diumenge, 18 de novembre del 2012

Pàtria i identitat a l'Europa d’entreguerres

L'editorial L’Avenç ha reeditat aquest 2012 una obra molt significativa de Joseph Roth (1894-1939) que, en excel·lent traducció de Judith Vilar, edicions 62 va publicar el 1993 a la MOLU. Segle XX. Roth, autor jueu de la Galítzia oriental -actualment en territori d’Ucraïna-, té afinitat amb Stefan Zweig, amb qui va mantenir correspondència, i amb Franz Kafka, ja que tots tres escriptors són d’ascendència jueva, expressió alemanya, nascuts a diversos indrets de l’Imperi Austrohongarès, actius en el període d’entreguerres i morts força prematurament.

La novel·la de Roth, que es va publicar el 1930, narra la història de Mendel Singer, un modest mestre, que “era devot, temorós de Déu i no gens extraordinari, un jueu normal i corrent” (5). Singer té una vida força miserable i es veu aclaparat progressivament per dificultats de tota mena que el fan arribar a renegar de la seva fe. Tot i la seva afinitat amb el Job de la Bíblia que invoca el títol de l’obra, Mendel Singer no n’és un mer correlat. “Era molt ric lo patriarca Job / i ho perdé tot sinó la paciència” deia el nostre Jacint Verdaguer a Flors del Calvari; en canvi, Mendel, pobre de sempre, arriba a afirmar que “Déu és cruel, i com més l’obeeixes, més severament et tracta” (133), davant l’astorament dels companys jueus. 

En tot cas, com en tota bona literatura, la història és poc rellevant i el que fa interessant aquest llibre és la magistral capacitat expressiva i simbòlica de Roth, no exempta d’una ironia deliciosa: “Déu havia atorgat fertilitat a les seves entranyes, serenitat al seu cor i pobresa a les seves mans, que no tenien or per sospesar ni bitllets de banc per comptar” (6).

Roth, sense haver de fer referències explícites a la condició de Mendel i dels companys de la comunitat (schtetl), expressa poèticament el dramatisme de la diàspora jueva: “La terra on es trobaven els era estranya, hostil el bosc que els observava, odiosos els lladrucs dels gossos l’oïda desconfiada dels quals havien despertat, i només els era familiar la lluna, que avui naixeria en aquell món com ho va fer a la terra dels avantpassats, i el Senyor que vigilava pertot, a casa i a l’exili” (57). 

I és que la terra, la pàtria, i la pròpia identitat és, en definitiva, l’objecte al voltant del qual gira el llibre. Mendel té moltes dificultats per marxar a Amèrica, malgrat que tothom li diu que “un jueu no podia desitjar res de millor que instal·lar-se a Amèrica” (86). També la seva dona mira de convèncer-lo que el seu fill, Schemariah -rebatejat Sam-, ha fet bé d’anar a la guerra perquè “Amèrica no és Rússia. Amèrica és una pàtria” (118). Però Mendel, malgrat que Zuchnov fos un territori hostil als jueus, era on havia deixat Menuchim, el seu fill malalt, i on ell malda per tornar. Roth ho expressa amb gran bellesa i exactitud: “Tot Zuchnov i rodalies l’esperaven: la caserna, la pineda, les granotes als aiguamolls i els grills als camps. Si Menuchim era mort, respirava al petit cementiri. Mendel també hi jauria” (151). Les pàtries són així.

No desvetllarem el sorprenent i gairebé màgic final de la novel·la perquè desitgem que tingui més lectors catalans. A més, amb aquest llibre, Roth testimonia la fi de l'Imperi Austrohongarès, amb el qual, d’alguna manera, els catalans tenim alguna cosa a veure. De fet, som on som perquè fa 300 anys vam apostar el nostre futur donant suport als Habsburg. Esperem que ara tinguem més encert per exercir ben aviat la nostra llibertat.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu núm. 20, novembre de 2012.
  • Joseph Roth, Job. Història d’un home senzill, Traducció de Judith Vilar, Barcelona, L’Avenç, 2012.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Democràcia vs. Llei. Antígona vs. Ismene

La disposició a exercir aviat i efectivament el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya ha posat al descobert el conflicte -antiquíssim i encara no del tot resolt- entre justícia i dret, dret natural i dret positiu, moral i dret, llei divina i llei dels homes...

Els detractors de la llibertat de Catalunya consideren que entre la democràcia (exercir els catalans el dret a decidir el nostre futur) i la llei (una Constitució espanyola que no reconeix expressament aquest dret al poble català) cal donar prioritat a la llei. Situen el compliment de la llei per sobre de la democràcia i punt i final. Aquesta posició de predomini de la llei a tot preu ha servit sovint per a emparar les pitjors dictadures. El règim franquista, per exemple, que ha estat objecte d’una recent comparació lamentable per part de l’expresident Montilla, intentava bastir la seva manca de legitimitat en l’existència de dret, de normes i regles que “regulaven” la vida social. Com saben bé tots els juristes, un Estat democràtic, un Estat de dret no és el mateix que un Estat amb dret i la mera presència de normes escrites no és suficient per a convertir una dictadura en una democràcia.

Naturalment, el meu punt de vista s’oposa frontalment al dels adversaris de la llibertat de Catalunya. Crec que la llei no es pot posar per sobre de la democràcia perquè la democràcia és un valor molt superior, previ, legitimador de la llei (però no pas al revés). La democràcia necessita lleis, però les lleis per si soles no fan que hi hagi democràcia. Quan el president dels EUA, Barack Obama, manifestava fa poc que el dret d’autodeterminació era un valor universal, no pas una cabòria nord-americana, venia a palesar una creença molt arrelada en el poble nord-americà: l’existència de valors o drets, previs a les lleis. Obama, a més, en donava un atribut cabdal, com és el seu caràcter universal, consubstancial a la naturalesa humana. Jo, és clar, estic d’acord amb el president Obama i, de fet, són molts els pensadors de la història que mantenen aquesta posició. La mateixa formulació de les declaracions universals de drets humans estan basades en aquesta concepció. Tant se val el que diguin les lleis d’un país, els individus i els pobles tenen uns drets que deriven de la seva condició humana individual o col·lectiva i ningú no els els pot llevar. Fer-ho és il·legítim i injust, encara que pugui ser "legal".

En la nostra tradició occidental, trobem en els antics grecs un exemple semblant al conflicte que oposa democràcia i llei. Sòfocles explica la tràgica història d’Antígona, que va desafiar el poder establert per tal d’enterrar un dels seus germans, Polinices, proscrit per la llei dels homes, a diferència de l’altre germà, Etèocles, considerat un heroi també mort en la lluita fratricida. En la versió que en fa Salvador Espriu, de qui l’any que ve commemorarem el centenari del naixement, preguntada per Tirèsias si no respectaria la llei, Antígona contesta: “Tots ens devem primerament a les lleis eternes”. Antígona avantposa el seu deure humanitari a la llei vigent dictada pel dèspota Creont. La filla d’Èdip -ja se sap que aquesta era una nissaga ben desgraciada- tenia encara una altra germana, Ismene, de qui es parla sempre molt poc. Ismene -una mena de revers d’Antígona- inicialment també condemna el maltracte al cos de Polinices, però, a l’hora d’anar-lo a enterrar, té por i deixa sola Antígona. Ismene defuig el risc de fer enfadar el poder establert i se’n torna a casa.

A Occident sempre hem vist Antígona com a sinònim del coratge i de compromís social; fins i tot ha estat invocada pels revolucionaris francesos del segle XVIII i, en general, per tots aquells sotmesos a un poder establert, “legal” però injust. En canvi, Ismene simbolitza la covardia i l’anar fent. La tragèdia grega, com les llegendes i els contes de fades, tenia una funció moral, alliçonadora. Afortunadament, al segle XXI a Europa la democràcia assegura que el compromís i el coratge de tot un poble no tingui un desenllaç tan tràgic com el de la bona Antígona.


Pere Torra