dimecres, 4 de maig de 2022

Junil o la recerca de la llibertat

Per a una publicació que es diu Lletres bàrbares és gairebé ineludible saludar i ressenyar Junil a les terres dels bàrbars, la darrera novel·la de Joan-Lluís Lluís, que, a banda d’aquesta curiosa coincidència nominal, presenta molts punts d’interès, el més vistós dels quals és haver estat designada la millor de l’any 2021 per un jurat especialitzat. És el més vistós, però no pas el més rellevant; al nostre parer, més enllà de les classificacions crítiques, l’obra presenta diversos aspectes que mereixen ser destacats i ens fan aconsellar-ne la lectura.

Tot i comptar amb un teló de fons històric, és sobretot una novel·la d’aventures

En plena època de l’antiga Roma, la jove protagonista, Junil, i uns companys esclaus emprenen un viatge, una fugida: ella escapa d’uns perseguidors i també s’adreça a la recerca del seu admirat poeta Ovidi, desterrat en un dels confins de l'imperi; els esclaus, per la seva banda, intenten aconseguir una vida millor, cosa que passa pel seu alliberament. La novel·la s’estructura en tres parts, que tenen el viatge com a eix central. La primera part, «La província de l’estany», segueix la vida força trista de Junil amb el seu odiós pare, abans de partir; la segona part, «Els camins», conté el desplaçament, és a dir, les trobades i topades que va tenint la colla de Junil durant el seu itinerari; la tercera part, «La vora del món», narra les vicissituds del grup quan arriben a Tomis, lloc on viu exiliat Ovidi. Tot i comptar amb un teló de fons històric, més que una novel·la històrica és sobretot d’aventures, amb un cert to de faula i plena autoconsciència de l'artifici narratiu, de vegades posat al descobert per l’autor. De fet, d’història, de fets històrics, n’hi ha ben pocs en aquesta novel·la. El tractament de la història és ben diferent al de Jo soc aquell que va matar Franco –obra guanyadora del Premi Sant Jordi 2017–, on Lluís sí que hi explora a fons la història del país, encara que en capgiri els esdeveniments i hi afegeixi la necessària barreja de fets ficticis.

Ben mirat, el món antic tampoc no queda tan lluny del del segle XXI

Els fets de l’obra no passen de manera màgica i sense fonamentació narrativa, sinó gradualment, enmig del món violent, difícil i agressiu de l’antiguitat, un escenari presentat amb versemblança i sense concessions edulcorades. Compta amb dos grans grups: els privilegiats, que usen i abusen dels seus privilegis; els altres, que pateixen les humiliacions, fan tota la feina i miren de sobreviure com poden. Entre aquests últims n’hi ha de miserables, com el pare de Junil o també el Vell, el qual, a canvi de petits beneficis personals, facilita la submissió per part dels amos. Ben mirat, el món antic tampoc no queda tan lluny del del segle XXI. Durant el trajecte, als quatre fugitius que l’inicien, se’ls aniran afegint altres individus i grups, atrets per les possibilitats de llibertat que hi intueixen, conscients que caminar pot ser difícil, però la immobilitat és estèril. Un punt també atractiu del viatge que descriu l’obra és el fet que la narració segueix els personatges en forma de relleus successius. Hi ha algun moment que fins i tot sembla que la protagonista gairebé no hi sigui. Però això no és cap oblit de l’autor, sinó un factor estimulant perquè el caràcter coral dels personatges enriqueix el relat.

L'obra conté diverses reflexions sobre la literatura i el fet de narrar històries

Com que Junil, durant la primera part, esdevé copista de llibres l'obra conté diverses reflexions sobre la literatura i el fet de narrar històries. En alguns casos –tenint en compte l’època– la narració hi al·ludeix de forma irònica: «ser escriptor és la cosa més fàcil del món, quan només cal manar a l’esclau copista que canviï el nom al primer full d'un llibre escrit per un altre.» En altres ocasions, en el diàleg amb el Vell, el contador de contes, s’incideix sobre la divergència entre oralitat i escriptura: «un parlador no inventa, barreja les paraules que té dintre seu i les parla, cada vegada en un ordre diferent… I és aquest ordre que fa un conte nou, però les paraules són les mateixes…»

Els personatges construeixen una llengua única apedaçada “per l’afany d'entendre's”

Igualment, a causa de la diversitat de llengües dels membres del grup de caminants, la traducció i la comprensió interlingüística ocupen un espai molt rellevant. Hi ha un preciosa referència, que no podem reproduir sencera, sobre una anomenada «llengua bocins» o «llengua trossos», una mena de pidgin que construeixen els mateixos parlants, a partir de les llengües pròpies: «Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix quan parlen tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua. És una mescla en què cap d’ells no pensa com en una llengua sencera, i potser per això no li donen nom […]. S’entenen per l’afany d’entendre’s.»

«Al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia»

El llibre planteja una analogia absoluta entre vida, aventura i llibertat, de forma directa i desacomplexada. Gairebé no és ni una metàfora ja que sense viatge, sense aventura, sense llibertat no es concep com es pot viure. Cap al final de la segona part, hi ha un moment que els principals protagonistes, amb gran lucidesa, s'adonen de «la certesa que el viatge no s’aturarà mai, que al món, ara, la gent normal és la que camina cada dia i la gent estranya i inquietant, però sobretot fora de l’ordre ordinari volgut pels déus, és la gent que no camina.» Els personatges experimenten, doncs, un procés de creixement i aprenentatge semblant al de les novel·les d’iniciació. Al final del llibre –que, òbviament, no revelarem aquí–, els protagonistes ja es troben en molt millor disposició per a decidir què fer amb la seva vida.

Tant aquesta novel·la com Jo soc aquell que va matar Franco literaturitzen la recerca de la llibertat

D’alguna manera, tant aquesta novel·la com també l’anterior, Jo soc aquell que va matar Franco, literaturitzen la recerca de la llibertat, una recerca que comporta sacrificis i dificultats, d’entre les quals n’hi ha de lligades a la pròpia condició física: l’Agustí Vilamat, protagonista de l’anterior, és borni i indecís; Junil és una noieta més aviat feble i al personatge d’Arbre, que s’uneix al grup de Junil, li manca un braç. Els protagonistes d’ambdues novel·les són, doncs, antiherois més que no pas superherois. Tots dos comparteixen l’afició llibresca: Junil, que aprèn a llegir, s’enamora dels versos d’Ovidi; Agustí és devot de les paraules que recull i endreça el diccionari de Pompeu Fabra. En tot cas, per a avançar en el camí de la llibertat sempre els cal fer un gran esforç: en el cas de Junil, emprendre un llarg viatge de recorregut incert; en el cas d'Agustí, disparar contra Franco. En tots dos casos, cal sempre el coratge d’enfrontar-se al poder dominant a cada moment, sigui l’imperi que Hitler pretenia construir amb l’ajut de Franco, o sigui el vell imperi romà. Al capdavall, Junil a les terres dels bàrbars esdevé un bellíssim cant a la llibertat.

Pere Torra

  • Joan-Lluís Lluís. Junil a les terres dels bàrbars. Club Editor, 2021
  •  Publicat a Lletres bàrbares, abril del 2022

dilluns, 28 de febrer de 2022

Antonina Canyelles, la força de les paraules

Que l’any 2022 encara hi hagi una comunitat rellevant de persones que parli la llengua catalana, després d’anys de prohibicions, persecucions, imposicions i humiliacions, és extraordinari. Que hi hagi editorials amb empenta per a publicar textos en aquesta llengua i que hi hagi escriptors com Antonina Canyelles capaços de fer servir la nostra llengua amb una gran potència verbal és un autèntic miracle. Cal celebrar, doncs, que una petita editorial independent com Lapislàtzuli hagi editat una magnífica antologia poètica –Putes i consentits– d’aquesta autora. El llibre, a més, està molt ben editat i, en l’edició especial del 2020, compta amb unes hàbils il·lustracions a càrrec de Marc Gil. És tan difícil il·lustrar textos poètics! Gil se’n surt molt bé i no estalvia creativitat ja que que cada poema té el seu dibuix.

Amb austeritat formal, però amb determinació substantiva, Canyelles treu molt de suc de la força del llenguatge

Certament, Canyelles és una escriptora que, amb austeritat formal, però amb determinació substantiva, treu molt de suc de la força del llenguatge. Amb uns recursos acotats i sense floritures, l'autora transmet un missatge essencial, directe, anti-banal. Ho fa, fins i tot, quan es refereix a la pròpia biografia: «Vaig néixer rossa, | condreta | i per emprenyar la voga. | Vaig créixer. | M’enviaren a l’escola | i a la merda. D’ambdues coses | no vaig sortir-ne il·lesa.» També ho fa a l’hora d’enorgullir-se de la pròpia condició, defensada amb contundència, sense passos enrere: «Polaca, | roja | i mala puta. | Salut i per la vida!». Tot i això, ens avisa que, quan es tracta d’un mateix, cal relativitzar les coses: «Fa temps que no sé res de mi | i no tenc ganes d’escriure’m.»

Molts poemes contenen pensaments ultra-racionalistes, que porten les idees fins a les darreres conseqüències

Un altre tret de l’obra de Canyelles és la seva lucidesa, amb poemes que contenen pensaments ultra-racionalistes, que porten les idees fins a les darreres conseqüències, com ara: «Esperar és deixar | que l’herba creixi, | que escupi tota la verdor | i que mori seca.» O també: «M’embargaren la paraula | perquè devia temps al silenci.» Alguns poemes resulten tan evidents que traspuen veritat, acarats amb els nous esdeveniments que hem de viure, com ara la guerra contra Ucraïna: «Venga més tinta. | Dau-me més tinta | i més paper, | que estic fent | un inventari de desastres.» De vegades, aquesta lògica radical no està exempta d’humor i d’un to lúdic: «Tu que coneixes | els homes i els cavalls, | parla’m una mica dels centaures.»

Per mitjà de l'epigrama, l'autora furga dins l’ànima per a fer-nos arribar missatges inquietants

Així mateix, Canyelles, amb una obra on predominen els poemes breus, recorre molt sovint a l’epigrama, i furga dins l’ànima per a fer-nos arribar missatges d’un cert to inquietant: «Llops, vigilau l’infant. | No fos cosa | que els homes se’l menjassin.» O també: «Com que sempre he viscut | en territori enemic, | he après que la fosca | no és la llum a l’inrevés.» I encara: «Apagau tots els llums, | que els somnis | també necessiten dormir». Albert Mestres diu al pròleg, molt encertadament, que “les poesies de Canyelles són sempre breus i punxegudes, sense estructura formal aparent però formalment molt treballades. Semblen néixer d'un esquema sil·logístic que els dona una solidesa a prova de bomba i en tot cas comporten sempre per al lector un salt mental.” És exactament això!

Canyelles defensa tant la seva pròpia llibertat creativa com també la del lector mateix

Efectivament, la poesia d’Antonina Canyelles és ben lliure de rigidesa formal, almenys a primera vista, però no menysté temes de gran tradició, com quan descriu el pas del temps recorrent a una imatge molt física: «Una pedra damunt una altra pedra; | així és la vida i la muralla»; o quan blasma l’absurditat del que segurament anomenaríem progrés: «Abans teníem gall | i ara tenim rellotge. | L'alba de cada dia | només fa bonic» En qualsevol cas, l’autora no cerca la comoditat del lector i no l’hi posa fàcil, ja que –també ho diu Mestres– el lector ha d’acabar de construir el poema fins a rebre l’impacte, el “salt mortal”, la sacsejada del sentit sencer. D’aquesta manera, Canyelles defensa tant la seva pròpia llibertat creativa com també la del lector mateix. Al capdavall, en un dels poemes ja ho diu ben clar: «A mi tant se me'n dona | que em negueu el pa i la sal. | Som un àguila.» Som davant d’uns poemes essencials, que ens ofereixen tall, que no estan per brocs. Llavors nosaltres, com a lectors, no ens posarem pas a fer el pardal, oi?

Pere Torra
  • Antonina Canyelles. Putes i consentits. Antologia poètica. Il·lustracions de Marc Gil. Lapislàtzuli, 2020.