Tirant lo Blanc segons Joan Sales, un Tirant divertit i de molt bon pair

Després de dedicar sengles comentaris a obres de Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener, arriba el torn de Joan Sales, el tercer gran autor nascut també ara fa 100 anys. No tractaré sobre Incerta glòria perquè, afortunadament, als darrers temps se n'ha parlat força i ja s'ha consolidat merescudament com una de les millors novel·les sobre la guerra civil i, a la pràctica, una de les nostres millors novel·les de tot el segle XX.

Em referiré, en canvi, a l'obra En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, una breu comèdia versificada que pren com a argument alguns episodis de la novel·la Tirant lo Blanc. Aquesta peça teatral -representada per primer cop l'any 1958 per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona- esdevé no tan sols un deliciós divertiment, sinó un magnífic treball de llenguatge, amb l'ús d'una llengua viva i genuïna plena d'expressivitat i enginy humorístic; i encara -tal com indica Núria Folch al pròleg- un pont d'enllaç directe amb la nostra millor tradició literària. Segurament, un primer acostament al Tirant per part del món escolar es podria fer amb més profit amb aquesta obra (i, sobretot, amb la seva representació) que no pas forçant la lectura de l'original de Joanot Martorell o d'adaptacions més o menys convencionals.

Sales, de manera encertada, defuig recollir l'argument sencer de la novel·la i se centra tan sols en les intrigues cortesanes al palau imperial bizantí. L'acció se situa just al moment de l'arribada triomfal de Tirant lo Blanc, que acaba de derrotar els turcs. Tirant esdevé un bàlsam per al moment de crisi que vivia l'imperi oriental, crisi que en algun moment ens sembla familiar a la que vivim al segle XXI:

SENESCAL: S'acosta, Majestat, un desastre bancari. Una màfia de financers juga a la baixa. 

BASILEU: ¡Els usurers! I ¡quin remei hi veus!

SENESCAL: Només canviar el signe monetari convertint en pàfia el denari. Suprimit el denari, no podrà baixar més per molt que especuli la màfia" (p. 19).

Tota l'acció es desenvolupa al palau imperial grec on es viuen les divertides corredisses nocturnes pintades amb un to optimista i desenfadat -al capdavall, és una comèdia. Aquí no veurem pas morir Tirant, com sí que passa a la novel·la. Alhora, van quedant retratats els principals personatges de l’obra mestra de Martorell: la dubitativa i força bleda princesa Carmesina; el gran soldat, però tímid amant, Tirant; l'enginyosa i intrigant Plaerdemavida (autèntic motor de l’obra); l'oportunista i entranyable Viuda Reposada; el vell i decadent Basileu; el traïdor i esbojarrat duc de Macedònia; el lleial i eficaç Hipòlit, cosí de Tirant. El mateix Hipòlit es defineix a ell i al seu company d’armes: 

¿Qui som? Dos cavallers errants i sense un clau. Més ens valdria ser dos ratolins de marca i abans de començar el sarau amagaríem cap i cua dins el cau. (p. 131).

En un país normal, el teatre nacional corresponent hauria programat la representació d’aquesta obra amb motiu del centenari de l’autor. Al nostre país, per desgràcia, em sembla que el nostre TNC no ho té previst. Per això, si ja han llegit Incerta glòria (si no ho haguessin fet, facin el favor de posar-s’hi), els aconsello que visitin aquesta peça teatral, una petita joia de la nostra literatura i un exemple de la bona feina de Sales. En quedaran tan contents com si haguessin pogut tastar un guisat dels que la Viuda reposada presumia de fer: 

Jo us guisaria a cor què vols unes perdius amb unes cols que se us fondrien a la boca i també faig recapte amb coca i amb unes cebes uns popets que hi canten tots els angelets, i uns canelons farcits amb cert poti-poti com per llepar-se'n el bigoti i sé el secret d'uns sofregits que us en xuclaríeu els dits. (p. 137).

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 14, abril 2012.
• Joan Sales, En Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot, Barcelona, Club Editor, El pi de les tres branques, 1990.

Calders: llegir un gran escriptor

El 2012 és un any de tres centenaris molt importants per a la literatura catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Algú ha qualificat el segle passat -amb encert- com una mena de “segle d’or” per a les nostres lletres, atesa la quantitat i qualitat de les obres que s’hi van produir i de les quals encara ens nodrim.

Tots tres autors, a més d’excel·lents escriptors, es van caracteritzar pel seu compromís amb el país i amb la llengua. Cal esperar que les institucions i empreses editorials del país procuraran una commemoració digna de la importància de la seva obra. I no es tracta tan sols de fer debats acadèmics i civils, estudis i conferències. La millor manera d’honorar un escriptor és llegint-lo i per això calen noves edicions, sobretot, edicions en formats de butxaca.

Per això celebro amb entusiasme que Edicions 62 s’hagi decidit a tornar a publicar a la col·lecció “La butxaca” el recull Tots els contes de Pere Calders. Es tracta d’una reedició molt correcta i assequible, de gairebé mil pàgines, en què, afortunadament, els editors han tingut el detall d’enquadernar el llibre amb tapes dures. Inclou els onze títols de la producció contística de Calders des de El primer arlequí (1936) fins a L’honor a la deriva (1992) i inclou tots els contes de Calders apareguts en llibre.

Una nova lectura el 2012 em fa constatar la plena vigència de Calders que l’ha fet esdevenir un autor efectivament llegit i apreciat per un públic molt ampli. S’ha dit sovint que Calders beu d’influències de Bontempelli, Pirandello, Kafka, E.A. Poe o, entre nosaltres, Josep Carner i els escriptors del grup de Sabadell (Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols). Sens dubte, l’afinitat amb aquests autors hi és, però l’escriptura de Calders és alhora molt original. Per això, la ironia i l’humor dels seus contes han generat el qualificatiu “caldersià”. Aquest adjectiu s’aplica a aquells textos que aconsegueixen un efecte humorístic, per mitjà de l’enginy en el tractament de les situacions, la barreja de l’absurd i el quotidià, la continuïtat entre fantasia i realitat, la naturalitat davant de fets extraordinaris, etc. Tot això, va acompanyat d’una gran habilitat en l’ús del llenguatge. Llegir Calders no tan sols constitueix una experiència molt plaent, sinó que el lector rep la gratificació de trobar-se davant d’aquelles obres ben fetes, a les quals no es pot llevar ni afegir res sense alterar-ne el resultat final empitjorant-lo.

A mi el recull que em captiva més continua essent -més de mig segle després- Les cròniques de la veritat oculta, el qual conté peces mestres com “El principi de la saviesa”, “L’any de la meva gràcia”, “Coses de la Providència” o “Raspall”. També resulten delicioses la novel·leta Aquí descansa Nevares i les altres narracions de tema mexicà. Procedents d’altres reculls posteriors, cal esmentar “Invasió subtil”, “La revolta de les coses”, “Tot s’aprofita”, “El barret fort”, etc. En mil pàgines n’hi ha moltíssims per llegir, redescobrir i, en definitiva, gaudir.

A continuació, com que he dit que cal commemorar un escriptor llegint-lo, incloc dos contes breus de Calders, procedents del recull Invasió subtil i altres contes.

NO SE SAP MAI
De les quatres rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

EL MIRALL DE L’ÀNIMA
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

Aquests contes molt breus van començar a aparèixer en els reculls més tardans de l’autor i permeten observar -de forma molt sintètica- la tècnica narrativa de Calders de forma condensada.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 12, febrer de 2012.
• Pere Calders, Tots els contes, Barcelona, Edicions 62, “La Butxaca”, novembre de 2011.