dijous, 26 de febrer del 2015

L'horror d'Auschwitz, des de la ficció

S’ha dit sovint que l’horror dels camps de concentració nazis fou tan irracional que gairebé resulta indicible. Això explica que, per exemple, l’escriptor hongarès i premi Nobel, Imre Kertész, no publiqués el seu primer llibre basat en la seva experiència als camps d’Auschwitz, Buchenwald i Zeitz fins als anys 70 (vegeu Sense destí, d'Imre Kertész, una mirada adolescent sobre l’holocaust). També pot explicar que l’editorial Einaudi refusés publicar l’any 1947 Si això és un home, l’obra de l’escriptor Primo Levi, que va passar gairebé un any a Auschwitz. Potser devien pensar que tot era massa recent perquè pogués interessar el gran públic. A més, certament, la proximitat als fets de l’holocaust en dificultava la narració, fins i tot per part dels testimonis supervivents, molts dels quals tampoc no volien reviure els patiments soferts.

Amb el pas del temps i també el recurs a formes narratives de ficció, hem pogut accedir a moltes històries, algunes de les quals basades en fets reals, que han modelat la nostra imatge del que es va viure —i del que es va morir— en els odiosos camps de reclusió i extermini. Per això, el manresà Joaquim Amat-Piniella, ell mateix reclòs a Mathausen i autor de K.L.Reich, una de les grans novel·les concentracionàries de tota la literatura europea (vegeu 100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis), justificava l’opció pel gènere novel·lístic perquè “ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”.

En complir-se setanta anys de l’alliberament del camp de concentració nazi situat a la localitat polonesa d’Auschwitz, el 27 de gener de 1945, resulta oportú recuperar una petita joia de la nostra literatura que hi està ambientada, publicada per Maria Àngels Anglada l’any 1994. L’eix de la novel·la d'Anglada és l’absurda i impossible compatibilitat de la bellesa amb l’horror. El protagonista de la història és Daniel, un habilidós lutier jueu, de Cracòvia, reclòs al lager d’Auschwitz a qui, un cop descobert el seu ofici, el comandant del camp li encarrega fabricar un violí perfecte, que sigui com un estradivàrius. A Daniel, “li semblava absurd el «seu» violí, com un roser en una cort de porcs. Un violí al Camp dels Tres Rius, un violí per sobreviure. Potser.” Curiosament, encara que amb una història molt diferent, la novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, també gira al voltant d’un violí, en aquest cas, un valuós storioni (vegeu Adrià Ardèvol a la recerca de l'storioni perdut), i també hi apareix Auschwitz, encara que com a espai d'una subtrama.

La supervivència de Daniel dependrà no tan sols d’una macabra juguesca entre dos dirigents nazis sobre la consecució del violí perfecte, sinó també del fet mateix de la construcció manual de l’instrument, durant el qual el lutier retroba una mica d’humanitat gràcies al contacte amb les eines i la seva concentració en el treball artesà. En aquestes pàgines l’obra inclou precises descripcions de gran bellesa amb què es constata com la fabricació del violí esdevé una forma d'evasió i de refugi per a Daniel: “Olorà la fusta, agafà el motlle bressol que ja tenia a punt com a suport de la tapa, i, de primer amb la petita gúbia, ara ja oblidat de tot, començà de rebaixar-ne l'interior, amb l'art del més subtil dels poetes. De cop, el pensament de la mort, la perspectiva de les llargues hores a la fàbrica, tot s'esvaní, com si l'olor de la fusta fos un vent que s'enduu els vents negrosos i amenaçadors.” 

Així mateix, tot i ser una novel·la força breu, conté molts dels elements característics de la literatura concentracionària europea: la humiliació i els càstigs arbitraris exercits sobre els presoners; la fam i les malalties; l’exagerada bona vida dels comandaments del camp; els recels entre els diferents grups de presoners; el sentiment de culpa del supervivent; etc. Els recomano que, a més del llibre —potser fins i tot mentre el llegeixin—, escoltin la peça musical que interpreta el violinista del camp, un altre presoner, per tal de provar l’instrument. Es tracta de «La Follia» d'Arcangelo Corelli, una sonata preciosa triada per fer lluir les possibilitats del violí solista, amb brillantor i un risc acotat per a l’intèrpret, que com es pot comprendre, en un camp de concentració no compta amb les millors condicions. La bellesa de la música de Corelli, que no deixa de tenir un cert to melancòlic, constitueix una ironia integral, un hiperbòlic oxímoron que s’oposa a l'horror nazi, de la mateixa manera que ho és el violí de Daniel “entre els porcs”.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 44, febrer de 2015.
  • Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz, Barcelona, Columna, 1996.