dimarts, 30 d’agost del 2016

El plaer de llegir Llull, 700 anys després

Convé aprofitar el 700è aniversari de la mort de Ramon Llull per aturar-se a llegir alguna de les seves obres escrites en la nostra llengua. El català medieval és sorprenentment assequible i poder tastar un clàssic com Llull en la seva llengua original no requereix un gran esforç a un lector català culte del segle XXI. L'esforç que cal fer és més cultural i ideològic que no pas lingüístic. Llull era de la primera generació descendent dels catalans que van arribar a Mallorca després de la victòria de Jaume I i és lògic que el seu pensament, centrat en la voluntat obsessiva d'expansió de la fe catòlica, mostri que set-cents anys no passen en va.

Segons Miquel Batllori la petja lul·liana també abasta el Quixot

La qüestió per resoldre és quin llibre (o quins llibres) de Llull llegir. Ara bé, en realitat, la tria tampoc no és tan àmplia. Encara que Llull hagi estat autor d'unes 260 obres —moltes d'elles en llatí—, no disposem de tantes edicions modernes i alguns dels seus llibres no escauen al nostre temps. ¿Per què no llegir el Llibre de l'orde de cavalleria, un llibre que va tenir un gran impacte a l'Edat mitjana i en segles posteriors, per les nombroses traduccions fetes? Es tracta d'una obra força breu —en l'edició de Barcino, de les seves 245 pàgines, tan sols 60 corresponen al text lul·lià— que conté un tractadet sobre els nobles ideals de la cavalleria, tal com eren concebuts per Ramon Llull. Constitueix un magnífic exercici d'immersió al món medieval. A més, és un llibre que va influir molt en el Tirant lo blanc, de Joanot Martorell, i Miquel Batllori afirma que, per mitjà del Tirant, tan apreciat per Miguel de Cervantes, la petja lul·liana també abasta el Quixot. Fins i tot, segons recull el mateix pare Batllori, la crítica moderna ha trobat indubtables influències del Llibre de l'orde de cavalleria en els drames de Shakespeare. 

A part del famós pròleg, en què, amb molta grapa narrativa, Llull presenta l'episodi de l'escuder adormit dalt del cavall que troba per casualitat un vell i savi cavaller fent vida ermitana enmig del bosc, el llibre compta amb 7 capítols que descriuen tots els elements essencials per esdevenir membre de la cavalleria, selecte grup al qual tan sols pot accedir una elit: "cascú ·M· fo elet e triat ·I· home pus amable, pus savi, pus leyal e pus fortz e ab pus noble coratge, ab més d'ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres" (167). La cavalleria no és a l'abast de qualsevol, ja que la seva missió és molt elevada: "offici de cavayler és mantenir e deffendre la sancta fe cathòlica" (173).

"Enaxí con cavayler sens cavayl no·s cové ab lo offici de cavaylaria, enaxí escuder sens noblesa de coratge no·s cové ab orde de cavaylaria" 

En ocasions, l'estil de Llull sorprèn pel fet de ser aclaparadorament clar, transparent, directe: "Enaxí con cavayler sens cavayl no·s cové ab lo offici de cavaylaria, enaxí escuder sens noblesa de coratge no·s cové ab orde de cavaylaria; cor nobilitat de coratge fo començament de cavalaria e viltat de coratge és destruïment de l'orde cavalyer" (190). En alguns passatges, l'autor expressa afirmacions que semblen remetre a la seva frívola vida cortesana anterior, com quan fa referència a la manera que l'escuder ha d'ingressar a l'orde: "e si scolta juglars qui canten e parlen de putaria ni de peccat, en lo començament que entre en l'orde de cavaylaria comensa a desonrar e a menysprear l'orde de cavaylaria" (197).   

700 anys després, no es tracta pas de retornar a l'Edat mitjana, però sí que fóra bo que els responsables públics adoptessin la majoria dels trets dels cavallers de què parla Llull

No podem oblidar que, en darrer terme, l'obra de Llull té una finalitat moralitzant, que s'orienta cap a la millora dels que vulguin esdevenir cavallers i l'assumpció de la seva responsabilitat social. Per això, és especialment rellevant el capítol VI, De les costumes qui·s pertanyen a cavaller, on podem llegir: "A cavayler se cové que sie amador de bé comú, cor per comunitat de gens fo eleta cavaylaria, e bé comú és major e pus necessari que bé special. E a cavaler se cové belament perlar e bellament vestir e aver bell arnès e tenir gran alberc, cor totes estes coses són necessàries a honrar cavaylaria" (216). Avui, 700 anys després, no es tracta pas de retornar a l'Edat mitjana, però sí que fóra bo que, per exemple, els responsables públics adoptessin la majoria dels trets dels cavallers de què parla Llull.

Pere Torra
  • Ramon Llull, Llibre de l'orde de cavalleria, a cura d'Albert Soler i Llopart, Els Nostres Clàssics, col·lecció A, 127, Barcino, Barcelona, 1988. 
  • Publicat a La Veu, núm. 59, setembre de 2016.


divendres, 19 d’agost del 2016

Bram Stoker contra la vampirització de la literatura

"¿És que no penses que hi ha fets que ens són incomprensibles i que, amb tot, existeixen, que hi ha coses que alguns homes veuen i d’altres no les poden veure? Però hi ha realitats noves i estranyes que no haurien de ser contemplades amb ulls d’home, perquè els ulls estan condicionats pel que saben —o es creuen saber— d’allò que els altres homes els han dit." (p. 234)
Aquesta afirmació, que correspon al doctor Van Helsing, l'infatigable professor holandès que lluita per vèncer el comte Dràcula, constitueix una bona síntesi de la intenció de la novel·la de Bram Stoker: el rebuig del fred racionalisme, la defensa de vies alternatives d'accés al coneixement, la reivindicació d'altres formes de percebre i entendre la realitat.

Publicada el 1897, Dràcula és una novel·la molt més subtil i intel·ligent que la majoria de les aproximacions cinematogràfiques o audiovisuals a què estem acostumats, incloent en bona mesura la pel·lícula de Francis Ford Coppola, una de les més fidels al text escrit. Val a dir que Coppola obté una magnífica producció audiovisual, però no acaba d'aconseguir sortir del túrmix de Hollywood, que sembla necessitar convertir-ho tot en una love story que, en aquest cas, el llibre no justifica realment. Aquest enfocament resulta reduccionista i, de vegades, genera resultats estrambòtics. La narració de la novel·la de Stoker és molt més pausada i complexa que els relats que ja coneixem com a espectadors de cinema i televisió del segle XXI.

Val la pena llegir el llibre sense massa apriorismes, cosa molt difícil, a causa de la pèrdua de la nostra innocència col·lectiva

El llibre comença amb el diari en primera persona de Jonathan Harker, un jove advocat anglès que, per raons professionals lligades a unes adquisicions immobiliàries que vol fer el comte Dràcula, l'ha de visitar al seu misteriós castell dels Càrpats. De manera progressiva i molt ben descrita, anem veient com el jove va entrant en el misteri i pren consciència de l’horror de l'empresonament al qual el sotmet el comte. No hi ha cap narrador omniscient i, després d’aquest primer dietari, se’ns ofereixen cartes, diaris, etc. escrits per altres personatges en una seqüència força ordenada cronològicament. De vegades, aquesta obra ha estat considerada una novel·la epistolar, però el cert és que va molt més enllà. Així mateix, cal destacar els fragments del diari de Mina Murray, l’enamorada i promesa de Harker, i també el del doctor Seward. Aquesta varietat de veus narratives és atractiva, útil i enriquidora per al lector. Ara bé, potser no acaben d’encaixar amb la versemblança ja que els textos no reflecteixen cap varietat de registres ni en el llenguatge, ni en la forma, ni en el to. Simplement —encara que això no és poc—, modifiquen el punt de vista.

La seva immortalitat fa que el personatge de Dràcula ofereixi una gran potència per a la ficció fantàstica

Hi ha diverses trames: d’una banda, la inicial del viatge de Harker als Càrpats i el seu retorn; d’altra banda, la de la malaltia i mort de Lucy Westenra, tractada pel metge holandès Van Helsing. El punt de connexió és Mina Murray, l’enamorada i després esposa de Harker, que és amiga íntima de Lucy. Precisament, Mina té un paper molt destacat a la part final de la novel·la, en la persecució del vampir, en el viatge de retorn al país de Dràcula narrat amb el pols de novel·la d'aventures. També hi ha una trama paral·lela que descriu les vicissituds de Reinfield, un pacient internat al manicomi que dirigeix el doctor Seward. Aquest últim, també pretendent de Lucy, és un personatge molt rellevant, ja que és el que fa venir Van Helsing, a qui havia tingut de mestre.

El primer moment que apareix la paraula vampir triga força a aparèixer. No és fins a la pàgina 186, en boca d’un personatge relativament secundari, Quincey P. Morris —americà, que havia estat també un dels tres pretendents de Lucy:
—[...] No havia vist mai ningú que es trobés tan abatut de cop, des que vaig estar a la Pampa i tenia euga amb la qual solia cavalcar de nit. Un d’aquells grans rats-penats, que anomenem vampirs, li xuclà la sang, de tal manera que no es podia aguantar dreta, i vaig haver de matar-la d’un tret, mentre jeia, agonitzant. (186)
A part de Harker i la seva esposa Mina, els combatents contra Dràcula formen un quartet molt característic de les novel·les d’aventures de l’estil de Verne, Conan Doyle, etc. Encapçalats pel savi i racional Van Helsing, a qui segueixen el diligent doctor Seward, el noble enamorat Arthur i l’americà aventurer Morris. Precisament, Quincey P. Morris havia estat descrit per Lucy en una carta a Mina:
És un xicot tan encantador! És un americà de Texas i té un aspecte tan juvenil i tan sa que sembla gairebé impossible que hagi estat en tants llocs i hagi viscut tantes aventures. Ara comprenc la pobra Desdèmona, encara que a ella les meravelloses històries les hi contés un home negre com Otel·lo. (74)
La novel·la també compta amb alguns moments d'humor, que apareixen esparsos introduïts de manera no forçada. Per exemple, durant el procés de recerca del vampir per Anglaterra, resulten molt divertits els episodis en què els protagonistes interroguen diversos individus per tal d'obtenir informació, als quals tan sols poden convèncer apagant la seva gran set.

Així mateix, un fet molt prominent de la novel·la que l'espectador audiovisual no arriba a capir és la reivindicació del poder de l'escriptura com a font de coneixement (sobretot per mitjà del diari de Jonathan Harker). El llibre recull aquesta reivindicació de forma expressa:
He d'escriure sempre que en tingui l'oportunitat, ja que no sóc capaç de deixar de pensar. He d'anotar-ho tot, tant els petits detalls com els grans; potser al final els detalls més insignificants seran els més útils. (356)
Especialment, pels seus trets d'immortalitat i la capacitat de travessar diverses èpoques històriques, el personatge de Dràcula ofereix una gran potència per a la ficció fantàstica. Això l'emparenta amb altres obres literàries importants, tant d'anteriors, com Frankenstein en certa mesura, un vencedor sobre la mort—, com de posteriors, com l'Orlando, de Virginia Woolf (curiosament, una altra de les meves lectures d'aquest estiu), el qual, al llarg de tres segles, tot i mantenir la seva mateixa identitat arriba a canviar de sexe. Ben mirat, Woolf resulta encara més agosarada que Stoker.

Amb independència dels elements fantàstics, el gènere que més li escau és el de novel·la d'aventures

Com a gran clàssic que és, la novel·la dóna molt joc a múltiples interpretacions, encara que de vegades sobredimensionades. Hi ha interpretacions psicoanalítiques amb metàfores de caràcter sexual (l'estaca, com a fal·lus; la sang com a semen, els atacs lascius del vampir a les dones, etc); religioses (la sang, "aliment" o "font de vida", com a possible paròdia dels rituals del cristianisme); folklòriques (reprèn les cèlebres llegendes de vampirs de Transilvània); històriques (la llegenda del comte es genera en el context de l'enfrontament de cristians amb els turcs); antropològiques; etc. Tot això hi és i, més o menys, està justificat parlar-ne, però crec que val la pena llegir el llibre sense massa apriorismes (cosa molt difícil, a causa de la pèrdua de la nostra innocència col·lectiva, derivada de tants relats —alguns tan dolents!— sobre vampirs).


Les històries naturals, de Joan Perucho, és la millor novel·la catalana de vampirs (encara que jo diria que és més una novel·la amb vampir, que no pas una novel·la de vampirs)

En la nostra tradició literària, la qüestió dels vampirs també és present i Les històries naturals, de Joan Perucho, és la millor novel·la catalana de vampirs (encara que jo diria que és més una novel·la amb vampir, que no pas una novel·la de vampirs). Precisament, dins del deliciós llibre Els balnearis, Perucho va dedicar una de les seves proses al comte Dràcula i a Bram Stoker. Descriu una hipotètica i molt divertida trobada entre ambdós personatges al balneari de Luhaschowitz (Moràvia), on Stoker i el comte juguen al mah jong havent sopat Stoker (ja se sap que el comte no sopa). L'escriptor i el vampir discuteixen "sobre l'origen aristocràtic d'aquest joc xinès, que els apassionava, i sobre el destí dels dracs vermells, d'elevat simbolisme polític". Perucho, és clar, fa broma, però l'hàbil mescla entre realitat i ficció no deixa de resultar enginyosa i atractiva.

Personalment, jo he tardat molts anys a posar-me a llegir Dràcula i ho he fet aquest estiu 2016, a la frescor de les nostres muntanyes, més amables que els inhòspits Càrpats on té lloc el començament i el final de l'acció de la novel·la. És una lectura que recomano a tothom, fins i tot als escèptics amb el gènere de terror o la novel·la gòtica. De fet, m'atreveixo a dir que, amb independència dels elements fantàstics, el gènere que més li escau és el de novel·la d'aventures. A més, amb totes les accions de recerca del vampir que emprenen els protagonistes sota la fèrria direcció de Van Helsing, el llibre s'acosta també a la novel·la detectivesca o de misteri.


El cinema i la televisió han xuclat la sang al mite del vampir per explotar-ne els aspectes més vistosos

Al capdavall, irònicament, el que ha passat amb Dràcula ha estat una operació de vampirització. La literatura ha estat vampiritzada per part del món audiovisual. El cinema i la televisió han xuclat la sang al mite del vampir per explotar-ne els aspectes més vistosos. Afortunadament, la bona literatura és indestructible. Sempre disposem dels textos de les obres clàssiques per acostar-nos-hi, no pas amb veneració reverencial cap a una cosa morta, sinó amb ganes de gaudir d'una obra plenament viva que malgrat la nostra innocència perduda encara ens reserva una pila de sorpreses i emocions.

Pere Torra

  • Bram Stoker. Dràcula. Traducció de Sílvia Aymerich. Barcelona: Laertes, 1993.