dilluns, 16 de novembre del 2015

"Gegants de gel", quan la fi del món esdevé el centre de l'experiència humana

Confesso que vaig començar a llegir Gegants de gel perquè havia obtingut el XVI Premi Llibreter 2015. Per triar un llibre, no acostumo a fer cas als premis —incloent el Nobel—, però el Llibreter deu ser un dels pocs sota la capa del cel que sol resultar fiable. Estic molt satisfet d'haver-ho tingut en compte, ja que aquesta novel·la m'ha ofert una lectura molt plaent. És un llibre ambiciós, estimulant, ple d'idees, capaç de simultaniejar diversos registres i gèneres. Es mou entre elements de novel·la psicològica, negra, històrica, de viatges i, fins i tot, filosòfica. 

L'obra té elements de novel·la psicològica, negra, històrica, de viatges i, fins i tot, filosòfica

Ara bé, cal destacar que tot això ho obté sense que resulti un garbuix, ben al contrari, el llibre fa de molt bon llegir. A més, conté abundants i oportunes referències literàries, cinematogràfiques, filosòfiques, musicals: de Gombrowicz a Truffaut, de W.G. Sebald a Dreyer, de Nietszche a Leonard Cohen, encara que, de vegades, resulten fins i tot una mica aclaparadores.

Un francès, un anglès, un mexicà, un xilè, una polonesa i un valencià coincideixen en el bar Katowice de la localitat argentina d'Ushuaia 

L'argument és estructuralment senzill i això contrasta amb la riquesa i diversitat de les històries que conté. Cinc personatges ben diferents coincideixen a la localitat argentina d'Ushuaia en el bar Katowice —un petit local amb un nom excèntric, que correspon a la ciutat polonesa d'origen de la seva propietària. Aquesta localització a la ciutat d'Ushuaia —autèntic racó de món, un dels llocs habitats més australs del planeta— és un aspecte decisiu de l'obra. Els personatges són de procedències molt diverses: un francès, un anglès, un mexicà, un xilè, una polonesa —la propietària del bar— i un valencià —el narrador. Per vèncer la seva solitud, o per la data emblemàtica —som als volts de Nadal—, o bé per la geografia extrema on es troben, o per tot plegat, decideixen anar-se explicant els motius que els han portat fins aquest indret recòndit.

L'ésser humà requereix la narració 
d'històries, perquè “som el que hem llegit”

Aquesta narració dins la narració no tan sols és un recurs molt productiu en literatura, sinó també una necessitat consubstancial a la naturalesa humana. L'ésser humà requereix l'explicació o narració d'històries, siguin de ficció o no. Precisament, jo sostinc que “som el que hem llegit” i, lògicament, perquè això sigui possible, abans cal que hi hagi algú que ho escrigui, que ho narri.

 Curiosament, la Terra de Foc fou  batejada com a "Illa de Xàtiva" pel xativí Diego Ramírez de Arellano, el primer que va circumnavegar l'illa l'any 1620

Així mateix, l'indret d'Ushuaia afavoreix la reflexió sobre la noció de frontera, de límit, de fi, ja sigui fi del món, fi de la civilització, fi de l'any, fi de certa vida que portaven els personatges fins arribar aquí, etc. L'autor aprofita aquesta circumstància a consciència i, a més, rememora una antiga denominació de la Terra de Foc. Curiosament, aquest territori, durant un temps, fou  batejat com a "Illa de Xàtiva" pel xativí Diego Ramírez de Arellano, el primer que va circumnavegar l'illa l'any 1620. Aquest nom fou bandejat a instàncies de l'infame rei espanyol Felip V, el qual, a més d'incendiar la ciutat —aquesta sí que fou una veritable "terra de foc"—, va voler tornar a castigar la vila que va resistir la seva subjugació. De passada, doncs, el llibre fa un petit exercici de memòria històrica i una curiosa referència-homenatge a l'escriptor socarrat, Toni Cucarella. De fet, la recuperació de la memòria equival a la derrota de Felip V i com més va més clar queda que, tot i la repressió posterior, el Borbó no va acabar de guanyar la guerra.

Les històries narrades al bar d'Ushuaia 
posen de manifest que aquella fi del món, "precisament aquella perifèria era en veritat el centre de l'experiència humana"

Les diverses històries dels personatges estan narrades amb força extensió i una pràctica descripció del marc històric corresponent, que adopta un cert to assagístic: la guerra de les Malvines, la Segona Guerra Mundial a Polònia, les persecucions polítiques de la dictadura xilena de Pinochet o els conflictes derivats del narcotràfic a Mèxic. Alguna de les històries i alguns dels personatges s'acaben encreuant i el lector espera que els encreuaments es produiran amb tots els personatges. Com que això no arriba a passar, la trama es desequilibra una mica i alguns personatges queden isolats, deslligats del conjunt, cosa que s'arrossega fins al final del llibre, que acaba resultant menys rodó de l'esperat. Ara bé, això no és tan important com el fet que les diverses històries narrades a la tertúlia del bar Katowice d'Ushuaia conflueixen a posar de manifest que aquella fi del món, aquell territori extrem, "precisament aquella perifèria era en veritat el centre de l'experiència humana".

En qualsevol cas, la narració resulta molt amena i les històries dels personatges mateixos o dels seus familiars, situades en diversos llocs del món, fan pensar en algunes de les que apareixen a Jo confesso, de Jaume Cabré. Fora d'aquesta petita similitud amb l'obra de Cabré, en la nostra tradició no se m'acuden altres autors i textos amb un enfocament similar. En canvi, alguns dels referents expressats al llibre, sobretot W.G. Sebald, semblen influències clares. De manera semblant a Sebald, una citació del qual encapçala el llibre, Benesiu inclou algunes fotografies, que complementen la narració escrita. 

En síntesi, es tracta d'una obra amb una veu molt personal, que eixampla l'orientació de la nostra literatura i que contribueix a fer-la millor.

Pere Torra

  • Joan Benesiu, Gegants de gel, Periscopi, Barcelona, 2015
  • Publicat a La Veu, núm. 52, novembre 2015.