dimarts, 19 de juliol del 2011

La nissaga catalana del món clàssic, la necessitat de saber qui som

El llibre que comento avui presenta nombrosos encerts començant per l’oportunitat i necessitat mateixa de la seva edició. Els curadors de l’obra, Montserrat Tudela i Pere Izquierdo, n’encapçalen la introducció amb l’admonició clàssica “coneix-te a tu mateix”. Certament, aquesta obra contribueix decisivament a aquest autoconeixement a partir de 165 biografies breus –ells les anomenem “semblances”– de personatges de la nostra cultura que han tingut relació, s’han nodrit i han treballat amb el llegat clàssic, grec i llatí, essencialment. 

La xifra d’autors posa de manifest l’ambició dels curadors i la converteix en una obra excepcional, més que enciclopèdica perquè cada autor de cada semblança manté la seva pròpia veu. Pel que fa a la tria, no estic en condicions de valorar si presenta llacunes, com pot passar en aquest tipus de reculls, sobretot perquè em dol haver de reconèixer que desconec una bona part dels autors que s’han inclòs en el volum. Constato que hi ha 105 pàgines dedicades als nascuts entre el 950 i el 1800, 201 pàgines als nascuts entre 1800 i 1900, i 240 pàgines als nascuts a partir del 1900. Resulta evident tant la inevitable desproporció cap al món contemporani més proper a nosaltres com la seva heterogeneïtat, que, al meu entendre, és una virtut i no pas un defecte.

Alguns dels autors biografiats són figures que pertanyen a l’elit intel·lectual europea del moment, com ara, Sunifred Llobet, Oliba, Llull, Arnau de Vilanova, Eiximenis, Sibiuda o Vives. D’altres han estat savis eminents, especialistes o erudits, però també hi ha destacats artistes de la paraula plenament vigents, com Verdaguer, Maragall, Riba, Espriu, Anglada o Maria Mercè Marçal. Hi ha algunes semblances molt breus, que ofereixen una informació succinta, i n’hi ha d’altres que constitueixen petits assaigs, com per exemple, la que Xavier Hernàndez dedica a Puig i Cadafalch. Algunes fan aportacions suggestives que insinuen nous camins d’interpretació, com la que Carles Miralles dedica a Espriu, un poeta amb atribut de nacional però encara massa mal llegit; o la que el mateix autor dedica a Maragall, al qual defineix amb lucidesa com “un burgès de Barcelona, fervent catòlic i conservador...”, però alhora “inquiet i inconformista” que “va tenir sempre capacitat d’indignació”, cosa ben viva aquests dies.

Llegint les diverses semblances reapareixen i desapareixen autors i temes. Potser l’únic que podria retreure als responsables de l’obra és que un lector del segle XXI, acostumat a l’espigolament del món d’Internet, agrairia uns índexs dels autors clàssics i de les altres referències que s’esmenten en les diverses semblances. D’aquesta manera, hom podria resseguir amb més facilitat, per exemple, quins autors i en quines èpoques s’ha parat més atenció als grecs o als llatins, qui s’ha apassionat amb l’Odissea i qui amb les Metamorfosis, quan ha estat més forta la influència de Plató o la d’Aristòtil, qui ha begut dels sofistes grecs i qui ho ha fet de Quintilià, o de tots plegats alhora. Espero que ho facin a la 2a. edició.

La portada del llibre s’il·lustra amb la imatge del mar, el nostre mar, un mar blau que ocupa tota la pàgina i que ens recorda que tant grecs com romans (com abans els fenicis) van venir per mar, un mar que ha estat una via de comunicació i no pas un obstacle. Un mar que trobà una riba, una terra, on fer arrelar una cultura i una llengua. Salvador Giner, autor del pròleg del llibre, el comença afirmant que “Europa ho deu tot al món clàssic”. És cert, però encara és més cert que la nostra cultura, la cultura catalana, és feta amb els maons que la civilització clàssica va deixar a la nostra terra i que alguns, amb l’ajut d’aquest llibre, volem continuar projectant amb veu pròpia cap al futur.


Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 6, juliol de 2011.
  • Montserrat Tudela i Pere Izquierdo (eds.), La nissaga catalana del món clàssic, Barcelona, Auriga, 2011.