diumenge, 22 de gener del 2017

La independència per poder estar al món

Aquesta tardor passada el politòleg Josep Sort ha aplegat en un llibre una cinquantena dels seus articles a La Veu de Reagrupament. El recull és de gran interès perquè permet repassar l’evolució de nombroses fites del procés cap a la independència de Catalunya dels darrers sis anys. Hem de fer memòria del que ha passat per no perdre el fil i no repetir les errades que hàgim pogut cometre. El llibre pren el títol d’un article especialment brillant on l’autor defensa la necessitat d’anar més enllà de l’anomenat soft power (estructures basades en la persuasió, la complicitat, el bon rotlllo…) i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú. Les aportacions de Sort són molt valuoses perquè estan formulades des d’una visió desacomplexada, coherent i alhora rigorosa. Com que corresponen a la secció d’Internacional d’aquesta publicació, temàticament, els textos aborden diverses qüestions lligades a l’estratègia i l’impacte del fet que Catalunya esdevingui un actor més en el concert dels estats independents del món. 

Josep Sort defensa que cal anar més enllà del 
soft power i posar la via directa per plantar Catalunya al món sense demanar permís a ningú

Els articles —jutjats al cap del temps— inclouen moltes anàlisis encertades i avançades al moment. Per això resulten molt afinats els seus textos sobre la política d’aliances que hauria de conrear Catalunya: l’ONU, els Estats Units, França… sense descartar estats clau com Xina, Rússia o el mateix Vaticà. El politòleg examina les diverses possibilitats i ens adverteix que el joc de la diplomàcia dels estats té unes regles que cal conèixer i no s’han de fer escarafalls ridículs. Tot té punts forts i punts febles, de manera que cal no descartar opcions ni aliats. Per exemple, Sort també parla del que ell anomena “eixordador silenci” diplomàtic dels estats, que té una interpretació ben significativa: els estats no s’han posicionat rotundament en contra de la independència de Catalunya perquè no la descarten i tampoc no es refien d’un Estat espanyol en decadència, sense cap prestigi ni credibilitat internacional. Al costat d’aquests encerts d’anàlisi hi ha algun error menor, com el de l’article de l’octubre de 2015 en què Sort donava per descomptat que Artur Mas resultaria president després de la victòria de la coalició Junts pel Sí. Com se sap, cap analista polític no va endevinar la defenestració de Mas forçada per la CUP.

Els darrers cinc anys hem aconseguit l’abandonament definitiu del pujolisme: autonomisme, peix-al-covisme, 
política regionalista sense ambició d’Estat.

D’altra banda, l’autor reclamava ja el 2012 la creació d’un departament d’Afers Exteriors per al Govern català. Ara això a Catalunya s’entén molt bé, però cal contextualitzar aquesta reclamació: en aquells moments el partit governant a Catalunya, liderat per Artur Mas, estava associat amb un personatge tan sinistre com Duran i Lleida, que es passejava pel món com a president de la Comissió d’Exteriors del Congrés espanyol fent campanya contra el dret d’autodeterminació de Catalunya. A més, lamentablement, la fórmula contradictòria de CiU —un còctel que aplega independentistes i espanyolistes— encara es mantindria a les eleccions municipals del 2015, no fa ni 2 anys; de manera que ara se’n continuen arrossegant algunes conseqüències. El doctor Sort sap que el temps en política té una velocitat molt més elevada que en la vida. Per això, va bé fer una mirada enrere de la mà del seu testimoni lúcid. Sens dubte, una de les fites que hem aconseguit els darrers cinc anys ha estat l’abandonament definitiu del pujolisme (autonomisme, peix-al-covisme, política regionalista sense ambició d’Estat, etc.) i l’arraconament dels autonomistes al si dels partits “d’obediència exclusiva catalana”, cosa que ha permès la consolidació d’una majoria independentista al Parlament de Catalunya.

Sort posa molt d’èmfasi en la nostra força de voluntat i amor propi per aconseguir la llibertat

Naturalment l’autor fa referència també a plantejaments de gran importància com ara la declaració unilateral d’independència (aquest terme es va començar a difondre amb el naixement de Reagrupament fa uns 10 anys). Rellegint-lo ara es refresquen conceptes i idees molt útils. Per exemple, tot ressenyant un llibre de Martí Anglada, el professor Sort recorda que Estònia i Letònia van aprofitar un referèndum convocat per Gorbatxov a tota la URSS, per convertir-lo en una consulta sobre la independència. Qui sap si el president Puigdemont feia referència a això en unes declaracions polèmiques de fa uns dies?

Finalment, l’autor, company d’aventures amb qui, a més de compartir publicació, m’uneixen moltes altres complicitats, és d’aquells “independentistes de tota la vida” que insuflen optimisme. Normalment jo sóc més escèptic i acostumo a tirar de la frase “in Spain we trust”, per destacar la rellevància que tenen els errors d’Espanya per fer créixer els partidaris de fundar una república catalana. Per la seva banda, Josep Sort posa molt d’èmfasi en la nostra força de voluntat i amor propi per aconseguir la llibertat. Sigui com sigui, que així sigui i, per tant, que ben aviat —com diu Sort— el món pugui dir: Benvinguda, Catalunya. Ja trigàveu!

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 63, gener de 2017.
  • Josep Sort. Del soft al hard. Catalunya, la independència i els afers exteriors. Barcelona, 2016