dimecres, 16 d’agost del 2017

Barcelona, amors i desamors en nit de futbol

La segona novel·la de Lara A. Serodio torna explorar la complexitat de les relacions humanes al si d’un petit grup de persones d’una franja d’edat —al voltant de la vintena— que podem situar al llindar de la maduresa. En aquesta ocasió, a diferència de la seva primera novel·la (Una vida M), no tan sols no elideix l’escenari de l’acció, sinó que aquest escenari, la ciutat de Barcelona en un dia de partit de futbol decisiu tant per al Barça com per a l’Espanyol, n’esdevé protagonista. L’acció és molt més apamada i calculada que a Una vida M perquè transcorre tan sols en unes quantes hores d’un vespre i nit fins al matí de l’endemà. Tot en aquesta segona novel·la posa de manifest la progressió i l’ofici de l’autora: uns diàlegs eficaços, unes línies d’acció paral·leles ben conduïdes, una construcció de personatges rica i plena de troballes, l’ús d’una llengua correcta i propera al registre col·loquial (aquí també hem d’assenyalar el mèrit del traductor a la llengua catalana, David Fontanals).
 
L’escenari de l’acció és la ciutat de Barcelona
en un dia de partit de futbol decisiu,
fins al punt que la ciutat n'esdevé protagonista


El títol d’aquesta ressenya suggereix la similitud de l’obra de Serodio amb un estil narratiu proper a produccions audiovisuals com ara Barcelona, nit d’estiu o la sèrie televisiva Cites. Sens dubte, aquesta proximitat s’expressa especialment en l’ambientació urbana a la ciutat de Barcelona i el caràcter coral de la història —o de les històries-—que explica la novel·la i no és aliena a la formació de l’autora en el camp del guionatge audiovisual. Ara bé, en relació amb les produccions esmentades, Tercer sense ascensor procura entrellaçar i fer confluir, de forma simultània, les diferents trames i personatges. Amb molt d’encert, la narració permet veure com els personatges van seguint les peripècies nocturnes els uns dels altres per mitjà de converses telefòniques o missatges de whatsapp.
 
La novel·la ens situa al davant un univers femení, farcit de complicitats recíproques, i les seves interaccions amb l’entorn


El motor de la història és l’enamorament i desenamorament que experimenten els diversos personatges; en particular, les quatre noies protagonistes. L’anècdota argumental parteix del lloguer d’una habitació d’un pis compartit de Barcelona -encara que l’obra no té un discurs de to social, la crisi immobiliària tampoc no n’està al marge. La novel·la ens situa al davant un univers femení, farcit de complicitats recíproques, i les seves interaccions amb l’entorn, no tan sols referit a l’establiment de relacions afectives amb homes. I parlant d’enamoraments és inevitable fer referència al que l’obra mateixa expressa cap a la ciutat de Barcelona, no tan sols amb l’explícita dedicatòria de l’autora, sinó també amb la magnífica portada del llibre -a càrrec de la il·lustradora Mar Cerdà- i, per descomptat, al llarg de diversos passatges del text. Així, per exemple:

Deixava Barcelona. No sabia que trobaria a faltar la ciutat fins que va veure pròxim el moment d’abandonar-la. Els seus carrers, l’estil divers de les seves gents, la textura tan especial que semblava desprendre l’aire, l’amplitud que li proporcionava als seus pulmons una senzilla mirada al cel. Era un sentiment que no pensava que tindria. (366).

Com a fons, l’esbojarrada nit a la ciutat, en què una de les protagonistes organitza una accidentada festa de disfresses per celebrar el seu aniversari, cosa que coincideix (i colideix) amb el vespre futbolístic en què el Barça pot esdevenir campió de Lliga i l’Espanyol mantenir la categoria (la situació de fet és ben versemblant, però no correspon a cap fet històric, atès que no hi ha precedents d’una Lliga guanyada pel Barça a l’última jornada en què també l’Espanyol obtingués la salvació en aquell moment). L’acció va avançant, de forma equilibrada pel que fa a cada una de les protagonistes, al compàs de diverses situacions hilarants que aquestes van vivint: les entrevistes als estrambòtics potencials inquilins, l’entrada a les oficines del Camp Nou i el trepidant recorregut per les instal·lacions del club per ajudar un candidat a la presidència del Barça, l’atropellament d’un seguidor culer, la fugida de la festa després de deixar el local sense llum, la detenció a la comissaria, etc.

Voldríem que Serodio fos més Serodio i
que imprimís amb més fermesa
el seu segell personal dins el text

Totes aquestes ‘escenes’ a què he al·ludit —fàcilment transportables al llenguatge audiovisual— estan molt ben presentades i constitueixen un excel·lent divertiment per al lector. Voldríem, però, que Serodio fos més Serodio i que imprimís amb més fermesa el seu segell personal dins el text. Convindria que aprofundís en el caràcter literari de l’obra i no aparqués la seva ambició narrativa en la mera construcció d’un guió per a una ficció audiovisual. Els lectors agrairíem que, a més de la seva demostrada eficàcia en la construcció de les trames i la recreació de diàlegs, la narració donés entrada a pauses en l’acció per mitjà de descripcions o alguna digressió sobre els diferents àmbits temàtics que, de vegades, ja trobem insinuats en el text (el pop-rock, les xarxes socials, la vida urbana quotidiana…). Per exemple, és molt interessant el joc metaficcional sobre els noms de dues de les protagonistes:

En definitiva, sabia que estaven destinades a recórrer el camí juntes, l’una sempre a prop de l'altra. Fins i tot els seus noms ho indicaven. La Júlia devia el seu nom a la mare d'un Beatle, la Sílvia al de la poetessa americana Sylvia Plath. Fins i tot compartien el fet de ser les homònimes de figures tan il·lustres, cosa que les havia dut a reflectir-s’hi moltes vegades. (196)


En canvi, no tinc clar que el recurs a la reproducció textual d’un parell de fragments de la Viquipèdia acompleixi aquesta funció. El que preferiríem, com a lectors, és escoltar més la veu de l’autora perquè ens volem divertir, ens adonem que té moltes coses a dir i volem que les digui. Per això, esperem poder llegir aviat la seva tercera novel·la.

Pere Torra
  • Lara A. Serodio. Tercer sense ascensor. Traducció de David Fontanals i Lara A. Serodio, Barcelona: Fanbooks, 2017.