Houellebecq, cronista de la decadència d'Occident

Hauríem de ser capaços de deixar de banda la sacsejada que l'aparició de l'últim llibre d'Houellebecq, Submissió, va causar al gener de 2015 sobre el panorama cultural i literari francès i europeu. La coincidència de la publicació de l'obra amb els dramàtics assassinats de la redacció de Charlie Hebdo ha alimentat la polèmica i deu haver beneficiat les vendes del llibre, però n'ha perjudicat la seva correcta recepció com a artefacte literari de ficció.

Com és prou conegut, la novel·la planteja una història en un futur molt proper (any 2022) en què els ciutadans francesos elegeixen com a president de la República el dirigent d'un partit islamista més o menys moderat. De fet, França esdevé un règim islàmic on es comencen a implantar mesures que trenquen els principis essencials de l'Estat francès contemporani, com ara la separació Església-Estat, la laïcitat com a element definidor, etc. Aquests principis són substituïts per la religió obligatòria a l'escola pública, normes estrictes en el vestir femení, admissió de la poligàmia, relacions estretes amb les monarquies àrabs, etc. A totes dues ribes de la Mediterrània, es configura un projecte polític per bastir una Unió Europea que assoliria dimensions territorials superiors a les de l'Imperi Romà, sobre una base d'uniformitat religiosa islàmica. 

Tots aquests aspectes són cridaners i rellevants, però no constitueixen sinó l'escenari per on transcorre la ficció d'Houellebecq. Aquest escenari és presentat de manera fragmentària, ja que l'objectiu de l'obra va molt més enllà de construir una mera ucronia, que ben sovint és més prop de la distòpia. En primer lloc, cal destacar una encertada veu narrativa en primera persona. El protagonista, François, posa de manifest la seva pròpia decadència personal, que alhora esdevé metàfora de la decadència del conjunt de la civilització occidental. De vegades, recorda una mica el Ferdinand Bardamue de Viatge al fons de la nit, però el pols narratiu de Céline resulta molt més incisiu que el d'Houellebecq, que no deixa de tenir un to frívol. Val a dir que certa frivolitat caracteritza el postmodernisme i, fins i tot, és agraïda pel lector actual (ja se sap que un excés de transcendència embafa). Houellebecq hi recorre de manera freqüent, amb amenitat, sense por a caure en la pornografia. Vegeu-ne una mostra en aquest fragment en què el protagonista s'adreça al seu penis en tercera persona:

El meu penis era, en el fons, l'únic dels òrgans que no se m'havia manifestat mai a la consciència per mitjà del dolor, sinó del plaer. Modest però robust, sempre m'havia servit fidelment; en fi, potser era jo, al contrari, qui era al seu servei, es podia defensar aquesta idea, però en aquest cas la seva fèrula era ben suau: no em donava mai ordres, de vegades m'incitava, humilment, sense acritud i sense ràbia, a fer més vida social. (91)

Així mateix, la novel·la fa abundants referències a Joris-Karl Huysmans, un escriptor de finals del XIX i principis del XX sobre el qual François, professor universitari de literatura, havia fet la tesi doctoral. Desconec completament l'obra de Huysmans, però Houllelebecq en treu suc hàbilment fins al punt de traçar un interessant paral·lelisme tant amb el protagonista com amb la seva època. Pel que llegim a la novel·la, resulta que Huysmans, al final de la seva vida, acaba convertint-se al catolicisme. Aquesta conversió a una religió monoteista com també és l'islam somou François, un home trist, cínic, insatisfet i insegur.

Des d'un punt de vista col·lectiu, segons la novel·la, el començament del segle XX seria semblant al del segle XXI. La crisi del racionalisme i la Il·lustració, i la fi de la primera etapa de la revolució industrial, acabaria desembocant en la Primera Guerra Mundial. De manera més o menys equivalent, al segle XXI també hi ha una crisi de cavall -no tan sols econòmica-, posterior a una revolució tecnològica, i esperem que tot plegat no acabi en un conflicte bèl·lic encara més greu dels que ja tenim. Però Houellebecq no en té prou a comparar el nostre principi de segle amb el principi del segle anterior, sinó que l'assimila a la fi d'una era històrica com la de l'Imperi Romà:

Calia rendir-se a l'evidència: l'Europa occidental, havent assolit un grau de descomposició repugnant, ja no estava en condicions de salvar-se ella mateixa, com no ho havia estat la Roma antiga al segle V de la nostra era. (248)

D'aquesta manera l'autor s'erigeix en una mena de cronista de la decadència de França i, per extensió, d'Occident. Ara bé, tot això sembla molt gros i massa transcendent i, en canvi, François és un personatge mediocre i amoral. La gràcia d'Houellebecq consisteix a dir moltes coses i a generar reflexions de cert abast a partir de les petites vicissituds d'un personatge insignificant, gairebé ridícul. Gràcies a un llenguatge viu i directe, el llibre inclou també moments divertits i una aproximació a la quotidianietat que tan sols és a l'abast dels bons escriptors. Arraconin, doncs, prejudicis fàcils i submergeixin-se en una ficció interessant i molt suggestiva.

Pere Torra

• Michel Houellebecq, Submissió, traducció d'Oriol Sánchez Vaqué, Barcelona, Anagrama, 2015.
• Publicat a La Veu, núm. 51, octubre 2015.

Viatge al fons de la nit, literatura per a una gran guerra d’ara fa cent anys

Aquest 2014 és l’any del nostre tricentenari, és a dir, dels tres-cents anys que maldem per a recuperar les nostres llibertats. Avui volem continuar essent, com els catalans de 1714 van voler continuar lluitant en defensa de les llibertats, malgrat haver perdut les aliances internacionals. Els historiadors destaquen l’abast internacional de la guerra de successió i la implicació que hi van tenir les diverses potències europees, però la gran guerra mundial que la historiografia anomena primera és la que es va iniciar el 1914, ara fa un segle.

Lògicament la cruesa de la Primera Guerra Mundial es va reflectir en nombroses obres literàries

Com és sabut, fou una guerra terrible, ja que va traslladar els avenços tecnològics de la revolució industrial a la producció de destrucció i mort. Per primer cop es van poder comprovar els espantosos efectes sobre el cos humà de gasos i agents químics, obusos de gran calibre i potència, etc. Lògicament la cruesa d’aquesta guerra es va reflectir en nombroses obres literàries entre les quals podem destacar-ne algunes de gran qualitat: Les aventures del bon soldat Švejk de Jaroslav Hašek (que aquest desembre ha publicat Galaxia Gutenberg amb les il·lustracions de Josef Lada i traducció i pròleg de Monika Zgustova), Res de nou a l’Oest, d’Erich Maria Remarque i, al meu parer, una grandíssima novel·la francesa, de les millors que he llegit mai: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline.

Una novel·la d'iniciació en què la guerra ocupa tan sols una quarta part del llibre

Amb una estructura senzilla, la novel·la de Céline és la narració en 1a persona de les experiències -de fet, fracassos successius- del protagonista, Ferdinand Bardamue. Una novel·la d'iniciació en què la guerra ocupa tan sols primera part, menys d’un quart del llibre. Completen el periple biogràfic del protagonista -paral·lel a la vida del mateix Céline- un viatge a una colònia d’Àfrica, una estada als Estats Units i el retorn a França. 

"Només m'interessen els escriptors que tenen un estil; si no té un estil no m'interessa. D'històries, el carrer n'és ple. N'hi ha pertot, d'històries"

Els diversos indrets i les successives etapes per les quals passa el protagonista posen de manifest la misèria moral i material de l'ésser humà. Davant el lector es van acumulant les dades d’aquesta degradació moral de forma aclaparadora i grotesca. La innovació i la singularitat de l'obra no és en l'estructura ni en la història, sinó en el llenguatge i, sobretot, en la veu narrativa. El mateix Céline afirmava: "Només m'interessen els escriptors que tenen un estil; si no té un estil no m'interessa. D'històries, el carrer n'és ple. N'hi ha pertot, d'històries". 

“Els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen"

L’estil, la mirada de Céline té un to sarcàstic intens i incisiu, que permet denunciar amb eficàcia l’absurd de la guerra: “en aquest ofici de fer-se matar, no s'ha de mirar prim, s'ha de fer com si la vida continués, és això el més dur, aquesta mentida.” (p. 40). Per defugir la mentida, Bardamue enveja els cavalls que participen a les batalles: “els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen. Infeliços però lliures cavalls! L'entusiasme, ai!, sols és per a nosaltres, el puta!” (p. 43)

Com moltes novel·les de guerra, esdevé un al·legat antibel·licista. El tractament literari de la guerra que fa Céline és una gran aportació a la literatura universal, però ha tingut escassa continuïtat. Potser una novel·la que descriu l’absurd de la guerra de manera semblant és Catch 22 (Trampa 22) de Joseph Heller.

La literatura francesa fa anys que cerca un nou Céline

Sovint Céline ha estat etiquetat com a nihilista, ja que no fa gaires concessions a l’esperança: “total, que mentre ets a la guerra, et dius que serà millor amb la pau i a més a més t'empasses aquesta esperança com si fos un bombó i després no és més que una merda. Primer no t'atreveixes a dir-ho per no fastiguejar ningú. Després de tot, som de bona pasta. Però un bon dia, acabes per aixecar la llebre davant de tothom. N'estàs fart de rebolcar-te amb la merda al coll. I de cop i volta tothom troba que ets molt maleducat. I ja està.” (p. 241)

Fa poc llegia un llibre francès d’un escriptor beur que algú presentava com un nou Céline. De fet, la literatura francesa fa anys que cerca un nou Céline. Deixem de banda la polèmica que envolta l’autor a favor de la literatura. Aquest llibre és pura literatura. És d’aquells llibres que et canvien a tu mateix i la teva percepció del món després d’haver-lo llegit. No s’oblida mai.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 32, gener 2014.
• Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit, traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona: Proa,”La butxaca”, 2011.

Alá Superstar, la contundència del conflicte d'identitats

Aquesta és una novel·la que va causar un fort impacte en el moment de publicació a França perquè posava en qüestió molts dels valors en què es fonamenta la societat francesa, el que podríem anomenar el French way of life: uns valors associats al republicanisme i caracteritzats per l'igualitarisme de base uniforme, la llengua i cultura franceses, la delegació de la representació política en un Estat fort, una laïcitat profunda, ...

Aquests valors tenen com a contrapartida la renúncia a determinats trets identitaris connotats per raó de llengua, religió, cultura. No es tracta de compartir la grandeur del projecte polític francès, però és inconcebible donar prominència a aspectes personals específics que no encaixin amb els valors indicats (impossible viure a França sense parlar francès, inaudit demanar a l'Estat consideració a valors religiosos, anti-republicà no manifestar plena adhesió als principis constituents de l'Estat, etc.).

El rebuig d'una identitat algeriana

Alá Superstar recorre, amb gran encert, a la primera persona per fer arribar al lector de forma directa les impressions de Kamel, un jove, nascut a Algèria, però que ha passat gairebé tota la seva vida a França. Kamel exhibeix una veu que és un devessall narratiu aclaparador, amb la qual mostra la seva percepció pessimista i depriment respecte el país d’origen familiar, que tan sols és el del seu pare. Algèria, per a ell, és més un país “per morir” en què no hi floreix res llevat de les tombes.

Nací en Argelia hace diecinueve años. Mi padre se llama Mohamed, como todos.[...] sólo por cosa de un año no nací en Évry, así que en eso del show bisnes controlo mucho, (10) 

Pero la diferencia con Nueva York es que Argelia es la clase de país que te apetece más morir por él que vivir en él, algo así como Chechenia o así, pasa también lo mismo con algunas tías [...] (94)

Yo nunca he puesto los pies en Argelia y cuando hablo es en segundo grado, y no es que esté en contra de mis raíces, sino sólo que mis ramas no aguantarían el sol porque allí no florece nada, sólo las tumbas (95)

Així mateix, Kamel resulta molt contundent quan es compara amb el seu pare en afirmar, de forma directa, que ell i el seu pare no parlen la mateixa llengua.

De todas maneras, aunque tu padre tenga algo que decirte lo tiene chungo porque tu y él no habláis la misma lengua, eso que hay que agradecerle a la integración. (58)

A la pràctica, l’únic progenitor amb què Kamel conviu, el seu pare, esdevé el correlat invers a ell.

[...] pero yo tranquilo porque soy francés por mi madre, en contra de lo que le pasa a mi padre que dejó de ser francés en 1962, igual que la Argelia de ese mismo nombre. (92)

La discriminació colonial patida pels pares també marca distàncies amb els fills i genera un lògic ressentiment, com li ocorre a Kamel.

Mi padre nació en el 52, o sea, cuando el invento ese de la independencia tenía diez años justos, pero hasta esa fecha, como indígenas musulmanes que eran, mi padre y sus padres eran unas submierdas bajo el gobierno de la República y mi padre me ha contado que por entonces Francia los llamaba «súbditos indígenas» que era lo contrario de los «ciudadanos franceses» que vivían de puta madre y tenían derecho de voto por ser FDS, y además no era un nombre lógico porque a los súbditos de marras los trataban peor que a esclavos y hasta había unas instrucciones de funcionamiento que se llamaban «Código del Indígena» y mi padre me ha dicho que eran unas leyes especiales sólo para los moros, [...] (93)

La problemàtica de la identitat francesa

Kamel, tot i haver nascut a Algèria -de forma gairebé accidental, segons la seva explicació-, identifica França com el seu país i reivindica el fet que ell és fill d’una francesa d’origen. És significatiu que el personatge oposi el sol d’Algèria a la manca de sol de París, un fet que constitueix molt més que una mera diferència climàtica.

[...] me limité a no reírme y a contestar que mi padre también es un emigrante que viene de un país con mucho sol y que yo soy un francés que viene de un extraradio sin sol [...]. Por lo visto no había pillado bien que yo era moro porque salgo a mi madre que era de procedencia no problemática, de Charente. (45-6)

Si, d’una banda, més val oblidar les pròpies arrels del país d’origen familiar, tampoc França, com a nou país, no ofereix perspectives per a aquells que, segons afirma ell mateix, són de “procedència problemàtica”:

Pero a los árabes les cuesta menos entrar en Al Qaeda que en TF1 por aquello de las cuotas de pantalla. Así que yo, por ser un chaval de procedencia problemática, tengo el porvenir chungo a nivel artístico. (9)

Tot i que Kamel identifica França com el seu país, no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta, per la qual cosa arriba a plantejar el trencament amb les seves arrels per a poder aspirar a un futur millor.

Así que estaba diciendo que voy a romper con mis raíces y si quieres que te diga la verdad, me la trae floja, porque a mí lo que me interesa no son las raíces, son las ramas. Como ya dije antes lo importante no es de dónde vienes, sino a dónde vas. (35)

En canvi, quan qualifica Algèria com “mi patria querida”, en realitat Kamel està fent servir la ironia.

[...] los fijos, los de plantilla, no hablan con los periodistas, los degüellan, como pasa en Argelia, mi patria querida. (16)

L'intranger, una identitat en conflicte

Com que, ja des del primer moment, Kamel s’autoqualifica com a problemàtic, a causa del seu origen, acaba inventant el terme intranger, per definir la seva identitat. En fer-ho, aprofita per fer referència a L'estranger o L'estrany d'Albert Camus:

[...] el azul del mar al volver la esquina de todas las calles de Argel, no, aquí voy en barrena, eso es de El extranjero de Camus, lo leí en el cole, hay que ver cuánto me gustó ese libro de tanto como el tío ese escribe a base de pies negros, en estilo total de allá, y además después a ese libro empecé a llamarlo yo El intranjero, que es una palabra que me inventé i que si no eres de procedencia problemática no puedes entender, pero te lo voy a explicar, sólo quiere decir que eres un extranjero en tu propio país, pero no me preguntes si el país de marras es Argelia o Francia, venga, digamos Argelia francesa en vista de que es algo de aquí y de ahora como dice mi padre, [...] (156)

El llenguatge de la novel·la, amb aquesta veu directa de Kamel, mostra l'eficàcia del recurs a la primera persona narrativa. Algú l'ha arribat a comparar amb Céline. No sé si la comparació és encertada, però gràcies a aquest estil de llengua viu i amb molta proximitat a l'oralitat -servida en la versió castellana en una traducció molt perspicaç de María Teresa Gallego- es pot accedir al conflicte identitari que pateix Kamel. No cal dir que a ningú li agrada ser tractat com a estranger en el seu propi país. El terme intranger que inventa Kamel s'ajusta molt bé  per a descriure la seva identitat, però no es tracta d'una identitat de síntesi, superadora de les dificultats de les altres, sinó d'una identitat conflictiva o, més ben dit, en conflicte amb el seu entorn, que, encara que proclami drets teòrics, és incapaç de generar perspectives que contribueixin una adhesió lliure a un projecte de comunitat.

Pere Torra

• Y.B., Alá Superstar, traducció de María Teresa Gallego Urrutia, Barcelona, Anagrama, 2006.