dimecres, 10 d’abril del 2013

Cent anys d'Albert Camus, l'home en rebel·lia permanent

Aquest any, es commemora el centenari de l’escriptor algerià d’origen francès (o potser hauria de dir l'escriptor francès nascut a Algèria), Albert Camus, contemporani del nostre Salvador Espriu. Els centenaris sempre són una bona excusa per acudir a l’obra d’un autor, però tant en el cas de Camus com el d’Espriu no haurien de caldre per a llegir o rellegir la seva obra, que ha de rebre la consideració de clàssica, és a dir, imprescindible. Per cert, Espriu es va referir a Camus en un text sobre Sísif al llibre Les roques i el mar, el blau, qualificant l'escriptor francès de “noble, sever i compassiu escriptor” per a qui “el món és absurd, poblat d'irracionals.”

En primer lloc, cal destacar el valor i la vigència indiscutibles de l’obra de Camus. Per això, amb motiu dels 50 anys de la seva mort, ara fa 3 anys, Zygmunt Bauman -que fa unes setmanes ha estat entre nosaltres a Barcelona- es demanava si realment havia mort Camus. D’ençà de la seva mort -recordava Bauman- no han parat d’aparèixer llibres, estudis, tesis doctorals, etc. i, per il·lustrar-ho, donava, entre d’altres, la xifra impressionant de 9.953 volums sobre Camus a Google books. Per a Bauman, el llegat de Camus s’assembla al de Kafka, susceptible de permanents reinterpretacions perquè, com el txec, evita cloure els elements que l’integren i els deixa deixa oberts, de manera que preservin sempre la capacitat d’intriga i de provocació.

A més, els catalans tenim raons addicionals per apreciar Camus, d'una banda, perquè és l'autor més traduït per una personalitat intel·lectual com Joan Fuster (6 llibres), d'altra banda, perquè per part de mare era d’ascendència catalanoparlant de Menorca (el seu segon cognom és Sintes) i, encara, perquè va arribar a traduir “El cant espiritual” de Joan Maragall, en col·laboració amb Víctor Alba. Així mateix, podríem parlar de la polèmica que s’ha encès els darrers mesos a Aix-en-Provence -zona plena de pied-noirs- amb motiu, precisament, de la gran exposició que es projectava per a la tardor d’aquest 2013 sobre el seu centenari; la seva posició -potser ingènua, però alhora valenta- sobre el terrorisme i el colonialisme en el conflicte d’Algèria; la baralla amb Sartre; la crítica al comunisme, on havia militat; etc.

Polèmiques passades i actuals de qui va afirmar "Je me révolte, donc nous sommes" (“Jo em rebel·lo, per tant nosaltres som”). Segurament, aquesta famosa sentència, algú la pot relacionar avui amb el fenomen dels ‘indignats’, però amb franquesa crec que Camus manifesta una rebel·lia més profunda i transcendent, lligada a la condició humana i la seva concepció de l’absurd com a forma de revolta, no pas limitada al model d'organització social.

En aquesta secció toca fer ressenyes de llibres, però el gruix de l’autor se’m menja l’espai. Sí que voldria fer un breu comentari sobre l’emblemàtica novel·la L’estrany, que Camus va publicar en plena Segona Guerra Mundial, l’any 1942. Es tracta d’una novel·la breu, amb una història molt senzilla -gairebé una anècdota-, però intensa i amb una penetrant reflexió sobre la condició humana. Fuster opta, amb encert, per traduir el títol, L’étranger, com a ‘estrany’ i no pas ‘estranger’, per a reforçar la vinculació de la història amb la condició de tot ésser humà, al marge de països i banderes. Meursault, el seu protagonista, es caracteritza per una indiferència radical davant el món. Meursault es mostra indiferent davant la mort de la seva mare, indiferent sobre si es casa o no amb la seva xicota (en una ocasió Marie li demana si no l’interessava canviar de vida i respon que “ningú no canvia mai de vida, que en tot cas totes les vides tenen el mateix valor i que la meva ací no em disgustava gens”, p. 54), indiferent davant París ("És brut. Hi ha coloms i patis obscurs. La gent té la pell blanca", p. 56), indiferent davant de l'homicidi d'un àrab que ell mata a la platja, indiferent amb la seva vida de pres (“tot el problema era com matar el temps. Però, a partir del moment en què vaig aprendre a recordar, ja no vaig avorrir-me gens", p. 96), indiferent davant de Déu i la religió (“li he dit que no sabia què era un pecat. A mi únicament m’havien declarat culpable”, p. 144), indiferent davant la sentència del tribunal en contra seva, etc.

Aquesta gran indiferència de Meursault, de vegades, fa pensar en Bartlevy, l’escrivent, el personatge de Herman Melville que assumeix una actitud passiva de rebuig a l’ordre establert, repetint cada vegada que l’interpel·len: “Preferiria no fer-ho”. A L’estrany, el protagonista, un cop condemnat a mort, aconsegueix una identificació, una mena de fusió espiritual, amb el món: “m’obria per primera vegada a la tendra indiferència del món. En trobar-lo tan semblant a mi, tan fraternal en definitiva, he sentit que havia estat feliç, que ho era encara” (p. 149). I tornant a Bauman: “Camus ens diu que la revolta, la revolució i l’aspiració a la llibertat són aspectes inevitables de l’existència humana, però que hi hem de posar límits per a evitar que aquests propòsits admirables acabin esdevenint tirania”.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 24, abril 2013
  • Albert Camus, L’estrany, traducció de Joan Fuster, Barcelona: La Butxaca, 2010