dissabte, 26 de març del 2016

Com es fa l’esprint final cap a la llibertat

Som als metres finals d’una llarga cursa de 300 anys que ens ha de conduir a la llibertat? El darrer llibre de Quim Torra parteix de la premissa que és així. Certament, els darrers anys hem avançat moltíssim i ja és hora que anem tancant la fase definitiva, que esprintem, que ho acabem. Si som al final de la cursa, no hem de reservar forces per a més endavant, sinó afanyar-nos a enllestir la feina engegada. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un esprint és una “acceleració ràpida i potent de la velocitat amb què un corredor intenta d’avançar els adversaris, especialment en la proximitat de la meta.” Rapidesa i potència són els atributs que calen en aquesta fase. Jo hi afegiria encara intel·ligència, sagacitat, perquè sabem que els adversaris —forts i poderosos— no estalviaran joc brut. De fet, el llibre desenvolupa l’aplicació de tots aquests atributs amb l’objectiu de guanyar, perquè, ara sí, podem guanyar.

Si som al final de la cursa, no hem de reservar forces per a més endavant, sinó afanyar-nos a enllestir la feina engegada

És un llibre rigorós, ple de bona informació i de gran amenitat. Fins ara la majoria dels llibres de Torra s’havien centrat en el món del periodisme i la política del segle XX, especialment, de l’època de la república. Cal destacar la biografia d’Eugeni Xammar, l’edició de l’epistolari  Casals-Trueta, el curiós Viatge involuntari a la Catalunya impossible (premi Carles Rahola d’assaig), els assajos d’homenatge de Honorables. Cartes a la pàtria perduda, etc. En general, el to de tots aquests llibres és predominantment elegíac. En canvi, aquest és un llibre propositiu, ple de futur, que, de fet, desemmascara aquells que voldrien convertir la situació actual, que ha de ser breu i recta, en un llarg trajecte ple de revolts i etapes. També és, doncs, el primer llibre que Torra dedica expressament a l’anomenat “procés”; però no és un llibre més sobre el “procés” i sobretot no és un llibre gens “processista”, ans al contrari.

Fins ara el to dels llibres de Torra ha estat predominantment elegíac. En canvi, aquest és un llibre propositiu, ple de futur

Els informes del CATN, els fulls de ruta de Junts pel Sí i la CUP, la transversalitat de l’independentisme, el bloqueig de l’Estat impropi, la suficiència o no del cèlebre 48% de votants a les forces independentistes, etc. Hi és tot, però el mèrit d’aquest llibre no rau en l’exhaustivitat ni en el resum dels plantejaments convencionals, sinó en l’aportació de respostes concretes als interrogants plantejats. No s’obsedeix en la dimensió de les dificultats de la tasca de la independència, que reconeix i no minimitza, sinó que mira com saltar-les. De fet, totes les solucions proposades són clares i senzilles: es basen en la democràcia. Per això, allà on alguns troben insuficient el 48% per a  l’avanç en el camí a la independència, Torra creu que els partits que van obtenir aquests vots no tenen altra opció que seguir el mandat del poble. Allà on alguns troben estèril la construcció d’estructures d’Estat, Torra hi persisteix i va més enllà invocant la noció de “l’Estat al marge”, formulada al gener de 2015 per Joan Carretero, president fundador de Reagrupament i primer dirigent a exposar en públic que la independència —com ha passat sovint en la història— haurà de venir d’un acte unilateral, cosa que, de fet, empara el Tribunal Internacional de Justícia en la cèlebre opinió consultiva emesa sobre el cas de Kosovo (vegeu La porta de la gàbia, llibre coeditat també per Quim Torra).

Torra va més enllà de la creació d'estructures d'Estat invocant la noció de “l’Estat al marge”, formulada al gener de 2015 per Joan Carretero 

Pel que fa a l’estil, la prosa de Torra ofereix moments de gran eficàcia retòrica, sobretot els que es manifesten per mitjà de frases lapidàries. En poso alguns exemples. Sobre la simplicitat de tot plegat: “La independència és un joc més fàcil que el joc de l’oca, perquè no hi ha daus, només vots, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la” (50). Sobre la importància de conèixer la nostra història: “quan a un país li importa poc la seva història, a la història acaba important-li poc el país” (26). Per descriure el caràcter transversal de l’independentisme i la necessitat d’unitat: “Algú que ha votat Sí a la independència no pot ser mai adversari polític d’un altre que també ha votat Sí a la independència” (103). La lectura abundant d’Eugeni Xammar i altres clàssics del periodisme català han deixat pòsit en l’enginy de l’autor, capaç d’arribar a una original síntesi de la història recent de Catalunya en una sola frase: “La història moderna i contemporània dels catalans és allò que passa mentre Espanya aboleix les seves institucions.” (229)

Pel que fa a l’edició, el llibre és impecable, però jo demano un índex onomàstic, que en permeti recorreguts transversals i faciliti la consulta d’aquella o aquella altra dada.

Desitjaria que un trosset d’aquesta república també la poguéssim viure els que pertanyem a generacions que portem anys de lluita democràtica

Al començament l’autor dedica el llibre als seus fills i nebots (a més d’un tendre record cap a Muriel Casals, a qui dedica un epíleg), és a dir, s’adreça a la propera generació, la que viurà en una república. Personalment, no hi podria estar més d’acord, però desitjaria que un trosset d’aquesta república també la poguéssim viure els que pertanyem a generacions precedents. Molts que portem anys de lluita democràtica, mereixem (i necessitem) que l’aire de la llibertat també ens ompli els pulmons, a nosaltres. Volem respirar la llibertat!

Pere Torra
  • Quim Torra, Els últims 100 metres. El full de ruta de la República Catalana, Barcelona, Angle, 2016.
  • Publicat a La Veu, núm. 56, març de 2016.