dissabte, 17 de desembre del 2016

Perseguint la utopia pels carrers de València

De Joan Francesc Mira, ja n'havíem comentat aquí la magnífica traducció de l’Odissea (vegeu “El veritable viatge d’Ulisses”, juny de 2012), però l’escriptor valencià i premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a més de traduccions i d’assaigs, compta amb una obra narrativa de ficció molt interessant a la qual cal parar atenció. Una de les seves peces cabdals és la novel·la Els treballs perduts, primer lliurament d’una trilogia ambientada a València, ciutat que hi apareix retratada amb cura i saviesa, com un escenari singular, potser no del tot convencional com a capital europea.

La novel·la conta la història de Jesús Oliver, un d’aquests personatges inadaptats al seu temps que donen molt joc narratiu: “(…) jo i la gent més gran que jo no tenim ja solució, ens ha sorprès l’època ens ha agafat el temps com una onada que et sorprèn per darrere, abans la gent naixia en la seua època i el món adult era més o menys com el de la infantesa, i els que ara tenen menys de vint anys viuran també en un món que serà continuació del que ja tenen, però nosaltres no, hem nascut abans d’hora o massa tard hem nascut en un món i ja vivim en un altre món diferent” (p. 51-52). 

"Hem nascut abans d’hora o massa tard hem nascut en un món i ja vivim en un altre món diferent"

Jesús Oliver, home fora de lloc i fora de temps, esdevé un nou Hèrcules del segle XX, empès, com el personatge mitològic, a dur a terme diverses peripècies, “dotze treballs”, que estructuren el relat. És un ex-bibliotecari que hereta del seu avi un palau al barri de Carme, on pretén instal·lar una formidable biblioteca, una mena de símbol de l’esperit humà més noble, que s’oposa a la decebedora realitat que l’envolta: materialista, especulativa, hipòcrita. A més, el seu projecte és una mena de fugida cap endavant per redimir el protagonista —com el llegendari Hèrcules— tant d’una vida anodina com de la greu desgràcia de la mort dels seus fills, en un accident en part causat per ell mateix.

Cal destacar l’ambiciosa tècnica narrativa de l’obra, que inclou abundants monòlegs interiors del protagonista, amb tot el seu desordre, puntuació desendreçada, pensaments interromputs i elements de comprensió no immediata. El lector s’hi va acostumant i s’impregna a fons del personatge d’una manera efectiva i molt amena. Precisament, la fluència del pensament en primera persona, el recorregut urbà per València, les nombroses referències sexuals o la transposició d’un mite clàssic, acosten l’obra a James Joyce. De fet, fins i tot apareix una referència expressa a Leopold Bloom, protagonista de l’Ulisses de l’autor dublinès, sense que vingui a tomb fora de la mera coincidència amb el nom de pila de Léopold Sédar Senghor, primer president de Senegal independent i un intel·lectual molt destacat al seu temps: “la major part són senegalesos, van tindre un president que era professor de grec, Leopold… Leopold, Bloom no, Leopold no sé què, i també era poeta, un senyor baixet amb ulleres, Sédar Senghor això era” (p.151). 

Jesús Oliver es configura com una mena de Quixot, un altre malalt de llibres amb nobles ideals irrealitzables

Així mateix, les vivències del protagonista, la incomprensió dels altres, l’absurditat dels seus propòsits, la comicitat d’algunes situacions o les complicitats que obté de marginats socials presenten algun ressò de Kafka, de Camus i de molts altres. Jesús Oliver es configura com una mena de Quixot, un altre malalt de llibres amb nobles ideals irrealitzables. El personatge de Mira —tan il·lús o ingenu com el de Cervantes— també compta amb una mena de Sanxo Panza en la figura del cec Fèlix Ventura, que l’acompanya pels carrers de la jungla urbana de València. Certament, el llibre de Mira està ple de llibres, tant per la intertextualitat present com pel seu rol en la vertebració del relat mateix. El protagonista, a més de voler omplir de llibres el palau de l’avi, hauria trobat el manuscrit perdut del llibre Cinquè del Cristià d’Eiximenis, del qual projectava una edició, cosa que esdevé una obsessió que, en bona mesura, el condueix al tràgic accident determinant de la seva vida posterior, que és el moment que arrenca la novel·la.

"Tot allò que mai no serà escrit mai no serà història, allò que encara no està escrit encara no és història"

Finalment, a més dels nombrosos empelts d’altres llibres, la novel·la és plena de digressions de to assagístic, com aquesta espècie de professió de fe postmodernista: “la història no són les coses que han passat, la història són els llibres, no és la successió dels esdeveniments sinó la narració ordenada dels esdeveniments, tot allò que mai no serà escrit mai no serà història, allò que encara no està escrit encara no és història, podria ser història, però no l’és, els qui prenen mides al meu palau no estaran mai escrits i jo sí” (p. 190). La història, el passat del protagonista, el persegueix i alhora l’empeny a perseguir ell mateix una utopia impossible. El títol ja insinua la inutilitat d’aquest propòsit, però és indubtable el seu gran rendiment literari, ja que, gràcies al periple del personatge durant el seu trajecte vital hem pogut compartir misèries, esforços i ambicions plenes de vida i d’humanitat.

Pere Torra
  • Joan Francesc Mira, Els treballs perduts, València: Edicions 3i4, 1989.
  • Publicat a La Veu núm. 62, desembre 2016.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Les Cròniques de Bob Dylan, un “poeta seriós”

Com que ja coneixem les dificultats per diferenciar un poema d'un eslògan polític o d'un anunci publicitari de detergent, més val que no perdem el temps intentant definir què és literatura. Encara menys si hom ho fa per negar legitimitat al Premi Nobel de Literatura d'aquest any, Bob Dylan. Més aviat, és al revés i és la Fundació Nobel que hi surt guanyant pel fet de donar-l'hi. Però si algú té dubte sobre l'aptitud literària de Dylan, a part dels seus coneguts poemes i cançons, pot llegir el seu llibre autobiogràfic publicat el 2004, Cròniques I, teòrica primera entrega d'una trilogia no continuada. A cavall entre les memòries i l'autoficció —cal distingir entre veritat i literatura—, és un llibre valuós, formidablement ben escrit. No tan sols té valor de testimoni d'una època i d'uns ambients, sinó sobretot com a artefacte literari ben concebut i de lectura estimulant.


Aquesta primera i —fins ara— única entrega està estructurada en cinc grans blocs: 1. Polir la partitura, 2. La terra perduda, 3. New Morning, 4. Oh Mercy i 5. Riu de glaç. Els capítols presenten diversos períodes vitals de l'autor sense cap ordre cronològic i amb interpolacions de records anteriors. Comença amb l'alegria per haver subscrit un contracte amb Leeds Music que rescindirà per passar a Columbia Records. L'estil de Dylan és força a raig, simulant una prosa espontània, àgil, natural, però perfectament intel·ligible.

"No tan sols té valor de testimoni d'una època i d'uns ambients, sinó sobretot com a artefacte literari ben concebut i de lectura estimulant"

A La terra perduda, el bloc més llarg, descriu la seva vida a Greenwich Village de Nova York des de començaments dels 60. Sovint Dylan hi fa comentaris sucosos sobre altres músics, alguns de molt comercials, com quan elogia inesperadament Roy Orbison, que “cantava com un criminal professional” (41), però alhora també lamenta l’estat de la música que sonava per ràdio el 1961: “les modernes ideologies sorgides de On the road, Howl i Gasoline que indicaven una nova manera de viure n’eren absents” (42). Aquesta és una etapa de formació, on el futur Nobel 2016 repassa, també de forma desordenada, un ampli recull de la literatura occidental que troba en algun dels apartaments on s’allotjava. Com a fil conductor del capítol, cal destacar l’horror que Dylan afirma sentir cap a qualsevol pretensió de convertir-lo en la consciència de la joventut americana o coses així. Ell es reivindica com algú que fa cançons, la majoria de les quals són històries senzilles, d’amor o de preocupacions que no tenen cap pretensió de crear un símbol de res ni una llegenda.

"Dylan afirma sentir horror cap a qualsevol pretensió de convertir-lo en la consciència de la joventut americana o coses així"

El capítol de New morning s’enceta amb l’enterrament del seu pare “que havia estat el millor home del món i que valia cent vegades més que jo” (116) i el retorn temporal de Dylan a casa seva. En aquesta part, l’autor hi explica la seva trobada amb el poeta MacLeish, que esdevé profètic en dir-li “que em considera un poeta seriós i que la meva obra seria un referent per a les generacions posteriors, que era un poeta de l’Edat de Ferro de la postguerra però que aparentment havia heretat algun tret metafísic d’una època passada” (119). Per la seva banda, Oh Mercy comença fent referència als problemes derivats de la seva lesió al braç per culpa d’un accident. Som al 1987. Dylan també hi descriu diversos episodis sobre les feines de gravació del disc que dóna nom al capítol.

El darrer capítol, Riu de glaç, torna a tractar sobre els seus començaments. Hi explica la seva estada a Minneàpolis abans de reprendre la narració de la seva vida a Nova York. Hi reflecteix el seu trasbals en descobrir la música de ramblin' Jack Elliott, músic de folk deixeble de Woody Guthrie que, en certa mesura, feia exactament el mateix que Dylan perseguia. Durant un temps Dylan —10 anys més jove— era considerat fill artístic d'Elliott, però al capdavall ha estat el "pare" qui ha cantat cançons del "fill". Així mateix, hi trobem aspectes força coneguts de la biografia de Dylan com la seva veneració pel gran Guthrie, i l'admiració per altres cantants de la seva corda com Joan Baez, Dave van Ronk, Robert Johnson; l'enamorament i separació de Suze Rotolo ("la cosa més eròtica que havia vist mai", p. 272), que era la noia que apareixeria del bracet de Dylan en la portada del famós Freewhelin', etc. 


"A mesura que vagin llegint el llibre, alhora escoltin la música i els músics de què parla Dylan"

Per fer l'experiència de la lectura més plaent els recomano que, a mesura que vagin llegint el llibre, alhora escoltin la música i els músics de què parla Dylan, a part d'ell mateix: Hard, ain't it hard (per Woody Guthrie), Running scared (per Roy Orbison), San Francisco bay blues (per Jack Elliott), Hang Me, Oh Hang Me (per Van Ronk), Dead Shrimp Blues (per Robert Johnson), etc. No se'n penediran. I les peces del mateix Dylan són, per descomptat, pura literatura!


Pere Torra
  • Bob Dylan. Cròniques I. Traducció de Toni Cardona. Barcelona: Global Rythm, 2005
  • Publicat a La Veu, núm. 61, novembre 2016.

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Mort accidental d'un Estat

El mateix dia de la magnífica notícia de la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan, en vam conèixer una altra de molt trista, la mort de l’escriptor Dario Fo, també guardonat amb el mateix premi. Em fa l’efecte que aquí potser s’ha parlat molt més de Dylan –amb una ridícula polèmica sobre els seus mèrits- que no pas de Fo. Per això, jo voldria referir-me a aquest últim.

Del dramaturg italià cal destacar Mort accidental d’un anarquista, que fou una de les primeres obres no-infantils que vaig anar a veure al teatre. Gràcies al seu eficaç sarcasme i al seu llenguatge, aquesta obra –sens dubte, la més popular de Fo- va contribuir decisivament a la meva afició al teatre, irregular però contínua. Això era l’any 1981 al Teatre Regina, amb Josep Minguell, Enric Arredondo, Carles Sales, Pep Anton Muñoz i un debutant Jordi Bosch. Aquell mateix any una colla de guàrdies civils irrompien a punta de pistola i metralleta en el Congrés dels diputats de Madrid. Ha plogut força des de llavors.

Molts dels aspectes que denuncia Dario Fo a Mort accidental d’un anarquista, els podem trobar ben vius a l’estat espanyol del segle XXI

El text de Fo, tot i la dificultat de situar-se en el context dels “anys de plom” a Itàlia, és una obra mestra que blasma sarcàsticament l’abús de poder, la corrupció dels aparells estatals (policia, administració de justícia, etc.), la manca de separació de poders, el terrorisme d’Estat, la inexistència d’autèntica democràcia, la hipocresia política i social, etc. Són qüestions molt gruixudes que Fo és capaç de ridiculitzar amb grapa per mitjà d’una obra satírica i divertida, encara avui, ben vigent, més de quaranta anys després.

Algú potser objectarà que la crítica de Fo és de caràcter ideològic o social i al·legarà la reconeguda orientació esquerrana del dramaturg italià. Crec que no va per aquí i la interpretació preferent s’ha de fer en clau de reivindicació de la democràcia, una democràcia, això sí, de qualitat, autèntica. Per això, és legítim establir un paral·lelisme amb la situació de l’estat espanyol, que ha esdevingut una caricatura d’ell mateix, precisament per manca de democràcia de debò. Més enllà de les adscripcions ideològiques del seu autor –darrerament Fo havia expressat les seves preferències cap al polèmic “Moviment Cinc Estrelles”-, l’objecte de l’obra és la crítica al poder incontrolat de l’Estat i la reivindicació d’una democràcia radical.

Molts dels aspectes que denuncia Dario Fo a Mort accidental d’un anarquista, els podem trobar ben vius a l’estat espanyol del segle XXI, a saber: una justícia al servei del Govern (fiscalies de confiança que “afinen” acusacions), clavegueres de l’Estat a ple rendiment (fabricació d’informes falsos per part de la policia, orquestació de l’anomenada “operació Catalunya”), corrupció omnipresent (amb casos antics i nous), una hipocresia política de primer ordre (incompliments de compromisos, manca d’inversió), total menysteniment de la població (Estatut aprovat per referèndum anul·lat pel TC, frau de la voluntat popular, menyspreu de mobilitzacions cíviques massives), persecució d’idees polítiques democràtiques (causes penals contra dirigents per promoure l’exercici de drets, tolerància d’expressions feixistes, no-condemna del franquisme).


L’objecte de l’obra és la crítica al poder incontrolat de l’Estat i la reivindicació d’una democràcia radical

En definitiva, tots aquests elements determinen que l’estat espanyol, tal com fou concebut en la llarga nit de la transició, ja no sigui viable democràticament. És mort. Al capdavall, l’Estat ideat en la primera etapa del postfranquisme anava massa carregat dels vicis i defectes del règim franquista. Potser l’emblema més fefaent de tot això és la figura de l’ex-rei Juan Carlos I, personatge infame designat hereu pel dictador, la manca d’honorabilitat del qual el va obligar a plegar per a mantenir viu l’invent imirar de perpetuar els privilegis dels que se’n beneficien. En qualsevol cas, no és important ni ens interessa per a res saber qui n’ha estat responsable. Aquesta defunció ha estat tan “accidental” com la de l’anarquista de l’obra de Fo.


«-Estem amb la merda fins al coll i precisament per això podem anar amb el cap ben alt»

Avui, ja hi ha una forta consciència de l’ensorrament de l’estat espanyol, un estat caduc i corcat, que alguns s’entesten a apuntalar, amb gestos desesperats. Seguint el text de Dario Fo, podríem dir: “Estem amb la merda fins al coll, és veritat, i precisament per això podem anar amb el cap ben alt. Qui és conscient del que passa sota la seva barbeta guanya dignitat”. Però caldria fer un pas més...

Naturalment, la manifesta inviabilitat de l’estat espanyol és una bona notícia per a tots aquells partidaris de l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació dels pobles, com ara Catalunya. Però, una cosa és la crisi de l’Espanya derivada del 78 i una altra la construcció d’una Catalunya lliure, solvent, democràtica. Els partidaris de la democràcia i de la llibertat dels pobles —començant pel nostre, és clar— hem de treballar també en positiu. L’obra de Fo es representa amb dos finals. Sembla com si l’autor no sabés ben bé com acabar-la. Sabrem nosaltres trobar el final més encertat per a la nostra situació?

Pere Torra 
  • Dario Fo, Mort accidental d'un anarquista, traducció de Guillem Jordi Graells.
  • Publicat a Nació Digital, 18 d'octubre de 2016.

diumenge, 9 d’octubre del 2016

El millor de Roald Dahl, mestre del relat curt

Un cop més ha de ser una petita editorial independent, Sembra llibres, la que aprofiti el centenari del naixement d'un autor destacat per publicar-ne una selecció de relats en la nostra llengua. Em refereixo al gran Roald Dahl, de qui la coratjosa editorial valenciana ha tingut l'encert de confiar la traducció d'una selecció de relats a Ferran Ràfols, un traductor experimentat, en una edició pulcra. És veritat que fa uns quants anys alguns d'aquests relats ja havien estat publicats per Empúries, en traducció de Rosa Borràs, sota el títol televisiu de Històries imprevistes, però és molt oportuna una actualització, amb la cura que Sembra Llibres posa a les seves edicions i la voluntat d'atrapar nous públics lectors per a la nostra llengua. A més, la mateixa editorial acaba de publicar aquest setembre 2016 Algú com tu, del mateix autor, un dels seus millors llibres de relats originals —no pas una selecció. Així comencem a disposar en català d'un corpus més ampli de les obres per a adults de l'autor britànic.

Habitualment, quan es parla de Dahl, se sol fer referència a l'escriptor adreçat al públic juvenil i es deixa de banda l'interessantíssim escriptor per a adults. La seva popularitat li ve del primer vessant, profusament adaptat al cinema, però jo tinc una debilitat especial per al segon vessant, especialment en els relats curts, on crec que el britànic desplega amb més llibertat totes les seves capacitats literàries i, per què no dir-ho, la seva mala llet. En canvi, tot i que té moments molt suggerents, la seva novel·la, El meu oncle Oswald no resulta tan rodona com les narracions breus.


"En els relats curts, el britànic desplega amb més llibertat totes les seves capacitats literàries i, per què no dir-ho, la seva mala llet"

El recull publicat es presenta com un aplec dels millors contes de Dahl. Això sempre és discutible, però efectivament conté una mostra prou àmplia i diversa de l'habilitat narrativa del britànic. N’hi ha d’emparentats amb la ciència ficció com «La gran gramatitzadora automàtica», que, alhora, conté un fort sarcasme sobre la creació literària i el seu adotzenament. N’hi ha alguns de més anecdòtics, d’un cert to gairebé costumista: «L’home del paraigua». Fins i tot, n’hi ha de lligats a les experiències de guerra de Dahl —pilot d’avió durant la 2a Guerra Mundial— com és «Katina», una tendra història extreta del recull de narracions bèl·liques titulat Over to you. Però el Dahl per a adults imprescindible és el relacionat amb l’humor negre i amb gust per l’horror, que, afortunadament, també podem trobar en moltes de les narracions del recull: l’escabrosa aposta de «L’home del sud», la intrigant atmosfera de «La dispesera», el misteriós capteniment de l'esposa fastiguejada pel marit a «El camí que puja al cel» o la macabra història de «Gelea reial».

"Estilísticament, alguns dels relats són indubtables obres mestres, amb un engranatge que funciona com un rellotge i que revela el contingut sense dir-ho tot" 

En ocasions, els desenllaços dels relats corresponen al tipus que podríem anomenar “el caçador caçat”. És el cas de «La senyora Bixby i l’abric del coronel» o també «El plaer del capellà». A més, Dahl sap treure molt partit de les ambicions ximples del nou ric, com a «El majordom». De fet, com passa també amb les rondalles i els contes de fades de tota la vida, els relats dahlians molt sovint retraten, ridiculitzen i blasmen els vicis i defectes dels éssers humans, especialment, l’ús de l’engany als altres per aconseguir un benefici propi. Ara bé, a diferència dels contes tradicionals, Dahl no hi inclou explícitament una moral, sovint ni tan sols descriu les conseqüències fatals de les seves històries i deixa llibertat al lector perquè les suposi ell. L'efecte intrigant o aterridor encara es multiplica molt més perquè el lector no troba descrit explícitament el resultat final.

"Segons Jeremy Treglown, el seu biògraf, Dahl era una persona més aviat difícil, carregat de mala llet, cosa que acostuma a fer bons escriptors"

Estilísticament, alguns dels relats són indubtables obres mestres, amb un engranatge que funciona com un rellotge i que revela el contingut sense dir-ho tot. És el cas de «El camí que puja al cel», on el text no explicita què li ha passat al marit, però el lector se n’adona perfectament. De la mateixa manera, a «La dispesera», el lector intueix què ha succeït en el passat en aquella casa d'hostes i pot suposar que li espera al protagonista en el futur, però el text queda obert.

Segons Jeremy Treglown, el seu biògraf, Dahl era una persona més aviat difícil, sobretot als seus darrers anys —carregat de mala llet, cosa que acostuma a fer bons escriptors. Va acabar tip del maltracte de la crítica a moltes de les seves obres, poc premiat al seu país on vivia força al marge dels ambients literaris, amb mala relació amb els col·legues, acusat d'antisemitisme per poca traça en la ressenya d'un llibre, embolicat en polèmiques absurdes (la seva baralla amb Salman Rushdie, quan aquest era perseguit per l'islamisme radical, té tota la pinta d'un atac de banyes), etc. Jo sempre dic que cal diferenciar la persona i el caràcter de l'autor de la seva obra; Roald Dahl és un magnífic exemple d'autor amb una obra d'una gran qualitat. Aprofitem que, pel fet d'haver nascut fa 100 anys, ara en tenim a l'abast noves edicions.

Pere Torra

  • Roald Dahl, Els millors relats de Roald Dahl, traducció de Ferran Ràfols Gesa, Sembra llibres, 2016.
  • Publicat a La Veu núm. 60, octubre de 2016.

dimarts, 30 d’agost del 2016

El plaer de llegir Llull, 700 anys després

Convé aprofitar el 700è aniversari de la mort de Ramon Llull per aturar-se a llegir alguna de les seves obres escrites en la nostra llengua. El català medieval és sorprenentment assequible i poder tastar un clàssic com Llull en la seva llengua original no requereix un gran esforç a un lector català culte del segle XXI. L'esforç que cal fer és més cultural i ideològic que no pas lingüístic. Llull era de la primera generació descendent dels catalans que van arribar a Mallorca després de la victòria de Jaume I i és lògic que el seu pensament, centrat en la voluntat obsessiva d'expansió de la fe catòlica, mostri que set-cents anys no passen en va.

Segons Miquel Batllori la petja lul·liana també abasta el Quixot

La qüestió per resoldre és quin llibre (o quins llibres) de Llull llegir. Ara bé, en realitat, la tria tampoc no és tan àmplia. Encara que Llull hagi estat autor d'unes 260 obres —moltes d'elles en llatí—, no disposem de tantes edicions modernes i alguns dels seus llibres no escauen al nostre temps. ¿Per què no llegir el Llibre de l'orde de cavalleria, un llibre que va tenir un gran impacte a l'Edat mitjana i en segles posteriors, per les nombroses traduccions fetes? Es tracta d'una obra força breu —en l'edició de Barcino, de les seves 245 pàgines, tan sols 60 corresponen al text lul·lià— que conté un tractadet sobre els nobles ideals de la cavalleria, tal com eren concebuts per Ramon Llull. Constitueix un magnífic exercici d'immersió al món medieval. A més, és un llibre que va influir molt en el Tirant lo blanc, de Joanot Martorell, i Miquel Batllori afirma que, per mitjà del Tirant, tan apreciat per Miguel de Cervantes, la petja lul·liana també abasta el Quixot. Fins i tot, segons recull el mateix pare Batllori, la crítica moderna ha trobat indubtables influències del Llibre de l'orde de cavalleria en els drames de Shakespeare. 

A part del famós pròleg, en què, amb molta grapa narrativa, Llull presenta l'episodi de l'escuder adormit dalt del cavall que troba per casualitat un vell i savi cavaller fent vida ermitana enmig del bosc, el llibre compta amb 7 capítols que descriuen tots els elements essencials per esdevenir membre de la cavalleria, selecte grup al qual tan sols pot accedir una elit: "cascú ·M· fo elet e triat ·I· home pus amable, pus savi, pus leyal e pus fortz e ab pus noble coratge, ab més d'ensenyaments e de bons nodriments que tots los altres" (167). La cavalleria no és a l'abast de qualsevol, ja que la seva missió és molt elevada: "offici de cavayler és mantenir e deffendre la sancta fe cathòlica" (173).

"Enaxí con cavayler sens cavayl no·s cové ab lo offici de cavaylaria, enaxí escuder sens noblesa de coratge no·s cové ab orde de cavaylaria" 

En ocasions, l'estil de Llull sorprèn pel fet de ser aclaparadorament clar, transparent, directe: "Enaxí con cavayler sens cavayl no·s cové ab lo offici de cavaylaria, enaxí escuder sens noblesa de coratge no·s cové ab orde de cavaylaria; cor nobilitat de coratge fo començament de cavalaria e viltat de coratge és destruïment de l'orde cavalyer" (190). En alguns passatges, l'autor expressa afirmacions que semblen remetre a la seva frívola vida cortesana anterior, com quan fa referència a la manera que l'escuder ha d'ingressar a l'orde: "e si scolta juglars qui canten e parlen de putaria ni de peccat, en lo començament que entre en l'orde de cavaylaria comensa a desonrar e a menysprear l'orde de cavaylaria" (197).   

700 anys després, no es tracta pas de retornar a l'Edat mitjana, però sí que fóra bo que els responsables públics adoptessin la majoria dels trets dels cavallers de què parla Llull

No podem oblidar que, en darrer terme, l'obra de Llull té una finalitat moralitzant, que s'orienta cap a la millora dels que vulguin esdevenir cavallers i l'assumpció de la seva responsabilitat social. Per això, és especialment rellevant el capítol VI, De les costumes qui·s pertanyen a cavaller, on podem llegir: "A cavayler se cové que sie amador de bé comú, cor per comunitat de gens fo eleta cavaylaria, e bé comú és major e pus necessari que bé special. E a cavaler se cové belament perlar e bellament vestir e aver bell arnès e tenir gran alberc, cor totes estes coses són necessàries a honrar cavaylaria" (216). Avui, 700 anys després, no es tracta pas de retornar a l'Edat mitjana, però sí que fóra bo que, per exemple, els responsables públics adoptessin la majoria dels trets dels cavallers de què parla Llull.

Pere Torra
  • Ramon Llull, Llibre de l'orde de cavalleria, a cura d'Albert Soler i Llopart, Els Nostres Clàssics, col·lecció A, 127, Barcino, Barcelona, 1988. 
  • Publicat a La Veu, núm. 59, setembre de 2016.


divendres, 19 d’agost del 2016

Bram Stoker contra la vampirització de la literatura

"¿És que no penses que hi ha fets que ens són incomprensibles i que, amb tot, existeixen, que hi ha coses que alguns homes veuen i d’altres no les poden veure? Però hi ha realitats noves i estranyes que no haurien de ser contemplades amb ulls d’home, perquè els ulls estan condicionats pel que saben —o es creuen saber— d’allò que els altres homes els han dit." (p. 234)
Aquesta afirmació, que correspon al doctor Van Helsing, l'infatigable professor holandès que lluita per vèncer el comte Dràcula, constitueix una bona síntesi de la intenció de la novel·la de Bram Stoker: el rebuig del fred racionalisme, la defensa de vies alternatives d'accés al coneixement, la reivindicació d'altres formes de percebre i entendre la realitat.

Publicada el 1897, Dràcula és una novel·la molt més subtil i intel·ligent que la majoria de les aproximacions cinematogràfiques o audiovisuals a què estem acostumats, incloent en bona mesura la pel·lícula de Francis Ford Coppola, una de les més fidels al text escrit. Val a dir que Coppola obté una magnífica producció audiovisual, però no acaba d'aconseguir sortir del túrmix de Hollywood, que sembla necessitar convertir-ho tot en una love story que, en aquest cas, el llibre no justifica realment. Aquest enfocament resulta reduccionista i, de vegades, genera resultats estrambòtics. La narració de la novel·la de Stoker és molt més pausada i complexa que els relats que ja coneixem com a espectadors de cinema i televisió del segle XXI.

Val la pena llegir el llibre sense massa apriorismes, cosa molt difícil, a causa de la pèrdua de la nostra innocència col·lectiva

El llibre comença amb el diari en primera persona de Jonathan Harker, un jove advocat anglès que, per raons professionals lligades a unes adquisicions immobiliàries que vol fer el comte Dràcula, l'ha de visitar al seu misteriós castell dels Càrpats. De manera progressiva i molt ben descrita, anem veient com el jove va entrant en el misteri i pren consciència de l’horror de l'empresonament al qual el sotmet el comte. No hi ha cap narrador omniscient i, després d’aquest primer dietari, se’ns ofereixen cartes, diaris, etc. escrits per altres personatges en una seqüència força ordenada cronològicament. De vegades, aquesta obra ha estat considerada una novel·la epistolar, però el cert és que va molt més enllà. Així mateix, cal destacar els fragments del diari de Mina Murray, l’enamorada i promesa de Harker, i també el del doctor Seward. Aquesta varietat de veus narratives és atractiva, útil i enriquidora per al lector. Ara bé, potser no acaben d’encaixar amb la versemblança ja que els textos no reflecteixen cap varietat de registres ni en el llenguatge, ni en la forma, ni en el to. Simplement —encara que això no és poc—, modifiquen el punt de vista.

La seva immortalitat fa que el personatge de Dràcula ofereixi una gran potència per a la ficció fantàstica

Hi ha diverses trames: d’una banda, la inicial del viatge de Harker als Càrpats i el seu retorn; d’altra banda, la de la malaltia i mort de Lucy Westenra, tractada pel metge holandès Van Helsing. El punt de connexió és Mina Murray, l’enamorada i després esposa de Harker, que és amiga íntima de Lucy. Precisament, Mina té un paper molt destacat a la part final de la novel·la, en la persecució del vampir, en el viatge de retorn al país de Dràcula narrat amb el pols de novel·la d'aventures. També hi ha una trama paral·lela que descriu les vicissituds de Reinfield, un pacient internat al manicomi que dirigeix el doctor Seward. Aquest últim, també pretendent de Lucy, és un personatge molt rellevant, ja que és el que fa venir Van Helsing, a qui havia tingut de mestre.

El primer moment que apareix la paraula vampir triga força a aparèixer. No és fins a la pàgina 186, en boca d’un personatge relativament secundari, Quincey P. Morris —americà, que havia estat també un dels tres pretendents de Lucy:
—[...] No havia vist mai ningú que es trobés tan abatut de cop, des que vaig estar a la Pampa i tenia euga amb la qual solia cavalcar de nit. Un d’aquells grans rats-penats, que anomenem vampirs, li xuclà la sang, de tal manera que no es podia aguantar dreta, i vaig haver de matar-la d’un tret, mentre jeia, agonitzant. (186)
A part de Harker i la seva esposa Mina, els combatents contra Dràcula formen un quartet molt característic de les novel·les d’aventures de l’estil de Verne, Conan Doyle, etc. Encapçalats pel savi i racional Van Helsing, a qui segueixen el diligent doctor Seward, el noble enamorat Arthur i l’americà aventurer Morris. Precisament, Quincey P. Morris havia estat descrit per Lucy en una carta a Mina:
És un xicot tan encantador! És un americà de Texas i té un aspecte tan juvenil i tan sa que sembla gairebé impossible que hagi estat en tants llocs i hagi viscut tantes aventures. Ara comprenc la pobra Desdèmona, encara que a ella les meravelloses històries les hi contés un home negre com Otel·lo. (74)
La novel·la també compta amb alguns moments d'humor, que apareixen esparsos introduïts de manera no forçada. Per exemple, durant el procés de recerca del vampir per Anglaterra, resulten molt divertits els episodis en què els protagonistes interroguen diversos individus per tal d'obtenir informació, als quals tan sols poden convèncer apagant la seva gran set.

Així mateix, un fet molt prominent de la novel·la que l'espectador audiovisual no arriba a capir és la reivindicació del poder de l'escriptura com a font de coneixement (sobretot per mitjà del diari de Jonathan Harker). El llibre recull aquesta reivindicació de forma expressa:
He d'escriure sempre que en tingui l'oportunitat, ja que no sóc capaç de deixar de pensar. He d'anotar-ho tot, tant els petits detalls com els grans; potser al final els detalls més insignificants seran els més útils. (356)
Especialment, pels seus trets d'immortalitat i la capacitat de travessar diverses èpoques històriques, el personatge de Dràcula ofereix una gran potència per a la ficció fantàstica. Això l'emparenta amb altres obres literàries importants, tant d'anteriors, com Frankenstein en certa mesura, un vencedor sobre la mort—, com de posteriors, com l'Orlando, de Virginia Woolf (curiosament, una altra de les meves lectures d'aquest estiu), el qual, al llarg de tres segles, tot i mantenir la seva mateixa identitat arriba a canviar de sexe. Ben mirat, Woolf resulta encara més agosarada que Stoker.

Amb independència dels elements fantàstics, el gènere que més li escau és el de novel·la d'aventures

Com a gran clàssic que és, la novel·la dóna molt joc a múltiples interpretacions, encara que de vegades sobredimensionades. Hi ha interpretacions psicoanalítiques amb metàfores de caràcter sexual (l'estaca, com a fal·lus; la sang com a semen, els atacs lascius del vampir a les dones, etc); religioses (la sang, "aliment" o "font de vida", com a possible paròdia dels rituals del cristianisme); folklòriques (reprèn les cèlebres llegendes de vampirs de Transilvània); històriques (la llegenda del comte es genera en el context de l'enfrontament de cristians amb els turcs); antropològiques; etc. Tot això hi és i, més o menys, està justificat parlar-ne, però crec que val la pena llegir el llibre sense massa apriorismes (cosa molt difícil, a causa de la pèrdua de la nostra innocència col·lectiva, derivada de tants relats —alguns tan dolents!— sobre vampirs).


Les històries naturals, de Joan Perucho, és la millor novel·la catalana de vampirs (encara que jo diria que és més una novel·la amb vampir, que no pas una novel·la de vampirs)

En la nostra tradició literària, la qüestió dels vampirs també és present i Les històries naturals, de Joan Perucho, és la millor novel·la catalana de vampirs (encara que jo diria que és més una novel·la amb vampir, que no pas una novel·la de vampirs). Precisament, dins del deliciós llibre Els balnearis, Perucho va dedicar una de les seves proses al comte Dràcula i a Bram Stoker. Descriu una hipotètica i molt divertida trobada entre ambdós personatges al balneari de Luhaschowitz (Moràvia), on Stoker i el comte juguen al mah jong havent sopat Stoker (ja se sap que el comte no sopa). L'escriptor i el vampir discuteixen "sobre l'origen aristocràtic d'aquest joc xinès, que els apassionava, i sobre el destí dels dracs vermells, d'elevat simbolisme polític". Perucho, és clar, fa broma, però l'hàbil mescla entre realitat i ficció no deixa de resultar enginyosa i atractiva.

Personalment, jo he tardat molts anys a posar-me a llegir Dràcula i ho he fet aquest estiu 2016, a la frescor de les nostres muntanyes, més amables que els inhòspits Càrpats on té lloc el començament i el final de l'acció de la novel·la. És una lectura que recomano a tothom, fins i tot als escèptics amb el gènere de terror o la novel·la gòtica. De fet, m'atreveixo a dir que, amb independència dels elements fantàstics, el gènere que més li escau és el de novel·la d'aventures. A més, amb totes les accions de recerca del vampir que emprenen els protagonistes sota la fèrria direcció de Van Helsing, el llibre s'acosta també a la novel·la detectivesca o de misteri.


El cinema i la televisió han xuclat la sang al mite del vampir per explotar-ne els aspectes més vistosos

Al capdavall, irònicament, el que ha passat amb Dràcula ha estat una operació de vampirització. La literatura ha estat vampiritzada per part del món audiovisual. El cinema i la televisió han xuclat la sang al mite del vampir per explotar-ne els aspectes més vistosos. Afortunadament, la bona literatura és indestructible. Sempre disposem dels textos de les obres clàssiques per acostar-nos-hi, no pas amb veneració reverencial cap a una cosa morta, sinó amb ganes de gaudir d'una obra plenament viva que malgrat la nostra innocència perduda encara ens reserva una pila de sorpreses i emocions.

Pere Torra

  • Bram Stoker. Dràcula. Traducció de Sílvia Aymerich. Barcelona: Laertes, 1993.

dijous, 21 de juliol del 2016

Celebrant l'ociositat amb Jerome K. Jerome

Quan vaig conèixer el resultat del referèndum de l’anomenat Brexit, de seguida vaig anar a cercar Tres homes en una barca (per no parlar del gos). És un llibre deliciós, divertidíssim, que, malgrat haver estat escrit al segle XIX conserva una frescor que ja voldrien moltes obres del XXI. L’any passat l’editorial Blackie Books en va repescar una traducció moderna a càrrec de Josep Marco per a Quaderns Crema. Curiosament, pocs dies després, em trobava a la magnífica Llibreria Calders i descobreixo entre les novetats un nou títol de Jerome K. Jerome, traduït al català per Alba Dedeu i molt ben editat per les coratjoses Edicions de la Ela geminada. Ah! Quina bona cosa que al món hi hagi editorials independents! Ambdós llibres són una delícia en aquest temps calorós i, per a molts, vacacional perquè ens ofereixen una estona de lectura divertida, enginyosa, plaent.


"El llibre és deliciosament i profundament anglès; de vegades, potser massa i tot"


La novel·la Tres homes… descriu les peripècies de tres anglesos desvagats i un gos durant el trajecte amb una barca de rems pel riu Tàmesi entre Londres i Oxford. Dir això és no dir res perquè, de fet, la història no té gaire importància (ni tan sols completaran del tot el viatge de tornada). El que de debò té interès és la gràcia de l’ús del llenguatge i el to narratiu en primera persona, les interaccions entre els personatges, les nombroses digressions, etc. El llibre és deliciosament i profundament anglès; de vegades, potser massa i tot, quan, per exemple, en passar per l’illa de la Carta Magna recorda la història medieval associada a l’indret amb un to apologètic. A estones deriva cap un to costumista, acrític, però el lector sempre és rescatat per la mala bava i la capacitat irònica pròpia de qui es capaç de riure del mort i del qui el vetlla.

"El tret transversal de tots els textos és l'enginy i l'agudesa per atrapar la naturalesa humana"

L’altre llibre, Pensaments ociosos d'un ociós, conté catorze capítols de caràcter assagístic dedicats a diversos aspectes, encapçalats pel dedicat a l’ociositat, que és una peça magistral. Tots ells traspuen un esperit de civilitat elegant, positiva i divertida i, sobretot, un gran amor per la llibertat, reivindicada com a tret que caracteritza els anglesos. Tot això és amanit per una hàbil comicitat que es desplega a tort i a dret. En la nostra tradició, aquest Jerome recorda escriptors del vuit-cents gairebé contemporanis, com ara Robert Robert o Emili Vilanova. El tret transversal de tots els textos és l'enginy i l'agudesa per atrapar la naturalesa humana, sovint amb el recurs a sentències eficaces: "L'amor d'un jovenet prové d'un cor que vessa; el d'un home sol respondre més aviat a un estómac ple". 


"Per gaudir del llibre, tan sols s'han de passar per alt algunes contradiccions del text i superar certes dèries contemporànies per la correcció política"

El lector modern s’ha de deixar portar i, per gaudir completament del llibre, tan sols ha de passar per alt algunes contradiccions del text —ben sovint deliberades—, deixar de banda aspectes lligats a l'època —per exemple, algunes disertacions sobre el vestir— i sobretot superar certes dèries contemporànies per la correcció política: “Jo espero amb candeletes —escriu Jerome— el dia que nosaltres, els homes, no tinguem res més a fer que jeure al llit fins a les dotze, llegir dues novel·les al dia, prendre el te de les cinc agradablement entre nosaltres i no haver d’esprémer-nos el cervell per a res més que la discussió dels últims models de pantalons i intentant determinar de què estava fet l’abric del senyor Jones, i si li quedava bé. És una perspectiva gloriosa, almenys per als ociosos.” Amb aquesta disposició liberal es pot gaudir d'una prosa viva i amena, amb moments brillants de gran hilaritat, com l'episodi en què explica com va menjar-se un ànec dins el capítol dedicat al menjar i beure. Aquest capítol és especialment significatiu i, sense oblidar la referència als que ho passen malament, constitueix tot un manifest hedonista: "Ah!, podem parlar tant com vulguem dels sentiments, però la veritable seu de la felicitat, en aquest món, és l'estómac."

A les seves memòries, un llibre sucós del qual celebraria una edició catalana, Jerome recorda amb ironia el maltracte barroer que la seva obra havia rebut dels crítics: “La majoria va considerar [el meu primer llibre] un nyap i, tres anys més tard, en comentar el meu posterior llibre [Els pensaments ociosos…], van lamentar que un autor que havia escrit un primer llibre tan excel·lent publiqués a continuació un llibre tan indigne”.

A risc de semblar frívol, els confesso que el Brexit no m’ha tret la son i les obres de Jerome K. Jerome m’hi refermen amb la seva reivindicació de la força de la individualitat. Hi ha moltes formes d’acostar-se a la felicitat a l’estiu, amb el bon temps i les vacances. Jo crec que una de molt bona consisteix a asseure’s sota una ombra ben fresca amb qualsevol d’aquests dos llibres i un refresc ben a la vora per anar glopejant. Si, a més, opten per tots dos llibres els asseguro que el plaer serà doble. Bon estiu!

Pere Torra
  • Jerome K. Jerome. Tres homes en una barca (per no parlar del gos). Traducció de Josep Marco. Blackie Books, 2015 / Jerome K. Jerome. Pensaments ociosos d’un ociós. Traducció d’Alba Dedeu. Girona, Ela geminada, 2016 
  • Publicat a La Veu núm. 58, juliol 2016.

dijous, 23 de juny del 2016

“Herois indepes”: Aproximació a una taxonomia de la catalanofòbia

“En el principi va ser el Wert”. Aquesta frase amb què els autors introdueixen el llibre permet resumir l’esperit irònic que el travessa de cap a cap. Es tracta d’una obra que procedeix de la cultura d’Internet i que ara s’ofereix impresa, com un àlbum de cromos que s’ha anat aplegant durant setmanes i mesos després de completar la col·lecció. Inicialment, els autors van recollir citacions no amables amb Catalunya, els catalans i, en definitiva, qualsevol rastre de catalanitat afegint-hi una il·lustració del personatge elevat a la categoria d’“heroi indepe”. S’assumeix, per tant, que el Procés cap a la independència rep l’impuls d’una colla de personatges que s’han distingit pel seu menyspreu a tot allò que tingui alguna cosa a veure amb l’exercici democràtic del dret d’autodeterminació d’un poble, si és que el poble de què es tracta és el català.

El recull és molt útil perquè facilita la preservació de la memòria, no fos cas que els responsables de les diatribes, els atacs i els insults vulguin després desentendre’s del que han dit. A més, els autors del recull documenten, amb rigor i precisió, el mitjà on encara es pot localitzar la informació d’on prové la citació i hi afegeixen un comentari que l’emmarca.

"El recull és molt útil perquè facilita la preservació de la memòria, no fos cas que els responsables de les diatribes, els atacs i els insults vulguin després desentendre’s del que han dit"

Per exemple, aquests dies que es parla molt del ministre espanyol Jorge Fernández-Díaz, val la pena recordar que el maig de 2013 va dir el següent: “Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación”. En l’observació contextual, els autors blasmen l’actitud del ministre en “justificar que lliurar un diploma a uns veterans i nostàlgics de la divisió d’infanteria número 250 de les tropes hitlerianes era un acte de reconciliació. Podríem preguntar -afegeixen- què n’opinen a sis milions de jueus.” (p. 80)

"La catalanofòbia, com totes les fòbies a grups o col·lectius humans, ja sigui l’antisemitisme, la discriminació racial, l’apartheid, l’odi a l’altre en general, és una qüestió perillosa"

Busquin i trobin. Hi ha significatives recurrències temàtiques, però hi surten gairebé tots els herois. Des de l’inefable Wert, un autèntic heroi clàssic (“Nuestro interès es españolizar a los niños catalanes”), fins al Tribunal Constitucional, campió en una enquesta feta per Twitter com “el més gran generador d’independentistes entre els anys 2012 i 2015.” A dreta, Esperanza Aguirre (“España es una gran nación, con 3.000 años de historia. Eso lo tienen que saber los niños”) i a esquerra, Felipe González (“La idea de “desconectar” de España es lo mas parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado”). Des de la vella política d’un García Margallo (“Una Cataluña independiente vagaría por el espacio por los siglos de los siglos”), a la nova d’un Juan Carlos Monedero (“El sueño de empezar de nuevo puede parecer una solución adecuada pero luego no es real, porque llevamos cinco siglos de aventura en común”). Espanyols com Miguel Ángel Rodríguez (“Lo que le falta a Mas es un fusilamiento”), o bé catalans com Miquel Iceta (“A l’Alemanya de 1933 sí que hi va haver plebiscitàries”) o José Montilla (“Franco també feia referèndums”). No tots són polítics, també hi ha escriptors, periodistes, tertulians, etc. i una curiosa secció dedicada als herois llegendaris encapçalada pel general Espartero (“Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”).

La catalanofòbia, com totes les fòbies a grups o col·lectius humans, ja sigui l’antisemitisme, la discriminació racial, l’apartheid, l’odi a l’altre en general, és una qüestió perillosa. Algú podria pensar que no admet broma, però ja sabem que al segle XXI, el recurs a la ironia i també les referències a textos o discursos anteriors són un tret propi del postmodernisme, on podríem adscriure aquesta obra. Però és tan sols una aproximació a una taxonomia de la catalanofòbia perquè és inacabada i inacabable. Mentre vostès llegeixen aquestes ratlles, s’estan pronunciant i escrivint noves frases que menyspreen la democràcia, el poble català i li neguen el dret a decidir el seu futur.

Pere Torra
  • Jordi Calvís i Andreu González, Herois indepes. Els veritables impulsors del procés, Cossetània Edicions, 2016.
  • Publicat a La Veu núm. 57, juny de 2016

divendres, 15 d’abril del 2016

Divendres vs. Robinson o el triomf de la literatura

¿Com es pot escriure un llibre tan ple d’idees, emocionant, divertit, reflexiu, capaç de retenir l’atenció del lector i, a sobre, explicant una història ja molt coneguda?

La resposta, la dóna Divendres o els llimbs del Pacífic, una novel·la excel·lent del malaguanyat Michel Tournier —mort aquest començament d’any 2016—, que reprèn el mite de Robinson Crusoe creat per Daniel Defoe. Amb aquest llibre, amb el qual va debutar, Tournier va guanyar —a part del premi de l'Acadèmia francesa— un gran crèdit com a novel·lista. Aquest Sant Jordi, qui vulgui fugir de novetats llampants però banals farà bé de recuperar aquest autor, que compta amb traduccions en català de diverses obres seves. Recordo Gaspar, Melcior & Baltasar, una joia narrativa que combina llegenda, paròdia, exotisme, humor, publicada per La Magrana el 1986 en una esplèndida traducció de Miquel Martí i Pol.


Un dels canvis més cridaners és la modificació del títol de l'obra de Defoe, del qual fa desaparèixer Robinson i l'encapçala amb Divendres

El llibre de Tournier és força fidel a les peripècies argumentals de la història de Robinson (el naufragi i la solitud inicial a l'illa; els passos per la supervivència; la redacció del diari de nàufrag; el contacte amb l'araucà Divendres, que Robinson adopta com a esclau; etc.), però hi ha canvis molt significatius que el fan un llibre molt diferent. Sens dubte, un dels més cridaners és la modificació del títol de l'obra de Defoe, del qual fa desaparèixer Robinson i l'encapçala amb Divendres. Tournier posa molt més èmfasi en el procés d'evolució de Robinson, el qual va experimentant diverses metamorfosis en la seva relació amb l'illa i l'entorn, per acabar esdevenint un aprenent de Divendres. Així mateix, el Robinson de Tournier no salva ni allibera Divendres voluntàriament, sinó per casualitat. A diferència del clàssic de Defoe, el llibre de Tournier està escrit en tercera persona, si bé hi intercala fragments del diari de Robinson, aquests sí en primera persona. Aquesta fórmula permet una reflexió més profunda, un altre dels elements que singularitzen l'obra de l'escriptor francès.

Tournier s'acosta a la visió de Nietzsche; Divendres és l'esperit positiu, el que ofereix una resposta a com s'ha de viure la vida 

Tournier potencia la relació d'oposició entre Divendres i Robinson, aspecte que té una gran rendibilitat literària. Robinson és l'home occidental, d'estricta moral protestant i puritana, racional (i racionalista), enginyós domesticador de la natura per mitjà del treball, creador d'un ordre, regulador del temps, que s'autoanomena governador de l'illa i n'estableix una reglamentació jurídica exhaustiva (civil, penal, etc.), etc. En canvi, Divendres és un home lliure, emocional, rialler, espontani, proper a la natura, a la terra, que sap entendre-la però no es planteja dominar-la ni explotar-la, que no glorifica el treball, que viu el present, que ignora preceptes morals i regles que no derivin del seu voler. L'oposició dels dos protagonistes té un cert aire nietzscheà, que enfronta l'apol·lini vs. el dionisiac.

A la novel·la de Tournier, que s'allunya força de la concepció de l'original de Defoe i s'acosta a la visió de Nietzsche, sembla clar que és Divendres l'esperit positiu, el que ofereix una resposta a com s'ha de viure la vida. Certament, hom pot considerar que l'obra —publicada l'any 1967— està impregnada de l'esperit de la revolució hippie, contemporània al moment de la seva redacció. El 1971 l'autor mateix en va fer una adaptació juvenil amb el títol Vendredi ou la Vie sauvage. Precisament, Robinson, que acaba introduït en una mena de culte al sol, s'adreça a l'astre que permet la vida al nostre planeta: "Sol, astre, torna’m semblant a Divendres. Dóna’m el rostre de Divendres, expandit pel riure, tallat tot sencer per al riure."


L'obra no té una visió maniquea perquè,  si hi ha un guanyador de l'enfrontament Robinson vs Divendres, és la literatura


No obstant això, el gruix de la novel·la no es limita a la interacció dels dos protagonistes, atès que Divendres no hi apareix fins una mica abans del terç final. La part inicial de l'obra se centra en la vida solitària de Robinson, les seves reflexions i les seves estratègies de supervivència. El nàufrag cercarà l'adaptació al seu entorn de diverses maneres, entre les quals cal destacar la seva fusió literal, tel·lúrica, amb l'interior de l'illa o la sorprenent "via vegetal" per mitjà de la qual practica la seva sexualitat amb l'illa fins al punt d'engendrar mandràgores. En qualsevol cas, encara que la dialèctica entre Divendres i Robinson sembli afavorir Divendres, l'obra no té una visió maniquea perquè, d'aquest enfrontament, si n’hi ha un guanyador, és la literatura.

Pere Torra
  • Michel Tournier, Divendres o els llimbs del Pacífic, traducció d'Antoni Vicens, Barcelona: Proa, 1993.

dissabte, 26 de març del 2016

Com es fa l’esprint final cap a la llibertat

Som als metres finals d’una llarga cursa de 300 anys que ens ha de conduir a la llibertat? El darrer llibre de Quim Torra parteix de la premissa que és així. Certament, els darrers anys hem avançat moltíssim i ja és hora que anem tancant la fase definitiva, que esprintem, que ho acabem. Si som al final de la cursa, no hem de reservar forces per a més endavant, sinó afanyar-nos a enllestir la feina engegada. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, un esprint és una “acceleració ràpida i potent de la velocitat amb què un corredor intenta d’avançar els adversaris, especialment en la proximitat de la meta.” Rapidesa i potència són els atributs que calen en aquesta fase. Jo hi afegiria encara intel·ligència, sagacitat, perquè sabem que els adversaris —forts i poderosos— no estalviaran joc brut. De fet, el llibre desenvolupa l’aplicació de tots aquests atributs amb l’objectiu de guanyar, perquè, ara sí, podem guanyar.

Si som al final de la cursa, no hem de reservar forces per a més endavant, sinó afanyar-nos a enllestir la feina engegada

És un llibre rigorós, ple de bona informació i de gran amenitat. Fins ara la majoria dels llibres de Torra s’havien centrat en el món del periodisme i la política del segle XX, especialment, de l’època de la república. Cal destacar la biografia d’Eugeni Xammar, l’edició de l’epistolari  Casals-Trueta, el curiós Viatge involuntari a la Catalunya impossible (premi Carles Rahola d’assaig), els assajos d’homenatge de Honorables. Cartes a la pàtria perduda, etc. En general, el to de tots aquests llibres és predominantment elegíac. En canvi, aquest és un llibre propositiu, ple de futur, que, de fet, desemmascara aquells que voldrien convertir la situació actual, que ha de ser breu i recta, en un llarg trajecte ple de revolts i etapes. També és, doncs, el primer llibre que Torra dedica expressament a l’anomenat “procés”; però no és un llibre més sobre el “procés” i sobretot no és un llibre gens “processista”, ans al contrari.

Fins ara el to dels llibres de Torra ha estat predominantment elegíac. En canvi, aquest és un llibre propositiu, ple de futur

Els informes del CATN, els fulls de ruta de Junts pel Sí i la CUP, la transversalitat de l’independentisme, el bloqueig de l’Estat impropi, la suficiència o no del cèlebre 48% de votants a les forces independentistes, etc. Hi és tot, però el mèrit d’aquest llibre no rau en l’exhaustivitat ni en el resum dels plantejaments convencionals, sinó en l’aportació de respostes concretes als interrogants plantejats. No s’obsedeix en la dimensió de les dificultats de la tasca de la independència, que reconeix i no minimitza, sinó que mira com saltar-les. De fet, totes les solucions proposades són clares i senzilles: es basen en la democràcia. Per això, allà on alguns troben insuficient el 48% per a  l’avanç en el camí a la independència, Torra creu que els partits que van obtenir aquests vots no tenen altra opció que seguir el mandat del poble. Allà on alguns troben estèril la construcció d’estructures d’Estat, Torra hi persisteix i va més enllà invocant la noció de “l’Estat al marge”, formulada al gener de 2015 per Joan Carretero, president fundador de Reagrupament i primer dirigent a exposar en públic que la independència —com ha passat sovint en la història— haurà de venir d’un acte unilateral, cosa que, de fet, empara el Tribunal Internacional de Justícia en la cèlebre opinió consultiva emesa sobre el cas de Kosovo (vegeu La porta de la gàbia, llibre coeditat també per Quim Torra).

Torra va més enllà de la creació d'estructures d'Estat invocant la noció de “l’Estat al marge”, formulada al gener de 2015 per Joan Carretero 

Pel que fa a l’estil, la prosa de Torra ofereix moments de gran eficàcia retòrica, sobretot els que es manifesten per mitjà de frases lapidàries. En poso alguns exemples. Sobre la simplicitat de tot plegat: “La independència és un joc més fàcil que el joc de l’oca, perquè no hi ha daus, només vots, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la” (50). Sobre la importància de conèixer la nostra història: “quan a un país li importa poc la seva història, a la història acaba important-li poc el país” (26). Per descriure el caràcter transversal de l’independentisme i la necessitat d’unitat: “Algú que ha votat Sí a la independència no pot ser mai adversari polític d’un altre que també ha votat Sí a la independència” (103). La lectura abundant d’Eugeni Xammar i altres clàssics del periodisme català han deixat pòsit en l’enginy de l’autor, capaç d’arribar a una original síntesi de la història recent de Catalunya en una sola frase: “La història moderna i contemporània dels catalans és allò que passa mentre Espanya aboleix les seves institucions.” (229)

Pel que fa a l’edició, el llibre és impecable, però jo demano un índex onomàstic, que en permeti recorreguts transversals i faciliti la consulta d’aquella o aquella altra dada.

Desitjaria que un trosset d’aquesta república també la poguéssim viure els que pertanyem a generacions que portem anys de lluita democràtica

Al començament l’autor dedica el llibre als seus fills i nebots (a més d’un tendre record cap a Muriel Casals, a qui dedica un epíleg), és a dir, s’adreça a la propera generació, la que viurà en una república. Personalment, no hi podria estar més d’acord, però desitjaria que un trosset d’aquesta república també la poguéssim viure els que pertanyem a generacions precedents. Molts que portem anys de lluita democràtica, mereixem (i necessitem) que l’aire de la llibertat també ens ompli els pulmons, a nosaltres. Volem respirar la llibertat!

Pere Torra
  • Quim Torra, Els últims 100 metres. El full de ruta de la República Catalana, Barcelona, Angle, 2016.
  • Publicat a La Veu, núm. 56, març de 2016.