diumenge, 28 de juny del 2015

Pa, educació, llibertat. Una novel·la "sudista" de Màrkaris

Aquesta novel·la ofereix molts dels al·licients dels diversos lliuraments de la sèrie del comissari Kostas Kharitos: una trama ben construïda, una intriga molt ben administrada, una narració desimbolta i entretinguda, una història molt ben lligada a uns fets històrics del final de la dictadura, un personatge carismàtic amb un entorn familiar entranyable, un escenari l'Atenes en crisi molt ben retratat i de plena actualitat, una visió (auto)crítica sobre la societat grega, etc. (vegeu una ressenya anterior d'una novel·la amb el mateix protagonista a Com es viu 'Amb l’aigua fins al coll').

Som davant, doncs, d'un llibre molt recomanable, que es llegeix amb gran interès i que no es pot deixar fins acabar-lo. Màrkaris el 2013 pronostica des de la ficció moltes de les coses que han acabat passant el 2015 (per exemple, la situació del "corralito" actual, etc.), si bé en alguns aspectes encara és més contundent quan preveu la fallida completa de l'estat grec, l'impagament de salaris als funcionaris com li passa a Kharitos mateix,  l'abandó de l'euro i el retorn forçat a la dracma (també a la lira i a la pesseta, però, curiosament, no diu res de l'escut portuguès, que ens permetria completar la cèlebre sigla PIGS, corresponent als quatre estats del sud d'Europa).  Amb una fina ironia, Màrkaris no estalvia crítiques, a les autoritats europees que han conduït la situació econòmica:
Penso que des d'avui l'Adrianí assumeix el comandament general de les dues famílies. Ja que en parlo, aquests darrers quatre anys el comandament l'han tingut la Comissió Europea i el Banc Europeu. Així ens ha anat. Millor que se'n faci càrrec l'Adrianí. (31)
Entre els encerts més grans d'aquest volum, cal destacar-ne dos. En primer lloc, el redescobriment d'un tràgic episodi històric del final de la dictadura, conegut com "els fets de la Politècnica", que Màrkaris —com ha fet en altres ocasions sap inserir dins la trama amb gran habilitat. Es tracta de la revolta que va tenir lloc a la Universitat Politècnica d'Atenes l'any 1973, en oposició a la Junta dels Coronels, que va acabar amb un bany de sang el 17 de novembre, amb l'entrada dels tancs de l'exèrcit a la Universitat. Uns fets gravíssims,  no del tot aclarits —no es coneixen amb precisió les xifres de morts—, que encara couen amargament a l'actual societat grega. El segon gran encert és l'aprofundiment en la crítica social, que caracteritza les novel·les de Màrkaris, i que, de fet, és autocrítica cap al propi país, Grècia. L'escriptor, per mitjà de la veu del comissari protagonista, mostra un gran escepticisme sobre el mal aprofitament dels beneficis de la integració europea:
—Tots aquests diners que hem rebut durant anys, les subvencions, els fons europeus de cohesió social, els programes marc per a la investigació i el desenvolupament, tot ha servit exclusivament per afegir una planta més a les cases. Ni noves infraestructures, ni inversions, ni desenvolupament, res de res. Tot perquè cada grec afegís una planta més a casa seva. L'única diferència amb la dècada dels cinquanta és que l'afegit d'ara l'hem finançat amb l'euro. (73)
Aquesta autocrítica és compatible amb certa reivindicació de Grècia com a país del sud d'Europa, al costat dels altres estats europeus, situats geogràficament en les tres grans penínsules de la Mediterrània. Màrkaris, amb Camilleri, Vázquez Montalbán o d'altres amb qui se l'ha comparat, construeix unes novel·les farcides de conflictes socials, amb problemes derivats del passat dictatorial, etc. Aprofitant alguna referència present a les manifestacions populars que apareixen a l'obra que comento aquí, podríem parlar d'una novel·la policíaca "sudista", és a dir, del sud d'Europa, uns territoris amb grans diferències respecte Europa central i del nord (com també són ben diferents el sud i el nord dels Estats Units), cosa que dóna lloc a narratives especials i es posa de manifest, fins i tot, en obres de gènere com la que és objecte d'aquesta ressenya.

No obstant això, no és el millor llibre de la sèrie protagonitzada per aquest comissari. D'una banda, l'autor ha eliminat alguns dels antagonistes de Kostas Kharitos, com ara el cap de la Brigada Antiterrorista, que donaven molt joc en episodis anteriors, amb qui el comissari es veia obligat a barallar-se per poder resoldre els casos. D'altra banda, en aquesta obra Màrkaris adopta un punt de vista sorprenent. Per mitjà del protagonista, es mostra molt comprensiu amb els responsables dels crims que s'hi relaten. Sense revelar els culpables dels assassinats, deixant de banda qüestions ètiques, no és versemblant plantejar que un home íntegre com el comissari Kharitos gairebé miri cap a l'altre costat, un cop resol els assassinats.

Pere Torra
  • Petros Màrkaris, Pa, educació, llibertat, traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí, Tusquets, Barcelona, 2013

divendres, 19 de juny del 2015

Don't think twice, it's Spain

Aquests dies es commemora el 50è aniversari de la cançó de Bob Dylan, “Like a rolling stone”. Han passat els anys i les peces de Dylan conserven la frescor dels clàssics. A més, Dylan és autor d’un interessantíssim llibre de to memorialístic, autobiogràfic, Cròniques I, magníficament ben escrit (sortirà el volum II?). Crec que, sobretot per la qualitat de les seves poesies, mereix el premi Nobel de literatura, però no sé si els acadèmics suecs seran mai prou agosarats per atorgar-l’hi.
Amb permís del gran Bob Dylan, els proposo una traducció una mica adaptada d’una altra cançó una mica més antiga, “Don't think twice, it's alright”, composta el 1963. És una cançó que parla d’un trencament, molt semblant a altres trencaments que vivim avui. Espero que se'n faci càrrec i em sabrà perdonar, Mr. Robert Zimmerman.
No serveix de res seure
i demanar-se per què, Spain,
a més tant se val,
no serveix de res seure
i demanar-se per què, Spain,
si no ho has fet mai;
quan el gall canti a trenc d'alba,
mira per la finestra, i ja me n'hauré anat,
tu ets la raó que continuï el meu viatge,
però no t'hi repensis, ja està bé.


No serveix de res que encenguis el teu llum, Spain,
una llum que no havia vist mai,
no serveix de res que encenguis el teu llum, Spain,
sóc al costat fosc del camí;
encara desitjo que hi hagués alguna cosa
que fessis o diguessis
per a intentar fer-me canviar d'idea i em quedés,
de tota manera mai no vam parlar gaire,
de manera que no t'hi repensis, ja està bé.


Així que no serveix de res
que cridis el meu nom, Spain,
cosa que no havies fet mai abans,
no serveix de res que cridis el meu nom, Spain,
ja no et puc sentir més;
vaig pensant i demanant-me,
mentre faig camí carretera avall,
que una vegada vaig estimar una idea,
una democràcia em van dir,
li vaig donar el meu cor, però ella volia la meva ànima,
però no t'hi repensis, ja està bé.


Estic caminant carretera avall, tot sol, Spain,
cap a on vaig, no t'ho puc dir,
però adéu és una paraula massa bona,
així que tan sols diré que et vagi bé;
no estic dient que em tractessis malament,
Podies haver-ho fet millor, però no m'importa,
tot i que em vas fer perdre el meu preciós temps,
no t'hi repensis, ja està bé.


Nota: Per qüestions sil·làbiques, resulta curiós que la cançó funciona igualment tant si hi posen “Spain” com si hi posen “Duran”.

Pere Torra