Pere Torra
- Joan-Lluís Lluís. Junil a les terres dels bàrbars. Club Editor, 2021
- Publicat a Lletres bàrbares, abril del 2022
Som el que hem llegit. De llibres n'hi ha moltíssims i, al llarg d'una vida, en podem llegir pocs. Aquí hi trobareu ressenyes, textos i comentaris sobre els llibres que he llegit darrerament i que he ressenyat en algun lloc.
La introducció d’aquesta edició és a càrrec de Francesco Ardolino, que parla del moviment dels pintors prerafaelites, Joan Maragall, el Modernisme i tot l’ambient cultural de la recepció de Dante a Catalunya al tombant dels segles XIX i XX. Quins temps de desvetllament! De Maragall, Ardolino en destaca la fortalesa intel·lectual, de vegades massa soterrada sota els prejudicis o “acusacions d’espontaneïtat naïf o d’ingenuïtat talcomragista que li han retret”. També recull la defensa de la necessitat de traduccions que fan tant Maragall com el mateix Montoliu. El decàleg escrit per aquest últim, amb motiu del Primer Congrés de la Llengua Catalana, és un dels textos més intel·ligents que s’han escrit mai en la nostra llengua sobre el fet de traduir.
Dante, que, al costat del nostre Llull, fou dels primers a escriure en llengua vulgar, és una festa de la llengua
ch'Amor m'assale subitanamente, sì che la vita quasi m'abbandona: càmpami uno spirto vivo solamente, e que' riman, perché di voi ragiona. | “Amor m’assalta tant sobtadament, que gairebé la vida m'abandona; i em resta un esprit viu tant solament, i aquest roman perquè de vós raona.” |
La bellesa dels immortals versos de Dante ressona, netament i clara, en el nostre catalanesc
L’edició de Barcino no conté el text original, com sí que ho fa la d’Adesiara. Tot i així, és fàcil localitzar l’original dantesc i contrastar algunes de les opcions lingüístiques de Montoliu. Comentem-ne alguns exemples: “E per questa cagione, cioè di questa soverchievole voce che parea che m'infamasse viziosamente” esdevé “I per eixa causa, ço es, per eixes desconvenívoles veus que semblaven infamar-me de viciós”. L’expressió “desconvenívoles veus” no és pas una traducció literal (l’adjectiu italià soverchievole correspon a “aclaparador”, “excessiu”), però resulta una bonica i atrevida innovació que incorpora un apropiat matís pejoratiu. La frase “e chi allora m'avesse domandato di cosa alcuna, la mia risponsione sarebbe stata solamente 'Amore', con viso vestito d'umilitade” és versionada com “I el qui llavores m’hagués demanat quelcom, la meva resposta fóra estada solament Amor, dit amb humil visatge”. La bellesa dels immortals versos de Dante ressona, netament i clara, en el nostre catalanesc.
El llibre, llegit avui, ens sorprèn per la potència de les hipèrboles amb què es parla de l’amor i es descriu Beatriu
En el que portem escrit encara no hem esmentat Beatriu, que és l’origen i el motor de l’obra. Però què en podríem dir nosaltres que no hagi estat dit? Fins i tot hi ha qui considera que no és més que un element d’una gran al·legoria amb implicacions filosòfiques, religioses, místiques, fins i tot esotèriques. Ja el seu nom (“la que porta beatitud, felicitat”) és ben significatiu. El llibre, llegit avui, ens sorprèn per la potència de les hipèrboles amb què es parla de l’amor i es descriu la dona: “En sa presencia tot se torna humil, / i no es sols ella qui apareix plascent, / ans quiscuna per ella reb honor. / I es en tots els seus actes tant gentil, / que ningú pot haver-ne d’ella esment / que no sospiri de dolçor d’amor.” A la Commedia, Beatriu reapareix i guia Dante cap al cel; deixem també nosaltres que la poesia escrita fa més de set-cents anys ens guiï, segur que arribarem a bon port i ens farà sospirar.
Pere Torra
Aquest petit recull conté uns textos que, sota l'aspecte d'un mer divertiment, ofereixen una festa literària de primer ordre
Precisament, Guillamon poa en el model de narracions d'aquests tres darrers llibres per als tres primers textos, respectivament: "La imprudent", "Barbara Steele i Federico Fellini a Chianciano" i "L'Etiquetador". El primer podria tenir com a referent molts dels relats del libre de Perucho, però probablement encaixa força amb "La suplicant", la història d’una increïble planta amb una afició inversemblant: el cant. El segon aprofita l’entorn d’un balneari per a fer aparèixer dues icones cinematogràfiques amb el to pop dels anys 60: l’actriu Barbara Steele, diva de les pel·lícules de terror gòtiques, i el gran cineasta Federico Fellini, també com Perucho nascut l’any 1920, el centenari del qual ha passat massa desapercebut entre nosaltres. Per cert, curiosament, Steele va ser llançada a la fama com a actriu amb la pel·lícula La màscara del dimoni –també esmentada al text–, la qual està basada en un relat de Nikolai Gógol, que és citat al conte de Guillamon en la versió castellana com a Viyi, però aquest títol també es pot transcriure com a Vij o Vi, precisament (segur que és una hàbil referència que Guillamon ha amagat en un volum inclòs en una col·lecció d’aire vitivinícola). El tercer conte és una paròdia hilarant i ben evident de la narració peruchiana "El cal·lígraf" canviant la tècnica cal·ligràfica per la d’etiquetatge de vins. La quarta història apòcrifa inclosa al recull és “Amb la tècnica de Lovecraft de Joan Perucho”, que constitueix un homenatge evident a la narració amb què l’autor de Llibre de cavalleries va introduir Lovecraft a la península l’any 1956. Guillamon hi aconsegueix un exercici doblement metaliterari molt enginyós amb un final plenament paral·lel al de la narració inicial.
Luján, Cunqueiro i Perucho pertanyen a "una generació sense vi", segons Guillamon
Finalment, el llibre, a més d’una bella il·lustració de Jacob (Josep Aragay) procedent de la revista Papitu del 1909, inclou un cinquè text –encara que apareix en quart lloc– en què l’autor, a tall d’epíleg, explica el procés d’encàrrec i redacció de les històries apòcrifes del recull. A més, hi afegeix unes interessants consideracions sobre el fet que la de Luján, Cunqueiro i Perucho –els dos primers hi apareixen profusament esmentats– fou “una generació sense vi”, és a dir, que a la segona meitat del segle XX, fa uns 40 o 50 anys, no hi havia tantes marques ni tants tipus de vi, ni tan coneixement sobre el vins com hi ha avui, al primer terç del segle XXI.
Aquestes narracions han estat dictades pel fantasme de Joan Perucho
Guillamon ha arribat a escriure moltíssimes pàgines sobre Joan Perucho i en aquest llibretó, hom hi pot trobar encara un sintètic comentari molt ajustat i precís que resumeix tota la poètica de l'autor de Les històries naturals:
"La seva literatura reflecteix molt exactament la seva manera de ser: el gust per la història, l'esperit d'aventura nascut de les lectures de nano, la imaginació fantàstica, la ironia i una barreja molt especial de dos sentiments: una tendència a ennoblir la vida (amb personatges delicats i espirituals) i una tendència oposada a mostrar-ne despulladament la materialitat." (p. 29)
Pere Torra
“El dia de la meva detenció acabaven d’arribar a Bèlgica la meva dona i les meves filles, a qui tenia i tinc unes ganes enormes de veure i abraçar. S’ha de ser molt fill de puta per escriure que jo havia planificat la meva detenció com un cop d'efecte. Molt.”
Mai no s’ha sentit part d’aquest nosaltres on m’han unglejat a mi i en què la infelicitat sembla que s’arrapi com l’olor d’all als dits. Jo no sé qui som, aquest nosaltres, però l’he estat rascant sempre i me’n sento part, cegament: els bords. (p. 88)En el món de la novel·la, les relacions humanes no són senzilles (bé, tampoc no ho són en el nostre, és clar!). No ho són les que manté el protagonista-narrador —de qui no sabem el nom— ni amb la seva mare: “Amb la mare, suposo que el que ens uneix no és ni la sang ni el lloc, sinó la desconfiança pel futur, una història comuna.” (p. 78); ni tampoc amb el seu company, Boris:
Perquè ell té la seva memòria i jo la meva i, junts, no tenim res. En Boris i jo solament compartim una declaració: la que diu que ens diem les vides per carta, que ens trobem a la casa blava i que ens estimem com animals. Decidim què és important, i la resta, via fora. Cap memòria. (p. 105)Pel que fa al gènere, es podria dir que es tracta d’una obra de ciència-ficció, sense gaire ciència, és a dir, sense platets voladors ni tecnologia futurista. Fa pensar en alguns llibres de Pedrolo, que també dibuixaven escenaris —diguem-ne— poc amables o, directament, apocalíptics. No queda clar si hi ha hagut una explosió, una catàstrofe o una guerra. En tot cas, a la primera part, hi ha uns individus amb el cap rapat que controlen el territori, disposen de tancs i hi imposen les regles, incloent la seva llengua (i això de la llengua és important!). També hi ha una Fàbrica desmantellada, un bosc i, una mica més lluny, una gran ciutat. Durant la segona part del llibre, hi ha cert moviment perquè el narrador i en Boris aconsegueixen aplegar-se i emprenen una mena de fugida amb cotxe, amb l’estranya companyia d’un cadàver.
Que la història no la sofríem, només; també la fèiem, i no ens deixàvem vèncer per aquella força invisible que tenen les arrels gruixudes. (p. 167)Al capdavall, la dimensió dels desigs té molta importància en tota la novel·la i ja al començament el narrador constatava el següent:
Quan Boris em parlava d’un país on viure, jo sempre em repetia que ell tenia una nostàlgia molt fonda perquè enyorava una cosa que no havia tingut mai, i aquesta és la pitjor nostàlgia que es pot tenir. (p. 26)No convé desvelar la peripècia argumental que el llibre permet entreveure de forma intermitent. En tot cas, cal deixar-se endur pel torrent verbal d’un llibre que, en acabar-lo, el lector ja s’adona que, almenys parcialment, l’acabarà rellegint.
La novel·la s'acosta al gènere negre i Cabré és un escriptor amb una forta tendència a la negror, fins i tot, a la tragèdia
Aquest nou llibre és gairebé l’antítesi dels anteriors (Dies que duraran anys i La força de la gent)
Es tracta d’una obra que aplega un estil de fotografies molt diferent dels darrers que havia publicat l’autor: Dies que duraran anys —vegeu la ressenya que en vam fer el juny del 2018— i La força de la gent, els quals eren plens d’imatges de manifestacions i mobilitzacions de milers —milions!— de persones. En un cert sentit, aquest nou llibre és gairebé l’antítesi dels anteriors i conté imatges de la buidor dels carrers —de vegades els mateixos— que abans havia mostrat com a escenari multitudinari de la protesta i la reivindicació de drets.
El fotoperiodista hi practica un estil fotogràfic allunyat de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes
Borràs, a més de fotògraf d’actualitat per a diversos mitjans, és cap de fotografia de la revista La Mira, un magazín que pretén explicar “històries de no-actualitat que passen al voltant nostre” com diuen els editors mateixos. En aquesta publicació, el fotoperiodista hi practica un estil fotogràfic allunyat de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes, més proper a les imatges d’aquest nou llibre, el qual sorgeix, en part, d’uns reportatges per al magazín digital.
Jordi Borràs hi és sempre. Té el do de la ubiqüitat!
En el llibre hi ha algunes fotos previsibles i algunes altres que no ho són tant, però en qualsevol cas sempre cal ser-hi i en Jordi Borràs hi és sempre. Té el do de la ubiqüitat! De les incloses al llibre, tots tenim la nostra foto icònica. A mi, personalment, m’ha commogut la imatge d’un taüt solitari a l’aparcament del tanatori de Collserola. Espaordidor! A la presentació Borràs parla de distopia, però crec que és pitjor perquè Hollywood ens ha espatllat la paraula acostumant-nos a acolorir situacions com aquestes i posant-hi actors massa atractius.
Pel que fa als textos, són a càrrec d’Estel Solé i corresponen sempre a relats en primera persona perquè no hi hagi dubte del punt vista: una embarassada; una infermera; un ciutadà que aplaudeix a les vuit; una noia a qui se li mor l’avi; una dona de la neteja d’un hospital; una mare jove amb dos fills petits i el seu teletreball; un padrí que porta una mona al seu fillol per Pasqua; una dona que decideix anar a la perruqueria i acabarà ajudant una embarassada que trenca aigües; una mare que acaba de parir i s’adreça al seu infant.
Els textos tenen un to més aviat costumista i passen per alt la crítica als greus desencerts dels responsables inicials de la gestió de la pandèmia
De vegades els textos remeten massa a un llenguatge posat en circulació en la primera onada, que ara, pocs mesos després, ja ha envellit: “Tot anirà bé!”, “nova normalitat”... Els textos tenen un to més aviat costumista i passen per alt la crítica als greus desencerts dels responsables inicials de la gestió de la pandèmia: el retard en les decisions de l’Estat; la militarització de la crisi; la centralització de tot en mans d’un ministeri ineficaç; la precarietat de mitjans materials a disposició dels hospitals i centres de salut; la manca de criteri científic en les decisions; el ridícul exhibicionisme de mesures propagandistes —aparatoses i inútils “desinfeccions” de grans espais com aeroports—; etc. No dic que calgués dir tot això, però crec que alguna referència s’hi podia fer, sense trencar el to intimista perseguit. De fet, algunes imatges mostren part d’aquestes nefastes actuacions dels governants del regne. Els textos fan viure les emocions i l'últim és un cant a l’esperança que encerta a recordar-nos que “només existeix l’ara més ara de tots; aquest ara que tot just pronunciar-lo ja s’escapa.”
Aviat per estar segurs si una cosa ha passat —el primer
d’octubre, per exemple—, haurem de recórrer a les fotos de Jordi Borràs
Borràs destaca la voluntat de fer de notari d’uns fets, però crec que és preferible anomenar-lo cronista. Al final, d’aquí a un temps, per estar segurs si una cosa ha passat —el primer d’octubre, per exemple—, haurem de recórrer a les seves fotos. A la presentació del llibre, el fotoperiodista es demanava “Com es pot retratar allò que no es veu?” Doncs ell ho ha fet en aquest llibre.
Pere Torra
“—Qui dugui un diamant a sobre, fi i veritable com aquests que els mostro, serà guardat de somnis dolents i pesats, de visions de fantasmes i, principalment, de pors i temors.—Caram! —va exclamar Alfred—. És la primera vegada que sento dir una cosa així.—I no és només això, sinó que el qui dugui a sobre el diamant no podrà ser pres d’ull (que és infectat d’alè pudent), ni podrà ser emmetzinat o enverinat, tal com ho va escriure Dionís el Poeta en aquests versos:
“His fulget limphata adamas, qui pectora sanat.
Et prohibet miseris, oculta dama veneni”
Van quedar perplexos. I el joier encara va afegir que val molt per a les dones prenyades, per guardar-les de molts perills i per ajudar-les en el part, i que el rei Felip III havia tingut un diamant que estava valorat en 160 ducats.”