Camí de sirga, 25 anys d'una obra mestra de la literatura catalana

Aquest 2013, farcit de tants aniversaris literaris de gruix, inclou una commemoració molt rellevant que no vull deixar passar per alt. Es tracta dels 25 anys de Camí de sirga, la magnífica novel·la del mequinensà, Jesús Moncada. Entre parèntesis, no perdrem ni un segon a comentar l’ultratge de l’invent del ‘lapao’, a què alguns poca-soltes podrien pretendre adscriure un autor que escriu amb una llengua catalana de gran riquesa i molta expressivitat.

Camí de sirga és una novel·la riquíssima no tal sols en el llenguatge, sinó també en històries i personatges. Té un caràcter coral per on veiem desfilar, entre la gent del poble, llaüters, calafats, minaires, mariners, propietaris, coristes, borratxos, cambrers, etc. De fet, hi ha tanta abundància de personatges que el veritable protagonista és la memòria o el pas del temps, que es manifesta per mitjà de l’acumulació dels records de les coses i les cases que desapareixen, dels secrets que s'esvaeixen, de les persones que moren, de les guerres que sempre retornen, dels amors que marxen, de l’antiga vila de Mequinensa sencera, colgada sota les aigües dels pantans de Mequinensa i Riba-Roja. Records que el vell Nelson, a l’epíleg titulat “Exili sense retorn”, constatarà que com “tantes altres ombres entranyables navegaven silenciosament cap a l’oblit” (p. 298).

A més de la seva coralitat, la novel·la de Moncada és una obra plena de negacions. Nega el caràcter tràgic i la grandiositat abstracta de la pèrdua de Mequinensa, nega l’oblit del temps passat, nega el sentimentalisme buit, nega la pobresa de la seva llengua, nega la frase curta... Una bona mostra apareix al començament de l’obra quan descriu l’enderroc de la primera casa, que va passar desapercebut: 

“La vila no quedà en suspens, els cors no deixaren de bategar; el soroll no es va estendre com un redoblament fúnebre per carrers i places, no va ressonar per la vall de l'Ebre ni per la ribera del Segre ni pels molls silenciosos ni per les mines mortes, com un anunci de malesa. Va ser un tro breu en una vila tan acostumada a sentir les barrinades de les mines que no va parar-hi esment.” (p. 14)

Aquestes negacions tenen el seu revers afirmatiu, lògicament, perquè la novel·la afirma la vida i el drama concret per a la gent real de la vila, afirma la memòria d'un poble i una gent, afirma la vitalitat del sexe, afirma la seva catalanitat i la riquesa de la seva llengua, afirma un estil basat en frases llarguíssimes com ningú no ha escrit mai en la nostra literatura…

La veu de Moncada és molt personal no tan sols gràcies al llenguatge sinó també a una mirada irònica sobre aquest petit univers situat entre Ebre i Segre. Ens conta múltiples episodis hilarants, que sedueixen el lector contemporani, com els de la primera part, anomenada “Els dies de L’Edèn”, nom que es refereix a un prostíbul; o el cas del “botiguer que ficava els llegums en paperines fetes amb unes làmines velles i groguisses plenes de mamarratxades”, cosa que feia exclamar l’Honorat: «Quin disbarat! Aiguaforts del Goya per embolicar mongetes!» (p. 95).

El lector ja coneix el desenllaç de la població, cosa que la mateixa obra palesa de forma explícita constantment fent una mescla juganera de passat, present i futur: “el futur gloriós del riu i de la vila, proclamat per l'alcalde uns segons abans que l'ona expansiva de l'explosió l'aixequés enlaire i el fes aterrar damunt el jutge de pau, mai no havia d'arribar” (p. 73). Fins i tot la memòria del passat ofereix dubtes sobre la seva utilitat com a base per bastir el futur perquè “potser hauria estat preferible ensorrar les cases amb el que conservaven a dins, fer taula rasa, recomençar sense les velles andròmines impregnades d'altres anys i d'altres vides.” (98)

Gràcies a aquesta novel·la i a d’altres de Jesús Moncada, incloent els reculls de contes, Mequinensa ja ha esdevingut un dels espais mítics de la literatura catalana, al costat de la Sinera de Salvador Espriu, la Barcelona de Mercè Rodoreda, la Feixes de Jaume Cabré, l'Empordà de Josep Pla  o tants altres.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 29, octubre 2013.
• Jesús Moncada, Camí de sirga, La Magrana, Barcelona, 1988 

Octubre, de Miquel Pairolí, un plaer intel·lectual de primer ordre

Ara que des de Catalunya s’atorguen premis literaris a neofalangistes que reivindiquen les bondats de la dictadura de Franco, resulta balsàmic submergir-se en Octubre, el darrer llibre de Miquel Pairolí, del qual l’editorial Acontravent ha publicat la 2a. edició l’octubre de 2011. Pairolí, que ens va deixar tot just fa mig any, no ha estat un autor gaire premiat, però això no és pas un demèrit seu o de la seva obra, sinó més aviat del sistema de premis que hi ha instituïts en aquest país, i ja acabem de veure com les gasta l’editorial Destino, per exemple.

Poc podem afegir al que s’ha dit d’un llibre que, durant el seu trajecte de més d’un any, ha tingut una bona acceptació per part del públic i ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica, fins al punt que va obtenir, en aquest cas sí, el Premi Crítica Serra d’Or 2011 de biografies i memòries. Octubre se’ns presenta com un dietari no pas organitzat per dies, sinó per temes encapçalats per un breu títol en què desfilen descripcions sobre el paisatge de les Gavarres o el barri vell de Girona; les relacions amb les dones o entre pares i fills; la mort d’amics o coneguts; la constatació del pas del temps; les qualitats dels vents; breus reports de viatges; el treball manual de la terra d’un hortet; sucosos comentaris sobre pintura, música i literatura, etc.

Ami em plau especialment com parla Pairolí sobre llibres. No es tracta d’uns comentaris -diguem-ne- de crítica literària convencional, sinó unes aproximacions molt personals a obres i autors de primera línia. Amb el seu estil pulcre i precís, Pairolí ens ofereix unes visions que trobem molt valuoses sobre Pla, Lampedusa, Montaigne, Kafka, Camus, Henry James, Samuel Beckett, Amos Oz, Eugénio Andrade, Jesús Moncada, Guillem Simó, Imre Kerstéz, etc. Les seves lectures rituals de ‘Pa i raïm’ o ‘Ligheia’ són esplèndides, com també la del dietari de Simó. No hi falta tampoc la censura a la comercialitat i superficialitat d’obres com ara La pell freda de Sánchez Piñol, cosa que també agraïm en un país en què ningú no gosa dir mai res que el pugui fer quedar malament amb ningú.

On resulta especialment magistral Pairolí és en el seu judici sobre la figura de Josep Pla a la postguerra i la seva fidelitat a la llengua catalana. Diu Pairolí: 

“Les generacions de polítics i intel·lectuals catalans que van construir el somni noucentista, o els més joves que també van creure-hi, van experimentar en les seves biografies una contradicció essencial i un destí cruel. No solament no van aconseguir el país que havien somniat i van haver de veure com el somni s’engrunava, sinó que van acabar lliurant Catalunya a Franco per conservar els seus béns i la seva posició social. És la tragèdia de Cambó i, darrere seu, la de tants altres, inclosos Pla i Gaziel” (p. 75). 

Aquest capítol, en què l’autor cita textualment Pla, val per tot el llibre per la justesa i honestedat de l’anàlisi. La posició de Pairolí sobre Pla em recorda, en certa mesura, la d’El nostre heroi, Josep Pla, un llibre -curiosament també publicat per Acontravent- en què Enric Vila intenta exposar un enfocament semblant.

En definitiva, els recomano Octubre perquè ja és un clàssic i, com a tal, té aquella rara virtut de fer-nos millors a nosaltres, els seus lectors.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 11, gener de 2012
• Miquel Pairolí, Octubre, Barcelona, ACONTRAVENT, 2ª edició, octubre, 2011.