La sorpresa del dietari del periple suís de Quim Torra

Autoficció, humor, ironia, sàtira, postmodernitat, hipertextualitat, múltiples nivells narratius…, tot això, pel que fa a la forma, és el que trobarà qui s’acosti a Ganivetades suïsses, el primer llibre publicat per Quim Torra el 2007, sobretot si ho pot fer sense prejudicis. Pel que fa al contingut, el llibre es basa en l’experiència que va viure Torra a Suïssa com a executiu al capdavant d’un projecte empresarial a la seu central de Wandenberg, una important multinacional d’assegurances. És un trajecte professional, però també vital en què el narrador explica el començament d’un projecte com a Senior Manager Talent (SMT) fins a l’absorció de la companyia per una altra multinacional, amb la qual cosa es posa fi al recorregut i a l’empresa mateixa.

Recomano al lector apressat que prioritzi la lectura del recorregut per l’experiència personal de l’executiu

El llibre s’articula en dos nivells narratius. D’una banda, hi ha un narrador en primera persona, autoficcional, que va contant les seves vivències com a SMT a Suïssa en un format de dietari, de poc més d’un any (del 15 de novembre de 2005 fins a l’1 de març de 2007). D’altra banda, el lector troba uns capítols marcats amb cursiva —de vegades força àcids— en què es descriuen i es ridiculitzen algunes de les pràctiques de les grans empreses multinacionals: la hipertròfia de l’ús del PowerPoint i el correu electrònic; el recurs desaforat a consultors externs; l’anglès convertit en globish com a llengua mundial malparlada amb mulittud d’accents; l’abús de les sales VIP; les fusions i absorcions de companyies;... Jo recomano al lector apressat que prioritzi la lectura del recorregut per l’experiència personal de l’executiu i, en tot cas, després, s’aturi en la sàtira sobre les pràctiques laborals a les oficines de les grans empreses de serveis. Naturalment, el lector que disposi de més temps pot anar combinant els dos nivells tal com els ha concebut l’autor.

L’autèntic fil conductor del llibre és la mirada irònica i el sentit de l’humor que Torra aplica sobre els fets narrats

L’autèntic fil conductor del llibre és la mirada irònica i el sentit de l’humor que Torra aplica sobre els fets narrats, sovint esquitxats amb frases lapidàries, hilarants, que sonen com a epigrames inapel·lables, deutors de la tradició assagística del periodisme literari on ell ha pouat: Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot, Gaziel, etc. Per exemple:

Actualment, si es tracta de treballar, o bé s’ha encarregat la feina a un consultor extern o bé et trobes davant d’un becari. (p.38)

En aquestes reunions sempre hi ha un nombre considerable de gent: els caps i directors, per una banda, que són els que parlen; i els tècnics que realment coneixen i saben de què va el tema, de l’altra, muts. (p.52)

Així mateix, hi trobem agudes descripcions dels indrets que l’executiu visita durant el seu periple: Zuric i Berlín, de les quals fa una enginyosa comparació que destaca el contrast entre ambdues ciutats (p.69); Budapest, “la ciutat del Danubi per excel·lència” (p.96); l’Empordà, que l’autor es veu incapaç d’adjectivar després de Josep Pla (p.99); Brussel·les, “lloc sagrat de tots els funcionaris del món” (p.100); Londres, on “les coses són com són perquè han de ser així. Perquè van ser així algun dia. I perquè d’aquí cinquanta anys ho continuaran sent.” (p.103); Lausanne, ciutat que “és al Léman el que Grindelwald a l’Eiger” (p.124); Madrid, ciutat “que genera en els individus que la visiten un procés de lil·liputització i empetitiment degeneratiu i fatal” (p.157), París, ciutat de què afirma: “passejar una tarda de començament de tardor per París és una de les coses més civilitzades que hom pot fer en aquesta vida” (p.190). L’estil de Torra és bigarrat, prolix, de vegades excessiu, però alhora molt fresc, desimbolt, agosarat. El llibre és ple de referències oportunes molt divertides, literàries, televisives o, de vegades, d’origen cinematogràfic, com l’epígraf extret d’El tercer home, dit per Orson Welles; una citació de la pel·lícula Un, dos, tres de Billy Wilder (p.71), protagonitzada per James Cagney; l’esment del cèlebre final de Citizen Kane, etc.

Avui Quim Torra deu enyorar les “ganivetades suïsses” quan topa amb les despietades 

“ganivetades espanyoles” que ha rebut 

Arribats en aquest punt, avui Quim Torra deu enyorar les “ganivetades suïsses” quan topa amb les despietades “ganivetades espanyoles” que ha rebut recentment, des que ha esdevingut president de la Generalitat de Catalunya. No podem oblidar que la lectura és un procés comunicatiu que té caràcter bilateral. Ja ens va advertir Barthes que negligíssim la figura de l’autor. Un text sense cap lector no existeix. A més, els que ens agrada llegir som molt conscients d’allò que alguns teòrics han anomenat els pactes de lectura. Aquests dies hem vist que aquest pacte no és acceptat per alguns lectors molt recents de Torra, especialment lectors d’alguns fragments d’articles seus. El que han fet equival a llegir fragments del Quixot literalment, com una novel·la de cavalleries (de fet, Cervantes juga amb aquest equívoc) o com unes memòries d’una persona real i assenyada. Naturalment, una lectura així és incorrecta i no permet apreciar la força paròdica essencial de l’obra de Cervantes.

Aviat es publicarà El quadern suís, 

un assaig inèdit de Torra sobre 

la Confederació Helvètica que ell tan bé coneix

Finalment, mentre esperem que arribin -perquè segur que arribaran- les memòries centrades en el període de la seva presidència, que, sens dubte, aniran carregades d’història i d’anècdotes sucoses; sembla que aviat es publicarà El quadern suís, un assaig inèdit de Quim Torra sobre la Confederació Helvètica que ell tan bé coneix. Segur que serà una grata sorpresa com, de fet, ho és Ganivetades suïsses, i, deixant de banda les amargors de les vicissituds al món de l’empresa, posarà de manifest el seu amor integral cap al país dels Alps. En arribar a Wanderberg, el narrador assumia el vertigen de la decisió i alhora recordava  la trista situació del país:

Primer dia a Wanderberg. La família va quedar enrere, els amics van quedar enrere, Barcelona va quedar enrere. Excepte el país, que no va quedar enrere perquè ja ho està, d’enrere. (p.59)

Esperem que, en aquests llibres futurs, Torra ja no haurà d’incloure frases com aquesta perquè el país haurà pogut avançar decisivament cap a la seva llibertat.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 78, maig de 2018.
• Quim Torra, Ganivetades suïsses, Barcelona: Símbol editors, 2007

El perquè de Quim Monzó

Dedicat a tots els presos polítics catalans i, especialment, a Jordi Cuixart, amb el desig que recuperi la llibertat per poder lliurar el premi d’Honor a Quim Monzó

La qualitat literària de Quim Monzó mereix que hi tornem, que el llegim i el rellegim. Fa uns dies fou guardonat merescudament per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, que té el seu president, Jordi Cuixart, a la presó injustament per motius polítics, cosa que —com recordava el mateix Monzó— no havia succeït ni tan sols durant el franquisme.

Monzó fou guardonat per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, amb el seu president, Jordi Cuixart, com a pres polític

De Monzó, els proposo El perquè de tot plegat, una petita joia que conté diversos relats d’entre els millors de la producció monzoniana, alguns dels quals constitueixen autèntiques obres mestres de les nostres lletres. Són contes, en general, molt breus, la majoria dels quals presenten situacions on es disseccionen grans temes, en particular, l’amor, el desig, el sexe, etc.

Monzó persegueix fugir dels llocs comuns, de la cursileria, de l’obvietat, de la transcendència

Sovint els protagonistes no tenen un nom corrent, sinó una combinació de lletres impronunciable o un epítet descriptiu, per una voluntat de despersonalització, d’intemporalitat, d’abstracció o, dit d’una altra manera, de centrar-se en la història narrada, en la seva estructura o en algun detall que vol sorprendre el lector. El punt de vista del narrador és d’una gran fredor i distanciament, cosa que combina amb un escepticisme, per no dir amargor i sordidesa, sobre el funcionament de les relacions humanes. Als relats “L’amor” i “Vida matrimonial” —aquest últim, especialment agre—, tot i la seva brevetat, aconsegueix atrapar grans dosis de veritat sobre els termes esmentats al títol. Alguns crítics hi troben afinitats amb Borges i Kafka. Potser sí, perquè Monzó pretén presentar realitats substancials amb tota cruesa, però em fa l’efecte que sobretot persegueix fugir dels llocs comuns, de la cursileria, de l’obvietat, de la transcendència.

Alguns relats s'identifiquen per l'ús de la hipèrbole, la ironia, la paradoxa o el logicisme narratiu a ultrança,

En alguns relats hi ha un joc amb el llenguatge o amb l’estructura del conte mateix com ara el brillant “¿Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?” Encara que no són els únics recursos i ben sovint apareixen barrejats en un mateix conte, sí que es poden identificar alguns relats pel predomini de la hipèrbole (el magistral “L’eufòria dels troians”, el divertit però inquietant “L’afany de superació”, el mig surrealista “El jurament hipocràtic”, l’inversemblant “La fisionomia”), la ironia (“La inòpia”), la paradoxa (“Quarts d’una”) o un ús molt típic de Monzó, que podríem anomenar logicisme narratiu a ultrança, en què l’acció és conduïda fins a les seves últimes conseqüències de manera inapel·lable (“La fe”, “L’admiració, “La gelosia”, “Amb el cor a la mà”).

Un recull divers, complet, eficaç, que no descuida el to irreverent i un cert gust pel políticament incorrecte

Un grup de contes reprenen històries i motius de contes de fades clàssics, en què s’ofereixen nous finals o insòlites continuacions a les conegudíssimes narracions —de vegades, resulten insòlites de tan lògiques. A “La micologia”, la narració se centra en els dubtes de l’afortunat boletaire a qui s’apareix un gnom que surt d’un reig bord per concedir-li un desig. “El gripau” adapta el motiu de la princesa atrapada dins el cos d’un horrible gripau, que serà desvetllada pel petó del príncep. “La monarquia” ofereix una divertidíssima continuació per a “La ventafocs”. “La bella dorment” juga amb la trama del conte original del mateix nom amb extremada senzillesa, però resulta alhora molt suggerent.

En una ocasió (“La fauna”) poua en els dibuixos animats i l’efecte literari deriva de l’estranyament provocat pel canvi de mitjà: el pas de les imatges en moviment de la televisió a l’escriptura amb què descriu textualment un episodi fàcilment atribuïble a Tom i Jerry.

En definitiva, un recull divers, complet, eficaç, que tampoc no descuida el to irreverent i un cert gust pel políticament incorrecte (“La submissió”). El llibre es clou amb dos contes (“La divina providència” i “El conte”) on l’autor d’alguna manera reflexiona, de forma indirecta, sobre alguns aspectes del procés de creació literària. Per tot plegat, en resulta una obra que ofereix la resposta a qui es demani el perquè de donar el premi d’Honor a Monzó i també el perquè de llegir-lo.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 77, abril de 2018.
• Quim Monzó, El perquè de tot plegat, Barcelona: Quaderns Crema, 1993.

Raons per llegir la millor novel·la del 2017

Raül Garrigasait ha escrit una curiosa novel·la que ha tingut un èxit remarcable i ha estat guardonada en més d’una ocasió. Inicialment, va aconseguir el premi Llibreter, que s’ha consagrat com un dels més fiables de les nostres lletres. Més recentment, ha obtingut el premi Òmnium a la millor novel·la publicada l’any passat, un nou guardó que n’emula d’altres que s’atorguen en cultures i llengües quantitativament més poderoses que la nostra. Per a aquells que no considerin que l’obtenció de guardons és raó suficient per llegir aquest llibre, n’oferiré algunes altres de força personals.

Els estranys entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho

Primerament, Els estranys entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho. És habitual que les obres d’un sistema literari dialoguin, se citin i s’esmentin les unes a les altres (intertextualitat) i el nostre no n’ha de ser excepció. 

El príncep Lichnowsky ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en la primera guerra carlina durant els anys 1837-1839

El llibre, ja des del seu començament, invoca l'autor de Les històries naturals i es refereix a Felix von Lichnowsky, un jove príncep prussià que va participar com a voluntari en la primera guerra carlina i que també apareix a la novel·la de Perucho amb un tractament humorístic. Lichnowsky, com a personatge històric, és força irrellevant, però ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en aquella guerra durant els anys 1837-1839. Ja sabem que l’escriptura, des del seu naixement, és el gran instrument de construcció de la memòria. Ara bé, encara que de vegades llisca cap a l’assaig i la digressió, Garrigasait, per la seva banda, està escrivint una ficció postmoderna i, per això, en vol fer conscient el lector des de l‘inici amb un avís del narrador típicament metaficcional:

“Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.” (p. 15)

Com és ben sabut, la novel·la de Joan Perucho es basa en una intriga vinculada a un vampir, el dip, entre altres elements que l’enquadren en la narrativa fantàstica. La novel·la de Garrigasait, en canvi, no compta amb elements fantàstics, sinó que presenta una configuració autoficcional típicament postmoderna. 

El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica

El narrador —un català del segle XXI que, com l'autor, es diu Raül i també es dedica a fer traduccions de l'alemany— rep l'encàrrec de traduir les memòries de Lichnowsky (per cert, ja que hi som, potser no seria mala idea una traducció directa de l'alemany al català d’aquest llibre). Ara bé, el protagonista —per mitjà del clàssic recurs al manuscrit trobat casualment— és Rudolf von Wielemann, una mena d'alter ego de Lichnowsky. Igual que aquest, Wielemann és un romàntic prussià que ve a combatre a favor de la causa carlina i la defensa dels valors de la tradició, “la lluita sagrada pel tron i l’altar”. El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica, ja que, segons ell, Espanya correspon a l’estadi més antic d’Europa (una cosa ben actual per a un país condemnat per tribunals de drets humans que, a més, té presos polítics):

El mapa d’Europa, a més de representar una geografia, també dibuixava el pas del temps. Prússia era el futur d’ordre; França, la confusió del present; Espanya, un passat rústec i entranyable, ple de dones pietoses i d’homes de cor simple que feien la guerra com abans. (p. 31)

El llibre, doncs, proposa una lectura d’un període de la nostra història —la primera guerra carlina— que no està tan lluny del nostre present. Resulta molt interessant analitzar la representació que en fa Garrigasait, comparar-la amb la de Perucho, com també amb el tractament de les memòries del príncep prussià.

Parlar del passat és una forma de 

parlar del present metafòricament

Tot i que hi ha força diferències en l’enfocament de Perucho i Garrigasait, totes dues obres s’ambienten en la mateixa època històrica, fan servir la ironia i, sobretot, posen de manifest l’alteritat, la singularitat i l’estranyesa de la mirada del príncep alemany sobre el conflicte civil espanyol del segle XIX. Com passa sovint, parlar del passat és una forma de parlar del present metafòricament. A més, el llibre no tan sols posa de manifest l’estranyesa de l’alemany vers el país concret i les seves gents, sinó també l’estranyesa cap al fet mateix de la guerra per mitjà d’una guerra molt salvatge entre veïns o, fins i tot, germans. I encara, a la novel·la de Garrigasait, l’estranyesa és recíproca. Per això, tan sols d’arribar, Wielemann és observat com un ésser ben estrany:

“Com un goril·la dissecat en un museu d’història natural, Wielemann estava dret al mig de sis homes que l’observaven i anaven girant lentament entorn seu.” (p. 26)

Wielemann quedarà encallat a Solsona i tindrà ocasió d’establir relacions amb diversos personatges de l’indret, alguns d’ells no pas tan rústecs i salvatges com el protagonista imagina. No explicaré pas tota la novel·la perquè poden llegir-la. Hi trobaran història, intertextualitat, assaig, autoficció, metaficció, ironia… i encara hi ha moments de notable hilaritat, és a dir, hi trobaran literatura.

Pere Torra

• Publicat a la Veu núm. 76, març de 2018.
• Raül Garrigasait, Els estranys, Barcelona: Edicions de 1984, 2017. 

Maria Aurèlia Capmany, un lloc entre els escriptors

Aquest any també és el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany. Sovint el dinamisme i la projecció pública de personalitats com la seva no afavoreix la consideració del seu apreciable llegat literari, el qual cal reivindicar.

Un lloc entre els morts, per exemple, és un llibre curiós que val la pena de recuperar. En primer lloc, ja resulta molt interessant pel moment històric que tria l’autora per ambientar-ne l'acció: finals del XVIII i principis del XIX. És un període molt rellevant que, en bona mesura, ha configurat el nostre present. A més, és un moment en què el món començava a deseixir-se del jou de l'absolutisme -el protagonista neix precisament el 1789, el mateix any de la revolució Francesa-, que en el nostre país és un jou doble perquè cal afegir-hi l'embat de l'imperialisme espanyol, sempre disposat a anul·lar qualsevol rastre de catalanitat.

És una novel·la on la història té molt de pes, però no la podem considerar una novel·la històrica en sentit estricte. Està redactada amb una tècnica narrativa molt pròpia dels anys 60, com si es tractés de la biografia del protagonista, el poeta Jeroni Campdepadrós. L'autora hi presenta diversos materials: els resultats de la pròpia recerca teòricament duta a terme; les edicions del llibre de poemes del protagonista; les cartes escrites sobretot al seu amic dels anys d'universitat, el liberal Erasme Bonsoms; fragments autèntics o inventats del Calaix de sastre, del baró de Maldà, contemporani de Campdepadrós; etc. També plana sobre la història un document perdut, les memòries del protagonista, destruïdes per la dona del poeta, que, de fet, és un dels seus antagonistes.

Per cert, l'autora poa amb gràcia en els dietaris de Rafael d'Amat, baró de Maldà, i el seu enfrontament amb Antoni de Capmany, el qual es burlava de l'arnada perruca del baró i, segurament també de la seva ideologia antiquada. La novel·la destaca amb encert el contrast entre, d'una banda, el cèlebre grafòman, tradicionalista i conservador, que ens ha deixat un llegat immens per a la llengua catalana; i, d'altra banda, Antoni de Capmany, liberal i progressista, però adherit a la llengua del catastro.

Capmany fa una paròdia de la poesia d’Espriu i l’actitud del personatge de Campdepadrós té força semblances amb la d’Espriu

Un altre encert és el protagonista, del qual s’explica la vida i se'n fa arribar l'ànima, gairebé sense donar-li veu. A més, a mi, la Capmany sempre em fa pensar en l’entranyable Secundina, el personatge  que apareix a Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. Per la seva banda, Capmany -una gran espriuana- fa una paròdia de la poesia d’Espriu per mitjà del protagonista de la novel·la, Jeroni Campdepadrós. Aquest joc metaliterari resulta molt divertit i seria interessant que algú l’estudiés dins de les nostres lletres. No vull anar massa enllà, però si Secundina és un trassumpte de la Capmany, Jeroni Campdepadrós no podria ser, en part, un trassumpte de Salvador Espriu? De fet, l’actitud de Campdepadrós té força semblances amb la d’Espriu: un home que rebutja la guerra, sobretot la guerra entre germans, i s’hi troba al mig; com també es troba entre una família privilegiada i el compromís amb el seu poble i la seva llengua. Caldria afegir encara que Jeroni Campdepadrós és un home amb una consciència preclara, que escriu en llengua catalana quan no ho feia ningú; un home fràgil i malalt durant tota la seva vida; etc.

"Els escriptors podem campar-nos-la 

sense gremi, sense llei, sense sancions, i en fi, 

sense responsabilitat"

D'aquesta obra, no se'n perdin el pròleg, on l'autora, que sembla que aprofita per fer una paròdia-homenatge a Virginia Woolf, presenta el text amb molta murrieria: "El gran avantatge d'un llibre sobre una casa o un pont -hi afirma- és que si s'aclofa no atrapa ningú a sota. Per això els escriptors podem campar-nos-la sense gremi, sense llei, sense sancions, i en fi, sense responsabilitat." No es podia imaginar la Maria Aurèlia com n'estava d'equivocada i avui, a l'Estat espanyol del segle XXI, veiem com s'empresona algú tan sols per haver escrit una cançó. En qualsevol cas, per aquest i altres llibres seus, al costat de Manuel de Pedrolo o de Pompeu Fabra, fem a Maria Aurèlia Capmany un lloc entre els escriptors de qui el 2018 commemorem  centenaris o altres efemèrides. 

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 75, febrer de 2018.
• Maria Aurèlia Capmany, Un lloc entre els morts, Barcelona: Edicions 62/Orbis, 1984.

El Pedrolo més postmodern

Comencem l'any Pedrolo amb un Pedrolo molt curiós i interessant que podem descobrir ara gràcies a la reedició que n'ha fet aquesta tardor la jove editorial Sembra Llibres. És el segon que aquesta casa recupera, ja que el 2016 va reeditar l'emblemàtica Acte de violència. De fet, si volen reeditar l'escriptor de l'Aranyó, tindran feina a triar perquè va escriure 75 novel·les, a part de poesia, teatre, assaig, narrativa curta, dietaris, articles periodístics...

Milions d'ampolles buides és una novel·la escrita i ambientada l'any 1968, impossible de publicar en aquell moment a causa de l’ofec de la censura franquista i que no va poder aparèixer fins el 1976, ja mort el dictador. La història gira al voltant d'un grup antifranquista que decideix emprendre una acció armada en aquells anys de la dictadura.

L’edició compta amb un oportuníssim pròleg de Jaume Cabré, autor de L'ombra de l'eunuc, obra on també trobem les peripècies d'un grup armat d’oposició a la dictadura en els mateixos anys. Sovint s’ha dit que Pedrolo és una illa, però, en aquesta ocasió, Cabré —almenys temàticament— va retre homenatge al mestre. Un homenatge que Cabré expressa en aquest pròleg que confessa haver escrit des de l’admiració perquè amb Pedrolo “he après què puc fer i què és contraproduent a l’hora de narrar.”

Reflexions metaficcionals, documentació periodística i elements d'autoficció confereixen a la novel·la un to molt postmodern

Precisament, l'eficaç estructura narrativa de la novel·la és un dels elements més destacats de l'obra, que incorpora materials textuals de diversa naturalesa. El més important és un diari escrit en primera persona per Ramon Vidal, un dels membres del grup revolucionari, text al qual —suposadament— Pedrolo mateix té accés. A més del diari, hi ha uns capítols amb unes "Notes del viure civil", que reprodueixen notícies de diari lligades a les accions i mobilitzacions de l’oposició al franquisme (manifestacions ciutadanes i d’estudiants, vagues d’obrers, etc). Així mateix, en uns altres capítols marcats entre parèntesis, apareix el mateix Pedrolo, que arriba a 'inserir-se' dins la ficció, també emprant la primera persona: "És veritat, no puc negar —ni se m'acudiria fer-ho— que en Ramon Vidal i jo som —érem— parents per part de la meva família materna" (p. 127). Reflexions metaficcionals, documentació periodística i elements d'autoficció confereixen a la novel·la un to molt postmodern. Fins i tot, l’autoconsciència de la narració arriba a expressar-se en el diari de Vidal:

Aquesta mena de muntatge ha abundat força en literatura des que Dos Passos va escriure la seva trilogia i de segur que, en cas de donar el document a llum, no hauria faltat algun crític miop disposat a parlar d’influències, o potser àdhuc d’imitació, unes paraules que molts d’aquests guardians de l’ordre literari no empren mai quan se les han de veure amb productes narratius que obeeixen convencions més clàssiques, potser perquè creuen que hi ha una manera «natural» de novel·lar i que, per tant, aquell que s’hi cenyeix no imita, sinó que es col·loca dins l’ordre normal i establert de les coses… (p. 43)

Sovint l’obra, que presenta una gran riquesa de recursos narratius, s’acosta al gènere de la novel·la negra. 

Resulta xocant que un text de 1968, escrit en plena dictadura, presenti unes semblances tan grans amb els nostres dies

A més, Pedrolo mostra la seva gran habilitat caracteritzant els personatges, quan registra les vivències, els diàlegs, les reflexions polítiques, les relacions i, ben sovint, els conflictes i les contradiccions dels membres del grup armat. Fins i tot, hi ha moments que resulten xocants quan el que conté un text de 1968, escrit en plena dictadura, presenta unes semblances tan grans amb els nostres dies. Llegiu aquest fragment i us esgarrifareu perquè sembla escrit aquesta mateixa setmana:

Durant tots aquests darrers anys ens hem mogut tant, hem pres part en tantes manifestacions i hem col·laborat en tants actes, que mai no sabem per quin motiu [els policies] ens poden visitar. Jo he estat de sort, només m’han molestat dues vegades per fer-me unes preguntes, però cal no confiar-se, poden detenir algú altre i fer-lo cantar, o trobar el meu nom en algun indret on no hauria d’ésser, o arreplegar-me en un moment malastruc. Al capdavall, com diu en Pere M., tots vivim en llibertat provisional. (p. 125)

En el marc d’una producció tan àmplia i diversa, aquesta novel·la aplega molts dels valors de la novel·lística de Pedrolo, ens connecta amb la nostra història, ens fa reflexionar i, encara, ens distreu. Llegiu-la perquè és impossible restar indiferent quan cauen milions d’ampolles buides pels graons d’una escala.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 74, gener de 2018.
• Manuel de Pedrolo, Milions d'ampolles buides, València: Sembra Llibres, 2017.

Enllestint l’any Bertrana com cal

No podíem acabar les ressenyes d’aquest any sense dedicar-ne una a alguna obra de Prudenci Bertrana, a qui —conjuntament amb la seva filla, Aurora— ha estat dedicat el 2017. Precisament, durant aquest any, edicions de la ela geminada ha publicat una nova edició de la narració Josafat, edició que constitueix tot un esdeveniment per a les nostres lletres. 

La petita editorial gironina, que està publicant l’obra completa de Bertrana, no tan sols ofereix al públic una pulcra edició amb un text fiable i posat al dia, sinó que incorpora, a més, unes interessantíssimes il·lustracions d’Alfred Kubin. Es tracta d’uns dibuixos a una sola tinta procedents d’una curiosa traducció alemanya del clàssic català publicada el 1918. Amb el llibre, podem gaudir d’unes imatges expressionistes que emfatitzen la sordidesa claustrofòbica de l’ambient on es desenvolupa l’acció. Kubin recorre a uns traços redundants, dinàmics, excessius, capaços de destacar la foscor i les ombres i alhora de mostrar el moviment. Tot i el seu centenar d’anys, aquestes il·lustracions presenten una gran modernitat.

L'edició inclou unes il·lustracions d’Alfred Kubin, dibuixos a una sola tinta procedents d’una curiosa traducció alemanya publicada el 1918

El professor Xavier Pla, curador de l’edició i autor de la introducció, justifica els criteris de restitució del text, després de repassar l’evolució de les diverses edicions que ha tingut l’obra. És important tenir accés a la llengua d’un autor com Bertrana, que sovint desborda el lèxic normatiu com en el fragment següent: “En Josafat, mossegant l’aire, caigué junt amb el vençut i, sobre d’ell, ruiecant de follia, seguí pataquejant-li la nafra amb precisió d’hàbil llenyater. Ah, púrria descreguda, gitada de l’infern!” (p. 42) El lector ha de saber que, segons el DCVB, un ruiec és un “crit estrident, com el dels conills, dels porcs en matar-los, d'un home espantat.”

Bertrana descriu Josafat com un ésser de naturalesa animal, que experimenta les sensacions d’una bèstia

L’actualitat i l’interès de Josafat deriva, sobretot, de la potència literària del seu protagonista, el qual forma part de l’elenc de personatges que deixen petjada en un corpus literari. Salvant totes les distàncies, podríem equiparar Josafat, pel que fa al seu pes literari, a d’altres personatges que han marcat la nostra tradició: Blanquerna, Tirant lo blanc, Manelic, el comte Arnau, Laia, la Colometa, etc. Bertrana descriu Josafat com un ésser de naturalesa animal, que experimenta les sensacions d’una bèstia: “En Josafat, alta la llumenera, vegé brandar els costats impurs de la bagassa, i una ira de lleó que ensuma la femella a través d’una reixa l’arborà.” (p. 61) Si Josafat és una bèstia, també ho és Fineta, la seva necessària companya, si bé d’un tipus diferent:

Anava arreglant-se, remeiant el desordre produït per la fúria simiesca d’en Josafat, preparant-se per sortir i tornar a son hostatge. Mentres, s’assegué en la caixa del banc d’església, i s’aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta de son macàbric festí. (p. 84)

De fet, el personatge de la Fineta també és molt remarcable i no cal veure-la com un mer contrapunt femení a Josafat, sinó que té entitat pròpia. Per exemple, la seva concepció de l’avorriment és ben peculiar:

Senyors que, com deia la Fineta, «enrabiaven» per lo pansits i tristos; no sabien emborratxar-se, ni rompre miralls, ni pegar a les dones. Ella, des de que hi era, no havia rebut ni una sola plantofada…; se moria de fàstic. (p. 62)

L’altre element que destaca en aquesta novel·la és l’únic escenari on es desenvolupa tota la seva acció: els espais interiors d’una enorme catedral que la crítica ha identificat amb la de Girona. Les ombres, els sorolls, els corrents d’aire de la baluerna eclesial completen un escenari que, en certa mesura, contribueix a generar les interaccions dels personatges.

Prudenci Bertrana fou empresonat a principis del segle XX per un article que resultava ofensiu per als militars espanyols

Finalment, cal recordar que Prudenci Bertrana fou empresonat a principis del segle XX per un article que resultava ofensiu per als militars espanyols, que havia aparegut a Ciudadanía, revista que l’escriptor dirigia. Avui, en ple segle XXI, encara continuem tenint presos polítics. La millor manera de cloure l’any Bertrana seria que ells recuperessin la llibertat per poder assaborir Josafat, amb la tranquil·litat necessària, en aquesta edició impecable, com un gran clàssic de les nostres lletres que encara ens commou.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 73, desembre de 2017.
• Prudenci Bertrana. Josafat. Girona, edicions de la ela geminada, 2017.

Naomi Klein a la recerca de la força del sí

És interessant acostar-se al darrer llibre de Naomi Klein no tan sols per l’acreditada capacitat analítica i explicativa de l’autora, sinó perquè, ja des del títol, aquesta obra s’adreça explícitament a fomentar la construcció d’una alternativa creïble per a la societat del segle XXI. Efectivament, no n’hi ha prou amb dir no com expressa el títol del llibre, que té un subtítol ben explícit: “Contra les noves polítiques del xoc i a favor del món que necessitem”. Cal, doncs, passar a l’ofensiva i bastir un nou model d’organització social que funcioni de debò com a alternativa al model més estès al món occidental, el qual se sol etiquetar com a neoliberal. En les seves paraules: “el sí és el far en les futures tempestes que impedirà que perdem el camí.”(p. 22)

Klein no va dubtar a qualificar com a “atacs flagrants a la democràcia” l’actuació de Mariano Rajoy

A més, per a qualsevol català conscient, un estímul addicional per a llegir aquest text rau en la molt digna actitud que l’analista canadenca ha mantingut en la seva recent visita a Barcelona, al voltant de la situació política de Catalunya i l’antidemocràtica repressió que hem patit i encara estem patint per part de l’Estat espanyol. Klein, defensora del dret d’autodeterminació, fou molt clara en la crítica contra l’autoritarisme. No va dubtar a qualificar sense embuts com a “atacs flagrants a la democràcia” l’actuació de Mariano Rajoy, a qui Klein considera —de manera semblant a Donald Trump— un exemple de les agressives polítiques de xoc, amb què es vol crear “una atmosfera nacional de crisi permanent, que fa que es presti menys atenció a problemes com l'atur”. Nosaltres encara hi podríem afegir que aquesta atmosfera de crisi també ajuda a tapar la corrupció que encalça els màxims responsables polítics dels partits i del govern espanyols.

L’administració Trump és "una violenta reacció contra el poder creixent de moviments socials i polítics que exigeixen un món més just i segur"

L’autora dedica la primera part i un bon tros de la segona a radiografiar la manera de funcionar de Trump. Ho fa amb exemples concrets, molt bona informació i un gran pragmatisme. Després de llegir Klein, s’entenen millor moltes coses de l’actualitat política quotidiana dels Estats Units i del món. Resulta molt aclaridora la seva visió de l’administració Trump “com una violenta reacció contra el poder creixent de moviments socials i polítics sobreposats que exigeixen un món més just i segur.” (p. 35) Sense demagògia i seguint la línia dels seus treballs anteriors, la periodista canadenca revela l’actual president dels EUA no pas com un ric empresari amb molta iniciativa i capacitat de creació de llocs de treball, sinó com un especulador de si mateix amb gran habilitat per aprofitar i vendre la marca pròpia amb què ha sabut envoltar el seu nom. Al costat de Trump, Henry Ford o, fins i tot, el ciutadà Kane són personatges ètics i constructors d’una fortuna basada en negocis de producció industrial efectiva.

Hi ha moments que em sembla estar 

llegint una crònica de l’1 d’octubre

Tot i deixar Trump al descobert, el que evita Klein en tot moment és culpabilitzar-lo pel seu èxit. Hi ha un moment que afirma que “Trump no va crear el problema; ell el va explotar.” (p. 69). En la superació del problema és on rau el treball que han (hem) de fer els partidaris del sí, no pas en la queixa de la palesa dolenteria dels dirigents polítics impulsors de la doctrina del xoc, de Donald Trump a Marine Le Pen passant per Mariano Rajoy. Un dels elements damunt dels quals la periodista considera que cal bastir l’alternativa és “el desig humà de sentir comunitat i connexió, que senzillament es nega a morir.” (p. 79) Encara que l’autora no s’hi refereixi, hi ha moments que em sembla estar llegint una crònica de l’1 d’octubre, el qual vaig viure intensament al costat de molta gent en un col·legi electoral; o bé el 3 d’octubre, durant el qual vaig coincidir amb algunes d’aquelles mateixes persones en l’exemplar aturada del país; o les desenes de vegades en les múltiples mobilitzacions que hem anat duent a terme. Personalment, no tinc especial interès que a Catalunya liderem la metodologia de la transformació de la societat occidental (en tinc prou amb aconseguir la nostra llibertat), però certament moltes de les coses que (ens) estan passant aquí presenten aquests atributs.

Cal destacar el rigor i profunditat de la descripció de de la lluita contra el canvi climàtic

El llibre conté moltes altres coses. Fins i tot fa referència a la miserable actitud del govern espanyol durant els terribles atemptats de l’11-M; però, sens dubte, cal destacar pel seu rigor i profunditat l’excel·lent descripció de totes les vicissituds de la lluita contra el canvi climàtic durant els darrers anys.
 

 Potser des de la perspectiva a què em referia al començament, l’obra de Klein pot decebre una mica. El llibre és molt sòlid i convincent en la crítica a Trump i els seus anàlegs, entre els quals hem d’incloure Rajoy, però és feble i un pèl retòric si hom hi cerca un programa prou exhaustiu alternatiu al dominant. Conté un manifest prou atractiu, però alhora massa esquemàtic. Possiblement cal admetre que aquesta alternativa encara es troba en fase de construcció. En qualsevol cas, potser hem de recórrer a la frase de Samuel Becket que cita l’autora mateixa: “Torna a provar-ho. Torna a fracassar. Fracassa millor.”

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 72, novembre de 2017.
• Naomi Klein, No n’hi ha prou amb dir no, traducció de Mercè Santaulària i Jordi Boixadós. Barcelona: Empúries, 2017

Les vies cap a la independència són transferibles entre països?

Ara fa cinc anys el periodista Martí Anglada va publicar un llibre molt interessant sobre els processos que van portar a la constitució de quatre nous estats a Europa a finals dels 80 i començaments dels anys 90. Se centrava en Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia, que van esdevenir repúbliques independents en els convulsos moments d'esfondrament del bloc comunista.

Recentment han sorgit veus que parlen de l'anomenada "via eslovena" que estaria inspirant les actuacions del nostre procés cap a la llibertat

Val la pena recuperar aquest llibre perquè, recentment, entre nosaltres, han sorgit veus que parlen de l'anomenada "via eslovena" que, en certa mesura, estaria inspirant les darreres actuacions del nostre procés cap a la llibertat. A més, Anglada és una persona molt ben informada i aquests dies està fent una feina molt solvent com a delegat del govern català a França. Precisament, la intenció declarada del llibre no és tan sols fer un mer exercici de divulgació històrica, sinó contribuir a "traçar el full de ruta de Catalunya" en el camí d'esdevenir un Estat independent. 

El nostre viatge d'anada a Praga, el vam fer amb un avió de la companyia aèria pública txecoslovaca; el de tornada a Barcelona, el vam fer amb el mateix aparell, però ja retolat, exclusivament, com a txec

L'autor parla de quatre vies, però potser seria més apropiat comptar-ne cinc, atès que la separació de Txecoslovàquia -un cas, certament, molt singular- va comportar la creació acordada de dos nous estats: Txèquia i Eslovàquia. Precisament, sobre la singularitat del cas txec i eslovac en puc parlar amb una anècdota personal que vaig viure. El desembre de 1992, quan faltaven pocs dies perquè es consagrés la separació de Txecoslovàquia, vaig viatjar a Praga amb la meva dona. Hi vam celebrar l'arribada del nou any i vam ser testimonis de la constitució, absolutament pacífica, civilitzada i tranquil·la, dels dos nous estats, ara pròspers membres de la UE. En el seu llibre, Anglada explica que el procés fou liderat i pactat pels polítics dels dos països i que no hi va haver cap referèndum. En principi, la població eslovaca no era majoritàriament partidària de la independència i algunes enquestes d'aquell moment donaven preferència a la continuïtat de l'antic estat (al cap del temps, la població eslovaca es va mostrar molt satisfeta amb la independència). El nostre viatge d'anada a Praga, el vam fer amb un avió de la companyia aèria pública txecoslovaca; el de tornada a Barcelona, el vam fer amb el mateix aparell, però ja retolat, exclusivament, com a txec.

Això de "pàtria indissoluble" és un terme retrògrad, de matriu falangista, impropi d'un text legal pretesament democràtic, no apte per al segle XXI (recorda allò de la "unidad de destino en lo universal")

Els exemples d'altres països que han assolit la independència són molt útils per a prendre consciència de la mutabilitat de les fronteres i de l'evolució dels processos històrics. Això de "pàtria indissoluble" és un terme retrògrad, de matriu falangista, impropi d'un text legal pretesament democràtic, no apte per al segle XXI (recorda allò de la "unidad de destino en lo universal"). No té cap ni peus. Ara bé, per més que es vulgui, és molt dubtós pretendre traçar equivalències entre diferents processos d'alliberament nacional. Els contextos històrics són massa diferents i la història política recent de cada cas és singular i força intransferible. El llibre d'Anglada ni tan sols esmenta la tan assenyalada suspensió d'efectes de la DI que diuen que hi va haver a Eslovènia i que ara s'ha aplicat a Catalunya. Precisament, l'autor considera Eslovènia el cas més complicat de tots els que estudia al seu llibre. En síntesi, explica que hi va haver un referèndum el 23 de desembre de 1990 en què la independència va rebre un 88% dels vots a favor i que, al cap de sis mesos (25 de juny de 1991) el Parlament d'Eslovènia va declarar la independència; va haver-hi un conflicte armat breu; va caldre la mediació de tres estats europeus, fins que a finals d'any 1991 i principis de 1992 ja van arribar reconeixements internacionals importants. Avui Eslovènia pot tornar a ser considerat un "país feliç" com el qualifica Anglada.

Finalment, en el nostre cas, tampoc no és factible establir similituds amb altres països que han accedit a la independència perquè enlloc no trobaríem una metròpoli com Espanya. L'única metròpoli que, amb la seva actuació repressora contra població civil indefensa que vol exercir el dret de vot, aconsegueix l'efecte contrari: sumar suports interns i externs a la creació d'una república catalana. En fi, no perdem el temps en discussions bizantines i avancem cap a la llibertat sense giragonses. Hem d’estar a l’alçada. Recordem que tot el que han fet els que ens han precedit era "perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra".

Pere Torra

• Martí Anglada, Quatre vies per a la independència. Estònia, Letònia, Eslovàquia, Eslovènia, Barcelona: Pòrtic, 2013
• Publicat a La Veu, núm. 71, octubre 2017.

Llegir Austen, dos segles després

Aquest any es commemora el segon centenari de la mort de l’escriptora anglesa Jane Austen, que va desaparèixer el 1817 quan tenia tan sols 42 anys. Pot ser un bon motiu per emprendre la lectura d’alguna de les seves obres (mitja dotzena de novel·les, a part de cartes i alguna altra cosa). Nosaltres, gent del segle XXI, no hem de llegir textos de principis del segle XIX per raons merament històriques, sinó sobretot per accedir a la inspiració creativa que conserven les grans obres clàssiques. És el cas d’Austen, qui de vegades ha estat comparada amb Shakespeare, sense que això resulti hiperbòlic.

Enginy, habilitat narrativa, penetració psicològica, diàlegs finíssims, excel·lent construcció de personatges, humor, ironia, entre altres elements és el que podem trobar en els llibres d’Austen. No estic segur que les adaptacions televisives i cinematogràfiques d’aquests llibres, per ben fetes que siguin, facin justícia al mestratge literari d’Austen. El llenguatge audiovisual imposa unes constriccions que no poden recollir la subtilesa de la prosa literària austeniana. Encara que en coneguin les pel·lícules, no deixin de llegir els llibres

Els recomano Emma, una novel·la bastant extensa, la darrera traduïda en la nostra llengua força recentment a càrrec d’Alba Dedeu, que fa un parell d’anys fou publicada per part de la imprescindible i rigorosa editorial Adesiara. Aquesta novel·la desgrana uns quants episodis de la vida d’Emma Woodhouse, una noia que viu molt confortablement amb el pare —un personatge hipocondríac, les dèries del qual generen situacions de gran hilaritat— en una comunitat rural anglesa. La protagonista està decidida a cercar parelles als altres sense que pensi a aparellar-se ella mateixa. Emma, una persona de remarcable intel·ligència i molt autosuficient que, fins i tot, pot resultar antipàtica al lector amb afirmacions com la següent:

—(...) Un jove granger, sigui a cavall o a peu, és la mena persona que menys pot cridar-me l'atenció. Els grangers independents són precisament la classe de persones amb les quals sento que no puc tenir res a veure. (p. 35)

Cal destacar la relació amb l’important personatge de Harriet Smith, una amiga d’Emma, molt indecisa, que rep els seus consells durant tota la novel·la, si bé, acabarà per triar l’opció no volguda per la seva mentora. De fet, la història de la protagonista és la de successius errors d’algú que no s’adona de si mateix. En canvi, el lector, de forma progressiva, sí que se’n va adonant. Precisament, l’habilitat de la novel·lista consisteix a mostrar-nos tot això per mitjà de l’acció i dels diàlegs entre els personatges, sense revelar-ho de forma expressa. L’obra també es pot llegir, doncs, com una novel·la de formació o de descoberta d’un mateix, ja que al començament de tot d’Emma sabem que “havia viscut gairebé vint-i-un anys al món amb ben poques coses que l’angoixessin o la irritessin.” (p. 5). Durant els 55 capítols del llibre, la protagonista tindrà ocasió d’evolucionar i adquirir, a base de desconcerts i disgustos, l’experiència que no té i que potser no s’adonava que li calia.

Si abans he esmentat la comparació amb Shakespeare, en Austen també localitzem frases de to lapidari amb la capacitat de penetrar en l’ànima humana de les de l’estil que caracteritzen el dramaturg. Per exemple, en parlar de les persones insistentment optimistes:

Perquè, encara que les persones optimistes sempre esperen més bé del que es realitza, no sempre ho paguen amb un desànim proporcional a les seves esperances. Aviat volen per damunt el fracàs actual i comencen a tenir esperances altra vegada. (179).
 

Passin per alt l’aparent nimietat dels conflictes que es viuen en aquesta petita comunitat, des d’un punt de vista del segle XXI. No cerquin esdeveniments en indrets exòtics i llunyans ni grans aventures o proeses dels personatges (tan sols hi ha una excursió al camp a un indret a poques milles). Curiosament, un autor com Walter Scott, contemporani de l’escriptora, apreciava molt l’obra de Jane Austen. En canvi, mirin de descobrir la intriga i el misteri d’alguns personatges -que també n’hi ha i està molt ben ocult-, assaboreixin l’acurada presentació de les seves interaccions i gaudeixin amb les evolucions d’aquestes quatre o cinc famílies de classe benestant, amb les seves enveges i rivalitats, l’obsessió pels diners o per la salut, les seves grandeses i misèries, les seves dèries i estratègies matrimonials, etc. Hi trobaran el complex batec que caracteritza les relacions humanes de les societats de totes les èpoques com tan sols ho pot mostrar la literatura.

Pere Torra

• Jane Austen. Emma. Traducció d’Alba Dedeu, Barcelona: Adesiara, 2014.
• Publicat a La Veu núm. 70, setembre de 2017.