dilluns, 30 de desembre del 2013

De Quim Federal a Pere Navarro

El PSC està fent darrerament un particular homenatge a Salvador Espriu, en el marc del seu centenari durant aquest 2013 que ja s’acaba. La seva actuació pública i, especialment, la d’aquest pobre home que encapçala aquesta organització -és un dir- m’ha fet pensar en una història del llibre Ariadna al laberint grotesc. Aquesta obra inclou una divertida narració, titulada ‘Conversió i mort de Quim Federal’, una mena de sainet satíric que s’ha representat als escenaris en diverses ocasions, sobretot arran de la seva inclusió a l’espectacle Ronda de mort a Sinera de la mà del gran Ricard Salvat; fins i tot, s’ha televisat, a l’antic canal de televisió que emetia des de Miramar.

La història que explica Espriu és ben senzilla, gairebé anecdòtica, i descansa sobre el personatge de Quim Federal, un federal o federalista (abans no s’hi afegia el sufix -ista), ateu, descregut i ximple, amb fortes conviccions en teoria, que es troba al seu llit de mort. En Federal, malgrat la seva situació, es nega a “arreglar els papers de la convivència” amb la Rossenda, la seva amistançada, per tal de formalitzar la seva relació, cosa que permetria a la dona accedir a una pensió. S’hi nega en nom d’uns principis político-morals de façana, rere els quals hi ha una profunda hipocresia.

No cal dir que Espriu caricaturitza Quim Federal, al qual tracta a la manera de l’esperpent de Valle-Inclán, amb resultats molt divertits (si no coneixen aquesta peça corrin a la llibreria o demanin-la als Reis i podran saber quina se n’empesquen per a fer renunciar als seus ideals en Federal). El PSC ha optat també per representar un sainet, però més avorrit i menys ric des del punt de vista del llenguatge (la peça d’Espriu està farcida d’expressions en caló, amb molta grapa). Ara resulta que els del PSC ja no voten ni a favor del dret a decidir dels catalans amb l’excusa idiota que, abans de fer-ho, s’ha d’haver pactat amb el Govern espanyol, que ja ha dit que no vol ni parlar-ne.

Segurament, ningú no esperaria que la direcció del PSC estés a favor del doble sí que condueix a la independència; però, paradoxalment, també rebutgen que es demani al poble si vol constituir un Estat català, un pre-requisit elemental per a esdevenir element d’un estat federal. Ara el PSOE, a més, per mitjà de Pérez Rubalcaba, ja els ha dit que Catalunya ni tan sols pot rebre cap tracte “singular” mentre es treballa per una impossible reforma de la Constitució espanyola. Avorridíssim!

La roïna hipocresia de Quim Federal és patètica, però té l’avantatge que, gràcies a la traça d’Espriu, ens fa riure. La hipocresia del PSC, en canvi, ells mateixos l’han batejada amb el terme ‘federalisme’. Cap federal dels de la corda d’en Quim Federal no hauria negat mai el dret a decidir dels catalans amb excuses tan infantils com les del PSC.

Es veu que Pere Navarro té “ròssecs de conferències” amb el PSOE, però aquests paios no ens endinyaran nel. Ja els hem tisnat prou i no ens engaliparan. Estem farts de poquinar la guita i de deixar-hi el carló. Per això estem decidits a tocar el pirandó d’aquest estat. No ens callaran la mui ni amb brívies. No ens faran bua ni canguis, encara que ens amenacin amb l’estaribel o el benguistanó. Ja n’hi ha prou de mutxeli. Estem plens de fronsaperibén.

Pere Torra

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, desembre de 2013)

divendres, 6 de desembre del 2013

Les normes ortogràfiques: una estructura d’Estat centenària per a una llengua mil·lenària

No vull deixar passar aquest any 2013 sense fer referència a les ‘Normes ortogràfiques’ de la nostra llengua, que ara fa cent anys van ser adoptades per l’Institut d’Estudis Catalans. Com diu Jesús Tusón “el prestigi d’una llengua va lligat a una ortografia ben establerta i acceptada per tothom de manera disciplinada”. Habitualment associem tota llengua a una comunitat de parlants, però en el segle XXI i en societats amb un avanç social i tecnològic considerable, gairebé hauríem de dir “comunitat de parlants i escrivents”.

“No vui dexá pasá aqet ayn 2013 sensa fé refarensia a las ‘Normas ortográficas’ de la nostra llenga, qe ara fa sen ayns van ser adoptadas per el Institut de Estudis Catalans”. He tornat a escriure la primera frase d’aquest article amb una ortografia versemblant, però que no segueix les normes. Podria haver optat per altres solucions, com m’hagués convingut, però en detriment de la comunicació. L’adopció d’un codi escrit per a la llengua i el seu coneixement per tota la població resulta ineludible.

L’ortografia catalana és bona? És més difícil que altres sistemes ortogràfics? Habitualment, els especialistes no parlen en termes de dificultat d’una ortografia —tot es pot aprendre—, sinó que distingeixen entre sistemes transparents i sistemes opacs, segons la relació entre la parla i la seva representació gràfica. El francès i l’anglès, per exemple, són llengües amb sistemes ortogràfics força opacs; en canvi, el català i el castellà compten amb ortografies considerades transparents gràcies a la seva correspondència molt directa i força unívoca entre els sons de la llengua i l’alfabet llatí. En qualsevol cas, la transparència ortogràfica no és cap luxe, sinó el resultat d’una feina que conjuga la tradició d’escriptura de la llengua, l’etimologia dels mots i la seva pronunciació. En el cas català això fou una feinada, a causa de la interrupció d'ús de la llengua. Aquesta feina, la van fer el grup de persones que, amb l’empenta engegada al vuit-cents per la Renaixença, es van aplegar a l’Institut d’Estudis Catalans creat per Prat de la Riba.

La llengua catalana no té un problema de codi, encara que Sí que, per sobreviure, necessita parlants-escrivents que la facin servir. Per això, són tan greus els atacs dels governs espanyols contra la nostra escola (Wert, TIL a les Balears), contra la unitat de la nostra llengua (l’invent del ‘lapao’), contra l’existència de mitjans de comunicació en la nostra llengua (tancament de TV3 i Canal 9 al País Valencià).

En parlar de les normes de la nostra ortografia cal destacar tres noms propis: Pompeu Fabra, Josep Carner i Frederic Clascar, anomenats «els tres pontífexs de les normes» per Rubió i Lluch. Fabra i Carner són importantíssims, decisius, i ben coneguts. En canvi, Clascar, fill de Santa Coloma de Farners –com Salvador Espriu–, ha estat injustament massa oblidat. El colomenc, que va excel·lir en traduccions bíbliques de l’hebreu i en l'estudi de la història del pensament català, va tenir un paper decisiu. En moments difícils del procés de codificació, mossèn Clascar va emprendre una actuació molt eficaç i va mostrar sempre una gran lleialtat a Pompeu Fabra, l’home que va completar la normativització de la llengua amb els seus tractats gramaticals i el diccionari general.

Per a tothom és ben clar que comptar amb una acadèmia nacional com l'Institut d’Estudis Catalans és una estructura d’estat necessària, però crec que també les nostres ja centenàries “Normes ortogràfiques” són també una estructura d’estat; d’aquest estat propi que volem lliure, independent, democràtic.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu núm. 31, desembre 2013.
  • Institut d’Estudis Catalans, Normes ortogràfiques, 1913

dijous, 28 de novembre del 2013

El seny de Thomas Paine i la negació de la tercera via als Estats Units

Certament hi ha comparacions odioses; sóc conscient que Thomas Paine no mereix ser comparat amb Mariano Rajoy i ja me n’excuso d’entrada. És molt evident que Rajoy no arriba a la sola de sabata d’un personatge com Paine, les idees del qual van influir en la redacció de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica. Si esmento el president espanyol al costat de l'il·lustrat nord-americà és pel fet que Rajoy ha invocat recentment el ‘seny’, terme molt semblant a ‘Common sense’, títol amb què és coneix un cèlebre text de Payne publicat l’any 1776. Assumim ara que sentit comú i seny són la mateixa cosa, si fa no fa.

Poc temps abans que esclatés la revolució americana, Thomas Paine, amic de Jefferson, va publicar -inicialment de forma anònima- un breu opuscle, el títol complet del qual era Common Sense; Addressed to the Inhabitants of America, on the Following Interesting Subjects ('Sentit comú; adreçat als habitants d'Amèrica sobre els temes d'interès següents'). L’obra de Paine va tenir un èxit espectacular i va contribuir a aplanar el camí a la independència dels EUA. Amb un estil clar i directe, Paine deia “no oferir res més que fets elementals, arguments senzills i sentit comú (seny)”.

“Repto el defensor més ferm de la reconciliació -continua Paine- a assenyalar un únic avantatge que pugui afavorir aquest continent gràcies a la seva unió amb la Gran Bretanya. [...] No se’n deriva ni un sol avantatge. El nostre blat de moro es podrà vendre a qualsevol mercat a Europa, pagarem pels béns que importem, i els comprarem allà on voldrem.”

“En canvi -remarca Paine-, les lesions i els desavantatges que atribuïm a aquesta unió són incomptables, i tenim un deure cap a la humanitat en general i cap a nosaltres mateixos que ens impel·leix a renunciar a l'aliança: Perquè qualsevol submissió o dependència de Gran Bretanya tendeix directament a involucrar aquest continent en guerres i disputes europees, i ens enfronta amb les nacions, que, altrament, cercarien la nostra amistat, contra les quals no tenim ni ira ni queixa.”

Sens dubte, el text de Paine conté afirmacions plenes seny: “L'autoritat de Gran Bretanya sobre aquest continent és una forma de govern que tard o d'hora ha de tenir fi. Cap ment seriosa no pot extreure veritable plaer confiant que el que anomena ‘la constitució present’ sigui merament temporal. Com a pares, no ens fa cap gràcia saber que aquest govern no durarà prou per assegurar que puguem llegar alguna cosa a la posteritat. Dit de manera senzilla, com que estem contraent deutes de la propera generació, hem de fer la feina que ens pertoca, en cas contrari els estem utilitzant amb malícia.”

Paine també dedica unes paraules contundents de rebuig als partidaris de la tercera via, els quals disecciona amb una precisió exacta: “Encara que procuro evitar ofendre ningú de forma innecessària, m'inclino a creure que els que defensen la doctrina de la reconciliació, es poden incloure en les tipologies següents: Els interessats, que no són de fiar; els febles, que no poden veure-hi; els que tenen prejudicis, que no volen veure-hi; i un cert grup de moderats, que pensen millor del món europeu del que mereix. Aquesta última classe de gent, que fan una valoració imprudent, causarà més calamitats a aquest continent que les altres tres.”

Per a Mariano Rajoy, el seny consisteix que el poble català s’adoni ell mateix que no pot ni ha de decidir, i faci marxa enrere en tot el cabal d’il·lusió en un futur lliure que majoritàriament ha imaginat. Es tracta de rebutjar la mera possibilitat d’exercir el dret de decidir. Diguem-ho clar, senzillament, és una infàmia que es vulgui apel·lar al seny per a evitar la democràcia i negar el dret d’un poble a decidir el seu futur.

Digui el que diguin, el seny no està de part de Rajoy ni dels que proposen vies impossibles. Per sobre dels interessats, els febles, els carregats de prejudicis i els autoanomenats moderats; el seny o el “common sense” és el que va servir per esperonar l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Estats Units i és el mateix que també empara el dret a decidir del poble català. Tinguem, doncs, molt seny per a ser lliures.
 
Pere Torra
 
(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme,  novembre de 2013)

L'epistolari Casals-Trueta, una lliçó de patriotisme i dignitat

Aquest 2013 ha fet 40 anys de la mort del mestre Pau Casals, una personalitat humana, intel·lectual i artística de primer nivell. Per a fer-ne memòria val la pena recuperar el llibre que aplega 79 cartes entre Pau Casals i Josep Trueta, que fa quatre anys va publicar l'editorial ACONTRAVENT. L’obra compta amb sengles pròlegs, no gens negligibles, a càrrec d’Amèlia Trueta -filla del metge- i Marta Casals Istomin, vídua del músic.

En la seva maduresa, amb el prestigi assolit en els seus camps respectius, tots dos van haver de desenvolupar la seva activitat a l'exili, mentre la seva terra era dominada per la dictadura de Franco. Tots dos van continuar lluitant incansablement per a derrotar el règim feixista instaurat a Espanya des de 1939. Van posar el seu talent al servei de la causa de la llibertat de Catalunya i de la democràcia. Especialment remarcable és el compromís públic adquirit per Pau Casals, que va autoimposar-se un silenci que constituïa un gran sacrifici per a un músic com ell. 

Aquest silenci de Casals va tenir una repercussió internacional molt significativa. Com a català, però també com a demòcrata, Casals no acceptava que països d'indiscutible tradició democràtica, com Anglaterra, no combatessin un dictador com Franco, aliat de Hitler i Mussolini: "Els governs de les nacions més responsables ens tracten com a quantitat negligible fins al punt de passar per sobre de la moral, de la justícia, de tots els sentiments humans" (p. 51).

Al llarg de les diverses cartes, resulta molt interessant comprovar també el contrast entre el músic i el metge. En el marc d’una sòlida amistat que es va mantenir tota la vida, Trueta "pressionava" Casals per tal que relaxés la duresa de la seva reclusió i vingués a Anglaterra, almenys amb l'excusa de la invitació al casament de la seva filla amb Ramon Trias Fargas. El metge també creia que la presència de Casals podria servir per atreure simpaties cap a la causa catalana, sinònim de la causa democràtica, entre els dirigents polítics britànics. A més, a Trueta li semblava –en aquell moment– que la tolerància cap a Franco per part de les democràcies occidentals podia afavorir la "moderació" del règim. El llibre cita un fragment de les memòries de Trueta on aquest s'adona, desenganyat i decebut, que Casals l'encertava plenament: «La influència americana, a l'inrevés del que jo li havia escrit, no serví pas de moderació a Franco; sinó que li va permetre de continuar asfixiant el nostre país, suprimint la formació de la joventut catalana i la de tot Espanya, en la tradició vella de mil anys, dins de la catalanitat. Per tant, Casals tingué raó.» (n. 36, p. 114)

El llibre conté molt més que la mera transcripció de les 79 cartes i ofereix valuoses i nombroses informacions sobre els dos personatges i el seu context històric: l'ajut humanitari que va prestar Casals als primers exiliats; la participació de Trueta en la formació del Consell Nacional Català a Londres (“Jo sé com ha impressionat cada vegada que he dit, per ací, que nosaltres no havíem estat víctimes d’una guerra civil sinó d’una derrota nacional” escriurà Trueta a Carles Pi i Sunyer, p. 29); la decepció que els va causar l'admissió de l'Espanya de Franco a les Nacions Unides; la publicació de l'obra The Spirit of Catalonia per part de Trueta, etc. Així mateix, cal destacar la significativa revelació que Pau Casals va arribar a les rondes finals de les votacions per al Premi Nobel de la Pau el 1956, segons que el mateix Geir Lundestad, director de l'Institut Nobel de Noruega, va confirmar al curador del recull. Curiosament, el Nobel de 1956 va quedar desert -no cal tenir gaire imaginació per a suposar quines pressions hi devia haver- i, més endavant, Josep Trueta també va optar al Premi Nobel en l’especialitat de Medicina, igualment sense èxit.

Avui convé recordar la fermesa de Pau Casals i Josep Trueta, que van viure moments molt difícils, ara que hi ha alguns aficionats a obrir vies terceres, encara que incertes, ambigües i presumptament intermèdies, i també apòstols que apel·len a una suposada moderació. Tots dos van mantenir una actitud cívica de gran exigència moral que els feia enfrontar-se al feixisme i a aquells que hi donaven cobertura. Com diu Amèlia Trueta al pròleg, el seu pare i Casals "feien la guerra a la guerra". Per fer això, eren immoderats?

El gran músic català concebia com un deure moral no cedir en el seu compromís de lluita contra la dictadura i en defensa de la catalanitat, de la democràcia i de la pau. Per això, el missatge de Casals resulta de màxima actualitat quan afirma en una entrevista a la BBC emesa al maig de 1952 i que transcriu el llibre (p.109): "Tot el món sap que l'única manera de conèixer la veritable opinió d'una nació és donar-li llibertat de paraula".

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 30, novembre de 2013.
  • Pau Casals i Josep Trueta, Estimat doctor/Admirat mestre. L'esperit d'una amistat en 79 cartes, a cura de Quim Torra, ACONTRAVENT, Barcelona, 2009.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Camí de sirga, 25 anys d'una obra mestra de la literatura catalana

Aquest 2013, farcit de tants aniversaris literaris de gruix, inclou una commemoració molt rellevant que no vull deixar passar per alt. Es tracta dels 25 anys de Camí de sirga, la magnífica novel·la del mequinensà, Jesús Moncada. Entre parèntesis, no perdrem ni un segon a comentar l’ultratge de l’invent del ‘lapao’, a què alguns poca-soltes podrien pretendre adscriure un autor que escriu amb una llengua catalana de gran riquesa i molta expressivitat.

Camí de sirga és una novel·la riquíssima no tal sols en el llenguatge, sinó també en històries i personatges. Té un caràcter coral per on veiem desfilar, entre la gent del poble, llaüters, calafats, minaires, mariners, propietaris, coristes, borratxos, cambrers, etc. De fet, hi ha tanta abundància de personatges que el veritable protagonista és la memòria o el pas del temps, que es manifesta per mitjà de l’acumulació dels records de les coses i les cases que desapareixen, dels secrets que s'esvaeixen, de les persones que moren, de les guerres que sempre retornen, dels amors que marxen, de l’antiga vila de Mequinensa sencera, colgada sota les aigües dels pantans de Mequinensa i Riba-Roja. Records que el vell Nelson, a l’epíleg titulat “Exili sense retorn”, constatarà que com “tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit” (p. 298).

A més de la seva coralitat, la novel·la de Moncada és una obra plena de negacions. Nega el caràcter tràgic i la grandiositat abstracta de la pèrdua de Mequinensa, nega l’oblit del temps passat, nega el sentimentalisme buit, nega la pobresa de la seva llengua, nega la frase curta... Una bona mostra apareix al començament de l’obra quan descriu l’enderroc de la primera casa, que va passar desapercebut: 
“La vila no quedà en suspens, els cors no deixaren de bategar; el soroll no es va estendre com un redoblament fúnebre per carrers i places, no va ressonar per la vall de l'Ebre ni per la ribera del Segre ni pels molls silenciosos ni per les mines mortes, com un anunci de malesa. Va ser un tro breu en una vila tan acostumada a sentir les barrinades de les mines que no va parar-hi esment.” (p. 14)
Aquestes negacions tenen el seu revers afirmatiu, lògicament, perquè la novel·la afirma la vida i el drama concret per a la gent real de la vila, afirma la memòria d'un poble i una gent, afirma la vitalitat del sexe, afirma la seva catalanitat i la riquesa de la seva llengua, afirma un estil basat en frases llarguíssimes com ningú no ha escrit mai en la nostra literatura…

La veu de Moncada és molt personal no tan sols gràcies al llenguatge sinó també a una mirada irònica sobre aquest petit univers situat entre Ebre i Segre. Ens conta múltiples episodis hilarants, que sedueixen el lector contemporani, com els de la primera part, anomenada “Els dies de L’Edèn”, nom que es refereix a un prostíbul; o el cas del “botiguer que ficava els llegums en paperines fetes amb unes làmines velles i groguisses plenes de mamarratxades”, cosa que feia exclamar l’Honorat: «Quin disbarat! Aiguaforts del Goya per embolicar mongetes!» (p. 95).

El lector ja coneix el desenllaç de la població, cosa que la mateixa obra palesa de forma explícita constantment fent una mescla juganera de passat, present i futur: “el futur gloriós del riu i de la vila, proclamat per l'alcalde uns segons abans que l'ona expansiva de l'explosió l'aixequés enlaire i el fes aterrar damunt el jutge de pau, mai no havia d'arribar” (p. 73). Fins i tot la memòria del passat ofereix dubtes sobre la seva utilitat com a base per bastir el futur perquè “potser hauria estat preferible ensorrar les cases amb el que conservaven a dins, fer taula rasa, recomençar sense les velles andròmines impregnades d'altres anys i d'altres vides.” (98)

Gràcies a aquesta novel·la i a d’altres de Jesús Moncada, incloent els reculls de contes, Mequinensa ja ha esdevingut un dels espais mítics de la literatura catalana, al costat de la Sinera de Salvador Espriu, la Barcelona de Mercè Rodoreda, la Feixes de Jaume Cabré, l'Empordà de Josep Pla  o tants altres.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 29, octubre 2013.
  • Jesús Moncada, Camí de sirga, La Magrana, Barcelona, 1988 



diumenge, 29 de setembre del 2013

Victus, el relat de la lluita del poble català per la seva llibertat

“Tots aquells homes i dones haurien pogut no haver pujat mai a les muralles. Haurien pogut quedar-se a casa seva, obrir les portes al tirà. Resignar-se, agenollar-se, implorar per les seves vides. Però no ho van fer. Van lluitar. Tot i ser conscients de les seves diminutes possibilitats, van resistir tretze mesos d'horrors implacables. Morir per llegar una paraula, morir perquè els fills puguin dir a través dels temps, encara que sigui amb un xiuxiueig: «El meu pare va defensar els nostres baluards»” (p. 587). 

Aquest fragment del final de Victus sintetitza el nucli temàtic clau de la novel·la i li confereix un caràcter que depassa les anàlisis estrictament literàries. Intentaré, però, parlar de literatura.

No entraré en el fet que la llengua original de la novel·la sigui el castellà, cosa que segurament es deu a motius comercials, a banda dels personals que tingui l’autor. N’he llegit l’acurada traducció de l’experimentat Xavier Pàmies i l’he sentit molt propera, tot i que el llenguatge de Sánchez Piñol -també en l’original- defuig l’historicisme i recorre a un to modern que, de vegades, resulta poc versemblant per al personatge o el context de l’acció. D’aquesta manera, però, s’assegura l’accessibilitat del lector del segle XXI; com a mostra, veieu com explica la mort de l’emperador Josep I d’Àustria: “Al 1711 un noiet desnerit, un tal Pepet, es va morir. Atac fulgurant de verola i de dret al clot. Aquesta mort va imprimir un gir dramàtic a la guerra i va condemnar tots els catalans a l'esclavitud eterna” (p. 305).

La novel·la té una estructura molt senzilla i es presenta com unes memòries de joventut del protagonista Martí Zuviría, dictades -des de la vellesa en el seu exili vienès- a una tal Waltraud a qui l’autor interpel·la sovint. Encara que Waltraud com a transcriptora és l’excusa per a adreçar-se al lector de forma directa i justificar algunes opcions narratives, per al meu gust, és un recurs metaliterari sobrer i carregós.

A banda del gruix de la descripció històrica, l’obra és una novel·la d’iniciació del protagonista, un antiheroi a cavall entre el Lazarillo de Tormes, Tristram Shandy -amb qui seria contemporani- o el bon soldat Švejk. L’opció per aquest protagonista murri, ambigu i que combat als dos bàndols en guerra, és un dels encerts de l’obra. Naturalment, té poc a veure amb els herois romàntics de Walter Scott o amb la vena sentimental de L’orfeneta de Menargues de Bofarull, encara que Zuviría també queda orfe aviat.

El llibre té tres grans parts anomenades Veni, Vidi i Victus, respectivament. La primera, que se centra en l’aprenentatge de l’enginyeria militar de la fortificació, presenta una certa similitud amb algunes obres d’Umberto Eco o, fins i tot, amb bestsellers amb rerefons històric com El metge de Noah Gordon. L’autor hi exhibeix una feina de documentació sòlida, però el text no aclapara el lector amb dades excessives.

La segona part conté el capítol 10 -més llarg que la majoria- que s'inicia amb la mort de l'emperador austríac i el canvi de situació geopolítica a Europa. Hi trobem un relat vibrant i apassionat de la decisió del Parlament català de resistir. De fet, el tricentenari és més aquest any 2013, perquè ara fa 300 anys que, tot i abandonats per l'exèrcit Aliat, els diputats catalans van acordar resistir els exèrcits de dos imperis. Així mateix, inclou una anàlisi sobre els caràcters oposats entre els pobles de Castella i Catalunya amb asseveracions contundents com la següent: “¿Què és Castella? Agafeu un erm, poseu-hi una tirania, i ja teniu Castella” (p. 276)

Finalment, la tercera part és Victus, denominació significativa que -com em recordava fa poc l’amiga Montserrat Tudela, filòloga clàssica- no és pas un plural perquè aquest ‘vençut’ fou un: el poble català. Precisament, el llibre posa especial èmfasi a diferenciar el poble ras de les elits catalanes del segle XVIII, que Zuviría designa com a “pendons vermells” (aristocràcia i alta burgesia) i “pendons negres” (clergat). El mèrit de la resistència fou del poble, dels homes i dones esmentats al principi, i no pas d’unes elits massa ocupades a preservar els seus privilegis i a qui el narrador interpel·la sovint: “si la guerra va arribar a la Península al 1705, i fins al 1713 hi va haver vuit anys llargs per fortificar la ciutat, ¿com pot ser que els catalans, que tenien un govern propi, no tinguessin cura de les defenses de la seva pròpia capital?” (p. 346). 

En definitiva, el llibre és amè, divertit (per exemple, em vaig partir de riure amb la hilarant narració de la mort del mariscal Vendôme), està escrit amb molt d’ofici i manté la intriga sobre el desenllaç dels diversos personatges. De fet, tota l’estona el lector pensa que es troba davant d’un relat de “fàcil” trasllat al cinema. Se’n faci una pel·lícula o no, els catalans del setembre de 2013 podem treure profit d’un llibre amb excel·lent informació històrica i que, entre altres mèrits, és capaç de restaurar la figura de general Villarroel. També ens ajudarà a no oblidar que “aquell 11 de setembre de 1714 vam sofrir tant que el dolor va haver de fer cua per entrar-nos a dintre” (p. 579).

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 28, setembre de 2013.
  • Albert Sánchez Piñol, Victus, Barcelona 1714, traducció de Xavier Pàmies, La Campana, 2013.

dimecres, 31 de juliol del 2013

El to espriuà de la carta de Mas a Rajoy

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha enviat a Mariano Rajoy una educada carta en què li demana establir negociacions per a poder organitzar una consulta democràtica al poble de Catalunya sobre el seu futur. El president Rajoy no hi donarà resposta de moment, perquè, segons fonts de la Moncloa, ara mateix, té altres prioritats. S’agraeix la claredat de la presidència espanyola: els catalans mai no són una prioritat a Espanya, sinó més aviat una nosa, un destorb o un problema (i, fins i tot, hi ha qui utilitza paraules més grolleres i afirma que no mereixem res). 

Certament, Rajoy es troba en un moment de dificultat molt remarcable arran de l’escàndol lligat a l’extresorer del seu partit, l’anomenat “cas Bárcenas”. Ho ha empitjorat la seva voluntat d’amagar el cap sota l’ala, de no donar explicacions i anar sempre a remolc del que publiquen els diaris. Com a resultat, Espanya té un president feble, encara menys apte per a negociar res que la mitjana. Segurament la resposta a la carta de Mas serà 'Constitució', és a dir, ‘no!'. I serà ‘no’ al mer establiment de les negociacions, no tan sols al contingut.

Però a mi m’interessa comentar els aspectes formals de la carta del president català. Redactada en ple any Espriu, m’ha semblat veure-hi un cert to espriuà. No tant per la demanda de diàleg, sinó per la retòrica formal utilitzada.

Per exemple, hi ha un moment que Mas utilitza una enumeració de quatre adjectius per a qualificar l’aspiració catalana com a “legítima, pacífica, democràtica i majoritària”. M'han agradat especialment aquests adjectius, que, salvant totes les distàncies, s’acosten als del famós poema de Salvador Espriu al llibre El caminant i el mur, “Assaig de càntic en el temple”. El poema d’Espriu manifesta l’aspiració a la civilització i a la democràcia dels països i la gent del nord, que “és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. Espriu fa servir aquests set adjectius “positius”, que es contraposen als set adjectius “negatius” amb què es qualifica la seva pròpia pàtria, amb què s’identifica el poeta, “covarda, vella, salvatge, pobra, bruta, trista, dissortada”. El nombre set no deu ser arbitrari en un autor com Espriu, aficionat als textos bíblics, hebraics i a la càbala.

Ja em disculparan Espriu i Mas perquè una carta no és un poema i un poema no és una carta. He barrejat coses diferents, contextos, intencions i èpoques diferents. A més, sempre he defensat que la utilització extraliterària d’Espriu ha perjudicat la correcta recepció i consideració de la seva obra. Ara bé, a tots dos textos hi palpita la voluntat de ser nosaltres per a ser millors. La seqüència d'adjectius de Mas descriu l’aspiració de la societat catalana. Una de les seqüències d’adjectius d’Espriu continua recordant que volem exercir el dret a decidir perquè, esperant que sense “desesperat dolor”, volem aspirar a ser nets i nobles, cultes, rics, desvetllats i feliços, sobretot perquè necessitem ser lliures. 

Pere Torra

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, juliol de 2013)

dilluns, 15 de juliol del 2013

100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis

La literatura concentracionària ocupa un lloc molt destacat en el conjunt dels textos literaris europeus de la segona meitat del segle XX. Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme, Imre Kertész, entre altres, són autors de primera fila, que, a partir de la seva experiència personal als camps nazis, han estat capaços de confegir obres de gran qualitat. També la nostra literatura compta amb una gran novel·la, escrita pel manresà Joaquim Amat-Piniella, a partir de la seva llarga reclusió de 4 anys i mig en el camp de Mathausen. Precisament, enguany commemorem el centenari d’Amat, potser massa eclipsat per altres autors també nascuts l’any 1913 com Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Albert Camus.

Des de la nota d’autor que figura a la primera edició de 1963 de K.L. Reich, Amat-Piniella aborda la qüestió de la dificultat de dir i comunicar les atrocitats patides al camp de concentració i justifica l’opció pel gènere novel·lístic perquè “ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”. Un problema semblant expressa també Jorge Semprún a Quel beau dimanche! en què es demana “¿De qué experiencia podías hablarles, si no tenías más experiencia que transmitir que la de la muerte, es decir, la única cosa que, por definición, no podías haber vivido, que únicamente otra persona podía haber vivido?” (p. 269, Aquel domingo). La literatura, l’art, esdevé, doncs, l’instrument més apte i amb més capacitat per reflectir unes vivències que manifesten la màxima degradació de l’ésser humà.

A K.L. Reich, Amat-Piniella reïx plenament en l’objectiu de fer presents les terribles experiències als camps nazis, i alhora evita fer-ne una crònica que podria resultar massa freda i estadística. No obstant això, a diferència de la majoria de les obres dels autors citats (Sense destí de Kertész o Quel beau dimanche! de Semprún, per exemple), l’autor opta per un narrador omniscient en 3a. persona, probablement per beneficiar-se de l’objectivitat, polivalència i eficàcia d’aquesta tècnica, que permet oferir la perspectiva de diversos personatges.

Com altres autors que han escrit sobre els camps nazis, Amat-Piniella és capaç de recórrer a una elegant ironia en nombroses ocasions. Per exemple, en descriure els projectes del comandant del camp, Hans Grupper: “D'organitzar un camp havia demostrat saber-ne, i ell en construiria un on els enemics del nacional-socialisme moririen millor que en qualsevol altre” (p. 37-38); en referir-se al fred que passaven els reclusos: “Les matinades austríaques són sempre fresques, àdhuc les del mes de juny, i més encara si es tracta de sortir al carrer nu de pèl a pèl a les sis del matí” (p. 68); en explicar el funcionament del bordell, “el SS organitzador repartia els números a l'atzar, procurant només igualar la feina de cada dona. Quatre homes diaris per a cadascuna i quinze minuts per a cada home. Una hora de "treball" cada jornada, dos marcs de guany i garantia absoluta contra les grans passions amoroses” (p. 89)

A més, la novel·la d’Amat-Piniella excel·leix en la descripció d’elements habituals en els textos d’aquesta temàtica: la humiliació i la pèrdua d’identitat amb l’epilació i els uniformes, les tortures i la violència arbitrària, la fam i les malalties, les estrictes jerarquies i la sofisticada gradació de privilegis al camp, la persistència de la pudor de cuir cremat de la xemeneia del forn crematori, la instal·lació grotesca d’una casa de putes dins del camp, la divisió entre els diferents grups de presoners, la capacitat organitzativa dels presos comunistes, el sentiment de culpa del supervivent, les execucions públiques dels fugitius, el caos inicial de l’alliberament -descrit magistralment en el brillant capítol final-, etc. Com sintetitzarà amb habilitat Werner, “vivim en un lloc on el crim és una consigna patriòtica” (p. 86).

Per als escèptics sobre la literatura, obres com K.L. Reich són una demostració de la seva utilitat. Al segle XXI, a Catalunya, la lectura de K.L. Reich resultarà un malson només per als ignorants de la història i els interessats en l’oblit -o ambdues coses alhora-, per no esmentar els ximples que banalitzen l’horror del feixisme i el nazisme. Per a les persones civilitzades, K. L. Reich és un luxe que, a més d’inscriure la literatura catalana dins de la millor tradició de la literatura concentracionària europea, permet situar les coses al seu lloc i homenatjar aquells que van patir de debò els camps nazis. I no oblidem encara que l’alliberament dels camps nazis no va significar la llibertat per als homes de la generació d’Amat-Piniella, que van haver de retornar a un país en mans d’un sanguinari dictador que s’havia imposat per les armes.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 27, juliol de 2013 
  • Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich, Club editor, 4a. edició, Barcelona, 1979 [1963]. 

divendres, 28 de juny del 2013

Alá Superstar, la contundència del conflicte d'identitats

Aquesta és una novel·la que va causar un fort impacte en el moment de publicació a França perquè posava en qüestió molts dels valors en què es fonamenta la societat francesa, el que podríem anomenar el French way of life: uns valors associats al republicanisme i caracteritzats per l'igualitarisme de base uniforme, la llengua i cultura franceses, la delegació de la representació política en un Estat fort, una laïcitat profunda, ...

Aquests valors tenen com a contrapartida la renúncia a determinats trets identitaris connotats per raó de llengua, religió, cultura. No es tracta de compartir la grandeur del projecte polític francès, però és inconcebible donar prominència a aspectes personals específics que no encaixin amb els valors indicats (impossible viure a França sense parlar francès, inaudit demanar a l'Estat consideració a valors religiosos, anti-republicà no manifestar plena adhesió als principis constituents de l'Estat, etc.).

El rebuig d'una identitat algeriana

Alá Superstar recorre, amb gran encert, a la primera persona per fer arribar al lector de forma directa les impressions de Kamel, un jove, nascut a Algèria, però que ha passat gairebé tota la seva vida a França. Kamel exhibeix una veu que és un devessall narratiu aclaparador, amb la qual mostra la seva percepció pessimista i depriment respecte el país d’origen familiar, que tan sols és el del seu pare. Algèria, per a ell, és més un país “per morir” en què no hi floreix res llevat de les tombes.
Nací en Argelia hace diecinueve años. Mi padre se llama Mohamed, como todos.[...] sólo por cosa de un año no nací en Évry, así que en eso del show bisnes controlo mucho, (10) 
Pero la diferencia con Nueva York es que Argelia es la clase de país que te apetece más morir por él que vivir en él, algo así como Chechenia o así, pasa también lo mismo con algunas tías [...] (94)
Yo nunca he puesto los pies en Argelia y cuando hablo es en segundo grado, y no es que esté en contra de mis raíces, sino sólo que mis ramas no aguantarían el sol porque allí no florece nada, sólo las tumbas (95)
Així mateix, Kamel resulta molt contundent quan es compara amb el seu pare en afirmar, de forma directa, que ell i el seu pare no parlen la mateixa llengua.
De todas maneras, aunque tu padre tenga algo que decirte lo tiene chungo porque tu y él no habláis la misma lengua, eso que hay que agradecerle a la integración. (58)
A la pràctica, l’únic progenitor amb què Kamel conviu, el seu pare, esdevé el correlat invers a ell.
[...] pero yo tranquilo porque soy francés por mi madre, en contra de lo que le pasa a mi padre que dejó de ser francés en 1962, igual que la Argelia de ese mismo nombre. (92)
La discriminació colonial patida pels pares també marca distàncies amb els fills i genera un lògic ressentiment, com li ocorre a Kamel.
Mi padre nació en el 52, o sea, cuando el invento ese de la independencia tenía diez años justos, pero hasta esa fecha, como indígenas musulmanes que eran, mi padre y sus padres eran unas submierdas bajo el gobierno de la República y mi padre me ha contado que por entonces Francia los llamaba «súbditos indígenas» que era lo contrario de los «ciudadanos franceses» que vivían de puta madre y tenían derecho de voto por ser FDS, y además no era un nombre lógico porque a los súbditos de marras los trataban peor que a esclavos y hasta había unas instrucciones de funcionamiento que se llamaban «Código del Indígena» y mi padre me ha dicho que eran unas leyes especiales sólo para los moros, [...] (93)

La problemàtica de la identitat francesa

Kamel, tot i haver nascut a Algèria -de forma gairebé accidental, segons la seva explicació-, identifica França com el seu país i reivindica el fet que ell és fill d’una francesa d’origen. És significatiu que el personatge oposi el sol d’Algèria a la manca de sol de París, un fet que constitueix molt més que una mera diferència climàtica.
[...] me limité a no reírme y a contestar que mi padre también es un emigrante que viene de un país con mucho sol y que yo soy un francés que viene de un extraradio sin sol [...]. Por lo visto no había pillado bien que yo era moro porque salgo a mi madre que era de procedencia no problemática, de Charente. (45-6)
Si, d’una banda, més val oblidar les pròpies arrels del país d’origen familiar, tampoc França, com a nou país, no ofereix perspectives per a aquells que, segons afirma ell mateix, són de “procedència problemàtica”:
Pero a los árabes les cuesta menos entrar en Al Qaeda que en TF1 por aquello de las cuotas de pantalla. Así que yo, por ser un chaval de procedencia problemática, tengo el porvenir chungo a nivel artístico. (9)
Tot i que Kamel identifica França com el seu país, no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta, per la qual cosa arriba a plantejar el trencament amb les seves arrels per a poder aspirar a un futur millor.
Así que estaba diciendo que voy a romper con mis raíces y si quieres que te diga la verdad, me la trae floja, porque a mí lo que me interesa no son las raíces, son las ramas. Como ya dije antes lo importante no es de dónde vienes, sino a dónde vas. (35)
En canvi, quan qualifica Algèria com “mi patria querida”, en realitat Kamel està fent servir la ironia.
[...] los fijos, los de plantilla, no hablan con los periodistas, los degüellan, como pasa en Argelia, mi patria querida. (16)

L'intranger, una identitat en conflicte

Com que, ja des del primer moment, Kamel s’autoqualifica com a problemàtic, a causa del seu origen, acaba inventant el terme intranger, per definir la seva identitat. En fer-ho, aprofita per fer referència a L'estranger o L'estrany d'Albert Camus:
[...] el azul del mar al volver la esquina de todas las calles de Argel, no, aquí voy en barrena, eso es de El extranjero de Camus, lo leí en el cole, hay que ver cuánto me gustó ese libro de tanto como el tío ese escribe a base de pies negros, en estilo total de allá, y además después a ese libro empecé a llamarlo yo El intranjero, que es una palabra que me inventé i que si no eres de procedencia problemática no puedes entender, pero te lo voy a explicar, sólo quiere decir que eres un extranjero en tu propio país, pero no me preguntes si el país de marras es Argelia o Francia, venga, digamos Argelia francesa en vista de que es algo de aquí y de ahora como dice mi padre, [...] (156)
El llenguatge de la novel·la, amb aquesta veu directa de Kamel, mostra l'eficàcia del recurs a la primera persona narrativa. Algú l'ha arribat a comparar amb Céline. No sé si la comparació és encertada, però gràcies a aquest estil de llengua viu i amb molta proximitat a l'oralitat -servida en la versió castellana en una traducció molt perspicaç de María Teresa Gallego- es pot accedir al conflicte identitari que pateix Kamel. No cal dir que a ningú li agrada ser tractat com a estranger en el seu propi país. El terme intranger que inventa Kamel s'ajusta molt bé  per a descriure la seva identitat, però no es tracta d'una identitat de síntesi, superadora de les dificultats de les altres, sinó d'una identitat conflictiva o, més ben dit, en conflicte amb el seu entorn, que, encara que proclami drets teòrics, és incapaç de generar perspectives que contribueixin una adhesió lliure a un projecte de comunitat.

Pere Torra

  • Y.B., Alá Superstar, traducció de María Teresa Gallego Urrutia, Barcelona, Anagrama, 2006.

dissabte, 8 de juny del 2013

Instants abans d’assolir l’Estat

El passat mes de maig l’escriptor israelià Amos Oz va obtenir el prestigiós Premi Franz Kafka que atorga l’associació que porta el nom del cèlebre autor de Praga. Oz és un autor de gran prestigi, molt guardonat internacionalment, tot i que encara esperem que l’acadèmia sueca es decideixi d’una vegada a atorgar-li el Premi Nobel de Literatura, per al qual ha optat en diverses ocasions. Fins i tot, entre nosaltres l’any 2004 va obtenir el Premi Internacional Catalunya, si bé -fent una d’aquelles coses tan catalanes de voler quedar bé amb tothom- ho fou amb caràcter ex aequo amb el filòsof palestí Sari Nusseibeh, de qui no discuteixo els mèrits, malgrat que se l'ajunta amb l'escriptor israelià.

L’últim llibre publicat en català de l’escriptor israelià és La muntanya del Mal Consell, que inclou tres relats que es caracteritzen per explicar històries situades a Jerusalem poc temps abans de constituir-se l’Estat d’Israel, al final del mandat britànic sobre aquest territori. La unitat temàtica d’aquests relats es veu encara més reforçada en els dos primers, els quals són narrats amb la perspectiva d’un infant, encara que només en el segon apareix un narrador en primera persona.

El primer relat, que té el mateix nom que el conjunt del recull, és un text amb forts elements autobiogràfics: vivències d’un infant nascut a Jerusalem que comença a desvetllar-se cap a l’adolescència just quan s’ha acabat la segona Guerra Mundial; la figura d’una mare incapaç d’adaptar-se a la duresa del país i alhora de renunciar a les seves arrels poloneses; uns pares immigrats a Palestina des del centre d’Europa a principis dels anys 30 (“la Rut i en Hans es van casar a Jerusalem el dia que Hitler va declarar a Nuremberg que volia la pau i l'entesa, i que detestava la guerra”, p. 34); l’ingrés de l’infant en un quibuts, etc. L’autor reflecteix la confrontació d’ambdós progenitors, metàfora de les contradiccions de la creació de l’Estat hebreu: “el pare solia dir que les boniques terres ens havien vomitat aquí amb un odi cec i que per això ens construirem nosaltres mateixos una terra mil vegades més bonica. Però la mare deia que aquesta terra era el pati del darrere i també deia que mai no hi haurà ni un riu, ni una catedral, ni un bosc” (p. 25).

Al segon relat, “El senyor Levi”, retrobem les peripècies d’un infant, Uriel, que fa amistat amb un veí, Ephraim, que lluita amb la resistència contra els britànics. Oz retrata molt bé el patriotisme impetuós i ingenu de l’infant: “Quan, finalment, es creés l’Estat hebreu, ens llevaríem tots i aniríem a les valls i als camps oberts. Durant tot l’estiu, viuríem a les casetes dels vigilants enmig dels horts. Galoparíem amb els nostres cavalls cap a les fonts i els rierols, duríem els ramats a pasturar. Deixaríem Jerusalem a la seva sort, a les mans dels devots” (p.140).

Aquests aspectes ja apareixien a Una història d’amor i de foscor, la magnífica obra autobiogràfica d’Amos Oz que resulta encara més dramàtica. Cal tenir present que la mare de l’escriptor -afectada per fortes depressions- es va suïcidar quan ell tenia dotze anys. En el primer relat també es narra la pèrdua de la mare, però no pas per suïcidi sinó perquè fuig amb un amant, que -irònicament- resulta ser membre de les forces d’ocupació britàniques.

L’univers literari d’Amos Oz està poblat d’uns personatges entranyables, profetes, somniadors i excèntrics. Resulta hilarant, per exemple, el poeta Nehamkin, pare d’Ephraim. Els d’aquest recull -com l’autor mateix- participen en la construcció de l’Estat d’Israel, que fou precedida per un període de crisi i penalitats: “Gairebé tots estaven convençuts que aquella mala època aviat s'acabaria; que s'establiria un Estat hebreu, i que tot milloraria. Ja havien suportat amb escreix la seva dosi de patiment” (p. 84). Esperem que els llibres presents d’alguns autors catalans coincideixin amb aquesta obra d’Amos Oz, almenys, en el fet de ser escrits poc temps abans de la constitució del nostre Estat català.


Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 26, juny 2013.
  • Amos Oz, La muntanya del Mal Consell, traducció de Núria Parés, Barcelona, La Magrana, 2012.

divendres, 7 de juny del 2013

La bellesa d’un diumenge d'hivern en un camp de concentració (i 7)

Semprún, un escriptor davant del segle XX 

Tot i que la traducció de Javier Albiñana és molt correcta globalment, crec que erra el tret en el títol de l’obra per dos motius: d’una banda, perquè elimina l’adjectiu “beau” amb què es qualifica, irònicament, el diumenge objecte de la narració com a bonic o bell; el segon motiu és l’eliminació del signe d’exclamació, que rebaixa la força i l’espontaneïtat de l’enunciat que va emetre Fernand Barizon, company de reclusió al camp de Buchenwald. Per la meva banda, he titulat aquesta sèrie d'entrades “La bellesa d’un diumenge en un camp de concentració”, precisament, per tal de posar èmfasi en la càrrega irònica que perseguia l’autor en emprar l’expressió del títol original francès. Alhora també és important recollir la naturalitat i l’espontaneïtat de l’exclamació de Barizon, una naturalitat que també es contradiu amb el context en què fou formulada: un fred matí d’hivern en un camp de concentració.

Un dels aspectes cabdals de l’obra és justament el relat de Semprún sobre la seva vida en el camp de concentració. Hi ha un moment de l’obra en què el narrador explica que l’any 1979 l’havien convocat a una taula rodona per a explicar la seva experiència al camp de concentració de Buchenwald. Poc abans de posar-se a parlar, s’adona de les seves dificultats per a prendre la paraula i ho expressa en els termes següents:
¿De qué experiencia podías hablarles, si no tenías más experiencia que transmitir que la de la muerte, es decir, la única cosa que, por definición, no podías haber vivido, que únicamente otra persona podía haber vivido? (260)
Com es pot comprovar, doncs, Semprún és perfectament conscient que l’autèntica experiència dels camps és la de la mort, cosa que, per definició, ell no pot comunicar. Per això no se sent prou legitimat per a parlar dels camps i al llarg de tot el llibre fa present aquesta dificultat directament.

Però Quel beau dimanche! és sobretot el relat d’una vida o -dit amb més precisió- d’uns determinats episodis d’una vida. Precisament per això, l’autor confessa -adreçant-se a si mateix en segona persona- les seves dificultats per a dur-lo a terme, atès que es tracta de “pura y simplemente tu vida”:
Quizá ocurría pura y simplemente que aquel manuscrito inacabado, tantas veces revisto, reescrito, olvidado, redescubierto, en el transcurso de los años, y que parecías incapaz de dominar, era pura y simplemente tu vida. ¡Y claro, no ibas a poner punto final a tu vida! No ibas a poner punto final a la memoria de los campos, era imposible, por supuesto. Quizá no conseguías terminar aquel relato porque era, por definición, interminable, porque la palabra “fin”, aunque lograras algún día escribirirla, sólo sancionaría irrisoriamente la interrupción provisional de un texto -de una memoria- que reemprendería al punto su labor, abierta o subterránea, explícita o solapada. (251)
Per a fer l’anàlisi de la relació entre la narració de la vida i la vida narrada, ha estat útil recórrer a les concepcions de Paul Ricoeur sobre el temps i la narració. Aquest plantejament permet prendre consciència que és per mitjà de la narració que una vida adquireix un ordre, una coherència i es pot comprendre. Per això un filòsof com Odo Marquard arriba a reconvertir el cèlebre cogito ergo sum de Descartes en un “narro, per tant existeixo”. En certa mesura, això és el que fa Semprún en aquest llibre, explicar -o explicar-se a si mateix- diversos episodis decisius de la seva vida reordenant els esdeveniments passats, expressant els records des d’un temps posterior i tornant-los a recordar contínuament per tal de poder donar-los una existència i reconstruir-ne el sentit. 

L’excusa de la frase de Barizon, una petita anècdota viscuda al camp de Buchenwald per l’autor, jove estudiant de filosofia comunista que hi fou deportat, serveix a Semprún per a trenar una obra densa i complexa, amb un contingut molt ric. Del conjunt del relat n’emergeix la figura d’una personalitat intel·lectual que, narrant la seva vida, fa una denúncia dels més dramàtics esdeveniments del segle XX: el nazisme i l’estalinisme, amb la creació dels camps de concentració. 

Tot això l’autor ho du a terme sota l’advocació d’una frase de Milan Kundera amb la qual Semprún encapçala el llibre, que resulta molt eloqüent de les intencions de l’autor: “...la lluita de l’home contra el poder és la lluita de la memòria contra l’oblit.” La lluita contra el poder a què fa referència aquesta citació de Kundera és la lluita contra els totalitarismes del segle XX -el nazisme i el comunisme estalinista- que s’ha de dur a terme amb la memòria, amb la recuperació i la narració del passat. Semprún hi lluita, amb aquesta obra, Quel beau dimanche!, i amb tota la seva escriptura.

Pere Torra

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (6)

L’experiència del camp de concentració 

Un dels aspectes destacats de Aquel domingo és la narració de l’experiència al camp de concentració de Buchenwald del qual Semprún fou un dels supervivents. L’autor té tota l’autoritat per descriure aquesta experiència, encara que ell mateix manifesta un sentiment de culpa pel fet de considerar que l’autèntica experiència dels camps era la de la mort, de la qual ell no pot parlar lògicament.

En primer lloc, crida l’atenció la narració dels sorprenents instants de “felicitat” viscuts a Buchenwald, que el narrador arriba a qualificar hipèrbolicament de “paradís”.
Pedimos que nos calienten un vaso de ese brebaje negruzco del que siempre hay un gran bidón disponible. Y bien sabemos que eso es ya un privilegio exorbitante en relación con la situación de los demás deportados. Un vaso de líquido negruzco, silencio, ningún SS a la vista, la posibilidad de descabezar un sueñecillo, un cigarrillo compartido: ¡si es el paraíso! Bien sabemos que es el paraíso. (238)
La descripció d’aquests moments de felicitat o nostàlgia dels presoners dels camps també els trobem en l’obra d’un altre supervivent de Buchenwald, l’escriptor hongarès i premi Nobel, Imre Kertész. A la novel·la Sense destí, György, el protagonista, s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald des d'un altre camp on havia estat unes setmanes. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic”, malgrat la irracionalitat d’aquest desig. La sopa de pastanaga de què parla Kertész és molt semblant al “líquido negruzco” de què parla Semprún. L’obra de Kertész és molt explícita en aquest aspecte i es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més”. [Vegeu KERTÉSZ, Imre. Sense destí. Traducció d’Eloi Castelló. Barcelona: Quaderns crema, 2003, p. 186 i p. 258, respectivament].

Un element característic de l’experiència al camp de concentració que Semprún descriu amb precisió són les relacions d’estricta jerarquia, no tan sols entre els guardians i els reclusos, sinó també entre els diversos tipus de presoners.
Existe la jerarquía, qué duda cabe. Entre el suboficial de las SS Kurt Kraus y el número 44.904 media toda la distancia del derecho a matar. (14)
Meniers es muy estricto en cuestiones de protocolo [...]. Para él, lo primero son los alemanes. Y aún, hay que matizar. Cuando dice alemanes se refiere a los alemanes del Reich, a los Reichsdeutsche. A los demás alemanes, los de las minorías alemanas en los países vecinos del Reich, los alemanes de los Sudetes, de Silesia, de los países bálticos, por ejemplo, en una palabra los Volksdeutsche, los tiene en menor estima. La administración SS también, como es obvio. Únicamente los Reichsdeutsche, por ejemplo, tienen derecho a pases para el burdel. El burdel es una institución reservada a los alemanes del Reich. Ni los extranjeros, ni siquiera los Volksdeutsche tienen derecho a pases para el burdel. No se puede echar un polvo, oficialmente, cuando no se es alemán del Reich. (243-3)
Los comunistas alemanes que ocupan los puestos decisivos de la administración del campo —decanos, kapos, jefes de block, capataces, Stubendiest, Lagerschutz— son además hombres capaces, trabajadores encarnizados, gente con un notable sentido de la organización. Puede confiarse en ellos para hacer que funcione la máquina. (195)
Un altre aspecte rellevant que caracteritza l’experiència de la reclusió al camp de concentració és la modificació del llenguatge que s’hi produeix. Com és sabut, Semprún, precisament, va poder gaudir d’una posició d’un cert privilegi no tan sols per la seva filiació comunista sinó també pel fet de parlar alemany, cosa que li va permetre accedir a l’oficina de l’Arbeitsstatistik. Conèixer la llengua i esmentar Goethe també juga un paper decisiu perquè el guàrdia de la SS no etzibi un tret al narrador. L’autor assenyala les tres “paraules importants“que, necessàriament, cal saber dir en alemany i que corresponen a la miserable realitat del camp de concentració:
Se dice Scheisse, Arbeit, Brot, todas las palabras importantes se dicen en alemán. Pan, trabajo, mierda: todas las auténticas palabras. (23)
Finalment, un darrer aspecte que sorprèn molt és el peculiar comportament dels presoners russos en els camps de concentració. Cal tenir present que una de les citacions inicials que encapçalen el llibre és de l’autor rus, Aleksandr Solženicyn, que posa de manifest el patiment dels russos en els camps alemanys, un patiment que Semprún coneixia de primera mà:
Tanto en los campos rusos como en los alemanes, los rusos se llevaron la peor parte. Esta guerra nos ha demostrado que, pensándolo bien, no hay nada peor en este mundo que ser ruso. ALEXANDR SOLZHENISTSIN (7)
Malgrat la gravetat dels esdeveniments que acabaven amb la mort dels presoners russos, l’autor tracta amb humor les impetuoses i desorganitzades fugues dels russos a la primavera:
Apenas llegaba el buen tiempo, los rusos que trabajaban al aire libre en la reparación de carreteras o vías férreas, en las explanaciones, en la cantera, dondequiera que fuese, se daban el piro. (114)
Pere Torra

dijous, 6 de juny del 2013

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (5)

El discurs intel·lectual i la crítica al comunisme

El llibre recull i cita molt diversos autors al llarg de l’obra. Cal recordar que la seva escena inicial remet a l’arbre de Goethe, un arbre situat en un espai on se suposa que Goethe havia tingut algunes de les converses transcrites per Eckermann en el bosc d’Ettersburg, prop de Weimar, on es va construir el camp de Buchenwald. Aquestes referències a textos i autors literaris permeten a Semprún elaborar un discurs intel·lectual molt característic de la seva obra.

Són especialment abundants les referències que permeten posar de manifest l’engany del comunisme estalinista i revelen els abusos del gulag. Entre els principals autors i obres a què recorre Semprún, cal destacar-ne els següents: Varlam Xalàmov (Relats de Kolima), Aleksandr Solženicyn (Un dia a la vida d’Ivan Denissovitx, Arxipèlag Gulag), Gustaw Herling-Grudziński (A World Apart: The Journal of a Gulag Survivor), Franco Fortini (Del disprezzo per Solgenitsin). 

L’autor comenta i reprodueix diversos textos d’aquests autors i obres, cosa que li permet bastir un sòlid discurs intel·lectual de denúncia del comunisme. En aquest punt, el llibre s’acosta més a una obra d’assaig, que no pas al relat autobiogràfic. L’autor va desgranant les obres que esmenta i en destaca la importància. Precisament, en una entrevista que va concedir l’autor poc temps després de la publicació del llibre, Semprún reconeixia que la idea li va sorgir arran de la lectura de Un dia a la vida d’Ivan Denissovitx:
Dès la lecture de Ivan Denissovitch, l’idée m’est venue de parler d’un dimanche, mais pas de n’importe quel dimanche. D’abord, ce jour-là, il neige et la neige est une vérité des camps allemands comme elle est une vérité des camps russes. Ensuite, le dimanche à Buchenwald était le jour le plus insupportable parce que nous n’avons rien à faire de 2 heures de l’après-midi à 10 heures du soir, l’heure du couvre-feu en hiver. Il y avait bien des réunions politiques, culturelles, l’orchestre du camp jouait: cela donnait à cette journée l’allure des dimanches provinciaux, mais contribuait à rendre l’atmosphère plus lourde, plus difficile à assumer.
[BERNARD, Géniès. "L’expérience de J.Semprún à Buchenwald. Entretien avec l’auteur". Quinzaine Littéraire, Revue n° 321, 16-03-1980]
Aquesta crítica al comunisme és molt dura sobretot amb els camps de concentració que els soviètics van continuar mantenint en funcionament, un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Sens perjudici que aquesta denúncia resulti plenament merescuda, la seva duresa sense concessions probablement té a veure amb el fet que Semprún havia militat en el comunisme i, per tant, també havia de lamentar la utilització espúria que s’havia fet de la seva ideologia:
[...] eliminar asimismo la culpabilidad que yo experimentaba por haber vivido en la insulsa inocencia del recuerdo de Buchenwald, inocente recuerdo de haber pertenecido al campo de los justos, sin duda alguna, siendo así que las ideas por las que yo creía luchar, la justicia por la que pensaba combatir, servían en el mismo momento para justificar la injusticia más radical, el mal más absoluto: el campo de los justos había creado y dirigido los campos de la Kolyma. (134)
A World apart es sin duda uno de los relatos más alucinantes, en su sobriedad, en su compasión contenida, en la sobria perfección de su articulación narrativa, que jamás se ha escrito sobre un campo estaliniano. (326)
Fins i tot l’autor arriba a afirmar que els camps nazis s’ajusten molt més al model de societat estalinià que no pas al del capitalisme:
De hecho, los campos nazis no eran el espejo deforme de la sociedad capitalista -aun siendo el producto de la lucha de clases, o más bien el resultado de la suspensión violenta de esta lucha por la arbitrariedad fascista-, eran un espejo bastante fiel de la sociedad estaliniana. Y en un campo como Buchenwald, en donde los políticos, y de modo particular los comunistas, ocupaban lugares privilegiados, la fidelidad de aquella imagen te parecía terrorífica. (364)
Lògicament, Stalin és objecte de la denúncia més forta, atès que, per a l’autor, va tenir la responsabilitat de destruir la innocència de la seva memòria:
Pensaba que Stalin había sido, él solo, como un inmenso campo de concentración, como una cámara de gas ideológica, como un horno crematorio del Pensamiento Correcto: seguía matando aun después de su desaparición. Pensaba sobre todo que Stalin destruía la inocencia posible de nuestra memoria. (163)
A més de la crítica al comunisme a causa del gulag, l’obra no estalvia referències crítiques al partit comunista.
Decíamos que era preferible equivocarse con el partido que tener razón fuera de él o en su contra. Porque el partido encarnaba la realidad global, la razón histórica. Un error del partido tan sólo podía ser parcial o pasajero. El mismo curso de la historia lo rectificaría. (74)
La familia es el partido. Por múltiples razones, a veces claras, históricamente determinadas, por tanto fáciles de desentrañar, y otras veces mucho más oscuras, los comunistas españoles han evitado durante mucho tiempo el designar por su nombre al partido, el nombrarlo como partido, aun entre ellos, en conversaciones privadas y alejadas de cualquier oído indiscreto y posiblemente malevolente: el oído del enemigo, en definitiva. (122)
La crítica al marxisme, que l’autor veu reduït a un aparell retòric de justificació de qualsevol cosa per injustificable que sigui, és especialment incisiva. A més, cal destacar el mèrit que l’obra fou publicada el 1980, nou anys abans que la caiguda del mur de Berlín constatés el col·lapse dels règims comunistes als països de l’Est.
Pero, ¿por qué había de ser marxista el informe secreto de Jruschov? ¿Qué es el marxismo? Si me atengo a los textos que hoy en día invocan al marxismo, y cualesquiera que sean las contradicciones entre las interpretaciones de la Doctrina, el marxismo parece ser –el de Brézhnev como el de Linhart, el de Deng Xiaoping como el de Althusser, el de Lecourt como el de Marchais– una actividad ideológica cuya función esencial consiste en elaborar conceptos capaces de ocultar la realidad, de mitificar la historia, de escamotear el burdo impacto de los hechos históricos. El marxismo parece reducido a no ser ya sino el arte y la manera de justificar el curso de las cosas. (306)
De modo que volvamos a la pregunta ya planteada: si el marxismo es esa cloaca académica que conocemos, ese miserable fumadero de opio ideológico, ese carnaval de conceptos, ¿por qué el informe secreto de Jruschov había de ser marxista? ¿No bastaba que fuera cierto? (306-307)
Pere Torra 

(anterior) (continua)

dilluns, 3 de juny del 2013

La bellesa d’un diumenge d’hivern en un camp de concentració (4)

Identitats i individu

L’autor, de forma reiterada, recorda i fa conscient al lector que ell, com a narrador, està explicant-li una història ja passada i va afegint petites capes o fragments d’informació de diversos períodes. La narració es va repetint, però alhora va avançant progressivament, amb l’addició de nous aspectes al costat de la reiteració i ampliació de fets ja contats. En el recorregut anem coneixent també les diverses condicions i identitats per les quals va passant el narrador: el membre de la resistència francesa, l’estudiant de filosofia comunista, el presoner número 44.904 a Buchenwald, el lluitador clandestí, l’escriptor madur que viatja i fa conferències, etc.

Una de les característiques de la identitat del narrador-protagonista de l’obra és el seu caràcter anòmal o no convencional. Així, per exemple, com a estudiant comunista que és deportat a Buchenwald, constitueix una “anomalia” d’acord amb els estereotips establerts:
Nunca, no, nunca jamás, le había enviado la organización del partido a un estudiante de filosofía para que lo metiera en la oficina del Arbeitstatistik. Yo notaba perfectamente que se preguntaba cómo podía un estudiante de filosofía ser realmente comunista. (46-47)
En algunes ocasions, aquesta identitat personal de l'autor, anòmala o anticonvencional, arriba a posar de manifest certa contradicció amb la seva afiliació comunista com passa amb "els seus bons antecedents socials”:
Se pregunta cómo me las he arreglado, pese a mis buenos antecedentes sociales, para encontrarme aquí, con todos estos golfos, estos terroristas, en el lado malo de la barrera, vamos.

He de confesar que mis orígenes sociales están empezando a joderme. O más bien, el modo de utilizarlos contra mí, el modo que tiene la gente de tirármelos a la cara. (178)

Ben sovint, però, es pot constatar que aquesta multiplicitat de noms i d’identitats fan que l’autor es vegi a si mateix com a resultat del somni d’algú altre o, fins i tot, considera que ell mateix no ha arribat a ser res, com si les terribles vicissituds que li ha tocat viure haguessin suspès el temps i la seva evolució com a persona.
[...] no era el mundo que me circundaba, en definitiva, lo que se me antojaba irreal. Lo era yo, aparentemente. Era mi memoria la que me arraigaba en la irrealidad de un sueño. La vida no era un sueño, ¡ni mucho menos!, lo era yo. Y lo que es más: el sueño de alguien muerto tiempo atrás. [...] esa certeza serena y totalmente desesperada de no ser sino el fantasma soñador de un joven muerto tiempo ha. (133)
Aquel día, tratando de resumirle a August tu vida en Buchenwald, tuviste la impresión que no habías llegado a ser nada, de que habías seguido siendo sencillamente lo mismo que a los veinte años, lo que era escandalosamente poco dialéctico. (189)
Aquesta dissolució de la identitat que pateix el narrador introdueix la problemàtica de la veritat. Un cop més podríem recórrer a Ricoeur per tal d’entendre bé aquest aspecte, atès que la narració, a més de fer que el temps esdevingui “temps humà”, és autònoma i té les seves pròpies regles. L’autor mateix també hi reflexiona en el text i, tot citant el cas de Fabrice, el protagonista de La cartoixa de Parma de Stendhal, defensa la necessitat d’inventar una mica per donar sentit i coherència al conjunt del relat “sobretot per a les coses que passen a un mateix”:
Me ha ocurrido inventarme algunas cosas, en este relato. No se llega nunca a la verdad sin un poco de invención, eso todo el mundo lo sabe. Si uno no se inventa un poco la verdad, pasa a través de la historia, sobre todo la que le ha ocurrido a uno mismo, como Fabricio a través de la batalla de Waterloo. La historia es una invención, e incluso una reinvención perpetua, siempre renovable, de la verdad. Por otra parte, el propio Fabricio es una invención de Beyle. (345-6)
La invenció, la creació del text narratiu és la raó de ser mateixa de l'escriptor. Semprún introdueix aquesta reflexió metaliterària, de la mateixa manera que, al llarg de tot el llibre, va reiterant que està explicant els records d'un diumenge d'hivern a Buchenwald. El llibre és molt ric en aquest tipus de discurs autoreferencial, que remet al text narrat i al fet mateix de narrar. Fa pensar una mica en la tècnica d'estranyament que Brecht aplicava al seu teatre èpic, amb la qual es pretén que l’audiència prengui consciència de l'artifici literari i no oblidi que està davant d’un text literari. En el cas de Semprún, sembla que l'ús d'aquesta tècnica obeeixi a la voluntat que el lector no perdi de vista la realitat dels camps de concentració, per mitjà del record continuat i repetit de la realitat particular del camp de Buchenwald l'hivern de 1944 de la qual ell va ser testimoni. Tot i el risc de fer desesperar el lector, a causa de la continuada reiteració d'aquest recurs, l'autor ho fa amb elegància i n’aconsegueix la seva complicitat.

Pere Torra

(continua)