divendres, 25 de setembre del 2015

Una vida M, o com ingressar a la maduresa essent una persona normal

Capturar el sentir de la "gent normal", descriure la vida de "l'home del carrer", donar testimoni de la vida quotidiana, etc. Aquests han estats alguns dels objectius que ha tingut la novel·la gairebé des del seu origen. Si avui encara ens fa gràcia El satiricó, per posar un exemple emblemàtic, és justament perquè mostra la vida dels ciutadans romans en els primers segles de la nostra era. La novel·la que comento també parteix de la vida d'uns personatges ni heroics ni llegendaris, que no fan proeses ni persegueixen gestes ambicioses, sinó que tenen unes vides senzilles, “normals”. Aquesta normalitat, mitjania o caràcter mainstream és reivindicada a Una vida M des del seu mateix títol —salvant les distàncies, és el mateix que fa Josep Pla amb la “grisor” que evoca el títol del cèlebre El quadern gris.

Una vida M és el debut en la novel·la de la guionista Lara A. Serodio, nascuda a Vigo i afincada a Barcelona des de fa una colla d'anys. No és el seu debut en la ficció perquè, a part d'alguns relats breus, Serodio també és autora d'un interessant curtmetratge, Babies for Gina, d'un to molt més agre que l'obra que comento aquí, però igualment centrat en les relacions humanes. La novel·la presenta una història que gira al voltant d'una parella de joves d'entre 26 i 31 anys i el grup d'amics, familiars i coneguts que els envolten. Els protagonistes i bona part dels molt abundants personatges del llibre es troben en aquell moment clau de la vida en què cal prendre nombroses decisions que configuren el futur personal. Quan et fas gran, de vegades, somnies que la reversibilitat és possible, però certament aquest període vital és allò que se'n diu una cruïlla.

Si algun referent podem trobar d'aquesta narració és Woody Allen: una cosa així com ara Hannah i les seves germanes —que curiós que la protagonista també es digui Anna! Com a la pel·lícula d'Allen aquí trobem un cercle de personatges que interaccionen entre ells, essent l'amor o el desamor la força motriu d'aquestes interaccions narrades amb un to de comèdia romàntica sense excloure alguns elements dramàtics, de vegades propers a la soap opera també d'aire allenià. 

Es tracta d'una obra coral, amb una gran riquesa de personatges, cosa que no impedeix que Víctor i Anna s'identifiquin clarament com a protagonistes. Ara bé, aquest caràcter coral presenta limitacions i potser hi ha alguns personatges més secundaris dibuixats —inevitablement— amb un traç massa gruixut: Olga, la germana d'Anna, extravagant i desordenadíssima; Laura, dona forta, segura i executiva; Martina, amiga lleial amb certa propensió a la beguda; Oriol, veí adolescent de Víctor, amb qui manté una entranyable relació gairebé filial, etc., però això també ho fa el mestre Allen i, segurament, és ineludible. En canvi, la parella protagonista rep un tractament molt acurat i sensible (que no pas "sensibler") i la seva relació és descrita amb molta tendresa. Sens dubte, un dels punts forts del llibre rau en la versemblança amb què es va presentant la relació entre els dos protagonistes, el detallisme de la progressió amb què avança el seu enamorament.

Estructuralment, el llibre també ofereix una trama molt treballada, que compta amb nombrosos flashbacks, i s'articula per mitjà de cinc grans blocs de capítols on cada vegada s'adopta la perspectiva d'un personatge diferent o més d'un (“1. La parte de Anna”; “2. La parte de Víctor”; “3. La parte de Anna y Víctor”; “4. La parte de Sara”; i “5. La parte de todos”). En conseqüència, els mateixos fets de la història tornen a aparèixer, al cap de diversos capítols, enriquits per un punt de vista d'un altre personatge. Tot i que és un recurs senzill, per a alguns lectors, pot resultar més exigent que una narració lineal estrictament cronològica. Per a mi, aquesta tècnica està molt ben utilitzada, si bé no sempre aquests blocs tenen el mateix pes, la qual cosa desequilibra el conjunt de la narració. Dit en paraules planeres, potser a la primera part —la més llarga de totes, amb unes 150 pàgines li sobra una cinquantena de pàgines.

Pel que fa a l'ambientació, sembla clar que l'acció té lloc a la ciutat de Barcelona: molts dels personatges —començant per la protagonista— tenen noms catalans, algun personatge diu "Déu" per acomiadar-se, es fa una referència explícita als característics colors del Joventut de Badalona, etc. No obstant això, l'autora ha optat per eliminar qualsevol referent explícit: no hi ha topònims ni noms de carrers ni de botigues ni de bars o restaurants (aquests dos últims establiments, per cert, molt abundants). És una llàstima que Serodio no segueixi en aquest aspecte les ensenyances del mestre Allen, que ha ofert esplèndids retrats sobretot del famós barri de Manhattan de Nova York (que, certament, contrasten amb l'excessiva tendència al cromo que ha dut a terme, més recentment, amb Barcelona o París). Una vida M perd la possibilitat de ser la novel·la d'un moment de la nostra ciutat, element que l'enriquiria. Ara bé, el fet tampoc no és greu perquè tan sols desapareixen els noms propis, no pas els indrets i els ambients, molts dels quals es poden identificar fàcilment (el Museu Nacional, el pavelló esportiu del Barça i el de la Penya, els carrers de Barcelona, etc.). 

El lligam amb el món del bàsquet és un altre aspecte que singularitza aquest llibre, fins i tot des de la portada (una encertada feina de la il·lustradora Mar Cerdà). He de confessar que, d'entrada, aquest rerefons esportiu em feia una mica de por perquè sovint és un recurs massa fàcil, utilitzat per omplir pàgines arbitràriament, com a mer element decoratiu. En aquest cas, la referència al bàsquet es presenta amb elegància i de forma plenament justificada (Víctor és un jugador professional que, de fet, es troba al final de la seva carrera). Afortunadament, no hi ha escenes forçades de triples decisius a l'últim segon, sinó un seriós i autèntic conflicte lligat a la brevetat de la carrera d'un esportista d'èlit i els problemes d'haver-hi de posar fi per part de persones que, de fet, encara són molt joves. En qualsevol cas, l'etiqueta de "novel·la sobre el món del bàsquet" i algunes altres etiquetes amb què s'ha vist acompanyat el paratext d'aquest llibre ("novel·la juvenil") no estic segur que n'afavoreixin la seva recepció. El lector farà bé de prescindir-ne i posar-se a llegir l'obra sense prejudicis per gaudir de la història.

El gust per als detalls, uns diàlegs molt ben construïts —aquí es coneix l'ofici de l'autora com a escriptora audiovisual—, una progressió narrativa solvent i l'àmplia galeria de personatges donen lloc a una novel·la ben resolta que es llegeix amb agilitat, tot i les 535 pàgines de lletra massa reduïda de l'edició. En síntesi, som davant d'una novel·la ben escrita, que reflexiona sobre les dificultats del trànsit a la maduresa, elaborada també amb una gran maduresa narrativa. M'agradaria poder-la rellegir traduïda al català i, de passada, posats a demanar, amb restitució de l'expressió de tots els topònims i noms dels indrets, cosa que, al meu entendre, la farien guanyar molt. Essent la primera novel·la de l'autora, constitueix una agradabilíssima sorpresa.

Pere Torra
  • Lara A. Serodio, Una vida M, De Librum Tremens, 2015.


    Una vida MUna vida M by Lara A. Serodio

    My rating: 4 of 5 stars


    "Una vida M", o com ingressar a la maduresa essent una persona normal

    http://algunsllibres.blogspot.com.es/...





    View all my reviews

    dilluns, 7 de setembre del 2015

    Llegir Pedrolo, més que mai

    Inicialment, volia titular aquest text "Llegir Pedrolo, encara", però de seguida m'hi he repensat perquè aquest primer títol era massa a la defensiva. Als 25 anys de la seva mort, llegir Pedrolo no vol dir haver-se d'empassar totxos per "obligació commemorativa", sinó una experiència plaent resultat de pouar en la nostra millor tradició literària de la segona meitat del segle XX. A més, ara que s'estrena una pel·lícula basada en la seva obra més coneguda, Mecanoscrit del segon origen, ens convé anar més enllà i recuperar els llibres de Pedrolo en la seva diversitat. Quants més millor.

    Fa poc he llegit la novel·la Cops de bec a Pasadena, un text que sorprèn per la seva actualitat i amenitat. Es tracta d'una novel·la de lectura molt àgil, ambientada a Los Angeles, que descriu alguns episodis de la vida de Bob Spill, un especialista cinematogràfic amb una gran perícia per a encendre cigarretesacompanyat de Ruby, la seva dona; Kitty, la seva cunyada -eterna aspirant a guionista de pel·lícules- i Keith, un escriptor barrut que no en té ni cinc i es limita a passejar-se per casa dels Spill, sense fer res de res, amb el posat d'artista incomprès.

    La novel·la va més enllà d'un mer divertiment i no renuncia als trets de la poètica pedroliana de to existencialista

    Sense que es pugui dir que l'obra fa un retrat del món del cinema, sí que hi fa referència, amb hipèrboles hilarants com la que dedica, en particular, a la feina dels companys de míster Spill:
    Tots eren especialistes, en aquell grup. Mac era l'home que d'una manera més perfecta i elegant sabia tirar-se els pantalons amunt en el moment de seure. Annie sempre tenia un contracte o altre per fer valer les seves extremitats inferiors apujant-se les mitges, cosa que feia amb una tècnica depurada. Pett, en canvi, era l'home dels peus. Els seus eren els peus que més vegades havien estat retratats. De fet, sempre que en una pel·lícula es volia un primer pla de dos peus que avançaven com deslligats del tronc, per no dir de les cames, es recorria a Pett. (p. 30)
    Normalment, l'etiqueta que s'aplica a aquesta obra és la de novel·la humorística. Certament, l'humor i la sàtira hi són presents com a trets essencials al llarg de tota la novel·la. Hi ha moments que no pots fer sinó riure, encara que tan sols sigui amb una simple frase: "Era el doble d'algú, si no s'equivocava, però fos de qui fos, no s'hi assemblava gens". (p. 69). De vegades, la comicitat sorgeix al voltant de personatges d'aparició breu, com el cas de la tèrbola formació en una grotesca universitat del psiquiatra al qual recorre Ruby, la dona de míster Spill:
    El que Ruby ignorava era que la Universitat de Bitchwillwood consistia en dues habitacions en el tercer pis d'una casa tan sòrdida o més que aquesta on tenia el consultori míster Ordonez. I posada a ignorar, no sabia tampoc que tot el temps que el doctor passà a la Universitat es reduïa a la mitja hora precisa per comprar uns llibres de text i fer-se estendre el seu diploma, tot el qual li havia costat cent cinquanta dòlars. (p. 176-177)
    Ara bé, tot i no tenir grans pretensions, la novel·la va més enllà d'un mer divertiment i no renuncia a alguns dels trets de la poètica pedroliana de to existencialista: presentació de situacions absurdes amb èmfasi en la seva comicitat; alienació de l'individu en relació a la massa; incomunicació entre els éssers humans; crítica de la hipocresia social; etc. Es tracta d'aspectes molt en boga a la dècada dels 50. Cal tenir en compte que aquest llibre fou escrit el 1956, però, lamentablement, com tantes altres obres de l'escriptor, no va poder publicar-se fins a 1972. Segurament, allà on més es posen de manifest aquests aspectes és en el capítol dedicat a una festa que té lloc a Los Alamitos. Aquest capítol és similar a d'altres relats de Pedrolo i té un grau d'abstracció considerable que li confereix certa entitat autònoma. La descripció de la festa defuig els elements frívols i posa de manifest com l'individu es pot veure arrossegat, gairebé dissolt, per una col·lectivitat despersonalitzada.

    En el vessant formal, l'ús del llenguatge és similar al de les traduccions de novel·la negra impulsades per l'autor. A més, aquest to es veu reforçat tant per l'ambientació nord-americana d'aquesta obra com per la intriga policíaca que genera la línia argumental en què Kitty és confosa amb miss Potter, una cèlebre escriptora. 

    Pel que fa a Hollywood i la ciutat de Los Angeles, gairebé no apareixen efectivament, més enllà dels interiors de les cases, oficines, bars, etc. on té lloc la interacció dels personatges. En alguns moments, els diversos espais tancats esdevenen claustrofòbics, com l'habitació on dormen Bob i Ruby, on se sent un misteriós soroll de peus, amb el qual s'inicia el llibre.

    En definitiva, un llibre que es fa llegir, que val la pena recuperar, tant per passar una bona estona de lectura com per retrobar un autor de primera fila, en una obra de ficció original que sintetitza molts dels valors de la seva narrativa.

    Pere Torra
    • Manuel de Pedrolo, Cops de bec a Pasadena, Barcelona, Edicions 62, 1979.
    • Publicat a La Veu núm. 53, desembre 2015.

    divendres, 4 de setembre del 2015

    L'assassinat de Guillem de Berguedà: Una novel·la ben trobada

    Francesc Ribera “Titot”―vocalista del grup Brams― ens sorprèn amb un llibre excel·lent que conté ingredients de novel·la històrica, d'aventures i de misteri, encara que no tots tres gèneres hi són presents en la mateixa proporció. En el marc d’una escriptura molt lliure, hi predomina una desimbolta novel·la d'aventures, resolta amb eficàcia i habilitat narrativa. I encara hi podem afegir que també és una novel·la sobre Catalunya, en una etapa de gran transcendència històrica per a la configuració de la nostra nació.

    En primer lloc, com a novel·la històrica compta amb una encertada ambientació a finals del segle XII. A més, té una arrencada molt estimulant amb l’aparició del cèlebre rei d'Anglaterra, Ricard I, cor de lleó, cosa plenament justificada, atès que el berguedà havia esmentat el rei anglès ―també trobador ell mateix―, en alguns dels seus poemes. La figura de Ricard ofereix moltes evocacions literàries i cinematogràfiques: des de les obres de Walter Scott, especialment Ivanhoe, fins a les pel·lícules del Hollywood clàssic. Curiosament, l'acció d'Ivanhoe, que se situa l'any 1194, resulta gairebé coetània amb la del llibre, que té lloc el 1196. En canvi, la manera d'estructurar els fets històrics amb la trama de ficció i el tarannà dels personatges fa pensar en obres més modernes, com ara Victus de Sànchez Piñol. Un altre referent de la nostra tradició podria ser Llibre de cavalleries, la primera novel·la de Joan Perucho, amb la qual comparteix l’afició per l’Edat Mitjana, si bé l’obra de Perucho se centra en el període ―150 anys posterior― d'expansió catalana per la Mediterrània Oriental.

    El desenvolupament de la narració de L’assassinat… es veu interromput per textos escrits per dos dels protagonistes: uns fragments de les memòries d'Hug d’Empúries i d’un dietari del monjo Roger Campdeparets. Tant aquestes memòries, redactades a Muro (Mallorca) el 1230, força després dels fets narrats; com el dietari del monjo, segueixen el mateix fil argumental i cronològic de la narració principal. Tot i que introdueixen una altra veu en 1a persona, el text —presentat en una cursiva sempre incòmoda— és massa valoratiu i amb una llengua molt igual a la de la novel·la (només trobem alguns pocs elements arcaïtzants, com ara el pronom "açò", "nós" en lloc de "jo", possessius com "ses", o l'ús del pretèrit perfet simple en 1a persona). En conjunt, aquests textos no sempre mantenen plena versemblança i fan massa visible l’artifici de la ficció. Per exemple, el relat resulta excessivament modern, per no dir anacrònic, pel que fa al personatge de fra Roger, retratat com un clergue descregut i llibertí, que ven els seus pietosos serveis de confessió a les prostitutes a canvi de jeure-hi i encara és capaç d’explicar-ho i escriure-ho al seu dietari.

    D’altra banda, la novel·la compta amb un marc literari —els poemes de Guillem de Berguedà— que figuren recollits i traduïts al català dins el llibre, que esdevé una autèntica antologia del trobador. L'estil trobadoresc impregna la nostra poesia fins a Àusias March, el qual pretén bastir la seva poesia “leixant a part l'estil dels trobadors”. Doncs bé, potser el trobador berguedà fou el menys encasellat en les regles de la poesia trobadoresca (amor cortès, etc.) i el que més encaixa amb el nostre món modern: lliure, irreverent, brillant, contradictori, polifacètic, amb una vida plena de sacsejades, conflictiu, apassionat, etc.

    Com a novel·la de misteri, l’obra planteja un enigma (qui va assassinar Guillem?) i el resol. No es queda a mitges. Hi ha algun moment que sembla que tot podria quedar en l'ambigüitat (i això també és un mèrit del text ja que així el lector no s'ho espera), però al final el misteri queda aclarit de forma satisfactòria, rodona. En una novel·la sempre és molt important el final i en una de misteri en la qual ja sabem qui és el mort és essencial que aquest final encaixi totes les peces i doni sentit al conjunt. El plantejament d'un enigma i el procés de la seva investigació fa pensar en la primera novel·la d'Umberto Eco, El nom de la rosa, si bé la de Ribera no presenta un corpus erudit com aquella.

    Com a novel·la d'aventures, la perspectiva adoptada és molt hàbil. La història per ella mateixa podria donar lloc a una mena de “biografia novel·lada” sobre el trobador, com fa poc se n'ha publicat una sobre Verdaguer―vegeu aquí―, que ja seria prou divertida, però resultaria massa simple. En canvi, és molt més atractiu inventar una ficció amb tres protagonistes, dos dels quals són personatges històrics, que viuen una colla d'aventures per resoldre l'enigma. Aquestes aventures els portaran a voltar per bona part de la Catalunya vella seguint més o menys l’eix vertical del Llobregat i l'horitzontal dels Pirineus i, en el tram final de la novel·la, per Occitània. Els diversos episodis, alguns dels quals són hilarants, serveixen per traçar els trets principals dels personatges, encara que actuen per acumulació, sense gaire evolució en cada un d’ells.

    En qualsevol cas, el llibre es llegeix amb fruïció perquè l’autor sap picar l’ullet al lector amb molta gràcia ben sovint i inclou un final sorpresa que jo no els diré pas i, a més, els recomano que vencin la temptació de llegir-lo per endavant. En definitiva, en un país normal, és a dir, un país lliure, la publicació d'aquesta novel·la seria tot un esdeveniment, un plat fort de la rentrée. Llegeixin-la perquè, com que és una novel·la sobre un trobador, resulta una novel·la ben trobada.

    Pere Torra
    • Francesc Ribera, L'assassinat de Guillem de Berguedà, Amsterdam, 2015.
    • Publicat a La Veu, núm. 50, setembre de 2015.