dimarts, 14 de gener del 2014

Viatge al fons de la nit, literatura per a una gran guerra d’ara fa cent anys

Aquest 2014 és l’any del nostre tricentenari, és a dir, dels tres-cents anys que maldem per a recuperar les nostres llibertats. Avui volem continuar essent, com els catalans de 1714 van voler continuar lluitant en defensa de les llibertats, malgrat haver perdut les aliances internacionals. Els historiadors destaquen l’abast internacional de la guerra de successió i la implicació que hi van tenir les diverses potències europees, però la gran guerra mundial que la historiografia anomena primera és la que es va iniciar el 1914, ara fa un segle.

Lògicament la cruesa de la Primera Guerra Mundial es va reflectir en nombroses obres literàries

Com és sabut, fou una guerra terrible, ja que va traslladar els avenços tecnològics de la revolució industrial a la producció de destrucció i mort. Per primer cop es van poder comprovar els espantosos efectes sobre el cos humà de gasos i agents químics, obusos de gran calibre i potència, etc. Lògicament la cruesa d’aquesta guerra es va reflectir en nombroses obres literàries entre les quals podem destacar-ne algunes de gran qualitat: Les aventures del bon soldat Švejk de Jaroslav Hašek (que aquest desembre ha publicat Galaxia Gutenberg amb les il·lustracions de Josef Lada i traducció i pròleg de Monika Zgustova), Res de nou a l’Oest, d’Erich Maria Remarque i, al meu parer, una grandíssima novel·la francesa, de les millors que he llegit mai: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline.



Una novel·la d'iniciació en què la guerra ocupa tan sols una quarta part del llibre

Amb una estructura senzilla, la novel·la de Céline és la narració en 1a persona de les experiències -de fet, fracassos successius- del protagonista, Ferdinand Bardamue. Una novel·la d'iniciació en què la guerra ocupa tan sols primera part, menys d’un quart del llibre. Completen el periple biogràfic del protagonista -paral·lel a la vida del mateix Céline- un viatge a una colònia d’Àfrica, una estada als Estats Units i el retorn a França. 

"Només m'interessen els escriptors que tenen un estil; si no té un estil no m'interessa. D'històries, el carrer n'és ple. N'hi ha pertot, d'històries"

Els diversos indrets i les successives etapes per les quals passa el protagonista posen de manifest la misèria moral i material de l'ésser humà. Davant el lector es van acumulant les dades d’aquesta degradació moral de forma aclaparadora i grotesca. La innovació i la singularitat de l'obra no és en l'estructura ni en la història, sinó en el llenguatge i, sobretot, en la veu narrativa. El mateix Céline afirmava: "Només m'interessen els escriptors que tenen un estil; si no té un estil no m'interessa. D'històries, el carrer n'és ple. N'hi ha pertot, d'històries". 

“Els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen"

L’estil, la mirada de Céline té un to sarcàstic intens i incisiu, que permet denunciar amb eficàcia l’absurd de la guerra: “en aquest ofici de fer-se matar, no s'ha de mirar prim, s'ha de fer com si la vida continués, és això el més dur, aquesta mentida.” (p. 40). Per defugir la mentida, Bardamue enveja els cavalls que participen a les batalles: “els cavalls en tenen molta, de sort, ja que si bé ells també pateixen la guerra, com nosaltres, no els demanen de subscriure-la, de fer veure que hi creuen. Infeliços però lliures cavalls! L'entusiasme, ai!, sols és per a nosaltres, el puta!” (p. 43)

Com moltes novel·les de guerra, esdevé un al·legat antibel·licista. El tractament literari de la guerra que fa Céline és una gran aportació a la literatura universal, però ha tingut escassa continuïtat. Potser una novel·la que descriu l’absurd de la guerra de manera semblant és Catch 22 (Trampa 22) de Joseph Heller.


La literatura francesa fa anys que cerca un nou Céline

Sovint Céline ha estat etiquetat com a nihilista, ja que no fa gaires concessions a l’esperança: “total, que mentre ets a la guerra, et dius que serà millor amb la pau i a més a més t'empasses aquesta esperança com si fos un bombó i després no és més que una merda. Primer no t'atreveixes a dir-ho per no fastiguejar ningú. Després de tot, som de bona pasta. Però un bon dia, acabes per aixecar la llebre davant de tothom. N'estàs fart de rebolcar-te amb la merda al coll. I de cop i volta tothom troba que ets molt maleducat. I ja està.” (p. 241)

Fa poc llegia un llibre francès d’un escriptor beur que algú presentava com un nou Céline. De fet, la literatura francesa fa anys que cerca un nou Céline. Deixem de banda la polèmica que envolta l’autor a favor de la literatura. Aquest llibre és pura literatura. És d’aquells llibres que et canvien a tu mateix i la teva percepció del món després d’haver-lo llegit. No s’oblida mai.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 32, gener 2014.
  • Louis-Ferdinand Céline, Viatge al fons de la nit, traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona: Proa,”La butxaca”, 2011.