dimecres, 28 d’abril de 2021

"Consumits pel foc", un exquisit destil·lat literari de Jaume Cabré

La darrera novel·la de Jaume Cabré sorprèn el lector per la seva brevetat, pel seu caràcter sintètic, comparada amb la considerable magnitud de la immediatament anterior, Jo confesso. D’ençà d’aquesta darrera novel·la, precisament, han transcorregut una desena d’anys i, per això, l’editor ha tingut cura de posar una faixa al llibre que ho emfatitza especialment. Ara bé, que aquest nou llibre no arribi a les dues-centes pàgines és, sens dubte, un aspecte cridaner molt pertinent de comentar, però no s’ha de fer en termes de pèrdua, de mancança, d’obra menor. Ben al contrari, Consumits pel foc és una novel·la escrita amb molt d’ofici —no hem de descobrir pas ara la capacitat narrativa de Cabré—, que atrapa el lector des del començament, i que conté una destil·lació molt aconseguida dels trets característics de l’obra de l’autor de L’ombra de l’eunuc. Del seu contingut, no convé parlar-ne gaire per no esguerrar lectures futures.

Cabré aplica el valor de la rapidesa que propugnava Calvino i manipula el temps de la narració amb una habilitat tècnica remarcable

A Lliçons americanes. Sis propostes per al pròxim mil·lenni, Ítalo Calvino parlava de la rapidesa com un dels valors essencials de la literatura, que l’italià proposava ―d’una manera més aviat rimbombant, això del mil·leni!― per a l'època en què ja ens trobem. Per la seva banda, Cabré aplica aquesta lliçó a consciència i manipula el temps de la narració amb una habilitat tècnica remarcable. Hi ha un moment, per exemple, que el narrador expressa “aquí va començar tot”, quan el protagonista puja en un cotxe casualment; però, tot seguit rectifica i diu “O potser no. Mai no podria saber que tot plegat havia començat molt abans i ben lluny del carrer estret”. Aquesta estratègia narrativa beneficia la intriga, de manera que, al lector, li costarà molt deixar anar el llibre per anar a fer el sopar.
 
El protagonista (i també el lector) intenta recordar i reconstruir què li ha passat pocs dies abans

Tota la novel·la és un joc amb el temps i, durant la major part del text, el protagonista ―i és clar, alhora, també el lector― intenta recordar i reconstruir què li ha passat pocs dies abans. A part de novel·les i narracions de ficció, Cabré ha publicat llibres de reflexió estètica i literària com El sentit de la ficció o Les incerteses. Aquests comentaris resulten de gran interès, sobretot perquè el barceloní hi combina la reflexió teòrica amb l’aplicació a les seves àmplies lectures i, sobretot, als seus llibres, amb els quals es poden contrastar. A El sentit de la ficció, hi reivindica “el poder del novel·lista sobre el temps”, poder que ell ha exercit des dels seus primers llibres. De fet, no tan sols hi ha jocs amb el temps, sinó que al llibre n’hi ha molts altres. Per exemple, el que es planteja amb els noms dels personatges, que són batejats pel narrador mateix de forma casual, amb noms d’origen literari (doctor Zhivago, Hans Castorp, Emma Bovary...), cinematogràfic (Marlene Dietrich, Lili Marleen...), altres (en Cinquanta-set, doctora, Pittosporum...), noms que, a més, poden variar segons les circumstàncies. En aquest cas, sembla que l’autor pretengui fer-nos distanciar de la història i dels seus personatges, una mica com feia Brecht en teatre.

La novel·la s'acosta al gènere negre i Cabré és un escriptor amb una forta tendència a la negror, fins i tot, a la tragèdia

Consumits pel foc és una novel·la difícil de classificar, cosa que, personalment, trobo magnífic. En tot cas, si l’hem d’adscriure a algun gènere, s’acosta força al gènere negre, tant per la naturalesa dels fets narrats, per l'existència d’un misteri que cal descobrir, com també per un cert pessimisme existencial que gravita en tot el llibre, pessimisme habitual en les obres d’aquest gènere, al qual estan ben avesats els lectors de Cabré, un escriptor amb una forta tendència a la negror, fins i tot, a la tragèdia. També és una novel·la sobre la solitud. El protagonista, Ismael —un nom d’explícits ressons literaris, que evoca Moby Dick—, porta una vida força trista i grisa, totalment solitària; i la seva falta de memòria li fa augmentar l’angoixa: “L’Ismael era un nàufrag, com el seu il·lustre antecessor, però sense passat, sense fusta enmig de l’onatge, sense balena per empaitar.” A més, l'obra conté una important línia narrativa addicional a les vicissituds d’Ismael, que és protagonitzada per un godallet, un petit porc senglar, que en bona part també té una existència solitària. Aquesta línia, que no és ben bé paral·lela i s’encreua sovint amb l’argument principal, confereix al conjunt del relat un aire de faula fantàstica que intriga el lector encara més. No crec que el desconcerti perquè el lector del segle XXI està fet a tot.

La novel·la arrenca amb una referència a les falenes, aquestes papallones nocturnes que, atretes per la llum, acaben consumides pel foc, tota una metàfora de la fatalitat del destí dels éssers humans
 
La gràcia de la novel·la és que, malgrat tot l’artifici i la faramalla tècnica que conté, no “enganya” els lectors en cap instant, ni en els fets narrats ni en el narrador ni tan sols en el títol ni els epígrafs inicials. A Les incerteses Cabré ja advertia que “el terme ‘mentida’, tal com el fem servir en la vida quotidiana, no funciona per aplicar-lo a l’art”. La novel·la arrenca, fins i tot, amb una referència a les falenes, aquestes papallones nocturnes que, atretes per la llum, acaben fregides, consumides pel foc, tota una metàfora de la fatalitat del destí dels éssers humans. Des de bon començament, el lector té al davant les claus de la història, les quals es van repetint durant tota la novel·la, però no és fins a la fi que fan sentit. Com en tota bona novel·la de misteri, al final hi ha una sorpresa —en aquest cas, d’un gran abast, ja que va més enllà de l’argument i afecta l’acte mateix de la narració—, i totes les peces encaixen perfectament, cosa que sempre produeix satisfacció.

Al capdavall, no calen 500 pàgines per a escriure un bon llibre; en tot cas, qui vulgui 500 pàgines de Jaume Cabré ho té molt fàcil: pot rellegir aquest novel·la tres vegades. Rellegir garanteix sempre una lectura més autèntica; fer-ho amb aquest llibre és un autèntic plaer.

Pere Torra
  • Jaume Cabré. Consumits pel foc. Barcelona: Proa, 2021
  • Publicat a La Veu, núm. 110, març del 2021. 



dissabte, 27 de març de 2021

Quim Torra o la defensa de la veritat

[Nota prèvia: Qui consideri que qui signa aquest escrit, a causa de la seva afinitat amb l’autor, no pot tenir l’objectivitat necessària per parlar d’aquest llibre no cal que continuï llegint]
 
Les hores greus. Dietari de Canonges és un llibre insòlit, històric i valent. Es tracta d’un dietari íntim que inclou la crònica d’un moment de gran crisi explicada, en primera persona, per algú que, tot i que li lleven els instruments per a abordar-la, s’erigeix en defensa de la raó, la solidaritat, la vida. El dietari conté les anotacions que el president Torra va anar prenent, cada dia, des del 15 de març fins el 30 d’abril del 2020, mentre era confinat a la Casa dels Canonges, durant la primera onada de la pandèmia. Són uns textos vius i espontanis on domina la frase breu, la pinzellada ràpida, la impressió directa i subjectiva. Al pròleg, l’autor expressa que “acusat sovint de ser un president «retòric», aquests textos són ben simples i clars.” Certament, no semblen pas haver estat gaire refets, com, per exemple, va fer el seu admirat Josep Pla amb El quadern gris. Ara bé, ja sabem que la no-retòrica també és retòrica i aquesta perspectiva fa guanyar valor literari al llibre, que representa un nou camí per a l’autor.
 
És un llibre molt diferent dels que ha publicat Torra; és el més intimista, però conserva molts dels trets característics de la prosa de l’autor
 
És un llibre molt diferent de la desena de llibres que fins ara ha publicat Torra, incloent els de contingut més autobiogràfic, com ara Ganivetades suïsses. Sens dubte és el més intimista, però conserva molts dels trets característics de la prosa de l’autor: la ironia, malgrat la situació, sobretot en forma d’autoironia (“Sempre em sorprèn que la gent em feliciti per alguna cosa”); les abundants referències i citacions de textos literaris (Zweig, Carner, Abelló, Vinyoli, Wordsworth, etc.). Parlant de citacions literàries, és molt interessant l’intercanvi electro-epistolar amb l’escriptor Jaume C. Pons Alorda, a qui, com a traductor de Walt Whitman ―un dia d’abril en ple confinament―, el president escriu per demanar-li un aclariment sobre l’autor de Fulles d’herba. El traductor li respon amb respecte i estimació perquè sap, amb mestre Whitman, que “Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,/ L’has de fer tu mateix.”
 
La imatge de Torra, sol i malalt al Palau de la Generalitat, davant d’un govern espanyol centralitzant i militaritzant la situació, ja forma part de la història d’aquest país

El llibre arrenca invocant la crònica de Muntaner (“Què us diré?”), si bé per a oferir-ne volgudament el contrapunt: aquí no hi ha batalles ni conquestes. Tot i que és un llibre de gran introspecció, és alhora un llibre de transcendència pública. La imatge de Torra, sol i malalt al Palau de la Generalitat, plantejant el confinament total de la població davant d’un govern espanyol centralitzant i militaritzant la situació, ja forma part de la història d’aquest país. En cap moment, ell no abandona ni la responsabilitat com a president ni l’activitat per a trobar respostes a la crisi. Hi ha un moment del llibre molt important en què Torra expressa que “paradoxalment, és en aquest confinament com més lliure em trobo”. Afegeix “ara tinc la veu que no havia pogut tenir, la llibertat que buscava. En el pitjor moment de la meva presidència ara soc jo”. La gent va escoltar aquesta veu, dita en el moment que més ho necessitava.

Torra descriu alguns teòrics companys de lluita com a “polítics petits, de cel·lofana, que sobreviuen a tot perquè tenen l’ànima de plàstic”

El dietari no en fa un repàs exhaustiu (n’esperem el llibre!), però s’esmenten alguns episodis destacats dels dos anys anteriors: l’entranyable telefonada de Torra a la mare quan li proposen la presidència; la lamentable retirada de la condició de diputat per part del president del Parlament; el ridícul procés de la seva injusta inhabilitació; etc. A l'autor, no el preocupava gaire la inhabilitació per part d’un Tribunal polític i parcial, una burla als principis del dret en una democràcia. El que de debò el va preocupar fou la “inhabilitació” per part dels teòrics companys de lluita dels diversos partits independentistes presents al Parlament. Torra s’hi refereix i en descriu alguns, amb adjectivació planiana, com a “polítics petits, de cel·lofana, que sobreviuen a tot perquè tenen l’ànima de plàstic.” No cal dir noms, tots sabem de qui parla.

De vegades Quim Torra sembla un personatge de l'estil dels de les històries de Frank Capra, interpretats per actors clàssics com James Stewart o Gary Cooper
 
La gent de la política encara no ha comprès el president inhabilitat. De vegades Quim Torra sembla un personatge de l'estil dels de les històries de Frank Capra, interpretats per actors clàssics com James Stewart o Gary Cooper. Un home de principis, la integritat del qual xoca amb la hipocresia, la mentida, les misèries d’un ambient polític despullat de valors ètics com l’honradesa i l’honestedat. Quim Torra no tan sols ha emprès una lluita per la llibertat de Catalunya, sinó també per la democràcia, per la justícia i (com feien els personatges caprians) per la veritat, una cosa insòlita en la política d’avui.

“Les hores greus” no és el llibre que Quim Torra hauria volgut escriure. Ell hauria hagut volgut escriure, evocant Rovira i Virgili, “Els darrers dies de la Catalunya autonòmica”, és a dir, la història de la victòria que la gent d’aquest país va començar a edificar el primer d’octubre del 2017. Encara som aquí i depèn de nosaltres que, efectivament, la culminem.

Pere Torra
  • Quim Torra i Pla. Les hores greus. Dietari de Canonges. Barcelona: Símbol editors, 2021
  • Publicat a La Veu, núm. 109, març del 2021.

diumenge, 28 de febrer de 2021

Jordi Borràs, cronista gràfic de l’invisible

En aquests temps que vivim, no hauria de passar desapercebut L’any sense primavera, una interessant crònica gràfica de la primera onada del virus —ara sabem que fou la primera i ens fa por que potser encara no hem viscut la darrera— que el fotoperiodista Jordi Borràs va publicar la tardor passada. No descobrirem ara els mèrits de Borràs, que, recentment, ha aconseguit una emblemàtica captura durant les manifestacions en protesta per l’empresonament del raper Pablo Hasèl. En aquest nou llibre, la càmera del fotoperiodista torna a passejar-se per nombrosos indrets del país per mostrar l’impacte insòlit de la pandèmia sobre la nostra societat i la nostra forma de viure.

 

Aquest nou llibre és gairebé l’antítesi dels anteriors (Dies que duraran anys  i La força de la gent)


Es tracta d’una obra que aplega un estil de fotografies molt diferent dels darrers que havia publicat l’autor: Dies que duraran anys —vegeu la ressenya que en vam fer el juny del 2018— i La força de la gent, els quals eren plens d’imatges de manifestacions i mobilitzacions de milers —milions!— de persones. En un cert sentit, aquest nou llibre és gairebé l’antítesi dels anteriors i conté imatges de la buidor dels carrers —de vegades els mateixos— que abans havia mostrat com a escenari multitudinari de la protesta i la reivindicació de drets.
 

El fotoperiodista hi practica un estil fotogràfic allunyat de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes


Borràs, a més de fotògraf d’actualitat per a diversos mitjans, és cap de fotografia de la revista La Mira, un magazín que pretén explicar “històries de no-actualitat que passen al voltant nostre” com diuen els editors mateixos. En aquesta publicació, el fotoperiodista hi practica un estil fotogràfic allunyat de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes, més proper a les imatges d’aquest nou llibre, el qual sorgeix, en part, d’uns reportatges per al magazín digital.


Jordi Borràs hi és sempre. Té el do de la ubiqüitat!


En el llibre hi ha algunes fotos previsibles i algunes altres que no ho són tant, però en qualsevol cas sempre cal ser-hi i en Jordi Borràs hi és sempre. Té el do de la ubiqüitat! De les incloses al llibre, tots tenim la nostra foto icònica. A mi, personalment, m’ha commogut la imatge d’un taüt solitari a l’aparcament del tanatori de Collserola. Espaordidor! A la presentació Borràs parla de distopia, però crec que és pitjor perquè Hollywood ens ha espatllat la paraula acostumant-nos a acolorir situacions com aquestes i posant-hi actors massa atractius.


Pel que fa als textos, són a càrrec d’Estel Solé i corresponen sempre a relats en primera persona perquè no hi hagi dubte del punt vista: una embarassada; una infermera; un ciutadà que aplaudeix a les vuit; una noia a qui se li mor l’avi; una dona de la neteja d’un hospital; una mare jove amb dos fills petits i el seu teletreball; un padrí que porta una mona al seu fillol per Pasqua; una dona que decideix anar a la perruqueria i acabarà ajudant una embarassada que trenca aigües; una mare que acaba de parir i s’adreça al seu infant.

Els textos tenen un to més aviat costumista i passen per alt la crítica als greus desencerts dels responsables inicials de la gestió de la pandèmia

 
De vegades els textos remeten massa a un llenguatge posat en circulació en la primera onada, que ara, pocs mesos després, ja ha envellit: “Tot anirà bé!”, “nova normalitat”... Els textos tenen un to més aviat costumista i passen per alt la crítica als greus desencerts dels responsables inicials de la gestió de la pandèmia: el retard en les decisions de l’Estat; la militarització de la crisi; la centralització de tot en mans d’un ministeri ineficaç; la precarietat de mitjans materials a disposició dels hospitals i centres de salut; la manca de criteri científic en les decisions; el ridícul exhibicionisme de mesures propagandistes —aparatoses i inútils “desinfeccions” de grans espais com aeroports—; etc. No dic que calgués dir tot això, però crec que alguna referència s’hi podia fer, sense trencar el to intimista perseguit. De fet, algunes imatges mostren part d’aquestes nefastes actuacions dels governants del regne. Els textos fan viure les emocions i l'últim és un cant a l’esperança que encerta a recordar-nos que “només existeix l’ara més ara de tots; aquest ara que tot just pronunciar-lo ja s’escapa.”

Aviat per estar segurs si una cosa ha passat —el primer d’octubre, per exemple—, haurem de recórrer a les fotos de Jordi Borràs


Borràs destaca la voluntat de fer de notari d’uns fets, però crec que és preferible anomenar-lo cronista. Al final, d’aquí a un temps, per estar segurs si una cosa ha passat —el primer d’octubre, per exemple—, haurem de recórrer a les seves fotos. A la presentació del llibre, el fotoperiodista es demanava “Com es pot retratar allò que no es veu?” Doncs ell ho ha fet en aquest llibre.

Pere Torra

  • Jordi Borràs, L’any sense primavera, Barcelona: Ara llibres, 2020.
  • Publicat a La Veu, núm. 108, febrer del 2021.

dimecres, 27 de gener de 2021

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: la trilogia vuitcentista (V). La guerra de la Cotxinxina

¿Què tenen a veure el professor Challenger —protagonista d’El món perdut de Conan Doyle—, el naturalista Charles Darwin, Phileas Fogg —protagonista de La volta al món en vuitanta dies de Verne—, Nessie —monstre del llac Ness— i el general carlí Ramon Cabrera? Doncs que tots ells apareixen a La guerra de la Cotxinxina, una novel·la deliciosa, no gaire coneguda, però molt divertida, amb la qual proposo estirar encara l’Any Joan Perucho, que ja ha arribat a la seva fi oficial.
 
El protagonista és nebot d’Antoni de Montpalau, el caçador del dip que, com que ja és mort, va apareixent en forma de fantasma

A La guerra de la Cotxinxina, l’autor, en certa mesura, intenta —i ben sovint aconsegueix— retrobar la grapa de Les històries naturals. A més, en reprèn molts personatges: el protagonista, Alfons Darnell, és nebot d’Antoni de Montpalau, el caçador del dip que ja és mort, però va apareixent en forma de fantasma; o el general carlí Ramon Cabrera, confortablement instal·lat com a marit d’una rica hereva anglesa en una sumptuosa casa de camp a Surrey. També n’incorpora de nous, alguns dels quals de sòlida tradició literària, com el professor Challenger i el seu pterodàctil portat d’Amèrica del Sud; al costat d’aquests, hi ha personatges històrics com Celestí Barallat, autor d’un curiós tractat de botànica funerària. A més, hi ha divertits "cameos" d’alguns personatges de ficció com Phileas Fogg i la princesa índia, o també d’alguns altres d’històrics com Darwin, Martínez de la Rosa, el governador espanyol de Filipines…
 
La novel·la s’avança uns quants anys a explotar les possibilitats d’El món perdut de Conan Doyle, antecedent de Parc Juràssic de Steven Spielberg

En mans de Steven Spielberg, el material que proposa Joan Perucho donaria per a una brillant pel·lícula de Hollywood. De fet, la novel·la del català s’avança uns quants anys a explotar les possibilitats d’El món perdut de Conan Doyle, que és un antecedent de Parc Juràssic. A més, el nostre escriptor ho fa portant la història al seu terreny. La guerra a què fa referència el títol va tenir lloc entre 1858 i 1862, arran dels assassinats d’uns catòlics i d’uns missioners espanyols de la zona. França, amb la col·laboració d’Espanya va iniciar una campanya militar, que es troba a la base del domini colonial francès sobre el conjunt de la península d’Indoxina. Es tracta, doncs, d’una proto-guerra del Vietnam. Tot i així, l’acció de la novel·la tan sols transcorre, parcialment, al territori de la Cotxinxina: s’inicia amb un viatge a Londres, després se situa entre Barcelona i Madrid, també a les Filipines i tan sols en l’etapa final a la regió ubicada al sud del Vietnam.

Perucho continua la història en el punt en què el professor Challenger presenta a Londres l’exemplar de pterodàctil capturat en un indret isolat d’Amèrica del Sud

És una novel·la poc estudiada i considerada menor. Tanmateix, té un gran interès perquè l’autor hi fa un plantejament ambiciós, similar en diversos aspectes al que ja va dur a terme amb Les històries naturals. Si aquesta última té com a referent hipotextual el Dràcula de Bram Stoker, La guerra de la Cotxinxina es vincula amb El món perdut de Conan Doyle, obra que, en certa mesura, és represa per Perucho (de fet, continua la història en el punt en què el professor Challenger presenta a Londres l’exemplar de pterodàctil capturat en un indret isolat d’Amèrica del Sud); si la primera s’emmarca històricament en la primera guerra carlina i hi té un gran protagonisme el dip; la segona té el rerefons de la guerra del sudest asiàtic que li dona nom i compta amb el sorprenent magtatangal i el pterodàctil de Challenger, que tindrà un paper clau en el desenllaç del conflicte bèl·lic.

És una llàstima que cap editorial no s’hagi atrevit a reeditar aquesta obra durant el centenari de Joan Perucho

Al cap i a la fi, acaba resultant el llibre de Perucho que s’ajusta més als trets de novel·la d’aventures, si bé conserva el segell personal d’autor. És una llàstima que cap editorial no s’hagi atrevit a reeditar aquesta obra i es continuï insistint només en les novel·les “majors”, però el públic no s’hauria de quedar tan sols amb Les històries naturals, indiscutible obra mestra, però no pas l’única de l'escriptor barceloní.

La gràcia del llibre és fer-nos sentir la remota Cotxinxina tan a prop nostre

Aquest nom tan rimbombant de Cotxinxina fins i tot ha estat adoptat, en algunes llengües, per a designar un lloc remot per antonomàsia. La gràcia del nostre autor és portar-nos-el a prop en un llibre ple d’amenitat. Potser el bo de Joan Perucho suggeriria evitar la infecció que ara patim amb el recurs al diamant que li van oferir a Alfons Darnell en el Bazar del Globo quan era a Manila:
“—Qui dugui un diamant a sobre, fi i veritable com aquests que els mostro, serà guardat de somnis dolents i pesats, de visions de fantasmes i, principalment, de pors i temors.
—Caram! —va exclamar Alfred—. És la primera vegada que sento dir una cosa així.
—I no és només això, sinó que el qui dugui a sobre el diamant no podrà ser pres d’ull (que és infectat d’alè pudent), ni podrà ser emmetzinat o enverinat, tal com ho va escriure Dionís el Poeta en aquests versos: 
“His fulget limphata adamas, qui pectora sanat.
Et prohibet miseris, oculta dama veneni”


Van quedar perplexos. I el joier encara va afegir que val molt per a les dones prenyades, per guardar-les de molts perills i per ajudar-les en el part, i que el rei Felip III havia tingut un diamant que estava valorat en 160 ducats.”
Tan obsedits amb el virus i els seus remeis llunyans, que no acaben d’arribar, i no ens estem adonant que la literatura pot ser la millor resposta. Perquè, encara que s’entén que hom no trobi viable el diamant com a remei, bé cal admetre que, si ens hem de recloure, no hi ha cap idea millor que fer-ho en companyia d’un bon llibre com aquest!

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 107, gener del 2021.
  • Joan Perucho, La guerra de la Cotxinxina, Barcelona: Edicions 62, 1986.