El nostre Amos Oz

La recent mort de l'escriptor israelià Amos Oz ens porta a parlar aquí de la novel·la El meu Mikhael. També en podríem parlar pel fet que és una obra clau de la literatura israeliana moderna o perquè va fer esclatar l'escriptor, que va arribar a ser candidat al premi Nobel. A més, l'any passat fou el cinquantenari de la seva publicació i encara hem de tenir ben present que aquest llibre fou la primera traducció catalana d'una obra moderna escrita en hebreu (1973), en una excel·lent traducció a càrrec de l'hebraista Eduard Feliu i Marbres.

Hi ha una gran penetració psicològica en els pensaments, vicissituds personals i somnis de la Hanna

El títol de la novel·la es refereix a Mikhael introduït amb el pronom possessiu en primera persona, persona que correspon a Hanna Gonen, la veu de la narració. La història és força senzilla: Hanna i Mikhael són dos joves universitaris israelians que viuen a Jerusalem als anys 50. Ell és geòleg amb una forta vocació acadèmica i ella és estudiant de literatura. S'enamoren, es casen (Hanna haurà de deixar els estudis per dedicar-se a la família), tenen un fill, el 1956 en Mikhael és cridat a la guerra contra els àrabs a Egipte, etc. La riquesa del llibre rau en la presentació en primera persona dels pensaments, vicissituds personals i somnis de la Hanna amb una penetració psicològica sols a l'abast dels grans literats. Algú l'ha comparada a Madame Bovary, però encara que no és pas incorrecta, em sembla que aquesta comparació pot confondre. L'obra d'Oz s'adscriu molt intensament a la literatura pròpia del segle XX i presenta més afinitats amb obres com L'estrany, d'Albert Camus, o amb algunes de Kafka.

La incomunicació entre Mikhael i Hanna pot ser una metàfora de la que es devia viure a Israel als anys 50

La protagonista manifesta una absoluta inadaptació al món on li ha tocat viure o potser hem de veure-ho d'una altra manera. És el món que no ofereix perspectives engrescadores a una dona jove, plena d'il·lusions, que topa amb una realitat monòtona, anodina i grisa, amb un marit eixut i una societat egoista que devora l'individu que no segueix els carrils establerts. Parlant de l'eixutesa del marit, hi ha unes pàgines magistrals sobre com Hanna qualifica una dedicatòria de Mikhael:

"En Mikhael parà esment en la paraula 'eixut'. Com tothom qui es mou lluny del món de la literatura i fa servir mots com qui fa servir aigua i aire, en Mikhael es pensà que li ho retreia com un defecte." (133)

És evident que entre Hanna i Mikhael no tan sols hi ha una llunyania de disciplines acadèmiques o d'ús del llenguatge, sinó una autèntica incapacitat de comunicació. No és gaire aventurat establir una metàfora entre aquesta incomunicació i la que potser es vivia a Israel com a societat en construcció amb la diversitat de persones que s'hi aplegaven en aquell moment. I encara podríem esmentar també una incomunicació més general, la que es produeix entre éssers humans, molt pròpia del segle. Al capdavall, Hanna no obté satisfacció personal ni amb el seu paper d'esposa, ni de mare o, fins i tot, ni de ciutadana, fins al punt que, en alguns moments, la lectura suggereix que la narradora es troba en successius estats depressius.

És d'aquelles lectures que deixen pòsit perquè el lector té la sensació d'haver-se acostat de debò a una ànima humana

La novel·la és molt rica en referències literàries, cinematogràfiques i de tota mena, lligades a la vida quotidiana dels protagonistes:

"Els llibres que llegia de nit no demostraven pas que anys enrere havia estudiat literatura a la universitat. Somerset Maugham, Daphne du Maurier en anglès, relligats en coloraines. Stefan Zweig. Romain Rolland." (115)

L'ambient pre-bèl·lic de Jerusalem apareix de forma indirecta, de manera natural, però reiterada. "El que no ha aconseguit la intel·ligència dels jueus, ho aconseguirà l'estupidesa dels àrabs; aviat esclatarà una guerra a ultrança i els llocs sants tornaran a ser dins les nostres fronteres" (186), afirma Qadisman, un dels amics de la família de Mikhael que visiten sovint la casa de la parella protagonista i contribueixen a incrementar l'ambient asfixiant sobre Hanna.

Finalment, cal esmentar els somnis i els malsons de Hanna, que tenen un paper decisiu en tot el llibre i són descrits amb precisió de detalls, incloent elements de vegades escabrosos carregats de simbolisme. Hi apareixen sovint dos bessons àrabs, que sembla que eren companys infantils de la noia. De fet, el llibre acaba amb un d'aquests somnis, que massa sovint han estat llegits literalment, quan no ens hauríem d'oblidar mai que som davant d'una obra de ficció a la qual cal donar plena dimensió literària. En síntesi, aquesta novel·la és d'aquelles lectures que deixen pòsit, perquè el lector té la sensació d'haver-se acostat de debò a una ànima humana.

Pere Torra 

• Publicat a La Veu, núm. 85, gener del 2019
• Amos Oz, El meu Mikhael, traducció d’Eduard Feliu i Mabres, Barcelona: La Magrana, 2010

Instants abans d’assolir l’Estat

El passat mes de maig l’escriptor israelià Amos Oz va obtenir el prestigiós Premi Franz Kafka que atorga l’associació que porta el nom del cèlebre autor de Praga. Oz és un autor de gran prestigi, molt guardonat internacionalment, tot i que encara esperem que l’acadèmia sueca es decideixi d’una vegada a atorgar-li el Premi Nobel de Literatura, per al qual ha optat en diverses ocasions. Fins i tot, entre nosaltres l’any 2004 va obtenir el Premi Internacional Catalunya, si bé -fent una d’aquelles coses tan catalanes de voler quedar bé amb tothom- ho fou amb caràcter ex aequo amb el filòsof palestí Sari Nusseibeh, de qui no discuteixo els mèrits, malgrat que se l'ajunta amb l'escriptor israelià.

L’últim llibre publicat en català de l’escriptor israelià és La muntanya del Mal Consell, que inclou tres relats que es caracteritzen per explicar històries situades a Jerusalem poc temps abans de constituir-se l’Estat d’Israel, al final del mandat britànic sobre aquest territori. La unitat temàtica d’aquests relats es veu encara més reforçada en els dos primers, els quals són narrats amb la perspectiva d’un infant, encara que només en el segon apareix un narrador en primera persona.

El primer relat, que té el mateix nom que el conjunt del recull, és un text amb forts elements autobiogràfics: vivències d’un infant nascut a Jerusalem que comença a desvetllar-se cap a l’adolescència just quan s’ha acabat la segona Guerra Mundial; la figura d’una mare incapaç d’adaptar-se a la duresa del país i alhora de renunciar a les seves arrels poloneses; uns pares immigrats a Palestina des del centre d’Europa a principis dels anys 30 (“la Rut i en Hans es van casar a Jerusalem el dia que Hitler va declarar a Nuremberg que volia la pau i l'entesa, i que detestava la guerra”, p. 34); l’ingrés de l’infant en un quibuts, etc. L’autor reflecteix la confrontació d’ambdós progenitors, metàfora de les contradiccions de la creació de l’Estat hebreu: “el pare solia dir que les boniques terres ens havien vomitat aquí amb un odi cec i que per això ens construirem nosaltres mateixos una terra mil vegades més bonica. Però la mare deia que aquesta terra era el pati del darrere i també deia que mai no hi haurà ni un riu, ni una catedral, ni un bosc” (p. 25).

Al segon relat, “El senyor Levi”, retrobem les peripècies d’un infant, Uriel, que fa amistat amb un veí, Ephraim, que lluita amb la resistència contra els britànics. Oz retrata molt bé el patriotisme impetuós i ingenu de l’infant: “Quan, finalment, es creés l’Estat hebreu, ens llevaríem tots i aniríem a les valls i als camps oberts. Durant tot l’estiu, viuríem a les casetes dels vigilants enmig dels horts. Galoparíem amb els nostres cavalls cap a les fonts i els rierols, duríem els ramats a pasturar. Deixaríem Jerusalem a la seva sort, a les mans dels devots” (p.140).

Aquests aspectes ja apareixien a Una història d’amor i de foscor, la magnífica obra autobiogràfica d’Amos Oz que resulta encara més dramàtica. Cal tenir present que la mare de l’escriptor -afectada per fortes depressions- es va suïcidar quan ell tenia dotze anys. En el primer relat també es narra la pèrdua de la mare, però no pas per suïcidi sinó perquè fuig amb un amant, que -irònicament- resulta ser membre de les forces d’ocupació britàniques.

L’univers literari d’Amos Oz està poblat d’uns personatges entranyables, profetes, somniadors i excèntrics. Resulta hilarant, per exemple, el poeta Nehamkin, pare d’Ephraim. Els d’aquest recull -com l’autor mateix- participen en la construcció de l’Estat d’Israel, que fou precedida per un període de crisi i penalitats: “Gairebé tots estaven convençuts que aquella mala època aviat s'acabaria; que s'establiria un Estat hebreu, i que tot milloraria. Ja havien suportat amb escreix la seva dosi de patiment” (p. 84). Esperem que els llibres presents d’alguns autors catalans coincideixin amb aquesta obra d’Amos Oz, almenys, en el fet de ser escrits poc temps abans de la constitució del nostre Estat català.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 26, juny 2013.
• Amos Oz, La muntanya del Mal Consell, traducció de Núria Parés, Barcelona, La Magrana, 2012.

Octubre, de Miquel Pairolí, un plaer intel·lectual de primer ordre

Ara que des de Catalunya s’atorguen premis literaris a neofalangistes que reivindiquen les bondats de la dictadura de Franco, resulta balsàmic submergir-se en Octubre, el darrer llibre de Miquel Pairolí, del qual l’editorial Acontravent ha publicat la 2a. edició l’octubre de 2011. Pairolí, que ens va deixar tot just fa mig any, no ha estat un autor gaire premiat, però això no és pas un demèrit seu o de la seva obra, sinó més aviat del sistema de premis que hi ha instituïts en aquest país, i ja acabem de veure com les gasta l’editorial Destino, per exemple.

Poc podem afegir al que s’ha dit d’un llibre que, durant el seu trajecte de més d’un any, ha tingut una bona acceptació per part del públic i ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica, fins al punt que va obtenir, en aquest cas sí, el Premi Crítica Serra d’Or 2011 de biografies i memòries. Octubre se’ns presenta com un dietari no pas organitzat per dies, sinó per temes encapçalats per un breu títol en què desfilen descripcions sobre el paisatge de les Gavarres o el barri vell de Girona; les relacions amb les dones o entre pares i fills; la mort d’amics o coneguts; la constatació del pas del temps; les qualitats dels vents; breus reports de viatges; el treball manual de la terra d’un hortet; sucosos comentaris sobre pintura, música i literatura, etc.

Ami em plau especialment com parla Pairolí sobre llibres. No es tracta d’uns comentaris -diguem-ne- de crítica literària convencional, sinó unes aproximacions molt personals a obres i autors de primera línia. Amb el seu estil pulcre i precís, Pairolí ens ofereix unes visions que trobem molt valuoses sobre Pla, Lampedusa, Montaigne, Kafka, Camus, Henry James, Samuel Beckett, Amos Oz, Eugénio Andrade, Jesús Moncada, Guillem Simó, Imre Kerstéz, etc. Les seves lectures rituals de ‘Pa i raïm’ o ‘Ligheia’ són esplèndides, com també la del dietari de Simó. No hi falta tampoc la censura a la comercialitat i superficialitat d’obres com ara La pell freda de Sánchez Piñol, cosa que també agraïm en un país en què ningú no gosa dir mai res que el pugui fer quedar malament amb ningú.

On resulta especialment magistral Pairolí és en el seu judici sobre la figura de Josep Pla a la postguerra i la seva fidelitat a la llengua catalana. Diu Pairolí: 

“Les generacions de polítics i intel·lectuals catalans que van construir el somni noucentista, o els més joves que també van creure-hi, van experimentar en les seves biografies una contradicció essencial i un destí cruel. No solament no van aconseguir el país que havien somniat i van haver de veure com el somni s’engrunava, sinó que van acabar lliurant Catalunya a Franco per conservar els seus béns i la seva posició social. És la tragèdia de Cambó i, darrere seu, la de tants altres, inclosos Pla i Gaziel” (p. 75). 

Aquest capítol, en què l’autor cita textualment Pla, val per tot el llibre per la justesa i honestedat de l’anàlisi. La posició de Pairolí sobre Pla em recorda, en certa mesura, la d’El nostre heroi, Josep Pla, un llibre -curiosament també publicat per Acontravent- en què Enric Vila intenta exposar un enfocament semblant.

En definitiva, els recomano Octubre perquè ja és un clàssic i, com a tal, té aquella rara virtut de fer-nos millors a nosaltres, els seus lectors.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 11, gener de 2012
• Miquel Pairolí, Octubre, Barcelona, ACONTRAVENT, 2ª edició, octubre, 2011.