- Publicat a Lletres bàrbares, gener del 2024.
El que hem llegit
Som el que hem llegit. De llibres n'hi ha moltíssims i, al llarg d'una vida, en podem llegir pocs. Aquí hi trobareu ressenyes, textos i comentaris sobre els llibres que he llegit darrerament i que he ressenyat en algun lloc.
divendres, 26 de gener del 2024
Josep Vallverdú i l'autèntic tresor de l'illa
dissabte, 28 d’octubre del 2023
Les ciutats invivibles d’Italo Calvino
Enguany que es commemora el centenari del seu naixement, cal retrobar l’obra reeixida, influent i de remarcable popularitat d’Italo Calvino. Entre nosaltres, tot i que encara hi ha moltes llacunes, cal celebrar que recentment l’omnipresent editorial Comanegra n’ha coberta una amb l’edició de L’últim és el corb. Aquest volum, fins ara inèdit en la nostra llengua, compta amb una traducció de Pau Vidal i s’inscriu en una col·lecció literària de grans autors moderns (Calders, Kafka, Perucho, Poe, Tolstoi, Melville…), amb llibres triats que defugen deliberadament llurs textos més cèlebres. Anem a poc a poc ja que tampoc no s’ha traduït encara al català el recull de rondalles populars que l’escriptor italià va aplegar i adaptar a partir de les diverses varietats lingüístiques originals. Aprofitant el centenari o més endavant, posats a desitjar, ens agradaria que en la nostra cultura hi pogués haver una «Biblioteca Calvino» traduïda al català, com sí que té alguna llengua veïna. També caldria que la gent llegís més Calvino o, simplement, llegís més.
Marcovaldo és un antiheroi que aspira a una vida millor només perquè és diferent
Pin, Marcovaldo o els protagonistes d’Els nostres avantpassats no encaixen en la societat del seu temps
Pere Torra
- Publicat a Lletres bàrbares, octubre del 2023.
dimarts, 26 de setembre del 2023
Llegir Kundera avui
Finalment, Milan Kundera ha mort sense que la inefable Acadèmia sueca hagi fet cap cas a una obra literària brillant i amb valors immarcescibles, tot i que el txec havia estat un ferm candidat al premi Nobel des de feia anys. S’afegeix al nostre Àngel Guimerà, també candidat al mateix guardó, que, a començament del segle passat, fou blocat pels autocràtics poders espanyols del moment, com ha estat documentat. Ara bé, ni la mort ni la manca de reconeixement formal no impedeixen que, d’ambdós grans escriptors, en representem les obres dramàtiques o en llegim els llibres amb fruïció avui. A més, tampoc no ens hem de prendre gaire seriosament el guardó que confereixen una colla de suecs, ja que massa sovint han demostrat ser molt fal·libles i, a sobre, darrerament, han esdevingut força antipàtics amb la nostra cultura.
Com ocorre amb els grans clàssics, Kundera parla de coses que ens passen avui a nosaltres
Per tot plegat, avui vull reivindicar la lectura dels llibres de Kundera començant per la seva novel·la més cèlebre, La insostenible lleugeresa del ser, que ofereix un gran plaer lector que el 2023 es regenera i s’omple de nous significats derivats de l’evolució de la nostra època. Això es produeix encara més en llocs amb feble tradició democràtica, com ara el regne d’Espanya, que avui –força avançat el segle XXI– presenta notables similituds amb els països sotmesos al jou soviètic durant la segona meitat del segle XX. Contràriament al que algú podria pensar, la novel·la –publicada el 1984– no ha passat gens de moda ni esdevé un text amb mers valors històrics. Com ocorre amb els bons textos clàssics, parla de coses que aquests dies ens passen a nosaltres.
«L’home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors»
El relat narra la relació amorosa entre Tomáš i Tereza, i també entre Sabina –al seu torn també amant de Tomáš– i Franz. En bona part, la història s’ambienta a Praga en el moment que els tancs soviètics esclafaren les ànsies de llibertat i democràcia de la primavera del 1968. Ara bé, les vicissituds de les relacions sentimentals i sexuals entre els personatges, encara que molt abundants, no són el més rellevant de la novel·la, sinó la seva concepció sobre la condició humana, l’hàbil incursió en temes filosòfics, l’originalitat del tractament de les idees, el recurs a l’assaig ben dosificat… Només cal tenir present que, ja a la primera frase del llibre, comença esmentant Nietzsche i la noció de l’etern retorn, la qual Kundera impugna amb enginy; al capdavall, «l’home no pot saber mai què és el que ha de voler perquè no té més que una vida i no la pot ni comparar amb les seves vides anteriors ni corregir-la en les posteriors».
El cinema és molt eficaç a l’hora de narrar històries, però poc dúctil per representar continguts més o menys abstractes
Com és sabut, Kundera va rebutjar la pel·lícula filmada a partir de la seva novel·la, tot i ser una producció prou correcta. A més, va prohibir, de manera explícita, la possible adaptació al cinema de qualsevol altra obra seva en el futur. L’escriptor txec devia constatar que el llenguatge cinematogràfic és molt eficaç a l’hora de narrar històries, però poc dúctil per representar continguts més o menys abstractes. Els films que versionen textos literaris no en poden oferir un tractament prou profund. Sovint es limiten a capturar la trama argumental, que, de vegades, conté els aspectes més anecdòtics o, fins i tot, banals d’una obra. En el cas de la novel·la que comentem, atesa la seva abundància d’idees, la pèrdua del contingut és molt evident i es comprèn l’actitud de l’escriptor.
El mateix que passava a les dictadures de l’Europa de l’Est fa mig segle ho estem vivim avui a Catalunya
Mirem, doncs, alguns aspectes materials de la novel·la de Kundera que són propers als nostres temps, com ara, els comentaris sobre l’organització de l’espionatge de l’Estat contra determinats col·lectius o individus d’una societat. Un dels personatges explica a Tereza les diverses funcions dels espies: «La primera és la clàssica. Escolten el que diu la gent i n’informen els seus superiors. La segona funció és intimidar. Ens demostren que ens tenen a la seva mercè i volen que tinguem por. La tercera funció consisteix a provocar situacions que ens comprometin». Precisament, Tereza és objecte d’espionatge per part del règim comunista txec per mitjà d’un personatge –ocult rera la identitat d’un enginyer– que arriba a fer l’amor amb ella. Aquesta intromissió de l’Estat en la intimitat individual, referida a una de les dictadures de l’Europa de l’Est fa mig segle, l’hem viscuda avui a Catalunya amb els partidaris de la independència del país.
La visió del kitsch de Kundera i la negació absoluta de la merda
Un altre dels elements rellevants i singulars de la novel·la és la peculiar noció metafisica del kitsch, que s’hi exposa en una interessant digressió que s’estén en uns quants capítols de la sisena part, titulada «La gran marxa». Kundera concep el kitsch com un ideal estètic en què es produeix un acord categòric amb el ser, cosa que determina la negació absoluta de la merda perquè «el kitsch exclou del seu camp de visió tot allò que en l’existència humana és essencialment inacceptable». El personatge de Sabina es revolta contra el comunisme per raons estètiques, en primer lloc. S’oposa al kitsch comunista per «la màscara de bellesa que es posava», cosa que exemplificava amb la festa del Primer de maig. Precisament, la traductora de la novel·la, Monika Zgustová, comença la biografia sobre un altre gran escriptor txec una mica més gran que Kundera, Bohumil Hrabal, descrivint el ritual que aquest darrer acostumava a fer el Primer de maig reiteradament. Hrabal buidava la seva fossa sèptica i eixia al carrer amb un carro ple de merda precisament mentre hi havia les desfilades i celebracions de la diada.
Tornant a Kundera, és molt significativa la concepció del que ell anomena el «kitsch totalitari»: «En una societat en la qual coexisteixen diverses tendències polítiques i la seva influència s’anul·la o s’elimina mútuament, podem escapar més o menys de la inquisició del kitsch, l'individu pot conservar la seva originalitat i l’artista crear obres inesperades. Però allà on un sol partit polític té tot el poder ens trobem de cop i volta en l’imperi del kitsch totalitari». Per això, nosaltres, els catalans, avui –sobretot després del primer d’octubre del 2017– posem de manifest la configuració kitsch del regne d’Espanya. La idea d’un «transició modèlica» que ha portat un Estat de les autonomies amb unes «regions» que contribueixen harmònicament a un «projecte nacional comú» amb una sola llengua és el gran kitsch espanyol (ni tan sols espanyolista). No cal dir que el kitsch espanyol és tan incompatible amb les nocions elementals de democràcia i drets humans, com ho era el kitsch comunista respecte l’obertura democràtica de la primavera de Praga, finalment esclafada pels tancs soviètics.
L’obra és molt rica en frases lapidàries, enginyoses i contundents
Així mateix, com els grans autors, des de Shakespeare, Kundera té una gran capacitat per sintetitzar el pensament en frases molt senzilles, lapidàries, gairebé aforismes. La novel·la conté moltes sentències d’aquest estil. Enumerem-ne ara només unes quantes a tall d’exemple: «L’amor pot néixer d’una sola metàfora»; «Que una conversa privada davant un got de vi s’emeti públicament per ràdio, això només pot significar una cosa: que el món s’ha convertit en un camp de concentració»; «La coqueteria és una promesa de coit sense garantia»; «Quan algú tria, per exemple, una carrera política, opta lliurement per fer del públic el seu jutge»; «Que indefens és l’home davant els elogis!»; «Una novel·la no és la confessió del seu autor, sinó una exploració del que és la vida humana dins de la trampa en la qual s’ha convertit el món»; «Hi ha situacions en les quals l’home està condemnat a fer teatre»; etc.
Per Kundera, Flaubert és un pensador més important que no pas Marx o Freud
Al capdavall, en el seu llibre d’assaigs L’art de la novel·la, Kundera defensava la novel·la com a artefacte intel·lectual de primer ordre perquè «no és possible doncs jutjar l’esperit d’un segle exclusivament segons les seves idees, els seus conceptes teòrics, sense prendre en consideració l’art i, particularment, la novel·la». Per això també ell considerava Flaubert un pensador més important i valuós que no pas Marx o Freud. Deixant de banda les possibles ganes de provocar l’auditori on l’escriptor txec va pronunciar la conferència, no hi ha dubte que llegir La insostenible lleugeresa del ser resulta una experiència molt enriquidora. En aquesta novel·la, Kundera no només és capaç de captar-hi l’esperit del món contemporani (segona meitat del segle XX i primer quart del segle XXI), sinó també de presentar-nos una reflexió profunda sobre l'existència mateixa dels éssers humans i, encara, fer-ho tot amb una gran amenitat.
Pere Torra
- Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2023
- Milan Kundera. La insostenible lleugeresa del ser. Traducció de Monika Zgustová. Edicions Destino, 1986.
dimecres, 30 d’agost del 2023
Picasso a Gósol, la zona zero de l’art contemporani
Vet aquí un nou llibre que fa justícia a Gósol, també a Picasso ara que fa cinquanta anys de la seva mort, i planteja una narració centrada en l’estada històrica del genial pintor al peu del Pedraforca, un període decisiu no només per l’evolució de la seva obra pictòrica, sinó també per a tot l’art contemporani. És veritat que, entre altres, ja comptàvem amb la magnífica monografia de Jèssica Jaques (Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad), que, en molts aspectes, és la base de l’obra d’Iñaki Rubio, però en volíem més i, de fet, encara en volem més. Jaques va fer un llibre, molt necessari, de to acadèmic; Rubio, per la seva banda, combina l’assaig amb la ficció, cosa que li permet trenar un relat novel·lístic versemblant, amè i interessant, tot i que hauria pogut anar més enllà. De fet, l'obra de l'escriptor andorrà assumeix i desenvolupa les conclusions principals de Jaques.
L’espurna que canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol
El text comença amb la descripció d’un Picasso malvivint a París, jove, pobre, bohemi, però sobretot ple de dubtes, dubtes existencials i també sobre la seva obra. Per exemple, deixa arraconat i inacabat a París el retrat de Gertrude Stein, però el bloqueig que Picasso patia no tenia res a veure amb l’escriptora nord-americana, sinó que era sobre «com esmicolar la tradició artística dels últims quatre-cents anys». Tal com recull Rubio, la gran transformació de l’art modern portava temps covant-se i l'espurna detonant que desencallaria el retrat de Stein i que, en definitiva, canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol. No hem de creure el pintor quan assegurava que tot el que sabia ho va aprendre a Horta.
Gósol i la seva gent són l’autèntic motor del llibre
Després d’uns breus capítols inicials a París, la narració se situa a Gósol; l’indret i la seva gent són l’autèntic motor del llibre. La descripció del viatge constata que el trajecte no era fàcil: després d’atènyer Guardiola de Berguedà amb tren (en una estació inaugurada el 1904 d’una línia avui perduda), calia anar amb mules per estrets camins de muntanya. El pintor hi arriba amb la seva parella del moment, Fernande Olivier, una dona amb una vida difícil (òrfena, mal acollida per una tieta, maltractada i violada per un home, etc.), sempre acompanyada del seu cadell de fox-terrier i perfumada amb Eau de Xipre. El text conté detallades descripcions del procés pel qual Picasso va modificant i modelant la seva manera de pintar. L’impacte viscut a la vila berguedana és tan intens que el pintor fins i tot és rebatejat –segons el llibre, per Josep Fondevila–, de manera que esdevé Pau de Gósol, «una nova identitat per tenir una mirada nova, sense tenir en compte modes ni normes». Ell «vol una pintura lliure de relats, lliure d’anècdotes, lliure de representació».
Convé tenir presents les imatges de les principals obres picassianes que s’hi comenten
L’autor s’ha documentat molt bé tant sobre Picasso com sobre Gósol, encara que insisteix a referir-se a un inexistent coll de la Creu, que correspon al cap de la Creu, situat uns centenars de metres abans d’arribar al nucli de la població venint de Guardiola. L’edició és acurada i la coberta compta amb una il·lustració a càrrec de Jaume Tenes, pintor figuratiu que té una galeria d’art pròpia al carrer Regomir, ben a prop dels llocs barcelonins que freqüentava Picasso. La imatge és encertadíssima perquè ofereix un retrat que correspon molt bé a en Pau de Gósol, amb vint-i-pocs anys, la cabellera sencera i negra, el característic nas imponent i la mirada plena de determinació. Hauria estat bé, tot i que això n’encareixi la publicació i no s’ha d’entendre com a retret, que el llibre mateix ja s’acompanyés d’algunes imatges de les principals obres que s’hi comenten, començant per l’emblemàtic retrat de Gertrude Stein seguint per les principals obres gosolanes com ara, Tres nus, L'harem, La dona dels pans (una Mona Lisa pirinenca, segons Jaques)... En tot cas, recomano que el lector n’efectuï una ràpida i oportuna cerca per Internet, ja que resulta molt útil per capir la narració.
La narració està ben construïda, però pateix certa obsessió per la veracitat que llasta el relat
Certament, els dies a Gósol són molt determinants per a l’obra del pintor. El llibre de Rubio explica molt bé com s’hi produeix l’acabament de l'etapa rosa de Picasso, que no es limita només a un canvi radical de colors en la seva paleta. La transformació és molt més profunda fins al punt que l'autor també identifica nombrosos quadres pintats al poblet berguedà, com a precedents força evidents d’obres clau de la producció picassiana. El més rellevant és L’harem, com a clar antecedent del cèlebre Les senyoretes del carrer d’Avinyó (denominació que defensava Palau i Fabre). Al capdavall, un harem no és tan lluny d’un prostíbul d’un carrer de la Barcelona vella. Però també el retrat de Stein, abandonat a Montmartre, potser va trobar el seu desllorigador en la misteriosa Hermínia. Al voltant d’aquest personatge, es crea una intriga de gran rendiment narratiu que, tot i que es planteja amb ofici, potser falta desenvolupar-la i portar-la una mica més enllà. El text insinua coses, però ho fa massa discretament i ja sabem que la discreció no sempre és eficaç en literatura. L’encert del llibre és la construcció d’una narració basada en fets reals, però pateix una obsessió per la veracitat que llasta la ficció. En aquests temps que vivim, si l’opció és novel·la i no pas assaig estricte, el lector hauria agraït una aposta més decidida i més lliure.
Gósol, l’indret que fa treure el millor de cada persona
Quan eixirà la pel·lícula sobre la crucial estada de Picasso al Berguedà? El llibre de Rubio ofereix elements per a una bella història susceptible de ser adaptada a la gran pantalla. El tema dona joc, els gosolans segur que s’hi abocarien i l’escenari és a punt. Li ho devem a en Pau de Gósol. Encara recordem que Josep Palau i Fabre va aixecar la veu en un article al diari AVUI el juliol del 1981 en què expressava que el pintor "demostrà estimar més Barcelona que la
seva ciutat natal i que cap altra ciutat del món, i Barcelona li ho agraeix enderrocant,
durant l’any del seu centenari, la llar que per a ell era la més entranyable de la nostra
ciutat". A diferència de Barcelona -on l'artista va viure uns quants anys-, Gósol conserva gairebé intactes la majoria dels llocs picassians, incloent el seu lloc de residència, can Tampanada. Perquè, aquí al peu del Pedraforca, tot cercant una solució per a la seva pintura, Picasso va trobar el camí de la renovació de l’art del segle XX. Ara bé, en realitat, va descobrir un secret encara més gran, un lloc capaç de fer treure el millor de cada persona: Gósol.
Pere Torra
Gósol, estiu del 2023
- Iñaki Rubio. Pau de Gósol. Picasso al Pirineu. Comanegra, 2023
divendres, 14 de juliol del 2023
Oda a Barcelona entre senglars
Les dones protagonistes són fortes, com les heroïnes bíbliques dels mateixos noms; els seus homes són febles i cagadubtes
La novel·la constata la inviabilitat del creixement indefinit de les ciutats
Pere Torra
- Publicat a Caràcters, juliol del 2023.
- Raül Garrigasait. Profecia. Barcelona, Edicions de 1984, 2022, 238 pàgines.
dijous, 25 de maig del 2023
Amb Déu o sense, sempre humans
Una de les darreres iniciatives de Fragmenta és la col·lecció “Assaltar la Bíblia” –dirigida per Anna Punsoda–, amb la qual projecten publicar llibres d’assaig contemporani “per mitjà de la relectura de passatges bíblics cèlebres”. Certament, si hi ha un llibre al món que ha rebut i rep relectures contínuament aquest és la Bíblia. Ara bé, fer-les des d’una perspectiva laica ja no és tan freqüent i, segurament per això, és més convenient i útil. En el nostre cas, el passatge bíblic triat correspon al sacrifici d’Isaac que Déu demana (o imposa) a Abraham. És un episodi molt conegut que fins i tot és esmentat al començament de la cançó Highway 61 revisited de Bob Dylan, el pare del qual –cosa inquietant– també es deia Abraham.
Bagunyà compara el caràcter reflexiu de la
consciència amb la metaficció de la narrativa
postmoderna
El llibre comença evocant el caràcter verbal de la divinitat (“al principi era el verb”, diu l’Evangeli de Joan), però sobretot parla molt de la subjectivitat o la consciència, que es manifesta per la veu interior, íntima, pròpia de l’home modern. “Potser per això una de les tasques més complicades de tota vida adulta consisteix a establir una relació més o menys suportable amb aquesta veu” (25). També fa una interessant comparació entre el pensament grec i el pensament bíblic de l’Antic Testament, que, tot i que tenen diferències notables, no trobem la idea de subjecte ni de consciència en cap dels dos. Aquest assaig recorre molt sovint a la comparació o la cerca d’analogies entre el fragment bíblic i altres textos ulteriors ben diversos, de vegades sorprenents. Per exemple, Bagunyà arriba a comparar el caràcter reflexiu de la consciència –la metaconsciència– amb la metaficció de la narrativa postmoderna. En una altra ocasió la invocació de la subjectivitat moderna es fa per mitjà de Max Weber i la seva visió de l’esperit del capitalisme.
Hamlet
experimenta una situació semblant a la d’Abraham
Ara bé, la comparació més reeixida és amb obres literàries, com ara Hamlet, on, en bona mesura, el protagonista experimenta una situació semblant a la d’Abraham, en què “l’espectre del pare de Hamlet opera com l’emissor d’un mandat: […]. Com en el cas d’Abraham, aquest mandat vol incitar l’heroi a l’acció: sacrifica un fill, executa un oncle” (40). Però hi ha diferències i Hamlet té molts més dubtes que Abraham, ja que “la paraula paterno-espectral no manté l’autoritat absoluta i inqüestionable que té la d’un déu per a un creient fidel” (42). No obstant això, tot i l’encert en la comparació amb Abraham, la lectura de l’obra shakespeariana que fa l’autor segueix acríticament la concepció del príncep com un gran cagadubtes. Personalment, arran d’un muntatge de Hamlet que vaig veure fa uns anys, vaig quedar convençut del contrari: Hamlet no dubta, sinó que planifica i calcula amb cura el millor moment per a executar la implacable venjança que li és reclamada per l'espectre patern. En qualsevol cas, a diferència de la dòcil fe d’un creient com Abraham, en el cas de Hamlet l’execució del mandat –sigui per dubte o per càlcul– es difereix en el temps i no s’executa amb la mateixa immediatesa.
També hi ha una comparació suggestiva amb Oedipa, personatge de Thomas Pynchon
Després d’Abraham i Hamlet, l’assaig parla sobre The crying of a lot 49 (La subhasta del lot 49, 1966), obra de l'escriptor nord-americà Thomas Pynchon, autor emblemàtic del postmodernisme i etern candidat al premi Nobel molt poc traduït a la nostra llengua. Amb aquesta obra, Bagunyà traça una seqüència que segueix certa progressió: Abraham compleix el mandat diví de seguida; Hamlet en retarda el compliment; i en el cas d’Oedipa, la protagonista del llibre del nord-americà, “ja no sabem ni si hi ha mandat, ni si –en el cas que n’hi hagi– no és més que l’indici que hem caigut en el deliri” (69). Tal com la desenvolupa Bagunyà, la idea del mandat procedent de la divinitat (o de la veu interior, més modernament) és una perspectiva molt suggestiva, que ofereix un gran rendiment per a la reflexió. De fet, entesa d'aquesta manera, fora de la literatura hi ha moltíssims altres receptors al llarg de la història: des de Pau de Tars i Ramon Llull, passant pels místics fins a la tendra Bernadeto, la pastoreta occitana que va experimentar les misterioses aparicions a Lourdes, que entre nosaltres va rebre una esplèndia narrativització a mans de Pep Coll amb Les senyoretes de Lourdes.
Bagunyà no es limita al comentari endreçat d’un text
bíblic, sinó que ofereix un assaig atrevit i carregat d’idees
Tot i tractar-se d’un llibret de dimensions reduïdes, l’edició és ben acurada i compta amb una intrigant i apropiada il·lustració a la coberta, a càrrec d’Àfrica Fanlo, que també il·lustra els tres altres títols de la sèrie, cosa molt encertada per a oferir una idea de conjunt. Com ja indica el títol mateix, el text és breu, però presenta una densitat expositiva notable amb referències, a més de les ja esmentades, a diversos autors, tant antics (Plató) com moderns (Lukács, Lacan, Foucault, etc.), aplegats en una útil i no aclaparadora bibliografia. A vegades, l’espessor augmenta quan l’autor recorre a termes com exomologesi i exagouresi, que apareixen de manera poc necessària i potser caldria introduir-los amb una mica més d’explicació. En qualsevol cas, la concepció de la col·lecció és molt atractiva, interessant i innovadora. I el primer títol amb què s’enceta no es limita a un comentari endreçat d’un text bíblic, sinó que Bagunyà ofereix un assaig atrevit i carregat d’idees. Al darrer capítol, després de tot el que ja porta dit, l’autor encara introdueix elements nous i planteja el dubte de si Abraham, en realitat, fou desobedient, com sosté Omri Boehm, basant-se en una versió original de l'episodi en què no hi figura la intervenció de cap àngel que aturi l’holocaust d’Isaac. Sembla, doncs, que tot és més obert. Al capdavall, rellegim la Bíblia al segle XXI perquè ens parla de nosaltres i ens interpel·la perquè, amb Déu o sense, els humans estem (auto)sotmesos als mateixos dilemes sobre la nostra conducta i la nostra existència en aquest món. I si no és així, ja ho trobarem a l’autopista 61 o en un tren de Rodalies de RENFE.
Pere Torra
- Publicat a Lletres bàrbares, maig del 2023.
- Borja Bagunyà. Breu història del mandat. Barcelona, Fragmenta Editorial, 2023, 76 pàgines
dijous, 30 de març del 2023
El cant inaudit de l'obra de Joan Perucho
Una comptabilitat pontifícia en llatí macarrònic
Un llibre per a cada vampir
La Crònica de Desclot, llegida al segle VI
Letizia de Beaumont i una nina nepalesa
Dos ducs de Montpensier en una sola persona
La malenconia peruchiana amb paraules de Jonathan Swift
dilluns, 16 de gener del 2023
Un grapat de peces mestres de Maupassant en llengua catalana
El tractament de la guerra francoprussiana prefigura les obres
de la literatura antibel·licista del segle XX (Hašek, Remarque o Céline)
La traducció de Marta Marfany és impecable i
es correspon amb la llengua clara i natural de Maupassant
Celebrem l’inici de l’aventura d’Edicions del Cràter i
esperem gaudir de les seves propostes
En síntesi, llegiu aquest llibre i acompanyeu l’inici de l’aventura d’Edicions del Cràter, que ha anunciat que planteja «publicar autors que han deixat marca, que han trasbalsat l’opinió pública, que han imprès el seu nom per sempre a la història de la literatura. Autors amb una gran força interior, amb capacitat de canviar la nostra visió del món». A més de passar una magnífica estona de lectura, promoureu que puguem gaudir de més llibres bons d’escriptors nostres i de fora encara no traduïts en la nostra llengua. Ho esperem!
Pere Torra
- Publicat a Lletres bàrbares, gener del 2023.
- Guy de Maupassant. Contes de la becada. Traducció de Marta Marfany. Barcelona, edicions del cràter 2021.
dimarts, 11 d’octubre del 2022
Josep Piera: la resposta és en el fenoll
El text té un inici torrencial, ple d’agudes reflexions sobre el pas del temps, la memòria i el record, amb un verb poètic i unes frases rodones, lapidàries, contundents. Em quedo amb aquesta: «Recordar és tornar a cordar bocins de la vida viscuda i fer-ne un collar de meravelles. O de fantasies.» El llibre és aquest collar. Precisament, parlant de fantasies, el títol ja inclou l'adjectiu fantàstics per qualificar els cinc o sis anys que abasten els records. En tot cas, Piera no pot evitar que aquest epítet sigui llegit amb un cert to irònic, per més que ell pugui exhibir arguments poc refutables que l’avalen: l’assoliment d’una vida personal independent, la consolidació d’una relació de parella –amb la imprescindible i entranyable Marifé–, l’estímul de les amistats intel·lectuals forjades, el descobriment de la bellesa del futbol de la mà de Johan Cruyff, la publicació dels seus primers tres llibres de poesia en dos anys, els viatges amb un Mini amunt i avall, etc. El to irònic sorgeix pel contrast amb el color gris amb què sovint descriu València, el mateix color del dia que l’escriptor comença a escriure l’obra, just quan va fer setanta anys. També s’hi oposa la tristesa de ser testimoni de la mort d’amics, tant als setanta com al 2017, cosa que fa que l’autor hi reflexioni amb una lucidesa remarcable: «La mort és a la vida com el silenci a la música: en forma part i la nega».
La generació que va viure l’anomenada «transició» veu en perill la democràcia
Com que el text fa explícita la perspectiva del temps present en què escriu Piera, la realitat del moment emergeix de tant en tant. Un cas emblemàtic són els esdeveniments de Catalunya al voltant del referèndum del primer d’octubre, «la ‘qüestió sobiranista’ catalana, que cap govern estatal no vol entendre ni atendre. Ni si mana la dreta, ni si ho fa l’esquerra.» L’escriptor confessa que ho viu «quimerós de cap, i neguitós d’ànima. Per això pense que cal tornar a cridar LLIBERTAT en majúscules, com en aquells fantàstics setanta.» La generació que va viure l’anomenada «transició» posa de manifest que encara cal continuar lluitant per la democràcia com durant la dictadura franquista.
Hi ha una paraula que desencadena l’adhesió de Piera al català com a llengua poètica
El llibre explica, amb força detall, l’emotiu procés pel qual Piera esdevingué un escriptor intensament arrelat al seu territori immediat, al seu país, i a la seva llengua. Arriba a assegurar que «no es torna mai enlloc» i, en un llibre anterior, Seduccions de Marràqueix, ja havia dit que viatjar no és fugir i que ell anava de viatge per sentir-se viu en el temps, «no per perdre de vista el que tinc a prop, no per deixar darrere i en oblit qui sóc». Pel que fa a la llengua, l’autor va començar escrivint poesia en castellà, però com deia Joan Fuster dels «alacantins», Azorín i Gabriel Miró, també devia ser «un castellà fictici, un castellà evidentment ‘aprendido’, com deia Ortega y Gasset que era el d'Unamuno». Per a Piera –com per a qualsevol poeta–, les paraules són molt importants. Per això es demana: «Calia escriure la poesia en la llengua de la consciència, en la dels somnis, o en la del cos? La resposta la duria el vent, que deia Bob Dylan. Què fer? No ho tenia clar.» Doncs, és curiós perquè aquest interrogant del poeta m’ha fet pensar en Aribau i allò de «Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, | En llemosí li parl, que llengua altra no sent, | E ma boca llavors no sap mentir ni ment, | Puix surten més raons del centre de mon pit». Mostra que al segle XX els nostres escriptors encara arrosseguen dubtes sobre la llengua. En el cas de Piera, hi ha una paraula que desencadena l’adhesió al català com a llengua poètica: «per a mi hinojo no suggeria res, però ‘fenoll’ se m’enganxava a la pell quan corria pels bancals de la Drova, i bevia aigua fresca de la font fent un cocó amb les mans per evitar engolir una sangonera». Sens dubte, la resposta a l’interrogant dels primers anys setanta no la va dur el vent; la resposta era en la sentor del fenoll (o del fonoll).
- Publicat a Caràcters, núm. 95, tardor 2022.
- Josep Piera. Els fantàstics setanta 1969-1974. Institució Alfons el Magnànim, 2020
Pere Torra