diumenge, 21 de febrer del 2016

Vae Victus, les aventures del supervivent Martí Zuviría

La nova novel·la de Sánchez Piñol no és tan sols la segona part de Victus. Som davant d’una novel·la històrica amena i rigorosa, que expressa l’avanç cap a la maduresa del protagonista i eixampla l’abast geogràfic de la primera entrega. Temporalment, la història continua després de l’11 de setembre de 1714 i la narració va avançant, amb alguns salts, fins més enllà de la meitat del segle XVIII. El protagonista, Martí Zuviría, marcat per la derrota catalana —fins i tot físicament— i les greus pèrdues familiars que hi va patir, és un supervivent, que és tornat a posar a prova, un cop aconsegueix fugir viu de Barcelona.

Martí Zuviría, marcat per la derrota catalana, és un supervivent que és tornat a posar a prova

Les aventures de Zuviría pels diversos indrets on transcorre l’acció són descrites amb l’humor i la desimboltura narratives habituals de Sánchez Piñol, que en aquest llibre mostra una gran habilitat per congregar els més diversos personatges històrics del segle XVIII. Hi retrobem alguns dels de Victus, vistos des de la perspectiva zuviriana: el noble general Villarroel, l’odiós Verboom, l’intrigant duc de Berwick, el despòtic Felip V, l’aprofitat Carles III d’Àustria —anomenat Karlangues—, etc. A més, ara hi apareixen nous personatges rellevants de la nostra història, com Pere Joan Barceló, més conegut com a Carrasclet, de qui Sánchez Piñol aconsegueix llevar l’estigma de bandoler saltamarges i el resitua en la seva condició de digne combatent per les llibertats catalanes. Així mateix, hi ha una breu però bella aparició de Francesc Castellví, a qui l’autor ret un merescut homenatge, com a cronista essencial de la guerra de successió (“no és que la gent tingui por de parlar; és que té por de pensar”, afirma Castellví després del setge). I encara altres personatges històrics molt diversos com George Chicken, Frederic de Prússia, Joseph Banks, Thomas Cook, etc.

Sánchez Piñol lleva l’estigma de bandoler saltamarges a Carrasclet i el resitua com a digne combatent per les llibertats catalanes

L’obra s’estructura en quatre parts (Americanus, Hispaniensis, Magna Parens i Australis), que corresponen als indrets principals de l’acció descrita, respectivament: Amèrica; Navarra i Catalunya; Barcelona; Anglaterra i Nova Zelanda. La primera part —la més extensa i reeïxida, amb diferència— es localitza essencialment a Carolina del Sud i les aventures del bo d’en Zuvi Camesllargues s’emmarquen en l’episodi històric de la guerra dels indis yama o yàmassis contra els colons anglesos l’any 1715. Aquest episodi —molt ben treballat i documentat— presenta un desenvolupament narratiu molt més complet que la resta: ofereix oportunes descripcions (“a Amèrica tot era nou i provisional. La Història encara no havia arribat a aquell continent, i això es notava en l’absència d’edificis de pedra”; “La praderia americana és l’amabilitat del món”) i aporta una rica interacció entre els personatges (un altre cop, Zuviría troba una noia i s'afilla un infant abandonat). De fet, aquest desequilibri entre les diverses parts de la novel·la és la seva principal feblesa, que s’aguditza a l’última, en què el llibre sembla situar-se a les antípodes no tan sols per la localització geogràfica de l’acció. 

L’humor i la lucidesa que acompanyen el protagonista, l'acosten a la novel·la picaresca

Ara bé, això és molt menor al costat de la magnífica estona de lectura plaent que el llibre ofereix gràcies al dinamisme de la prosa i els diàlegs, l’encert en la manipulació de la trama (cal destacar, per exemple, l’enginyosa peripècia relativa al pèrfid Verboom, que, a més, lliga dues parts); l’humor i la lucidesa que acompanyen el protagonista, proper a la novel·la picaresca (“l’únic dia alegre de les guerres és el primer”) i, per descomptat, la recuperació d’una etapa clau de la nostra història. En síntesi, l’obra conté els encerts de Victus, tot i que manté l’enutjós personatge de Waltraud, l’amanuense del protagonista, que esdevé un recurs metaliterari del qual s’abusa (i en aquesta segona novel·la més que a la primera). A més, ara apareixen unes notes a peu de pàgina, escrites per un suposat curador del text, que matisen la informació històrica del relat susceptible d’esbiaixament per part del seu narrador. Des del punt de vista històric, són impecables; des del punt de vista literari, prescindibles. Així mateix, ja vaig escriure al comentari sobre Victus que no comprenc per què la llengua original de l’obra ha de ser el castellà, però l’eficàcia de la traducció de Xavier Pàmies ho converteix en pura anècdota.

Els yama van desaparèixer com a poble indígena d’Amèrica, en canvi els catalans continuem tossudament alçats

La metàfora de la repressió colonial britànica sobre els indis yama assimilable a la repressió espanyola sobre els catalans és inevitable, a més de produir-se en moments històrics gairebé simultanis de principis del segle XVIII. Però hi ha una diferència important: els yama van desaparèixer com a poble indígena d’Amèrica, en canvi els catalans continuem tossudament alçats al nostre triangle de territori situat al sud de la vella Europa. El poble català, sense Estat propi ni seient a l’ONU, és una col·lectivitat supervivent, com ho és Zuviría, ell mateix gairebé metàfora literària de la nació catalana. Deixant un moment de banda la literatura, espero que el poble català pugui fer més que sobreviure i ben aviat pugui esdevenir lliure.

Pere Torra
  • Albert Sánchez Piñol, Vae Victus, traducció de Xavier Pàmies, La Campana, Barcelona, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 55, febrer de 2016.