dimecres, 23 de maig del 2012

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (i 4)

“En Miquel i en Simó es van mirar a l’ànima: -I ara què en faig, de la meva vida?”

Un mecanisme que la novel·la utilitza molt sovint i amb gran eficàcia narrativa és la barreja de l’estil directe i indirecte i el pas de la tercera a la primera persona i viceversa. La narració en 3a persona cedeix lloc a la 1a persona sense solució de continuïtat (i fins que el lector no s’hi acostuma, li genera gran perplexitat) i pot tornar a la 3a persona seguidament. Cabré ho fa explícit en el seu text de reflexió sobre literatura parlant d’aquesta novel·la:
I m’imaginava l’entelèquia del narrador amb un zoom, aproximant-se i fugint del món narrat. Era allò: aquesta mobilitat li donava un to relativista que m’agradava i una certa aspror de dissonància gramatical molt afí a l’estètica musical bergiana (vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 103).
L’esment del zoom que fa Cabré remet a la tècnica cinematogràfica. A més, cedint la veu als personatges mateixos, s’aconsegueix un efecte de comicitat i alhora de distanciament amb el lector de finals de segle XX i principis del segle XXI, allò que l’autor anomena “to relativista”. Per exemple, resulta difícil al lector identificar-se amb els posicionaments de Gensana i el seus companys del grup d’acció armada per la seva exagerada ortodòxia marxista i el seu dogmatisme, que deriven d’un estricte programa de formació (incloent un ensinistrament paramilitar a Beirut) que a la novel·la és comparat a un adoctrinament religiós.
Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Londres, Alemanya, menxevics, bolxevics, les tesis d’abril, el retrocés objectiu del govern provisional de Kerenski, la Revolució, Lenin, Trotski, l’Exèrcit Roig, Stalin, el Palau d’Hivern, i van assistir, commoguts, a projeccions clandestines en setze mil·límetres d’Octubre, Ivan el Terrible i El cuirassat Potemkin, com un perllongament de luxe de les classes normals de catequesi. (84)
Així mateix, la novel·la utilitza altres diversos mecanismes per aconseguir el distanciament respecte els fets narrats, d’entre els quals cal destacar un acurat treball de llenguatge. Un altre dels instruments emprats consisteix a posar als personatges un nom caricaturesc descriptiu de les accions que està realitzant el personatge mateix, marcant-ho deliberadament amb lletres majúscules. Això resulta més abundant en el protagonista, per al qual hem recollit seixanta-set denominacions diferents, algunes de les quals es van repetint (vegeu-ne la llista completa al final d’aquest apartat, amb esment del número de pàgina corresponent). En alguna ocasió, Cabré ho porta a l’extrem, quan fa intervenir alhora dues denominacions d’un mateix personatge. Aquest és el cas, per exemple, del moment en què el partit de Gensana, arran de la mort del dictador, decideix abandonar la clandestinitat i dissoldre’s dins del PSUC. La lluita interna entre en Miquel i l’ex-camarada Simó queda reflectida de manera expressa: “En Miquel i en Simó es van mirar a l’ànima: -I ara què en faig, de la meva vida?” (188).

Els 67 noms de Miquel Gensana

  • Miquel II Gensana l’Indecís (35, 101, 305)
  • Miquel II Gensana el Meditador (39)
  • Michaelus Saecundus, O.S.B. (39)
  • Michaelus (40)
  • L’ex-missioner Miquel (41)
  • Miquel el Cagadubtes (43)
  • Miquel II Gensana l’Intel·lectual (59)
  • Miquel II Gensana l’Escollit (63)
  • Miquel Che Gensana (64, 94, 117, 237)
  • Miquel II Gensana el Receptiu (81)
  • Miquel Marlowe Gensana (83)
  • Miquel II Gensana el Catecumen (84)
  • Miquel Gensana el Comunista d’Origen Cristià (84)
  • Miquel el Miop Metafísic (89)
  • Miquel Martí l’Humà Gensana (94)
  • Simó el Proscrit (107)
  • Simó I l’Obrer (108)
  • Simó El Desclassat (112)
  • Simó ex-Miquel (113)
  • Simó, el Lector Revolucionari (114)
  • Miquel II Gensana l’Aprenent Etern (115)
  • Miquel II Gensana el Desinformat (130)
  • Miquel Robin Hood II Gensana (136, 188)
  • Miquel II Gensana el Nebot-Nét (138)
  • Miquel II Gensana el Goril·la (175)
  • Miquel II Gensana l’Alliberat de Tota Càrrega Feixuga Excepte de la del Record (189)
  • Miquel II Gensana el Fill Pròdig (191)
  • Miquel Darwin Gensana (223)
  • Miquel Gensana el Separat de Nou (227)
  • Miquel Gensana el Separat de Fa Ja Força Temps (228)
  • Miquel II Gensana el Caparres (233)
  • Miquel Gensana Guerrer Que Reposa (238)
  • Miquel el Desorientat (239)
  • Miquel, el Teòric Radical (242)
  • Miquel II Gensana el Cast (244, 322)
  • Miquel Bocuse (244)
  • Simó I Stanley (246)
  • Michel Le Voyeur (247)
  • Miquel el Graponer (249)
  • Miquel Sigmundfreud (249)
  • Miquel II Gensana el Somiatruites (258)
  • Miquel el Progre (278)
  • Miquel II Gensana el Mutilat (297)
  • Miquel II Gensana l’Escoltador de la Gran Història de la Família i Guardador dels Seus Secrets (307)
  • Miquel II Gensana l’Usurpador (315)
  • Miquel II Gensana el Sense Terra (327)
  • Miquel Otello Gensana (333)
  • Miquel II Gensana el Desorientat (336)
  • Miquel II l’Estafador Improvisador, Redactor de Revista Miraculosament Convertit en Entrevistador d’una Secció Inexistent Gensana (341)
  • Miquel el Cardiòpata (346)
  • Miquel II Gensana el Lector de les Memòries de l’Oncle (353)
  • Miquel II Gensana, Entrador de Temples (357)
  • El Gran Envejós (368)
  • Miquel el Mut (384)
  • Miquel II Gensana, l’Inventor de Realitats (400)
  • Simó, l’Apòstol dels Gentils (400)
  • Simó l’Apòstata (401)
  • Miquel Penèlope Gensana (412)
  • Miquel el Descontent (412)
  • Simó, fill de Pere el Fugitiu (418)
  • Miquel Botxí Gensana (418)
  • Miquel, Simó, Clara I el Neòfit, l’Apòstata (422)
  • Miquel II Gensana Poca Vista (423)
  • Miquel II Gensana el Desestabilitzador (427)
  • Miquel, Simó, Clara (444)
  • Simó Pere (451)
  • Miquel II Gensana, el Cul-de-sac, o l’Atzucac, o el Final d’Època o el Culdarrel


A tall de conclusió

Al final de tot, la novel·la deixa al lector un regust familiar perquè, al capdavall, és la condició humana allò que hi queda molt ben dibuixat. Les coses són així i la vida pot anar perfectament de la manera com els va a Maurici i a Miquel. Tots dos emprenen les seves rebel·lions personals i alhora col·lectives, tots dos obtenen els seus petits èxits i els seus fracassos potser més sonats i descrits més exhaustivament atès que resulten més adequats per a fer-ne literatura. En qualsevol cas, el balanç global mostra que no estem davant d’uns éssers inversemblants i ridículs, sinó de personatges als quals podem sentir relativament propers. 

Simona Škrabec, a més, identifica la solitud i l’aïllament de l’individu com un element decisiu que caracteritza en Miquel:
Contínuament enamorat fins a les orelles, perdut, sense cap objectiu clar, en Miquel simplement viu. I quan un bon matí rep la trucada d’un botxí venjatiu que coneix el seu crim, en Miquel es gira, però cap llibre dels prestatges es mou per ajudar-lo. En aquest home aïllat, que ha de lluitar tot sol amb els propis errors, Cabré aconsegueix articular una clara crítica de l’encegament que les idees poden produir. (vegeu Simona ŠKRABEC, “L’idealisme sota la lupa”, Els Marges, 83, 2007, p. 84).
Tots arrosseguem, d’una manera o altra, el pes del nostre passat, allò que vam fer temps enrere. Tots tenim dubtes sobre si era correcte o reprovable. Tots tenim indecisions a l’hora d’actuar i hem d’encarar-nos-hi tots sols. D’aquesta manera, en aquesta novel·la Cabré aconsegueix retratar uns personatges d’una època i alhora ens retrata també a nosaltres com a éssers humans.

Pere Torra

dimarts, 22 de maig del 2012

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (3)

Si no estàs disposat a viure en la inconsciència, has de saber acceptar el pes del passat” 

De fet, la idea central d’aquesta obra es pot resumir en la importància del pes del passat sobre el present. L’obra està encapçalada per una expressiva citació d’Evelyn Waugh: “...for we possess nothing certainly except the past”. Al costat del caràcter de somni del futur o la incertesa i volatilitat del present, Cabré confia més en la seguretat i la força narrativa que ofereix el passat, com ho indica ell mateix de forma explícita al seu assaig: “El passat està delimitat i saps que el posseeixes a través del record”(vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 66). De fet, també els títols d’ambdues parts del llibre remeten a la idea del passat (la primera: El secret de l’aorist” i la segona: “A la memòria d’un àngel”).

En paraules d’Aulet, “la novel·la no és altra cosa que aquesta mirada al passat. I serà una mirada polièdrica capaç d'integrar tots els diferents elements que el conformen: la vida del protagonista, els antecedents familiars, etc.” (vegeu Jaume AULET, “Ressenyes”, Els Marges, 58, 1997, p. 119). Per això, a L’ombra de l’eunuc la barreja de temps és una constant des del començament de tot. El present correspon als anys 90 -temps contemporani de l’obra-, Miquel Gensana parla del seu temps de formació, lluita i assentament (anys 60, 70 i 80, respectivament) i l’oncle Maurici explica a Miquel la seva vida i alguns aspectes anteriors de la història familiar (sobretot anys 30, 40, 50). Entremig hi ha la descripció d’alguns episodis de la història familiar ancorada en uns elements significatius que també experimenten el pas del temps com l’arbre genealògic (objecte de modificacions i joc per part de l’oncle Maurici), la casa (esdevinguda el restaurant on sopa el protagonista amb la Júlia) o l’arboç plantat el dia del naixement de Miquel.

Cabré es refereix a aquesta dimensió temporal d’aquesta novel·la en el seu assaig El sentit de la ficció:
A L’ombra de l’eunuc, el marc temporal aparent és un sopar del protagonista amb una coneguda seva al temps actual. Però a la pràctica retrocedim a un segon cercle, a explicar tota la vida del protagonista; i sense que ho poguem evitar, les mateixes circumstàncies del sopar i un personatge d’aquest segon cercle, l’oncle Maurici, ens porten a parlar, tercer cercle cronològic, de diverses generacions de la família fins a arribar a finals del segle XVIII (vegeu Jaume CABRÉ, El sentit de la ficció, Proa, Barcelona, 2010 [1999], p. 89).
I encara per accentuar-ho més, les traïcions i, especialment, les morts es repeteixen en els diversos cercles temporals de l’obra. Si les ordenem cronològicament (que justament és l’opció inversa de la narració), en primer lloc, tenim la mort de l’amant de Maurici, Miquel Rossell, l’any 1942; a continuació vindrà la mort -assassinat-execució, de fet- del Toro, company de militància en el grup armat als anys 70; en darrer lloc, hi ha la mort del Bolós als anys 90. Totes tres morts no són naturals, sinó execucions o assassinats comesos amb premeditació, tots tres fruit de venjances: la de Miquel Rossell, orquestrada per Antoni Gensana -l’avi d’en Miquel- pel fet d’haver-li expropiat la fàbrica durant la guerra; la del Toro, com a revenja per la delació que va causar la mort del Mingo; la del Bolós, al seu torn, com a revenja de la del Toro. 

Precisament, les repeticions i els paral·lelismes són una constant de l’obra, com també peça clau en l’estructuració de les peces musicals a què remet l’obra. Així, per exemple, l’oncle Maurici i Miquel Gensana presenten un paral·lelisme molt clar. Són dos homes “amb passat”; dos homes amb un gran amor a la creació artística; dos homes rebels amb el seu temps -en Maurici, amb l’homosexualitat; en Miquel, amb la lluita clandestina-; dos homes amb amors trencats per morts violentes; dos homes amb una autèntica vocació narrativa -l’oncle explica la seva història a en Miquel i en Miquel a Júlia-; dos eunucs, sense descendència i sense capacitat artística; etc. 

De fet, les repeticions d’esdeveniments que es produeixen en diverses èpoques corresponen al caràcter inalterable de la condició humana en les diverses èpoques: enveges, odis, amors, morts, etc.

Dins la dimensió temporal té una especial importància el pensament reiteratiu de Miquel Gensana que a la vida no es pot fer marxa enrere. Això confereix al passat la importància determinant que porta a configurar el present tal com és.
[...] si la vida fos diferent, si ens fos possible predir més enllà dels actes i de les decisions...., si poguéssim repetir la jugada, fer un replay al ralentí i analitzar on ens havíem equivocat, on se’ns havia començat a torçar la cosa (27)
[...] i vaig pensar que la vida és plena d’equivocacions i mai no ens deixen repetir la jugada; darrerament aquest és un profund pensament recurrent; (74)
I en Miquel pensava hores i hores seguides com és que és impossible tirar enrere, tornar a començar però net, i provar de fer-ho bé, perquè no s’hi val que la vida no permeti fer assaigs ètics sinó que tot compta des del començament; [...] (232)
Per això, el mateix Miquel Gensana, ja cap al final de l’obra, té prou lucidesa i prou maduresa per afirmar: “I si no estàs disposat a viure en la inconsciència, has de saber acceptar el pes del passat” (390).

Pere Torra

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (2)

“La meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear”

Jaume Aulet, en una ressenya de l’obra, advertia del risc de simplificació de la novel·la davant la temptació de fer una lectura massa restrictiva que margini la riquesa i la gran quantitat d’elements que conté.
Com a lectors, no podem quedar-nos en la consideració de fins a quin punt el protagonista és o no un alter ego de l'autor o si la novel·la vol ser una crònica del paper d'una generació durant els darrers anys del franquisme i els de la transició. (Vegeu Jaume AULET, “Ressenyes”, Els Marges, 58, 1997, p. 118).
Efectivament, la narració de les vicissituds del protagonista en la lluita antifranquista i la seva evolució durant la transició constitueix una crònica d’un fracàs generacional. I, en la mesura que aquesta crònica és una de les línies argumentals més prominents de la novel·la, mereix una atenció preferent. Ara bé, comparteixo l’afirmació d’Aulet, segons la qual la riquesa de l’obra demana intentar superar el risc de simplificació. Ho podem fer procurant identificar l’abast del fracàs en totes les seves dimensions, no tan sols el seu caràcter generacional o històric, sinó també el caràcter integral, la plena consciència que en té el protagonista, etc.

En primer lloc, que es tracta d’un fracàs generacional resulta obvi perquè afecta tots els personatges de la mateixa generació del protagonista, Miquel Gensana. Però, a més, afecta tots els fronts i àmbits de llur vida: religiós, polític i intel·lectual-artístic, com veiem en el seu cercle d’amistats íntimes, en Rovira i en Bolós. Tots tres personatges duen a terme projectes vitals que no acaben de resultar exitosos: en Rovira, en l’àmbit religiós; en Bolós, en l’àmbit polític; i en Gensana, en l’àmbit intel·lectual. Rovira, que havia optat per fer-se jesuïta, acaba abandonant l’ordre al cap de 12 anys, incapaç de mantenir el celibat que se li exigeix, a causa del seu enamorament de la catequista Montserrat. Bolós representa el fracàs polític per la renúncia als ideals defensats en la lluita clandestina, amb l’afegit dramàtic de la seva mort violenta i “no natural”. Gensana, malgrat ser una personalitat intel·lectual de certa reputació, es considera a si mateix un “eunuc”, perquè és incapaç de produir una obra d’art i, com a màxim, tan sols sap analitzar-la com a crític. “La meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear” (33), arriba a confessar a Júlia.

En algun moment el lector té la impressió que Gensana és un doble o múltiple eunuc (al llibre el personatge es qualifica a si mateix de “doble eunuc” (444) quan es mostra incapaç de confessar el seu amor a la Teresa). El seu fracàs o els seus fracassos s’estenen sense pal·liatius: a més del fracàs generacional, trobem el fracàs personal (insatisfet amb la seva vida), el fracàs professional (incapaç per a la creació artística), el fracàs amorós (incapaç de mostrar el seu amor i teixir relacions duradores i plenament satisfactòries amb les dones, amb la nota tràgica de la mort de la Teresa), el fracàs familiar (incapaç d’entendre’s amb el seu pare ni de manifestar estimació a la seva mare), etc.

En segon lloc, del seu fracàs, Miquel Gensana en té plena consciència i són múltiples les vegades en què ho explicita. Així, per exemple, quan els tres amics (Gensana, Bolós i Rovira, companys dels jesuïtes) es retroben en el moment que en Rovira penja la sotana, Gensana verbalitza el fracàs de tots tres perquè a dins només tenien “la sensació de retrobar-nos tres insignes perdedors” (201) i “tots plegats anàvem prou desorientats per la vida” (205)

I el protagonista no tan sols és plenament conscient del seu fracàs com a individu, sinó també que aquest fracàs és de caràcter col·lectiu:

[…] li començava a fer pena que tantes energies dissoltes en perills, presons i morts, acabessin concretant-se en uns partits polítics que tenien com a primera providència la pròpia subsistència, com si fossin una finalitat per ells mateixos. I és que quan els homes es troben amb la possibilitat d’exercir el poder, els tremola el pols de l’emoció i, amb un dribling de l’ànima, obliden els somnis i només volen pescar el poder. (250, 251)
Pere Torra

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (1)

Un dels aspectes més destacats de L’ombra de l’eunuc, de Jaume Cabré, és la consciència del pes del passat com a element que condiciona el present. Aquesta consciència acompanya un dels principals eixos narratius del relat: la lluita antifranquista del protagonista i el seu posterior acomodament durant el període de la transició. 
L’obra, de fet, es pot llegir en bona mesura —encara que no pas exclusivament— com una crònica del fracàs de la generació que va protagonitzar la lluita contra l’últim franquisme (anys 60 i 70) i es va instal·lar en llocs de poder polític o social durant la transició (anys 80), després d’una clara renúncia dels postulats ideològics defensats poc temps enrere. Ja des de la seva estructuració mateixa, la novel·la —força complexa tècnicament i construïda en diversos plans— revela el seu caràcter de retiment de comptes davant la generació posterior a la del protagonista i, per mitjà de diversos mecanismes, posa de manifest una visió crítica d’aquest balanç. La conclusió més rellevant, consubstancial a la condició humana, és la impossibilitat de fer marxa enrere en les decisions —sovint errònies— que les persones van prenent durant la vida.

“—No puc deixar de xerrar. Fa una vida que no parlo”

Cap a la meitat de la novel·la, hi ha moment en què en Miquel Gensana diu a Júlia “—No puc deixar de xerrar. Fa una vida que no parlo” (190). La novel·la està organitzada a partir de la conversa entre Miquel Gensana, nascut el 1947, com l’autor, que en el temps de l’acció principal de la novel·la té prop de cinquanta anys, i Júlia, una companya de feina uns vint anys més jove que ell, durant un sopar a Feixes. La conversa, a la pràctica, esdevé monòleg, confessió de Gensana, i té lloc a l’antiga casa pairal de la família reconvertida en un pretensiós restaurant.

Gensana té necessitat d’explicar la seva vida fil per randa, de forma exhaustiva, més enllà del que li demana la seva interlocutora, assenyalant tots els errors que ell va cometre i els mals tràngols viscuts en el passat. De fet, l’explicació a Júlia té un to de confessió que s’emmarca en un conjunt de metàfores construïdes a partir d’elements religiosos, molt abundants a l’obra. Fins i tot la Júlia administrarà una mena d’absolució al final del llibre quan li diu que, en realitat, ella no el considera pas un eunuc: “—No. Com a molt, apòstata. Tota la teva generació us heu fet a cops d’apostasies” (453).

La confessió del passat del protagonista traspua una intensa amargor, que ja es revela des de bon principi. El protagonista es demana al començament de tot de l’obra “en quin moment exacte se m’havia començat a esquerdar la vida” (17) i unes ratlles més avall repeteix “en quin moment es van espatllar les coses?” (17). Des de bon començament, doncs, ja coneixem que la vida de Miquel Gensana és un fracàs o que, almenys, ell la percep així. De seguida també revela que ell sap que la mort del seu amic Bolós —excompany de lluita armada reconvertit a polític socialista en actiu— és fruit d’una venjança de fets del passat que el lector no coneixerà fins molt més endavant. I és que el passat és l’objecte gairebé exclusiu de la narració. La novel·la, essencialment, se situa en dos plans que corresponen a dues etapes diferents del passat: d’una banda, la història familiar explicada al protagonista per l’oncle Maurici i, d’altra banda, la biografia personal de Miquel Gensana, que ell mateix explica a Júlia. Aquesta darrera és la que inclou l’eix temàtic que explorem més a fons.

Pere Torra

dimarts, 15 de maig del 2012

"Sense destí", d'Imre Kertész, una mirada adolescent sobre l’holocaust

L’any 2002, en el discurs que va fer a Estocolm amb motiu de rebre el Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész va revelar que el seu nom i número d’identificació com a presoner -el 64.921- figuraven en el registre diari de detinguts del 18 de febrer de 1945 com una de les baixes del camp de concentració de Buchenwald. Kertész va expressar que aquest fet, que ell qualificava d’estrany, li va retornar la serenitat. En certa mesura, l’adolescent que va ingressar al camp d’Auschwitz havia mort i el supervivent que havia retornat era una altra persona.

L’adolescent que va ingressar al camp d’Auschwitz havia mort i el supervivent que havia retornat era una altra persona

Imre Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d'una família petitburgesa jueva assimilada que, segons el traductor xilè Adan Kovacsics, sempre va patir problemes econòmics i els seus pares es van separar. Quan tot just tenia quinze anys, a causa del seu origen jueu, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Retornat al juliol de 1945 al seu país, va concloure l'escola i es va dedicar al periodisme. Ingressa al partit comunista, fins a 1950, que en va ser expulsat. Va fer diverses feines mentre va començar a concebre Sense destí, que va tardar 13 anys a concloure i es va publicar el 1975. Trenta anys després de la fi de la 2a Guerra Mundial sembla que encara era massa aviat per a tractar sobre l’holocaust i la novel·la de Kertész no va rebre gaire atenció, però fou diferent quan es va tornar a editar deu anys més tard. A partir de llavors van anar apareixent les altres obres d'Imre Kertész.


Trenta anys després de la fi de la 2a Guerra Mundial sembla que encara era massa aviat per a tractar sobre l’holocaust

Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. Podem agrupar els nou capítols de l’obra en tres grans parts, que tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner i constitueixen tres estadis en la seva evolució: L’adolescent hongarès d’origen jueu (capítols 1-4); el presoner (capítols 5-8); el supervivent (capítol 9). La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, s’obre amb el comiat al seu pare, el dia abans de marxar deportat a un camp de concentració per a treballs forçats on, al final, no sobreviurà. Al començament del llibre, el narrador explica la seva vida com a adolescent hongarès de família jueva, fins que és retingut amb centenars d’altres jueus i deportat als camps de concentració d’Auschwitz, Buchenwald i Zeitz. Després d'un penós trasllat amb tren, explica les seves vicissituds i pensaments, les condicions de la vida quotidiana als camps, i el seu procés progressiu de degradació física i moral, com també el d’altres presos. Essent a Zeitz, Köves cau greument malalt i és traslladat a l’hospital de Buchenwald, fins al seu alliberament. El llibre es clou amb un retorn a casa marcat per les dificultats d’adaptació, després de la traumàtica experiència viscuda, i la incomprensió que reben els supervivents per part de la població en general.

La presència d’elements autobiogràfics de l’autor en el personatge principal resulta evident

Si comparem la biografia de Kertész amb la vida del jove protagonista de la novel·la, s’hi observen nombroses coincidències: l’origen hongarès i jueu, la data de naixement, la separació dels pares, la deportació als mateixos camps de concentració, l’engany sobre l’edat, etc., fins i tot, detalls com el número de presoner al qual Kertész va fer referència al discurs esmentat. Encara que György Köves no sigui Imre Kertész, la presència d’elements autobiogràfics de l’autor en el personatge principal resulta evident.

Sense destí és una obra sobre l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació

Essencialment, Sense destí és una obra sobre l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, però a mesura que avança la novel·la anem veient els canvis i els processos de presa de consciència i aprenentatge personal pels quals va passant el protagonista en el seu camí cap a la maduresa. L’ingenu nen de 14 anys, que duia una vida relativament plàcida a Budapest, entre les discussions del seus pares separats, experimenta una metamorfosi, a la qual s’al·ludeix de forma explícita a la mateixa novel·la. Així, el capítol 5 s’obre amb una referència molt gràfica al procés de transformació de ciutadà -amb restricció de drets, però certa llibertat- a presidiari sense drets i ni tan sols identitat personal pròpia.

En aquest procés de transformació del protagonista pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. György no es veu a si mateix com a jueu, grup al qual se l’adscriu. Per això, el dia del comiat del seu pare, es mostra molest pel fet d’haver d’adreçar-se a Déu en una llengua -l’hebreu- que ell desconeix. En canvi, davant de l’execució dels tres fugitius letons es lamenta, precisament, de no poder fer una pregària adequada en la seva llengua. Entremig d’aquestes dues fites encara trobem moments en què György especula amb la seva identitat, com per exemple, quan intenta que un presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a l’origen comú d’ambdós. El seu interlocutor el rebutja dient-li que ell no és jueu i György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)


“A aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic”
Sense destí és una obra literària que no constitueix ni un text propagandístic ni tampoc un text que vulgui inventariar uns esdeveniments de forma documental i asèptica, sinó que pretén aconseguir un efecte d’emoció i reflexió sobre el lector a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys. Aquest jo narrador, que de vegades resulta ingenu o no disposa de tota la informació, té una mirada personal i sovint càndida sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos, però rera els quals György és capaç d’entrellucar-hi certa esperança. Aquesta mirada de l’adolescent inclou una abundant presència d’elements d’ironia, construïts a partir del contrast entre la percepció de György respecte la gravetat dels fets i el seu dramàtic desenvolupament. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus i tràgics fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110).

Tot plegat s’havia produït a causa dels passos per la supervivència que havia anat fent tothom

La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa incorpora elements de reflexió moral rellevants que transcendeixen l’argument. Aquesta reflexió, sobretot, s’intensifica a mesura que la seva situació personal i la dels que l’envolten es va degradant de forma progressiva, en el capítol 6 i següents, quan explica, per exemple, que el seu company Bandi Citrom ja no presentava l’aspecte musculós i saludable de la primera vegada que l’havia vist; o quan narra la tràgica fi, l’extinció sencera, de la família Kollmann. La percepció del narrador és molt gradual i en dificulta la presa de consciència. Potser un dels moments més punyents es produeix quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït a causa dels passos per la supervivència que havia anat fent tothom, ell mateix inclòs: “Tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa. Vaig fer passos amb el meu pare, vaig fer passos amb la meva mare, vaig fer passos amb l’Annamária, i vaig fer passos -els més difícils de tots- amb la veïna, la germana gran” (254).


“Fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat"

Finalment, un dels aspectes que generen més sorpresa d’aquesta la novel·la és la referència als moments de felicitat o nostàlgia que experimenta el protagonista vers els camps. Hi ha un instant especialment memorable quan György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En instants com aquests la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes i els tòpics que tracten la reclusió als camps de concentració com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, com a supervivent dels camps, ho pot fer i ho fa amb una gran sensibilitat. Per això la seva obra transcendeix els camps de concentració com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns crema, 2003.

Obres citades
  • Kertész, I. (2006). La lengua exiliada: Artículos y discursos. Traducció d’Adan Kovacsics. Madrid: Taurus. 
  • Kertész, I. (2003). Sense destí. Traducció d’Eloi Castelló. Barcelona: Quaderns crema. 
  • Kertész, I. (2001). Sin destino. Traducció de Judith Xantús, revisió d’Adan Kovacsics. Barcelona: Acantilado. 
  • Kertész, I. (2002). Sin destino. Traducció de Judith Xantús, pròleg d’Adan Kovacsics. Barcelona: Círculo de lectores.

dimecres, 9 de maig del 2012

Fèlix Millet, l’home que va retratar la classe dirigent catalana

El periodista Jordi Panyella és autor d’un llibre molt interessant i molt necessari sobre el gravíssim espoli del Palau de la Música Catalana que va dur a terme Fèlix Maria Millet amb la col·laboració de Jordi Montull (M&m en el llibre). Panyella és un periodista de El Punt AVUI, especialitzat en afers de tribunals, que compta amb una llarga trajectòria professional, en què destaca pel fet d’haver posat al descobert les contínues discriminacions i manca d’ús que pateix la llengua catalana a l’àmbit judicial. De fet, sobre aquest àmbit, creiem que Panyella ha acumulat una gran quantitat d’informació i d’històries sobre les quals també podria publicar un altre llibre, cosa que alguns li agrairíem molt i li demanem des d’aquí.

El llibre que ara comentem tracta sobre l’escàndol que va esclatar el juliol de 2009 quan, per ordre judicial, els mossos d’esquadra van escorcollar les oficines del Palau de la Música Catalana per investigar uns desviaments de fons de la institució. El progressiu coneixement dels fets i la confessió pública dels seus responsables va sacsejar la societat catalana i l’afer va ser objecte de la màxima atenció mediàtica. Un cop la intensitat dels focus mediàtics s’ha rebaixat, és molt útil recordar i analitzar de forma pausada els fets. Panyella fa això i molt més, ja que, amb intenció literària, ha escrit un llibre de lectura molt amena -encara que els fets no resultin simpàtics- pautada per 40 breus capítols temàtics. L’autor empra la primera persona amb un estil que defuig la freda acumulació de dades sobre un cas judicial i incorpora la seva experiència personal com a ciutadà i com a periodista (per exemple, als capítols “Jo he cantat al Palau”, “Esclata la bomba”, “L’has de mantenir, però vigila’l” o “Tot passejant amb Jordi Montull”). Finalment, el llibre compta amb un útil índex onomàstic -molt necessari en aquest tipus d’obres- que esdevé tot un ‘who is who’ de la classe dirigent de la societat catalana.

Precisament, la societat catalana i, en especial, els que hi ocupen llocs destacats -també periodistes i auditors- queden ben retratats amb aquest afer, en haver afavorit l’encimbellament de Fèlix Millet, a qui el Govern de la Generalitat va atorgar la creu de Sant Jordi i l’Ajuntament de Barcelona preveia lliurar-li la medalla de la ciutat. Tothom, ‘a banda i banda de la plaça Sant Jaume’, va ser enganyat (o es va deixar enganyar) per Millet. Diu Panyella: “L’escàndol del Palau té també molt de cosa transversal, molt de la tan anomenada sociovergència, que algú creu que mai arribarà a governar però que de fet ha manat sempre en aquest país” (140).

A mi m'esgarrifa la impostura de Millet, però em preocupa encara més la seva capacitat de rebre l’admiració i els honors dels responsables polítics i institucionals mentre s’apropiava de diversos milions d’euros de diner públic. Com apunta el llibre, l’única manera d’arreglar-ho és apostar per la regeneració dels responsables, com ara, per exemple, havent evitat mantenir en el càrrec d’interventor general la mateixa persona durant anys i panys. Recordem també que la trama va ser destapada per l’Agència Tributària -la Hisenda espanyola- tot i que el 2002 la Sindicatura de Comptes ja havia fet un informe, amb seriosos dubtes sobre la gestió del Consorci del Palau, que els diputats del Parlament de Catalunya van passar per alt.

El llibre aplega molta informació sobre el cas i, en algunes ocasions, la insinua o la deixa en suspens. Sovint el lector té la impressió que el periodista sap moltes més coses, però que, per diverses raons, no les explica totes (al capítol “Un matí entre togues” l’autor apel·la al secret professional per ocultar una conversa que té amb el jutge Juli Solaz, cosa que, com a lectors, no li podem perdonar). De fet, la investigació judicial encara està oberta i, d’alguna manera, el llibre de Panyella continua. Així, el mateix periodista explicava fa poc al diari que una comissió judicial va escorcollar el passat 4 de maig una caixa de seguretat de Millet en una oficina bancària on es van trobar dòlars i una col·lecció de joies. Tot plegat permet a Panyella qualificar Fèlix Millet de “pou inesgotable de sorpreses”. El seu llibre és una bona manera de mirar aquest pou tot evitant de caure-hi.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 15maig de 2012.
  • Jordi Panyella, Fèlix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del Palau, Barcelona, Angle Editorial, 2012