dilluns, 18 de desembre del 2017

Enllestint l’any Bertrana com cal

No podíem acabar les ressenyes d’aquest any sense dedicar-ne una a alguna obra de Prudenci Bertrana, a qui —conjuntament amb la seva filla, Aurora— ha estat dedicat el 2017. Precisament, durant aquest any, edicions de la ela geminada ha publicat una nova edició de la narració Josafat, edició que constitueix tot un esdeveniment per a les nostres lletres. 

La petita editorial gironina, que està publicant l’obra completa de Bertrana, no tan sols ofereix al públic una pulcra edició amb un text fiable i posat al dia, sinó que incorpora, a més, unes interessantíssimes il·lustracions d’Alfred Kubin. Es tracta d’uns dibuixos a una sola tinta procedents d’una curiosa traducció alemanya del clàssic català publicada el 1918. Amb el llibre, podem gaudir d’unes imatges expressionistes que emfatitzen la sordidesa claustrofòbica de l’ambient on es desenvolupa l’acció. Kubin recorre a uns traços redundants, dinàmics, excessius, capaços de destacar la foscor i les ombres i alhora de mostrar el moviment. Tot i el seu centenar d’anys, aquestes il·lustracions presenten una gran modernitat.

L'edició inclou unes il·lustracions d’Alfred Kubin, dibuixos a una sola tinta procedents d’una curiosa traducció alemanya publicada el 1918

El professor Xavier Pla, curador de l’edició i autor de la introducció, justifica els criteris de restitució del text, després de repassar l’evolució de les diverses edicions que ha tingut l’obra. És important tenir accés a la llengua d’un autor com Bertrana, que sovint desborda el lèxic normatiu com en el fragment següent: “En Josafat, mossegant l’aire, caigué junt amb el vençut i, sobre d’ell, ruiecant de follia, seguí pataquejant-li la nafra amb precisió d’hàbil llenyater. Ah, púrria descreguda, gitada de l’infern!” (p. 42) El lector ha de saber que, segons el DCVB, un ruiec és un “crit estrident, com el dels conills, dels porcs en matar-los, d'un home espantat.”

Bertrana descriu Josafat com un ésser de naturalesa animal, que experimenta les sensacions d’una bèstia

L’actualitat i l’interès de Josafat deriva, sobretot, de la potència literària del seu protagonista, el qual forma part de l’elenc de personatges que deixen petjada en un corpus literari. Salvant totes les distàncies, podríem equiparar Josafat, pel que fa al seu pes literari, a d’altres personatges que han marcat la nostra tradició: Blanquerna, Tirant lo blanc, Manelic, el comte Arnau, Laia, la Colometa, etc. Bertrana descriu Josafat com un ésser de naturalesa animal, que experimenta les sensacions d’una bèstia: “En Josafat, alta la llumenera, vegé brandar els costats impurs de la bagassa, i una ira de lleó que ensuma la femella a través d’una reixa l’arborà.” (p. 61) Si Josafat és una bèstia, també ho és Fineta, la seva necessària companya, si bé d’un tipus diferent:
Anava arreglant-se, remeiant el desordre produït per la fúria simiesca d’en Josafat, preparant-se per sortir i tornar a son hostatge. Mentres, s’assegué en la caixa del banc d’església, i s’aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta de son macàbric festí. (p. 84)
De fet, el personatge de la Fineta també és molt remarcable i no cal veure-la com un mer contrapunt femení a Josafat, sinó que té entitat pròpia. Per exemple, la seva concepció de l’avorriment és ben peculiar:
Senyors que, com deia la Fineta, «enrabiaven» per lo pansits i tristos; no sabien emborratxar-se, ni rompre miralls, ni pegar a les dones. Ella, des de que hi era, no havia rebut ni una sola plantofada…; se moria de fàstic. (p. 62)
L’altre element que destaca en aquesta novel·la és l’únic escenari on es desenvolupa tota la seva acció: els espais interiors d’una enorme catedral que la crítica ha identificat amb la de Girona. Les ombres, els sorolls, els corrents d’aire de la baluerna eclesial completen un escenari que, en certa mesura, contribueix a generar les interaccions dels personatges.

Prudenci Bertrana fou empresonat a principis del segle XX per un article que resultava ofensiu per als militars espanyols

Finalment, cal recordar que Prudenci Bertrana fou empresonat a principis del segle XX per un article que resultava ofensiu per als militars espanyols, que havia aparegut a Ciudadanía, revista que l’escriptor dirigia. Avui, en ple segle XXI, encara continuem tenint presos polítics. La millor manera de cloure l’any Bertrana seria que ells recuperessin la llibertat per poder assaborir Josafat, amb la tranquil·litat necessària, en aquesta edició impecable, com un gran clàssic de les nostres lletres que encara ens commou.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 73, desembre de 2017.
  • Prudenci Bertrana. Josafat. Girona, edicions de la ela geminada, 2017.

dimarts, 21 de novembre del 2017

Naomi Klein a la recerca de la força del sí

És interessant acostar-se al darrer llibre de Naomi Klein no tan sols per l’acreditada capacitat analítica i explicativa de l’autora, sinó perquè, ja des del títol, aquesta obra s’adreça explícitament a fomentar la construcció d’una alternativa creïble per a la societat del segle XXI. Efectivament, no n’hi ha prou amb dir no com expressa el títol del llibre, que té un subtítol ben explícit: “Contra les noves polítiques del xoc i a favor del món que necessitem”. Cal, doncs, passar a l’ofensiva i bastir un nou model d’organització social que funcioni de debò com a alternativa al model més estès al món occidental, el qual se sol etiquetar com a neoliberal. En les seves paraules: “el sí és el far en les futures tempestes que impedirà que perdem el camí.”(p. 22)


Klein no va dubtar a qualificar com a “atacs flagrants a la democràcia” l’actuació de Mariano Rajoy

A més, per a qualsevol català conscient, un estímul addicional per a llegir aquest text rau en la molt digna actitud que l’analista canadenca ha mantingut en la seva recent visita a Barcelona, al voltant de la situació política de Catalunya i l’antidemocràtica repressió que hem patit i encara estem patint per part de l’Estat espanyol. Klein, defensora del dret d’autodeterminació, fou molt clara en la crítica contra l’autoritarisme. No va dubtar a qualificar sense embuts com a “atacs flagrants a la democràcia” l’actuació de Mariano Rajoy, a qui Klein considera —de manera semblant a Donald Trump— un exemple de les agressives polítiques de xoc, amb què es vol crear “una atmosfera nacional de crisi permanent, que fa que es presti menys atenció a problemes com l'atur”. Nosaltres encara hi podríem afegir que aquesta atmosfera de crisi també ajuda a tapar la corrupció que encalça els màxims responsables polítics dels partits i del govern espanyols.


L’administració Trump és "una violenta reacció contra el poder creixent de moviments socials i polítics que exigeixen un món més just i segur"


L’autora dedica la primera part i un bon tros de la segona a radiografiar la manera de funcionar de Trump. Ho fa amb exemples concrets, molt bona informació i un gran pragmatisme. Després de llegir Klein, s’entenen millor moltes coses de l’actualitat política quotidiana dels Estats Units i del món. Resulta molt aclaridora la seva visió de l’administració Trump “com una violenta reacció contra el poder creixent de moviments socials i polítics sobreposats que exigeixen un món més just i segur.” (p. 35) Sense demagògia i seguint la línia dels seus treballs anteriors, la periodista canadenca revela l’actual president dels EUA no pas com un ric empresari amb molta iniciativa i capacitat de creació de llocs de treball, sinó com un especulador de si mateix amb gran habilitat per aprofitar i vendre la marca pròpia amb què ha sabut envoltar el seu nom. Al costat de Trump, Henry Ford o, fins i tot, el ciutadà Kane són personatges ètics i constructors d’una fortuna basada en negocis de producció industrial efectiva.

Hi ha moments que em sembla estar 
llegint una crònica de l’1 d’octubre


Tot i deixar Trump al descobert, el que evita Klein en tot moment és culpabilitzar-lo pel seu èxit. Hi ha un moment que afirma que “Trump no va crear el problema; ell el va explotar.” (p. 69). En la superació del problema és on rau el treball que han (hem) de fer els partidaris del sí, no pas en la queixa de la palesa dolenteria dels dirigents polítics impulsors de la doctrina del xoc, de Donald Trump a Marine Le Pen passant per Mariano Rajoy. Un dels elements damunt dels quals la periodista considera que cal bastir l’alternativa és “el desig humà de sentir comunitat i connexió, que senzillament es nega a morir.” (p. 79) Encara que l’autora no s’hi refereixi, hi ha moments que em sembla estar llegint una crònica de l’1 d’octubre, el qual vaig viure intensament al costat de molta gent en un col·legi electoral; o bé el 3 d’octubre, durant el qual vaig coincidir amb algunes d’aquelles mateixes persones en l’exemplar aturada del país; o les desenes de vegades en les múltiples mobilitzacions que hem anat duent a terme. Personalment, no tinc especial interès que a Catalunya liderem la metodologia de la transformació de la societat occidental (en tinc prou amb aconseguir la nostra llibertat), però certament moltes de les coses que (ens) estan passant aquí presenten aquests atributs.


Cal destacar el rigor i profunditat de la descripció de de la lluita contra el canvi climàtic

El llibre conté moltes altres coses. Fins i tot fa referència a la miserable actitud del govern espanyol durant els terribles atemptats de l’11-M; però, sens dubte, cal destacar pel seu rigor i profunditat l’excel·lent descripció de totes les vicissituds de la lluita contra el canvi climàtic durant els darrers anys.
 
 Potser des de la perspectiva a què em referia al començament, l’obra de Klein pot decebre una mica. El llibre és molt sòlid i convincent en la crítica a Trump i els seus anàlegs, entre els quals hem d’incloure Rajoy, però és feble i un pèl retòric si hom hi cerca un programa prou exhaustiu alternatiu al dominant. Conté un manifest prou atractiu, però alhora massa esquemàtic. Possiblement cal admetre que aquesta alternativa encara es troba en fase de construcció. En qualsevol cas, potser hem de recórrer a la frase de Samuel Becket que cita l’autora mateixa: “Torna a provar-ho. Torna a fracassar. Fracassa millor.”
Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 72, novembre de 2017.
  • Naomi Klein, No n’hi ha prou amb dir no, traducció de Mercè Santaulària i Jordi Boixadós. Barcelona: Empúries, 2017

dijous, 12 d’octubre del 2017

Les vies cap a la independència són transferibles entre països?


Ara fa cinc anys el periodista Martí Anglada va publicar un llibre molt interessant sobre els processos que van portar a la constitució de quatre nous estats a Europa a finals dels 80 i començaments dels anys 90. Se centrava en Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia, que van esdevenir repúbliques independents en els convulsos moments d'esfondrament del bloc comunista.



Recentment han sorgit veus que parlen de l'anomenada "via eslovena" que estaria inspirant les actuacions del nostre procés cap a la llibertat



Val la pena recuperar aquest llibre perquè, recentment, entre nosaltres, han sorgit veus que parlen de l'anomenada "via eslovena" que, en certa mesura, estaria inspirant les darreres actuacions del nostre procés cap a la llibertat. A més, Anglada és una persona molt ben informada i aquests dies està fent una feina molt solvent com a delegat del govern català a França. Precisament, la intenció declarada del llibre no és tan sols fer un mer exercici de divulgació històrica, sinó contribuir a "traçar el full de ruta de Catalunya" en el camí d'esdevenir un Estat independent. 

El nostre viatge d'anada a Praga, el vam fer amb un avió de la companyia aèria pública txecoslovaca; el de tornada a Barcelona, el vam fer amb el mateix aparell, però ja retolat, exclusivament, com a txec


L'autor parla de quatre vies, però potser seria més apropiat comptar-ne cinc, atès que la separació de Txecoslovàquia -un cas, certament, molt singular- va comportar la creació acordada de dos nous estats: Txèquia i Eslovàquia. Precisament, sobre la singularitat del cas txec i eslovac en puc parlar amb una anècdota personal que vaig viure. El desembre de 1992, quan faltaven pocs dies perquè es consagrés la separació de Txecoslovàquia, vaig viatjar a Praga amb la meva dona. Hi vam celebrar l'arribada del nou any i vam ser testimonis de la constitució, absolutament pacífica, civilitzada i tranquil·la, dels dos nous estats, ara pròspers membres de la UE. En el seu llibre, Anglada explica que el procés fou liderat i pactat pels polítics dels dos països i que no hi va haver cap referèndum. En principi, la població eslovaca no era majoritàriament partidària de la independència i algunes enquestes d'aquell moment donaven preferència a la continuïtat de l'antic estat (al cap del temps, la població eslovaca es va mostrar molt satisfeta amb la independència). El nostre viatge d'anada a Praga, el vam fer amb un avió de la companyia aèria pública txecoslovaca; el de tornada a Barcelona, el vam fer amb el mateix aparell, però ja retolat, exclusivament, com a txec.



Això de "pàtria indissoluble" és un terme retrògrad, de matriu falangista, impropi d'un text legal pretesament democràtic, no apte per al segle XXI (recorda allò de la "unidad de destino en lo universal")


Els exemples d'altres països que han assolit la independència són molt útils per a prendre consciència de la mutabilitat de les fronteres i de l'evolució dels processos històrics. Això de "pàtria indissoluble" és un terme retrògrad, de matriu falangista, impropi d'un text legal pretesament democràtic, no apte per al segle XXI (recorda allò de la "unidad de destino en lo universal"). No té cap ni peus. Ara bé, per més que es vulgui, és molt dubtós pretendre traçar equivalències entre diferents processos d'alliberament nacional. Els contextos històrics són massa diferents i la història política recent de cada cas és singular i força intransferible. El llibre d'Anglada ni tan sols esmenta la tan assenyalada suspensió d'efectes de la DI que diuen que hi va haver a Eslovènia i que ara s'ha aplicat a Catalunya. Precisament, l'autor considera Eslovènia el cas més complicat de tots els que estudia al seu llibre. En síntesi, explica que hi va haver un referèndum el 23 de desembre de 1990 en què la independència va rebre un 88% dels vots a favor i que, al cap de sis mesos (25 de juny de 1991) el Parlament d'Eslovènia va declarar la independència; va haver-hi un conflicte armat breu; va caldre la mediació de tres estats europeus, fins que a finals d'any 1991 i principis de 1992 ja van arribar reconeixements internacionals importants. Avui Eslovènia pot tornar a ser considerat un "país feliç" com el qualifica Anglada.

Finalment, en el nostre cas, tampoc no és factible establir similituds amb altres països que han accedit a la independència perquè enlloc no trobaríem una metròpoli com Espanya. L'única metròpoli que, amb la seva actuació repressora contra població civil indefensa que vol exercir el dret de vot, aconsegueix l'efecte contrari: sumar suports interns i externs a la creació d'una república catalana. En fi, no perdem el temps en discussions bizantines i avancem cap a la llibertat sense giragonses. Hem d’estar a l’alçada. Recordem que tot el que han fet els que ens han precedit era "perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra".



Pere Torra

  • Martí Anglada, Quatre vies per a la independència. Estònia, Letònia, Eslovàquia, Eslovènia, Barcelona: Pòrtic, 2013
  • Publicat a La Veu, núm. 71, octubre 2017.

dimecres, 6 de setembre del 2017

Llegir Austen, dos segles després

Aquest any es commemora el segon centenari de la mort de l’escriptora anglesa Jane Austen, que va desaparèixer el 1817 quan tenia tan sols 42 anys. Pot ser un bon motiu per emprendre la lectura d’alguna de les seves obres (mitja dotzena de novel·les, a part de cartes i alguna altra cosa). Nosaltres, gent del segle XXI, no hem de llegir textos de principis del segle XIX per raons merament històriques, sinó sobretot per accedir a la inspiració creativa que conserven les grans obres clàssiques. És el cas d’Austen, qui de vegades ha estat comparada amb Shakespeare, sense que això resulti hiperbòlic.

Enginy, habilitat narrativa, penetració psicològica, diàlegs finíssims, excel·lent construcció de personatges, humor, ironia, entre altres elements és el que podem trobar en els llibres de l’autora anglesa. No estic segur que les adaptacions televisives i cinematogràfiques d’aquests llibres, per ben fetes que siguin, facin justícia al mestratge literari d’Austen. El llenguatge audiovisual imposa unes constriccions que no poden recollir la subtilesa de la prosa literària austeniana. Encara que en coneguin les pel·lícules, no deixin de llegir els llibres


Els recomano Emma, una novel·la bastant extensa, la darrera traduïda en la nostra llengua força recentment a càrrec d’Alba Dedeu, que fa un parell d’anys fou publicada per part de la imprescindible i rigorosa editorial Adesiara. Aquesta novel·la desgrana uns quants episodis de la vida d’Emma Woodhouse, una noia que viu molt confortablement amb el pare —un personatge hipocondríac, les dèries del qual generen situacions de gran hilaritat— en una comunitat rural anglesa. La protagonista està decidida a cercar parelles als altres sense que pensi a aparellar-se ella mateixa. Emma, una persona de remarcable intel·ligència i molt autosuficient que, fins i tot, pot resultar antipàtica al lector amb afirmacions com la següent:


—(...) Un jove granger, sigui a cavall o a peu, és la mena persona que menys pot cridar-me l'atenció. Els grangers independents són precisament la classe de persones amb les quals sento que no puc tenir res a veure. (p. 35)


Cal destacar la relació amb l’important personatge de Harriet Smith, una amiga d’Emma, molt indecisa, que rep els seus consells durant tota la novel·la, si bé, acabarà per triar l’opció no volguda per la seva mentora. De fet, la història de la protagonista és la de successius errors d’algú que no s’adona de si mateix. En canvi, el lector, de forma progressiva, sí que se’n va adonant. Precisament, l’habilitat de la novel·lista consisteix a mostrar-nos tot això per mitjà de l’acció i dels diàlegs entre els personatges, sense revelar-ho de forma expressa. L’obra també es pot llegir, doncs, com una novel·la de formació o de descoberta d’un mateix, ja que al començament de tot d’Emma sabem que “havia viscut gairebé vint-i-un anys al món amb ben poques coses que l’angoixessin o la irritessin.” (p. 5). Durant els 55 capítols del llibre, la protagonista tindrà ocasió d’evolucionar i adquirir, a base de desconcerts i disgustos, l’experiència que no té i que potser no s’adonava que li calia.


Si abans he esmentat la comparació amb Shakespeare, en Austen també localitzem frases de to lapidari amb la capacitat de penetrar en l’ànima humana de les de l’estil que caracteritzen el dramaturg. Per exemple, en parlar de les persones insistentment optimistes:


Perquè, encara que les persones optimistes sempre esperen més bé del que es realitza, no sempre ho paguen amb un desànim proporcional a les seves esperances. Aviat volen per damunt el fracàs actual i comencen a tenir esperances altra vegada. (179).
 
Passin per alt l’aparent nimietat dels conflictes que es viuen en aquesta petita comunitat, des d’un punt de vista del segle XXI. No cerquin esdeveniments en indrets exòtics i llunyans ni grans aventures o proeses dels personatges (tan sols hi ha una excursió al camp a un indret a poques milles). Curiosament, un autor de novel·la històrica com Walter Scott, contemporani de l’escriptora, apreciava molt l’obra de Jane Austen, tot i estar-ne molt lluny estèticament. En canvi, mirin de descobrir la intriga i el misteri d’alguns personatges -que també n’hi ha i està molt ben ocult-, assaboreixin l’acurada presentació de les seves interaccions i gaudeixin amb les evolucions d’aquestes quatre o cinc famílies de classe benestant, amb les seves enveges i rivalitats, l’obsessió pels diners o per la salut, les seves grandeses i misèries, les seves dèries i estratègies matrimonials, etc. Hi trobaran el complex batec que caracteritza les relacions humanes de les societats de totes les èpoques com tan sols ho pot mostrar la literatura.

Pere Torra
  • Jane Austen. Emma. Traducció d’Alba Dedeu, Barcelona: Adesiara, 2014.
  • Publicat a La Veu núm. 70, setembre de 2017.

dimecres, 16 d’agost del 2017

Barcelona, amors i desamors en nit de futbol

La segona novel·la de Lara A. Serodio torna explorar la complexitat de les relacions humanes al si d’un petit grup de persones d’una franja d’edat —al voltant de la vintena— que podem situar al llindar de la maduresa. En aquesta ocasió, a diferència de la seva primera novel·la (Una vida M), no tan sols no elideix l’escenari de l’acció, sinó que aquest escenari, la ciutat de Barcelona en un dia de partit de futbol decisiu tant per al Barça com per a l’Espanyol, n’esdevé protagonista. L’acció és molt més apamada i calculada que a Una vida M perquè transcorre tan sols en unes quantes hores d’un vespre i nit fins al matí de l’endemà. Tot en aquesta segona novel·la posa de manifest la progressió i l’ofici de l’autora: uns diàlegs eficaços, unes línies d’acció paral·leles ben conduïdes, una construcció de personatges rica i plena de troballes, l’ús d’una llengua correcta i propera al registre col·loquial (aquí també hem d’assenyalar el mèrit del traductor a la llengua catalana, David Fontanals).
 
L’escenari de l’acció és la ciutat de Barcelona
en un dia de partit de futbol decisiu,
fins al punt que la ciutat n'esdevé protagonista


El títol d’aquesta ressenya suggereix la similitud de l’obra de Serodio amb un estil narratiu proper a produccions audiovisuals com ara Barcelona, nit d’estiu o la sèrie televisiva Cites. Sens dubte, aquesta proximitat s’expressa especialment en l’ambientació urbana a la ciutat de Barcelona i el caràcter coral de la història —o de les històries-—que explica la novel·la i no és aliena a la formació de l’autora en el camp del guionatge audiovisual. Ara bé, en relació amb les produccions esmentades, Tercer sense ascensor procura entrellaçar i fer confluir, de forma simultània, les diferents trames i personatges. Amb molt d’encert, la narració permet veure com els personatges van seguint les peripècies nocturnes els uns dels altres per mitjà de converses telefòniques o missatges de whatsapp.
 
La novel·la ens situa al davant un univers femení, farcit de complicitats recíproques, i les seves interaccions amb l’entorn


El motor de la història és l’enamorament i desenamorament que experimenten els diversos personatges; en particular, les quatre noies protagonistes. L’anècdota argumental parteix del lloguer d’una habitació d’un pis compartit de Barcelona -encara que l’obra no té un discurs de to social, la crisi immobiliària tampoc no n’està al marge. La novel·la ens situa al davant un univers femení, farcit de complicitats recíproques, i les seves interaccions amb l’entorn, no tan sols referit a l’establiment de relacions afectives amb homes. I parlant d’enamoraments és inevitable fer referència al que l’obra mateixa expressa cap a la ciutat de Barcelona, no tan sols amb l’explícita dedicatòria de l’autora, sinó també amb la magnífica portada del llibre -a càrrec de la il·lustradora Mar Cerdà- i, per descomptat, al llarg de diversos passatges del text. Així, per exemple:

Deixava Barcelona. No sabia que trobaria a faltar la ciutat fins que va veure pròxim el moment d’abandonar-la. Els seus carrers, l’estil divers de les seves gents, la textura tan especial que semblava desprendre l’aire, l’amplitud que li proporcionava als seus pulmons una senzilla mirada al cel. Era un sentiment que no pensava que tindria. (366).

Com a fons, l’esbojarrada nit a la ciutat, en què una de les protagonistes organitza una accidentada festa de disfresses per celebrar el seu aniversari, cosa que coincideix (i colideix) amb el vespre futbolístic en què el Barça pot esdevenir campió de Lliga i l’Espanyol mantenir la categoria (la situació de fet és ben versemblant, però no correspon a cap fet històric, atès que no hi ha precedents d’una Lliga guanyada pel Barça a l’última jornada en què també l’Espanyol obtingués la salvació en aquell moment). L’acció va avançant, de forma equilibrada pel que fa a cada una de les protagonistes, al compàs de diverses situacions hilarants que aquestes van vivint: les entrevistes als estrambòtics potencials inquilins, l’entrada a les oficines del Camp Nou i el trepidant recorregut per les instal·lacions del club per ajudar un candidat a la presidència del Barça, l’atropellament d’un seguidor culer, la fugida de la festa després de deixar el local sense llum, la detenció a la comissaria, etc.

Voldríem que Serodio fos més Serodio i
que imprimís amb més fermesa
el seu segell personal dins el text

Totes aquestes ‘escenes’ a què he al·ludit —fàcilment transportables al llenguatge audiovisual— estan molt ben presentades i constitueixen un excel·lent divertiment per al lector. Voldríem, però, que Serodio fos més Serodio i que imprimís amb més fermesa el seu segell personal dins el text. Convindria que aprofundís en el caràcter literari de l’obra i no aparqués la seva ambició narrativa en la mera construcció d’un guió per a una ficció audiovisual. Els lectors agrairíem que, a més de la seva demostrada eficàcia en la construcció de les trames i la recreació de diàlegs, la narració donés entrada a pauses en l’acció per mitjà de descripcions o alguna digressió sobre els diferents àmbits temàtics que, de vegades, ja trobem insinuats en el text (el pop-rock, les xarxes socials, la vida urbana quotidiana…). Per exemple, és molt interessant el joc metaficcional sobre els noms de dues de les protagonistes:

En definitiva, sabia que estaven destinades a recórrer el camí juntes, l’una sempre a prop de l'altra. Fins i tot els seus noms ho indicaven. La Júlia devia el seu nom a la mare d'un Beatle, la Sílvia al de la poetessa americana Sylvia Plath. Fins i tot compartien el fet de ser les homònimes de figures tan il·lustres, cosa que les havia dut a reflectir-s’hi moltes vegades. (196)


En canvi, no tinc clar que el recurs a la reproducció textual d’un parell de fragments de la Viquipèdia acompleixi aquesta funció. El que preferiríem, com a lectors, és escoltar més la veu de l’autora perquè ens volem divertir, ens adonem que té moltes coses a dir i volem que les digui. Per això, esperem poder llegir aviat la seva tercera novel·la.

Pere Torra
  • Lara A. Serodio. Tercer sense ascensor. Traducció de David Fontanals i Lara A. Serodio, Barcelona: Fanbooks, 2017.



diumenge, 16 de juliol del 2017

Rescatant la detectiva Lònia Guiu a les Antípodes

Novament cal celebrar una oportuna reedició que ha tingut lloc a principis d'aquest 2017 per part de l'editorial mallorquina ifeelbook. Es tracta de la novel·la Antípodes, segona de la trilogia protagonitzada pel personatge de la detectiva Lònia Guiu, creat per Maria Antònia Oliver. Reedició oportuna per diverses raons, però sobretot perquè és una obra mestra del gènere negre en llengua catalana -publicada inicialment el 1988-, un llibre excel·lent que ha envellit molt poc i que atrapa el lector amb una intriga molt ben construïda. 

En aquesta obra trobem la detectiva d'origen mallorquí, que ha fugit a Austràlia per a deixar enrere els lamentables esdeveniments de què ha estat testimoni d'excepció, narrats a Estudi en lila, l'emblemàtica novel·la amb què es va obrir la sèrie. Inevitablement, a Austràlia la detectiva s'embolica en una perillosa trama mafiosa de prostitució i esclavitud sexual, que després trobarem vinculada a supòsits d'especulació immobiliària a  l'illa de Mallorca.

Una ficció poblada per proxenetes, noietes ingènues, empresaris corruptes, sicaris sense escrúpols, ecologistes, periodistes íntegres, companys entranyables, detectius encantadors

Proxenetes, noietes ingènues, empresaris corruptes, sicaris sense escrúpols, però també ecologistes, defensors del territori, periodistes íntegres, companys entranyables, detectius encantadors que fan enamorar, etc. Tots aquests personatges presents a la novel·la contribueixen a dibuixar un panorama de la globalització, ja existent a finals dels 80, i els seus perniciosos efectes sobre les persones. 

"I jo que havia anat a les Antípodes per canviar d'aires"

L'acció transcorre entre dues illes, "la gran illa d'Austràlia" i "la petita illa de Mallorca" com ironitza la narradora en 1a. persona. De fet, la comparació i similitud entre ambdues illes, tot i les diferències de grandària i estar tan allunyades geogràficament, és un motiu recurrent que travessa tota la novel·la. Per exemple, en referir-se a la consideració cap al turisme, la narradora afirma:
Els australians adoren els turistes, com els adoràvem els mallorquins, però per motius diferents. Aquí t'agraeixen que hagis tingut la pensada de visitar aquest cul de món i et tracten a cos de rei. Allà ens hi embadalíem i pensàvem què en podíem treure. (p. 87)
A la novel·la, ambdós indrets presenten la mateixa corrupció i violència, el mateix egoisme, la mateixa manca d'humanitat... Tota aquesta mateixa negror persegueix la protagonista, que se'n lamenta irònicament: "I jo que havia anat a les Antípodes per canviar d'aires." (p. 113) En tot cas, si hi ha algun contrast, es troba entre la Lònia catalana i la Lonnie que circula per Melbourne: "A Barcelona era professional. A Austràlia era una imbècil despistada que cercava galledes per ficar-hi la pota." (p. 119) 

Probablement és la novel·la més aconseguida de la trilogia i l'epíleg amb sorpresa no decebrà els aficionats al gènere negre

Així mateix, la llengua que empra Oliver és genuïna, fresca, desacomplexada, sobre la qual fins i tot hi ha alguna referència metatextual:
Tenia un llenguatge de trinxeraires —com si la sentís. I ara semblava que havia fet compilació de les nostres flastomies i les amollava totes de cop sense engaltar. (p. 28)

Per tot plegat, probablement és la novel·la més aconseguida de la trilogia, i encara cal no perdre's l'epíleg amb sorpresa, que no decebrà els aficionats al gènere negre. A més, aquesta edició inclou un excel·lent pròleg de Begoña Méndez Seguí, que situa perfectament l'obra, en destaca la vigència temàtica i desenvolupa amb grapa la metàfora territori-dona que insinua Oliver. Tan sols hem de fer algun retret en la cura de la correcció, per la presència d'algunes errades notòries, la més sonada de les quals és a la portada mateixa, en què es rebateja la protagonista en adscriure l'obra a la Sèrie Laia (sic) Guiu.

En qualsevol cas, els recomano vivament el llibre per a aquestes xardoroses diades d'estiu que estem tenint i, previsiblement, tindrem. Els passarà com a mi que m'he enamorat d'aquesta tossuda Lònia Guiu, independent, lliure i apassionada defensora de causes justes. 

Pere Torra
  • Maria Antònia Oliver. Antípodes. Pròleg de Begoña Méndez Seguí. Palma: ifeelbook, 2017.
  • Publicat a La Veu, núm. 69, juliol 2017.

dimarts, 27 de juny del 2017

Palau i Fabre i la generació del despullament

Encara que no està tenint la repercussió que mereixeria, enguany es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (1917-2008). Un dels seus primers fruits és la reedició per part de Proa, en un sol volum, de dos llibres de narracions (Contes despullats i La tesi doctoral del diable), publicats inicialment pels mítics i enyorats Llibres del Mall el 1983 i el 1984.

Palau: "Pertanyo a la generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua"
El primer dels reculls inclou una interessant presentació en què Palau i Fabre equipara el seu “despullament” retòric i estilístic amb la prohibició i marginació de la nostra llengua i cultura: “Després de tot —diu Palau—, pertanyo a la generació que va ser del tot despullada de la pròpia llengua.” Certament, la nostra literatura deu la seva supervivència a la generació de Palau, que, si fa no fa, coincideix amb l’anomenada generació del 36. Digueu-me què seria de les nostres lletres sense Rodoreda, Calders, Tísner, Sales, Espriu, Torres, Vinyoli, Pedrolo, Perucho, etc.

La generació de Josep Palau i Fabre ens ha llegat un conjunt d’obres literàries de gran nivell


El “despullament” de què parla Palau, és a dir, les prohibicions i els obstacles a la nostra llengua, no va impedir que, gràcies al seu esforç, aquesta generació ens hagi llegat un conjunt d’obres literàries de gran nivell. En canvi, no crec que hàgim de fer gaire cas a la pruïja antiretòrica que manifesta l’autor: Ja se sap que la manca deliberada de retòrica també és retòrica. En tot cas, en les narracions d’aquests dos reculls —la majoria escrites a finals dels 70 i principis dels 80—, l’afirmació de Palau, potser l’hem de reconèixer més en la llibertat dels temes i el seu tractament desacomplexat.
La majoria dels relats remeten al desig sexual, car “l’home no plora pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol”

La majoria dels relats (“Vacances a Venècia”, “La carrera dels homúnculs”, “Gargallo nocturn”, “La carambola”, “Germana patata”, “De com Sílvia esdevingué dona”, “La taverna de Londres”, “Una venjança al barri llatí”, “Zooaddictes”) remeten al desig sexual, car “l’home no plora pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol”, deia Palau en el seu cèlebre poema “La sabata”. També n’hi ha de to filosòfic (“Rousseau és una illa”, “Els rellotges de Ginebra”, “La tesi doctoral del diable”, fins i tot “Els noms de Liliana”); i encara de propers a la rondalla clàssica (“La llegenda dels ulls de sirena”). Així mateix, Palau evoca la infantesa i el seu avi d’origen provençal (“Una dosi de felicitat”); s’acosta al conte de tema mariner (“El llampat i la tramuntana”); dedica una sàtira als servidors del franquisme, basat en un cas real (“El censor”); fins i tot, fa la reivindicació més singular que he llegit mai de la llengua catalana (“La llengua del diable”).

El protagonista de 'Vacances a Venècia'
proclama que “jo vull morir estimant”

Potser el fil conductor del conjunt dels contes es troba en el caràcter obsessiu dels seus personatges per objectes, accions o situacions ben diverses: La recerca de les múltiples combinacions per escriure el nom de Liliana, els rellotges que mesuren el pas del temps, l’exploració tàctil de les escultures de Gargallo per part d’un cec, la dèria d’un jove per romandre a l’illa de Rousseau com a via d’accés als secrets del filòsof, l’habilitat a fer caramboles de billar guiades per l’escot i els pits d’una noia, l’afició a les patates d’un monjo franciscà, l’odi a la tramuntana d’un pescador de Llançà, etc. En tots aquests casos els personatges es mouen per una obsessió exagerada, que, inevitablement, acaba davallant a un terreny sensual, carnal, material, com, per exemple, ocorre ben clarament a “Vacances a Venècia” -potser un dels contes més brillants- amb el formidable coit submarí descrit amb tot detall que fa proclamar al protagonista que “jo vull morir estimant.”

Encara que Palau sigui més conegut per la poesia o també pels seus textos dedicats a Picasso, les narracions en prosa porten el segell incofusiblement palauifabrià, cosa que els fa molt interessants per a (re)descobrir aquest gran autor, membre destacat de la “generació del despullament”. Comptem que ara ja hem anat vestint com cal els nostres escriptors!

Pere Torra
  • Josep Palau i Fabre. Contes despullats i La tesi doctoral del diable. Barcelona: Proa, 2017.
  • Publicat a La Veu núm. 68, juny de 2017.

dimarts, 23 de maig del 2017

Una gramàtica per projectar la llengua al segle XXI

Gairebé cent anys després de la Gramàtica de Pompeu Fabra, assumida com a oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia ha publicat fa poc una nova gramàtica de la llengua catalana (en aquest país, per a coses tan essencials, sembla que anem de segle en segle). La nova gramàtica és una obra molt diferent de la de 1918, que era molt breu i succinta, i deixava moltes coses a l’aire. El primer que cal dir, doncs, és que la nova obra és ambiciosa, exhaustiva (1.439 pàgines vs. les 135 de la vigent) i està cridada a esdevenir una referència per a la comunitat de parlants dels Països Catalans i, en general, per a totes les persones interessades en la nostra llengua. Amb la gramàtica del 2016, el diccionari —amb noves edicions el 1995 i el 2007— i l’ortografia que està a punt d’aparèixer aquest 2017; l’IEC aporta els elements bàsics per a garantir un ús òptim de la llengua catalana com a llengua de cultura.

Arreu del text hi ha supòsits 
de rebuig clar d’algunes formes forasteres

Alguns comentaristes han assenyalat que la gramàtica de 2016 (com també alguns aspectes que s’han conegut amb antelació de la nova ortografia) es caracteritza per una tendència a la màniga ampla i certa tolerància amb formes i expressions procedents de la llengua castellana. Això no és pas així i, tal com remarca M. Teresa Cabré: “la variació que pot admetre una obra que vol tenir caràcter orientatiu no pot ser oberta a totes les formes possibles” (p. XIV). Per això arreu del text hi ha supòsits de rebuig clar d’algunes formes forasteres amb afirmacions com la següent: “Per influència forana, a vegades se senten emprats col·loquialment com a invariables adjectius com gris, cortès i comú. És un ús, però, no acceptable.” (171). 

La nova gramàtica no ignora la tradició ni l’abast del domini lingüístic. S’hi poden trobar recollides i ampliades les ensenyances del mestre Fabra en molts aspectes. Potser en podem destacar, per exemple, el tractament dels verbs inacusatius, que tan encertadament havia descrit la gramàtica pòstuma de 1956 editada per Joan Coromines. Així mateix, són remarcables els deutes amb la Gramàtica del català contemporani, una ambiciosa obra liderada per l’enyorat Joan Solà, en tres gruixuts volums, de to molt més “tècnico-acadèmic”.


La descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable

Pel que fa a l’atenció a les diverses varietats de la llengua (incloent l’alguerès), les referències hi són abundants, sobretot en fonètica i en morfologia. Per exemple, la descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable i justifica molt adequadament la seva adscripció a varietats dialectals diferents. Tot i que el primer sistema tingui caràcter específic en la llengua catalana, això no el fa obligatori per a aquelles varietats que no l’han adoptat mai històricament. Ara bé, sí que el text podria ser més precís, atès que, ambiguament, afirma que el sistema de campanar és “habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya” (1181).

Comença a ser fatigant l’abundància d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, etc.) que ignoren les oposicions de marcatge dels paradigmes flexius

Cal destacar el rigor tècnic de l’obra. És interessant, per exemple, el tractament encertat de la relació entre sexe i gènere en els noms que designen éssers sexuats. Aniria bé que alguns usuaris amb influència als mitjans de comunicació (polítics, periodistes, tertulians, etc.) assumissin que, tal com diu la gramàtica, el gènere masculí és el no marcat de l’oposició de gènere, per la qual cosa “un nom masculí plural, com els avis o els llops, pot designar un grup integrat per mascles i femelles” (161). Comença a ser fatigant l’abundància en el discurs públic d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, “els nens i les nenes”, etc.) que manifesten una gran ignorància de les oposicions de marcatge que caracteritzen els paradigmes flexius de la llengua. Per una confusió entre gènere (categoria gramatical) i sexe, acabaran fent malbé la flexió nominal de la nostra llengua i deixant oberta la porta a la influència de la llengua anglesa, que no presenta aquestes oposicions.


Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària

L’estructura de l’obra és molt adequada, però, tot i que conté un bon índex analític, s’hi troba a faltar un índex dels quadres i figures, que, d’altra banda, resulten molt útils. Encara que tinguin merament caràcter complementari del text, estan molt ben fets i admeten una consulta més o menys autònoma. Per exemple, la figura 31.2, que descriu l’expressió de les parts del dia, és molt didàctica i de gran qualitat. 

L’obra de Fabra era d’una qualitat altíssima, però cent anys en feien necessària una actualització. Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària. Fabra mateix hauria estat el primer a rebutjar encastellar-se en solucions pensades fa un segle. En tot cas, la darrera paraula sobre l’èxit i la utilitat d’aquesta obra, com sempre, la tenim tots els que fem servir la llengua i l’estimem.

Pere Torra
  • Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, 2016.
  • Publicat a La Veu núm. 67, maig 2017.


dimarts, 16 de maig del 2017

Una literatura com les altres

Els estudis que aplega el recull abasten les primeres quatre dècades del segle passat i es caracteritzen per una gran diversitat d’autors i de gèneres. De Dalí a Pla passant per Foix, Rodoreda, Trabal o Sagarra, i encara —més enllà de la nostra cultura— els autors afronord-americans i la poesia anglesa de la Primera Guerra Mundial, Bontempelli, entre molts altres; tota aquesta diversitat és estudiada fent servir la ironia com a eix vertebrador, fins al punt d’arribar a convertir-la “gairebé en sinònim de literarietat”, com els editors mateixos afirmen al pròleg.

Ja fa uns quants anys nombrosos especialistes, encapçalats per un grup investigador constituït inicialment a la Universitat de València, han incorporat entre nosaltres la ironia com a perspectiva d’anàlisi crítica present en altres literatures. En fou una fita destacada el monogràfic de la revista Caplletra de 2006, que ha tingut continuïtat en una productiva recerca del mateix grup, un congrés internacional i uns quants llibres col·lectius, d’entre els quals el que comentem aquí mostra la maduresa d’una dècada d’activitat.

És impossible comentar totes les contribucions, per la qual cosa em referiré sols a un text de cada un dels quatre blocs del volum.

Dins el bloc dedicat a literatura no catalana, l’article de Pere Ballart, destacat teòric de la ironia, reivindica molt oportunament la literatura dels anys trenta per mitjà de Čapek, Nàbokov i Brecht, els quals es refugien en la ironia com a darrer “aixopluc de la raó”. Provocativament, Ballart compara la manca de fiabilitat del narrador de Nàbokov amb el contemporani principi d’indeterminació de Heisenberg, per concloure que la ironia literària pot tenir múltiples usos, tal com exempliquen els textos dels tres autors analitzats.

En segon lloc, dins el bloc que acull els tres grans moviments del primer terç de segle —Modernisme, Noucentisme i avantguardes—, Ferran Carbó —seguint Genette— revela la ironia hipertextual que descobreix entre uns poemes de Carner i Salvat-Papasseït.

Pel que fa a la literatura dels anys vint i trenta, Josep Pla —significativament— és l’autor més estudiat al recull. En un dels treballs, Eberhard Geisler, que desenvolupa la suggerent imatge de la iridescència de la ironia planiana, recorda que, segons Pla, la sàtira de Carner —un altre cop— vol “desinflar el bufanúvols” i conclou que “la ironia de Pla cerca el mateix desinflament”.

Finalment, a tall de conclusió, el darrer article —signat per tot el grup investigador— destaca la importància de la ironia ja que, aplegant autors amb poètiques oposades, en permet la comparació i en revela afinitats o contrasts. Aquest enfocament il·lumina les relacions entre moviments estètics successius i remarca les connexions —d’afinitat o d’oposició— entre autors sovint vistos isoladament entre si. Per això, Oliver o Trabal resulten més pròxims a Ors i Carner. Fins i tot els modernistes —més enllà de Rusiñol—, fan un ús notable de la ironia, si bé diferent del dels noucentistes, sense fer-ne estendard ni emprendre’n cap defensa teòrica explícita.

En definitiva, els articles del recull contribueixen a fer llegir millor i a enquadrar més adequadament obres i autors del nostre sistema literari. Encara que el títol resulti excessiu pel que fa al tractament d’altres literatures més enllà de la catalana; certament, hom constata que el recurs a la ironia, característic de la Modernitat, és tan fructífer en les nostres lletres com en les de qualsevol cultura occidental. Al capdavall, tot i les dificultats i les agressions que ha rebut —i encara rep— la nostra cultura i, en particular, la nostra llengua, la conclusió dels impulsors de l’edició posa de manifest que la catalana és una literatura com les altres. En tot cas, la lluita per la normalitat de la nostra cultura continua.

Pere Torra
  • Publicat a Caràcters és una revista de llibres, núm. 78, 2017, pàg. 45.
  • F. Carbó, C. Gregori i R. X. Rosselló (eds.), La ironia en les literatures occidentals des de l'inici de segle fins a 1939, PAM, Barcelona, 2016, 551 pàgs.

divendres, 21 d’abril del 2017

Prou de càndids catalans en el millor dels regnes possibles

He aprofitat aquests darrers dies festius per llegir Càndid o l’optimisme, la cèlebre obra de Voltaire en la magnífica versió catalana de Jordi Llovet. Els recomano molt que la (re)llegeixin perquè, encara que resulti força passat de voltes, és un text magnífic, divertit, càustic; i, tot i que fa més de dos segles i mig que fou escrit, és ben vigent, estranyament vigent.

Com és ben sabut, Voltaire en aquesta novel·la contradiu, de forma amena i convincent, la filosofia preconitzada sobretot per Leibniz, segons el qual el nostre món, per moltes imperfeccions que tingui, és el millor dels mons possibles. Tot té una raó de ser en aquest món, fins i tot les guerres o les desgràcies naturals més horroroses que causen milers de morts. Si les coses són com són és perquè han de ser així inexorablement i, segons aquest pensament, no podrien ser millors perquè llavors Déu, a l’hora de crear el món, les hauria preferides pel fet de ser més òptimes; les coses tampoc no podrien ser pitjors perquè no es pot assumir que el creador omnipotent, en triar-les, hagués resultat inepte o ineficaç. Totes les desgràcies que Càndid pateix a la novel·la o de què ell és testimoni no són mai prou per fer desistir Pangloss, el mestre de Càndid, de l’òptima perfecció del món. No cal dir que Pangloss és un ximple poca-solta obsedit a aplicar les seves rígides concepcions sense els mínims matisos que dicta la racionalitat. 

Llegint el text de Voltaire no puc evitar trobar paral·lelismes entre la situació del nostre país i la que descriu la novel·la

Doncs bé, mentre llegia el text de Voltaire —soc conscient que dient això algú deurà pensar que tinc una obsessió, però què hi farem!— no podia parar de trobar paral·lelismes entre la situació del nostre país i la que es descriu a la novel·la (salvant les distàncies per la truculència setcentista de les descripcions de Voltaire). D’una banda, els catalans seríem com Càndid, als quals ens volen fer creure que vivim en el millor dels estats possibles. Per una altra banda, els dirigents de l’Estat espanyol o els catalans unionistes fan com Pangloss i sostenen que no és possible cap altre estat millor per a nosaltres; intenten convèncer-nos que som en el millor dels regnes possibles i que l’espanyol és el millor Estat en què podem viure els catalans. Totes les evidències —com passa a la novel·la voltairiana— contradiuen frontalment aquesta afirmació. 


¿Cal encara que traiem la llista de les evidències que fan incompatible el Regne d’Espanya amb el benestar dels catalans?

¿Cal encara que traiem la llista de les evidències que fan incompatible el Regne d’Espanya amb el benestar dels catalans? Aquesta llista és extensa i va de les infrastructures impossibles —corredor mediterrani que passa per Madrid, trens de rodalies saturats, carreteres col·lapsades, autopistes cares, aeroports i ports segrestats— a la nul·la defensa i promoció de la nostra llengua i cultura —el català prohibit als òrgans oficials de l’Estat espanyol i a la UE, la cultura pròpia sense projecció ni estímul—, passant per les mentides a raig —pressupostos que no s’executen a Catalunya, promeses d’inversió que no s’arriben a complir mai—, la corrupció fins als estaments més alts —un rei forçat a abdicar pels escàndols i la conducta immoral, una infanta empaperada— i les injustícies que no es reparen —papers incautats per l’exèrcit franquista que no es retornen als propietaris, un president encara “legalment” afusellat—, etc. Per no tenir els catalans ni tan sols tenim reconeguda la possibilitat, és a dir, el dret de triar si volem viure en aquest regne panglossianament ideal.


Molts catalans ja hem deixat de ser càndids i ens hem posat a treballar a l’hort.

Al final del llibre de Voltaire, Pangloss encara defensa que els esdeveniments narrats a la novel·la continuen formant el millor dels mons possibles; però Càndid ja no li fa gaire cas i acaba resultant, almenys, més pràctic en dir-li: “—Està molt bé, això que dieu, però ara hem d’anar a l’hort a treballar.” Molts catalans ja hem deixat de ser càndids i ens hem posat a treballar a l’hort. El nostre hort ha de donar com a fruit la llibertat que ens ha de permetre construir la nostra república.

Bon Sant Jordi a tothom!

Pere Torra
  • Voltaire, Càndid o l’optimisme, traducció i notes de Jordi Llovet, Barcelona: edicions Proa, 2014.
  • Publicat a La Veu núm. 66, abril de 2017.