Vae Victus, les aventures del supervivent Martí Zuviría

La nova novel·la de Sánchez Piñol no és tan sols la segona part de Victus. Som davant d’una novel·la històrica amena i rigorosa, que expressa l’avanç cap a la maduresa del protagonista i eixampla l’abast geogràfic de la primera entrega. Temporalment, la història continua després de l’11 de setembre de 1714 i la narració va avançant, amb alguns salts, fins més enllà de la meitat del segle XVIII. El protagonista, Martí Zuviría, marcat per la derrota catalana —fins i tot físicament— i les greus pèrdues familiars que hi va patir, és un supervivent, que és tornat a posar a prova, un cop aconsegueix fugir viu de Barcelona.

Martí Zuviría, marcat per la derrota catalana, és un supervivent que és tornat a posar a prova

Les aventures de Zuviría pels diversos indrets on transcorre l’acció són descrites amb l’humor i la desimboltura narratives habituals de Sánchez Piñol, que en aquest llibre mostra una gran habilitat per congregar els més diversos personatges històrics del segle XVIII. Hi retrobem alguns dels de Victus, vistos des de la perspectiva zuviriana: el noble general Villarroel, l’odiós Verboom, l’intrigant duc de Berwick, el despòtic Felip V, l’aprofitat Carles III d’Àustria —anomenat Karlangues—, etc. A més, ara hi apareixen nous personatges rellevants de la nostra història, com Pere Joan Barceló, més conegut com a Carrasclet, de qui Sánchez Piñol aconsegueix llevar l’estigma de bandoler saltamarges i el resitua en la seva condició de digne combatent per les llibertats catalanes. Així mateix, hi ha una breu però bella aparició de Francesc Castellví, a qui l’autor ret un merescut homenatge, com a cronista essencial de la guerra de successió (“no és que la gent tingui por de parlar; és que té por de pensar”, afirma Castellví després del setge). I encara altres personatges històrics molt diversos com George Chicken, Frederic de Prússia, Joseph Banks, Thomas Cook, etc.

Sánchez Piñol lleva l’estigma de bandoler saltamarges a Carrasclet i el resitua com a digne combatent per les llibertats catalanes

L’obra s’estructura en quatre parts (Americanus, Hispaniensis, Magna Parens i Australis), que corresponen als indrets principals de l’acció descrita, respectivament: Amèrica; Navarra i Catalunya; Barcelona; Anglaterra i Nova Zelanda. La primera part —la més extensa i reeïxida, amb diferència— es localitza essencialment a Carolina del Sud i les aventures del bo d’en Zuvi Camesllargues s’emmarquen en l’episodi històric de la guerra dels indis yama o yàmassis contra els colons anglesos l’any 1715. Aquest episodi —molt ben treballat i documentat— presenta un desenvolupament narratiu molt més complet que la resta: ofereix oportunes descripcions (“a Amèrica tot era nou i provisional. La Història encara no havia arribat a aquell continent, i això es notava en l’absència d’edificis de pedra”; “La praderia americana és l’amabilitat del món”) i aporta una rica interacció entre els personatges (un altre cop, Zuviría troba una noia i s'afilla un infant abandonat). De fet, aquest desequilibri entre les diverses parts de la novel·la és la seva principal feblesa, que s’aguditza a l’última, en què el llibre sembla situar-se a les antípodes no tan sols per la localització geogràfica de l’acció. 

L’humor i la lucidesa que acompanyen el protagonista, l'acosten a la novel·la picaresca

Ara bé, això és molt menor al costat de la magnífica estona de lectura plaent que el llibre ofereix gràcies al dinamisme de la prosa i els diàlegs, l’encert en la manipulació de la trama (cal destacar, per exemple, l’enginyosa peripècia relativa al pèrfid Verboom, que, a més, lliga dues parts); l’humor i la lucidesa que acompanyen el protagonista, proper a la novel·la picaresca (“l’únic dia alegre de les guerres és el primer”) i, per descomptat, la recuperació d’una etapa clau de la nostra història. En síntesi, l’obra conté els encerts de Victus, tot i que manté l’enutjós personatge de Waltraud, l’amanuense del protagonista, que esdevé un recurs metaliterari del qual s’abusa (i en aquesta segona novel·la més que a la primera). A més, ara apareixen unes notes a peu de pàgina, escrites per un suposat curador del text, que matisen la informació històrica del relat susceptible d’esbiaixament per part del seu narrador. Des del punt de vista històric, són impecables; des del punt de vista literari, prescindibles. Així mateix, ja vaig escriure al comentari sobre Victus que no comprenc per què la llengua original de l’obra ha de ser el castellà, però l’eficàcia de la traducció de Xavier Pàmies ho converteix en pura anècdota.

Els yama van desaparèixer com a poble indígena d’Amèrica, en canvi els catalans continuem tossudament alçats

La metàfora de la repressió colonial britànica sobre els indis yama assimilable a la repressió espanyola sobre els catalans és inevitable, a més de produir-se en moments històrics gairebé simultanis de principis del segle XVIII. Però hi ha una diferència important: els yama van desaparèixer com a poble indígena d’Amèrica, en canvi els catalans continuem tossudament alçats al nostre triangle de territori situat al sud de la vella Europa. El poble català, sense Estat propi ni seient a l’ONU, és una col·lectivitat supervivent, com ho és Zuviría, ell mateix gairebé metàfora literària de la nació catalana. Deixant un moment de banda la literatura, espero que el poble català pugui fer més que sobreviure i ben aviat pugui esdevenir lliure.

Pere Torra

• Albert Sánchez Piñol, Vae Victus, traducció de Xavier Pàmies, La Campana, Barcelona, 2015.
• Publicat a La Veu, núm. 55, febrer de 2016.

L'assassinat de Guillem de Berguedà: Una novel·la ben trobada

Francesc Ribera “Titot”―vocalista del grup Brams― ens sorprèn amb un llibre excel·lent que conté ingredients de novel·la històrica, d'aventures i de misteri, encara que no tots tres gèneres hi són presents en la mateixa proporció. En el marc d’una escriptura molt lliure, hi predomina una desimbolta novel·la d'aventures, resolta amb eficàcia i habilitat narrativa. I encara hi podem afegir que també és una novel·la sobre Catalunya, en una etapa de gran transcendència històrica per a la configuració de la nostra nació.

En primer lloc, com a novel·la històrica compta amb una encertada ambientació a finals del segle XII. A més, té una arrencada molt estimulant amb l’aparició del cèlebre rei d'Anglaterra, Ricard I, cor de lleó, cosa plenament justificada, atès que el berguedà havia esmentat el rei anglès ―també trobador ell mateix―, en alguns dels seus poemes. La figura de Ricard ofereix moltes evocacions literàries i cinematogràfiques: des de les obres de Walter Scott, especialment Ivanhoe, fins a les pel·lícules del Hollywood clàssic. Curiosament, l'acció d'Ivanhoe, que se situa l'any 1194, resulta gairebé coetània amb la del llibre, que té lloc el 1196. En canvi, la manera d'estructurar els fets històrics amb la trama de ficció i el tarannà dels personatges fa pensar en obres més modernes, com ara Victus de Sànchez Piñol. Un altre referent de la nostra tradició podria ser Llibre de cavalleries, la primera novel·la de Joan Perucho, amb la qual comparteix l’afició per l’Edat Mitjana, si bé l’obra de Perucho se centra en el període ―150 anys posterior― d'expansió catalana per la Mediterrània Oriental.

El desenvolupament de la narració de L’assassinat… es veu interromput per textos escrits per dos dels protagonistes: uns fragments de les memòries d'Hug d’Empúries i d’un dietari del monjo Roger Campdeparets. Tant aquestes memòries, redactades a Muro (Mallorca) el 1230, força després dels fets narrats; com el dietari del monjo, segueixen el mateix fil argumental i cronològic de la narració principal. Tot i que introdueixen una altra veu en 1a persona, el text —presentat en una cursiva sempre incòmoda— és massa valoratiu i amb una llengua molt igual a la de la novel·la (només trobem alguns pocs elements arcaïtzants, com ara el pronom "açò", "nós" en lloc de "jo", possessius com "ses", o l'ús del pretèrit perfet simple en 1a persona). En conjunt, aquests textos no sempre mantenen plena versemblança i fan massa visible l’artifici de la ficció. Per exemple, el relat resulta excessivament modern, per no dir anacrònic, pel que fa al personatge de fra Roger, retratat com un clergue descregut i llibertí, que ven els seus pietosos serveis de confessió a les prostitutes a canvi de jeure-hi i encara és capaç d’explicar-ho i escriure-ho al seu dietari.

D’altra banda, la novel·la compta amb un marc literari —els poemes de Guillem de Berguedà— que figuren recollits i traduïts al català dins el llibre, que esdevé una autèntica antologia del trobador. L'estil trobadoresc impregna la nostra poesia fins a Àusias March, el qual pretén bastir la seva poesia “leixant a part l'estil dels trobadors”. Doncs bé, potser el trobador berguedà fou el menys encasellat en les regles de la poesia trobadoresca (amor cortès, etc.) i el que més encaixa amb el nostre món modern: lliure, irreverent, brillant, contradictori, polifacètic, amb una vida plena de sacsejades, conflictiu, apassionat, etc.

Com a novel·la de misteri, l’obra planteja un enigma (qui va assassinar Guillem?) i el resol. No es queda a mitges. Hi ha algun moment que sembla que tot podria quedar en l'ambigüitat (i això també és un mèrit del text ja que així el lector no s'ho espera), però al final el misteri queda aclarit de forma satisfactòria, rodona. En una novel·la sempre és molt important el final i en una de misteri en la qual ja sabem qui és el mort és essencial que aquest final encaixi totes les peces i doni sentit al conjunt. El plantejament d'un enigma i el procés de la seva investigació fa pensar en la primera novel·la d'Umberto Eco, El nom de la rosa, si bé la de Ribera no presenta un corpus erudit com aquella.

Com a novel·la d'aventures, la perspectiva adoptada és molt hàbil. La història per ella mateixa podria donar lloc a una mena de “biografia novel·lada” sobre el trobador, com fa poc se n'ha publicat una sobre Verdaguer―vegeu aquí―, que ja seria prou divertida, però resultaria massa simple. En canvi, és molt més atractiu inventar una ficció amb tres protagonistes, dos dels quals són personatges històrics, que viuen una colla d'aventures per resoldre l'enigma. Aquestes aventures els portaran a voltar per bona part de la Catalunya vella seguint més o menys l’eix vertical del Llobregat i l'horitzontal dels Pirineus i, en el tram final de la novel·la, per Occitània. Els diversos episodis, alguns dels quals són hilarants, serveixen per traçar els trets principals dels personatges, encara que actuen per acumulació, sense gaire evolució en cada un d’ells.

En qualsevol cas, el llibre es llegeix amb fruïció perquè l’autor sap picar l’ullet al lector amb molta gràcia ben sovint i inclou un final sorpresa que jo no els diré pas i, a més, els recomano que vencin la temptació de llegir-lo per endavant. En definitiva, en un país normal, és a dir, un país lliure, la publicació d'aquesta novel·la seria tot un esdeveniment, un plat fort de la rentrée. Llegeixin-la perquè, com que és una novel·la sobre un trobador, resulta una novel·la ben trobada.

Pere Torra

• Francesc Ribera, L'assassinat de Guillem de Berguedà, Amsterdam, 2015.
• Publicat a La Veu, núm. 50, setembre de 2015.

Victus, el relat de la lluita del poble català per la seva llibertat

“Tots aquells homes i dones haurien pogut no haver pujat mai a les muralles. Haurien pogut quedar-se a casa seva, obrir les portes al tirà. Resignar-se, agenollar-se, implorar per les seves vides. Però no ho van fer. Van lluitar. Tot i ser conscients de les seves diminutes possibilitats, van resistir tretze mesos d'horrors implacables. Morir per llegar una paraula, morir perquè els fills puguin dir a través dels temps, encara que sigui amb un xiuxiueig: «El meu pare va defensar els nostres baluards»” (p. 587). 

Aquest fragment del final de Victus sintetitza el nucli temàtic clau de la novel·la i li confereix un caràcter que depassa les anàlisis estrictament literàries. Intentaré, però, parlar de literatura.

No entraré en el fet que la llengua original de la novel·la sigui el castellà, cosa que segurament es deu a motius comercials, a banda dels personals que tingui l’autor. N’he llegit l’acurada traducció de l’experimentat Xavier Pàmies i l’he sentit molt propera, tot i que el llenguatge de Sánchez Piñol -també en l’original- defuig l’historicisme i recorre a un to modern que, de vegades, resulta poc versemblant per al personatge o el context de l’acció. D’aquesta manera, però, s’assegura l’accessibilitat del lector del segle XXI; com a mostra, veieu com explica la mort de l’emperador Josep I d’Àustria: “Al 1711 un noiet desnerit, un tal Pepet, es va morir. Atac fulgurant de verola i de dret al clot. Aquesta mort va imprimir un gir dramàtic a la guerra i va condemnar tots els catalans a l'esclavitud eterna” (p. 305).

La novel·la té una estructura molt senzilla i es presenta com unes memòries de joventut del protagonista Martí Zuviría, dictades -des de la vellesa en el seu exili vienès- a una tal Waltraud a qui l’autor interpel·la sovint. Encara que Waltraud com a transcriptora és l’excusa per a adreçar-se al lector de forma directa i justificar algunes opcions narratives, per al meu gust, és un recurs metaliterari sobrer i carregós.

A banda del gruix de la descripció històrica, l’obra és una novel·la d’iniciació del protagonista, un antiheroi a cavall entre el Lazarillo de Tormes, Tristram Shandy -amb qui seria contemporani- o el bon soldat Švejk. L’opció per aquest protagonista murri, ambigu i que combat als dos bàndols en guerra, és un dels encerts de l’obra. Naturalment, té poc a veure amb els herois romàntics de Walter Scott o amb la vena sentimental de L’orfeneta de Menargues de Bofarull, encara que Zuviría també queda orfe aviat.

El llibre té tres grans parts anomenades Veni, Vidi i Victus, respectivament. La primera, que se centra en l’aprenentatge de l’enginyeria militar de la fortificació, presenta una certa similitud amb algunes obres d’Umberto Eco o, fins i tot, amb bestsellers amb rerefons històric com El metge de Noah Gordon. L’autor hi exhibeix una feina de documentació sòlida, però el text no aclapara el lector amb dades excessives.

La segona part conté el capítol 10 -més llarg que la majoria- que s'inicia amb la mort de l'emperador austríac i el canvi de situació geopolítica a Europa. Hi trobem un relat vibrant i apassionat de la decisió del Parlament català de resistir. De fet, el tricentenari és més aquest any 2013, perquè ara fa 300 anys que, tot i abandonats per l'exèrcit Aliat, els diputats catalans van acordar resistir els exèrcits de dos imperis. Així mateix, inclou una anàlisi sobre els caràcters oposats entre els pobles de Castella i Catalunya amb asseveracions contundents com la següent: “¿Què és Castella? Agafeu un erm, poseu-hi una tirania, i ja teniu Castella” (p. 276)

Finalment, la tercera part és Victus, denominació significativa que -com em recordava fa poc l’amiga Montserrat Tudela, filòloga clàssica- no és pas un plural perquè aquest ‘vençut’ fou un: el poble català. Precisament, el llibre posa especial èmfasi a diferenciar el poble ras de les elits catalanes del segle XVIII, que Zuviría designa com a “pendons vermells” (aristocràcia i alta burgesia) i “pendons negres” (clergat). El mèrit de la resistència fou del poble, dels homes i dones esmentats al principi, i no pas d’unes elits massa ocupades a preservar els seus privilegis i a qui el narrador interpel·la sovint: “si la guerra va arribar a la Península al 1705, i fins al 1713 hi va haver vuit anys llargs per fortificar la ciutat, ¿com pot ser que els catalans, que tenien un govern propi, no tinguessin cura de les defenses de la seva pròpia capital?” (p. 346). 

En definitiva, el llibre és amè, divertit (per exemple, em vaig partir de riure amb la hilarant narració de la mort del mariscal Vendôme), està escrit amb molt d’ofici i manté la intriga sobre el desenllaç dels diversos personatges. De fet, tota l’estona el lector pensa que es troba davant d’un relat de “fàcil” trasllat al cinema. Se’n faci una pel·lícula o no, els catalans del setembre de 2013 podem treure profit d’un llibre amb excel·lent informació històrica i que, entre altres mèrits, és capaç de restaurar la figura de general Villarroel. També ens ajudarà a no oblidar que “aquell 11 de setembre de 1714 vam sofrir tant que el dolor va haver de fer cua per entrar-nos a dintre” (p. 579).

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 28, setembre de 2013.
• Albert Sánchez Piñol, Victus, Barcelona 1714, traducció de Xavier Pàmies, La Campana, 2013.