna aspirant a guionista de pel·lícules- i Keith, un escriptor barrut que no en té ni cinc i es limita a passejar-se per casa dels Spill, sense fer res de res, amb el posat d'artista incomprès.

La novel·la va més enllà d'un mer divertiment i no renuncia als trets de la poètica pedroliana de to existencialista

Sense que es pugui dir que l'obra fa un retrat del món del cinema, sí que hi fa referència, amb hipèrboles hilarants com la que dedica, en particular, a la feina dels companys de míster Spill:

Tots eren especialistes, en aquell grup. Mac era l'home que d'una manera més perfecta i elegant sabia tirar-se els pantalons amunt en el moment de seure. Annie sempre tenia un contracte o altre per fer valer les seves extremitats inferiors apujant-se les mitges, cosa que feia amb una tècnica depurada. Pett, en canvi, era l'home dels peus. Els seus eren els peus que més vegades havien estat retratats. De fet, sempre que en una pel·lícula es volia un primer pla de dos peus que avançaven com deslligats del tronc, per no dir de les cames, es recorria a Pett. (p. 30)

Normalment, l'etiqueta que s'aplica a aquesta obra és la de novel·la humorística. Certament, l'humor i la sàtira hi són presents com a trets essencials al llarg de tota la novel·la. Hi ha moments que no pots fer sinó riure, encara que tan sols sigui amb una simple frase: "Era el doble d'algú, si no s'equivocava, però fos de qui fos, no s'hi assemblava gens". (p. 69). De vegades, la comicitat sorgeix al voltant de personatges d'aparició breu, com el cas de la tèrbola formació en una grotesca universitat del psiquiatra al qual recorre Ruby, la dona de míster Spill:

El que Ruby ignorava era que la Universitat de Bitchwillwood consistia en dues habitacions en el tercer pis d'una casa tan sòrdida o més que aquesta on tenia el consultori míster Ordonez. I posada a ignorar, no sabia tampoc que tot el temps que el doctor passà a la Universitat es reduïa a la mitja hora precisa per comprar uns llibres de text i fer-se estendre el seu diploma, tot el qual li havia costat cent cinquanta dòlars. (p. 176-177)

Ara bé, tot i no tenir grans pretensions, la novel·la va més enllà d'un mer divertiment i no renuncia a alguns dels trets de la poètica pedroliana de to existencialista: presentació de situacions absurdes amb èmfasi en la seva comicitat; alienació de l'individu en relació a la massa; incomunicació entre els éssers humans; crítica de la hipocresia social; etc. Es tracta d'aspectes molt en boga a la dècada dels 50. Cal tenir en compte que aquest llibre fou escrit el 1956, però, lamentablement, com tantes altres obres de l'escriptor, no va poder publicar-se fins a 1972. Segurament, allà on més es posen de manifest aquests aspectes és en el capítol dedicat a una festa que té lloc a Los Alamitos. Aquest capítol és similar a d'altres relats de Pedrolo i té un grau d'abstracció considerable que li confereix certa entitat autònoma. La descripció de la festa defuig els elements frívols i posa de manifest com l'individu es pot veure arrossegat, gairebé dissolt, per una col·lectivitat despersonalitzada.

En el vessant formal, l'ús del llenguatge és similar al de les traduccions de novel·la negra impulsades per l'autor. A més, aquest to es veu reforçat tant per l'ambientació nord-americana d'aquesta obra com per la intriga policíaca que genera la línia argumental en què Kitty és confosa amb miss Potter, una cèlebre escriptora. 

Pel que fa a Hollywood i la ciutat de Los Angeles, gairebé no apareixen efectivament, més enllà dels interiors de les cases, oficines, bars, etc. on té lloc la interacció dels personatges. En alguns moments, els diversos espais tancats esdevenen claustrofòbics, com l'habitació on dormen Bob i Ruby, on se sent un misteriós soroll de peus, amb el qual s'inicia el llibre.

En definitiva, un llibre que es fa llegir, que val la pena recuperar, tant per passar una bona estona de lectura com per retrobar un autor de primera fila, en una obra de ficció original que sintetitza molts dels valors de la seva narrativa.

Pere Torra

• Manuel de Pedrolo, Cops de bec a Pasadena, Barcelona, Edicions 62, 1979.
• Publicat a La Veu núm. 53, desembre 2015.

L'assassinat de Guillem de Berguedà: Una novel·la ben trobada

Francesc Ribera “Titot”―vocalista del grup Brams― ens sorprèn amb un llibre excel·lent que conté ingredients de novel·la històrica, d'aventures i de misteri, encara que no tots tres gèneres hi són presents en la mateixa proporció. En el marc d’una escriptura molt lliure, hi predomina una desimbolta novel·la d'aventures, resolta amb eficàcia i habilitat narrativa. I encara hi podem afegir que també és una novel·la sobre Catalunya, en una etapa de gran transcendència històrica per a la configuració de la nostra nació.

En primer lloc, com a novel·la històrica compta amb una encertada ambientació a finals del segle XII. A més, té una arrencada molt estimulant amb l’aparició del cèlebre rei d'Anglaterra, Ricard I, cor de lleó, cosa plenament justificada, atès que el berguedà havia esmentat el rei anglès ―també trobador ell mateix―, en alguns dels seus poemes. La figura de Ricard ofereix moltes evocacions literàries i cinematogràfiques: des de les obres de Walter Scott, especialment Ivanhoe, fins a les pel·lícules del Hollywood clàssic. Curiosament, l'acció d'Ivanhoe, que se situa l'any 1194, resulta gairebé coetània amb la del llibre, que té lloc el 1196. En canvi, la manera d'estructurar els fets històrics amb la trama de ficció i el tarannà dels personatges fa pensar en obres més modernes, com ara Victus de Sànchez Piñol. Un altre referent de la nostra tradició podria ser Llibre de cavalleries, la primera novel·la de Joan Perucho, amb la qual comparteix l’afició per l’Edat Mitjana, si bé l’obra de Perucho se centra en el període ―150 anys posterior― d'expansió catalana per la Mediterrània Oriental.

El desenvolupament de la narració de L’assassinat… es veu interromput per textos escrits per dos dels protagonistes: uns fragments de les memòries d'Hug d’Empúries i d’un dietari del monjo Roger Campdeparets. Tant aquestes memòries, redactades a Muro (Mallorca) el 1230, força després dels fets narrats; com el dietari del monjo, segueixen el mateix fil argumental i cronològic de la narració principal. Tot i que introdueixen una altra veu en 1a persona, el text —presentat en una cursiva sempre incòmoda— és massa valoratiu i amb una llengua molt igual a la de la novel·la (només trobem alguns pocs elements arcaïtzants, com ara el pronom "açò", "nós" en lloc de "jo", possessius com "ses", o l'ús del pretèrit perfet simple en 1a persona). En conjunt, aquests textos no sempre mantenen plena versemblança i fan massa visible l’artifici de la ficció. Per exemple, el relat resulta excessivament modern, per no dir anacrònic, pel que fa al personatge de fra Roger, retratat com un clergue descregut i llibertí, que ven els seus pietosos serveis de confessió a les prostitutes a canvi de jeure-hi i encara és capaç d’explicar-ho i escriure-ho al seu dietari.

D’altra banda, la novel·la compta amb un marc literari —els poemes de Guillem de Berguedà— que figuren recollits i traduïts al català dins el llibre, que esdevé una autèntica antologia del trobador. L'estil trobadoresc impregna la nostra poesia fins a Àusias March, el qual pretén bastir la seva poesia “leixant a part l'estil dels trobadors”. Doncs bé, potser el trobador berguedà fou el menys encasellat en les regles de la poesia trobadoresca (amor cortès, etc.) i el que més encaixa amb el nostre món modern: lliure, irreverent, brillant, contradictori, polifacètic, amb una vida plena de sacsejades, conflictiu, apassionat, etc.

Com a novel·la de misteri, l’obra planteja un enigma (qui va assassinar Guillem?) i el resol. No es queda a mitges. Hi ha algun moment que sembla que tot podria quedar en l'ambigüitat (i això també és un mèrit del text ja que així el lector no s'ho espera), però al final el misteri queda aclarit de forma satisfactòria, rodona. En una novel·la sempre és molt important el final i en una de misteri en la qual ja sabem qui és el mort és essencial que aquest final encaixi totes les peces i doni sentit al conjunt. El plantejament d'un enigma i el procés de la seva investigació fa pensar en la primera novel·la d'Umberto Eco, El nom de la rosa, si bé la de Ribera no presenta un corpus erudit com aquella.

Com a novel·la d'aventures, la perspectiva adoptada és molt hàbil. La història per ella mateixa podria donar lloc a una mena de “biografia novel·lada” sobre el trobador, com fa poc se n'ha publicat una sobre Verdaguer―vegeu aquí―, que ja seria prou divertida, però resultaria massa simple. En canvi, és molt més atractiu inventar una ficció amb tres protagonistes, dos dels quals són personatges històrics, que viuen una colla d'aventures per resoldre l'enigma. Aquestes aventures els portaran a voltar per bona part de la Catalunya vella seguint més o menys l’eix vertical del Llobregat i l'horitzontal dels Pirineus i, en el tram final de la novel·la, per Occitània. Els diversos episodis, alguns dels quals són hilarants, serveixen per traçar els trets principals dels personatges, encara que actuen per acumulació, sense gaire evolució en cada un d’ells.

En qualsevol cas, el llibre es llegeix amb fruïció perquè l’autor sap picar l’ullet al lector amb molta gràcia ben sovint i inclou un final sorpresa que jo no els diré pas i, a més, els recomano que vencin la temptació de llegir-lo per endavant. En definitiva, en un país normal, és a dir, un país lliure, la publicació d'aquesta novel·la seria tot un esdeveniment, un plat fort de la rentrée. Llegeixin-la perquè, com que és una novel·la sobre un trobador, resulta una novel·la ben trobada.

Pere Torra

• Francesc Ribera, L'assassinat de Guillem de Berguedà, Amsterdam, 2015.
• Publicat a La Veu, núm. 50, setembre de 2015.

Joan Perucho davant del mirall

Més que una biografia d’un literat som davant d’una petita enciclopèdia sobre la vida cultural catalana des de l'inici de la postguerra fins a finals del segle XX. Julià Guillamon ha emprès una ambiciosa i rigorosa recerca sobre Joan Perucho, que ha sintetitzat en un llibre ple de bona informació, que es podria titular “El que cal saber de la generació de postguerra”. L’autor pretén dir coses noves i dir-ne moltes, en un volum de més de set-centes pàgines amb una lletra de mida petita i abundants citacions. Ara bé, no és una mera biografia de l’autor de Llibre de cavalleries. 

El llibre de Guillamon es podria titular “El que cal saber de la generació de postguerra”

Per exemple, ningú no esperaria trobar-hi una descripció tan detallada de les picabaralles entre falangistes rivals a la Barcelona dels anys 40, ni tampoc tantes dades sobre les activitats com a falangista de Josep Espriu, germà del poeta.

Conté extensos comentaris sobre 

la poesia, l’assaig, les narracions i les novel·les, 

incloent una encertada reivindicació de Pamela

El llibre es basa en una aclaparadora documentació procedent tant d'arxius personals com de testimonis orals, per fer emergir l’home i l’obra en tota la seva complexitat. Guillamon posa Perucho davant del mirall: col·laborador d'Alerta, revista del SEU, però també de les revistes clandestines, Poesia i Ariel; jutge i home d'ordre, alhora víctima d'una odiosa i implacable censura com a editor de Tàber; i encara erudit col·leccionista de llibres rars al costat del gastrònom hedonista i diletant. Pel que fa a l’obra, conté extensos comentaris sobre la poesia, l’assaig, les narracions i les novel·les, incloent una encertada reivindicació de Pamela, deliciosa novel·la construïda com a enginyós exercici metaliterari.

L'autor consigna molts detalls de forma exhaustiva, però a vegades incorre en alguna imprecisió. Per exemple, explica que Perucho va fer un viatge a París el juny de 1956 fruit del qual va escriure “Amb la tècnica de Lovecraft”; però no pot ser així perquè la narració ja havia estat publicada el febrer d’aquell any. En una altra ocasió, el biògraf afirma que el primer article de la secció “Coma bien”, escrit per Nèstor Luján al setmanari Destino, “es va publicar el 19 d'octubre del 1963, i estava dedicat a la lièvre en civet”. En realitat, aquesta secció va començar mig any abans, el 23 de març, amb un text dedicat a la bullabessa de Marsella, com bé recull Agustí Pons a la biografia de Luján. 

El crític madur s’adona de les 

preocupacions soterrades que entronquen 

amb el que l’escriptor va haver de viure

Amb aquest llibre, Guillamon arriba a la seva maduresa com a assagista i hi matisa part del que havia escrit sobre les obres de Perucho. On el jove estudiós admirava la insòlita ostentació del món fantàstic, el crític madur s’adona de les preocupacions soterrades ―potser amagades darrere el mirall― que entronquen amb el que l’escriptor va haver de viure: la guerra de 1936-1939, la cruesa de la dictadura ulterior... En una línia ja exposada al seu pròleg de l'edició del 2011, Guillamon ―de manera provocativa, però suggerent i no inversemblant― detecta clara intenció política a Les històries naturals, novel·la que ell llegeix com a al·legoria de la guerra civil. 

Perucho durant la dictadura escrivia 

novel·les en català que evocaven 

“la nostra esvaïda tradició imperial”

Com passa amb tots els de la seva generació, Perucho reacciona a l'impacte dels terribles fets, tot i que ell no va haver de patir l'exili i va disposar de certa posició com a jutge. Manca de compromís cívic? No ho crec. A més, ser jutge català és complicat, fins i tot el 2015, que hem vist com han expulsat el magistrat Santiago Vidal per la greu falta d'haver ajudat a redactar un text constituent per a una possible república catalana. Perucho, per la seva banda, durant la dictadura escrivia novel·les en català que evocaven “la nostra esvaïda tradició imperial”―en paraules de Salvador Espriu― o l’enfrontament civil de les guerres carlines. 

Es tracta, doncs, d'un llibre molt complet que fa entendre millor l’autor de Les aventures del cavaller Kosmas, suggereix noves perspectives d'anàlisi de la seva obra i sobretot convida a (re)llegir Joan Perucho com a escriptor de la generació de la postguerra. Posem-nos-hi! 

Pere Torra

• Guillamon, Julià. Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d'una generació. Barcelona: [Ajuntament de Barcelona] : Galàxia Gutenberg, 2015
• Publicat a Caràcters. Segona època, Núm. 72 (Estiu 2015), p. 39

Fumar-se el franquisme. El triple encert de Francesc Canosa

Amb el temps, el darrer llibre de Francesc Canosa esdevindrà un exemple clàssic de periodisme d’investigació ben fet. El seu autor hi obté un triple encert: escriure un llibre interessant i amè, fer un magnífic exercici de memòria històrica i renovar l'estil del reportatge a casa nostra. Cap d’aquests tres aspectes no és menor.

Pel que fa al primer punt, tot i que coneixíem el Canosa articulista, mai com fins aquest llibre no havia portat la seva manera d’escriure a una obra sencera de caràcter monogràfic. Fins ara, teníem dos “Canoses”: el dels llibres —acadèmic, contingut i moderat— i el dels articles a la premsa impresa i digital —proper, expansiu i vistós. A Fumar-se el franquisme, l’autor ens fa interessar en una història senzilla i no gaire coneguda —per no dir gens. Es tracta de la plantació de tabac, que va tenir lloc a diversos indrets regats pel canal d’Urgell, per produir i distribuir caliquenyos en plena dictadura. L’autor, que beu d’una trentena de testimonis orals complementats amb algunes dades del període, treu molt de suc d’aquest material, tot i que en ocasions incorre en algunes reiteracions, pel fet que alguns testimonis expliquen més o menys el mateix. En qualsevol cas, Canosa aconsegueix parlar de coses greus amb gràcia i un to irònic molt ben elaborat: 

“El tabac es fa amic de la gent. Difícilment amb un oliver, o amb un ametller, traves amistat. Un dia el tabac el convides a casa. El fas seure. Fa més llum que la bombeta de 20 wats de postguerra. Les fulles tenen llum pròpia. I com l'energia es transformen. Es transformen caragolant.”

Quant a la memòria històrica, l’autor aconsegueix, d’una banda, fer emergir la sordidesa del franquisme: la fam de la postguerra, la repressió de la dictadura, les inspeccions de la guàrdia civil, etc. D’altra banda, apareixen els pagesos com a herois (per a l’autor, són germans del Superman, sorgit arran de la depressió americana) capaços de plantar i fer créixer el que sigui, per la necessitat de supervivència. Canosa reivindica apassionadament els homes i les dones —aquestes darreres hi són molt importants— de poblacions com Juneda, Fondarella, Torregrossa o Torres de Segre, que van aconseguir burlar el règim de Franco fent “una il·legalitat en un règim il·legal” (qui escriu els demana disculpes perquè no té més remei que recórrer a un mapa per situar aquestes localitats). L’autor sempre ha destacat per la seva defensa aferrissada de les terres de ponent. Per això, anteriorment, per exemple, havia publicat a l’editorial ACONTRAVENT un recull de textos de Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola), un mestre de periodistes potser massa negligit. 

Finalment, pel que fa a l’estil del reportatge periodístic i, en general, de l’assaig, l’autor fa aportacions molt destacades que trenquen amb la rutina instal·lada a casa nostra d’escriure de manera plana, neutra, sense suc. La prosa de Canosa, de to postmodern, és molt viva, hipertextual, plena de referents de tota mena i amb una tendència a trencar la frase, afegint i fent destacar saborosos substantius i adjectius que enriqueixen l’expressió. Fa servir una prosa plena de colors per descriure una realitat de blanc i negre. A vegades, inventa metàfores o comparacions originals: “Plou com un intermitent que no sap cap a on tirar” o “Plou com una tos que no marxa”, però no en té prou i, a continuació, reprèn el fil de la comparació inicial i n'afegeix encara una altra: “L'intermitent s'apaga. El blanc passa a negre. Avança un soroll furiós que només pot sentir la civilització vegetal: gela. Gela abans que la neu es fongui”. En definitiva, una escriptura amb gust per la forma, que defuig el periodisme asèptic, de cotó fluix.

Aquest llibre fou publicat a principis d’any però els asseguro que la traça de l’autor i l’originalitat del tema en fan una lectura molt apropiada —ni difícil ni trivial— per aquests dies d’estiu. Per fer-ho, això sí, mirin de posar-se a l’ombra.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 49, juliol 2015.
• Francesc Canosa, Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo, Ara Llibres, 2015.

Pa, educació, llibertat. Una novel·la "sudista" de Màrkaris

Aquesta novel·la ofereix molts dels al·licients dels diversos lliuraments de la sèrie del comissari Kostas Kharitos: una trama ben construïda, una intriga molt ben administrada, una narració desimbolta i entretinguda, una història molt ben lligada a uns fets històrics del final de la dictadura, un personatge carismàtic amb un entorn familiar entranyable, un escenari —l'Atenes en crisi— molt ben retratat i de plena actualitat, una visió (auto)crítica sobre la societat grega, etc. (vegeu una ressenya anterior d'una novel·la amb el mateix protagonista a Com es viu 'Amb l’aigua fins al coll').

Som davant, doncs, d'un llibre molt recomanable, que es llegeix amb gran interès i que no es pot deixar fins acabar-lo. Màrkaris el 2013 pronostica des de la ficció moltes de les coses que han acabat passant el 2015 (per exemple, la situació del "corralito" actual, etc.), si bé en alguns aspectes encara és més contundent quan preveu la fallida completa de l'estat grec, l'impagament de salaris als funcionaris —com li passa a Kharitos mateix—,  l'abandó de l'euro i el retorn forçat a la dracma (també a la lira i a la pesseta, però, curiosament, no diu res de l'escut portuguès, que ens permetria completar la cèlebre sigla PIGS, corresponent als quatre estats del sud d'Europa).  Amb una fina ironia, Màrkaris no estalvia crítiques, a les autoritats europees que han conduït la situació econòmica:

Penso que des d'avui l'Adrianí assumeix el comandament general de les dues famílies. Ja que en parlo, aquests darrers quatre anys el comandament l'han tingut la Comissió Europea i el Banc Europeu. Així ens ha anat. Millor que se'n faci càrrec l'Adrianí. (31)

Entre els encerts més grans d'aquest volum, cal destacar-ne dos. En primer lloc, el redescobriment d'un tràgic episodi històric del final de la dictadura, conegut com "els fets de la Politècnica", que Màrkaris —com ha fet en altres ocasions— sap inserir dins la trama amb gran habilitat. Es tracta de la revolta que va tenir lloc a la Universitat Politècnica d'Atenes l'any 1973, en oposició a la Junta dels Coronels, que va acabar amb un bany de sang el 17 de novembre, amb l'entrada dels tancs de l'exèrcit a la Universitat. Uns fets gravíssims,  no del tot aclarits —no es coneixen amb precisió les xifres de morts—, que encara couen amargament a l'actual societat grega. El segon gran encert és l'aprofundiment en la crítica social, que caracteritza les novel·les de Màrkaris, i que, de fet, és autocrítica cap al propi país, Grècia. L'escriptor, per mitjà de la veu del comissari protagonista, mostra un gran escepticisme sobre el mal aprofitament dels beneficis de la integració europea:

—Tots aquests diners que hem rebut durant anys, les subvencions, els fons europeus de cohesió social, els programes marc per a la investigació i el desenvolupament, tot ha servit exclusivament per afegir una planta més a les cases. Ni noves infraestructures, ni inversions, ni desenvolupament, res de res. Tot perquè cada grec afegís una planta més a casa seva. L'única diferència amb la dècada dels cinquanta és que l'afegit d'ara l'hem finançat amb l'euro. (73)

Aquesta autocrítica és compatible amb certa reivindicació de Grècia com a país del sud d'Europa, al costat dels altres estats europeus, situats geogràficament en les tres grans penínsules de la Mediterrània. Màrkaris, amb Camilleri, Vázquez Montalbán o d'altres amb qui se l'ha comparat, construeix unes novel·les farcides de conflictes socials, amb problemes derivats del passat dictatorial, etc. Aprofitant alguna referència present a les manifestacions populars que apareixen a l'obra que comento aquí, podríem parlar d'una novel·la policíaca "sudista", és a dir, del sud d'Europa, uns territoris amb grans diferències respecte Europa central i del nord (com també són ben diferents el sud i el nord dels Estats Units), cosa que dóna lloc a narratives especials i es posa de manifest, fins i tot, en obres de gènere com la que és objecte d'aquesta ressenya.

No obstant això, no és el millor llibre de la sèrie protagonitzada per aquest comissari. D'una banda, l'autor ha eliminat alguns dels antagonistes de Kostas Kharitos, com ara el cap de la Brigada Antiterrorista, que donaven molt joc en episodis anteriors, amb qui el comissari es veia obligat a barallar-se per poder resoldre els casos. D'altra banda, en aquesta obra Màrkaris adopta un punt de vista sorprenent. Per mitjà del protagonista, es mostra molt comprensiu amb els responsables dels crims que s'hi relaten. Sense revelar els culpables dels assassinats, deixant de banda qüestions ètiques, no és versemblant plantejar que un home íntegre com el comissari Kharitos gairebé miri cap a l'altre costat, un cop resol els assassinats.

Pere Torra

• Petros Màrkaris, Pa, educació, llibertat, traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, Tusquets, Barcelona, 2013

Don't think twice, it's Spain

Aquests dies es commemora el 50è aniversari de la cançó de Bob Dylan, “Like a rolling stone”. Han passat els anys i les peces de Dylan conserven la frescor dels clàssics. A més, Dylan és autor d’un interessantíssim llibre de to memorialístic, autobiogràfic, Cròniques I, magníficament ben escrit (sortirà el volum II?). Crec que, sobretot per la qualitat de les seves poesies, mereix el premi Nobel de literatura, però no sé si els acadèmics suecs seran mai prou agosarats per atorgar-l’hi.

Amb permís del gran Bob Dylan, els proposo una traducció una mica adaptada d’una altra cançó una mica més antiga, “Don't think twice, it's alright”, composta el 1963. És una cançó que parla d’un trencament, molt semblant a altres trencaments que vivim avui. Espero que se'n faci càrrec i em sabrà perdonar, Mr. Robert Zimmerman.

No serveix de res seure

i demanar-se per què, Spain,

a més tant se val,

no serveix de res seure

i demanar-se per què, Spain,

si no ho has fet mai;

quan el gall canti a trenc d'alba,

mira per la finestra, i ja me n'hauré anat,

tu ets la raó que continuï el meu viatge,

però no t'hi repensis, ja està bé.

No serveix de res que encenguis el teu llum, Spain,

una llum que no havia vist mai,

no serveix de res que encenguis el teu llum, Spain,

sóc al costat fosc del camí;

encara desitjo que hi hagués alguna cosa

que fessis o diguessis

per a intentar fer-me canviar d'idea i em quedés,

de tota manera mai no vam parlar gaire,

de manera que no t'hi repensis, ja està bé.

Així que no serveix de res

que cridis el meu nom, Spain,

cosa que no havies fet mai abans,

no serveix de res que cridis el meu nom, Spain,

ja no et puc sentir més;

vaig pensant i demanant-me,

mentre faig camí carretera avall,

que una vegada vaig estimar una idea,

una democràcia em van dir,

li vaig donar el meu cor, però ella volia la meva ànima,

però no t'hi repensis, ja està bé.

Estic caminant carretera avall, tot sol, Spain,

cap a on vaig, no t'ho puc dir,

però adéu és una paraula massa bona,

així que tan sols diré que et vagi bé;

no estic dient que em tractessis malament,

Podies haver-ho fet millor, però no m'importa,

tot i que em vas fer perdre el meu preciós temps,

no t'hi repensis, ja està bé.

Nota: Per qüestions sil·làbiques, resulta curiós que la cançó funciona igualment tant si hi posen “Spain” com si hi posen “Duran”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 48, juny de 2015.
• Versió inicial publicada a Diari Gran del Sobiranisme, octubre de 2013.

Apropiació indeguda, crònica d'un mal d'amor

Fa uns quants anys vam viure un gran boom, amb l'arribada massiva de novel·les negres d'escriptors escandinaus. Ara, tot i que la cosa encara dura, aquesta invasió literària nòrdica s'ha reduït. Per això, cal celebrar que també ens n'arribin ficcions narratives que van més enllà del gènere negre. És el cas d'una obra de Lena Andersson, que ve avalada per diversos premis (en la mesura que obtenir premis es pugui considerar un aval a la qualitat d'una obra) i per un gran èxit a Suècia. Ha estat molt ben traduïda a la nostra llengua per Carolina Moreno, experimentada traductora de diversos autors suecs contemporanis com ara Henning Mankell, Ingmar Bergman, Jan Guillou, Steve Sem-Sandberg, i clàssics com Hjalmar Söderberg o Tomas Tranströmer. 

Apropiació indeguda, com indica el seu subtítol, és una novel·la d'amor, és a dir, de desamor, que descriu la relació amorosa entre Hugo Rask, un artista d'èxit, i Ester Nilsson, una jove escriptora. Està narrada en tercera persona i, en general, adopta un to objectiu, si bé la dissecció dels sentiments resulta més penetrant i rica sobre la protagonista femenina. Aquesta és qui, de fet, experimenta el veritable mal d'amor, que ben sovint és descrit com a patologia, arribant a fer servir termes mèdics:

Li trucava perquè la picor havia tornat, la picor de la malària amorosa que sempre està latent un cop ha envaït el sistema cel·lular i pot esclatar de nou en qualsevol moment. (128)

No tenia sentit que algú que havia vist un llibre per a un altre que sabia que havia estat mig en coma d'enyorament i amb qui, a més, havia tingut una relació, no pretengués dir-li alguna cosa més amb això. (151)

En essència, el conflicte de la novel·la —com passa sovint en els textos sobre l'amor, des dels trobadors i Ausiàs March fins als actuals culebrots televisius— deriva del gran desequilibri que hi ha en la relació entre els dos protagonistes, cosa que ja es posa de manifest des del començament: "Cap dels dos no estava gaire interessat en ella, però tots dos estaven interessats en ell." (36). I és que ja se sap que "quan estimes i el teu amor és correspost, sents el cos lleuger. Quan es dóna el cas contrari, un quilo et sembla que en pesa tres." (55)

Finalment, l'extracció intel·lectual dels dos protagonistes permet incorporar comentaris llibrescos i diàlegs més o menys filosòfics que acaben d'amanir un text molt ben escrit que, tot i certa reiteració en els patiments d'Ester, fa de molt bon llegir.  A més, Andersson domina el llenguatge i té una enorme capacitat per fabricar agudes frases lapidàries, com ara "la desolació que plana en el pis que l'amant acaba d'abandonar és la més gran de les desolacions" (76). Per cert, l'editorial inclou a la contraportada una citació que recomana llegir el llibre si "tenen previst enamorar-se", però, amb franquesa, jo diria que és justament al contrari.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 47, maig de 2015
• Lena Andersson, Apropiació indeguda. Una novel·la sobre l'amor, traducció de Carolina Moreno, Barcelona, Angle editorial, 2015.

Confessions contra la solitud. Memòries de Carles Fages de Climent

Des del centenari del seu naixement, l’any 2002, han aparegut diversos llibres que han anat fent accessible bona part de la producció de l’escriptor empordanès Carles Fages de Climent. La darrera novetat és la publicació d’un volum de memòries, amb subtítol de certa evocació proustiana, redactat al final de la seva vida, confegit a partir de textos diversos i heterogenis. L'edició ha requerit, per tant, una feina notable de transcripció, selecció, ordenació i anotació, executada amb solvència i pulcritud pel curador. 

El volum es llegeix, amb comoditat, ben endreçat cronològicament en sis grans apartats: «Orígens familiars», «Infantesa i adolescència», «Època universitària», «Època republicana», «Època roja» i «Postguerra». El nombre de pàgines i l'estil d’aquests apartats és molt variable i reprodueix el desequilibri consubstancial a tot el llibre. El conjunt aplega textos memorialístics convencionals, comentaris d’actualitat, disquisicions històriques, narracions amb elements de ficció, relats basats en somnis, comentaris sobre literatura, epigrames, poemes, etc. De vegades, fins i tot hi ha alguns textos en castellà, que havien estat pensats per a finalitats molt diferents. El lector actual, enmig d’aquesta heterogeneïtat, pot trobar a faltar l’explicació detallada de nombrosos fets d’interès viscuts per Fages, com ara les dificultats patides durant la guerra; les seves relacions amb Ventura Gassol o Salvador Dalí −tan sols esmentats d'esquitllentes−; la seva posició a la postguerra, en què va arribar a ocupar la direcció de l’Ateneu Barcelonès, etc. Ara bé, el llibre té, com a fil conductor, una clara vocació de confessió, de retiment de comptes, cosa que ajuda a conferir-li unitat.

La lectura del text contribueix a oferir una idea més complexa de Fages de Climent, sovint víctima d’un poc matisat encasellament personal, ideològic i literari. L'escriptor parla amb gran admiració de Gassol i també de Jaume Compte, fill de Castelló d'Empúries, que va participar al complot del Garraf contra Alfons XIII i va morir als fets d'octubre de 1934. No són les amistats que hom esperaria d’una persona afí al franquisme que parla amb admiració de Mussolini, però és la mateixa persona que també practica una adhesió constant a la llengua catalana, s’adscriu al catalanisme i no estalvia crítiques a destacats dirigents de la dictadura. Sens dubte, Fages fou una persona especial, cosa que traspua a les Memòries.

Literàriament, cal destacar la narració «L'assistent», inclosa dins el capítol titulat «Siluetes de la revolució», basada en les vivències de l’escriptor durant la guerra, al campament de reservistes d'Arenys de Munt de l'exèrcit republicà. Es tracta d'una història tendra i divertida, molt ben narrada, que mereixeria figurar en qualsevol antologia de la prosa del període. Com tot llibre de memòries conté un grapat d’anècdotes que,  a més de permetre copsar la singular personalitat del personatge, hi afegeixen amenitat. Home de salut delicada, li van haver de practicar la circumcisió quan superava la cinquantena, cosa que també li serveix per fer broma en dir a la seva dona: «Mira noia: he volgut començar per aquí la meva Imitació a Jesucrist». Fages era així i en algun moment ell mateix ho admet, no pas amb resignació, sinó amb orgull de la seva extravagància, el seu dandisme.

Així mateix, a l’apèndix, sota l'epígraf de «Dietari d'un moribund», hi ha un text molt interessant en què l'escriptor relata la seva vida durant l'ingrés a l'Hospital Clínic poques setmanes abans de morir. Són unes notes, de vegades molt sintètiques, en què fa un retrat precís del seu limitat entorn des de la seva perspectiva de pacient. Preses entre finals de juny i el 10 de juliol de 1968, aquestes notes estan redactades amb grapa i posen de manifest l'enorme voluntat literària d'algú capaç de posar-se a escriure durant una greu malaltia que finalment se l'havia d’endur.

El llibre es completa amb nombroses il·lustracions, sobretot fotografies procedents de l’arxiu familiar, i un índex onomàstic en el qual he trobat una curiosa mancança. No hi figura Josep Pla, tot i que el text sí que l’esmenta, almenys en dues ocasions (pàgines 77 i 99), «el qual llavors remenava les coses literàries de La Publicidad». Sorprèn l’omissió perquè el 1975 Pla va esdevenir una de les principals fonts d'informació sobre la vida i l'obra de Fages, en dedicar-li un llibre recollit dins «Escrits empordanesos», volum 38 de l'Obra completa.

En arribar a les darreres planes, emergeix la imatge d’aquest home: isolat, malalt, reclòs a l’Empordà, desvinculat de l’ambient literari barceloní, allunyat de la família, que es confessa als lectors, als quals invoca de forma expressa. Aquestes confessions devien servir a Fages no tan sols per deixar testimoni o fer literatura, sinó sobretot per vèncer la solitud.

Pere Torra

• Carles Fages de Climent, Memòries. A la recerca de mi mateix, edició de Narcís Garolera Brau, Figueres, 2014.
• Publicat a Caràcters. Segona època, Núm. 70 (Hivern 2015), p. 15.

Belles històries de la diàspora armènia (en record del genocidi d'ara fa 100 anys)

Aquest any es commemora un segle de l'inici del genocidi armeni. En plena Primera Guerra Mundial, els turcs del poderós però ja decadent Imperi Otomà van emprendre una operació sistemàtica i planificada d'eliminació i deportació del poble armeni, molt present a Anatòlia. Els armenis són un poble antic, de gran interès històric i cultural, fins i tot tenen un alfabet propi, i la seva és una de les primeres esglésies cristianes.

Amb gran encert, Edicions de 1984 acaba de publicar Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, que narra un apassionant episodi de resistència popular armènia contra l'exèrcit turc. Werfel era un jueu nascut a Praga, que escrivia en alemany com Franz Kafka i Max Brod, dels quals era amic. El llibre —publicat el 1933— fou llegit amb avidesa pels jueus perseguits pels nazis. Aquest serà un dels llibres que em firaré per Sant Jordi. Precisament, el 24 d'abril de 1915 és la data en què el govern turc va executar centenars d'intel·lectuals armenis residents a Istanbul.

Com que no els puc parlar del de Werfel, recupero aquí Em dic Aram, un preciós llibre de William Saroyan, escriptor nord-americà d'ascendència armènia que va néixer a Fresno i escrivia en anglès, llengua que parlava “sense accent”. Les històries de Saroyan giren al voltant de la comunitat armènia instal·lada a la vall de San Joaquín, a Califòrnia, dedicats a tasques agrícoles en la vinya i els fruiters de la regió.

Com sempre passa amb la bona literatura, el més interessant de Saroyan no és tant el contingut com la veu narrativa —servida en català per la magnífica traducció de Ramon Folch i Camarasa, escriptor que convindria rellegir. A Em dic Aram trobem un narrador en primera persona que correspon a Aram Garoghlanian, un infant que explica les seves vivències en la comunitat on viu en el període entre 10 i 14 anys. Al començament del llibre hi ha una nota de l'autor en què fa una mena d’advertiment:

“Al meu entendre, aquest llibre és la història d'un noi americà que es diu Aram Garoghlanian. No pretenc pas que la història tingui cap mena d'argument, i m'afanyo a avisar honestament el lector que no hi passa res d'extraordinari.” (p. 7)

Potser “no hi passa res d'extraordinari”, però aquest llibre, per mitjà de la mirada tendra i divertida del narrador, obre la porta a un microcosmos rural, ple de personatges memorables, molts dels quals són oncles o cosins d'Aram, com Melik:

L'oncle Melik era, si fa no fa, el pitjor granger que ha existit mai. Era massa imaginatiu i massa poeta perquè li anés bé. El que ell volia era bellesa. Volia plantar bellesa i veure-la créixer (p. 33)

Tal com avisa l'autor, les històries no pretenen teixir un relat novel·lesc convencional, però confegeixen un acolorit retaule amb el fil conductor d'Aram, narrador i sovint protagonista. En ocasions, hi ha relats que mostren la versatilitat narrativa de Saroyan, com ara “Vells consells camperols al viatger americà”, que conté un diàleg senzillament hilarant, digne d'un guió del millor dels germans Marx.

Inevitablement, hi ha moments que emergeix la qüestió de la identitat d’Aram, que es mostra de forma més directa, curiosament, en una conversa amb un indi:

—Jo no sóc americà —vaig dir.
—Ja ho sé —digué l'indi—. Tu ets armeni. Ho recordo. T'ho vaig preguntar i m'ho vas dir. Tu ets un armeni nascut a Amèrica. Tens catorze anys i ja saps que sabràs conduir un automòbil només de pujar-hi. Ets un americà típic, encara que la teva pell, com la meva, sigui fosca. (p.129)

El llibre no cau en la malenconia, però certa nostàlgia de la “vella pàtria” impregna l’entorn d’Aram, que ell anomena “la seva tribu”:

En general el local era freqüentat per armenis, però també hi anaven d'altres. Tots els qui recordaven la vella pàtria. Tots els que l'estimaven. Tots els que havien jugat al tavli, o al scambile, amb cartes, a la vella pàtria. Tots els qui fruïen amb les menges de la vella pàtria, el vi, el rakhi, i les tassetes de cafè de les tardes. Tots aquells que estimaven les cançons i les històries. I tots aquells que els agradava de trobar-se en un lloc que feia una olor familiar, a milers de quilòmetres de la pàtria (p. 147)

Al final, on el record de “la vella pàtria” es fa més present és en els gustos de menjars i begudes, cançons, jocs de cartes, però, sobretot —com vam aprendre de Proust— en les olors, capaces de recórrer milers de quilòmetres.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 46, abril de 2015.
• William Saroyan, Em dic Aram, traducció de Ramon Folch i Camarasa, Barcelona, Edicions 62, 1966 [1941]