Totes les estacions de França, un debut literari original i sorprenent

Una notícia sobre vint quilos d'or abandonats dins d'una maleta en un tren al sud de París esdevé el material sobre el qual Oriol Ponsatí-Murlà ha bastit el seu debut literari. Amb aquesta curiosa obra, un text breu i juganer molt ben construït, el director d'Edicions de la Ela geminada va guanyar el XXXIII Premi de novel·la curta Just M. Casero.

Es tracta d'una novel·la que, tot i anar incorporant nous personatges a cada capítol, manté la presència d'una maleta amb or com a fil conductor, la qual acaba esdevenint l'autèntic protagonista de l'obra. A partir del 3r capítol, el lector ja sap que en el capítol següent algun personatge pujarà a un tren dels ferrocarrils de l'àrea metropolitana de París (RER) i acabarà abandonant-hi la maleta plena de lingots d'or. Fins i tot, en algun moment, es troba una mica "atrapat en el temps", a causa d'aquesta reiteració mecànica de la trama. Ara bé, l'autor supera aquest mecanicisme gràcies a la diversitat i amenitat de les històries que acompanyen els personatges: des de supervivents de l'holocaust a alquimistes, passant per pianistes suïcides que detesten Listz. També hi ajuda alguna digressió molt divertida, com la que ridiculitza el comportament del públic d'espectacles de música clàssica que es conclou amb la hipèrbole següent: “Si hi ha quelcom que fa perdre irremissiblement la fe en l'espècie humana és veure una senyora septuagenària dempeus, després d'haver escoltat una bona sonata de Brahms, cridant bravo com una bacant enfollida, colpejant el terra amb els peus i aplaudint neuròticament, en lloc de guardar un silenci reverencial davant del miracle d'una obra ben executada.” (p. 54) 

En qualsevol cas, el que resulta més decisiu per a retenir l’atenció del lector i alhora fer més complexa l'estructura de la novel·la és la reaparició contínua de personatges de capítols anteriors, que teixeixen una espècie de cadena, sobretot, el capítol X, dedicat a una història protagonitzada per un trassumpte del mateix autor, l’escriptor O. En aquest capítol es produeix una (meta)reflexió relativa al caràcter d’“antinovel·la” de l’obra que el lector té a les mans, sobre la qual l’escriptor O admet que té per objectiu “destruir l’argument a base de multiplicar-lo”. A més, l’especificitat d’aquest capítol li permet invocar expressament, com a autors de referència, Calders, Dostoievski, Pla, Mann, Rodoreda i Irving. No revelaré el desenvolupament de la història de l’escriptor O, però tot el que li passa és ben lògic, des del punt de vista narratiu, i està trenat amb enginy.

El títol del llibre procedeix d’un bell poema de Josep Carner, "Plou", del llibre El cor quiet, en què el poeta descriu una pluja aclaparadora ja que "l'aigua podreix els carrerons malalts; gargolen per cent becs les catedrals". Segurament és un prejudici, però trobo que la pluja a França és molt més estètica que al nostre país. De la mateixa manera, no crec que el servei de Rodalies de RENFE resultés tan eficaç literàriament com la xarxa ferroviària francesa.

Fet i fet, la maleta plena d'or esdevé una mena de falcó maltès com el de la cèlebre novel·la de Dashiell Hammett. Tots els personatges hi van donant voltes, però al final no és gaire important si l'or és fals o si la notícia és una innocentada. Al capdavall, el falcó hammettià és del material de què estan fets els somnis, com també la maleta del llibre de Ponsatí-Murlà ho és del material de què està feta la literatura.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 37, juny de 2014.
• Oriol Ponsatí-Murlà, Totes les estacions de França, Empúries, Barcelona, 2014.

Unitats de xoc. Sinceritat, compromís i humanitat enmig de la guerra

Les commemoracions de fets històrics ens empenyen a la (re)lectura d’obres literàries que hi estan lligades. Per això, amb motiu del 75è aniversari de la guerra del desastre nacional —com el bon amic Quim Torra anomena la guerra de 1936-1939—, els proposo Unitats de xoc, llibre que Pere Calders va publicar l’any 1938.

Sovint ha estat considerada una obra menor de l’autor, però és un llibre molt valuós i de gran qualitat literària, que conté també molts elements de la millor prosa de Calders, sense excloure’n l’humor i la ironia. És una crònica molt personal de les experiències del mateix autor, que fou mobilitzat al cos de carrabiners de l’exèrcit republicà i va viure de molt a prop la cruenta batalla de Terol. Escrit en primera persona, expressa el punt de vista del “soldat”, del “carrabiner”, Pere Calders, i el seu grup de companys. Això fa que resulti alhora una obra molt rica en l’anècdota menuda. 

Com diu Carles Riba, “en certa manera el llibre no comença ni acaba; el narrador i els seus companys simplement es troben dins la guerra”. Per això, a partir de la microhistòria que conté, el relat toca gairebé tots els temes que caracteritzen aquesta guerra: l’absurd d’uns civils forçats a combatre, la necessitat de defensar una causa de justícia, la companyonia entre el grup de combatents, l’enyorança de la llar, la noblesa dels voluntaris de les brigades internacionals, la duresa de l’enemic, el paper galdós d’alguns observadors estrangers, l’ajut que la Itàlia feixista prestava a Franco, etc. 

L’humor caldersià ja es posa de manifest des de bon començament, com quan descriu els carrabiners: “Ningú no pensava fer-se carrabiner, perquè els carrabiners no es feien, naixien, i quan naixien tenien sempre uns cinquanta anys d’edat. La gent passava per llur costat i no els veia, i si els veia, era per a trobar que no valia la pena de mirar-los.” (p. 16) També resulta hilarant l’aspecte gens militar del grup de carrabiners, molt previnguts del fred de Terol: “Jo porto un doble joc de roba interior, dues samarretes de punt, una caçadora de llana i l’abric. A més, dos pantalons i a cada peu, cinc mitjons; a vegades, si tinc picor en alguna part del meu cos, no en trec res de gratar-me, perquè el gruix de la roba em protegeix la pell.” (p. 117) Quan un general insinua que una nevada seria útil per a l’ofensiva, el narrador ho defuig: “Ens vénen ganes de dir: 'Escolteu, general: no us podríeu arreglar de manera que poguéssim prescindir de la nevada?' De fet, un general té molts recursos.” (122)

Unitats de xoc és un llibre idoni per entendre la guerra del 36-39 i en general qualsevol guerra. Si fóssim un país normal, sense haver de viure sotmesos als designis de personatges detestables com el ministre Wert, aquest llibre seria lectura obligatòria a l’ensenyament secundari per a l’assignatura d’història. Al capdavall, la guerra és sempre guerra, i la humanitat no n’aprèn. Calders lamenta que el record de la Primera Guerra Mundial no servís de res (i, de fet, tampoc no serviria per prevenir la Segona Guerra Mundial), atès que “a desgrat que cada una de les estampes bèl·liques que veiem ens evoqui el color i el contingut dels escenaris guerrers del 1914 tal com els imaginem, per a nosaltres aquella guerra estava arrapada a la història i ens semblava tan allunyada, en possibilitats de repetició, com les matances de cristians o les campanyes napoleòniques.” (p. 87)

Dins el conjunt de l’obra caldersiana, potser el que resulta singular d’aquest llibre és el dramatisme que adquireix el to de la narració en determinats moments: “He recollit, a uns cent metres d’un dels forats de les bombes, un nen ferit. Deu tenir uns dos anys d’edat; la metralla li ha arrencat una cama, les restes de la qual qui sap on han anat parar. El nen no plora, ni crida. L’he trobat amb una taronja a mig menjar estreta contra el pit, i m’ha mirat amb uns ulls esbatanats. Quina mirada, Senyor!” (101). Aquest to és plenament justificat pels fets narrats i l’autor té cura d’evitar el sentimentalisme a partir d’un relat, honest i sincer, molt humà. Llegit avui, el que ens sorprèn és un cert optimisme en el desenllaç final, però Calders defugia fer-ne una revisió. Així, a l’epíleg redactat el 1983 explica: “no tracto pas de justificar res, entre altres raons perquè el passat no es pot canviar. A vegades, en el transcurs d’entrevistes al·ludeixen la meva condició d’ex-combatent per la República, i sempre responc que només vaig ésser soldat, amb el pensament i el cor posats en Catalunya.”

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 33, febrer de 2014.
• Pere Calders, Unitats de xoc, prefaci de Carles Riba i il·lustracions d’Enric Cluselles. Edicions 62, Barcelona: 1983 [1938]

Tirant lo Blanc segons Joan Sales, un Tirant divertit i de molt bon pair

Després de dedicar sengles comentaris a obres de Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, arriba el torn de Joan Sales, el tercer gran autor nascut també ara fa 100 anys. No tractaré sobre Incerta glòria perquè, afortunadament, als darrers temps se n'ha parlat força i ja s'ha consolidat merescudament com una de les millors novel·les sobre la guerra civil i, a la pràctica, una de les nostres millors novel·les de tot el segle XX.

Em referiré, en canvi, a l'obra En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, una breu comèdia versificada que pren com a argument alguns episodis de la novel·la Tirant lo Blanc. Aquesta peça teatral -representada per primer cop l'any 1958 per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona- esdevé no tan sols un deliciós divertiment, sinó un magnífic treball de llenguatge, amb l'ús d'una llengua viva i genuïna plena d'expressivitat i enginy humorístic; i encara -tal com indica Núria Folch al pròleg- un pont d'enllaç directe amb la nostra millor tradició literària. Segurament, un primer acostament al Tirant per part del món escolar es podria fer amb més profit amb aquesta obra (i, sobretot, amb la seva representació) que no pas forçant la lectura de l'original de Joanot Martorell o d'adaptacions més o menys convencionals.

Sales, de manera encertada, defuig recollir l'argument sencer de la novel·la i se centra tan sols en les intrigues cortesanes al palau imperial bizantí. L'acció se situa just al moment de l'arribada triomfal de Tirant lo Blanc, que acaba de derrotar els turcs. Tirant esdevé un bàlsam per al moment de crisi que vivia l'imperi oriental, crisi que en algun moment ens sembla familiar a la que vivim al segle XXI:

SENESCAL: S'acosta, Majestat, un desastre bancari. Una màfia de financers juga a la baixa. 

BASILEU: ¡Els usurers! I ¡quin remei hi veus!

SENESCAL: Només canviar el signe monetari convertint en pàfia el denari. Suprimit el denari, no podrà baixar més per molt que especuli la màfia" (p. 19).

Tota l'acció es desenvolupa al palau imperial grec on es viuen les divertides corredisses nocturnes pintades amb un to optimista i desenfadat -al capdavall, és una comèdia. Aquí no veurem pas morir Tirant, com sí que passa a la novel·la. Alhora, van quedant retratats els principals personatges de l’obra mestra de Martorell: la dubitativa i força bleda princesa Carmesina; el gran soldat, però tímid amant, Tirant; l'enginyosa i intrigant Plaerdemavida (autèntic motor de l’obra); l'oportunista i entranyable Viuda Reposada; el vell i decadent Basileu; el traïdor i esbojarrat duc de Macedònia; el lleial i eficaç Hipòlit, cosí de Tirant. El mateix Hipòlit es defineix a ell i al seu company d’armes: 

¿Qui som? Dos cavallers errants i sense un clau. Més ens valdria ser dos ratolins de marca i abans de començar el sarau amagaríem cap i cua dins el cau. (p. 131).

En un país normal, el teatre nacional corresponent hauria programat la representació d’aquesta obra amb motiu del centenari de l’autor. Al nostre país, per desgràcia, em sembla que el nostre TNC no ho té previst. Per això, si ja han llegit Incerta glòria (si no ho haguessin fet, facin el favor de posar-s’hi), els aconsello que visitin aquesta peça teatral, una petita joia de la nostra literatura i un exemple de la bona feina de Sales. En quedaran tan contents com si haguessin pogut tastar un guisat dels que la Viuda reposada presumia de fer: 

Jo us guisaria a cor què vols unes perdius amb unes cols que se us fondrien a la boca i també faig recapte amb coca i amb unes cebes uns popets que hi canten tots els angelets, i uns canelons farcits amb cert poti-poti com per llepar-se'n el bigoti i sé el secret d'uns sofregits que us en xuclaríeu els dits. (p. 137).

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 14, abril 2012.
• Joan Sales, En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, Barcelona, Club Editor, El pi de les tres branques, 1990.

Calders: llegir un gran escriptor

El 2012 és un any de tres centenaris molt importants per a la literatura catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Algú ha qualificat el segle passat -amb encert- com una mena de “segle d’or” per a les nostres lletres, atesa la quantitat i qualitat de les obres que s’hi van produir i de les quals encara ens nodrim.

Tots tres autors, a més d’excel·lents escriptors, es van caracteritzar pel seu compromís amb el país i amb la llengua. Cal esperar que les institucions i empreses editorials del país procuraran una commemoració digna de la importància de la seva obra. I no es tracta tan sols de fer debats acadèmics i civils, estudis i conferències. La millor manera d’honorar un escriptor és llegint-lo i per això calen noves edicions, sobretot, edicions en formats de butxaca.

Per això celebro amb entusiasme que Edicions 62 s’hagi decidit a tornar a publicar a la col·lecció “La butxaca” el recull Tots els contes de Pere Calders. Es tracta d’una reedició molt correcta i assequible, de gairebé mil pàgines, en què, afortunadament, els editors han tingut el detall d’enquadernar el llibre amb tapes dures. Inclou els onze títols de la producció contística de Calders des de El primer arlequí (1936) fins a L’honor a la deriva (1992) i inclou tots els contes de Calders apareguts en llibre.

Una nova lectura el 2012 em fa constatar la plena vigència de Calders que l’ha fet esdevenir un autor efectivament llegit i apreciat per un públic molt ampli. S’ha dit sovint que Calders beu d’influències de Bontempelli, Pirandello, Kafka, E.A. Poe o, entre nosaltres, Josep Carner i els escriptors del grup de Sabadell (Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols). Sens dubte, l’afinitat amb aquests autors hi és, però l’escriptura de Calders és alhora molt original. Per això, la ironia i l’humor dels seus contes han generat el qualificatiu “caldersià”. Aquest adjectiu s’aplica a aquells textos que aconsegueixen un efecte humorístic, per mitjà de l’enginy en el tractament de les situacions, la barreja de l’absurd i el quotidià, la continuïtat entre fantasia i realitat, la naturalitat davant de fets extraordinaris, etc. Tot això, va acompanyat d’una gran habilitat en l’ús del llenguatge. Llegir Calders no tan sols constitueix una experiència molt plaent, sinó que el lector rep la gratificació de trobar-se davant d’aquelles obres ben fetes, a les quals no es pot llevar ni afegir res sense alterar-ne el resultat final empitjorant-lo.

A mi el recull que em captiva més continua essent -més de mig segle després- Les cròniques de la veritat oculta, el qual conté peces mestres com “El principi de la saviesa”, “L’any de la meva gràcia”, “Coses de la Providència” o “Raspall”. També resulten delicioses la novel·leta Aquí descansa Nevares i les altres narracions de tema mexicà. Procedents d’altres reculls posteriors, cal esmentar “Invasió subtil”, “La revolta de les coses”, “Tot s’aprofita”, “El barret fort”, etc. En mil pàgines n’hi ha moltíssims per llegir, redescobrir i, en definitiva, gaudir.

A continuació, com que he dit que cal commemorar un escriptor llegint-lo, incloc dos contes breus de Calders, procedents del recull Invasió subtil i altres contes.

NO SE SAP MAI
De les quatres rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

EL MIRALL DE L’ÀNIMA
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

Aquests contes molt breus van començar a aparèixer en els reculls més tardans de l’autor i permeten observar -de forma molt sintètica- la tècnica narrativa de Calders de forma condensada.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 12, febrer de 2012.
• Pere Calders, Tots els contes, Barcelona, Edicions 62, “La Butxaca”, novembre de 2011.