100 anys d’Amat-Piniella, narrador de l’experiència dels catalans als camps nazis

La literatura concentracionària ocupa un lloc molt destacat en el conjunt dels textos literaris europeus de la segona meitat del segle XX. Primo Levi, Jorge Semprún, Robert Antelme, Imre Kertész, entre altres, són autors de primera fila, que, a partir de la seva experiència personal als camps nazis, han estat capaços de confegir obres de gran qualitat. També la nostra literatura compta amb una gran novel·la, escrita pel manresà Joaquim Amat-Piniella, a partir de la seva llarga reclusió de 4 anys i mig en el camp de Mathausen. Precisament, enguany commemorem el centenari d’Amat, potser massa eclipsat per altres autors també nascuts l’any 1913 com Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Albert Camus.

Des de la nota d’autor que figura a la primera edició de 1963 de K.L. Reich, Amat-Piniella aborda la qüestió de la dificultat de dir i comunicar les atrocitats patides al camp de concentració i justifica l’opció pel gènere novel·lístic perquè “ens ha semblat la més fidel a la veritat íntima dels qui vam viure aquella aventura”. Un problema semblant expressa també Jorge Semprún a Quel beau dimanche! en què es demana “¿De qué experiencia podías hablarles, si no tenías más experiencia que transmitir que la de la muerte, es decir, la única cosa que, por definición, no podías haber vivido, que únicamente otra persona podía haber vivido?” (p. 269, Aquel domingo). La literatura, l’art, esdevé, doncs, l’instrument més apte i amb més capacitat per reflectir unes vivències que manifesten la màxima degradació de l’ésser humà.

A K.L. Reich, Amat-Piniella reïx plenament en l’objectiu de fer presents les terribles experiències als camps nazis, i alhora evita fer-ne una crònica que podria resultar massa freda i estadística. No obstant això, a diferència de la majoria de les obres dels autors citats (Sense destí de Kertész o Quel beau dimanche! de Semprún, per exemple), l’autor opta per un narrador omniscient en 3a. persona, probablement per beneficiar-se de l’objectivitat, polivalència i eficàcia d’aquesta tècnica, que permet oferir la perspectiva de diversos personatges.

Com altres autors que han escrit sobre els camps nazis, Amat-Piniella és capaç de recórrer a una elegant ironia en nombroses ocasions. Per exemple, en descriure els projectes del comandant del camp, Hans Grupper: “D'organitzar un camp havia demostrat saber-ne, i ell en construiria un on els enemics del nacional-socialisme moririen millor que en qualsevol altre” (p. 37-38); en referir-se al fred que passaven els reclusos: “Les matinades austríaques són sempre fresques, àdhuc les del mes de juny, i més encara si es tracta de sortir al carrer nu de pèl a pèl a les sis del matí” (p. 68); en explicar el funcionament del bordell, “el SS organitzador repartia els números a l'atzar, procurant només igualar la feina de cada dona. Quatre homes diaris per a cadascuna i quinze minuts per a cada home. Una hora de "treball" cada jornada, dos marcs de guany i garantia absoluta contra les grans passions amoroses” (p. 89)

A més, la novel·la d’Amat-Piniella excel·leix en la descripció d’elements habituals en els textos d’aquesta temàtica: la humiliació i la pèrdua d’identitat amb l’epilació i els uniformes, les tortures i la violència arbitrària, la fam i les malalties, les estrictes jerarquies i la sofisticada gradació de privilegis al camp, la persistència de la pudor de cuir cremat de la xemeneia del forn crematori, la instal·lació grotesca d’una casa de putes dins del camp, la divisió entre els diferents grups de presoners, la capacitat organitzativa dels presos comunistes, el sentiment de culpa del supervivent, les execucions públiques dels fugitius, el caos inicial de l’alliberament -descrit magistralment en el brillant capítol final-, etc. Com sintetitzarà amb habilitat Werner, “vivim en un lloc on el crim és una consigna patriòtica” (p. 86).

Per als escèptics sobre la literatura, obres com K.L. Reich són una demostració de la seva utilitat. Al segle XXI, a Catalunya, la lectura de K.L. Reich resultarà un malson només per als ignorants de la història i els interessats en l’oblit -o ambdues coses alhora-, per no esmentar els ximples que banalitzen l’horror del feixisme i el nazisme. Per a les persones civilitzades, K. L. Reich és un luxe que, a més d’inscriure la literatura catalana dins de la millor tradició de la literatura concentracionària europea, permet situar les coses al seu lloc i homenatjar aquells que van patir de debò els camps nazis. I no oblidem encara que l’alliberament dels camps nazis no va significar la llibertat per als homes de la generació d’Amat-Piniella, que van haver de retornar a un país en mans d’un sanguinari dictador que s’havia imposat per les armes.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 27, juliol de 2013 
• Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich, Club editor, 4a. edició, Barcelona, 1979 [1963]. 

Alá Superstar, la contundència del conflicte d'identitats

Aquesta és una novel·la que va causar un fort impacte en el moment de publicació a França perquè posava en qüestió molts dels valors en què es fonamenta la societat francesa, el que podríem anomenar el French way of life: uns valors associats al republicanisme i caracteritzats per l'igualitarisme de base uniforme, la llengua i cultura franceses, la delegació de la representació política en un Estat fort, una laïcitat profunda, ...

Aquests valors tenen com a contrapartida la renúncia a determinats trets identitaris connotats per raó de llengua, religió, cultura. No es tracta de compartir la grandeur del projecte polític francès, però és inconcebible donar prominència a aspectes personals específics que no encaixin amb els valors indicats (impossible viure a França sense parlar francès, inaudit demanar a l'Estat consideració a valors religiosos, anti-republicà no manifestar plena adhesió als principis constituents de l'Estat, etc.).

El rebuig d'una identitat algeriana

Alá Superstar recorre, amb gran encert, a la primera persona per fer arribar al lector de forma directa les impressions de Kamel, un jove, nascut a Algèria, però que ha passat gairebé tota la seva vida a França. Kamel exhibeix una veu que és un devessall narratiu aclaparador, amb la qual mostra la seva percepció pessimista i depriment respecte el país d’origen familiar, que tan sols és el del seu pare. Algèria, per a ell, és més un país “per morir” en què no hi floreix res llevat de les tombes.

Nací en Argelia hace diecinueve años. Mi padre se llama Mohamed, como todos.[...] sólo por cosa de un año no nací en Évry, así que en eso del show bisnes controlo mucho, (10) 

Pero la diferencia con Nueva York es que Argelia es la clase de país que te apetece más morir por él que vivir en él, algo así como Chechenia o así, pasa también lo mismo con algunas tías [...] (94)

Yo nunca he puesto los pies en Argelia y cuando hablo es en segundo grado, y no es que esté en contra de mis raíces, sino sólo que mis ramas no aguantarían el sol porque allí no florece nada, sólo las tumbas (95)

Així mateix, Kamel resulta molt contundent quan es compara amb el seu pare en afirmar, de forma directa, que ell i el seu pare no parlen la mateixa llengua.

De todas maneras, aunque tu padre tenga algo que decirte lo tiene chungo porque tu y él no habláis la misma lengua, eso que hay que agradecerle a la integración. (58)

A la pràctica, l’únic progenitor amb què Kamel conviu, el seu pare, esdevé el correlat invers a ell.

[...] pero yo tranquilo porque soy francés por mi madre, en contra de lo que le pasa a mi padre que dejó de ser francés en 1962, igual que la Argelia de ese mismo nombre. (92)

La discriminació colonial patida pels pares també marca distàncies amb els fills i genera un lògic ressentiment, com li ocorre a Kamel.

Mi padre nació en el 52, o sea, cuando el invento ese de la independencia tenía diez años justos, pero hasta esa fecha, como indígenas musulmanes que eran, mi padre y sus padres eran unas submierdas bajo el gobierno de la República y mi padre me ha contado que por entonces Francia los llamaba «súbditos indígenas» que era lo contrario de los «ciudadanos franceses» que vivían de puta madre y tenían derecho de voto por ser FDS, y además no era un nombre lógico porque a los súbditos de marras los trataban peor que a esclavos y hasta había unas instrucciones de funcionamiento que se llamaban «Código del Indígena» y mi padre me ha dicho que eran unas leyes especiales sólo para los moros, [...] (93)

La problemàtica de la identitat francesa

Kamel, tot i haver nascut a Algèria -de forma gairebé accidental, segons la seva explicació-, identifica França com el seu país i reivindica el fet que ell és fill d’una francesa d’origen. És significatiu que el personatge oposi el sol d’Algèria a la manca de sol de París, un fet que constitueix molt més que una mera diferència climàtica.

[...] me limité a no reírme y a contestar que mi padre también es un emigrante que viene de un país con mucho sol y que yo soy un francés que viene de un extraradio sin sol [...]. Por lo visto no había pillado bien que yo era moro porque salgo a mi madre que era de procedencia no problemática, de Charente. (45-6)

Si, d’una banda, més val oblidar les pròpies arrels del país d’origen familiar, tampoc França, com a nou país, no ofereix perspectives per a aquells que, segons afirma ell mateix, són de “procedència problemàtica”:

Pero a los árabes les cuesta menos entrar en Al Qaeda que en TF1 por aquello de las cuotas de pantalla. Así que yo, por ser un chaval de procedencia problemática, tengo el porvenir chungo a nivel artístico. (9)

Tot i que Kamel identifica França com el seu país, no ignora l’especificitat del seu origen i els problemes que comporta, per la qual cosa arriba a plantejar el trencament amb les seves arrels per a poder aspirar a un futur millor.

Así que estaba diciendo que voy a romper con mis raíces y si quieres que te diga la verdad, me la trae floja, porque a mí lo que me interesa no son las raíces, son las ramas. Como ya dije antes lo importante no es de dónde vienes, sino a dónde vas. (35)

En canvi, quan qualifica Algèria com “mi patria querida”, en realitat Kamel està fent servir la ironia.

[...] los fijos, los de plantilla, no hablan con los periodistas, los degüellan, como pasa en Argelia, mi patria querida. (16)

L'intranger, una identitat en conflicte

Com que, ja des del primer moment, Kamel s’autoqualifica com a problemàtic, a causa del seu origen, acaba inventant el terme intranger, per definir la seva identitat. En fer-ho, aprofita per fer referència a L'estranger o L'estrany d'Albert Camus:

[...] el azul del mar al volver la esquina de todas las calles de Argel, no, aquí voy en barrena, eso es de El extranjero de Camus, lo leí en el cole, hay que ver cuánto me gustó ese libro de tanto como el tío ese escribe a base de pies negros, en estilo total de allá, y además después a ese libro empecé a llamarlo yo El intranjero, que es una palabra que me inventé i que si no eres de procedencia problemática no puedes entender, pero te lo voy a explicar, sólo quiere decir que eres un extranjero en tu propio país, pero no me preguntes si el país de marras es Argelia o Francia, venga, digamos Argelia francesa en vista de que es algo de aquí y de ahora como dice mi padre, [...] (156)

El llenguatge de la novel·la, amb aquesta veu directa de Kamel, mostra l'eficàcia del recurs a la primera persona narrativa. Algú l'ha arribat a comparar amb Céline. No sé si la comparació és encertada, però gràcies a aquest estil de llengua viu i amb molta proximitat a l'oralitat -servida en la versió castellana en una traducció molt perspicaç de María Teresa Gallego- es pot accedir al conflicte identitari que pateix Kamel. No cal dir que a ningú li agrada ser tractat com a estranger en el seu propi país. El terme intranger que inventa Kamel s'ajusta molt bé  per a descriure la seva identitat, però no es tracta d'una identitat de síntesi, superadora de les dificultats de les altres, sinó d'una identitat conflictiva o, més ben dit, en conflicte amb el seu entorn, que, encara que proclami drets teòrics, és incapaç de generar perspectives que contribueixin una adhesió lliure a un projecte de comunitat.

Pere Torra

• Y.B., Alá Superstar, traducció de María Teresa Gallego Urrutia, Barcelona, Anagrama, 2006.

Cent anys d'Albert Camus, l'home en rebel·lia permanent

Aquest any, es commemora el centenari de l’escriptor algerià d’origen francès (o potser hauria de dir l'escriptor francès nascut a Algèria), Albert Camus, contemporani del nostre Salvador Espriu. Els centenaris sempre són una bona excusa per acudir a l’obra d’un autor, però tant en el cas de Camus com el d’Espriu no haurien de caldre per a llegir o rellegir la seva obra, que ha de rebre la consideració de clàssica, és a dir, imprescindible. Per cert, Espriu es va referir a Camus en un text sobre Sísif al llibre Les roques i el mar, el blau, qualificant l'escriptor francès de “noble, sever i compassiu escriptor” per a qui “el món és absurd, poblat d'irracionals.”

En primer lloc, cal destacar el valor i la vigència indiscutibles de l’obra de Camus. Per això, amb motiu dels 50 anys de la seva mort, ara fa 3 anys, Zygmunt Bauman -que fa unes setmanes ha estat entre nosaltres a Barcelona- es demanava si realment havia mort Camus. D’ençà de la seva mort -recordava Bauman- no han parat d’aparèixer llibres, estudis, tesis doctorals, etc. i, per il·lustrar-ho, donava, entre d’altres, la xifra impressionant de 9.953 volums sobre Camus a Google books. Per a Bauman, el llegat de Camus s’assembla al de Kafka, susceptible de permanents reinterpretacions perquè, com el txec, evita cloure els elements que l’integren i els deixa deixa oberts, de manera que preservin sempre la capacitat d’intriga i de provocació.

A més, els catalans tenim raons addicionals per apreciar Camus, d'una banda, perquè és l'autor més traduït per una personalitat intel·lectual com Joan Fuster (6 llibres), d'altra banda, perquè per part de mare era d’ascendència catalanoparlant de Menorca (el seu segon cognom és Sintes) i, encara, perquè va arribar a traduir “El cant espiritual” de Joan Maragall, en col·laboració amb Víctor Alba. Així mateix, podríem parlar de la polèmica que s’ha encès els darrers mesos a Aix-en-Provence -zona plena de pied-noirs- amb motiu, precisament, de la gran exposició que es projectava per a la tardor d’aquest 2013 sobre el seu centenari; la seva posició -potser ingènua, però alhora valenta- sobre el terrorisme i el colonialisme en el conflicte d’Algèria; la baralla amb Sartre; la crítica al comunisme, on havia militat; etc.

Polèmiques passades i actuals de qui va afirmar "Je me révolte, donc nous sommes" (“Jo em rebel·lo, per tant nosaltres som”). Segurament, aquesta famosa sentència, algú la pot relacionar avui amb el fenomen dels ‘indignats’, però amb franquesa crec que Camus manifesta una rebel·lia més profunda i transcendent, lligada a la condició humana i la seva concepció de l’absurd com a forma de revolta, no pas limitada al model d'organització social.

En aquesta secció toca fer ressenyes de llibres, però el gruix de l’autor se’m menja l’espai. Sí que voldria fer un breu comentari sobre l’emblemàtica novel·la L’estrany, que Camus va publicar en plena Segona Guerra Mundial, l’any 1942. Es tracta d’una novel·la breu, amb una història molt senzilla -gairebé una anècdota-, però intensa i amb una penetrant reflexió sobre la condició humana. Fuster opta, amb encert, per traduir el títol, L’étranger, com a ‘estrany’ i no pas ‘estranger’, per a reforçar la vinculació de la història amb la condició de tot ésser humà, al marge de països i banderes. Meursault, el seu protagonista, es caracteritza per una indiferència radical davant el món. Meursault es mostra indiferent davant la mort de la seva mare, indiferent sobre si es casa o no amb la seva xicota (en una ocasió Marie li demana si no l’interessava canviar de vida i respon que “ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens”, p. 54), indiferent davant París ("És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca", p. 56), indiferent davant de l'homicidi d'un àrab que ell mata a la platja, indiferent amb la seva vida de pres (“tot el problema era com matar el temps. Però, a partir del moment en què vaig aprendre a recordar, ja no vaig avorrir-me gens", p. 96), indiferent davant de Déu i la religió (“li he dit que no sabia què era un pecat. A mi únicament m’havien declarat culpable”, p. 144), indiferent davant la sentència del tribunal en contra seva, etc.

Aquesta gran indiferència de Meursault, de vegades, fa pensar en Bartlevy, l’escrivent, el personatge de Herman Melville que assumeix una actitud passiva de rebuig a l’ordre establert, repetint cada vegada que l’interpel·len: “Preferiria no fer-ho”. A L’estrany, el protagonista, un cop condemnat a mort, aconsegueix una identificació, una mena de fusió espiritual, amb el món: “m’obria per primera vegada a la tendra indiferència del món. En trobar-lo tan semblant a mi, tan fraternal en definitiva, he sentit que havia estat feliç, que ho era encara” (p. 149). I tornant a Bauman: “Camus ens diu que la revolta, la revolució i l’aspiració a la llibertat són aspectes inevitables de l’existència humana, però que hi hem de posar límits per a evitar que aquests propòsits admirables acabin esdevenint tirania”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 24, abril 2013
• Albert Camus, L’estrany, traducció de Joan Fuster, Barcelona: La Butxaca, 2010

Octubre, de Miquel Pairolí, un plaer intel·lectual de primer ordre

Ara que des de Catalunya s’atorguen premis literaris a neofalangistes que reivindiquen les bondats de la dictadura de Franco, resulta balsàmic submergir-se en Octubre, el darrer llibre de Miquel Pairolí, del qual l’editorial Acontravent ha publicat la 2a. edició l’octubre de 2011. Pairolí, que ens va deixar tot just fa mig any, no ha estat un autor gaire premiat, però això no és pas un demèrit seu o de la seva obra, sinó més aviat del sistema de premis que hi ha instituïts en aquest país, i ja acabem de veure com les gasta l’editorial Destino, per exemple.

Poc podem afegir al que s’ha dit d’un llibre que, durant el seu trajecte de més d’un any, ha tingut una bona acceptació per part del públic i ha rebut nombrosos elogis per part de la crítica, fins al punt que va obtenir, en aquest cas sí, el Premi Crítica Serra d’Or 2011 de biografies i memòries. Octubre se’ns presenta com un dietari no pas organitzat per dies, sinó per temes encapçalats per un breu títol en què desfilen descripcions sobre el paisatge de les Gavarres o el barri vell de Girona; les relacions amb les dones o entre pares i fills; la mort d’amics o coneguts; la constatació del pas del temps; les qualitats dels vents; breus reports de viatges; el treball manual de la terra d’un hortet; sucosos comentaris sobre pintura, música i literatura, etc.

Ami em plau especialment com parla Pairolí sobre llibres. No es tracta d’uns comentaris -diguem-ne- de crítica literària convencional, sinó unes aproximacions molt personals a obres i autors de primera línia. Amb el seu estil pulcre i precís, Pairolí ens ofereix unes visions que trobem molt valuoses sobre Pla, Lampedusa, Montaigne, Kafka, Camus, Henry James, Samuel Beckett, Amos Oz, Eugénio Andrade, Jesús Moncada, Guillem Simó, Imre Kerstéz, etc. Les seves lectures rituals de ‘Pa i raïm’ o ‘Ligheia’ són esplèndides, com també la del dietari de Simó. No hi falta tampoc la censura a la comercialitat i superficialitat d’obres com ara La pell freda de Sánchez Piñol, cosa que també agraïm en un país en què ningú no gosa dir mai res que el pugui fer quedar malament amb ningú.

On resulta especialment magistral Pairolí és en el seu judici sobre la figura de Josep Pla a la postguerra i la seva fidelitat a la llengua catalana. Diu Pairolí: 

“Les generacions de polítics i intel·lectuals catalans que van construir el somni noucentista, o els més joves que també van creure-hi, van experimentar en les seves biografies una contradicció essencial i un destí cruel. No solament no van aconseguir el país que havien somniat i van haver de veure com el somni s’engrunava, sinó que van acabar lliurant Catalunya a Franco per conservar els seus béns i la seva posició social. És la tragèdia de Cambó i, darrere seu, la de tants altres, inclosos Pla i Gaziel” (p. 75). 

Aquest capítol, en què l’autor cita textualment Pla, val per tot el llibre per la justesa i honestedat de l’anàlisi. La posició de Pairolí sobre Pla em recorda, en certa mesura, la d’El nostre heroi, Josep Pla, un llibre -curiosament també publicat per Acontravent- en què Enric Vila intenta exposar un enfocament semblant.

En definitiva, els recomano Octubre perquè ja és un clàssic i, com a tal, té aquella rara virtut de fer-nos millors a nosaltres, els seus lectors.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 11, gener de 2012
• Miquel Pairolí, Octubre, Barcelona, ACONTRAVENT, 2ª edició, octubre, 2011.