Oda a Barcelona entre senglars

Després d’Els estranys, Raül Garrigasait torna a la novel·la canviant Solsona per Barcelona com a teló de fons, i el convuls segle XIX de la primera guerra carlina pel nostre desconcertant segle XXI, com a coordenades temporals. De fet, la ciutat és un personatge més, com també els porcs senglars, que des de la primera pàgina circulen per la trama urbana lluny de llur hàbitat «natural». És curiós que, darrerament, la narrativa catalana tracta sobre aquestes bèsties, que trobem també a l’últim llibre de Jaume Cabré, Consumits pel foc.

Les dones protagonistes són fortes, com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms; els seus homes són febles i cagadubtes

Ara bé, la història se centra en éssers humans, l’Andreu, veterinari especialitzat en senglars, i la seva filla, Dèbora, que mantenen una relació complicada amb cert regust de confrontació generacional. Sobre tots dos, plana la llarga ombra del record de la Judit, parella del primer i mare de la segona, morta en accident de trànsit. El veterinari, que sembla que es dediqui als porcs per afermar-se davant la dona, és contestat per la filla, que vol estudiar «el mateix que la mare» –el llenguatge d’antigues profecies hebraiques– amb la idea d’esdevenir com la Judit. Ambdues dones, fortes com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms, contrasten amb els seus homes, febles i cagadubtes: a més de l’Andreu, hi ha també Jonatan, parella de la noia, en una línia argumental que en segueix els embolics sentimentals i sexuals. En general, hi ha certa amargor en el sexe, com manifesta la descripció d’un estrambòtic coit al costat d’un senglar mort que gairebé cau sobre els amants.

La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit de les ciutats

La narració inclou molts elements, massa perquè tot quedi ben lligat, i es pot llegir com una oda a Barcelona, en sentit contrari a la de Jacint Verdaguer, que exaltava l’expansió de l’urbs cap a final del segle XIX: «I creixes i t'escampes: quan la planície et manca, | t'enfiles a les costes doblant-te a llur jaient». A Profecia, en canvi, es fa evident la fi de la progressió territorial de la ciutat, fins al punt que aquesta és ocupada per la natura, representada per una invasió de senglars procedent de Collserola (Alguna cosa deuen tenir aquestes muntanyes que també el protagonista d’una cançó del grup Manel s’hi adreça sabent que «hi ha límits que no creuarem seguint les lleis d'aquest món»). La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit, i alhora expressa l’obsolescència d’un model de civilització que ara ja sabem exhaurit –tot i que n’hi ha alguns que avui voldrien asfaltar el mar.

 

La ciutat s'amotlla a la invasió de senglars com en un estrany malson

El narrador omniscient fa anar endavant i enrere la història, que es va construint a partir de les accions, pensaments i diàlegs dels personatges. El títol focalitza l’atenció cap a una profecia que no és formulada de manera explícita. No es narra una catàstrofe anunciada, tot i que hi ha nombroses al·lusions a «les paraules que porten futur» i a històries bíbliques. A més, la mà humana hi intervé com a desencadenant i, en les descripcions de la tercera part, els ramats de senglars són rius que van fluint pels carrers sense impedir que els humans prenguin un civet de senglar amb una copa de vi. La ciutat s'amotlla a la situació com si es tractés d'un estrany malson i també sembla que l’Andreu i la Dèbora troben alguna forma de superar la tràgica mort de la Judit.

Una sàtira sobre el present del país

El temps de l'acció correspon al 2025, cosa que permet fer una sàtira del present del país, en què destaca la broma de convertir el Palau de la Generalitat en la seu d’un grotesc Museu de l’Autogovern inaugurat per un ministre espanyol. Les ridícules declaracions parlamentàries que aplega el museu –aquí no hi ha profecia ni fantasia– són una antologia de l’absurditat de la correcció política que contamina el nostre discurs públic. És una troballa rellevant, al costat d’altres que fan divertida i amena la lectura. Ben mirat, la narració assumeix que els senglars tampoc no són tan diferents de nosaltres. Quan el protagonista parla de superpoblació el que li respon afirma que «som una plaga», ja que creu que està parlant dels humans. Al capdavall, la conclusió és clara: no som els humans l’espècie més perjudicial per al planeta?

Pere Torra

• Publicat a Caràcters, juliol del 2023. 
• Raül Garrigasait. Profecia. Barcelona, Edicions de 1984, 2022, 238 pàgines.

 

Raons per llegir la millor novel·la del 2017

Raül Garrigasait ha escrit una curiosa novel·la que ha tingut un èxit remarcable i ha estat guardonada en més d’una ocasió. Inicialment, va aconseguir el premi Llibreter, que s’ha consagrat com un dels més fiables de les nostres lletres. Més recentment, ha obtingut el premi Òmnium a la millor novel·la publicada l’any passat, un nou guardó que n’emula d’altres que s’atorguen en cultures i llengües quantitativament més poderoses que la nostra. Per a aquells que no considerin que l’obtenció de guardons és raó suficient per llegir aquest llibre, n’oferiré algunes altres de força personals.

Els estranys entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho

Primerament, Els estranys entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho. És habitual que les obres d’un sistema literari dialoguin, se citin i s’esmentin les unes a les altres (intertextualitat) i el nostre no n’ha de ser excepció. 

El príncep Lichnowsky ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en la primera guerra carlina durant els anys 1837-1839

El llibre, ja des del seu començament, invoca l'autor de Les històries naturals i es refereix a Felix von Lichnowsky, un jove príncep prussià que va participar com a voluntari en la primera guerra carlina i que també apareix a la novel·la de Perucho amb un tractament humorístic. Lichnowsky, com a personatge històric, és força irrellevant, però ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en aquella guerra durant els anys 1837-1839. Ja sabem que l’escriptura, des del seu naixement, és el gran instrument de construcció de la memòria. Ara bé, encara que de vegades llisca cap a l’assaig i la digressió, Garrigasait, per la seva banda, està escrivint una ficció postmoderna i, per això, en vol fer conscient el lector des de l‘inici amb un avís del narrador típicament metaficcional:

“Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.” (p. 15)

Com és ben sabut, la novel·la de Joan Perucho es basa en una intriga vinculada a un vampir, el dip, entre altres elements que l’enquadren en la narrativa fantàstica. La novel·la de Garrigasait, en canvi, no compta amb elements fantàstics, sinó que presenta una configuració autoficcional típicament postmoderna. 

El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica

El narrador —un català del segle XXI que, com l'autor, es diu Raül i també es dedica a fer traduccions de l'alemany— rep l'encàrrec de traduir les memòries de Lichnowsky (per cert, ja que hi som, potser no seria mala idea una traducció directa de l'alemany al català d’aquest llibre). Ara bé, el protagonista —per mitjà del clàssic recurs al manuscrit trobat casualment— és Rudolf von Wielemann, una mena d'alter ego de Lichnowsky. Igual que aquest, Wielemann és un romàntic prussià que ve a combatre a favor de la causa carlina i la defensa dels valors de la tradició, “la lluita sagrada pel tron i l’altar”. El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica, ja que, segons ell, Espanya correspon a l’estadi més antic d’Europa (una cosa ben actual per a un país condemnat per tribunals de drets humans que, a més, té presos polítics):

El mapa d’Europa, a més de representar una geografia, també dibuixava el pas del temps. Prússia era el futur d’ordre; França, la confusió del present; Espanya, un passat rústec i entranyable, ple de dones pietoses i d’homes de cor simple que feien la guerra com abans. (p. 31)

El llibre, doncs, proposa una lectura d’un període de la nostra història —la primera guerra carlina— que no està tan lluny del nostre present. Resulta molt interessant analitzar la representació que en fa Garrigasait, comparar-la amb la de Perucho, com també amb el tractament de les memòries del príncep prussià.

Parlar del passat és una forma de 

parlar del present metafòricament

Tot i que hi ha força diferències en l’enfocament de Perucho i Garrigasait, totes dues obres s’ambienten en la mateixa època històrica, fan servir la ironia i, sobretot, posen de manifest l’alteritat, la singularitat i l’estranyesa de la mirada del príncep alemany sobre el conflicte civil espanyol del segle XIX. Com passa sovint, parlar del passat és una forma de parlar del present metafòricament. A més, el llibre no tan sols posa de manifest l’estranyesa de l’alemany vers el país concret i les seves gents, sinó també l’estranyesa cap al fet mateix de la guerra per mitjà d’una guerra molt salvatge entre veïns o, fins i tot, germans. I encara, a la novel·la de Garrigasait, l’estranyesa és recíproca. Per això, tan sols d’arribar, Wielemann és observat com un ésser ben estrany:

“Com un goril·la dissecat en un museu d’història natural, Wielemann estava dret al mig de sis homes que l’observaven i anaven girant lentament entorn seu.” (p. 26)

Wielemann quedarà encallat a Solsona i tindrà ocasió d’establir relacions amb diversos personatges de l’indret, alguns d’ells no pas tan rústecs i salvatges com el protagonista imagina. No explicaré pas tota la novel·la perquè poden llegir-la. Hi trobaran història, intertextualitat, assaig, autoficció, metaficció, ironia… i encara hi ha moments de notable hilaritat, és a dir, hi trobaran literatura.

Pere Torra

• Publicat a la Veu núm. 76, març de 2018.
• Raül Garrigasait, Els estranys, Barcelona: Edicions de 1984, 2017.