Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (4)

La crítica a les societats occidentals

El text de Paasilinna aborda de forma frontal un tema difícil per als habitants dels països nòrdics (als quals s’atribueixen tendències suïcides superiors a la mitjana europea i una vida depressiva i fosca marcada per una climatologia adversa) i li dóna literalment la volta sense una voluntat moralitzadora ni caure en sentimentalismes. La voluntat de suïcidi que constata la novel·la no seria un defecte propi dels individus ni tampoc el resultat d’unes condicions climàtiques adverses, com s’ocupa de recordar reiteradament Seppo Sorjonen -el personatge optimista, contrapunt de tot el grup i que a la novel·la se l’anomena “aguatragedias”- quan explica un dels seus contes positius:

En sus pensamientos, el hombre abrazó al mundo entero, a la vida. Pensó embelesado que eso era algo que cualquiera podía sentir en Finlandia, tanto el rico como el pobre. Hasta un tullido atado a una silla de ruedas podía mirar a las estrellas en una noche de invierno y disfrutar de la vertiginosa belleza de la Creación, de la vida. (213)

El que afavoriria el sorgiment dels suïcides seria conseqüència de la forma en què està organitzada la societat en un país de civilització occidental post-industrial, com Finlàndia. Els dos principals motius de crítica són, d’una banda, viure d’esquena als altres i, d’altra banda, viure d’esquena a la naturalesa. La solitud és el principal tret comú que es constata en les cartes dels assistents al seminari:

Casi todos los remitentes tenían en común un profundo sentimiento de soledad y abandono, algo que también resultaba familiar al trío de lectores. (54)

Més endavant hi ha dues pàgines senceres amb un text més contundent sobre aquest aspecte:

Llegaron a la conclusión de que la sociedad finlandesa era fría y dura como el acero y sus miembros eran envidiosos y crueles los unos con los otros. El afán de lucro era la norma y todos trataban de atesorar dinero desesperadamente. Los finlandeses tenían muy mala leche y eran siniestros. (157)

Pel que fa a la destrucció de la naturalesa, l’obra és també molt explícita:

En su amada patria, la industria y los dueños de los bosques destruían sin piedad la naturaleza, y lo que quedaba en pie era devorado por los xilófagos. Del cielo caía una lluvia ácida que envenenaba la tierra haciéndola estéril. Los agricultores echaban en sus campos tal cantidad de fertilizantes químicos, que no era de extrañar que en los ríos, lagos y bahías proliferasen las algas tóxicas. (158)

Els trenta-tres suïcides que pugen dalt de l’autobús (deixant de banda ara els dos acompanyants que no volen morir i en són excepció) són desferres humanes, rebutjos als quals la societat, la ciutat, el país, el sistema no ofereixen cap perspectiva de vida. Paasilinna -de manera semblant al cineasta Kaurismäki, amb el qual té punts d’afinitat- té debilitat pels marginats, pels exclosos.

Paasilinna se moque comme un satiriste français de l'administration publique, de l'armée, des médecins et de la police. Il le fait sans moraliser, sans enseigner. C'est un Michel Foucault joyeux, d'esprit conciliateur et amuseur qui montre sans jargon académique que le marginal peut être la clé pour comprendre les déviations morales de toute la société (Tarmo KUNNAS, "Kaurismäki et Paasilinna - pourquoi un tel succès?", Suomen Pariisin-suurlähetystön internet-sivut, 2001).

I el marginat no esdevé solament “la clau per entendre les desviacions morals de la societat”, sinó que tots aquests desgraciats, quan s’ajunten, a més de fer-se una companyia que no troben en la societat convencional, sobretot, es revelen capaços d’aportar coses positives a la comunitat que improvisen. Fofi destaca l’habilitat de l’autor a l’hora de plantejar la crítica del món present:

L’intelligenza nella descrizione critica del mondo così com’è e come non dovrebbe essere, viene a Paasilinna da una conoscenza precisa dei suoi meccanismi, sui quali egli interviene inventando trame efficaci e personaggi fortemente tipici. Paasilinna non la dimentica mai, la realtà, e sa che sta in questo il segreto, la radice della sua qualità di scrittore e la ragione del suo successo (Goffredo FOFI, “Postfazione” dins Arto PAASILINNA, I veleni della dolce Linnea, Milà, Iperborea, 2003. p. 200.).

Per això, la petita associació de suïcides potencials que sorgeix de l’extravagant seminari de suïcidologia constitueix un microcosmos on -en certa manera- es repensa la forma d’organització social. La crítica a una societat malalta inclou la construcció d’una alternativa amb els marginats, amb les desferres que genera. Gairebé es proposa una utopia, però no pas una utopia impossible o irrealitzable, sinó una de senzilla que és molt a l’abast: tornar a viure en contacte amb la naturalesa, treballar en allò en què un té més capacitats i habilitats i pot fer més aportacions, cercar la companyia i el consol dels altres congèneres, saber trobar la bellesa de la vida en les coses senzilles (el bon menjar, la sauna...), etc. Aquesta societat utòpica també compta amb certa organització que té com a líders un coronel, un empresari fracassat i una mestra de formació d’adults.

Pere Torra

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (3)

a) Viatge cap al Nord: Recorregut per Finlàndia des del doble intent de suïcidi al llac Humalajärvi a l’intent de suïcidi al Cap Nord

A continuació recollim el nom de les 45 ciutats i poblacions finlandeses i les 4 localitats noruegues per les quals passa l’autobús durant aquest trajecte i posem una citació destacada en algunes de les poblacions en què l’autobús fa una parada significativa, que assenyalem amb negreta.

- Hämeenlinna, capital de la regió de Häme (cap. 1,2,3,4,5,6,7,10) i el llac Humalajärvi (cap. 1,2,3,4,5,6,7,10,11)

A mediodía la sauna estuvo a punto. Ya dentro, se azotaron sin piedad con ramas de abedul, como si hubiese una razón especial e inexplicable para ello. Tenían que sacudirse de la espalda su vida anterior, azotarse para ahuyentarla lo más lejos posible. Purificaron sus cuerpos, pero ¿qué iba a ser de sus almas? (22)

(...) en Finlandia se cometían cada año mil quinientos suicidios, y la cantidad de personas que planeaban acabar con sus días, hombres en su mayoría, era diez veces superior. (27)

- Hèlsinki (cap. 4,5,7,8,9,10,11)

Procuren comer bien, a ver si así reviven un poco -aconsejó Helena Puusaari al mortecino grupo. (88)

- Toijala (cap. 5,10)

Poble d'Helena Puusaari, cap d'estudis d'un institut d'educació d'adults (45)

- Lammi (cap. 5,12)

[Helena Puusaari] Soy aficionada a los cementerios -le explicó al coronel-. Me relajan y me reconfortan. (50)

- Jyväskylä (cap. 7). Poble del coronel Kemppainen- Janakkala, Tuusula (cap. 7)

Durante el viaje pararon para que Helena Puusaari visitase dos cementerios, el de Jankkala i el de Tuusula. Ambos obtuvieron una buena puntuación. (63)

- Tikkurila, Järvenpää, Kerava, Hyvinkää, Riihimäki (cap. 10)
- Urjala (cap. 10,11)

En Urjala, el conductor paró a repostar y echó 200 litros de gasoil (...) De vuelta en el autobús, tomó el micrófono y les soltó de golpe que, por lo menos él, no pensaba llevar a semejante tropa hasta el norte de Noruega (93)

- Turenki, Hattula, Hauho, Pälkäne, Luopioinen (cap. 12), Vääksy i Heinola (cap. 13)
- Juva (cap. 14)

-¡Mi coronel! ¡Se presenta el cabo primero Jääskeläinen! ¡Efectivos: uno más doce... vacas! (117)

- Savonlinna (cap. 15,16,17)

-Ya no puedo más -sollozó el pobre desgraciado-. Llévenme con ustedes, lo mismo me da adónde vayan, però llévenme con ustedes, se lo ruego... (131)

- Parikkala, Imatra (cap. 17)

Ya que estaban, fueron a visitar los rápidos de Imatra y sobre todo el puente de la presa. (...) Jarl Hautala les contó que cientos de aristócratas de San Petersburgo se habían arrrojado a los rápidos para ahogarse, ya que, en el siglo XIX, Imatra había sido el lugar más de moda de Europa del norte entre los suicidas. (133)

- Lappeenranta, Kouvola, Kotka (cap. 17)

No era habitual que en un entierro se presentasen decenas de personas con un oficial de alto grado, seguramente un coronel, a la cabeza. En aquel momento el pastor se acordó también de ciertos rumores según los cuales el difunto había muerto en extrañas circunstancias en la embajada de algún país árabe, o algo así (138)

- Lovisa, Porvoo, Huittinen, Pori (cap. 18)

-Aquí la tenéis... Con esta flota me he ganado el pan, recorriendo las carreteras de toda Finlandia -dijo el transportista por el micrófono. (142).

- Närpes -o Närpio- (cap. 18)

[Piippo] Se quejó de que los visones eran mucho más difíciles de entrenar que los perros: se trataba de unos bichos testarudos, que no atendían las órdenes del entrenador y olvidaban con suma facilidad todo lo aprendido. Para ser sinceros, por culpa de su desvergüenza todo su brillante proyecto se había venido abajo en unas pocas semanas. (145)

- Kuopio, Iisalmi, Kajaani, Vaasa, Seinäjoki, Oulu, Haukipudas, Kuusamo (cap. 19)

Grande fue la emoción de la señora Puusaari y del coronel al ver el autobús de La Veloz de Korpela, S.A. en el aparcamiento del hotel. Era como regresar a casa. (150)

- Kemijärvi, Kittilä, Pallas, Enontekiö (cap. 19)

En Kemijärvi se les unió el guarda fronterizo Taisto Rääseikköinen, de veinticinco años de edad, que padecía de alucinaciones y delirios paranoicos de un tiempo a esta parte. La situación se veía empeorada por el hecho de que se creía vigilado por potencias extranjeras, lo que convertía su trabajo en un suplicio infernal. (151)

- Kautokeino (cap. 20,21) Noruega

Sorjonen les explicó el motivo de que el sol nunca se pusiera en Laponia era que los lapones no tenían tierra propia. En invierno el sol desaparecía tras el horizonte, pero era porque la tierra estaba cubierta de hielo y nieve. (156)

- Alta, Porsanger (Noruega) (cap. 22)

El capitán en dique seco Mikko Heikkinen estaba firmemente convencido de que una decisión tan importante e irrevocable como el suicidio no debía tomarse con la cabeza clara, sin el consuelo de un par de tragos. El coronel no tuvo nada que objetar; ¡el alcohol no mata en un día! (168)

- Honningsvåg (Noruega) (cap. 22) 

b) Viatge cap al Sud: Del cap Nord al Cap de la fi del món

El viatge cap al Sud compta amb una trentena de localitats, però amb molts més països. A més dels tres països escandinaus (Noruega, Suècia i Finlàndia), fan diverses parades rellevants a Alemanya, Alsàcia i Suïssa. Travessen França i la península ibèrica fins arribar al sud de Portugal.

- Porsangerhalvøya, Svartvika, Seljenes, Lakselv (Noruega) (cap. 24)

- Ivalo, Inari (cap. 24)

Durante aquellas felices noches se dedicaron a descansar tranquilamente en la naturaleza y a charlar sobre lo divino y lo humano. Evocaron con gravedad su gran carrera hacia la muerte en el Cabo Norte y el aplazamiento del suicidio colectivo les pareció a todos una sabia decisión. (188)

- Haparanda, Malmö (Suècia) (cap. 25)

El reencuentro estuvo lleno de alegría. Los aspirantes a suicida le contaron entusiasmados lo bien que se lo habían pasado en su semana de vacaciones en Noruega. Parecían tranquilos y en plena forma, y nadie mencionó la muerte para nada. (194)

- Walsrode, (cap. 26) Alemanya

Unos cuarenta jóvenes borrachos con las cabezas rapadas y chaquetas de cuero invadieron la recepción y, vociferando, exigieron hospedaje para la noche. Por lo visto, habían asistido en Hamburgo a un partido de fútbol entre el equipo local y el de Múnich del que eran seguidores. (201)

- Würzburg (cap. 27) Alemanya

En Würzburg se desviaron por las pequeñas carreteras secundarias que formaban la famosa Romantische Strasse, la Ruta Romántica, a cuyos lados se levantaban numerosos castillos, para deleite de la vista. Los aspirantes a suicida suspiraban encantados al contemplar los limpios pueblecitos y sus bellas casas. (208-209)

- Castell de Königsburg, Thannenkirch, Rorschwihr, Bergheim, Mittelwihr, Ribeauvillé, Guémar, Zellenberg, Saint-Hippolyte, Colmar (Alsàcia) (cap. 28)

Ante el castillo, construido en una vertiente de la montaña, se extendía el encantador paisaje de un valle alsaciano. Los cientos de hectáreas de extensos viñedos semejaban un mar verde y en calma en el cual flotaban pueblecitos y ciudades como seductoras islas. Las sombras de las nubes navegaban en el ligero viento matinal sobre la fértil llanura. El coronel calculó que sólo en aquel valle se producía al cabo de un año el vino blanco suficiente para garantizar el suministro diario de todos los hogares finlandeses hasta final de siglo, sobrando aún millones de botellas para las borracheras de fin de semana. (215)

- Zuric (Suïssa) (cap. 29)

En la ciudad se estaba celebrando la feria de la patata. Los agricultores venidos desde todos los rincones de Suiza festejaban la cosecha. Al parecer, ésta había sido excepcional aquel año, ya que el verano había sido soleado y sin viento, y como tampoco el mildiu había afectado a los patatales, la felicidad reinaba por doquier. Hay gente que piensa que los suizos son unos representantes algo simplones de la raza alpina, pero, se diga lo que se diga de ellos, de patatas sí que entienden. (p. 22)

- Fluntern Cementiri prop de Zuric (cap. 29)

Helena Puusaari dijo que había visto muchos cementerios durante su vida, como aficionada al tema que era, pero nunca uno tan impecable. El camposanto era la pura imagen de la meticulosidad suiza: los paseos estaban barridos hasta la exageración [...] Hasta las ardillas parecían endomingadas y se comportaban con una dignidad contenida. (226)

- Lucerna (Suïssa) (cap. 30)

En menos de una hora llegaron a Lucerna, una antigua y bella ciudad rodeada de bellas montañas que se alzaba a ambos lados del río Reuss. Sobre éste cruzaban todavía los puentes de madera cubiertos, construidos en el siglo XIV, cuyos techos estaban decorados con frescos representando escenas de la vida de aquella época. Los Suicidas Anónimos se pasearon por ellos en silencio y contemplaron meditabundos las aguas azul turquesa que bullían en los rápidos. (234)

- Furkapass (Suïssa) (cap. 30)

(...) la nieve le azotaba a uno la cara y la temperatura era probablemente de diez grados bajo cero. Estaban a más de 2.400 metros sobre el nivel del mar, y con aquel tiempo era imposible divisar el valle, allá abajo. Se encontraban junto al nacimiento del Ródano. La masa de sus aguas salía del glaciar y caía con tal furia por la garganta de la montaña, que ni siquiera el aullido de la tormenta podía tapar su rugido. (236-237)

- Münster-Geschinen (Suïssa) (cap. 30, 31) Ginebra (Suïssa), Lió (França), Barcelona (Catalunya), Madrid (Espanya), Lisboa (Portugal) (cap. 32)

- Sagres i cap de San Vicente (Portugal) (cap. 32, 33)

El lugar era excepcionalmente bello. Los acantilados, de más de sesenta metros de altura, caían a pico en el océano color turquesa, cuyas olas estallaban rugientes contra las paredes de roca. El mar era allí cálido y su aliento no parecía tan cruel como el del Ártico. Pero el agua es la misma en todos los mares. (254)

Pere Torra

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (2)

La geografia d’un suïcidi en companyia

El viatge és una constant en l’obra de Paasilinna des de les seves primeres novel·les com Jäniksen vuosi, l’edició finlandesa de la qual és de 1975 (la traducció italiana, L’anno della lepre, és de 1994 a Iperborea i la traducció castellana, El año del liebre, molt recent, és de novembre de 2011 a Anagrama; narra les peripècies de Vatanen, un periodista, cansat de la seva feina i de la seva vida a la ciutat, que un dia atropella una llebre anant per una carretera local. Mirarà d’ajudar la bestiola i, a partir d’aquest fet, inicia un canvi radical en la seva vida: deixa la feina, la dona, les propietats i emprèn un viatge, acompanyat de la llebre, cap al Nord de Finlàndia, en contacte intens amb la natura dels boscos de la Carèlia).

El viatge que emprèn el grup de suïcides té dues grans parts, gairebé coincidents amb la divisió en les dues parts de la novel·la, que presenten una distribució geogràfica i temàtica molt determinada.

La primera part és més aviat tenebrosa i fosca, tot i que compta amb el desplegament d’un hàbil humor negre. Va del capítol 1 (“El doble intent de suïcidi al paller de Häne”) al capítol 22 (“L’intent de suïcidi col·lectiu al Cap Nord”). El capítol 23 està inclòs en la primera part del llibre, però per a mi correspon més a la segona, perquè ja s’ha produït l’intent de suïcidi al Cap Nord, que considerem el punt clau de divisió.

Aquests primers 22 capítols tracten sobre l'aplegament del grup de suïcides per Finlàndia des de l’episodi dels protagonistes la nit de Sant Joan fins a l'intent frustrat de llançar-se col·lectivament a l'Àrtic des de l’extrem nord del continent europeu. El recorregut transcorre, exclusivament, per la península escandinava i es produeix per tota la geografia de Finlàndia -amb preferència pel sud- i un trosset de Noruega proper al Cap Nord. Aquesta primera part ocupa uns dos terços de la novel·la i és la més extensa de l’obra.

La determinació de la direcció i la destinació del viatge en aquesta primera part no és clara des del principi, sinó que es va determinant de forma més o menys espontània i gradual, incloent algunes marrades.

Esta vez fueron hacia el sudoeste, rumbo a Urjala. A algunos viajeros no les hizo gracia el cambio, pero el coronel dijo que ya se había hartado de ir todo el día en la misma dirección. Y además Urjala era un lugar como cualquier otro. (90)

A més, la idea del viatge pot funcionar com a metàfora de la vida i, com passa a la vida, l’important és anar fent, ser-hi, i no pas tant la destinació final, és a dir, la mort.

(...) el conductor se le acercó para preguntarle de nuevo por el destino de la expedición. Kemppainen le gruñó y le dijo que eso no lo sabía ni él, pero que lo importante no era el destino final, sino moverse. (89, 90)

La segona part engloba del capítol 23 (“I si ens en anéssim a Suïssa?”) al capítol 33 (“La mort no és el més important en la vida”). Deixem de banda l’epíleg i el capítol 34 (“Crònica d’una investigació de l’inspector Rankkala”), els quals es poden aïllar de la resta. El capítol 34 inclou una mena de resum de la novel·la des del punt de vista de l’inspector Rankkala, el policia que investiga la peripècia del grup de suïcides. Rankkala -irònicament- acaba morint d’un atac de cor, a causa de la seva vida urbana, sedentària i plena dels insalubres hàbits que són blasmats en la novel·la.

Aquesta segona part és molt més optimista i lluminosa, i arriba a punts d’una comicitat delirant en la narració de les peripècies del grup per Europa. Un cop tot el grup de suïcides s’ha vist encarat amb la mort dalt de l’autobús, fa unes voltes turístiques pel nord de Noruega i Finlàndia, abans d’emprendre el viatge cap al sud. A partir d’aquí, la idea d’anar a trobar la mort comença a perdre atractiu. Travessaran Suècia molt ràpidament, on no fan pràcticament cap aturada, cosa que podria tenir alguna significació, per les complexes relacions entre finesos i suecs. A continuació arriben a Alemanya, Alsàcia, Suïssa... fins que -després d’una nova experiència traumàtica als Alps, amb una tràgica mort inclosa- decidiran adreçar-se al Cap de “la fi del món” o Cap de San Vicente a Portugal.

Aquest trajecte correspon al procés de desinflament progressiu de les intencions suïcides de la major part del grup en el seu divertit periple per Europa (sobretot el centre) i el retrobament de les ganes de viure d’aquells que volien deixar de viure.

Pere Torra

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (1)

Amb aquesta entrada, enceto l'anàlisi de la novel·la Delicioso suicidio en grupo, de l’escriptor finlandès, Arto Paasilinna. Lamentablement, no n'hi ha traducció en català, atès que en la nostra llengua tan sols s'han publicat dues novel·les de l'autor: El bosc de les guineus i El moliner udolaire, totes dues a Edicions 62.

Em centraré en els dos aspectes clau que caracteritzen l’obra. D’una banda, analitzaré la geografia que recorren els personatges durant el viatge que duen a terme, trajecte que s’imbrica estretament amb el desenvolupament de la trama. D’altra banda, posaré en primer pla la contundent i enginyosa crítica a l’organització de la societat finlandesa que es desprèn de la novel·la –implícitament i explícita– en la mesura que condueix massa persones a plantejar-se el suïcidi com una solució a la seva existència. Inclouré també un apartat dedicat a enumerar i descriure els diversos referents històrics i culturals de l’imaginari nacional finès que he localitzat. Tot plegat permet que l’obra pugui oferir una visió crítica, irònica i mordaç de la Finlàndia de final del segle XX. Finalment, he inclòs una proposta de títols dels diversos capítols i els mapes amb els punts del viatge de l’autobús dels suïcides.

Delicioso suicidio en grupo arrenca la història quan dues persones desesperades amb les seves vides -com tantes n’hi pot haver a Finlàndia o en altres països d’Occident- coincideixen la nit de Sant Joan amb la intenció de suïcidar-se, cadascú pel seu compte. La coincidència els fa desistir i els empeny a compartir una reflexió. A partir d’aquí, sense abandonar la intenció inicial, decideixen convocar altres persones en la mateixa situació a una trobada (un seminari de suïcidologia, amb intervenció d’una psicòloga), com a primer pas per acabar aplegant un grup de trenta-tres persones que emprendran un viatge amb el propòsit de suïcidar-se col·lectivament, primer en direcció al Cap Nord i després cap al sud d’Europa -al Cap de San Vicente, a Portugal- travessant tot Europa de nord a sud.

El llibre comença amb un cert to de farsa en referir-se a la coincidència en la voluntat de suïcidi dels dos personatges:

La pura casualidad había salvado la vida de dos hombres hechos y derechos. Cuando un suicidio fracasa, no es necesariamente lo más trágico del mundo. El ser humano no consigue todo lo que se propone. (18)

En canvi, la novel·la acaba gairebé fent un cant a la solidaritat humana, la lluita contra la solitud, l’esperança i les ganes de viure:

(...) el resto del grupo había empezado a dudar sobre la utilidad de un suicidio colectivo. Más de uno se había dado cuenta de que el mundo era un lugar bastante agradable y que los problemas que en la madre patria les habían parecido insuperables, les parecían ahora realmente nimios vistos desde aquel rincón, el más alejado de Europa. El largo peregrinar con sus compañeros de infortunio les había devuelto las ganas de vivir. La fraternidad había reforzado su autoestima y el hecho de distanciarse de sus pequeños y cerrados mundos les había proporcionado nuevos horizontes. La vida empezaba a mostrar un nuevo rostro: el futuro se anunciaba más luminoso de lo que hubiesen podido imaginar al comienzo de aquel verano. (250)

De fet, tota la novel·la ocupa, essencialment, l’espai que va entre aquestes dues citacions, cosa que no la fa esdevenir un manual de prevenció del suïcidi, sinó més aviat un instrument per a satiritzar una societat avançada com la finlandesa, fent-ne una crítica directa i contundent, extrapolable, en general, a les societats occidentals. La novel·la, a més, inclou històries de diversos membres del grup i uns quants episodis hilarants que es produeixen durant el trajecte. Cal destacar l’abundant humor negre que salpebra tota la narració.

(continua)

Pere Torra

• Arto PAASILINNA, Delicioso suicidio en grupo, traducció d'Elena Dulce Fernández-Anguita, Barcelona, Anagrama, 2007.

Octubre, de Miquel Pairolí, un plaer intel·lectual de primer ordre

Ara que des de Catalunya s’atorguen premis literaris a neofalangistes que reivindiquen les bondats de la dictadura de Franco, resulta balsàmic submergir-se en Octubre, el darrer llibre de Miquel Pairolí, del qual l’editorial Acontravent ha publicat la 2a. edició l’octubre de 2011. Pairolí, que ens va deixar tot just fa mig any, no ha estat un autor gaire premiat, però això no és pas un demèrit seu o de la seva obra, sinó més aviat del sistema de premis que hi ha instituïts en aquest país, i ja acabem de veure com les gasta l’editorial Destino, per exemple.

Poc podem afegir al que s’ha dit d’un llibre que, durant el seu trajecte de més d’un any, ha tingut una bona acceptació per part del públic i ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica, fins al punt que va obtenir, en aquest cas sí, el Premi Crítica Serra d’Or 2011 de biografies i memòries. Octubre se’ns presenta com un dietari no pas organitzat per dies, sinó per temes encapçalats per un breu títol en què desfilen descripcions sobre el paisatge de les Gavarres o el barri vell de Girona; les relacions amb les dones o entre pares i fills; la mort d’amics o coneguts; la constatació del pas del temps; les qualitats dels vents; breus reports de viatges; el treball manual de la terra d’un hortet; sucosos comentaris sobre pintura, música i literatura, etc.

Ami em plau especialment com parla Pairolí sobre llibres. No es tracta d’uns comentaris -diguem-ne- de crítica literària convencional, sinó unes aproximacions molt personals a obres i autors de primera línia. Amb el seu estil pulcre i precís, Pairolí ens ofereix unes visions que trobem molt valuoses sobre Pla, Lampedusa, Montaigne, Kafka, Camus, Henry James, Samuel Beckett, Amos Oz, Eugénio Andrade, Jesús Moncada, Guillem Simó, Imre Kerstéz, etc. Les seves lectures rituals de ‘Pa i raïm’ o ‘Ligheia’ són esplèndides, com també la del dietari de Simó. No hi falta tampoc la censura a la comercialitat i superficialitat d’obres com ara La pell freda de Sánchez Piñol, cosa que també agraïm en un país en què ningú no gosa dir mai res que el pugui fer quedar malament amb ningú.

On resulta especialment magistral Pairolí és en el seu judici sobre la figura de Josep Pla a la postguerra i la seva fidelitat a la llengua catalana. Diu Pairolí: 

“Les generacions de polítics i intel·lectuals catalans que van construir el somni noucentista, o els més joves que també van creure-hi, van experimentar en les seves biografies una contradicció essencial i un destí cruel. No solament no van aconseguir el país que havien somniat i van haver de veure com el somni s’engrunava, sinó que van acabar lliurant Catalunya a Franco per conservar els seus béns i la seva posició social. És la tragèdia de Cambó i, darrere seu, la de tants altres, inclosos Pla i Gaziel” (p. 75). 

Aquest capítol, en què l’autor cita textualment Pla, val per tot el llibre per la justesa i honestedat de l’anàlisi. La posició de Pairolí sobre Pla em recorda, en certa mesura, la d’El nostre heroi, Josep Pla, un llibre -curiosament també publicat per Acontravent- en què Enric Vila intenta exposar un enfocament semblant.

En definitiva, els recomano Octubre perquè ja és un clàssic i, com a tal, té aquella rara virtut de fer-nos millors a nosaltres, els seus lectors.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 11, gener de 2012
• Miquel Pairolí, Octubre, Barcelona, ACONTRAVENT, 2ª edició, octubre, 2011.

Com es viu 'Amb l’aigua fins al coll'

Els moments de crisi, com els que vivim ara, són propicis a la novel·la negra. Per això resulta oportuna l’obra Amb l’aigua fins al coll del grec Petros Màrkaris, que Tusquets presenta dins la col·lecció L’Ull de Vidre, després d’haver-hi publicat Mort a Istambul. Del mateix autor, Pagès Editors també ha publicat en català L’accionista principal. 

Diem que el llibre és oportú, però no oportunista perquè la novel·la negra, sobretot la nord-americana, compta amb una llarga tradició de reflectir la realitat social immediata. Precisament, Màrkaris situa un nou cas del comissari Kostas Kharitos, del qual ha publicat ja cinc lliuraments, en una Atenes en plena crisi. El llibre és molt ric en l’ambientació d’Atenes, amb una conflictivitat social ben viva i el pessimisme de la gent d’un país que pateix una crisi profunda (contínues manifestacions al carrer, retallades de salaris, fins i tot algun suïcidi, etc.), i l’autor sap mantenir-ho en un bon equilibri amb l’acció principal de la novel·la.

Amb l’aigua fins al coll comença amb una citació ben explícita de Bertolt Brecht “¿Què és l’atracament d’un banc, comparat amb la seva fundació?” Banquers i gent vinculada al món de les finances comencen a aparèixer decapitats amb una espasa en estranyes circumstàncies. La novel·la, malgrat la difícil situació en què s’emmarca l’acció, també té moments humorístics com quan el mateix comissari Kharitos, narrador en primera persona, davant del cos del primer decapitat, es demana: “Què se n’ha fet de la pistola, de l’escopeta, del ganivet, o si m’apuren, del verí, em pregunto. La decapitació pràcticament no es fa servir enlloc del món, i nosaltres feia que no la vèiem des de l’època d’Alí Paixà o del bandoler Davelís.” La trama també inclou referències d’un cert to costumista de la vida familiar del comissari Kharitos, la filla del qual es casa a l’inici de la novel·la.

Kostas Kharitos emprèn la investigació que el portarà a enfrontar-se amb altres comandaments policials partidaris d’altres línies d’investigació. A més, Màrkaris, que té formació en ciències econòmiques, és molt acurat a l’hora de descriure els tripijocs financers (per exemple, hi ha una clara i completa explicació sobre els hedge funds o el paper de les empreses de qualificació, entre altres) i conclou que el funcionament del crèdit per a les persones i els estats ha estat com un dopatge de conseqüències nefastes per a la salut de l’economia, tal com els passa als esportistes amb la seva salut.

Lògicament no els revelaré el desenllaç, que l’autor sap accelerar amb habilitat cap al final, però els recomano molt que llegeixin aquesta bona novel·la i alhora espero que Tusquets o un altre editor català tradueixi tota la sèrie a la nostra llengua.

Pere Torra

(Publicat a La Veu,  núm. 10, desembre de 2011)

Llibre:

Petros Màrkaris, Amb l’aigua fins al coll, traducció de  Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, Barcelona, Tusquets, 2011.

Una crònica sobre la Costa Brava durant la guerra

Una obra molt interessant i sorprenent apareguda al voltant del darrer Sant Jordi és la publicada per Tusquets, que -amb bon criteri- aplega en un sol volum dues novel·les de Nancy Johnston, una anglesa que es va embrancar amb el seu marit, un destacat periodista, en l’aventura d’obrir un hotel a Tossa de Mar l’any 1934.

Com explica Miquel Berga, que n’ha estat curador i traductor, el llibre “comença amb la descoberta del paradís blau que acaba amb la tràgica fugida d’un paradís perdut”. Les vicissituds de l’hotel i els seus propietaris transcorren en paral·lel a la trista història del nostre país en el període que va del 6 d’octubre de 1934 -amb la proclamació de l’Estat català per Companys i l’empresonament de tot el Govern- fins al final de la guerra civil i l’inici de l’exili. 

La primera part és lluminosa i divertida i conté la il·lusió del projecte de construcció de l’hotel, el xoc cultural d’uns britànics amb la població d’un petit poble mariner, la vida dels primers turistes de la Costa Brava i de la colònia d’artistes i intel·lectuals que es van trobar a Tossa, etc. La segona part canvia de to al compàs dels esdeveniments dels quals els Johnstone no es desentenen, sinó que col·laboren amb la Generalitat republicana i acaben acollint una colla de nens refugiats camí de l’exili.

Amb ironia, el professor Berga, un dels nostres màxims especialistes en George Orwell, expressa que el fet que aquest llibre “hagi tardat més de setanta anys a ser publicat projecta una curiosa llum sobre la història cultural d’aquest país”. Sense voler esmenar-lo, a nosaltres no ens sembla gens curiós si tenim en compte la nostra evolució històrica i la subordinació en què encara es troba el nostre país.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 8, octubre de 2011.
• Nancy Johnstone, Un hotel a la costa (Tossa de Mar, 1934-1939), traducció de Miquel Berga, Barcelona, Tusquets, 2011.

Retrobant Solitud, el gran clàssic de Víctor Català

No voldria acabar l’any sense comentar un magnífic llibre que he pogut llegir aquest estiu, que formava part de les novetats del darrer Sant Jordi. 

Acontravent va publicar a la primavera un curiós llibre que ha resultat una sorpresa ben agradable. Es tracta d’una novel·la molt ben escrita, estructurada en forma de dietari, en què el seu protagonista -enfrascat en un estudi sobre Eugeni d’Ors- no para de rellegir, sobretot, Solitud, de Víctor Català.

La novel·la de Genís n’és una mena de reelaboració i actualització, tot i que, de fet, hi té poc a veure. En conserva, això sí, l’afinitat entre els personatges principals i un entorn muntanyenc i isolat que condiciona la peripècia narrativa. L’obra de Genís, però, en canvia radicalment tant el punt de vista com la veu.

A Una altra solitud som davant d’un dietari escrit en primera persona pel personatge equivalent al pastor, ara un estudiós de d’Ors, en lloc de la narració omniscient centrada en la Mila (Milena en la novel·la del segle XXI). A més, Genís incorpora amb habilitat abundants reflexions estètiques al voltant de característiques dicotomies en l’art, la majoria ben vives en el moment de publicació de l’obra de Víctor Català: dionísiac vs. apol·lini; modernisme vs. noucentisme; romanticisme vs. classicisme; Maragall vs. d’Ors; Tàpies vs. Picasso, etc. L’autor, a més, no s’està d’esmenar el final de Solitud i, per a la seva novel·la, en proposa un -que no revelaré- de molt més agosarat.

De fet, m'atreveixo a suggerir que, entre les lectures obligatòries de Batxillerat, seria molt més assequible i profitós per als joves d’avui aquesta “revisitació” de Solitud, que no pas la gran novel·la de Caterina Albert, obra magnífica, però que conté massa barreres lingüístiques i temàtiques per al lector adolescent comú del segle XXI.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 8, octubre de 2011.
• Jaume Genís, Una altra solitud, Barcelona, Acontravent, 2011.

La comoditat de viatjar en català

Essencial. Col·lecció de guies de viatge en català, Cossetània edicions, 2010-2011.

El filòsof català Francesc Pujols afirmava que arribarà un dia que els catalans, quan anem pel món, ho tindrem tot pagat. Lamentablement aquest dia encara no ha arribat. De fet, deu ser força lluny perquè, a l’hora de viatjar, més aviat trobem dificultats i cap facilitat especial derivada del fet d’haver nascut on hem nascut i parlar la llengua que parlem.

Aquest mateix mes d’agost, per exemple, amb uns amics, miràvem d’accedir al Museu del Louvre de París sense ocultar la nostra identitat i la cosa no té res a veure amb el “tot pagat”. El taquiller del museu amablement ens demanà la nostra nacionalitat i nosaltres, amb naturalitat, li vam respondre que era la catalana. A partir d’aquí, la seva expressió facial va canviar cap a una displicència burleta -potser pròpia de qui té una suprema raó d’Estat- i, adreçant-se a nosaltres en un espanyol ben correcte, ens va anotar a l’estadística com a “espanyols”; a continuació ens va oferir un llibre amb informació sobre el Museu i li demanem si en té una versió en català. Davant d’aquesta petició, gairebé esclafí en riallades i insistí a oferir-nos-en la versió espanyola, cosa que vam rebutjar amb elegància i alhora amb fermesa mentre preníem l'original francesa.

Aquesta introducció serveix per a saludar l’aparició d’una excel·lent col·lecció de guies turístiques en català que Cossetània edicions ha començat a publicar des del maig de l’any passat. Fins ara han aparegut les dedicades a París; Roma; Nova York; Londres; Escòcia i la darrera correspon a Florència i la Toscana, que ens consta com un dels títols d’èxit de l’editorial. Són unes guies molt ben editades, adequadament il·lustrades, plenes d’informació verament útil i puc certificar que caben a la butxaca de darrera d’uns pantalons texans. Cal destacar especialment el baix preu de 12,50 euros. Es tracta d’una producció de l’Automobile Association britànica, que Cossetània presenta en acurades traduccions. A més, tal com pretenen, garanteixen la possibilitat d’acostar-se a l’essència d’aquestes destinacions turístiques, si és que existeix i es pot capturar l’essència de llocs com París, Roma o Nova York.

En definitiva, potser encara trigui a arribar el “tot pagat”, i potser haurem de continuar desafiant la insolència imperial dels dependents de taquilles de museus i tota mena d’establiments; però almenys, per a viatjar a alguns dels llocs més trepitjats del planeta, ho podrem fer amb l’ajut d’unes guies que ens parlen en la nostra llengua amb la comoditat que això comporta. Podrem fer-ho tot evitant la fila que feia un senyor de Valladolid d’aspecte monolingüe, que, pobret, en baixar nosaltres de la torre Eiffel, ens demanà si parlàvem espanyol i, si era així, li podíem indicar com s’hi pujava i, sobretot, si l’accés per cada un dels seus quatre pilars conduïa a llocs diferents a dalt o havia de pujar i baixar quatre vegades per a tenir-ne la visió completa.

 

Pere Torra

 

(Publicat a La Veu, núm. 7, setembre de 2011)

 

La nissaga catalana del món clàssic, la necessitat de saber qui som

El llibre que comento avui presenta nombrosos encerts començant per l’oportunitat i necessitat mateixa de la seva edició. Els curadors de l’obra, Montserrat Tudela i Pere Izquierdo, n’encapçalen la introducció amb l’admonició clàssica “coneix-te a tu mateix”. Certament, aquesta obra contribueix decisivament a aquest autoconeixement a partir de 165 biografies breus –ells les anomenem “semblances”– de personatges de la nostra cultura que han tingut relació, s’han nodrit i han treballat amb el llegat clàssic, grec i llatí, essencialment. 

La xifra d’autors posa de manifest l’ambició dels curadors i la converteix en una obra excepcional, més que enciclopèdica perquè cada autor de cada semblança manté la seva pròpia veu. Pel que fa a la tria, no estic en condicions de valorar si presenta llacunes, com pot passar en aquest tipus de reculls, sobretot perquè em dol haver de reconèixer que desconec una bona part dels autors que s’han inclòs en el volum. Constato que hi ha 105 pàgines dedicades als nascuts entre el 950 i el 1800, 201 pàgines als nascuts entre 1800 i 1900, i 240 pàgines als nascuts a partir del 1900. Resulta evident tant la inevitable desproporció cap al món contemporani més proper a nosaltres com la seva heterogeneïtat, que, al meu entendre, és una virtut i no pas un defecte.

Alguns dels autors biografiats són figures que pertanyen a l’elit intel·lectual europea del moment, com ara, Sunifred Llobet, Oliba, Llull, Arnau de Vilanova, Eiximenis, Sibiuda o Vives. D’altres han estat savis eminents, especialistes o erudits, però també hi ha destacats artistes de la paraula plenament vigents, com Verdaguer, Maragall, Riba, Espriu, Anglada o Maria Mercè Marçal. Hi ha algunes semblances molt breus, que ofereixen una informació succinta, i n’hi ha d’altres que constitueixen petits assaigs, com per exemple, la que Xavier Hernàndez dedica a Puig i Cadafalch. Algunes fan aportacions suggestives que insinuen nous camins d’interpretació, com la que Carles Miralles dedica a Espriu, un poeta amb atribut de nacional però encara massa mal llegit; o la que el mateix autor dedica a Maragall, al qual defineix amb lucidesa com “un burgès de Barcelona, fervent catòlic i conservador...”, però alhora “inquiet i inconformista” que “va tenir sempre capacitat d’indignació”, cosa ben viva aquests dies.

Llegint les diverses semblances reapareixen i desapareixen autors i temes. Potser l’únic que podria retreure als responsables de l’obra és que un lector del segle XXI, acostumat a l’espigolament del món d’Internet, agrairia uns índexs dels autors clàssics i de les altres referències que s’esmenten en les diverses semblances. D’aquesta manera, hom podria resseguir amb més facilitat, per exemple, quins autors i en quines èpoques s’ha parat més atenció als grecs o als llatins, qui s’ha apassionat amb l’Odissea i qui amb les Metamorfosis, quan ha estat més forta la influència de Plató o la d’Aristòtil, qui ha begut dels sofistes grecs i qui ho ha fet de Quintilià, o de tots plegats alhora. Espero que ho facin a la 2a. edició.

La portada del llibre s’il·lustra amb la imatge del mar, el nostre mar, un mar blau que ocupa tota la pàgina i que ens recorda que tant grecs com romans (com abans els fenicis) van venir per mar, un mar que ha estat una via de comunicació i no pas un obstacle. Un mar que trobà una riba, una terra, on fer arrelar una cultura i una llengua. Salvador Giner, autor del pròleg del llibre, el comença afirmant que “Europa ho deu tot al món clàssic”. És cert, però encara és més cert que la nostra cultura, la cultura catalana, és feta amb els maons que la civilització clàssica va deixar a la nostra terra i que alguns, amb l’ajut d’aquest llibre, volem continuar projectant amb veu pròpia cap al futur.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 6, juliol de 2011.
• Montserrat Tudela i Pere Izquierdo (eds.), La nissaga catalana del món clàssic, Barcelona, Auriga, 2011.

Sense Espanya, la inviabilitat de la dependència

Pot semblar innecessari llegir aquest llibre per a qui no té cap dubte sobre la plena viabilitat econòmica de la nostra independència o, més ben dit, sobre la inviabilitat de la dependència a què estem sotmesos. No ho és. El llibre dels professors d’economia, Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, és útil perquè posa de manifest, de forma rigorosa i alhora divulgativa, que la magnitud del dèficit fiscal català és tan gran que, fins i tot, permetria superar un possible boicot comercial per part d’Espanya als productes de les empreses catalanes.

És un llibre d’economia, no pas de política, i la seva anàlisi se centra en els escenaris i les repercussions econòmiques d’un ben probable boicot espanyol un cop obtinguda la independència de Catalunya, però no desatén les implicacions no econòmiques, començant pel fet que l’origen mateix del boicot té causes polítiques i amb una forta càrrega emocional.

L’obra de Guinjoan i Cuadras ofereix una informació acurada –amb dades actuals molt ben presentades– i una argumentació eficaç. Nombrosos capítols són interrogants als quals donen resposta: “Empreses que fan boicot?”, “Com veuen el boicot, els espanyols?”, “Com pot afectar la meva empresa, el boicot?”, “Què hi pot fer el govern català?” o “La qüestió clau: tot plegat hi sortim guanyant o hi sortim perdent?”

El llibre està encapçalat per una citació del cèlebre economista J. M. Keynes, que constitueix tota una declaració d’intencions i acaba dient: “els homes han inventat maneres d’empobrir-se a ells mateixos i als altres; i prefereixen les animositats col·lectives abans que el benestar individual”. Els catalans potser hauríem de cercar d’una vegada el nostre benestar individual i col·lectiu i rebutjar aquells invents (“Estatuts”, “models de finançament”, “concerts”, “pactes fiscals”) que no fan més que empobrir-nos.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 5, juny de 2011.
• Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, Barcelona, Pòrtic, maig de 2011

Cardenal Mazzarino, cal conèixer els nostres enemics

Saludo amb molta simpatia l’aparició d’aquest llibre perquè enceta la vida d’una nova editorial a la qual desitjo molt èxit. Fruit de l’impuls del dinàmic Oriol Ponsatí-Murlà, Edicions de la ela geminada ha inaugurat la col·lecció Quadrivium amb un text bellament editat d’un gran enemic nostre. 

Com és sabut, el cardenal Mazzarino va tenir una intervenció destacada en l’escapçament de la nostra nació amb el Tractat dels Pirineus (1659). Cal conèixer l’enemic per a batre’l. El llibre és ben ple de mala llet, enginy i saviesa pràctica i, malgrat l’ofici del seu autor, no podria ser més lluny de la caritat cristiana. Tal com el seu nom indica, és un “breviari”, extraordinàriament fàcil de llegir, que inclou una pila de màximes per a qui es dedica a la política, tot i que –amb franquesa– nosaltres les trobem aplicables encara avui no tan sols en la política sinó també dins del món professional, en l’esport... 

Comença amb màximes de ressò clàssic (“coneix-te a tu mateix” i “coneix els altres”) i continua amb consells plens de sentit comú, amb cinisme i lucidesa alhora, i de vegades fruit de certes dèries personals. Vegem-ne uns exemples: 

• “Si has d’abandonar un càrrec, evita que et succeeixin homes massa evidentment superiors a tu”. 
• “Dóna generosament el que, de totes maneres, no et costa res, com ara privilegis que el beneficiari no podrà usar mai”. 
• “En la desfeta, no insultis el teu adversari, no plantis cara al teu rival, i quan siguis vencedor acontenta’t amb la realitat de la teva victòria, sense celebrar-la amb paraules o gestos”.

Finalment, hi ha una citació que no em puc estar de reproduir: “No et refiïs mai d’un home que té el prometre a punt. És un mentider i un fals”. Avui sabem que dir aquesta veritat d’un president espanyol al segle XXI va costar el càrrec de conseller de la Generalitat de Catalunya a Joan Carretero.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 5, juny de 2011.
• Cardenal Mazzarino, Breviari dels polítics, Edicions de la l·l, febrer de 2011

Josep Pla, una magnífica "escriptura insignificant"

Si Josep Valls (vegeu Aforismes genuïns de Josep Pla) ens ofereix un Pla genuí però vell, el recull Aigua de mar registra segurament el Pla més jove que podem entreveure en tota a la seva obra. Properament, 'La butxaca' publicarà una selecció dels textos d'aquest recull que correspon al volum 2 dels 46 que integren l'obra completa publicada per Destino i que ara es pot obtenir a les llibreries per mitjà del sistema d’edició sota comanda. 

Aigua de mar conté -en paraules del mateix Pla- la literatura narrativa que hauria pogut arribar a fer si no li ho hagués impedit la "dispersió periodística" a què es va haver de dedicar. Encara que el recull hagi pogut rebre una reelaboració per part del Pla madur al moment d'editar les obres completes, em sembla que no ha estat pas tan forta com en altres obres, especialment, El quadern gris. 

El recull Aigua de mar ens ofereix l'escriptura amb què Pla s'iniciava i que ell anomena "escriptura insignificant", si bé ho expressa així no pas tant per falsa modèstia, sinó per a oposar-la a la "literatura bufada, retòrica i triomfalista" que li desplaïa. No es deixin enganyar: aquests textos semblen desproveïts d'artifici literari o d'elaboració artística, però només aparentment, al darrere hi ha molt d'ofici i enginy literari. Val la pena llegir aquesta prosa sobre peixos, pescadors, gent de mar i gent de terra, homes i dones empordanesos, contrabandistes, navegació, menjars, vins, tavernes, borratxeres, paisatges, històries, etc. 

El jove Pla es descriu a si mateix de manera poc benevolent respecte personatges del seu entorn palafrugellenc com el vital Hermós: 

Jo que tinc tants anys menys que ell i sento la joventut a les venes no sóc més que un aprenent tronat d'escriptor i un cul de cafè recalcitrant i absurd. 

No se'l creguin, es tracta d'un gran escriptor, que si hagués escrit tan sols la meitat dels textos d'Aigua de mar ja mereixeria ocupar un capítol important de qualsevol literatura. Afortunadament, la literatura a què cal adscriure Pla és la catalana.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 4, maig de 2011.
• Josep Pla, Aigua de mar. Una tria, Barcelona, la butxaca, 2011.

Aforismes genuïns de Josep Pla

El recull Josep Pla oral que, oportunament en el 30è aniversari de la mort de Pla, publica ACONTRAVENT sorprèn al lector que hagi llegit alguna de les seves obres perquè de seguida hi reconeix la mateixa veu, la veu característica de l'escriptor de Palafrugell. No sabem fins a quin punt d'exactitud l’autor del recull, Josep Valls, ha pogut reproduir les paraules de Pla, però sovint ens fa l'efecte d'estar davant d'un nou volum de l'obra de l'empordanès. 

Valls ha aplegat una sèrie de frases que ell havia pogut escoltar en multitud de converses que havia mantingut amb Josep Pla des de 1972 fins al final de la seva vida, l’abril de 1981, ara fa trenta anys. Inevitablement, el Pla que emergeix d'aquest recull és un Pla madur, vell i escèptic, però alhora molt lúcid i brillant. 

Jo no sabria dir si Pla escrivia tal com parlava o parlava tal com escrivia, però aquesta continuïtat entre l'oral i l'escrit estem convençuts que hauria complagut molt al nostre escriptor, que perseguia una prosa diàfana i intel·ligible. En qualsevol cas, aquest recull esdevé un destil·lat planià de primera magnitud, molt adient tant per a qui es vulgui iniciar en el pensament i l'escriptura de Pla com per a qui ja el coneix i en vol assaborir un nou tast. 

Com a mostra, llegiu una de les nostres citacions preferides, que, sens dubte, sintetitza la filosofia de la vida de Pla:

"Hi ha algunes coses que no semblen d’aquest món: l’escultura grega, un parell de cants de la Divina Comèdia i la pasta asciutta".

Pere Torra 

• Publicat a La Veu, núm. 4, maig de 2011.
• Josep Valls, Josep Pla oral, Barcelona, Acontravent, 2011.

En defensa del patrimoni lingüísitic català

En la tradició anglosaxona hi ha molta afició als reculls de citacions de diversa mena: frases cèlebres, pensaments enginyosos, citacions literàries, dites populars, etc. 

Entre nosaltres, el filòleg David Pagès ha elaborat un recull que, sota el títol 500 raons per parlar català, aplega cinc-centes citacions de molt diverses persones, d’àmbits, professions i èpoques diferents. 

El fil conductor és la promoció de l’ús de la llengua catalana i la seva defensa com a patrimoni no tan sols de tots els que l’usen als Països Catalans, sinó també de tota la humanitat. El recull és volgudament molt heterogeni, però eficaç per a servir l’objectiu de l’autor. Tan sols tenim un retret per a l’edició –altrament molt correcta- que empra el recurs molt gastat d’una llengua amb les 4 barres com a la il·lustració de la portada. 

Com a mostra de les citacions, llegiu la de George Steiner: “La mort d’una llengua és una pèrdua irreparable, la disminució de les oportunitats de l’ésser humà, un paisatge que s’esborra, una finestra al coneixement que es tanca”. 

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 3, abril de 2011.

Més escriptors i menys correctors

Acaba de sortir a la magnífica col·lecció ‘la butxaca’ el llibre Això del català d'Albert Pla Nualart, expert corrector amb una trajectòria de 25 anys a l'AVUI i autor de la columna “Català a la terrasseta”, en la millor tradició de divulgació que han conreat entre altres el mateix Pompeu Fabra, Albert Jané o Joan Solà.

Desitjo que l’aparició en aquest format faci realitat el pronòstic que Solà feia al pròleg: “Aquest llibre provocarà polèmica”. Si una llengua és viva ha de generar debat sobre les seves diverses possibilitats d’ús. Pla defensa la necessitat que la nostra llengua compti amb un model que no compliqui la vida a l’usuari perquè el que ens calen són més escriptors i menys correctors.

A la primera part de llibre, Pla formula una proposta contundent i ben argumentada de renovació de la normativa gramatical, en la qual no estalvia certa agressivitat contra l’IEC, a qui retreu lentitud en la seva adaptació a l’evolució de la societat. Pla se centra en aspectes sintàctics, que són els decisius a l’hora d’afavorir una expressió natural i eficaç. Coincidim amb l’autor en les solucions que proposa sobre el canvi i caiguda de preposicions, l’ús de ‘per/per a’, el relatiu compost i els pronoms febles; però no veiem tan clara la del ‘lo’ neutre, malgrat que és cert que hi ha qui recorre a circumloquis estrambòtics per tal d’evitar-lo.

La segona part del llibre aplega les exitoses columnes periodístiques, que, conservant la seva frescor i amenitat, constitueixen un útil arxiu de solucions i recursos. El llibre es tanca amb dos índexs temàtics que el bon lector sempre agraeix molt.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 3, març de 2011.
• Albert Pla Nualart, Això del català, Barcelona, la butxaca, 2011.

Declaració unilateral d’independència: Manual d’instruccions

Existeix un dret a la separació dels pobles inserits en un estat amb diverses comunitats nacionals? Hi ha un procediment democràtic que permeti l’accés a la independència d’un territori sota la sobirania d’un estat constituït? El respecte al principi d’integritat territorial dels estats preval per sobre dels drets de les minories nacionals? Tot intent de secessió d’una part d’un estat ha de ser tractat per la comunitat internacional com un afer intern d’aquest estat?

Tots aquests interrogants troben unes primeres vies de resposta en l’opinió consultiva emesa pel Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) el juliol de 2010 que va reconèixer la legalitat de la declaració unilateral d’independència dels representants del poble kosovar. La dinàmica editorial ACONTRAVENT sorprèn amb un llibre que, amb enginyosa intenció, titula La porta de la gàbia, on ha aplegat la traducció de la decisió del màxim òrgan jurisdiccional de les Nacions Unides, acompanyada per textos dels professors Carles Boix i Antoni Abat i l’advocat August Gil-Matamala. 

Tots els textos són d’alta qualitat i ofereixen la perspectiva històrica i política del progrés de la legalització internacional del dret a l’autodeterminació i, a més d’enriquir el llibre, el fan accessible a un públic lector no especialitzat. L’edició és a càrrec de Quim Torra i Jordi Cortada, coneguts com a promotors de la demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans contra la sentència del TC sobre l’Estatut.

La veritat és que el Tribunal de la Haia no ha redactat pas un manual d’instruccions per a aconseguir la independència, però sí que diu que la declaració unilateral que van fer servir els kosovars no va violar cap regla de dret internacional. Ja és molt. A més, dóna unes pistes molt útils que els catalans que volem la llibertat hauríem de tenir ben presents. Per exemple, el TIJ valora el fet que la declaració unilateral no fos votada ordinàriament per l’assemblea de Kosovo com a tal, sinó pels seus representants electes. Extrapolant-ho al nostre cas, els catalans hauríem de tenir clar que el Parlament de Catalunya -en tant que “assemblea legislativa d’una comunitat autònoma d’Espanya”- no és l’àmbit més adequat per a una declaració unilateral, sinó que aquesta l’han de fer els nostres representants democràticament elegits constituïts com a representació del poble català, no pas com a integrants d’un “òrgan regional espanyol”.

Per una vegada, algú ens dóna un cop de mà mostrant-nos la porta de la nostra gàbia, que, si ho volem, els catalans tenim prou a l’abast. Realment, voldrem fer l’esforç d’obrir-la?

Pere Torra  

• Publicat a La Veu, núm. 2, març de 2011.
• Quim Torra i Jordi Cortada (eds.), La porta de la gàbia, Barcelona, Acontravent, 2011.

És Catalunya un país impossible?

El primer que cal dir d'aquesta obra, que va obtenir el XX Premi Carles Rahola d'assaig, és que no es tracta pas d'un assaig convencional, perquè recorre a la ficció per a fer-nos arribar el món del periodisme català d'abans de la guerra amb l'aproximació a tres figures poc conegudes: Lluís Capdevila, Àngel Ferran i Francesc Madrid. 

El llibre, que porta com a subtítol Tres periodistes oblidats i l'espectre d'Eugeni Xammar, també pot ser llegit en clau personal de l'autor mateix, com una segona part de Ganivetades suïsses, llibre autobiogràfic i sovint hilarant que explica el tomb vital de Torra després d'abandonar la seva activitat professional en una multinacional d'assegurances per a emprendre la biografia d'Eugeni Xammar. 

La sort del nostre periodisme republicà: culte, modern, cosmopolita i catalanista, és indissociable a la del país sencer. Per això, els tres periodistes que l'autor fa reviure, com Xammar, Just Cabot i tants d'altres pateixen el mateix trencament que va experimentar Catalunya, país que Torra qualifica d'impossible. Nosaltres no volem semblar il·lusos dient que aquest projecte de Catalunya ha estat impossible fins ara, però només fins ara.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 1, gener de 2011.
• Quim Torra, Viatge involuntari a la Catalunya impossible, Proa, Barcelona, 2010.

Pere el Gran: Quan Catalunya era un Estat i tenia reis propis

El professor Cingolani emprèn amb ambició la biografia d'un dels reis catalans de quan teníem un estat i, a més, guanyàvem les batalles ni més ni menys que als francesos. Que érem allò més semblant a un estat en plena Edat Mitjana ho avala Pierre Vilar, a qui el prologuista cita molt oportunament. 

Cingolani incorpora nova informació i resultats de la recerca recent i alhora aconsegueix un llibre accessible al lector no especialitzat. L'autor revisa la figura del conqueridor de Sicília, que presenta amb més capacitat político-militar, visió estratègica i habilitat diplomàtica que la imatge paternalista de líder magnànim i providencial, com se l'havia considerat fins ara. Certa percepció popular ha preferit el seu pare, Jaume I, però aquesta obra ens fa veure el rei Pere més dotat políticament i conscient de la necessitat d’esmenar l’error patern de dividir el territori. 

Llibres com aquest són necessaris, atès que l'anàlisi de la pròpia història ens acosta a allò que es fa en tot país normal.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 1, gener de 2011.
• Stefano Maria Cingolani, Pere el Gran. Vida, actes i paraula, Base, Barcelona, 2010.