"Consumits pel foc", un exquisit destil·lat literari de Jaume Cabré

La darrera novel·la de Jaume Cabré sorprèn el lector per la seva brevetat, pel seu caràcter sintètic, comparada amb la considerable magnitud de la immediatament anterior, Jo confesso. D’ençà d’aquesta darrera novel·la, precisament, han transcorregut una desena d’anys i, per això, l’editor ha tingut cura de posar una faixa al llibre que ho emfatitza especialment. Ara bé, que aquest nou llibre no arribi a les dues-centes pàgines és, sens dubte, un aspecte cridaner molt pertinent de comentar, però no s’ha de fer en termes de pèrdua, de mancança, d’obra menor. Ben al contrari, Consumits pel foc és una novel·la escrita amb molt d’ofici —no hem de descobrir pas ara la capacitat narrativa de Cabré—, que atrapa el lector des del començament, i que conté una destil·lació molt aconseguida dels trets característics de l’obra de l’autor de L’ombra de l’eunuc. Del seu contingut, no convé parlar-ne gaire per no esguerrar lectures futures.

Cabré aplica el valor de la rapidesa que propugnava Calvino i manipula el temps de la narració amb una habilitat tècnica remarcable

A Lliçons americanes. Sis propostes per al pròxim mil·lenni, Ítalo Calvino parlava de la rapidesa com un dels valors essencials de la literatura, que l’italià proposava ―d’una manera més aviat rimbombant, això del mil·leni!― per a l'època en què ja ens trobem. Per la seva banda, Cabré aplica aquesta lliçó a consciència i manipula el temps de la narració amb una habilitat tècnica remarcable. Hi ha un moment, per exemple, que el narrador expressa “aquí va començar tot”, quan el protagonista puja en un cotxe casualment; però, tot seguit rectifica i diu “O potser no. Mai no podria saber que tot plegat havia començat molt abans i ben lluny del carrer estret”. Aquesta estratègia narrativa beneficia la intriga, de manera que, al lector, li costarà molt deixar anar el llibre per anar a fer el sopar.

 

El protagonista (i també el lector) intenta recordar i reconstruir què li ha passat pocs dies abans

Tota la novel·la és un joc amb el temps i, durant la major part del text, el protagonista ―i és clar, alhora, també el lector― intenta recordar i reconstruir què li ha passat pocs dies abans. A part de novel·les i narracions de ficció, Cabré ha publicat llibres de reflexió estètica i literària com El sentit de la ficció o Les incerteses. Aquests comentaris resulten de gran interès, sobretot perquè el barceloní hi combina la reflexió teòrica amb l’aplicació a les seves àmplies lectures i, sobretot, als seus llibres, amb els quals es poden contrastar. A El sentit de la ficció, hi reivindica “el poder del novel·lista sobre el temps”, poder que ell ha exercit des dels seus primers llibres. De fet, no tan sols hi ha jocs amb el temps, sinó que al llibre n’hi ha molts altres. Per exemple, el que es planteja amb els noms dels personatges, que són batejats pel narrador mateix de forma casual, amb noms d’origen literari (doctor Zhivago, Hans Castorp, Emma Bovary...), cinematogràfic (Marlene Dietrich, Lili Marleen...), altres (en Cinquanta-set, doctora, Pittosporum...), noms que, a més, poden variar segons les circumstàncies. En aquest cas, sembla que l’autor pretengui fer-nos distanciar de la història i dels seus personatges, una mica com feia Brecht en teatre.

La novel·la s'acosta al gènere negre i Cabré és un escriptor amb una forta tendència a la negror, fins i tot, a la tragèdia

Consumits pel foc és una novel·la difícil de classificar, cosa que, personalment, trobo magnífic. En tot cas, si l’hem d’adscriure a algun gènere, s’acosta força al gènere negre, tant per la naturalesa dels fets narrats, per l'existència d’un misteri que cal descobrir, com també per un cert pessimisme existencial que gravita en tot el llibre, pessimisme habitual en les obres d’aquest gènere, al qual estan ben avesats els lectors de Cabré, un escriptor amb una forta tendència a la negror, fins i tot, a la tragèdia. També és una novel·la sobre la solitud. El protagonista, Ismael —un nom d’explícits ressons literaris, que evoca Moby Dick—, porta una vida força trista i grisa, totalment solitària; i la seva falta de memòria li fa augmentar l’angoixa: “L’Ismael era un nàufrag, com el seu il·lustre antecessor, però sense passat, sense fusta enmig de l’onatge, sense balena per empaitar.” A més, l'obra conté una important línia narrativa addicional a les vicissituds d’Ismael, que és protagonitzada per un godallet, un petit porc senglar, que en bona part també té una existència solitària. Aquesta línia, que no és ben bé paral·lela i s’encreua sovint amb l’argument principal, confereix al conjunt del relat un aire de faula fantàstica que intriga el lector encara més. No crec que el desconcerti perquè el lector del segle XXI està fet a tot.

La novel·la arrenca amb una referència a les falenes, aquestes papallones nocturnes que, atretes per la llum, acaben consumides pel foc, tota una metàfora de la fatalitat del destí dels éssers humans

 

La gràcia de la novel·la és que, malgrat tot l’artifici i la faramalla tècnica que conté, no “enganya” els lectors en cap instant, ni en els fets narrats ni en el narrador ni tan sols en el títol ni els epígrafs inicials. A Les incerteses Cabré ja advertia que “el terme ‘mentida’, tal com el fem servir en la vida quotidiana, no funciona per aplicar-lo a l’art”. La novel·la arrenca, fins i tot, amb una referència a les falenes, aquestes papallones nocturnes que, atretes per la llum, acaben fregides, consumides pel foc, tota una metàfora de la fatalitat del destí dels éssers humans. Des de bon començament, el lector té al davant les claus de la història, les quals es van repetint durant tota la novel·la, però no és fins a la fi que fan sentit. Com en tota bona novel·la de misteri, al final hi ha una sorpresa —en aquest cas, d’un gran abast, ja que va més enllà de l’argument i afecta l’acte mateix de la narració—, i totes les peces encaixen perfectament, cosa que sempre produeix satisfacció.

Al capdavall, no calen 500 pàgines per a escriure un bon llibre; en tot cas, qui vulgui 500 pàgines de Jaume Cabré ho té molt fàcil: pot rellegir aquest novel·la tres vegades. Rellegir garanteix sempre una lectura més autèntica; fer-ho amb aquest llibre és un autèntic plaer.

Pere Torra

• Jaume Cabré. Consumits pel foc. Barcelona: Proa, 2021
• Publicat a La Veu, núm. 110, març del 2021. 
  

Quim Torra o la defensa de la veritat

[Nota prèvia: Qui consideri que qui signa aquest escrit, a causa de la seva afinitat amb l’autor, no pot tenir l’objectivitat necessària per parlar d’aquest llibre no cal que continuï llegint]

 

Les hores greus. Dietari de Canonges és un llibre insòlit, històric i valent. Es tracta d’un dietari íntim que inclou la crònica d’un moment de gran crisi explicada, en primera persona, per algú que, tot i que li lleven els instruments per a abordar-la, s’erigeix en defensa de la raó, la solidaritat, la vida. El dietari conté les anotacions que el president Torra va anar prenent, cada dia, des del 15 de març fins el 30 d’abril del 2020, mentre era confinat a la Casa dels Canonges, durant la primera onada de la pandèmia. Són uns textos vius i espontanis on domina la frase breu, la pinzellada ràpida, la impressió directa i subjectiva. Al pròleg, l’autor expressa que “acusat sovint de ser un president «retòric», aquests textos són ben simples i clars.” Certament, no semblen pas haver estat gaire refets, com, per exemple, va fer el seu admirat Josep Pla amb El quadern gris. Ara bé, ja sabem que la no-retòrica també és retòrica i aquesta perspectiva fa guanyar valor literari al llibre, que representa un nou camí per a l’autor.

 

És un llibre molt diferent dels que ha publicat Torra; és el més intimista, però conserva molts dels trets característics de la prosa de l’autor

 

És un llibre molt diferent de la desena de llibres que fins ara ha publicat Torra, incloent els de contingut més autobiogràfic, com ara Ganivetades suïsses. Sens dubte és el més intimista, però conserva molts dels trets característics de la prosa de l’autor: la ironia, malgrat la situació, sobretot en forma d’autoironia (“Sempre em sorprèn que la gent em feliciti per alguna cosa”); les abundants referències i citacions de textos literaris (Zweig, Carner, Abelló, Vinyoli, Wordsworth, etc.). Parlant de citacions literàries, és molt interessant l’intercanvi electro-epistolar amb l’escriptor Jaume C. Pons Alorda, a qui, com a traductor de Walt Whitman ―un dia d’abril en ple confinament―, el president escriu per demanar-li un aclariment sobre l’autor de Fulles d’herba. El traductor li respon amb respecte i estimació perquè sap, amb mestre Whitman, que “Ni jo ni cap altre no podem fer aquest camí en lloc teu,/ L’has de fer tu mateix.”
 

La imatge de Torra, sol i malalt al Palau de la Generalitat, davant d’un govern espanyol centralitzant i militaritzant la situació, ja forma part de la història d’aquest país

El llibre arrenca invocant la crònica de Muntaner (“Què us diré?”), si bé per a oferir-ne volgudament el contrapunt: aquí no hi ha batalles ni conquestes. Tot i que és un llibre de gran introspecció, és alhora un llibre de transcendència pública. La imatge de Torra, sol i malalt al Palau de la Generalitat, plantejant el confinament total de la població davant d’un govern espanyol centralitzant i militaritzant la situació, ja forma part de la història d’aquest país. En cap moment, ell no abandona ni la responsabilitat com a president ni l’activitat per a trobar respostes a la crisi. Hi ha un moment del llibre molt important en què Torra expressa que “paradoxalment, és en aquest confinament com més lliure em trobo”. Afegeix “ara tinc la veu que no havia pogut tenir, la llibertat que buscava. En el pitjor moment de la meva presidència ara soc jo”. La gent va escoltar aquesta veu, dita en el moment que més ho necessitava.

Torra descriu alguns teòrics companys de lluita com a “polítics petits, de cel·lofana, que sobreviuen a tot perquè tenen l’ànima de plàstic”

El dietari no en fa un repàs exhaustiu (n’esperem el llibre!), però s’esmenten alguns episodis destacats dels dos anys anteriors: l’entranyable telefonada de Torra a la mare quan li proposen la presidència; la lamentable retirada de la condició de diputat per part del president del Parlament; el ridícul procés de la seva injusta inhabilitació; etc. A l'autor, no el preocupava gaire la inhabilitació per part d’un Tribunal polític i parcial, una burla als principis del dret en una democràcia. El que de debò el va preocupar fou la “inhabilitació” per part dels teòrics companys de lluita dels diversos partits independentistes presents al Parlament. Torra s’hi refereix i en descriu alguns, amb adjectivació planiana, com a “polítics petits, de cel·lofana, que sobreviuen a tot perquè tenen l’ànima de plàstic.” No cal dir noms, tots sabem de qui parla.

De vegades Quim Torra sembla un personatge de l'estil dels de les històries de Frank Capra, interpretats per actors clàssics com James Stewart o Gary Cooper

 

La gent de la política encara no ha comprès el president inhabilitat. De vegades Quim Torra sembla un personatge de l'estil dels de les històries de Frank Capra, interpretats per actors clàssics com James Stewart o Gary Cooper. Un home de principis, la integritat del qual xoca amb la hipocresia, la mentida, les misèries d’un ambient polític despullat de valors ètics com l’honradesa i l’honestedat. Quim Torra no tan sols ha emprès una lluita per la llibertat de Catalunya, sinó també per la democràcia, per la justícia i (com feien els personatges caprians) per la veritat, una cosa insòlita en la política d’avui.

“Les hores greus” no és el llibre que Quim Torra hauria volgut escriure. Ell hauria hagut volgut escriure, evocant Rovira i Virgili, “Els darrers dies de la Catalunya autonòmica”, és a dir, la història de la victòria que la gent d’aquest país va començar a edificar el primer d’octubre del 2017. Encara som aquí i depèn de nosaltres que, efectivament, la culminem.

Pere Torra

• Quim Torra i Pla. Les hores greus. Dietari de Canonges. Barcelona: Símbol editors, 2021
• Publicat a La Veu, núm. 109, març del 2021.

Jordi Borràs, cronista gràfic de l’invisible

En aquests temps que vivim, no hauria de passar desapercebut L’any sense primavera, una interessant crònica gràfica de la primera onada del virus —ara sabem que fou la primera i ens fa por que potser encara no hem viscut la darrera— que el fotoperiodista Jordi Borràs va publicar la tardor passada. No descobrirem ara els mèrits de Borràs, que, recentment, ha aconseguit una emblemàtica captura durant les manifestacions en protesta per l’empresonament del raper Pablo Hasèl. En aquest nou llibre, la càmera del fotoperiodista torna a passejar-se per nombrosos indrets del país per mostrar l’impacte insòlit de la pandèmia sobre la nostra societat i la nostra forma de viure.

 

Aquest nou llibre és gairebé l’antítesi dels anteriors (Dies que duraran anys  i La força de la gent)

Es tracta d’una obra que aplega un estil de fotografies molt diferent dels darrers que havia publicat l’autor: Dies que duraran anys —vegeu la ressenya que en vam fer el juny del 2018— i La força de la gent, els quals eren plens d’imatges de manifestacions i mobilitzacions de milers —milions!— de persones. En un cert sentit, aquest nou llibre és gairebé l’antítesi dels anteriors i conté imatges de la buidor dels carrers —de vegades els mateixos— que abans havia mostrat com a escenari multitudinari de la protesta i la reivindicació de drets.
 

El fotoperiodista hi practica un estil fotogràfic allunyat de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes

Borràs, a més de fotògraf d’actualitat per a diversos mitjans, és cap de fotografia de la revista La Mira, un magazín que pretén explicar “històries de no-actualitat que passen al voltant nostre” com diuen els editors mateixos. En aquesta publicació, el fotoperiodista hi practica un estil fotogràfic allunyat de manifestacions i mobilitzacions ciutadanes, més proper a les imatges d’aquest nou llibre, el qual sorgeix, en part, d’uns reportatges per al magazín digital.

Jordi Borràs hi és sempre. Té el do de la ubiqüitat!

En el llibre hi ha algunes fotos previsibles i algunes altres que no ho són tant, però en qualsevol cas sempre cal ser-hi i en Jordi Borràs hi és sempre. Té el do de la ubiqüitat! De les incloses al llibre, tots tenim la nostra foto icònica. A mi, personalment, m’ha commogut la imatge d’un taüt solitari a l’aparcament del tanatori de Collserola. Espaordidor! A la presentació Borràs parla de distopia, però crec que és pitjor perquè Hollywood ens ha espatllat la paraula acostumant-nos a acolorir situacions com aquestes i posant-hi actors massa atractius.


Pel que fa als textos, són a càrrec d’Estel Solé i corresponen sempre a relats en primera persona perquè no hi hagi dubte del punt vista: una embarassada; una infermera; un ciutadà que aplaudeix a les vuit; una noia a qui se li mor l’avi; una dona de la neteja d’un hospital; una mare jove amb dos fills petits i el seu teletreball; un padrí que porta una mona al seu fillol per Pasqua; una dona que decideix anar a la perruqueria i acabarà ajudant una embarassada que trenca aigües; una mare que acaba de parir i s’adreça al seu infant.

Els textos tenen un to més aviat costumista i passen per alt la crítica als greus desencerts dels responsables inicials de la gestió de la pandèmia

 
De vegades els textos remeten massa a un llenguatge posat en circulació en la primera onada, que ara, pocs mesos després, ja ha envellit: “Tot anirà bé!”, “nova normalitat”... Els textos tenen un to més aviat costumista i passen per alt la crítica als greus desencerts dels responsables inicials de la gestió de la pandèmia: el retard en les decisions de l’Estat; la militarització de la crisi; la centralització de tot en mans d’un ministeri ineficaç; la precarietat de mitjans materials a disposició dels hospitals i centres de salut; la manca de criteri científic en les decisions; el ridícul exhibicionisme de mesures propagandistes —aparatoses i inútils “desinfeccions” de grans espais com aeroports—; etc. No dic que calgués dir tot això, però crec que alguna referència s’hi podia fer, sense trencar el to intimista perseguit. De fet, algunes imatges mostren part d’aquestes nefastes actuacions dels governants del regne. Els textos fan viure les emocions i l'últim és un cant a l’esperança que encerta a recordar-nos que “només existeix l’ara més ara de tots; aquest ara que tot just pronunciar-lo ja s’escapa.”

Aviat per estar segurs si una cosa ha passat —el primer d’octubre, per exemple—, haurem de recórrer a les fotos de Jordi Borràs

Borràs destaca la voluntat de fer de notari d’uns fets, però crec que és preferible anomenar-lo cronista. Al final, d’aquí a un temps, per estar segurs si una cosa ha passat —el primer d’octubre, per exemple—, haurem de recórrer a les seves fotos. A la presentació del llibre, el fotoperiodista es demanava “Com es pot retratar allò que no es veu?” Doncs ell ho ha fet en aquest llibre.

Pere Torra

• Jordi Borràs, L’any sense primavera, Barcelona: Ara llibres, 2020.
• Publicat a La Veu, núm. 108, febrer del 2021.

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: la trilogia vuitcentista (V). La guerra de la Cotxinxina

¿Què tenen a veure el professor Challenger —protagonista d’El món perdut de Conan Doyle—, el naturalista Charles Darwin, Phileas Fogg —protagonista de La volta al món en vuitanta dies de Verne—, Nessie —monstre del llac Ness— i el general carlí Ramon Cabrera? Doncs que tots ells apareixen a La guerra de la Cotxinxina, una novel·la deliciosa, no gaire coneguda, però molt divertida, amb la qual proposo estirar encara l’Any Joan Perucho, que ja ha arribat a la seva fi oficial.

 

El protagonista és nebot d’Antoni de Montpalau, el caçador del dip que, com que ja és mort, va apareixent en forma de fantasma

A La guerra de la Cotxinxina, l’autor, en certa mesura, intenta —i ben sovint aconsegueix— retrobar la grapa de Les històries naturals. A més, en reprèn molts personatges: el protagonista, Alfons Darnell, és nebot d’Antoni de Montpalau, el caçador del dip que ja és mort, però va apareixent en forma de fantasma; o el general carlí Ramon Cabrera, confortablement instal·lat com a marit d’una rica hereva anglesa en una sumptuosa casa de camp a Surrey. També n’incorpora de nous, alguns dels quals de sòlida tradició literària, com el professor Challenger i el seu pterodàctil portat d’Amèrica del Sud; al costat d’aquests, hi ha personatges històrics com Celestí Barallat, autor d’un curiós tractat de botànica funerària. A més, hi ha divertits "cameos" d’alguns personatges de ficció com Phileas Fogg i la princesa índia, o també d’alguns altres d’històrics com Darwin, Martínez de la Rosa, el governador espanyol de Filipines…

 

La novel·la s’avança uns quants anys a explotar les possibilitats d’El món perdut de Conan Doyle, antecedent de Parc Juràssic de Steven Spielberg

En mans de Steven Spielberg, el material que proposa Joan Perucho donaria per a una brillant pel·lícula de Hollywood. De fet, la novel·la del català s’avança uns quants anys a explotar les possibilitats d’El món perdut de Conan Doyle, que és un antecedent de Parc Juràssic. A més, el nostre escriptor ho fa portant la història al seu terreny. La guerra a què fa referència el títol va tenir lloc entre 1858 i 1862, arran dels assassinats d’uns catòlics i d’uns missioners espanyols de la zona. França, amb la col·laboració d’Espanya va iniciar una campanya militar, que es troba a la base del domini colonial francès sobre el conjunt de la península d’Indoxina. Es tracta, doncs, d’una proto-guerra del Vietnam. Tot i així, l’acció de la novel·la tan sols transcorre, parcialment, al territori de la Cotxinxina: s’inicia amb un viatge a Londres, després se situa entre Barcelona i Madrid, també a les Filipines i tan sols en l’etapa final a la regió ubicada al sud del Vietnam.

Perucho continua la història en el punt en què el professor Challenger presenta a Londres l’exemplar de pterodàctil capturat en un indret isolat d’Amèrica del Sud

És una novel·la poc estudiada i considerada menor. Tanmateix, té un gran interès perquè l’autor hi fa un plantejament ambiciós, similar en diversos aspectes al que ja va dur a terme amb Les històries naturals. Si aquesta última té com a referent hipotextual el Dràcula de Bram Stoker, La guerra de la Cotxinxina es vincula amb El món perdut de Conan Doyle, obra que, en certa mesura, és represa per Perucho (de fet, continua la història en el punt en què el professor Challenger presenta a Londres l’exemplar de pterodàctil capturat en un indret isolat d’Amèrica del Sud); si la primera s’emmarca històricament en la primera guerra carlina i hi té un gran protagonisme el dip; la segona té el rerefons de la guerra del sudest asiàtic que li dona nom i compta amb el sorprenent magtatangal i el pterodàctil de Challenger, que tindrà un paper clau en el desenllaç del conflicte bèl·lic.

És una llàstima que cap editorial no s’hagi atrevit a reeditar aquesta obra durant el centenari de Joan Perucho

Al cap i a la fi, acaba resultant el llibre de Perucho que s’ajusta més als trets de novel·la d’aventures, si bé conserva el segell personal d’autor. És una llàstima que cap editorial no s’hagi atrevit a reeditar aquesta obra i es continuï insistint només en les novel·les “majors”, però el públic no s’hauria de quedar tan sols amb Les històries naturals, indiscutible obra mestra, però no pas l’única de l'escriptor barceloní.

La gràcia del llibre és fer-nos sentir la remota Cotxinxina tan a prop nostre

Aquest nom tan rimbombant de Cotxinxina fins i tot ha estat adoptat, en algunes llengües, per a designar un lloc remot per antonomàsia. La gràcia del nostre autor és portar-nos-el a prop en un llibre ple d’amenitat. Potser el bo de Joan Perucho suggeriria evitar la infecció que ara patim amb el recurs al diamant que li van oferir a Alfons Darnell en el Bazar del Globo quan era a Manila:

“—Qui dugui un diamant a sobre, fi i veritable com aquests que els mostro, serà guardat de somnis dolents i pesats, de visions de fantasmes i, principalment, de pors i temors.

—Caram! —va exclamar Alfred—. És la primera vegada que sento dir una cosa així.

—I no és només això, sinó que el qui dugui a sobre el diamant no podrà ser pres d’ull (que és infectat d’alè pudent), ni podrà ser emmetzinat o enverinat, tal com ho va escriure Dionís el Poeta en aquests versos: 

“His fulget limphata adamas, qui pectora sanat.
Et prohibet miseris, oculta dama veneni”

Van quedar perplexos. I el joier encara va afegir que val molt per a les dones prenyades, per guardar-les de molts perills i per ajudar-les en el part, i que el rei Felip III havia tingut un diamant que estava valorat en 160 ducats.”

Tan obsedits amb el virus i els seus remeis llunyans, que no acaben d’arribar, i no ens estem adonant que la literatura pot ser la millor resposta. Perquè, encara que s’entén que hom no trobi viable el diamant com a remei, bé cal admetre que, si ens hem de recloure, no hi ha cap idea millor que fer-ho en companyia d’un bon llibre com aquest!

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 107, gener del 2021.
  
• Joan Perucho, La guerra de la Cotxinxina, Barcelona: Edicions 62, 1986.

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: la trilogia vuitcentista (IV). Les històries naturals

No podíem acabar l’any del centenari de Joan Perucho, sense retornar-hi i comentar Les històries naturals, sens dubte, el seu llibre més cèlebre i més llegit, i una de les millors novel·les catalanes del segle XX. Constitueix una excel·lent porta d’entrada a la literatura de l’autor perquè, de forma brillant, en compendia tots els trets característics: elements fantàstics, mescla de ficció i realitat, intertextualitat abundant, humor subtil, paròdia enginyosa, barreja de gèneres (novel·la històrica, novel·la d’aventures, etc.), hàbil ambientació en un marc històric determinat, diversitat de plans narratius, etc. És un llibre que, publicat el 1960, no ha envellit i encara ens interpel·la, com mostren obres actuals que en reprenen temes o li reten homenatge directe, com les de Raül Garrigasait (Els estranys), Jaume C. Pons Alorda (Ciutat de mal) o Albert Villaró (La companyia nòrdica) per esmentar-ne tres de recents que hem comentat aquí.

El capità de vaixell Isidre Novau també està “tocat” pel món fantàstic, ja que havia vist el mític peix Nicolau o pesce cola

La novel·la narra les aventures que du a terme Antoni de Montpalau, naturalista il·lustrat, arran d’uns misteriosos assassinats que tenen lloc a Pratdip, al Baix Camp. La denúncia d’aquests crims arriba al marquès de la Gralla, que en una tertúlia aplega una colla de personatges, més o menys savis i il·lustrats, entre els quals hi ha el protagonista. Montpalau emprèn la recerca del causant de les malifetes, acompanyat per Amadeu, el seu lleial cotxer, i pel capità de vaixell Isidre Novau, parent seu, home d’acció, però “tocat” pel món fantàstic, ja que com a mariner havia pogut veure el mític peix Nicolau o pesce cola. Tots tres estan enquadrats al bàndol liberal. Més endavant el lector sabrà que les morts són ocasionades per un ésser sobrenatural, un dip, és a dir, un vampir, amb el teló de fons de la primera guerra carlina, cosa que permet situar l’obra dins la trilogia vuitcentista, de la qual és la peça central, tant cronològicament com per importància.

Al costat de la geografia convencional, Perucho basteix una geografia imaginària

La trama principal segueix les aventures del protagonista i els seus acompanyants, que tenen lloc per diversos indrets de la geografia dels Països Catalans: la primera part transcorre a Barcelona; en la segona, es relata el viatge de Barcelona a Pratdip; la tercera, des de Pratdip el grup s’adreça a Morella; la quarta, al compàs de la retirada de les tropes carlines, de Morella a Berga i fins a la ratlla de la frontera francesa. Ara bé, també és molt important la geografia imaginària que Perucho inventa, amb indrets com el bosc del fal·lus impudicus, un bolet amb forma de membre sexual masculí de més de dos metres; el país de les puces, on hi ha una plaga de puces gegants; l’avenc del Difunt, amagatall del dip on viu una aranya monstruosa i un cuc, tots dos gegantins i sense ulls (una clara referència als monstres de Lovecraft, autor que ell va introduir a la Península), on sona una música que converteix en pedra qui l’escolta, etc.

Per encàrrec de la Reial Junta de Berga, Lichnowsky persegueix els protagonistes, però sempre fa tard 

A més, hi ha una petita trama paral·lela a la principal, de la qual no es parla gaire en els comentaris sobre l’obra, que narra les divertides vicissituds de Felix von Lichnowsky, príncep alemany alineat amb els tradicionalistes, personatge històric autor d’unes memòries de guerra molt interessants. L'aristòcrata prussià, per encàrrec de la Reial Junta de Berga, persegueix els protagonistes, però sempre fa tard i genera moments d’autèntica hilaritat. Pere exemple, Lichnowsky travessa l’Ebre en direcció a Morella al mateix temps que el grup de Montpalau amb el gruix de l’exèrcit carlí el travessen en direcció contrària després d’haver abandonat Morella.

La bona entesa entre personatges en bàndols oposats ha fet dir a Julià Guillamon que l’autor hi representa la voluntat de reconciliació entre els contendents de la guerra de 1936-1939

Durant el seu periple, els protagonistes entraran en contacte amb els combatents en conflicte i, en particular, amb el general Cabrera, cabdill dels carlins, el qual estava essent atacat pel perillós dip. Montpalau no dubtarà a ajudar Cabrera, amb qui establirà una exquisida relació d’entesa noble i cavalleresca, tot i trobar-se en bàndols enfrontats. Aquesta bona entesa entre personatges en bàndols oposats ha fet dir a Julià Guillamon que l’autor hi representa la voluntat de reconciliació entre els contendents de la guerra de 1936-1939, un enfrontament que va traumatitzar l’autor.

"És evident que hi ha coses que escapen a la ciència. Ja us en convencereu"

El caràcter fantàstic de la novel·la és indiscutible, però el món oníric potser és menys present que a Llibre de cavalleries. Això no treu que el mateix protagonista, davant de certes situacions inexplicables, s’arribi a preguntar si es troba dins d’un somni. Novau l’advertirà de les limitacions de comprensió del món tan sols amb l’ús de la ciència: “—Hi ha coses que no podeu comprendre amb la vostra mentalitat. Perquè és evident que hi ha coses que escapen a la ciència. Ja us en convencereu.” És veritat! Precisament, els que vivim l’any 2020 sabem que la ciència no pot preveure-ho ni comprendre-ho tot. Ningú no comptava que un agressiu virus s’emportaria milers de vides i capgiraria el nostre món. La pandèmia, però, ens regala la possibilitat que ens quedem a casa, agafem un llibre extraordinari com aquest i retrobem Onofre de Dip, cavaller de Jaume I, el qual, finalment, obtindrà la pau quan Montpalau posi fi a la seva amarga existència de segles com a No-Mort. En tancar el llibre el virus potser encara serà aquí, però el lector haurà esdevingut una persona més feliç.

Pere Torra

• Joan Perucho. Les històries naturals. Pròleg de Julià Guillamon. Barcelona: Edicions 62, 2019.
• Publicat a La Veu núm. 106, desembre 2020.

Aventures fantàstiques entre muntanyes sota l’advocació de Joan Perucho i el príncep Lichnowsky

Trobant-nos en plena commemoració del centenari de Joan Perucho, resulta molt oportuna la publicació de La companyia nòrdica, d’Abert Villaró, una novel·la que evoca diversos elements que, ara fa 60 anys, van aparèixer a Les històries naturals. Com aquesta darrera, la novel·la de l’andorrà està ambientada durant la primera guerra carlina i, a partir d’un dietari trobat casualment al segle XXI, segueix les vicissituds d’un jove prussià, Ulrich von  Wilamovitz, que l’any 1837 ve a Catalunya per lluitar a la guerra carlina, en defensa del tron i l’altar.

Felix von Lichnowsky ha estat incorporat a la nostra literatura de ficció amb les novel·les de Perucho, Villaró i Garrigasait

Així doncs, Wilamovitz, el protagonista de la història, emprèn un periple similar al que feien molts dels voluntaris europeus i entra a la península per Andorra. El personatge és versemblant, ja que, en la primera guerra carlina (1833-1840), tot i el seu caràcter d'enfrontament intern, hi va haver una notable participació internacional, especialment de voluntaris individuals, sobretot en el bàndol carlista, el qual va resultar molt atractiu en determinats àmbits socials partidaris de la tradició i contraris als aires liberals derivats del racionalisme i la Il·lustració, sobretot a Prússia i a França. Entre nosaltres, un dels voluntaris pro-carlins més cèlebres deu ser Felix von Lichnowsky, un príncep alemany que ha estat incorporat com a personatge històric a la nostra literatura de ficció amb les novel·les de Perucho, també en aquesta de Villaró i fa poc a Els estranys (2017) de Raül Garrigasait —autor homenatjat al llibre, de l'obra del qual ja vaig parlar a l'article Raons per llegir la millor novel·la del 2017. Precisament, parlant d’aquest darrer, Toni Sala feia una afirmació plenament aplicable al llibre de Villaró: “I ja tenim la Il·lustració i el Romanticisme europeus passant comptes amb el Barroc meridional, el protestantisme acarat al catolicisme i viceversa”. Perucho va obrir el tractament literari d’aquests personatges en la ficció, però la novel·la de Villaró és més propera a la de Garrigasait, on també apareix un voluntari prussià, de nom Rudolf von Wielemann, mig perdut en una guerra encara més absurda per a algú que ve d’un altre país. 

Els dos exèrcits enfrontats acorden encarregar aclarir unes morts produïdes en circumstàncies misterioses

La novel·la de Villaró se centra en les aventures que protagonitza un petit i heterogeni grup a qui els dos exèrcits enfrontats acorden encarregar aclarir unes morts produïdes en circumstàncies misterioses, de cap manera atribuïbles a les batusses entre carlins i liberals. Aquest grup és format per Wilamovitz, el capità Osinalde —un metge militar del bàndol liberal—, la Mina —una feréstega noia pirinenca que fa de guia— i el pare Cebrià —un monjo de Montserrat amb grans aptituds científiques—, personatge que dona molt joc i esdevé tot un motor de l’acció: 

Oi que mirem amb dos ulls, escoltem amb dues orelles, caminem amb dues potes, ens pengen de la bosseta dels ous dos testicles, mamem de dues popes i tenim dues mans? Doncs tot ho hem de considerar en parells, perquè l’univers s’organitza en dobles i també en oposats. El dia i la nit, la llum i la foscor. El bé i el mal. Els àngels i els dimonis. La ciència i la màgia. (p. 208)

El grup protagonista forma un conjunt similar al que Perucho presenta a Les històries naturals, que seguia la novel·la d’aventures de Verne i Conan Doyle

S’hi afegiran més endavant el príncep Lichnowsky, perfectament desubicat en un paisatge i una gent que no entén; i Mary Eyre, una intrèpida periodista que fa de corresponsal de guerra d’un diari nord-americà. Aquest grup protagonista forma un conjunt similar al que Perucho presenta a Les històries naturals, el qual, al seu torn, seguia els models clàssics de la novel·la d’aventures de Verne i Conan Doyle. A més, la novel·la pertany al gènere fantàstic i justament la companyia nòrdica a què remet el títol correspon a un possible destacament militar integrat per una mena de comtes Arnau. Com diu, desesperat, el racionalista capità Osinalde: "Res del que jo pugui escriure podrà acostar-se a la realitat, perquè, fet i fotut, tampoc no sé què és real. I això és un problema. No els puc explicar que ens trobem davant d’una desfilada d’espectres assedegats de sang." (p. 242)

A part de les referències peruchianes, el to enjogassat del llibre se situa entre Umberto Eco i Dan Brown

El to del llibre és enjogassat i, a part de les explícites referències peruchianes, se situa entre Umberto Eco i Dan Brown. La lectura que en resulta és divertida, si bé algun lector exigent pot trobar que desaprofita el potencial més literari i opta per acomodar-se en la fórmula del relat d’aventures facilot. En tot cas, ofereix no tan sols una lectura de gran amenitat, sinó també enriquidora tant per l’encert de les descripcions dels espais geogràfics com per l'ús d’un llenguatge viu i genuí. Les escenes descrites al santuari solsonès del Miracle tenen molta gràcia i és un goig anar darrere del monjo i el protagonista quan descobreixen la biblioteca oculta a la cripta, la qual compta amb memorables llibres de la tradició màgico-fantàstica com ara La poule noire, Enchiridion, De occulta philosophia, The Secret Commonwealth, El Ente dilucidado.

Estaria bé que alguna editorial catalana s’animés a traduir de l’alemany a la nostra llengua el llibre Records de la guerra carlina (1837-1839) de Felix von Lichnowsky

Tot i que el text procedeix d’un antic dietari, està narrat de nou per l’autor, que afirma que “he fet el que no s’ha de fer mai: l’he manipulat, l’he espremut, l’he alterat” (p. 18). Encara que això no és més que un vell recurs literari, potser hauria estat preferible oferir el material en la teòrica forma original. El text hauria guanyat color i autenticitat, i el lector ja hauria pogut fer la feina de resituar les coses i reconstruir les peces. Certament, la lectura és molt àgil i fluida, però, hores d’ara, qui es posa a llegir un llibre no necessita que li ho donin tot mastegat, sinó més aviat al contrari. El plaer de la lectura es produeix en l'atorgament de sentit en fer la (re)construcció de la història, davant d’una trama que no té per què ser lineal. Tan sols apareixen també unes cartes que Wilamovitz adreça a la seva xicota a Prússia, però són poc rellevants i, tot i que volen fer de contrapunt de la narració, són massa escasses i queden a mig camí, com si l’autor mateix no s’ho acabés de creure. En tot cas, globalment el llibre està ben aconseguit i planteja la intriga amb molt d’ofici; de manera que el lector no el deixarà fins al final.

Ja fa força temps que reclamo que alguna editorial catalana s’animi a traduir de l’alemany a la nostra llengua el llibre Records de la guerra carlina (1837-1839) de Felix von Lichnowsky. Que jo sàpiga, tan sols n’hi ha traducció a l’espanyol, a partir d’una versió del francès, publicada a Navarra per una colla de carlins falangistes. Però el príncep prussià ja és ben nostre i estic convençut que les seves memòries bèl·liques ens diuen moltes coses de nosaltres mateixos. No seria un bon moment ara que som a l’Any Perucho?

Pere Torra

• Albert Villaró. La companyia nòrdica, Barcelona: Columna, 2020.

• Publicat a La Veu, núm. 105, novembre del 2020.

Hipocondria contra la pandèmia

D'ençà la darrera sentència del Tribunal Suprem que ha prohibit parlar la llengua comuna entre els territoris dels Països Catalans administrats per l’Estat espanyol (quin tribunal tan bèstia, capaç de prohibir la comunicació entre persones!), m’han entrat unes ganes boges de posar-me a llegir escriptors valencians i balears. De fet, aquest estiu ja vaig llegir Tots els camins de Joan Francesc Mira, un llibre de memòries esplèndid, del qual espero fer un comentari aquí mateix més endavant. De moment, començo amb Hipocondria, ‘mon amour’!, un llibre molt curiós, que ha arribat a les meves mans de manera inesperada i que encaixa molt bé amb els temps actuals. L'autor és Xungarro, nom de guerra del suecà, Josep Lledó. Sembla que Sueca –com reconeix l’autor mateix– és “un poble on pegues una patada a un arbre i et cau un “escriptor”.

“Sigui de nosaltres o amb nosaltres és un fet que escoltar un hipocondríac en acció té efectes còmics immediats”

En primer lloc, cal dir que aquest llibre ha estat escrit abans de la pandèmia generada per la COVID-19 (com a data d'edició consta l’abril del 2020). No ha estat concebut, doncs, durant aquesta crisi ni tampoc ha pretès reaccionar-hi; no és un llibre oportunista. Ara bé, el seu plantejament és molt apropiat com a instrument de combat contra la pandèmia i els seus efectes psicosocials. L'autor, fins i tot va més enllà i “reivindica” que la hipocondria és una actitud per encarar la vida. Al capdavall, els hipocondríacs estan avesats a la malastrugança. Hom pot pensar que això tan sols és una (im)postura, però l’autor, s’hi aplica amb més rigor del que es pot imaginar a primer cop d’ull. En realitat, la hipocondria és l’instrument per a efectuar una reflexió irònica i, sobretot, humorística. L'humor –una de les claus per llegir el llibre– és una cosa molt seriosa, fins i tot terapèutica. Qui vulgui riure trobarà al llibre moments hilarants durant els quals s’esvaeixen els maldecaps que tots patim aquests darrers mesos. Justament, el llibre constata de forma explícita la relació entre humor i hipocondria, en un text titulat Humorcondria: “Sigui de nosaltres o amb nosaltres és un fet que escoltar un hipocondríac en acció té efectes còmics immediats.”

En la nostra tradició l'actor i humorista Joan Capri va fer emergir un personatge que és un immens hipocondríac

 

El llibre aplega 36 textos, d’extensió força breu i lectura molt àgil, que tracten temes diversos amb el fil conductor de la perspectiva d’un hipocondríac. En la seva “reivindicació” de la hipocondria, un dels primers textos ja invoca il·lustres precedents literaris, com Molière, del qual afirma, amb encert: “Molts solen citar frívolament El malalt imaginari per burlar-se de la hipocondria, el que no sol dir ningú és que Molière va palmar de veritat després de parir-la.” Hi ha hipocondríacs molt cèlebres com ara el que interpreta Woody Allen a la majoria de les seves pel·lícules, però també al nostre país hi ha hagut una important tradició hipocondríaca. L'actor i humorista Joan Capri, per exemple, fou un mestre en aquest àmbit i, per mitjà dels seus monòlegs, va fer emergir un personatge que, per damunt de tot, és un immens hipocondríac. Fa riure perquè tracta com a enormes catàstrofes les seves petites vicissituds quotidianes.

Xungarro situa la majoria dels textos en l’àmbit més quotidià i personal amb un gran protagonisme de les qüestions mèdiques, començant per les seves petites afeccions

 

Precisament, Xungarro situa la majoria dels textos en l’àmbit més quotidià i personal. Tenen un gran protagonisme les qüestions mèdiques, començant per les seves petites afeccions: des d’una fístula anal a un bonyet de greix passant per una hipertròfia funcional ventricular esquerra, que equival a tenir un cor “massa gran”, polisèmia que, naturalment, es presta a un divertit joc retòric. També cal destacar els problemes que envolten la burocràcia mèdica i les instal·lacions sanitàries: la consecució d’un metge de capçalera; les vicissituds que es viuen a la sala d’espera d’un CAP; l’hospital com a lloc molt perillós; etc. Al capdavall –com diu l’autor–, l’hipocondríac necessita el metge i n’ha de ser amic com “el drogoaddicte no pot permetre’s estar malament amb el seu camell”. Pel que fa a la salut mental, la conclusió de l’hipocondríac és aclaparadora:

El psiquiatra et droga però no et cura; el psicoanalista t’escolta però no et cura, i el psicòleg directament no et cura. Per tant, posats a triar és preferible començar per un psicòleg que té el mateix efecte que els altres dos sense els fastigosos passos intermedis. (p. 142)

Així mateix, tracta força sobre l’alimentació, la gastronomia i el vegetarianisme, i arriba a fer propostes suggerents d’un cert to anarquitzant, però contundent racionalitat:

Una de les poques coses per les quals serveix l’estat és per a putejar la gent. Així, seria bona idea apujar els impostos dels productes més nocius i deixar-los a preu d’or, i almenys qui se’ls vulga menjar ja es va pagant el tractament de la diabetis o les operacions de bypass coronari. (p. 113)

De fet, aquest és un llibre sobre la por perquè és la por que crea la hipocondria i, com diu l'autor, “posats a tenir por, per què no fer-ho amb un to maximalista? Per què no entrar-hi per la porta gran?” Efectivament, la hipèrbole aplicada a tota mena de situacions és un dels recursos més abundants del llibre, cosa que permet exhibir una gran lucidesa que resulta oportuníssima en els temps que vivim. Per exemple: “La hipocondria és el motor de gran part dels avanços de la civilització tecnològica occidental.” 

 

La hipocondria escau en aquests moments, en què potser som una mica a prop de la fi del món o, almenys, de la fi d’algun món. 

 

A més, l'obra ens obsequia amb alguna sorpresa de gran interès, com quan ens fa conèixer la paraula fogó, amb què a Sueca designen “allí on el cul passa a entrar en territori de l’intestí”. Certament, és –com diu Xungarro– “una paraula molt reivindicable, em sorprén que no s’haja estès el seu ús donada la gran necessitat social que hi ha”. L’autor coneixia el mot perquè l’ha mamat de petit; nosaltres podem donar fe que el recull el diccionari Alcover-Moll i ja l’incorporem des d’ara al nostre vocabulari.

 

Sempre han rebut atenció els que han preconitzat grans catàstrofes o, fins i tot, la fi del món, encara que no sigui exactament el mateix que un hipocondríac, fem-los un cert cas. En aquests moments, potser som una mica a prop de la fi del món o, almenys, de la fi d’algun món. Doncs, mentre no arriba, per què no apaguen l’aparell de televisió, deixen d’escoltar dades i xifres alarmants i es posen a llegir, per exemple, aquest llibre. No els immunitzarà contra cap virus, però els asseguro que viuran una estona relaxada, reflexiva i divertida.

 

Pere Torra

• Xungarro. Hipocondria, “mon amour!”. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2020.

• Publicat a La Veu, núm. 104, octubre del 2020.

 

Per una anàlisi formal del llibre de Puigdemont-Xirgo

Aquest mes d'agost he llegit  M'explico. De la investidura a l'exili, de Carles Puigdemont. L'he llegit amb calma i amb molta atenció, tal com demana el seu autor principal. Com que tots els comentaris que he vist estan centrats en aspectes de contingut, em proposo comentar-ne la forma. Precisament, des d'aquest punt de vista, és un llibre de gran interès i força innovador dins del grup dels llibres polítics.

El llibre "també" és de Xevi Xirgo, primera persona de la narració, cosa que, en ocasions, resulta incongruent

En primer lloc, cal advertir que el llibre "també" és de Xevi Xirgo, ja que, de fet, és ell la primera persona de la narració i, en conseqüència, qui parla del president legítim en tercera persona. Això genera alguns desequilibris i, en ocasions, resulta incongruent. Hi ha massa artifici quan el narrador expressa, per exemple, allò que pensa el president de matinada, mentre es regira entre els llençols del llit a la Casa dels Canonges (certament, les pressions, atacs i persecucions que ha viscut Puigdemont justifiquen plenament episodis de mal dormir). De fet, un títol més adequat podria ser “Explicant Carles Puigdemont”, ja que la primera persona del text (Xirgo) no correspon a la del títol (Puigdemont). No és el primer llibre en què Carles Puigdemont recorre a aquesta fórmula. La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa, un llibre anterior, escrit també des de l'exili i publicat el setembre del 2018, era construït a partir d’una sèrie d’entrevistes amb el periodista belga Olivier Mouton. Tal com vaig comentar aquí mateix, Puigdemont hi plantejava Catalunya com el revulsiu democràtic que necessita Europa.

Puigdemont a la fotografia: "Tot això és molt dur i complicat, però cal persistir i no caure en el desànim perquè acabarem lliures"

Des del punt de vista editorial, lògicament, el protagonista ha de ser Puigdemont, el nom del qual figura en primer terme amb grans lletres majúscules i amb una gran fotografia on el president esguarda la càmera amb un mig somriure fent cara de circumstàncies. És una imatge molt ben triada, captada de forma espontània entre un grup de gent, on el president ens interpel·la amb complicitat com dient: "Tot això és molt dur i complicat, però cal persistir i no caure en el desànim perquè acabarem lliures". La imatge, probablement presa en els primers dies d'arribar a Brussel·les, conté un rerefons que no amaga les dificultats del president en emprendre el camí de l'exili.

La parella Puigdemont-Xirgo compta amb il·lustres precedents literaris, com Johnson-Boswell o bé Goethe-Eckermann

El dubte és quant de Xirgo hi ha en els pensaments de Puigdemont. En el llibre aquesta qüestió “se salva” amb un ús intensiu de les cometes, si bé es combina tant l'estil directe com l'indirecte, més explicatiu, amb to de crònica periodística. També hi ha alguns textos originals, com ara alguns discursos rellevants del president, i fins i tot d'autoria d'altri, com, per exemple, alguns missatges del president Urkullu i de l'empresari Joaquim Coello, uns escrits en castellà de l'advocat Gonzalo Boye, el qual sabem que guanyarà pes al segon volum; etc. La parella Puigdemont-Xirgo compta amb il·lustres precedents literaris, com ara la Vida de Samuel Johnson contada pel seu inseparable James Boswell o bé Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida de Johann Peter Eckermann, secretari del gran poeta alemany. La crítica ha apreciat de Boswell la seva minuciositat a l'hora d'anotar tot el que feia i deia el Dr. Johnson en qualsevol moment; d'Eckermann, especialment, es valora l'oportunitat d'oferir un retrat de Goethe en un entorn familiar i distès. Alguna cosa de tot això hi ha a M'explico, però Xirgo no és tan minuciós i els espais d'intimitat de Puigdemont apareixen discretament entelats. Com a lectors, demanaríem més, no pas més pàgines, que n'hi ha moltes, sinó més varietat temàtica i profunditat explicativa.

Sorprèn que el llibre gairebé no faci referència a les massives mobilitzacions dels dos onzes de setembre

 

El llibre està estructurat com a dietari d'un període que cobreix gairebé dos anys, entre gener del 2016 i desembre de 2017, si bé no hi ha entrades per a tots els dies de l'any. Predominen els dies laborables i s'elideixen força els caps de setmana. Els textos presenten una gran subjectivitat, cosa que és del tot lògica en una obra com aquesta. Ara bé, sorprèn que gairebé passen per alt, per exemple, esdeveniments de gran ressò públic, com les massives mobilitzacions dels dos onzes de setembre. Tan sols incorpora una breu referència a la participació en la manifestació de Salt l'any 2016; el de l'any 2017 no compta amb cap entrada específica. Certament, malgrat la seva extensió, el llibre no és una crònica exhaustiva de tots els esdeveniments succeïts al nostre país durant el període, sinó una aportació des de la posició prominent de president. D'altra banda, el llibre publicat conté diverses supressions de noms i d'alguns fragments de text, que hi apareixen ratllats amb blocs de tinta negra, com si haguessin estat censurats. Aquest aspecte no s'ha de dramatitzar exageradament, ja que, més enllà del mal efecte de trobar text guixat d'aquesta manera, no altera essencialment la comprensió de l'extens conjunt de les 677 pàgines. En canvi, sí que cal lamentar que no s’hagi inclòs un índex de noms propis, que hauria resultat de gran utilitat.

 

En les 180 pàgines finals el relat incrementa molt el ritme i la precipitació d'esdeveniments li confereixen un to trepidant. Sembla un llibre diferent

Podem dividir el llibre en dues o tres parts, clarament diferenciades. La part nuclear del llibre, que correspon a les primeres 480 pàgines i abasta fins a l'1 d'octubre de 2017, resulta força repetitiva, fins i tot, monòtona, ja que se centra en els envitricolls que van aparellats a la vida política catalana i a l'activitat del dia a dia de president. No hi ha gaire elements de contrapunt que diversifiquin o amplifiquin la perspectiva. En la segona part del llibre, les 180 pàgines restants, en canvi, el relat incrementa molt el ritme i la precipitació d'esdeveniments li confereixen un to trepidant. Sembla un llibre diferent. Aquest to encara augmenta més d'intensitat en les 80 darreres pàgines, que corresponen cronològicament als fets a partir del 27 d'octubre de 2017 fins a principis de desembre i contenen gran diversitat d'elements com els següents: la confusió dels inicis de la marxa a l'exili; la diversitat de posicions polítiques i personals sobre el que calia fer (la clarividència de Clara Ponsatí i la determinació de Toni Comín adquireixen un protagonisme notable); les dificultats dels primers moments a l'exili (la precarietat de condicions de la primera roda de premsa des de Brussel·les); l'aparició de nous personatges cridats a tenir un paper significatiu en períodes posteriors (la figura de l'advocat Boye; l'amic Jami Matamala; el jove Aleix Sarri, el pis del qual a Brussel·les esdevé una mena de "primera seu del govern a l'exili", etc.). Aquest mes de setembre es publica un nou volum que descriu els fets que han de venir a continuació, amb el títol M'explico. La lluita a l'exili. Si manté el ritme de les pàgines finals del primer, aquest segon llibre promet ser una lectura apassionant.

No és un llibre més sobre el procés d'independència de Catalunya ni tampoc un text confegit improvisadament amb voluntat personalista

 

Sens dubte, M'explico. De la investidura a l'exili és un llibre important, ple d'informació rellevant sobre la nostra història recent. No és un llibre més sobre el procés d'independència de Catalunya ni tampoc un text confegit improvisadament amb voluntat personalista o fins electorals, sinó un document de primera mà escrit/inspirat per un protagonista molt destacat d'aquesta etapa. És útil per a entendre moltes coses d'un període decisiu, durant el qual més de dos milions de persones van participar en la mobilització democràtica més gran a l'Europa del segle XXI. En tot cas, i ara sí que parlo de la substància, nosaltres esperem que aviat algú pugui escriure el llibre en què aquest procés d'independència culmina amb l'assoliment de la llibertat del nostre país.

 

Pere Torra

• Carles Puigdemont (amb Xevi Xirgo). M'explico. De la investidura a l'exili. Barcelona: La Campana, 2020.
  
• Publicat a La Veu, núm. 103, setembre del 2020.
  

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: la trilogia vuitcentista (III). Pamela

La que he anomenat "trilogia vuitcentista" aplega tres novel·les molt importants en la trajectòria narrativa de l’autor i en el conjunt de la nostra literatura. Són tan rellevants que, tot i que en volia parlar només en un sol article, els dedicaré un article a cadascuna. Totes tres s’ambienten al segle XIX i, un cop ordenades per la cronologia dels fets narrats, són les següents: Pamela, Les històries naturals i La guerra de la Cotxinxina. Aquest és l'ordre en què les tractaré. Encara s’hi podria afegir en aquest grup El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1989), però no és del tot adequat perquè tot i que presenta alguns elements d’interès, la narració té massa caràcter d’anècdota allargassada i una escassa elaboració, molt inferior a les sis novel·les anteriors.

Pamela és una dona manipuladora que utilitza el sexe (i altres males arts) com a instrument de dominació dels mascles i d'assoliment d'objectius polítics

Pamela és una novel·la sorprenent, divertida i narrativament molt agosarada. Perucho pren el personatge de la famosa novel·la epistolar de Samuel Richardson, Pamela; or, Virtue Rewarded (‘Pamela o la virtut recompensada’). Ara bé, en l’obra del barceloní, la protagonista no és una bella minyona casta i virtuosa, que resisteix les propostes il·lícites del seu amo; sinó una dona manipuladora que utilitza el sexe (i altres males arts) com a instrument de dominació dels mascles i d'assoliment d'objectius polítics. Només cal llegir la contundent primera frase del llibre: "Hom sap que Pamela Andrews, la candorosa noieta de quinze anys biografiada per Samuel Richardson vers 1740, acabà impensadament per esdevenir satanista en una lògia de Londres, segons afirma Leo Taxil." (p. 11). D’alguna manera, Perucho segueix les passes del llibre An Apology for the Life of Mrs. Shamela Andrews (‘Una apologia per a la vida de la Sra. Shamela Andrews’), publicat el 1741, atribuït a Henry Fielding, el qual proposava, paròdicament, una interpretació en sentit oposat del personatge de Pamela.

En la ficció peruchiana és habitual la transgressió de les convencions i els límits tant d'espai com del temps

A diferència del seu precedent anglès, la novel·la catalana no és estrictament epistolar, tot i que sí que inclou moltes cartes adreçades a lord Holland escrites per Pamela Andrews, que fa d'espia durant el període de les Corts de Cadis; almenys, aquest és el temps en què viu ella (setanta anys més tard que el personatge de Richardson). En canvi, el protagonista, Ignasi de Siurana i Milà, es troba en un altre pla narratiu i viu en un temps força posterior, uns setanta anys més tard encara. És nebot de Manuel Milà i Fontanals i deixeble de Menéndez Pelayo, "glòria de la ciència espanyola". A Madrid, rep l'encàrrec d'investigar la vida de Pamela, com a possible desencadenant de la "infiltració del pensament heterodox" al catòlic i tradicional Regne d'Espanya, tal com el conceptua el seu mestre. Lògicament, Ignasi anirà quedant capturat per la personalitat i els encants de Pamela, tant a partir de la lectura de les cartes, com pel fet de viure en el mateix edifici que l'agent anglesa a Madrid o també amb unes misterioses “trobades” impossibles, unes visions relativament fugaces. En la ficció peruchiana és habitual la transgressió de les convencions i els límits tant d'espai com del temps, per la qual cosa sovint el passat i el present es barregen:

Ningú no sabia que existia el passat; que el passat realment existia. Es feia present i es feia real. No era un enigma. Hi havia una porta que separava el present del passat. Hom podia obrir-la. Sorgia llavors un món de tranquils passadissos i cortines amb borles i serrells dels que emergien personatges i coses que no eren simplement records, sinó presències vives que gesticulaven i, amb tota naturalitat, parlaven. Singularment, somreien. (p. 116)

La novel·la treu partit del marc històric i Perucho sap jugar-hi amb murrieria i eficàcia. Per exemple, en una estada d'Ignasi a Lisboa, l'escriptor portuguès Eça de Queirós li fa saber que la cèlebre Batalla dels Arapiles contra les forces napoleòniques es va guanyar gràcies a Pamela, que va donar directrius a un Wellington que n'havia quedat "impressionat, com gairebé tothom".

La novel·la no es conforma a parodiar l'obra de Richardson i presenta una intertextualitat molt rica

Com en totes les obres de Perucho, tant les referències intertextuals com la presència d'elements fantàstics són molt abundants i divertits. En aquesta obra destaca el "monstre de Bodegones", un ésser que habita al subsòl de Madrid i compta amb unes enormes i mortíferes cisalles. Pel que fa a la intertextualitat, la novel·la no es conforma a parodiar l'obra de Richardson, sinó que és ben plena de referències de tota mena -de vegades, tantes citacions resulten aclaparadores-, que apareixen amb gran llibertat i sense importar la seva datació. De fet, l'autor es complau a jugar amb els anacronismes, com en el primer moment que Ignasi de Siurana manifesta el seu amor a Pamela, que ho fa per mitjà d'un vers de Salvat Papasseit, de La rosa als llavis. Trobem, doncs, 3 nivells temporals simultanis: Pamela, de principis del XIX; Ignasi de Siurana, a finals del XIX; i Salvat Papasseit, a principis del XX.

Pamela se sorprèn de la docilitat dels diputats catalans, a qui "els ha estat arravatat el seu status polític i jurídic" després de perdre la Guerra de Successió

Així mateix, per als que vulguin lectures en clau històrico-política, és interessant veure com Pamela es burla del caràcter pusil·lànime dels diputats catalans presents a Cadis, ja que s'adonava de com renunciaven als seus drets i evitaven protestar per l'unitarisme que consagrava la nova Constitució. Val a dir que el comentari té una lucidesa i una vigència escruixidores i encaixa amb altres afirmacions en altres obres de l'autor, com ara, a Les històries naturals on qualifica de "gran catàstrofe" la derrota de 1714:

Ahir vaig tenir un tête a tête amb els diputats catalans, que són gent a qui els ha estat arravatat el seu status polític i jurídic, a conseqüència d'haver perdut la guerra de Successió. No he tingut cap problema en les meves tesis unitaristes i igualitàries, així com en la meva idea d'una nova divisió administrativa de la nació espanyola en províncies, que estava segura que els irritaria. Cap d'ells ha protestat. Estan endormiscats en la idea de progrés que lliguen amb la voluntat d'unificació dels distints pobles espanyols, i en la simplificació dels tràmits administratius. (p.152)

Sens dubte, Joan Perucho és un dels autors més brillants del nostre segle XX i Pamela és una excel·lent novel·la, carregada d'amenitat. Ja que som a l'any Perucho, aquest és un llibre molt recomanable per a combatre tant la xafogor de l'estiu com l'agressió del virus.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 102, juliol del 2020.
  

 

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: la trilogia oriental (II)

Com dèiem a l’article anterior, les novel·les Llibre de cavalleries, Les aventures del cavaller Kosmas i Els emperadors d’Abissínia integren la que he anomenat «trilogia oriental», configurada al voltant del viatge cap a Orient, com a eix vertebrador. No es tracta d’un desplaçament molt llarg, sinó que sobretot se situa a les terres de la Mediterrània oriental, amb alguns desplaçaments pel territori de la banya d’Àfrica (Etiòpia), la península aràbiga i Armènia.

La primera obra d’aquest grup és també la primera novel·la publicada per l’autor i, en el seu moment, va constituir una fita en la seva consagració com a escriptor. La gran qualitat de l’obra i la seva adscripció al gènere fantàstic l’any 1957 —un moment de predomini de l’estètica realista—, de seguida la van convertir en un llibre singular, de gran importància al si de la literatura catalana.

El protagonista iniciarà un trajecte que connecta amb els indrets de l'expedició de la Companyia Catalana, narrada per Ramon Muntaner

L’aspecte més significatiu de la novel·la és la presentació simultània, físicament impossible, d’un temps narratiu doble (els anys cinquanta del segle XX vs. l’Edat Mitjana), cosa que determina alhora la duplicació del seu protagonista (Tomàs Safont vs. Tomàs Çafont, amb una grafia antiga que correspon a la d’uns seus avantpassats). També es doblen altres personatges (Rosaura vs. Blanca de Salona) i altres elements. En tot cas, aquesta duplicitat no es limita a un mer canvi d’alguns personatges, sinó que es manté al llarg de tota la novel·la, amb una autèntica narració paral·lela, sobreposada a la trama principal. Tot i que Un ianqui a la cort del rei Artús, obra de Mark Twain, n’ha estat considerada un precedent, el tractament de l’oposició entre el temps medieval i el temps contemporani és diferent a cada una de les novel·les. En el llibre de Twain hi ha un trasllat en el temps del protagonista, definit, sense superposició. En canvi, a Llibre de cavalleries tot és més mesclat, ambigu o, si es vol, poètic. El protagonista sembla viure alhora com a Safont i Çafont i rep un estrany encàrrec per part d’un misteriós personatge, pel qual ha d'emprendre l’aventura d’anar a cercar «l’aigua de foc», és a dir, el petroli. A partir d’aquí, iniciarà un trajecte que connecta amb els indrets de l'expedició de la Companyia Catalana, narrada per Ramon Muntaner, amb l’aparició del llegendari Preste Joan i el seu reialme de la Triple Virtut (molts anys abans que Umberto Eco el tractés a Baudolino), Ramon Llull, la terrible ciutat d’Ulm, etc.

Kosmas emprèn un viatge a Constantinoble, seguint un itinerari semblant al de Peregrinatio ad loca sancta

La segona novel·la d’aquesta trilogia és la que se situa, cronològicament, en un temps més allunyat del nostre: el segle VI. Kosmas, el seu protagonista, és un funcionari establert a Cartagena —o Cartago Nova— encarregat de recaptar impostos per a l’Imperi bizantí. Tot el llibre desprèn una mena d’enyorament per la glòria i civilització d’aquest imperi. La història gira entorn de les vicissituds de l’amor entre Kosmas i la donzella Egèria i té l’estructuració d’una novel·la bizantina. Un cop la parella celebra el seu prometatge, la noia desapareix misteriosament per obra de les males arts d’Arnulf, un dimoni tartamut de segona categoria. L’heroi experimentarà nombroses peripècies per a recuperar Egèria, una noble dama de Blanda, l’antiga Blanes, que encarna —14 segles abans!— les virtuts i la bellesa mediterrània pròpies de la “ben plantada” noucentista descrita per Xènius. Kosmas haurà d’emprendre un viatge a Constantinoble, capital de l’Imperi i lloc on ell va néixer, seguint un itinerari semblant al de Peregrinatio ad loca sancta, text redactat per l’àvia de l’enamorada de Kosmas, anomenada també Egèria, que és un personatge històric. El nostre cavaller, a més, és també expert en detectar i combatre la inserció d’aspectes heterodoxos o herètics en els textos sagrats, cosa que el portarà a participar en el tercer Concili de Toledo. La novel·la inclou una gran abundància d’elements fantàstics, hàbilment disposats: els autòmats que ajuden en les funcions de gestió tributària; la recerca d’Indala, ciutat inexistent on Kosmas es banyarà a la font de la Joventut; la riquíssima intertextualitat amb múltiples citacions erudites, sovint anacròniques, procedents de llibres encara no escrits en el temps de la narració; la insòlita interacció amb Plató a l’Acadèmia en trobar-se a Atenes; l’avistament de la increïble Illa de les Set Ciutats, que va a la deriva a llom d’una enorme balena; el retorn a Catalunya, descrit com “un país que encara no existeix”.

Perucho és un dels autors catalans que més directament interpel·la autors clàssics d’altres literatures, com la parella Johnson-Boswell, o Voltaire

A l’última novel·la del grup, el viatge oriental arriba a Abissínia, de la mà de Samuel Johnson i el seu inseparable James Boswell, a la recerca del melancòlic príncep Rasselas, en terres del llegendari Preste Joan. És una curiosa obra, de menor extensió i menys elaborada que les anteriors, però de gran interès, on apareixen fragments de la novel·la del doctor Johnson, La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, traduïts per primer cop a la nostra llengua. Perucho és un dels autors catalans que més directament interpel·la autors clàssics d’altres literatures, com fa aquí amb la parella Johnson-Boswell, i també amb la inclusió de referències al Càndid de Voltaire, obra publicada el mateix any que la de l’anglès (1759), amb la qual té punts de contacte. Del narrador, en primera persona, tan sols en sabem que es tracta d’un clergue de Palermo, ciutat de partida del viatge. La convivència entre personatges històrics (Johnson, Boswell) i ficticis (el narrador, el príncep Rasselas, la princesa Nekayah) està molt ben resolta i resulta amena, fins i tot hilarant. El text, a més, inclou referències explícites als dos llibres anteriors d’aquesta trilogia, cosa que atorga una cohesió al corpus, un aspecte que preocupava especialment Perucho. Per exemple, el magnífic palau del príncep abissini està ornamentat amb uns mosaics relatius a fets passats en els quals localitzem el cavaller Kosmas i també Tomàs Safont i la seva colla. La malenconia del príncep abissini s’encomana a la narració de Perucho, gairebé la seva última obra llarga de ficció, amb un final on domina la mirada nostàlgica de la vellesa cap a la ingenuïtat i la noblesa de la joventut.


Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 101, juny de 2020.

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: El conjunt (I)

En lloc de fer una ressenya d’un sol llibre, aprofito el centenari del naixement de Joan Perucho, per a dedicar-li una sèrie de tres articles. Hi tractaré les seves novel·les, com a conjunt relativament acotat que inclou la imprescindible Les històries naturals (1960), un dels millors llibres escrits en llengua catalana del segle XX. No és tan sols que tot el conjunt sigui de gran qualitat, sinó que la lectura integral esdevé molt més rica i significant i, encara, algunes de les històries iniciades en uns llibres continuen en els altres. La llista de les obres, a més de la que he esmentat, és la següent: Llibre de cavalleries (1957); Les aventures del cavaller Kosmas (1981); Pamela (1983); La guerra de la Cotxinxina (1986); Els emperadors d’Abissinia (1989); i encara hi podem afegir El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1994). Sobretot les sis primeres constitueixen un conjunt que presenta una gran coherència entre si i també amb les altres obres de l'autor en poesia, assaig, crítica artística, etc.

La intel·ligència, l'humor, l’erudició, l’estructura de llibre d’aventures, l’enginyosa manipulació de la història, l'abundant intertextualitat... desborden les etiquetes per als llibres de Perucho

Joan Perucho fou un gran innovador de les nostres lletres, entre altres raons pel fet de desplegar una versió molt personal del gènere fantàstic al qual s'adscriuen les seves obres. La intel·ligència, l'humor, l’erudició, l’estructura de llibre d’aventures, l’enginyosa manipulació de la història, l'abundant intertextualitat,... desborden una classificació unívoca. Per això és preferible parlar de “fantàstiques novel·les” en lloc de “novel·les fantàstiques”. En són, de fantàstiques, des de tots els punts de vista.

Joan Perucho va dur a terme interessants exercicis de referència o de paròdia, a partir d’obres o autors de la literatura universal

Tota la literatura fa sempre referència a textos anteriors amb els quals els nous estableixen alguna relació, encara que sigui de contradicció. En el cas de Joan Perucho, la seva obra literària està bastida molt explícitament sobre llibres, moltíssims llibres. Per això, en les novel·les va dur a terme interessants exercicis de referència o, directament, de paròdia, a partir d’obres o autors de la literatura universal, com poques vegades hem vist en la nostra tradició. En un article del 2017, proposava un aparellament de totes les novel·les de l’autor, amb aquelles obres que constitueixen els seus hipotextos, és a dir, textos origen, de la manera següent:

• Llibre de cavalleries < Crònica de Ramon Muntaner, però també el Tirant lo blanc i Curial e Güelfa
• Les històries naturals < Dràcula de Bram Stoker
• Les aventures del cavaller Kosmas < Novel·la bizantina i, en part, Peregrinatio ad Sancta Loca
• Pamela < Pamela or virtue rewarded de Samuel Richardson
• La guerra de la Cotxinxina < El món perdut d’Arthur Conan Doyle
• Els emperadors d’Abissínia < Life of Samuel Johnson (La vida de Samuel Johnson) de James Boswell i La història de Rasselas, príncep d’Abissínia de Samuel Johnson.

Perucho, que fou l’introductor de Lovecraft a la península, sovint es va avançar al seu temps. A les seves novel·les, redescobreix el món medieval des del fantàstic, molt abans que esdevingués moda; introdueix la figura del vampir en la nostra ficció, en la forma anostrada del dip; parodia la novel·la bizantina o la famosa novel·la epistolar de Richardson; proposa una continuació hilarant per a El món perdut, amb pterodàctil inclòs, abans que Spielberg l’adaptés al cinema amb Parc Juràssic; s’atreveix a reformular el Rasselas de Samuel Johnson i fer caminar per Abissínia el doctor amb el seu inseparable James Boswell.

Proposo agrupar les sis novel·les, en dos grans grups que un editor amb grapa podria publicar com a trilogies

Es poden agrupar les sis novel·les en dos grans grups que un editor amb grapa podria publicar com a trilogies. D’una banda, hi hauria la Trilogia oriental, integrada per Llibre de cavalleries, el Kosmas i Els emperadors d’Abissínia. D’altra banda, emergeix una Trilogia vuitcentista, formada per Pamela, Les històries naturals i La guerra de la Cotxinxina. En cada una de les trilogies es reprenen temes i personatges.

L’eix vertebrador de la trilogia oriental és el viatge cap a l’est, la trilogia vuitcentista recorre la història d’Espanya de gairebé tot el segle XIX

D’una banda, l’eix vertebrador de la trilogia oriental és el viatge cap a l’est, cap a Orient. És un trajecte que arrela en l’episodi històric de l'expedició de la Gran Companyia Catalana, que compta amb el brillant testimoni escrit de Muntaner; desprèn una mena d’enyorament per la glòria i civilització de l’Imperi bizantí i la seva versió ibèrica (Josep M. Espinàs, amb encert, va qualificar Perucho de “gran enyorador”); de la mà del doctor Johnson i el bo d’en Boswell, persegueix el melancòlic Rasselas, príncep abissini, en terres de la figura llegendària del Preste Joan. Per altra banda, la trilogia vuitcentista recorre la història d’Espanya de gairebé tot el segle XIX. Cronològicament, arrenca amb algunes de les vicissituds de les Corts de Cadis (Pamela), passant per la primera guerra carlina (Les històries naturals), fins als darrers estirabots que posen de manifest la decadència colonial hispànica a Filipines i al sudest asiàtic (La guerra de la Cotxinxina).

Cal estar disposat que els personatges interactuïn amb Ramon Llull a Famagusta, el general Prim a prop del Vendrell, Sant Isidor en una ciutat inexistent o Phileas Fogg enmig d’una selva asiàtica

Les dues agrupacions que proposo obeeixen a raons pràctiques que ajuden a parlar-ne, però no exclouen que hi hagi referències “creuades” entre tots els llibres. A més, el corpus novel·lístic peruchià presenta una continuïtat molt clara basada en el tractament fantàstic i l’estructuració de la trama sobre el motiu del viatge i les aventures. Cal estar disposat que els personatges interactuïn amb Ramon Llull a Famagusta, el general Prim a prop del Vendrell, Sant Isidor en una ciutat inexistent o Phileas Fogg enmig d’una selva asiàtica; o que el text estigui sembrat d’anacronismes com un vers de Joan Salvat Papasseit citat al segle XIX o un fragment de la Ben plantada per descriure l’enamorada de Kosmas en ple període visigòtic; etc. Tot plegat no genera confusió en el lector, sinó al contrari és un plaer intel·lectual ple d'amenitat i cultura, tota una delícia.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 100, maig de 2020.