Jordi Borràs, cronista gràfic de l’invisible

En aquests temps que vivim, no hauria de passar desapercebut L’any sense primavera, una interessant crònica gràfica de la primera onada del virus —ara sabem que fou la primera i ens fa por que potser encara no hem viscut la darrera— que el fotoperiodista Jordi Borràs va publicar la tardor passada. No descobrirem ara els mèrits de Borràs, que, recentment, ha aconseguit una emblemàtica captura durant les manifestacions en protesta per l’empresonament del raper Pablo Hasèl. En aquest nou llibre, la càmera del fotoperiodista torna a passejar-se per nombrosos indrets del país per mostrar l’impacte insòlit de la pandèmia sobre la nostra societat i la nostra forma de viure.

 

Aquest nou llibre és gairebé l’antítesi dels anteriors (Dies que duraran anys  i La força de la gent)

Es tracta d’una obra que aplega un estil de fotografies molt diferent dels darrers que havia publicat l’autor: Dies que duraran anys —vegeu la ressenya que en vam fer el juny del 2018— i La força de la gent, els quals eren plens d’imatges de manifestacions i mobilitzacions de milers —milions!— de persones. En un cert sentit, aquest nou llibre és gairebé l’antítesi dels anteriors i conté imatges de la buidor dels carrers —de vegades els mateixos— que abans havia mostrat com a escenari multitudinari de la protesta i la reivindicació de drets.
 

El fotoperiodista hi practica un estil fotogràfic allunyat de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes

Borràs, a més de fotògraf d’actualitat per a diversos mitjans, és cap de fotografia de la revista La Mira, un magazín que pretén explicar “històries de no-actualitat que passen al voltant nostre” com diuen els editors mateixos. En aquesta publicació, el fotoperiodista hi practica un estil fotogràfic allunyat de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes, més proper a les imatges d’aquest nou llibre, el qual sorgeix, en part, d’uns reportatges per al magazín digital.

Jordi Borràs hi és sempre. Té el do de la ubiqüitat!

En el llibre hi ha algunes fotos previsibles i algunes altres que no ho són tant, però en qualsevol cas sempre cal ser-hi i en Jordi Borràs hi és sempre. Té el do de la ubiqüitat! De les incloses al llibre, tots tenim la nostra foto icònica. A mi, personalment, m’ha commogut la imatge d’un taüt solitari a l’aparcament del tanatori de Collserola. Espaordidor! A la presentació Borràs parla de distopia, però crec que és pitjor perquè Hollywood ens ha espatllat la paraula acostumant-nos a acolorir situacions com aquestes i posant-hi actors massa atractius.


Pel que fa als textos, són a càrrec d’Estel Solé i corresponen sempre a relats en primera persona perquè no hi hagi dubte del punt vista: una embarassada; una infermera; un ciutadà que aplaudeix a les vuit; una noia a qui se li mor l’avi; una dona de la neteja d’un hospital; una mare jove amb dos fills petits i el seu teletreball; un padrí que porta una mona al seu fillol per Pasqua; una dona que decideix anar a la perruqueria i acabarà ajudant una embarassada que trenca aigües; una mare que acaba de parir i s’adreça al seu infant.

Els textos tenen un to més aviat costumista i passen per alt la crítica als greus desencerts dels responsables inicials de la gestió de la pandèmia

 
De vegades els textos remeten massa a un llenguatge posat en circulació en la primera onada, que ara, pocs mesos després, ja ha envellit: “Tot anirà bé!”, “nova normalitat”... Els textos tenen un to més aviat costumista i passen per alt la crítica als greus desencerts dels responsables inicials de la gestió de la pandèmia: el retard en les decisions de l’Estat; la militarització de la crisi; la centralització de tot en mans d’un ministeri ineficaç; la precarietat de mitjans materials a disposició dels hospitals i centres de salut; la manca de criteri científic en les decisions; el ridícul exhibicionisme de mesures propagandistes —aparatoses i inútils “desinfeccions” de grans espais com aeroports—; etc. No dic que calgués dir tot això, però crec que alguna referència s’hi podia fer, sense trencar el to intimista perseguit. De fet, algunes imatges mostren part d’aquestes nefastes actuacions dels governants del regne. Els textos fan viure les emocions i l'últim és un cant a l’esperança que encerta a recordar-nos que “només existeix l’ara més ara de tots; aquest ara que tot just pronunciar-lo ja s’escapa.”

Aviat per estar segurs si una cosa ha passat —el primer d’octubre, per exemple—, haurem de recórrer a les fotos de Jordi Borràs

Borràs destaca la voluntat de fer de notari d’uns fets, però crec que és preferible anomenar-lo cronista. Al final, d’aquí a un temps, per estar segurs si una cosa ha passat —el primer d’octubre, per exemple—, haurem de recórrer a les seves fotos. A la presentació del llibre, el fotoperiodista es demanava “Com es pot retratar allò que no es veu?” Doncs ell ho ha fet en aquest llibre.

Pere Torra

• Jordi Borràs, L’any sense primavera, Barcelona: Ara llibres, 2020.
• Publicat a La Veu, núm. 108, febrer del 2021.

Crònica dels dies que no oblidarem mai

Dies que duraran anys és un llibre que durarà anys. Efectivament, quan en contemplem les fotografies i en llegim els textos, tenim la sensació —curiosa en un llibre que parla de fets recents— d’estar palpant la història. De fet, és més un document d’història que no pas un document estrictament periodístic, perquè ja des del títol invoca la perdurabilitat; en canvi, el periodisme sol ser més efímer.

El fotoperiodista i il·lustrador Jordi Borràs ha confegit un llibre destinat a esdevenir imprescindible per entendre aquest país els propers anys. És una crònica dels dies que vam viure a Catalunya el setembre i octubre del 2017; una crònica no tan sols gràfica —amb fotografies sobretot d’ell, però algunes d’altri—, ja que inclou una dotzena de textos oportuns i diversos a càrrec d’uns quants autors.

Jordi Borràs ha confegit un llibre destinat a esdevenir imprescindible per entendre aquest país els propers anys

El llibre comença amb un text del mateix Borràs que emmarca la situació excepcional del país amb les insòlites jornades parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre, precedides pels dramàtics esdeveniments del 17 d’agost a Barcelona i a Cambrils. Amb una incipient perspectiva històrica, Borràs recorda que el procediment emprat per aprovar aquestes lleis fou validat posteriorment pel TC mateix i ofereix un testimoni gràfic, de primer nivell, dels moments que es van viure al palau de la Ciutadella: els escarafalls dels partits unionistes per un procediment legal; els aplaudiments a peu dret de C’s, PSC i PP a l’exsindicalista Coscubiela, que contrastaven amb la dignitat d’alguns companys de CSQP que van romandre asseguts (Albano Dante Fachín); la serenitat resignada de Puigdemont, Junqueras, els membres del govern i de Junts pel Sí; la parsimoniosa determinació d’Àngels Martínez retirant les banderes espanyoles deixades pels del PP en abandonar els escons; etc.

“Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s’esborra”

Albert Forns repassa, de forma desimbolta, la campanya pel referèndum amb un divertit report d’una encartellada entre birres i Twitter gràcies al web #EMPAPEREM. En canvi, Anna Ballbona se centra en el 20 de setembre, el dia de les ràtzies de la policia espanyola i Guàrdia civil per entrar a diverses seus governamentals i encerclar la seu de la CUP sense ordre judicial. El text acaba amb una eficaç frase lapidària: “Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s’esborra” .

“No s’oblida fàcilment la sensació de tocar la llibertat amb la punta dels dits”

Per la seva banda, Raül Garrigasait analitza l'impacte de la revolta entre els estudiants universitaris i, després de deixar clar que això no és una bullanga més, expressa que “no s’oblida fàcilment la sensació de tocar la llibertat amb la punta dels dits”. S’acompanya amb imatges d’una Facultat de Lletres plena a vessar i de la manifestació convocada per Universitats per la República el 28 de setembre. Qui primer se centra en l’1 d’octubre és Marina Espasa, que oposa els uniformes taronges dels bombers als negres dels policies. Els taronges defensaven la gent; els negres, l’agredien. Espasa descriu les seves vivències d’aquell dia i recorda la ridícula frase de l’ara expresident espanyol: “No ha habido referéndum”.

“Nosaltres érem els carrers”

Adrià Pujol l’encerta en qualificar de llegendàries les urnes, que van ser a punt a tots els col·legis electorals i la “intel·ligència” espanyola va ser incapaç de detectar. És que no en van trobar ni una! Perquè el Primer d’octubre és de la gent. Per això Natza Ferré recorda que “nosaltres érem els carrers” i Gemma Ruiz explica la jornada d’un home de 92 anys, supervivent de la guerra de 1936-1939, i les emocions que va viure ell i, sobretot, les que va fer viure, amb la seva empenta i determinació per votar. A tot arreu vam plorar veient la nostra valenta gent gran anant a votar amb caminadors, bastons o cadires de rodes.

La Guàrdia civil va actuar amb una violència insòlita, pròpia “d’un imperi garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seua autoritat”

Com que aquests dies es van viure amb gran intensitat a tot el país, si hem de fer algun retret al llibre, tan sols és un cert “barcelonacentrisme” de les imatges, amb algunes excepcions (incloent unes fotos de la increïble manifestació de Brussel·les). Per això va bé que Joan Todó expliqui que va anar a la Ràpita, el seu poble, on la Guàrdia civil va actuar amb una violència insòlita, pròpia “d’un imperi garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seua autoritat”. Per la seva banda, Jordi Lara fa una personal reflexió sobre els cops de porra, els qui els donen i els qui els reben. Jenn Díaz posa molt èmfasi en el despertar del poble, que va conquerir el carrer i que ara més que mai és un “poble ferm i unit”. Els textos es clouen amb un de Jordi Borràs en què reivindica que “tot és possible, fins i tot allò que creus impossible”.

El Borbó faria bé de llegir-lo si vol entendre res. Li fa molta falta aprendre com un poble construeix la seva llibertat

Encara que el fotoperiodista no pugui ser alhora a mil llocs, el seu llibre sí que arriba arreu, fins i tot a les mans del monarca espanyol a qui el president Quim Torra li n’ha lliurat un exemplar, juntament amb l’informe del Síndic de Greuges sobre els ferits del primer d’octubre causats per la violència de la policia espanyola. El Borbó faria bé de llegir-lo si vol entendre res. Li fa molta falta aprendre com un poble construeix la seva llibertat. Convé que llegeixi també les paraules de la dedicatòria de Borràs: "No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que justifiqui ferits, presos polítics i exiliats. No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que pugui aturar l'anhel de llibertat del poble català".

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 79, juny de 2018.

• Jordi Borràs, Dies que duraran anys, Barcelona: Ara llibres, 2018.