diumenge, 22 de novembre de 2020

Aventures fantàstiques entre muntanyes sota l’advocació de Joan Perucho i el príncep Lichnowsky

Trobant-nos en plena commemoració del centenari de Joan Perucho, resulta molt oportuna la publicació de La companyia nòrdica, d’Abert Villaró, una novel·la que evoca diversos elements que, ara fa 60 anys, van aparèixer a Les històries naturals. Com aquesta darrera, la novel·la de l’andorrà està ambientada durant la primera guerra carlina i, a partir d’un dietari trobat casualment al segle XXI, segueix les vicissituds d’un jove prussià, Ulrich von  Wilamovitz, que l’any 1837 ve a Catalunya per lluitar a la guerra carlina, en defensa del tron i l’altar.

Felix von Lichnowsky ha estat incorporat a la nostra literatura de ficció amb les novel·les de Perucho, Villaró i Garrigasait

Així doncs, Wilamovitz, el protagonista de la història, emprèn un periple similar al que feien molts dels voluntaris europeus i entra a la península per Andorra. El personatge és versemblant, ja que, en la primera guerra carlina (1833-1840), tot i el seu caràcter d'enfrontament intern, hi va haver una notable participació internacional, especialment de voluntaris individuals, sobretot en el bàndol carlista, el qual va resultar molt atractiu en determinats àmbits socials partidaris de la tradició i contraris als aires liberals derivats del racionalisme i la Il·lustració, sobretot a Prússia i a França. Entre nosaltres, un dels voluntaris pro-carlins més cèlebres deu ser Felix von Lichnowsky, un príncep alemany que ha estat incorporat com a personatge històric a la nostra literatura de ficció amb les novel·les de Perucho, també en aquesta de Villaró i fa poc a Els estranys (2017) de Raül Garrigasait —autor homenatjat al llibre, de l'obra del qual ja vaig parlar a l'article Raons per llegir la millor novel·la del 2017. Precisament, parlant d’aquest darrer, Toni Sala feia una afirmació plenament aplicable al llibre de Villaró: “I ja tenim la Il·lustració i el Romanticisme europeus passant comptes amb el Barroc meridional, el protestantisme acarat al catolicisme i viceversa”. Perucho va obrir el tractament literari d’aquests personatges en la ficció, però la novel·la de Villaró és més propera a la de Garrigasait, on també apareix un voluntari prussià, de nom Rudolf von Wielemann, mig perdut en una guerra encara més absurda per a algú que ve d’un altre país. 


Els dos exèrcits enfrontats acorden encarregar aclarir unes morts produïdes en circumstàncies misterioses

La novel·la de Villaró se centra en les aventures que protagonitza un petit i heterogeni grup a qui els dos exèrcits enfrontats acorden encarregar aclarir unes morts produïdes en circumstàncies misterioses, de cap manera atribuïbles a les batusses entre carlins i liberals. Aquest grup és format per Wilamovitz, el capità Osinalde —un metge militar del bàndol liberal—, la Mina —una feréstega noia pirinenca que fa de guia— i el pare Cebrià —un monjo de Montserrat amb grans aptituds científiques—, personatge que dona molt joc i esdevé tot un motor de l’acció: 


Oi que mirem amb dos ulls, escoltem amb dues orelles, caminem amb dues potes, ens pengen de la bosseta dels ous dos testicles, mamem de dues popes i tenim dues mans? Doncs tot ho hem de considerar en parells, perquè l’univers s’organitza en dobles i també en oposats. El dia i la nit, la llum i la foscor. El bé i el mal. Els àngels i els dimonis. La ciència i la màgia. (p. 208)


El grup protagonista forma un conjunt similar al que Perucho presenta a Les històries naturals, que seguia la novel·la d’aventures de Verne i Conan Doyle


S’hi afegiran més endavant el príncep Lichnowsky, perfectament desubicat en un paisatge i una gent que no entén; i Mary Eyre, una intrèpida periodista que fa de corresponsal de guerra d’un diari nord-americà. Aquest grup protagonista forma un conjunt similar al que Perucho presenta a Les històries naturals, el qual, al seu torn, seguia els models clàssics de la novel·la d’aventures de Verne i Conan Doyle. A més, la novel·la pertany al gènere fantàstic i justament la companyia nòrdica a què remet el títol correspon a un possible destacament militar integrat per una mena de comtes Arnau. Com diu, desesperat, el racionalista capità Osinalde: "Res del que jo pugui escriure podrà acostar-se a la realitat, perquè, fet i fotut, tampoc no sé què és real. I això és un problema. No els puc explicar que ens trobem davant d’una desfilada d’espectres assedegats de sang." (p. 242)


A part de les referències peruchianes, el to enjogassat del llibre se situa entre Umberto Eco i Dan Brown

El to del llibre és enjogassat i, a part de les explícites referències peruchianes, se situa entre Umberto Eco i Dan Brown. La lectura que en resulta és divertida, si bé algun lector exigent pot trobar que desaprofita el potencial més literari i opta per acomodar-se en la fórmula del relat d’aventures facilot. En tot cas, ofereix no tan sols una lectura de gran amenitat, sinó també enriquidora tant per l’encert de les descripcions dels espais geogràfics com per l'ús d’un llenguatge viu i genuí. Les escenes descrites al santuari solsonès del Miracle tenen molta gràcia i és un goig anar darrere del monjo i el protagonista quan descobreixen la biblioteca oculta a la cripta, la qual compta amb memorables llibres de la tradició màgico-fantàstica com ara La poule noire, Enchiridion, De occulta philosophia, The Secret Commonwealth, El Ente dilucidado.


Estaria bé que alguna editorial catalana s’animés a traduir de l’alemany a la nostra llengua el llibre Records de la guerra carlina (1837-1839) de Felix von Lichnowsky

Tot i que el text procedeix d’un antic dietari, està narrat de nou per l’autor, que afirma que “he fet el que no s’ha de fer mai: l’he manipulat, l’he espremut, l’he alterat” (p. 18). Encara que això no és més que un vell recurs literari, potser hauria estat preferible oferir el material en la teòrica forma original. El text hauria guanyat color i autenticitat, i el lector ja hauria pogut fer la feina de resituar les coses i reconstruir les peces. Certament, la lectura és molt àgil i fluida, però, hores d’ara, qui es posa a llegir un llibre no necessita que li ho donin tot mastegat, sinó més aviat al contrari. El plaer de la lectura es produeix en l'atorgament de sentit en fer la (re)construcció de la història, davant d’una trama que no té per què ser lineal. Tan sols apareixen també unes cartes que Wilamovitz adreça a la seva xicota a Prússia, però són poc rellevants i, tot i que volen fer de contrapunt de la narració, són massa escasses i queden a mig camí, com si l’autor mateix no s’ho acabés de creure. En tot cas, globalment el llibre està ben aconseguit i planteja la intriga amb molt d’ofici; de manera que el lector no el deixarà fins al final.


Ja fa força temps que reclamo que alguna editorial catalana s’animi a traduir de l’alemany a la nostra llengua el llibre Records de la guerra carlina (1837-1839) de Felix von Lichnowsky. Que jo sàpiga, tan sols n’hi ha traducció a l’espanyol, a partir d’una versió del francès, publicada a Navarra per una colla de carlins falangistes. Però el príncep prussià ja és ben nostre i estic convençut que les seves memòries bèl·liques ens diuen moltes coses de nosaltres mateixos. No seria un bon moment ara que som a l’Any Perucho?


Pere Torra

  • Albert Villaró. La companyia nòrdica, Barcelona: Columna, 2020.


dissabte, 31 d’octubre de 2020

Hipocondria contra la pandèmia

D'ençà la darrera sentència del Tribunal Suprem que ha prohibit parlar la llengua comuna entre els territoris dels Països Catalans administrats per l’Estat espanyol (quin tribunal tan bèstia, capaç de prohibir la comunicació entre persones!), m’han entrat unes ganes boges de posar-me a llegir escriptors valencians i balears. De fet, aquest estiu ja vaig llegir Tots els camins de Joan Francesc Mira, un llibre de memòries esplèndid, del qual espero fer un comentari aquí mateix més endavant. De moment, començo amb Hipocondria, ‘mon amour’!, un llibre molt curiós, que ha arribat a les meves mans de manera inesperada i que encaixa molt bé amb els temps actuals. L'autor és Xungarro, nom de guerra del suecà, Josep Lledó. Sembla que Sueca –com reconeix l’autor mateix– és “un poble on pegues una patada a un arbre i et cau un “escriptor”.

“Sigui de nosaltres o amb nosaltres és un fet que escoltar un hipocondríac en acció té efectes còmics immediats”

En primer lloc, cal dir que aquest llibre ha estat escrit abans de la pandèmia generada per la COVID-19 (com a data d'edició consta l’abril del 2020). No ha estat concebut, doncs, durant aquesta crisi ni tampoc ha pretès reaccionar-hi; no és un llibre oportunista. Ara bé, el seu plantejament és molt apropiat com a instrument de combat contra la pandèmia i els seus efectes psicosocials. L'autor, fins i tot va més enllà i “reivindica” que la hipocondria és una actitud per encarar la vida. Al capdavall, els hipocondríacs estan avesats a la malastrugança. Hom pot pensar que això tan sols és una (im)postura, però l’autor, s’hi aplica amb més rigor del que es pot imaginar a primer cop d’ull. En realitat, la hipocondria és l’instrument per a efectuar una reflexió irònica i, sobretot, humorística. L'humor –una de les claus per llegir el llibre– és una cosa molt seriosa, fins i tot terapèutica. Qui vulgui riure trobarà al llibre moments hilarants durant els quals s’esvaeixen els maldecaps que tots patim aquests darrers mesos. Justament, el llibre constata de forma explícita la relació entre humor i hipocondria, en un text titulat Humorcondria: “Sigui de nosaltres o amb nosaltres és un fet que escoltar un hipocondríac en acció té efectes còmics immediats.”

En la nostra tradició l'actor i humorista Joan Capri va fer emergir un personatge que és un immens hipocondríac
 
El llibre aplega 36 textos, d’extensió força breu i lectura molt àgil, que tracten temes diversos amb el fil conductor de la perspectiva d’un hipocondríac. En la seva “reivindicació” de la hipocondria, un dels primers textos ja invoca il·lustres precedents literaris, com Molière, del qual afirma, amb encert: “Molts solen citar frívolament El malalt imaginari per burlar-se de la hipocondria, el que no sol dir ningú és que Molière va palmar de veritat després de parir-la.” Hi ha hipocondríacs molt cèlebres com ara el que interpreta Woody Allen a la majoria de les seves pel·lícules, però també al nostre país hi ha hagut una important tradició hipocondríaca. L'actor i humorista Joan Capri, per exemple, fou un mestre en aquest àmbit i, per mitjà dels seus monòlegs, va fer emergir un personatge que, per damunt de tot, és un immens hipocondríac. Fa riure perquè tracta com a enormes catàstrofes les seves petites vicissituds quotidianes.

Xungarro situa la majoria dels textos en l’àmbit més quotidià i personal amb un gran protagonisme de les qüestions mèdiques, començant per les seves petites afeccions
 
Precisament, Xungarro situa la majoria dels textos en l’àmbit més quotidià i personal. Tenen un gran protagonisme les qüestions mèdiques, començant per les seves petites afeccions: des d’una fístula anal a un bonyet de greix passant per una hipertròfia funcional ventricular esquerra, que equival a tenir un cor “massa gran”, polisèmia que, naturalment, es presta a un divertit joc retòric. També cal destacar els problemes que envolten la burocràcia mèdica i les instal·lacions sanitàries: la consecució d’un metge de capçalera; les vicissituds que es viuen a la sala d’espera d’un CAP; l’hospital com a lloc molt perillós; etc. Al capdavall –com diu l’autor–, l’hipocondríac necessita el metge i n’ha de ser amic com “el drogoaddicte no pot permetre’s estar malament amb el seu camell”. Pel que fa a la salut mental, la conclusió de l’hipocondríac és aclaparadora:
El psiquiatra et droga però no et cura; el psicoanalista t’escolta però no et cura, i el psicòleg directament no et cura. Per tant, posats a triar és preferible començar per un psicòleg que té el mateix efecte que els altres dos sense els fastigosos passos intermedis. (p. 142)
Així mateix, tracta força sobre l’alimentació, la gastronomia i el vegetarianisme, i arriba a fer propostes suggerents d’un cert to anarquitzant, però contundent racionalitat:
Una de les poques coses per les quals serveix l’estat és per a putejar la gent. Així, seria bona idea apujar els impostos dels productes més nocius i deixar-los a preu d’or, i almenys qui se’ls vulga menjar ja es va pagant el tractament de la diabetis o les operacions de bypass coronari. (p. 113)
De fet, aquest és un llibre sobre la por perquè és la por que crea la hipocondria i, com diu l'autor, “posats a tenir por, per què no fer-ho amb un to maximalista? Per què no entrar-hi per la porta gran?” Efectivament, la hipèrbole aplicada a tota mena de situacions és un dels recursos més abundants del llibre, cosa que permet exhibir una gran lucidesa que resulta oportuníssima en els temps que vivim. Per exemple: “La hipocondria és el motor de gran part dels avanços de la civilització tecnològica occidental.” 
 
La hipocondria escau en aquests moments, en què potser som una mica a prop de la fi del món o, almenys, de la fi d’algun món. 
 
A més, l'obra ens obsequia amb alguna sorpresa de gran interès, com quan ens fa conèixer la paraula fogó, amb què a Sueca designen “allí on el cul passa a entrar en territori de l’intestí”. Certament, és –com diu Xungarro– “una paraula molt reivindicable, em sorprén que no s’haja estès el seu ús donada la gran necessitat social que hi ha”. L’autor coneixia el mot perquè l’ha mamat de petit; nosaltres podem donar fe que el recull el diccionari Alcover-Moll i ja l’incorporem des d’ara al nostre vocabulari.
 
Sempre han rebut atenció els que han preconitzat grans catàstrofes o, fins i tot, la fi del món, encara que no sigui exactament el mateix que un hipocondríac, fem-los un cert cas. En aquests moments, potser som una mica a prop de la fi del món o, almenys, de la fi d’algun món. Doncs, mentre no arriba, per què no apaguen l’aparell de televisió, deixen d’escoltar dades i xifres alarmants i es posen a llegir, per exemple, aquest llibre. No els immunitzarà contra cap virus, però els asseguro que viuran una estona relaxada, reflexiva i divertida.
 
Pere Torra
  • Xungarro. Hipocondria, “mon amour!”. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2020.
  • Publicat a La Veu, núm. 104, octubre del 2020.
 

dilluns, 7 de setembre de 2020

Per una anàlisi formal del llibre de Puigdemont-Xirgo

Aquest mes d'agost he llegit  M'explico. De la investidura a l'exili, de Carles Puigdemont. L'he llegit amb calma i amb molta atenció, tal com demana el seu autor principal. Com que tots els comentaris que he vist estan centrats en aspectes de contingut, em proposo comentar-ne la forma. Precisament, des d'aquest punt de vista, és un llibre de gran interès i força innovador dins del grup dels llibres polítics.

El llibre "també" és de Xevi Xirgo, primera persona de la narració, cosa que, en ocasions, resulta incongruent

En primer lloc, cal advertir que el llibre "també" és de Xevi Xirgo, ja que, de fet, és ell la primera persona de la narració i, en conseqüència, qui parla del president legítim en tercera persona. Això genera alguns desequilibris i, en ocasions, resulta incongruent. Hi ha massa artifici quan el narrador expressa, per exemple, allò que pensa el president de matinada, mentre es regira entre els llençols del llit a la Casa dels Canonges (certament, les pressions, atacs i persecucions que ha viscut Puigdemont justifiquen plenament episodis de mal dormir). De fet, un títol més adequat podria ser “Explicant Carles Puigdemont”, ja que la primera persona del text (Xirgo) no correspon a la del títol (Puigdemont). No és el primer llibre en què Carles Puigdemont recorre a aquesta fórmula. La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa, un llibre anterior, escrit també des de l'exili i publicat el setembre del 2018, era construït a partir d’una sèrie d’entrevistes amb el periodista belga Olivier Mouton. Tal com vaig comentar aquí mateix, Puigdemont hi plantejava Catalunya com el revulsiu democràtic que necessita Europa.

Puigdemont a la fotografia: "Tot això és molt dur i complicat, però cal persistir i no caure en el desànim perquè acabarem lliures"

Des del punt de vista editorial, lògicament, el protagonista ha de ser Puigdemont, el nom del qual figura en primer terme amb grans lletres majúscules i amb una gran fotografia on el president esguarda la càmera amb un mig somriure fent cara de circumstàncies. És una imatge molt ben triada, captada de forma espontània entre un grup de gent, on el president ens interpel·la amb complicitat com dient: "Tot això és molt dur i complicat, però cal persistir i no caure en el desànim perquè acabarem lliures". La imatge, probablement presa en els primers dies d'arribar a Brussel·les, conté un rerefons que no amaga les dificultats del president en emprendre el camí de l'exili.

La parella Puigdemont-Xirgo compta amb il·lustres precedents literaris, com Johnson-Boswell o bé Goethe-Eckermann

El dubte és quant de Xirgo hi ha en els pensaments de Puigdemont. En el llibre aquesta qüestió “se salva” amb un ús intensiu de les cometes, si bé es combina tant l'estil directe com l'indirecte, més explicatiu, amb to de crònica periodística. També hi ha alguns textos originals, com ara alguns discursos rellevants del president, i fins i tot d'autoria d'altri, com, per exemple, alguns missatges del president Urkullu i de l'empresari Joaquim Coello, uns escrits en castellà de l'advocat Gonzalo Boye, el qual sabem que guanyarà pes al segon volum; etc. La parella Puigdemont-Xirgo compta amb il·lustres precedents literaris, com ara la Vida de Samuel Johnson contada pel seu inseparable James Boswell o bé Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida de Johann Peter Eckermann, secretari del gran poeta alemany. La crítica ha apreciat de Boswell la seva minuciositat a l'hora d'anotar tot el que feia i deia el Dr. Johnson en qualsevol moment; d'Eckermann, especialment, es valora l'oportunitat d'oferir un retrat de Goethe en un entorn familiar i distès. Alguna cosa de tot això hi ha a M'explico, però Xirgo no és tan minuciós i els espais d'intimitat de Puigdemont apareixen discretament entelats. Com a lectors, demanaríem més, no pas més pàgines, que n'hi ha moltes, sinó més varietat temàtica i profunditat explicativa.

Sorprèn que el llibre gairebé no faci referència a les massives mobilitzacions dels dos onzes de setembre
 
El llibre està estructurat com a dietari d'un període que cobreix gairebé dos anys, entre gener del 2016 i desembre de 2017, si bé no hi ha entrades per a tots els dies de l'any. Predominen els dies laborables i s'elideixen força els caps de setmana. Els textos presenten una gran subjectivitat, cosa que és del tot lògica en una obra com aquesta. Ara bé, sorprèn que gairebé passen per alt, per exemple, esdeveniments de gran ressò públic, com les massives mobilitzacions dels dos onzes de setembre. Tan sols incorpora una breu referència a la participació en la manifestació de Salt l'any 2016; el de l'any 2017 no compta amb cap entrada específica. Certament, malgrat la seva extensió, el llibre no és una crònica exhaustiva de tots els esdeveniments succeïts al nostre país durant el període, sinó una aportació des de la posició prominent de president. D'altra banda, el llibre publicat conté diverses supressions de noms i d'alguns fragments de text, que hi apareixen ratllats amb blocs de tinta negra, com si haguessin estat censurats. Aquest aspecte no s'ha de dramatitzar exageradament, ja que, més enllà del mal efecte de trobar text guixat d'aquesta manera, no altera essencialment la comprensió de l'extens conjunt de les 677 pàgines. En canvi, sí que cal lamentar que no s’hagi inclòs un índex de noms propis, que hauria resultat de gran utilitat.
 
En les 180 pàgines finals el relat incrementa molt el ritme i la precipitació d'esdeveniments li confereixen un to trepidant. Sembla un llibre diferent

Podem dividir el llibre en dues o tres parts, clarament diferenciades. La part nuclear del llibre, que correspon a les primeres 480 pàgines i abasta fins a l'1 d'octubre de 2017, resulta força repetitiva, fins i tot, monòtona, ja que se centra en els envitricolls que van aparellats a la vida política catalana i a l'activitat del dia a dia de president. No hi ha gaire elements de contrapunt que diversifiquin o amplifiquin la perspectiva. En la segona part del llibre, les 180 pàgines restants, en canvi, el relat incrementa molt el ritme i la precipitació d'esdeveniments li confereixen un to trepidant. Sembla un llibre diferent. Aquest to encara augmenta més d'intensitat en les 80 darreres pàgines, que corresponen cronològicament als fets a partir del 27 d'octubre de 2017 fins a principis de desembre i contenen gran diversitat d'elements com els següents: la confusió dels inicis de la marxa a l'exili; la diversitat de posicions polítiques i personals sobre el que calia fer (la clarividència de Clara Ponsatí i la determinació de Toni Comín adquireixen un protagonisme notable); les dificultats dels primers moments a l'exili (la precarietat de condicions de la primera roda de premsa des de Brussel·les); l'aparició de nous personatges cridats a tenir un paper significatiu en períodes posteriors (la figura de l'advocat Boye; l'amic Jami Matamala; el jove Aleix Sarri, el pis del qual a Brussel·les esdevé una mena de "primera seu del govern a l'exili", etc.). Aquest mes de setembre es publica un nou volum que descriu els fets que han de venir a continuació, amb el títol M'explico. La lluita a l'exili. Si manté el ritme de les pàgines finals del primer, aquest segon llibre promet ser una lectura apassionant.

No és un llibre més sobre el procés d'independència de Catalunya ni tampoc un text confegit improvisadament amb voluntat personalista
 
Sens dubte, M'explico. De la investidura a l'exili és un llibre important, ple d'informació rellevant sobre la nostra història recent. No és un llibre més sobre el procés d'independència de Catalunya ni tampoc un text confegit improvisadament amb voluntat personalista o fins electorals, sinó un document de primera mà escrit/inspirat per un protagonista molt destacat d'aquesta etapa. És útil per a entendre moltes coses d'un període decisiu, durant el qual més de dos milions de persones van participar en la mobilització democràtica més gran a l'Europa del segle XXI. En tot cas, i ara sí que parlo de la substància, nosaltres esperem que aviat algú pugui escriure el llibre en què aquest procés d'independència culmina amb l'assoliment de la llibertat del nostre país.
 
Pere Torra
  • Carles Puigdemont (amb Xevi Xirgo). M'explico. De la investidura a l'exili. Barcelona: La Campana, 2020.
  • Publicat a La Veu, núm. 103, setembre del 2020.


dimecres, 29 de juliol de 2020

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: la trilogia vuitcentista (III). Pamela

La que he anomenat "trilogia vuitcentista" aplega tres novel·les molt importants en la trajectòria narrativa de l’autor i en el conjunt de la nostra literatura. Són tan rellevants que, tot i que en volia parlar només en un sol article, els dedicaré un article a cadascuna. Totes tres s’ambienten al segle XIX i, un cop ordenades per la cronologia dels fets narrats, són les següents: Pamela, Les històries naturals i La guerra de la Cotxinxina. Aquest és l'ordre en què les tractaré. Encara s’hi podria afegir en aquest grup El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1989), però no és del tot adequat perquè tot i que presenta alguns elements d’interès, la narració té massa caràcter d’anècdota allargassada i una escassa elaboració, molt inferior a les sis novel·les anteriors.

Pamela és una dona manipuladora que utilitza el sexe (i altres males arts) com a instrument de dominació dels mascles i d'assoliment d'objectius polítics

Pamela és una novel·la sorprenent, divertida i narrativament molt agosarada. Perucho pren el personatge de la famosa novel·la epistolar de Samuel Richardson, Pamela; or, Virtue Rewarded (‘Pamela o la virtut recompensada’). Ara bé, en l’obra del barceloní, la protagonista no és una bella minyona casta i virtuosa, que resisteix les propostes il·lícites del seu amo; sinó una dona manipuladora que utilitza el sexe (i altres males arts) com a instrument de dominació dels mascles i d'assoliment d'objectius polítics. Només cal llegir la contundent primera frase del llibre: "Hom sap que Pamela Andrews, la candorosa noieta de quinze anys biografiada per Samuel Richardson vers 1740, acabà impensadament per esdevenir satanista en una lògia de Londres, segons afirma Leo Taxil." (p. 11). D’alguna manera, Perucho segueix les passes del llibre An Apology for the Life of Mrs. Shamela Andrews (‘Una apologia per a la vida de la Sra. Shamela Andrews’), publicat el 1741, atribuït a Henry Fielding, el qual proposava, paròdicament, una interpretació en sentit oposat del personatge de Pamela.

En la ficció peruchiana és habitual la transgressió de les convencions i els límits tant d'espai com del temps

A diferència del seu precedent anglès, la novel·la catalana no és estrictament epistolar, tot i que sí que inclou moltes cartes adreçades a lord Holland escrites per Pamela Andrews, que fa d'espia durant el període de les Corts de Cadis; almenys, aquest és el temps en què viu ella (setanta anys més tard que el personatge de Richardson). En canvi, el protagonista, Ignasi de Siurana i Milà, es troba en un altre pla narratiu i viu en un temps força posterior, uns setanta anys més tard encara. És nebot de Manuel Milà i Fontanals i deixeble de Menéndez Pelayo, "glòria de la ciència espanyola". A Madrid, rep l'encàrrec d'investigar la vida de Pamela, com a possible desencadenant de la "infiltració del pensament heterodox" al catòlic i tradicional Regne d'Espanya, tal com el conceptua el seu mestre. Lògicament, Ignasi anirà quedant capturat per la personalitat i els encants de Pamela, tant a partir de la lectura de les cartes, com pel fet de viure en el mateix edifici que l'agent anglesa a Madrid o també amb unes misterioses “trobades” impossibles, unes visions relativament fugaces. En la ficció peruchiana és habitual la transgressió de les convencions i els límits tant d'espai com del temps, per la qual cosa sovint el passat i el present es barregen:
Ningú no sabia que existia el passat; que el passat realment existia. Es feia present i es feia real. No era un enigma. Hi havia una porta que separava el present del passat. Hom podia obrir-la. Sorgia llavors un món de tranquils passadissos i cortines amb borles i serrells dels que emergien personatges i coses que no eren simplement records, sinó presències vives que gesticulaven i, amb tota naturalitat, parlaven. Singularment, somreien. (p. 116)
La novel·la treu partit del marc històric i Perucho sap jugar-hi amb murrieria i eficàcia. Per exemple, en una estada d'Ignasi a Lisboa, l'escriptor portuguès Eça de Queirós li fa saber que la cèlebre Batalla dels Arapiles contra les forces napoleòniques es va guanyar gràcies a Pamela, que va donar directrius a un Wellington que n'havia quedat "impressionat, com gairebé tothom".

La novel·la no es conforma a parodiar l'obra de Richardson i presenta una intertextualitat molt rica

Com en totes les obres de Perucho, tant les referències intertextuals com la presència d'elements fantàstics són molt abundants i divertits. En aquesta obra destaca el "monstre de Bodegones", un ésser que habita al subsòl de Madrid i compta amb unes enormes i mortíferes cisalles. Pel que fa a la intertextualitat, la novel·la no es conforma a parodiar l'obra de Richardson, sinó que és ben plena de referències de tota mena -de vegades, tantes citacions resulten aclaparadores-, que apareixen amb gran llibertat i sense importar la seva datació. De fet, l'autor es complau a jugar amb els anacronismes, com en el primer moment que Ignasi de Siurana manifesta el seu amor a Pamela, que ho fa per mitjà d'un vers de Salvat Papasseit, de La rosa als llavis. Trobem, doncs, 3 nivells temporals simultanis: Pamela, de principis del XIX; Ignasi de Siurana, a finals del XIX; i Salvat Papasseit, a principis del XX.

Pamela se sorprèn de la docilitat dels diputats catalans, a qui "els ha estat arravatat el seu status polític i jurídic" després de perdre la Guerra de Successió

Així mateix, per als que vulguin lectures en clau històrico-política, és interessant veure com Pamela es burla del caràcter pusil·lànime dels diputats catalans presents a Cadis, ja que s'adonava de com renunciaven als seus drets i evitaven protestar per l'unitarisme que consagrava la nova Constitució. Val a dir que el comentari té una lucidesa i una vigència escruixidores i encaixa amb altres afirmacions en altres obres de l'autor, com ara, a Les històries naturals on qualifica de "gran catàstrofe" la derrota de 1714:
Ahir vaig tenir un tête a tête amb els diputats catalans, que són gent a qui els ha estat arravatat el seu status polític i jurídic, a conseqüència d'haver perdut la guerra de Successió. No he tingut cap problema en les meves tesis unitaristes i igualitàries, així com en la meva idea d'una nova divisió administrativa de la nació espanyola en províncies, que estava segura que els irritaria. Cap d'ells ha protestat. Estan endormiscats en la idea de progrés que lliguen amb la voluntat d'unificació dels distints pobles espanyols, i en la simplificació dels tràmits administratius. (p.152)
Sens dubte, Joan Perucho és un dels autors més brillants del nostre segle XX i Pamela és una excel·lent novel·la, carregada d'amenitat. Ja que som a l'any Perucho, aquest és un llibre molt recomanable per a combatre tant la xafogor de l'estiu com l'agressió del virus.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 102, juliol del 2020.
 

diumenge, 28 de juny de 2020

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: la trilogia oriental (II)




Com dèiem a l’article anterior, les novel·les Llibre de cavalleries, Les aventures del cavaller Kosmas i Els emperadors d’Abissínia integren la que he anomenat «trilogia oriental», configurada al voltant del viatge cap a Orient, com a eix vertebrador. No es tracta d’un desplaçament molt llarg, sinó que sobretot se situa a les terres de la Mediterrània oriental, amb alguns desplaçaments pel territori de la banya d’Àfrica (Etiòpia), la península aràbiga i Armènia.

La primera obra d’aquest grup és també la primera novel·la publicada per l’autor i, en el seu moment, va constituir una fita en la seva consagració com a escriptor. La gran qualitat de l’obra i la seva adscripció al gènere fantàstic l’any 1957 —un moment de predomini de l’estètica realista—, de seguida la van convertir en un llibre singular, de gran importància al si de la literatura catalana.

El protagonista iniciarà un trajecte que connecta amb els indrets de l'expedició de la Companyia Catalana, narrada per Ramon Muntaner

L’aspecte més significatiu de la novel·la és la presentació simultània, físicament impossible, d’un temps narratiu doble (els anys cinquanta del segle XX vs. l’Edat Mitjana), cosa que determina alhora la duplicació del seu protagonista (Tomàs Safont vs. Tomàs Çafont, amb una grafia antiga que correspon a la d’uns seus avantpassats). També es doblen altres personatges (Rosaura vs. Blanca de Salona) i altres elements. En tot cas, aquesta duplicitat no es limita a un mer canvi d’alguns personatges, sinó que es manté al llarg de tota la novel·la, amb una autèntica narració paral·lela, sobreposada a la trama principal. Tot i que Un ianqui a la cort del rei Artús, obra de Mark Twain, n’ha estat considerada un precedent, el tractament de l’oposició entre el temps medieval i el temps contemporani és diferent a cada una de les novel·les. En el llibre de Twain hi ha un trasllat en el temps del protagonista, definit, sense superposició. En canvi, a Llibre de cavalleries tot és més mesclat, ambigu o, si es vol, poètic. El protagonista sembla viure alhora com a Safont i Çafont i rep un estrany encàrrec per part d’un misteriós personatge, pel qual ha d'emprendre l’aventura d’anar a cercar «l’aigua de foc», és a dir, el petroli. A partir d’aquí, iniciarà un trajecte que connecta amb els indrets de l'expedició de la Companyia Catalana, narrada per Ramon Muntaner, amb l’aparició del llegendari Preste Joan i el seu reialme de la Triple Virtut (molts anys abans que Umberto Eco el tractés a Baudolino), Ramon Llull, la terrible ciutat d’Ulm, etc.

Kosmas emprèn un viatge a Constantinoble, seguint un itinerari semblant al de Peregrinatio ad loca sancta

La segona novel·la d’aquesta trilogia és la que se situa, cronològicament, en un temps més allunyat del nostre: el segle VI. Kosmas, el seu protagonista, és un funcionari establert a Cartagena —o Cartago Nova— encarregat de recaptar impostos per a l’Imperi bizantí. Tot el llibre desprèn una mena d’enyorament per la glòria i civilització d’aquest imperi. La història gira entorn de les vicissituds de l’amor entre Kosmas i la donzella Egèria i té l’estructuració d’una novel·la bizantina. Un cop la parella celebra el seu prometatge, la noia desapareix misteriosament per obra de les males arts d’Arnulf, un dimoni tartamut de segona categoria. L’heroi experimentarà nombroses peripècies per a recuperar Egèria, una noble dama de Blanda, l’antiga Blanes, que encarna —14 segles abans!— les virtuts i la bellesa mediterrània pròpies de la “ben plantada” noucentista descrita per Xènius. Kosmas haurà d’emprendre un viatge a Constantinoble, capital de l’Imperi i lloc on ell va néixer, seguint un itinerari semblant al de Peregrinatio ad loca sancta, text redactat per l’àvia de l’enamorada de Kosmas, anomenada també Egèria, que és un personatge històric. El nostre cavaller, a més, és també expert en detectar i combatre la inserció d’aspectes heterodoxos o herètics en els textos sagrats, cosa que el portarà a participar en el tercer Concili de Toledo. La novel·la inclou una gran abundància d’elements fantàstics, hàbilment disposats: els autòmats que ajuden en les funcions de gestió tributària; la recerca d’Indala, ciutat inexistent on Kosmas es banyarà a la font de la Joventut; la riquíssima intertextualitat amb múltiples citacions erudites, sovint anacròniques, procedents de llibres encara no escrits en el temps de la narració; la insòlita interacció amb Plató a l’Acadèmia en trobar-se a Atenes; l’avistament de la increïble Illa de les Set Ciutats, que va a la deriva a llom d’una enorme balena; el retorn a Catalunya, descrit com “un país que encara no existeix”.

Perucho és un dels autors catalans que més directament interpel·la autors clàssics d’altres literatures, com la parella Johnson-Boswell, o Voltaire

A l’última novel·la del grup, el viatge oriental arriba a Abissínia, de la mà de Samuel Johnson i el seu inseparable James Boswell, a la recerca del melancòlic príncep Rasselas, en terres del llegendari Preste Joan. És una curiosa obra, de menor extensió i menys elaborada que les anteriors, però de gran interès, on apareixen fragments de la novel·la del doctor Johnson, La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, traduïts per primer cop a la nostra llengua. Perucho és un dels autors catalans que més directament interpel·la autors clàssics d’altres literatures, com fa aquí amb la parella Johnson-Boswell, i també amb la inclusió de referències al Càndid de Voltaire, obra publicada el mateix any que la de l’anglès (1759), amb la qual té punts de contacte. Del narrador, en primera persona, tan sols en sabem que es tracta d’un clergue de Palermo, ciutat de partida del viatge. La convivència entre personatges històrics (Johnson, Boswell) i ficticis (el narrador, el príncep Rasselas, la princesa Nekayah) està molt ben resolta i resulta amena, fins i tot hilarant. El text, a més, inclou referències explícites als dos llibres anteriors d’aquesta trilogia, cosa que atorga una cohesió al corpus, un aspecte que preocupava especialment Perucho. Per exemple, el magnífic palau del príncep abissini està ornamentat amb uns mosaics relatius a fets passats en els quals localitzem el cavaller Kosmas i també Tomàs Safont i la seva colla. La malenconia del príncep abissini s’encomana a la narració de Perucho, gairebé la seva última obra llarga de ficció, amb un final on domina la mirada nostàlgica de la vellesa cap a la ingenuïtat i la noblesa de la joventut.


Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 101, juny de 2020.

dilluns, 25 de maig de 2020

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: El conjunt (I)

En lloc de fer una ressenya d’un sol llibre, aprofito el centenari del naixement de Joan Perucho, per a dedicar-li una sèrie de tres articles. Hi tractaré les seves novel·les, com a conjunt relativament acotat que inclou la imprescindible Les històries naturals (1960), un dels millors llibres escrits en llengua catalana del segle XX. No és tan sols que tot el conjunt sigui de gran qualitat, sinó que la lectura integral esdevé molt més rica i significant i, encara, algunes de les històries iniciades en uns llibres continuen en els altres. La llista de les obres, a més de la que he esmentat, és la següent: Llibre de cavalleries (1957); Les aventures del cavaller Kosmas (1981); Pamela (1983); La guerra de la Cotxinxina (1986); Els emperadors d’Abissinia (1989); i encara hi podem afegir El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1994). Sobretot les sis primeres constitueixen un conjunt que presenta una gran coherència entre si i també amb les altres obres de l'autor en poesia, assaig, crítica artística, etc.

La intel·ligència, l'humor, l’erudició, l’estructura de llibre d’aventures, l’enginyosa manipulació de la història, l'abundant intertextualitat... desborden les etiquetes per als llibres de Perucho

Joan Perucho fou un gran innovador de les nostres lletres, entre altres raons pel fet de desplegar una versió molt personal del gènere fantàstic al qual s'adscriuen les seves obres. La intel·ligència, l'humor, l’erudició, l’estructura de llibre d’aventures, l’enginyosa manipulació de la història, l'abundant intertextualitat,... desborden una classificació unívoca. Per això és preferible parlar de “fantàstiques novel·les” en lloc de “novel·les fantàstiques”. En són, de fantàstiques, des de tots els punts de vista.

Joan Perucho va dur a terme interessants exercicis de referència o de paròdia, a partir d’obres o autors de la literatura universal

Tota la literatura fa sempre referència a textos anteriors amb els quals els nous estableixen alguna relació, encara que sigui de contradicció. En el cas de Joan Perucho, la seva obra literària està bastida molt explícitament sobre llibres, moltíssims llibres. Per això, en les novel·les va dur a terme interessants exercicis de referència o, directament, de paròdia, a partir d’obres o autors de la literatura universal, com poques vegades hem vist en la nostra tradició. En un article del 2017, proposava un aparellament de totes les novel·les de l’autor, amb aquelles obres que constitueixen els seus hipotextos, és a dir, textos origen, de la manera següent:
  • Llibre de cavalleries < Crònica de Ramon Muntaner, però també el Tirant lo blanc i Curial e Güelfa
  • Les històries naturals < Dràcula de Bram Stoker
  • Les aventures del cavaller Kosmas < Novel·la bizantina i, en part, Peregrinatio ad Sancta Loca
  • Pamela < Pamela or virtue rewarded de Samuel Richardson
  • La guerra de la Cotxinxina < El món perdut d’Arthur Conan Doyle
  • Els emperadors d’Abissínia < Life of Samuel Johnson (La vida de Samuel Johnson) de James Boswell i La història de Rasselas, príncep d’Abissínia de Samuel Johnson.
Perucho, que fou l’introductor de Lovecraft a la península, sovint es va avançar al seu temps. A les seves novel·les, redescobreix el món medieval des del fantàstic, molt abans que esdevingués moda; introdueix la figura del vampir en la nostra ficció, en la forma anostrada del dip; parodia la novel·la bizantina o la famosa novel·la epistolar de Richardson; proposa una continuació hilarant per a El món perdut, amb pterodàctil inclòs, abans que Spielberg l’adaptés al cinema amb Parc Juràssic; s’atreveix a reformular el Rasselas de Samuel Johnson i fer caminar per Abissínia el doctor amb el seu inseparable James Boswell.

Proposo agrupar les sis novel·les, en dos grans grups que un editor amb grapa podria publicar com a trilogies

Es poden agrupar les sis novel·les en dos grans grups que un editor amb grapa podria publicar com a trilogies. D’una banda, hi hauria la Trilogia oriental, integrada per Llibre de cavalleries, el Kosmas i Els emperadors d’Abissínia. D’altra banda, emergeix una Trilogia vuitcentista, formada per Pamela, Les històries naturals i La guerra de la Cotxinxina. En cada una de les trilogies es reprenen temes i personatges.


L’eix vertebrador de la trilogia oriental és el viatge cap a l’est, la trilogia vuitcentista recorre la història d’Espanya de gairebé tot el segle XIX

D’una banda, l’eix vertebrador de la trilogia oriental és el viatge cap a l’est, cap a Orient. És un trajecte que arrela en l’episodi històric de l'expedició de la Gran Companyia Catalana, que compta amb el brillant testimoni escrit de Muntaner; desprèn una mena d’enyorament per la glòria i civilització de l’Imperi bizantí i la seva versió ibèrica (Josep M. Espinàs, amb encert, va qualificar Perucho de “gran enyorador”); de la mà del doctor Johnson i el bo d’en Boswell, persegueix el melancòlic Rasselas, príncep abissini, en terres de la figura llegendària del Preste Joan. Per altra banda, la trilogia vuitcentista recorre la història d’Espanya de gairebé tot el segle XIX. Cronològicament, arrenca amb algunes de les vicissituds de les Corts de Cadis (Pamela), passant per la primera guerra carlina (Les històries naturals), fins als darrers estirabots que posen de manifest la decadència colonial hispànica a Filipines i al sudest asiàtic (La guerra de la Cotxinxina).

Cal estar disposat que els personatges interactuïn amb Ramon Llull a Famagusta, el general Prim a prop del Vendrell, Sant Isidor en una ciutat inexistent o Phileas Fogg enmig d’una selva asiàtica

Les dues agrupacions que proposo obeeixen a raons pràctiques que ajuden a parlar-ne, però no exclouen que hi hagi referències “creuades” entre tots els llibres. A més, el corpus novel·lístic peruchià presenta una continuïtat molt clara basada en el tractament fantàstic i l’estructuració de la trama sobre el motiu del viatge i les aventures. Cal estar disposat que els personatges interactuïn amb Ramon Llull a Famagusta, el general Prim a prop del Vendrell, Sant Isidor en una ciutat inexistent o Phileas Fogg enmig d’una selva asiàtica; o que el text estigui sembrat d’anacronismes com un vers de Joan Salvat Papasseit citat al segle XIX o un fragment de la Ben plantada per descriure l’enamorada de Kosmas en ple període visigòtic; etc. Tot plegat no genera confusió en el lector, sinó al contrari és un plaer intel·lectual ple d'amenitat i cultura, tota una delícia.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 100, maig de 2020.

dimecres, 29 d’abril de 2020

Viatge voluntari de Quim Torra a la Suïssa possible

Aquest és un llibre que ve de lluny. Ve de la trajectòria com a directiu empresarial de l’actual president de Catalunya, que ara fa catorze anys vivia i treballava a la localitat helvètica de Winterthur. També ve de la seva vocació i pràctica literàries, que, va iniciar-se, precisament llavors. En una dotzena d’anys, la trajectòria de Torra va aplegar una desena de llibres d’autoria pròpia i una cinquantena de títols en el projecte editorial d’Acontravent. Tot i publicat al cap de poques setmanes de prendre possessió, El quadern suís procedeix d’un blog de l’any 2006, anomenat Xocolata suïssa, on Torra publicava textos sobre la cultura, la societat i la història de la Confederació Helvètica. En aquests textos, a més d’aprofundir sobre el país que el va acollir, Torra posava èmfasi en l’abundant presència de catalans a Suïssa com a residents eventuals, fruit massa sovint d’exilis polítics forçats pel feixisme (1939) i l’autoritarisme espanyol que arriba fins avui mateix (2020).

És el llibre més ben aconseguit, el més madur literàriament, el més equilibrat de la trilogia "catalana-helvètica" de Torra

Juntament amb Ganivetades suïsses (2007) i Viatge involuntari a la Catalunya impossible (2010), amb el qual va obtenir el premi Carles Rahola, forma una peculiar trilogia personal i molt interessant. Parafrasejant l’anterior, aquest es podria haver titulat “Viatge voluntari a la Suïssa possible”. És el llibre més ben aconseguit, el més madur literàriament, el més equilibrat. Si el primer s’aboca a la sàtira dels mètodes de treball d’una empresa multinacional; el segon explora els mecanismes de l’autoficció tot reivindicant l'europeisme del periodisme català d’abans de la guerra; aquest tercer sintetitza el millor dels dos anteriors mentre desplega la mirada sobre el microcosmos de les valls helvètiques.

En molts fragments es reconeix l’estil planià 

Des del títol, el llibre no oculta l’evocació de Josep Pla, no tan sols com a homenatge puntual, sinó en l’escriptura mateixa. De fet, hi ha una colla de fragments on es reconeix l’estil planià per l’estratègia de redacció (“Hi ha en tot Suïssa pocs paisatges tan acabats com aquest, d’una bellesa inesperada, antídots de vulgaritat. La vall del Rin, les planes del llac de Constança —el Bodensee—, els pujols i tossals ondulats amb els llençols verds estesos a la boira i al sol, amb les pomeres i vinyes que els taquen per tot arreu”); la tria i la seqüenciació d’adjectius (“L’aire hi és tebi, melangiós, flonjo. El ritme s’encomana de la lleugeresa del vent i d’olor de roba blanca molla”); la selecció de lèxic (“El temps s’escorre lent, una mica caigut”); l’ús de la metàfora i la comparació (“Un món trèmol i aparent, vincladís, com els genolls esgarrinxats d’una noia adolescent”); etc.

L'autor poa en la gran tradició assagística del nostre segle XX: Pla, Gaziel, Rovira i Virgili, Just Cabot, Xammar

De fet, Torra poa en la gran (i força oblidada) tradició assagística del nostre segle XX: Pla, en primer lloc, Gaziel, Rovira i Virgili, Just Cabot, però també i sobretot Eugeni Xammar, sobre el qual ha escrit una documentadíssima biografia, amb qui troba una identificació molt profunda. Potser d’ell prové el gust per la frase lapidària, l’epigrama, la sentència definitòria i definitiva: “Res més semblant a una eternitat invulnerable que pujar a un tren suís”; “Tota l’obra de Pla és l’evocació d’una Catalunya que s’ha acabat. I d’una certa gent, la seva”; “Les possibilitats de fer el trajecte amb sol són tan escasses com que Espanya esdevingui un país federal com Suïssa”; “Com és sabut, el funcionariat és un estat gasós que tendeix a ocupar tot l’espai disponible”; “La literatura suïssa és, doncs, bàsicament la literatura alemanya”; “Una fusió és al món del management el que Espanya fa a Catalunya des de 1714”.

Torra concep Suïssa com el que podria ser Catalunya si tingués llibertat

En bona mesura, Torra concep Suïssa com el que podria ser Catalunya si tingués llibertat. El títol del llibre anterior de la trilogia plantejava un viatge a una Catalunya civilitzada, culta, avançada, democràtica, un viatge que resultava utòpic perquè la submissió del nostre país el feia impossible. En canvi, aquest viatge a Suïssa és possible, real i històric. Per això, referint-se a les vicissituds al voltant de la cèlebre pedra d’Unspunnen i el moviment del Jura, l’autor expressa que “quan es persegueix la llibertat, mai no es deixa d’intentar-ho, un cop i un altre”.

El llibre és molt amè i va puntejat amb les acotacions d’un dietari personal i amb els divertits comentaris satírics sobre el món professional de l’empresa multinacional

En aquest trajecte, l’autor aprofita per reivindicar Castellio contra Calví, seguint les passes de Stefan Zweig; Rossini abans que Wagner; la Heidi genuïna de Johanna Spyri. Les sis pàgines que dedica a Gaziel són un autèntic assaig sintètic i acurat sobre Agustí Calvet i en fa la millor ressenya que he llegit mai d’un llibre seu. Evoca emotivament les estades de Pau Casals a Zermatt i el seu (re)descobriment de les suites de Bach, o les melancòliques esperes de Mercè Rodoreda a Ginebra. Desgrana el descobriment cultural dels Alps, l’assassinat de l'emperadriu Sissí, la fabricació dels cigars Davidoff, el naixement del mite de Frankenstein de la mà de Mary Shelley, les pintures romàntiques de Caspar David Friedrich, la fi de Sherlock Holmes, l’estada d’Einstein, Jacint Verdaguer trescant pels Alps amb sotana i paraigua, Rousseau i Pestalozzi, i tants altres. L’índex de noms, enciclopèdic, inclou més de 700 referències; però no s’espantin, el llibre és molt amè i va puntejat, d’una banda, amb les acotacions d’un dietari personal i, de l’altra, amb els divertits comentaris satírics sobre el món professional de l’empresa multinacional.

Durant el seu confinament solitari a la Casa dels Canonges, Torra ha revelat que hi va començar a escriure un dietari

És un llibre que ve de lluny d’un home que ha sorprès molta gent (no pas els que el coneixem) pel seu coratge, determinació i humanitat en prioritzar la salut i el benestar de les persones a l’hora de combatre la pandèmia generada per la COVID-19. Precisament, durant el seu confinament solitari a la Casa dels Canonges, Torra ha revelat que hi va començar a escriure un dietari. És una enorme notícia perquè augura que no serà tan sols un valuós testimoni històric, sinó una peça literària de primer ordre d’un escriptor remarcable. Les nostres lletres el necessiten i l’estan esperant.

Pere Torra
  • Quim Torra. El quadern suís. Barcelona: Proa, 2018.
  • Publicat a La Veu, núm. 99, abril 2020.

dilluns, 30 de març de 2020

Mark Twain contra la corrupció de la monarquia

Aquests dies de confinament poden ser bons per a la lectura i, especialment, per a recuperar clàssics valuosos, que ens diuen moltes coses que poden il·luminar el nostre present. Per exemple, Un ianqui a la cort del rei Artús és una novel·la publicada el 1889 per Samuel Langhorne Clemens, més conegut com a Mark Twain, que sovint no ha estat prou apreciada per la crítica i s’ha vist massa reduïda a l'anècdota argumental que té com a punt de partida. Lamentablement, no compta amb adaptacions cinematogràfiques de gaire encert. El 1949, per exemple, Hollywood en va fer un musical que resulta banal, infantil i no se salva ni amb la gran veu de Bing Crosby ni amb la bella cabellera vermella de Rhonda Fleming.

El llibre no explica l’arxi-sabuda llegenda artúrica, però l’estructura narrativa en permet introduir elements lúdics i d’humor

La història és narrada en primera persona per Hank Morgan, un nord-americà nascut a Hartford, a l’estat de Connecticut, el qual es defineix a si mateix com “un ianqui de cap a peus, i una persona pràctica”. Com a conseqüència d’un fort cop rebut en una baralla, quan recupera el coneixement es troba a l’Anglaterra del segle VI. Comença, doncs, una ucronia en què Morgan entrarà en contacte amb el rei Artús i tot els elements llegendaris que coneixem tan bé: la taula rodona i els seus cavallers, Camelot, la reina Ginebra, sir Lancelot, el mag Merlí, la fada Morgana, etc. El llibre no explica directament l’arxi-sabuda llegenda artúrica, però l’estructura narrativa en permet introduir sovint elements lúdics i d’humor, amb la perspectiva d’un observador molt allunyat, com ara a l’hora de descriure la cèlebre infidelitat de la reina: “Ginebra era molt bella, sí, però també s’ha de reconèixer que era una mica fresca”. (p. 244). O també:
Va ser commovedor de veure com la reina es tornava vermella, somreia, adoptava una expressió sufocada i feliç i dirigia mirades furtives a sir Lancelot; unes mirades per les quals, a Arkansas, no hi ha cap dubte que l’haurien afusellada. (p. 30)
Joan Perucho, a Llibre de cavalleries, utiliza un recurs semblant
El ianqui de Connecticut accedeix a aquest món “com si em trobés dins d’un somni” i Twain, que fou un precursor de la ficcionalització dels viatges en el temps propis de la ciència ficció, no li cal dedicar ni una ratlla a explicar com es produeix aquest transvasament temporal. En la nostra tradició, també trobem aquest recurs literari, per exemple, a Llibre de cavalleries, novel·la de Joan Perucho, del qual enguany commemorem el centenari, a qui dedicarem una atenció especial en propers números de La Veu. Està servit el xoc entre el remot segle VI i el món “avançat” i industrial de la segona meitat del XIX. Morgan utilitzarà els seus superiors coneixements per aconseguir una posició prominent a la cort artúrica, fins al punt d’esdevenir-ne el Cap.

Mark Twain denuncia la corrupció que ineludiblement va associada a la reialesa

La novel·la és una càrrega de profunditat contra les jerarquies, en especial, l’Església i la monarquia: “una classe privilegiada, una aristocràcia, no és més que una banda de propietaris d’esclaus sota un altre nom” (p. 228). Twain denuncia la corrupció que ineludiblement va associada a la reialesa i que al segle XXI els catalans encara patim amb els infames borbons que han succeït la dictadura de Franco. La novel·la de Twain no reivindica ni mitifica el rei Artús, sinó que el ridiculitza i l’utilitza per a parlar críticament del present. De fet, el llibre es pot llegir com una paròdia de les obres de Walter Scott, que enaltien el món medieval.

Twain estableix una útil diferenciació entre les institucions i el país, que es pot traslladar a l'actuació del govern espanyol, més preocupat per les estructures polítiques que no pas per la gent, amb la pandèmia del COVID-19

En alguns moments, l’autor americà potser abusa de l’anacronisme, atès que l’organització social d’Anglaterra al segle VI no devia ser pitjor que la de molts altres llocs del planeta. Ara bé, el text fulmina amb contundència tota monarquia, que considera un insult:
I és que, per l’amor de Déu, qualsevol tipus de reialesa, per molt que hagi canviat, qualsevol tipus d’aristocràcia, per molt que l’hagin esporgada, no deixa de ser un insult (...). Qualsevol s’avergonyiria de la seva raça si pensés en la mena de gent banal que ha ocupat sempre el tron del seu país sense ni una ombra de dret ni de raó. (p. 64)
Twain estableix una útil diferenciació entre les institucions i el país, que resulta molt oportuna per a entendre l’absurditat que hem viscut recentment a l’Estat espanyol amb la pandèmia del COVID-19, on el govern espanyol s’ha preocupat més de les estructures polítiques i de la propaganda, que no pas no de la gent, de la població:
L’única cosa real, substancial i eterna és el país: és el país allò que s’ha de protegir, allò que s’ha de cuidar, allò que mereix la nostra lleialtat; les institucions són una cosa aliena, són un simple abrigall, i els abrigalls es poden gastar, poden convertir-se en parracs, poden deixar de ser còmodes i de protegir el cos contra l’hivern, les malalties i la mort. Ser lleial a uns parracs, cridar per uns parracs, venerar uns parracs, morir per uns parracs… això és la lleialtat de la insensatesa, és pura animalitat; és pròpia de la monarquia, va ser inventada per la monarquia; que se la quedi la monarquia. (p. 107)

Com sempre passa en aquestes obres, la translació en el temps serveix a Twain per a parlar del món contemporani, fent alguna referència a la guerra civil americana, criticant l’esclavitud, i moltes altres coses. La lectura és molt plaent, àgil i divertida, però no pas intranscendent ni buida. A més, Twain té una gran habilitat aforística, capaç d’enunciar sentències plenes de sentit comú amb gran capacitat de síntesi, com aquesta que hauria de tenir molt present qualsevol dirigent públic: “Posseir una enorme autoritat sobre la gent que t’envolta no està gens malament, però comptar amb el seu consentiment encara està més bé.”
  • Publicat a La Veu, núm. 98, març del 2020
  • Mark Twain. Un ianqui a la cort del rei Artús. Traducció de Joan Sellent. Barcelona. Quaderns Crema, 1999
Pere Torra

dissabte, 29 de febrer de 2020

“He pelat el préssec, mossèn!” Centenari de Josep M. Ballarín

Vet aquí que una quieta tarda d’agost a Gósol, amb la Núria, la Imma i la Rut, vam anar a veure mossèn Ballarín a casa seva (entre parèntesis, les tardes d’agost a Gósol són molt agradables perquè no hi ha fa gens de xafogor i conviden a la conversa llarga i reposada). En aquella època, el mossèn sortia poc, però li agradava fer tertúlia amb la gent, que el vinguessin a veure i xerrar. De fet, qui xerrava més era ell mateix i la veritat és que valia molt la pena perquè aquest home va mantenir una clarividència remarcable fins als seus últims dies. De la mà de l’Emília Serra, el mossèn ens convidava a cafè, sucs de fruita i galetes, encara que nosaltres ja li portàvem alguna coca comprada al magnífic estanc de cal Castellana, on la mestressa, la imprescindible Clara, ja coneixia bé els seus gustos. En un moment de la conversa, em va mirar i demana a l’Emília que li faci arribar un exemplar d’un llibre, el darrer que ell havia publicat. Amb el llibre al davant i un retolador negre a la mà, m'hi estampa una dedicatòria on, després del meu nom, hi escriu amb un traç tremolós però identificable: “Pela aquest préssec!” I em dona el llibre.

El llibre esdevé un diàleg entre Ballarín i Mariner, de gran alçada intel·lectual i humana, i alhora amb molta amenitat

Faig aquesta introducció perquè, altrament, el lector no entendria que jo triés ara aquest llibre per commemorar els 100 anys del naixement de Josep M. Ballarín. Segurament, hom esperaria que parlés de l’exitós Mossèn Tronxo o de Paràbola del retorn, llibres més acreditats en la trajectòria d’escriptor del nostre mossèn. En canvi, aquest és un llibre escrit a quatre mans, conjuntament amb Agustí Mariner (en el cas de Ballarín, les mans eren les de l’Emília, una persona decisiva, a qui caldria homenatjar com cal en aquest centenari). Mariner escriu una mena de cartes adreçades a Ballarín, on repassa temes essencials sobre el començament del món, l’eternitat, l'existència humana, l’anomenat Document Q com a possible font d’alguns evangelis, i altres assumptes lligats a la religió. Ho fa amb gràcia i rigor, contrapuntat per uns comentaris del mossèn, de manera que el llibre esdevé un diàleg entre els dos autors, de gran alçada intel·lectual i humana, i alhora amb molta amenitat. En el cas de Ballarín, l’amenitat arriba a la comicitat, com ara quan explica què és el Document Q, vinculat a un poblet menut de Síria on encara parlen arameu, on “han caigut en el vici d’esparracar els textos grecs girant-los pel dret i pel revés, fins que queden en calçotets…Els han aplegat, els han reunit en un sol text i resulta que hi surt el moll de l’os dels evangelis, que naturalment havia de ser arameu, l’idioma de Jesús.” (p. 89)

El llibre m’ha fet pensar en el professor Sebastià Serrano, que començava a explicar Teoria de la Comunicació parlant del Big Band

Per la seva banda, tot i que Mariner fa una tasca més feixuga perquè ha de bregar amb la mecànica quàntica o les cartes de Sant Pau, és un home carregat de sentit comú:
“Sóc conscient que és arriscat confiar el desenvolupament d’una ciència difícil i imprevisible com és la teologia a la gent. Però em fio més de la gent que dels teòlegs o dels cardenals; a la gent no l’enganyaran tan fàcilment en qüestions decisives.” (p. 70)
De fet, és sorprenent però, a mesura que hom va llegint-los, els textos de Ballarín i Mariner s’acaben assemblant els uns als altres. Tots dos coincideixen sovint no tan sols en el fons, sinó també en una mirada més propera al franciscanisme que no pas a grans elucubracions dogmàtiques. Fins i tot, en alguns moments el llibre m’ha fet pensar en els cursos del professor Sebastià Serrano, que començava a explicar Teoria de la Comunicació parlant del Big Band.

El pensament de mossèn Ballarín té alguna cosa de la visió pragmàtica, materialista, aferrada a les coses tangibles de Josep Pla

I parlant de connexions entre autors, és curiós que el pensament de mossèn Ballarín té alguna cosa de la visió pragmàtica, materialista, aferrada a les coses tangibles de Josep Pla. Estic convençut que el mossèn subscriuria i hauria pogut escriure una de les meves citacions preferides de Pla: “Hi ha algunes coses que no semblen d’aquest món: l’escultura grega, un parell de cants de la Divina Comèdia i la pasta asciutta" (vegeu Aforismes genuïns de Josep Pla). En el cas del mossèn, aquesta actitud sorprèn més, atès que ell era un professional de la “transcendència”. Ballarín, com a religiós creient, és un pensador transcendent materialista (disculpeu l’oxímoron) i Pla, un materialista transcendent. Crec que el nexe d’unió entre tots dos se situa en l’arrelament a la terra i a la gent, la mateixa terra i la mateixa gent.

Val la pena llegir el llibre i deixar-se endur per la fluïdesa i intensitat dels seus pensaments

Aquest llibre té de tot: rigor i bona informació sobre temes fonamentals, reflexions religioses molt properes a una ètica humanista per als que vivim al segle XXI, descripcions del paisatge de Gósol, etc. Val la pena llegir-lo i deixar-se endur per la fluïdesa i intensitat dels seus pensaments. Aquesta lectura és com l’Evangeli o la música de Mozart, com diu Mariner: “que aparenta tanta facilitat i, tanmateix, conté tanta profunditat.” (p. 91)

“Ja he pelat el préssec, mossèn! Moltes gràcies!”

En el meu cas, he tingut una motivació addicional, aquest estiu quan torni a anar a Gósol, passaré a veure el mossèn i li podré dir: “Ja he pelat el préssec, mossèn! Moltes gràcies!” Estic segur que ell somriurà i, d’alguna manera, em farà arribar alguna altra fruita que m’ompli d'energia i dolçor.

Pere Torra
  • Josep M. Ballarín i Agustí Mariner. Dues sacsejades: el Big Band i el Document Q. Barcelona: Claret, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 97, febrer de 2020.

dimecres, 22 de gener de 2020

“Ciutat de mal”, una novel·la lliure, esperpèntica i al·lucinant

La novel·la Ciutat de Mal, tot i la seva vocació “anti-mainstream”, es va fer amb el premi Ciutat de Tarragona, conferit per un jurat més atrevit del que és habitual, i també va situar-se entre les dotze millors novel·les de l’any del premi d’Òmnium Cultural. Es tracta d’una obra de l’escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda, que desafia els convencionalismes i que sorprendrà el lector per la seva singularitat, o més ben dit, per la seva estranyesa. De fet, el text mateix reivindica aquesta especificitat en un sucós monòleg final d’un dels seus tres protagonistes:
“Jo no vull una literatura normal, tampoc normalitzada, jo vull una literatura anormal, anòmala, rara, diferent, tarada, extraordinària, que no s’assembli a cap altra, que no es pugui comparar amb res més, una literatura que sigui un bolet o, millor, un fong, i com més invasiu i verinós millor.” (p. 236).
Les tres veus acabaran confluint cap a un final amb el to més desenfrenat de Quentin Tarantino i escenes de sexe XXXL

Amb una gran llibertat, l’obra presenta tres línies narratives lligades a les tres persones gramaticals (jo, tu i ella), que corresponen, respectivament, als tres protagonistes: escriptor, fugitiva embarassada i geperudeta. Són tres veus que despleguen les seves peripècies de forma independent, però que acabaran confluint cap a un final que fa pensar en el to més desenfrenat de les pel·lícules de Quentin Tarantino, afegint-hi escenes de sexe més que X, XXXL. La història s’ambienta en la distòpica Ciutat de Mal del títol, governada pel Constructor, que és un dictador que ho vigila tot, imposa la censura, controla la natalitat, etc. L’acció se situa en un futur més o menys proper en què ha desaparegut l’entorn natural, fins i tot el mar és artificial i la producció d’aliments és sintètica. Tot és molt negre, encara que no pari de caure neu blanca a la ciutat.

La novel·la és plena de referències: Joan Perucho, Frank Herbert, Miquel Barceló, Sex Pistols...

Així mateix, la novel·la és plena de referències literàries i d’altra mena. Algunes són molt evidents, com Onofre de Dip, nom del vampir de Les històries naturals de Joan Perucho, que figura com a autor del llibre L’estructura; la denominació de l’insòlit sistema de transport subterrani de la ciutat, els cucs d’Arrakis, terme que deriva del nom del planeta de Dune, novel·la de Frank Herbert; l'artista Iannis de Corfú, que sembla que remet al pintor Miquel Barceló; o Bòl·locks, marxant del pintor, que potser deu fer referència a l’àlbum dels Sex Pistols, I Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols; etc.

Desplega una gran riquesa de recursos verbals amb enginy, genuïnitat i, fins i tot, la invenció de paraules divertides

El llibre té molts moments lluminosos, de gran lucidesa. Per exemple, hi ha una brillant crítica sobre el mercat i la fúria de les compres, que esdevé una esmolada sàtira del món capitalista:
“I després les criatures segueixen passejant amb les bosses de la mà com si duguessin cadenes enlloc de bosses. L‘espectacle és absolutament desolador: un munt de formes mòbils encadenades a les seves coses, es pensen que són seves, però mai no ho seran, perquè l’única cosa que posseïm és la mort, que porten enganxada a les orelles.” (p. 155)
Pons Alorda opta per l’exageració i s’autoimposa la llibertat com a divisa creativa, de manera que planteja una escriptura gairebé sense límits. Sense cap límit? No ben bé, perquè autoimposar-se la inexistència de límits ja és un límit. A més, la llengua mateixa també és un límit i, en aquest cas, l’autor no tan sols el respecta, sinó que desplega una gran riquesa de recursos verbals i ho fa amb enginy, genuïnitat i, fins i tot, la invenció de paraules divertides i versemblants per a designar noves realitats que crea en la ficció:
“Descendeixo de la guineu i del plax, tinc dins meu l’herència del pelicà i de la maramirtra, m’acompanya el domini dels grumpfs i la necessitat de construir-me.” (P. 154)
Ara bé, la novel·la presenta una successió d’hipèrboles, especialment cap al final, que resulta excessiva i fa de mal pair per al lector. De vegades, cal una mica de verdura. Aquí tot és tall, carn —ben sovint, literalment. Que consti que no demanem moderació, però és que l’oposat a l’exageració hiperbòlica no és la grisor anodina; ni el contrari de la passió, que invoca l’autor, tampoc no és la realitat, si és que sabem que és la realitat. Al capdavall, com a lectors no tan sols no defugim l’irracionalisme, sinó que en gaudim, però això no exclou requerir un cert equilibri narratiu, alguns punts on aferrar-se, sense renúncies ni rebaixes.

“Davant la mort sols queda la plena coneixença de la vida”

En qualsevol cas, és una novel·la que contribueix a obrir camins per a la nostra literatura i cal saludar-la amb joia. A més de ser lliure, esperpèntica i al·lucinant, també resulta apassionada i vital; fet i fet, “davant la mort sols queda la plena coneixença de la vida.” (p. 129). Per tot plegat, més enllà de les estrambòtiques i grotesques situacions que planteja, si el lector entra en el joc, el llibre pot aconseguir sacsejar-lo, atrapar-lo i fins i tot commoure’l.

Pere Torra
  • Publicada a La Veu, núm. 96, gener de 2020.
  • Jaume C. Pons Alorda, Ciutat de Mal, Barcelona: Angle editorial, 2019.

dimecres, 25 de desembre de 2019

Gairebé aferrant l'essència de Joan Brossa

No podíem acomiadar el 2019 sense fer referència a Joan Brossa en l’any del seu centenari. Ho fem de la mà d’Arnau Puig, uns anys més jove que Brossa i amic seu, que també podem adscriure a aquesta generació crucial a la qual devem la nostra existència espiritual. Aquesta generació que, seguint Palau i Fabre, podem anomenar la “generació del despullament” perquè van ser violentament despullats de la llibertat, de la seva llengua i cultura, i van haver de començar gairebé de zero. Van viure la guerra, molt joves, i van arribar a la seva plenitud en la postguerra, en plena dictadura. Tan sols prenent 4 anys, és un grup que compta amb personalitats intel·lectuals de l’envergadura dels següents: 1917 (Palau); 1918 (Pedrolo, Abelló, Capmany); 1919 (Brossa, Pàmies); 1920 (Perucho, Benet); etc.

“Nosaltres, sota el franquisme, sabíem prou bé que no calia esperar res i que només valia el fer; l’acció"

L’adscripció generacional és ineludible encara que, certament, Brossa és un autor molt singular i no va fer gaire colla amb altres escriptors. Ell trobava més complicitat amb pintors i amb conreadors d’altres disciplines artístiques. Lògicament, la situació que viu un artista és determinant per a la seva obra. En el cas de Brossa és així de manera molt contundent perquè, tal com avisa Puig, “nosaltres, sota el franquisme, sabíem prou bé que no calia esperar res i que només valia el fer; l’acció. Tirar pel dret i prou” (p.107).

Brossa també ha de ser adscrit a un tipus de realisme, anomenat “realisme individual”

El llibre d’Arnau Puig —que també fou fundador de Dau al Set i em fa vergonya admetre que acabo de descobrir— ofereix una reflexió estètica molt afinada, amb la qual desborda les etiquetes convencionals a l’hora de referir-se a l’autor que comenta. Per a Puig, hi ha una pila de realismes: realisme polític, realisme escombraria, realisme naturalista, realisme científic. Brossa també ha de ser adscrit a un tipus de realisme, anomenat “realisme individual”, que defineix com “el que cadascú estableix segons la seva relació personal amb l’entorn” (p.150), i, al costat de Brossa, hi situa William Blake, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Andy Warhol. Al capdavall, Puig ens havia recordat, unes quantes pàgines abans, que “no hi ha altra realitat que la que hom estableix” (p.104). Sens dubte, Brossa és un autor que suscita molts dels conflictes que envolten l’art i l’artista: l’aïllament i elitisme de l’artista a la seva torre d’ivori, el paper de l’artista en la societat, la pràctica artística interdisciplinària, etc.

En acabar el llibre, el lector se sent més a prop de l’obra de Joan Brossa

A la primera pàgina del llibre, Puig ja ens advertia que “amb en Brossa tot ha estat sempre una mica enigmàtic i confús” (p.11). No obstant això, en acabar el llibre, el lector se sent més a prop de l’obra de Joan Brossa. No goso dir que l’entén millor, perquè Brossa és inaferrable i s’ha d’experimentar personalment: “si creus que val la pena considerar el que se t’ofereix, tens la possibilitat d’arranjar-t’ho com creguis, fer-ne la teva lectura” (p.155). Ara bé, Arnau Puig revela alguns trucs útils per a accedir-hi. Llegiu aquest petit gran llibre i, sobretot, gaudiu de l’obra de Joan Brossa, aneu a la Seca, aprofiteu que encara hi ha exposicions i representacions de teatre, llegiu-ne els llibres.

Que tingueu un boníssim any 2020, amb pau i llibertat per a tothom!

Pere Torra 
  • Publicat a La Veu, núm. 95, desembre de 2019.
  • Arnau Puig, Brossa: escamotejador i burleta, Barcelona: Comanegra, 2019.