divendres, 20 de juny del 2014

Totes les estacions de França, un debut literari original i sorprenent

Una notícia sobre vint quilos d'or abandonats dins d'una maleta en un tren al sud de París esdevé el material sobre el qual Oriol Ponsatí-Murlà ha bastit el seu debut literari. Amb aquesta curiosa obra, un text breu i juganer molt ben construït, el director d'Edicions de la Ela geminada va guanyar el XXXIII Premi de novel·la curta Just M. Casero.

Es tracta d'una novel·la que, tot i anar incorporant nous personatges a cada capítol, manté la presència d'una maleta amb or com a fil conductor, la qual acaba esdevenint l'autèntic protagonista de l'obra. A partir del 3r capítol, el lector ja sap que en el capítol següent algun personatge pujarà a un tren dels ferrocarrils de l'àrea metropolitana de París (RER) i acabarà abandonant-hi la maleta plena de lingots d'or. Fins i tot, en algun moment, es troba una mica "atrapat en el temps", a causa d'aquesta reiteració mecànica de la trama. Ara bé, l'autor supera aquest mecanicisme gràcies a la diversitat i amenitat de les històries que acompanyen els personatges: des de supervivents de l'holocaust a alquimistes, passant per pianistes suïcides que detesten Listz. També hi ajuda alguna digressió molt divertida, com la que ridiculitza el comportament del públic d'espectacles de música clàssica que es conclou amb la hipèrbole següent: “Si hi ha quelcom que fa perdre irremissiblement la fe en l'espècie humana és veure una senyora septuagenària dempeus, després d'haver escoltat una bona sonata de Brahms, cridant bravo com una bacant enfollida, colpejant el terra amb els peus i aplaudint neuròticament, en lloc de guardar un silenci reverencial davant del miracle d'una obra ben executada.” (p. 54) 

En qualsevol cas, el que resulta més decisiu per a retenir l’atenció del lector i alhora fer més complexa l'estructura de la novel·la és la reaparició contínua de personatges de capítols anteriors, que teixeixen una espècie de cadena, sobretot, el capítol X, dedicat a una història protagonitzada per un trassumpte del mateix autor, l’escriptor O. En aquest capítol es produeix una (meta)reflexió relativa al caràcter d’“antinovel·la” de l’obra que el lector té a les mans, sobre la qual l’escriptor O admet que té per objectiu “destruir l’argument a base de multiplicar-lo”. A més, l’especificitat d’aquest capítol li permet invocar expressament, com a autors de referència, Calders, Dostoievski, Pla, Mann, Rodoreda i Irving. No revelaré el desenvolupament de la història de l’escriptor O, però tot el que li passa és ben lògic, des del punt de vista narratiu, i està trenat amb enginy.

El títol del llibre procedeix d’un bell poema de Josep Carner, "Plou", del llibre El cor quiet, en què el poeta descriu una pluja aclaparadora ja que "l'aigua podreix els carrerons malalts; gargolen per cent becs les catedrals". Segurament és un prejudici, però trobo que la pluja a França és molt més estètica que al nostre país. De la mateixa manera, no crec que el servei de Rodalies de RENFE resultés tan eficaç literàriament com la xarxa ferroviària francesa.

Fet i fet, la maleta plena d'or esdevé una mena de falcó maltès com el de la cèlebre novel·la de Dashiell Hammett. Tots els personatges hi van donant voltes, però al final no és gaire important si l'or és fals o si la notícia és una innocentada. Al capdavall, el falcó hammettià és del material de què estan fets els somnis, com també la maleta del llibre de Ponsatí-Murlà ho és del material de què està feta la literatura.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 37, juny de 2014.
  • Oriol Ponsatí-Murlà, Totes les estacions de França, Empúries, Barcelona, 2014.