dissabte, 29 de febrer de 2020

“He pelat el préssec, mossèn!” Centenari de Josep M. Ballarín

Vet aquí que una quieta tarda d’agost a Gósol, amb la Núria, la Imma i la Rut, vam anar a veure mossèn Ballarín a casa seva (entre parèntesis, les tardes d’agost a Gósol són molt agradables perquè no hi ha fa gens de xafogor i conviden a la conversa llarga i reposada). En aquella època, el mossèn sortia poc, però li agradava fer tertúlia amb la gent, que el vinguessin a veure i xerrar. De fet, qui xerrava més era ell mateix i la veritat és que valia molt la pena perquè aquest home va mantenir una clarividència remarcable fins als seus últims dies. De la mà de l’Emília Serra, el mossèn ens convidava a cafè, sucs de fruita i galetes, encara que nosaltres ja li portàvem alguna coca comprada al magnífic estanc de cal Castellana, on la mestressa, la imprescindible Clara, ja coneixia bé els seus gustos. En un moment de la conversa, em va mirar i demana a l’Emília que li faci arribar un exemplar d’un llibre, el darrer que ell havia publicat. Amb el llibre al davant i un retolador negre a la mà, m'hi estampa una dedicatòria on, després del meu nom, hi escriu amb un traç tremolós però identificable: “Pela aquest préssec!” I em dona el llibre.

El llibre esdevé un diàleg entre Ballarín i Mariner, de gran alçada intel·lectual i humana, i alhora amb molta amenitat

Faig aquesta introducció perquè, altrament, el lector no entendria que jo triés ara aquest llibre per commemorar els 100 anys del naixement de Josep M. Ballarín. Segurament, hom esperaria que parlés de l’exitós Mossèn Tronxo o de Paràbola del retorn, llibres més acreditats en la trajectòria d’escriptor del nostre mossèn. En canvi, aquest és un llibre escrit a quatre mans, conjuntament amb Agustí Mariner (en el cas de Ballarín, les mans eren les de l’Emília, una persona decisiva, a qui caldria homenatjar com cal en aquest centenari). Mariner escriu una mena de cartes adreçades a Ballarín, on repassa temes essencials sobre el començament del món, l’eternitat, l'existència humana, l’anomenat Document Q com a possible font d’alguns evangelis, i altres assumptes lligats a la religió. Ho fa amb gràcia i rigor, contrapuntat per uns comentaris del mossèn, de manera que el llibre esdevé un diàleg entre els dos autors, de gran alçada intel·lectual i humana, i alhora amb molta amenitat. En el cas de Ballarín, l’amenitat arriba a la comicitat, com ara quan explica què és el Document Q, vinculat a un poblet menut de Síria on encara parlen arameu, on “han caigut en el vici d’esparracar els textos grecs girant-los pel dret i pel revés, fins que queden en calçotets…Els han aplegat, els han reunit en un sol text i resulta que hi surt el moll de l’os dels evangelis, que naturalment havia de ser arameu, l’idioma de Jesús.” (p. 89)

El llibre m’ha fet pensar en el professor Sebastià Serrano, que començava a explicar Teoria de la Comunicació parlant del Big Band

Per la seva banda, tot i que Mariner fa una tasca més feixuga perquè ha de bregar amb la mecànica quàntica o les cartes de Sant Pau, és un home carregat de sentit comú:
“Sóc conscient que és arriscat confiar el desenvolupament d’una ciència difícil i imprevisible com és la teologia a la gent. Però em fio més de la gent que dels teòlegs o dels cardenals; a la gent no l’enganyaran tan fàcilment en qüestions decisives.” (p. 70)
De fet, és sorprenent però, a mesura que hom va llegint-los, els textos de Ballarín i Mariner s’acaben assemblant els uns als altres. Tots dos coincideixen sovint no tan sols en el fons, sinó també en una mirada més propera al franciscanisme que no pas a grans elucubracions dogmàtiques. Fins i tot, en alguns moments el llibre m’ha fet pensar en els cursos del professor Sebastià Serrano, que començava a explicar Teoria de la Comunicació parlant del Big Band.

El pensament de mossèn Ballarín té alguna cosa de la visió pragmàtica, materialista, aferrada a les coses tangibles de Josep Pla

I parlant de connexions entre autors, és curiós que el pensament de mossèn Ballarín té alguna cosa de la visió pragmàtica, materialista, aferrada a les coses tangibles de Josep Pla. Estic convençut que el mossèn subscriuria i hauria pogut escriure una de les meves citacions preferides de Pla: “Hi ha algunes coses que no semblen d’aquest món: l’escultura grega, un parell de cants de la Divina Comèdia i la pasta asciutta" (vegeu Aforismes genuïns de Josep Pla). En el cas del mossèn, aquesta actitud sorprèn més, atès que ell era un professional de la “transcendència”. Ballarín, com a religiós creient, és un pensador transcendent materialista (disculpeu l’oxímoron) i Pla, un materialista transcendent. Crec que el nexe d’unió entre tots dos se situa en l’arrelament a la terra i a la gent, la mateixa terra i la mateixa gent.

Val la pena llegir el llibre i deixar-se endur per la fluïdesa i intensitat dels seus pensaments

Aquest llibre té de tot: rigor i bona informació sobre temes fonamentals, reflexions religioses molt properes a una ètica humanista per als que vivim al segle XXI, descripcions del paisatge de Gósol, etc. Val la pena llegir-lo i deixar-se endur per la fluïdesa i intensitat dels seus pensaments. Aquesta lectura és com l’Evangeli o la música de Mozart, com diu Mariner: “que aparenta tanta facilitat i, tanmateix, conté tanta profunditat.” (p. 91)

“Ja he pelat el préssec, mossèn! Moltes gràcies!”

En el meu cas, he tingut una motivació addicional, aquest estiu quan torni a anar a Gósol, passaré a veure el mossèn i li podré dir: “Ja he pelat el préssec, mossèn! Moltes gràcies!” Estic segur que ell somriurà i, d’alguna manera, em farà arribar alguna altra fruita que m’ompli d'energia i dolçor.

Pere Torra
  • Josep M. Ballarín i Agustí Mariner. Dues sacsejades: el Big Band i el Document Q. Barcelona: Claret, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 97, febrer de 2020.

dimecres, 22 de gener de 2020

“Ciutat de mal”, una novel·la lliure, esperpèntica i al·lucinant

La novel·la Ciutat de Mal, tot i la seva vocació “anti-mainstream”, es va fer amb el premi Ciutat de Tarragona, conferit per un jurat més atrevit del que és habitual, i també va situar-se entre les dotze millors novel·les de l’any del premi d’Òmnium Cultural. Es tracta d’una obra de l’escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda, que desafia els convencionalismes i que sorprendrà el lector per la seva singularitat, o més ben dit, per la seva estranyesa. De fet, el text mateix reivindica aquesta especificitat en un sucós monòleg final d’un dels seus tres protagonistes:
“Jo no vull una literatura normal, tampoc normalitzada, jo vull una literatura anormal, anòmala, rara, diferent, tarada, extraordinària, que no s’assembli a cap altra, que no es pugui comparar amb res més, una literatura que sigui un bolet o, millor, un fong, i com més invasiu i verinós millor.” (p. 236).
Les tres veus acabaran confluint cap a un final amb el to més desenfrenat de Quentin Tarantino i escenes de sexe XXXL

Amb una gran llibertat, l’obra presenta tres línies narratives lligades a les tres persones gramaticals (jo, tu i ella), que corresponen, respectivament, als tres protagonistes: escriptor, fugitiva embarassada i geperudeta. Són tres veus que despleguen les seves peripècies de forma independent, però que acabaran confluint cap a un final que fa pensar en el to més desenfrenat de les pel·lícules de Quentin Tarantino, afegint-hi escenes de sexe més que X, XXXL. La història s’ambienta en la distòpica Ciutat de Mal del títol, governada pel Constructor, que és un dictador que ho vigila tot, imposa la censura, controla la natalitat, etc. L’acció se situa en un futur més o menys proper en què ha desaparegut l’entorn natural, fins i tot el mar és artificial i la producció d’aliments és sintètica. Tot és molt negre, encara que no pari de caure neu blanca a la ciutat.

La novel·la és plena de referències: Joan Perucho, Frank Herbert, Miquel Barceló, Sex Pistols...

Així mateix, la novel·la és plena de referències literàries i d’altra mena. Algunes són molt evidents, com Onofre de Dip, nom del vampir de Les històries naturals de Joan Perucho, que figura com a autor del llibre L’estructura; la denominació de l’insòlit sistema de transport subterrani de la ciutat, els cucs d’Arrakis, terme que deriva del nom del planeta de Dune, novel·la de Frank Herbert; l'artista Iannis de Corfú, que sembla que remet al pintor Miquel Barceló; o Bòl·locks, marxant del pintor, que potser deu fer referència a l’àlbum dels Sex Pistols, I Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols; etc.

Desplega una gran riquesa de recursos verbals amb enginy, genuïnitat i, fins i tot, la invenció de paraules divertides

El llibre té molts moments lluminosos, de gran lucidesa. Per exemple, hi ha una brillant crítica sobre el mercat i la fúria de les compres, que esdevé una esmolada sàtira del món capitalista:
“I després les criatures segueixen passejant amb les bosses de la mà com si duguessin cadenes enlloc de bosses. L‘espectacle és absolutament desolador: un munt de formes mòbils encadenades a les seves coses, es pensen que són seves, però mai no ho seran, perquè l’única cosa que posseïm és la mort, que porten enganxada a les orelles.” (p. 155)
Pons Alorda opta per l’exageració i s’autoimposa la llibertat com a divisa creativa, de manera que planteja una escriptura gairebé sense límits. Sense cap límit? No ben bé, perquè autoimposar-se la inexistència de límits ja és un límit. A més, la llengua mateixa també és un límit i, en aquest cas, l’autor no tan sols el respecta, sinó que desplega una gran riquesa de recursos verbals i ho fa amb enginy, genuïnitat i, fins i tot, la invenció de paraules divertides i versemblants per a designar noves realitats que crea en la ficció:
“Descendeixo de la guineu i del plax, tinc dins meu l’herència del pelicà i de la maramirtra, m’acompanya el domini dels grumpfs i la necessitat de construir-me.” (P. 154)
Ara bé, la novel·la presenta una successió d’hipèrboles, especialment cap al final, que resulta excessiva i fa de mal pair per al lector. De vegades, cal una mica de verdura. Aquí tot és tall, carn —ben sovint, literalment. Que consti que no demanem moderació, però és que l’oposat a l’exageració hiperbòlica no és la grisor anodina; ni el contrari de la passió, que invoca l’autor, tampoc no és la realitat, si és que sabem que és la realitat. Al capdavall, com a lectors no tan sols no defugim l’irracionalisme, sinó que en gaudim, però això no exclou requerir un cert equilibri narratiu, alguns punts on aferrar-se, sense renúncies ni rebaixes.

“Davant la mort sols queda la plena coneixença de la vida”

En qualsevol cas, és una novel·la que contribueix a obrir camins per a la nostra literatura i cal saludar-la amb joia. A més de ser lliure, esperpèntica i al·lucinant, també resulta apassionada i vital; fet i fet, “davant la mort sols queda la plena coneixença de la vida.” (p. 129). Per tot plegat, més enllà de les estrambòtiques i grotesques situacions que planteja, si el lector entra en el joc, el llibre pot aconseguir sacsejar-lo, atrapar-lo i fins i tot commoure’l.

Pere Torra
  • Publicada a La Veu, núm. 96, gener de 2020.
  • Jaume C. Pons Alorda, Ciutat de Mal, Barcelona: Angle editorial, 2019.