dimarts, 29 de desembre de 2009

El camí dels catalans cap a la felicitat aeroportuària i el mandarí d'Eça de Queirós

"Les felicitats havien d'arribar; i, per a atènyer-les, jo feia tot el que m'era possible com a portuguès i com a constitucional; les demanava cada nit a Nostra Senyora dels Dolors i comprava dècims de la loteria."

Això explica Teodoro, el gris amanuense protagonista de la magnífica novel·leta O Mandarim (El mandarí) del gran escriptor portuguès Eça de Queirós. Teodoro, mediocre funcionari del Ministeri de la Governació que duu una existència que -segons ell- llisca "equilibrada i tranquil·la", m'ha fet pensar en nosaltres, els catalans.

Els catalans, com Teodoro, també hem provat tot el que ens ha estat possible com a espanyols i com a constitucionals, i fins i tot comprem loteria del Govern espanyol, però les felicitats no arriben. El punt decisiu, és clar, consisteix a identificar en què consisteixen les felicitats.

Personalment -potser semblaré modest, d'entrada-, em conformo amb la normalitat de què pot gaudir qualsevol europeu occidental. Em refereixo a la normalitat com a societat democràtica organitzada, com a nació, com a cultura, com a llengua, etc. Al capdavall, no aspiro a ser més que els altres, però tampoc no m'agrada ser menys. És evident que cada cop hi ha més consciència a Catalunya -i, fins i tot, em sembla que, en certa manera, també a Espanya- que aquesta normalitat elemental no és possible sota la fórmula constitucional post-franquista.

La normalitat que reclamo passa, senzillament, per a ser amos dels nostres recursos, però també responsables de les nostres decisions i dels nostres errors. Un exemple d'actualitat: l'aeroport de Barcelona. A hores d'ara, el nostre flamant aeroport és una baluerna força inútil, sobretot per als vols a les grans capitals internacionals, els que compten. El Govern de Madrid -segons ha expressat el ministre del ram de vista al nostre país- continua amb la cantarella del paper "determinant" de les administracions territorials i els sectors empresarials locals, sota la sàvia supervisió del poder central, omniscient. Quina bestiesa! Volem volar a tot el món i que tot el món voli cap a aquí. I volem poder-ho organitzar nosaltres i si no ens sortim, fer dimitir els responsables que no ho hagin fet bé, com en els països normals. En definitiva, l'única posició "determinant" és la que té el 100 % del control de les decisions.

Parlo de normalitat i no pas de comoditat, com sovint sento a dir a molta gent. La comoditat i el confort ja són un grau més elevat, el qual sincerament crec que els catalans no tenim dret a exigir a ningú, tampoc a Espanya. No es tracta que els catalans hàgim de ser tractats de manera especial per a estar a gust a Espanya. Els catalans no tenim dret a decidir la forma com s'ha d'organitzar Espanya. Sovint és això el que irrita -amb raó- els nostres veïns, que no comprenen per què exigim i demanem coses que ningú altre no demana.

La història de Teodoro continua amb una temptació que li para el dimoni: tindrà tot l'or imaginable si fa sonar una campaneta que acabarà amb la vida d'un riquíssim mandarí, a qui no coneix ni ha vist mai i que viu a l'altra punta del món. Teodoro sucumbeix a la temptació, cosa de la qual es penedeix després de nombroses peripècies, perseguit pels remordiments d'haver causat la mort de l'innocent mandarí.

Crec que els catalans, si continuem com fins ara, farem la mateixa mala fi de Teodoro. Hem de superar la temptació -en aquest cas, no tan atractiva com la del personatge d'Eça Queirós- d'acceptar les engrunes del nou finançament o les fórmules estrambòtiques de participació limitada en el control del nostre aeroport. Segur que ens en penedirem, tal com els que van pactar o votar l'Estatut se'n penedeixen ara per la seva inutilitat. De moment, diumenge passat, dos-cents milers de conciutadans ja van poder assajar, de forma extraoficial, una via de sortida. Caldrà traslladar-la aviat a àmbits oficials, com el Parlament de Catalunya.

Pere Torra
  • Eça de Queirós, O Mandarim, 1880.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada