dimarts, 22 de maig de 2018

La sorpresa del dietari del periple suís de Quim Torra

Autoficció, humor, ironia, sàtira, postmodernitat, hipertextualitat, múltiples nivells narratius…, tot això, pel que fa a la forma, és el que trobarà qui s’acosti a Ganivetades suïsses, el primer llibre publicat per Quim Torra el 2007, sobretot si ho pot fer sense prejudicis. Pel que fa al contingut, el llibre es basa en l’experiència que va viure Torra a Suïssa com a executiu al capdavant d’un projecte empresarial a la seu central de Wandenberg, una important multinacional d’assegurances. És un trajecte professional, però també vital en què el narrador explica el començament d’un projecte com a Senior Manager Talent (SMT) fins a l’absorció de la companyia per una altra multinacional, amb la qual cosa es posa fi al recorregut i a l’empresa mateixa.

Recomano al lector apressat que prioritzi la lectura del recorregut per l’experiència personal de l’executiu

El llibre s’articula en dos nivells narratius. D’una banda, hi ha un narrador en primera persona, autoficcional, que va contant les seves vivències com a SMT a Suïssa en un format de dietari, de poc més d’un any (del 15 de novembre de 2005 fins a l’1 de març de 2007). D’altra banda, el lector troba uns capítols marcats amb cursiva —de vegades força àcids— en què es descriuen i es ridiculitzen algunes de les pràctiques de les grans empreses multinacionals: la hipertròfia de l’ús del PowerPoint i el correu electrònic; el recurs desaforat a consultors externs; l’anglès convertit en globish com a llengua mundial malparlada amb mulittud d’accents; l’abús de les sales VIP; les fusions i absorcions de companyies;... Jo recomano al lector apressat que prioritzi la lectura del recorregut per l’experiència personal de l’executiu i, en tot cas, després, s’aturi en la sàtira sobre les pràctiques laborals a les oficines de les grans empreses de serveis. Naturalment, el lector que disposi de més temps pot anar combinant els dos nivells tal com els ha concebut l’autor.

L’autèntic fil conductor del llibre és la mirada irònica i el sentit de l’humor que Torra aplica sobre els fets narrats

L’autèntic fil conductor del llibre és la mirada irònica i el sentit de l’humor que Torra aplica sobre els fets narrats, sovint esquitxats amb frases lapidàries, hilarants, que sonen com a epigrames inapel·lables, deutors de la tradició assagística del periodisme literari on ell ha pouat: Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot, Gaziel, etc. Per exemple:

Actualment, si es tracta de treballar, o bé s’ha encarregat la feina a un consultor extern o bé et trobes davant d’un becari. (p.38)

En aquestes reunions sempre hi ha un nombre considerable de gent: els caps i directors, per una banda, que són els que parlen; i els tècnics que realment coneixen i saben de què va el tema, de l’altra, muts. (p.52)

Així mateix, hi trobem agudes descripcions dels indrets que l’executiu visita durant el seu periple: Zuric i Berlín, de les quals fa una enginyosa comparació que destaca el contrast entre ambdues ciutats (p.69); Budapest, “la ciutat del Danubi per excel·lència” (p.96); l’Empordà, que l’autor es veu incapaç d’adjectivar després de Josep Pla (p.99); Brussel·les, “lloc sagrat de tots els funcionaris del món” (p.100); Londres, on “les coses són com són perquè han de ser així. Perquè van ser així algun dia. I perquè d’aquí cinquanta anys ho continuaran sent.” (p.103); Lausanne, ciutat que “és al Léman el que Grindelwald a l’Eiger” (p.124); Madrid, ciutat “que genera en els individus que la visiten un procés de lil·liputització i empetitiment degeneratiu i fatal” (p.157), París, ciutat de què afirma: “passejar una tarda de començament de tardor per París és una de les coses més civilitzades que hom pot fer en aquesta vida” (p.190). L’estil de Torra és bigarrat, prolix, de vegades excessiu, però alhora molt fresc, desimbolt, agosarat. El llibre és ple de referències oportunes molt divertides, literàries, televisives o, de vegades, d’origen cinematogràfic, com l’epígraf extret d’El tercer home, dit per Orson Welles; una citació de la pel·lícula Un, dos, tres de Billy Wilder (p.71), protagonitzada per James Cagney; l’esment del cèlebre final de Citizen Kane, etc.


Avui Quim Torra deu enyorar les “ganivetades suïsses” quan topa amb les despietades 
“ganivetades espanyoles” que ha rebut 

Arribats en aquest punt, avui Quim Torra deu enyorar les “ganivetades suïsses” quan topa amb les despietades “ganivetades espanyoles” que ha rebut recentment, des que ha esdevingut president de la Generalitat de Catalunya. No podem oblidar que la lectura és un procés comunicatiu que té caràcter bilateral. Ja ens va advertir Barthes que negligíssim la figura de l’autor. Un text sense cap lector no existeix. A més, els que ens agrada llegir som molt conscients d’allò que alguns teòrics han anomenat els pactes de lectura. Aquests dies hem vist que aquest pacte no és acceptat per alguns lectors molt recents de Torra, especialment lectors d’alguns fragments d’articles seus. El que han fet equival a llegir fragments del Quixot literalment, com una novel·la de cavalleries (de fet, Cervantes juga amb aquest equívoc) o com unes memòries d’una persona real i assenyada. Naturalment, una lectura així és incorrecta i no permet apreciar la força paròdica essencial de l’obra de Cervantes.

Aviat es publicarà El quadern suís
un assaig inèdit de Torra sobre 
la Confederació Helvètica que ell tan bé coneix

Finalment, mentre esperem que arribin -perquè segur que arribaran- les memòries centrades en el període de la seva presidència, que, sens dubte, aniran carregades d’història i d’anècdotes sucoses; sembla que aviat es publicarà El quadern suís, un assaig inèdit de Quim Torra sobre la Confederació Helvètica que ell tan bé coneix. Segur que serà una grata sorpresa com, de fet, ho és Ganivetades suïsses, i, deixant de banda les amargors de les vicissituds al món de l’empresa, posarà de manifest el seu amor integral cap al país dels Alps. En arribar a Wanderberg, el narrador assumia el vertigen de la decisió i alhora recordava  la trista situació del país:

Primer dia a Wanderberg. La família va quedar enrere, els amics van quedar enrere, Barcelona va quedar enrere. Excepte el país, que no va quedar enrere perquè ja ho està, d’enrere. (p.59)

Esperem que, en aquests llibres futurs, Torra ja no haurà d’incloure frases com aquesta perquè el país haurà pogut avançar decisivament cap a la seva llibertat.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 78, maig de 2018.
  • Quim Torra, Ganivetades suïsses, Barcelona: Símbol editors, 2007

diumenge, 22 d’abril de 2018

El perquè de Quim Monzó

Dedicat a tots els presos polítics catalans i, especialment, a Jordi Cuixart, amb el desig que recuperi la llibertat per poder lliurar el premi d’Honor a Quim Monzó


La qualitat literària de Quim Monzó mereix que hi tornem, que el llegim i el rellegim. Fa uns dies fou guardonat merescudament per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, que té el seu president, Jordi Cuixart, a la presó injustament per motius polítics, cosa que —com recordava el mateix Monzó— no havia succeït ni tan sols durant el franquisme.

Monzó fou guardonat per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, amb el seu president, Jordi Cuixart, com a pres polític

De Monzó, els proposo El perquè de tot plegat, una petita joia que conté diversos relats d’entre els millors de la producció monzoniana, alguns dels quals constitueixen autèntiques obres mestres de les nostres lletres. Són contes, en general, molt breus, la majoria dels quals presenten situacions on es disseccionen grans temes, en particular, l’amor, el desig, el sexe, etc.

Monzó persegueix fugir dels llocs comuns, de la cursileria, de l’obvietat, de la transcendència

Sovint els protagonistes no tenen un nom corrent, sinó una combinació de lletres impronunciable o un epítet descriptiu, per una voluntat de despersonalització, d’intemporalitat, d’abstracció o, dit d’una altra manera, de centrar-se en la història narrada, en la seva estructura o en algun detall que vol sorprendre el lector. El punt de vista del narrador és d’una gran fredor i distanciament, cosa que combina amb un escepticisme, per no dir amargor i sordidesa, sobre el funcionament de les relacions humanes. Als relats “L’amor” i “Vida matrimonial” —aquest últim, especialment agre—, tot i la seva brevetat, aconsegueix atrapar grans dosis de veritat sobre els termes esmentats al títol. Alguns crítics hi troben afinitats amb Borges i Kafka. Potser sí, perquè Monzó pretén presentar realitats substancials amb tota cruesa, però em fa l’efecte que sobretot persegueix fugir dels llocs comuns, de la cursileria, de l’obvietat, de la transcendència.

Alguns relats s'identifiquen per l'ús de la hipèrbole, la ironia, la paradoxa o el logicisme narratiu a ultrança,

En alguns relats hi ha un joc amb el llenguatge o amb l’estructura del conte mateix com ara el brillant “¿Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?” Encara que no són els únics recursos i ben sovint apareixen barrejats en un mateix conte, sí que es poden identificar alguns relats pel predomini de la hipèrbole (el magistral “L’eufòria dels troians”, el divertit però inquietant “L’afany de superació”, el mig surrealista “El jurament hipocràtic”, l’inversemblant “La fisionomia”), la ironia (“La inòpia”), la paradoxa (“Quarts d’una”) o un ús molt típic de Monzó, que podríem anomenar logicisme narratiu a ultrança, en què l’acció és conduïda fins a les seves últimes conseqüències de manera inapel·lable (“La fe”, “L’admiració, “La gelosia”, “Amb el cor a la mà”).

Un recull divers, complet, eficaç, que no descuida el to irreverent i un cert gust pel políticament incorrecte

Un grup de contes reprenen històries i motius de contes de fades clàssics, en què s’ofereixen nous finals o insòlites continuacions a les conegudíssimes narracions —de vegades, resulten insòlites de tan lògiques. A “La micologia”, la narració se centra en els dubtes de l’afortunat boletaire a qui s’apareix un gnom que surt d’un reig bord per concedir-li un desig. “El gripau” adapta el motiu de la princesa atrapada dins el cos d’un horrible gripau, que serà desvetllada pel petó del príncep. “La monarquia” ofereix una divertidíssima continuació per a “La ventafocs”. “La bella dorment” juga amb la trama del conte original del mateix nom amb extremada senzillesa, però resulta alhora molt suggerent.

En una ocasió (“La fauna”) poua en els dibuixos animats i l’efecte literari deriva de l’estranyament provocat pel canvi de mitjà: el pas de les imatges en moviment de la televisió a l’escriptura amb què descriu textualment un episodi fàcilment atribuïble a Tom i Jerry.

En definitiva, un recull divers, complet, eficaç, que tampoc no descuida el to irreverent i un cert gust pel políticament incorrecte (“La submissió”). El llibre es clou amb dos contes (“La divina providència” i “El conte”) on l’autor d’alguna manera reflexiona, de forma indirecta, sobre alguns aspectes del procés de creació literària. Per tot plegat, en resulta una obra que ofereix la resposta a qui es demani el perquè de donar el premi d’Honor a Monzó i també el perquè de llegir-lo.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 77, abril de 2018.
  • Quim Monzó, El perquè de tot plegat, Barcelona: Quaderns Crema, 1993.

diumenge, 25 de març de 2018

Raons per llegir la millor novel·la del 2017

Raül Garrigasait ha escrit una curiosa novel·la que ha tingut un èxit remarcable i ha estat guardonada en més d’una ocasió. Inicialment, va aconseguir el premi Llibreter, que s’ha consagrat com un dels més fiables de les nostres lletres. Més recentment, ha obtingut el premi Òmnium a la millor novel·la publicada l’any passat, un nou guardó que n’emula d’altres que s’atorguen en cultures i llengües quantitativament més poderoses que la nostra. Per a aquells que no considerin que l’obtenció de guardons és raó suficient per llegir aquest llibre, n’oferiré algunes altres de força personals.


Els estranys entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho

Primerament, Els estranys entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho. És habitual que les obres d’un sistema literari dialoguin, se citin i s’esmentin les unes a les altres (intertextualitat) i el nostre no n’ha de ser excepció. 


El príncep Lichnowsky ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en la primera guerra carlina durant els anys 1837-1839

El llibre, ja des del seu començament, invoca l'autor de Les històries naturals i es refereix a Felix von Lichnowsky, un jove príncep prussià que va participar com a voluntari en la primera guerra carlina i que també apareix a la novel·la de Perucho amb un tractament humorístic. Lichnowsky, com a personatge històric, és força irrellevant, però ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en aquella guerra durant els anys 1837-1839. Ja sabem que l’escriptura, des del seu naixement, és el gran instrument de construcció de la memòria. Ara bé, encara que de vegades llisca cap a l’assaig i la digressió, Garrigasait, per la seva banda, està escrivint una ficció postmoderna i, per això, en vol fer conscient el lector des de l‘inici amb un avís del narrador típicament metaficcional:
“Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.” (p. 15)
Com és ben sabut, la novel·la de Joan Perucho es basa en una intriga vinculada a un vampir, el dip, entre altres elements que l’enquadren en la narrativa fantàstica. La novel·la de Garrigasait, en canvi, no compta amb elements fantàstics, sinó que presenta una configuració autoficcional típicament postmoderna. 


El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica

El narrador —un català del segle XXI que, com l'autor, es diu Raül i també es dedica a fer traduccions de l'alemany— rep l'encàrrec de traduir les memòries de Lichnowsky (per cert, ja que hi som, potser no seria mala idea una traducció directa de l'alemany al català d’aquest llibre). Ara bé, el protagonista —per mitjà del clàssic recurs al manuscrit trobat casualment— és Rudolf von Wielemann, una mena d'alter ego de Lichnowsky. Igual que aquest, Wielemann és un romàntic prussià que ve a combatre a favor de la causa carlina i la defensa dels valors de la tradició, “la lluita sagrada pel tron i l’altar”. El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica, ja que, segons ell, Espanya correspon a l’estadi més antic d’Europa (una cosa ben actual per a un país condemnat per tribunals de drets humans que, a més, té presos polítics):
El mapa d’Europa, a més de representar una geografia, també dibuixava el pas del temps. Prússia era el futur d’ordre; França, la confusió del present; Espanya, un passat rústec i entranyable, ple de dones pietoses i d’homes de cor simple que feien la guerra com abans. (p. 31)
El llibre, doncs, proposa una lectura d’un període de la nostra història —la primera guerra carlina— que no està tan lluny del nostre present. Resulta molt interessant analitzar la representació que en fa Garrigasait, comparar-la amb la de Perucho, com també amb el tractament de les memòries del príncep prussià.


Parlar del passat és una forma de 
parlar del present metafòricament

Tot i que hi ha força diferències en l’enfocament de Perucho i Garrigasait, totes dues obres s’ambienten en la mateixa època històrica, fan servir la ironia i, sobretot, posen de manifest l’alteritat, la singularitat i l’estranyesa de la mirada del príncep alemany sobre el conflicte civil espanyol del segle XIX. Com passa sovint, parlar del passat és una forma de parlar del present metafòricament. A més, el llibre no tan sols posa de manifest l’estranyesa de l’alemany vers el país concret i les seves gents, sinó també l’estranyesa cap al fet mateix de la guerra per mitjà d’una guerra molt salvatge entre veïns o, fins i tot, germans. I encara, a la novel·la de Garrigasait, l’estranyesa és recíproca. Per això, tan sols d’arribar, Wielemann és observat com un ésser ben estrany:
“Com un goril·la dissecat en un museu d’història natural, Wielemann estava dret al mig de sis homes que l’observaven i anaven girant lentament entorn seu.” (p. 26)
Wielemann quedarà encallat a Solsona i tindrà ocasió d’establir relacions amb diversos personatges de l’indret, alguns d’ells no pas tan rústecs i salvatges com el protagonista imagina. No explicaré pas tota la novel·la perquè poden llegir-la. Hi trobaran història, intertextualitat, assaig, autoficció, metaficció, ironia… i encara hi ha moments de notable hilaritat, és a dir, hi trobaran literatura.

Pere Torra
  • Publicat a la Veu núm. 76, març de 2018.
  • Raül Garrigasait, Els estranys, Barcelona: Edicions de 1984, 2017. 

dimecres, 21 de febrer de 2018

Maria Aurèlia Capmany, un lloc entre els escriptors

Aquest any també és el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany. Sovint el dinamisme i la projecció pública de personalitats com la seva no afavoreix la consideració del seu apreciable llegat literari, el qual cal reivindicar.

Un lloc entre els morts, per exemple, és un llibre curiós que val la pena de recuperar. En primer lloc, ja resulta molt interessant pel moment històric que tria l’autora per ambientar-ne l'acció: finals del XVIII i principis del XIX. És un període molt rellevant que, en bona mesura, ha configurat el nostre present. A més, és un moment en què el món començava a deseixir-se del jou de l'absolutisme -el protagonista neix precisament el 1789, el mateix any de la revolució Francesa-, que en el nostre país és un jou doble perquè cal afegir-hi l'embat de l'imperialisme espanyol, sempre disposat a anul·lar qualsevol rastre de catalanitat.

És una novel·la on la història té molt de pes, però no la podem considerar una novel·la històrica en sentit estricte. Està redactada amb una tècnica narrativa molt pròpia dels anys 60, com si es tractés de la biografia del protagonista, el poeta Jeroni Campdepadrós. L'autora hi presenta diversos materials: els resultats de la pròpia recerca teòricament duta a terme; les edicions del llibre de poemes del protagonista; les cartes escrites sobretot al seu amic dels anys d'universitat, el liberal Erasme Bonsoms; fragments autèntics o inventats del Calaix de sastre, del baró de Maldà, contemporani de Campdepadrós; etc. També plana sobre la història un document perdut, les memòries del protagonista, destruïdes per la dona del poeta, que, de fet, és un dels seus antagonistes.

Per cert, l'autora poa amb gràcia en els dietaris de Rafael d'Amat, baró de Maldà, i el seu enfrontament amb Antoni de Capmany, el qual es burlava de l'arnada perruca del baró i, segurament també de la seva ideologia antiquada. La novel·la destaca amb encert el contrast entre, d'una banda, el cèlebre grafòman, tradicionalista i conservador, que ens ha deixat un llegat immens per a la llengua catalana; i, d'altra banda, Antoni de Capmany, liberal i progressista, però adherit a la llengua del catastro.

Capmany fa una paròdia de la poesia d’Espriu i l’actitud del personatge de Campdepadrós té força semblances amb la d’Espriu

Un altre encert és el protagonista, del qual s’explica la vida i se'n fa arribar l'ànima, gairebé sense donar-li veu. A més, a mi, la Capmany sempre em fa pensar en l’entranyable Secundina, el personatge  que apareix a Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. Per la seva banda, Capmany -una gran espriuana- fa una paròdia de la poesia d’Espriu per mitjà del protagonista de la novel·la, Jeroni Campdepadrós. Aquest joc metaliterari resulta molt divertit i seria interessant que algú l’estudiés dins de les nostres lletres. No vull anar massa enllà, però si Secundina és un trassumpte de la Capmany, Jeroni Campdepadrós no podria ser, en part, un trassumpte de Salvador Espriu? De fet, l’actitud de Campdepadrós té força semblances amb la d’Espriu: un home que rebutja la guerra, sobretot la guerra entre germans, i s’hi troba al mig; com també es troba entre una família privilegiada i el compromís amb el seu poble i la seva llengua. Caldria afegir encara que Jeroni Campdepadrós és un home amb una consciència preclara, que escriu en llengua catalana quan no ho feia ningú; un home fràgil i malalt durant tota la seva vida; etc.

"Els escriptors podem campar-nos-la 
sense gremi, sense llei, sense sancions, i en fi, 
sense responsabilitat"

D'aquesta obra, no se'n perdin el pròleg, on l'autora, que sembla que aprofita per fer una paròdia-homenatge a Virginia Woolf, presenta el text amb molta murrieria: "El gran avantatge d'un llibre sobre una casa o un pont -hi afirma- és que si s'aclofa no atrapa ningú a sota. Per això els escriptors podem campar-nos-la sense gremi, sense llei, sense sancions, i en fi, sense responsabilitat." No es podia imaginar la Maria Aurèlia com n'estava d'equivocada i avui, a l'Estat espanyol del segle XXI, veiem com s'empresona algú tan sols per haver escrit una cançó. En qualsevol cas, per aquest i altres llibres seus, al costat de Manuel de Pedrolo o de Pompeu Fabra, fem a Maria Aurèlia Capmany un lloc entre els escriptors de qui el 2018 commemorem  centenaris o altres efemèrides. 

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 75, febrer de 2018.
  • Maria Aurèlia Capmany, Un lloc entre els morts, Barcelona: Edicions 62/Orbis, 1984.

diumenge, 21 de gener de 2018

El Pedrolo més postmodern

Comencem l'any Pedrolo amb un Pedrolo molt curiós i interessant que podem descobrir ara gràcies a la reedició que n'ha fet aquesta tardor la jove editorial Sembra Llibres. És el segon que aquesta casa recupera, ja que el 2016 va reeditar l'emblemàtica Acte de violència. De fet, si volen reeditar l'escriptor de l'Aranyó, tindran feina a triar perquè va escriure 75 novel·les, a part de poesia, teatre, assaig, narrativa curta, dietaris, articles periodístics...


Milions d'ampolles buides és una novel·la escrita i ambientada l'any 1968, impossible de publicar en aquell moment a causa de l’ofec de la censura franquista i que no va poder aparèixer fins el 1976, ja mort el dictador. La història gira al voltant d'un grup antifranquista que decideix emprendre una acció armada en aquells anys de la dictadura.


L’edició compta amb un oportuníssim pròleg de Jaume Cabré, autor de L'ombra de l'eunuc, obra on també trobem les peripècies d'un grup armat d’oposició a la dictadura en els mateixos anys. Sovint s’ha dit que Pedrolo és una illa, però, en aquesta ocasió, Cabré —almenys temàticament— va retre homenatge al mestre. Un homenatge que Cabré expressa en aquest pròleg que confessa haver escrit des de l’admiració perquè amb Pedrolo “he après què puc fer i què és contraproduent a l’hora de narrar.”

Reflexions metaficcionals, documentació periodística i elements d'autoficció confereixen a la novel·la un to molt postmodern

Precisament, l'eficaç estructura narrativa de la novel·la és un dels elements més destacats de l'obra, que incorpora materials textuals de diversa naturalesa. El més important és un diari escrit en primera persona per Ramon Vidal, un dels membres del grup revolucionari, text al qual —suposadament— Pedrolo mateix té accés. A més del diari, hi ha uns capítols amb unes "Notes del viure civil", que reprodueixen notícies de diari lligades a les accions i mobilitzacions de l’oposició al franquisme (manifestacions ciutadanes i d’estudiants, vagues d’obrers, etc). Així mateix, en uns altres capítols marcats entre parèntesis, apareix el mateix Pedrolo, que arriba a 'inserir-se' dins la ficció, també emprant la primera persona: "És veritat, no puc negar —ni se m'acudiria fer-ho— que en Ramon Vidal i jo som —érem— parents per part de la meva família materna" (p. 127). Reflexions metaficcionals, documentació periodística i elements d'autoficció confereixen a la novel·la un to molt postmodern. Fins i tot, l’autoconsciència de la narració arriba a expressar-se en el diari de Vidal:
Aquesta mena de muntatge ha abundat força en literatura des que Dos Passos va escriure la seva trilogia i de segur que, en cas de donar el document a llum, no hauria faltat algun crític miop disposat a parlar d’influències, o potser àdhuc d’imitació, unes paraules que molts d’aquests guardians de l’ordre literari no empren mai quan se les han de veure amb productes narratius que obeeixen convencions més clàssiques, potser perquè creuen que hi ha una manera «natural» de novel·lar i que, per tant, aquell que s’hi cenyeix no imita, sinó que es col·loca dins l’ordre normal i establert de les coses… (p. 43)
Sovint l’obra, que presenta una gran riquesa de recursos narratius, s’acosta al gènere de la novel·la negra. 

Resulta xocant que un text de 1968, escrit en plena dictadura, presenti unes semblances tan grans amb els nostres dies

A més, Pedrolo mostra la seva gran habilitat caracteritzant els personatges, quan registra les vivències, els diàlegs, les reflexions polítiques, les relacions i, ben sovint, els conflictes i les contradiccions dels membres del grup armat. Fins i tot, hi ha moments que resulten xocants quan el que conté un text de 1968, escrit en plena dictadura, presenta unes semblances tan grans amb els nostres dies. Llegiu aquest fragment i us esgarrifareu perquè sembla escrit aquesta mateixa setmana:
Durant tots aquests darrers anys ens hem mogut tant, hem pres part en tantes manifestacions i hem col·laborat en tants actes, que mai no sabem per quin motiu [els policies] ens poden visitar. Jo he estat de sort, només m’han molestat dues vegades per fer-me unes preguntes, però cal no confiar-se, poden detenir algú altre i fer-lo cantar, o trobar el meu nom en algun indret on no hauria d’ésser, o arreplegar-me en un moment malastruc. Al capdavall, com diu en Pere M., tots vivim en llibertat provisional. (p. 125)
En el marc d’una producció tan àmplia i diversa, aquesta novel·la aplega molts dels valors de la novel·lística de Pedrolo, ens connecta amb la nostra història, ens fa reflexionar i, encara, ens distreu. Llegiu-la perquè és impossible restar indiferent quan cauen milions d’ampolles buides pels graons d’una escala.



Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 74, gener de 2018.
  • Manuel de Pedrolo, Milions d'ampolles buides, València: Sembra Llibres, 2017.