"Després de la batalla" o quan els catalans ho vam guanyar tot

¿I si els musulmans haguessin guanyat la batalla de les Navas de Tolosa i els catalans-occitans haguessin derrotat els francesos i el papa a la batalla de Muret? La resposta a aquest interrogant és l'interessant material de base de la novel·la Després de la batalla, que planteja, de forma desacomplexada, una ucronia molt atractiva, especialment per als catalans. Resulta molt saludable que en qualsevol cultura es formulin exercicis juganers amb la història. La nostra literatura compta amb alguns altres exemples d'ucronies, com ara Paraules d'Opoton el vell, on Avel·lí Artís-Gener suposava que eren els asteques els que, en arribar a les costes de Galícia, "descobrien" Europa.

Els tres fils narratius constitueixen un dels grans encerts del llibre

L'obra és molt entretinguda i la triple autoria (Guilhem de Foixà és un pseudònim que aplega Josep Torrent, Judit Cobeña i Andreu Pérez) sembla concordar amb una triple veu narrativa que resulta molt amena per al lector. Totes tres veus, escrites en primera persona, corresponen a dos personatges del segle XIII, Martí de Provença i la poetessa musulmana Baixira i, d'altra banda, la Mireia, una historiadora del segle XXI, que està fent la tesi doctoral sobre una mena de crònica o dietari d'època medieval, precisament procedent dels escrits dels dos primers, als quals el lector accedeix de forma directa. Els tres fils narratius constitueixen un dels grans encerts del llibre.

Les descripcions de les batalles són molt acurades (he estat a punt de dir "de gran rigor històric") i no amaguen detalls escabrosos de la violència de la guerra en aquella època. La gran batalla que enfronta musulmans i cristians el 1212 és narrada des d'ambdós bàndols, cosa que afavoreix una visió estereoscòspica molt rica. A més, permet percebre la brillantor de l'enginy militar del caid de Qal't Rabah, oncle de Baixira, el qual esdevé el factor decisiu per a derrotar els cristians.

"Sempre recordaré amb orgull aquell 12 de setembre"

"Sempre recordaré amb orgull aquell 12 de setembre" (p. 91) afirma Martí, després de participar en la batalla de Muret, en la qual, en lloc de morir el nostre rei Pere, mor el capitost francès, l’inefable Simó de Montfort. Com en tota ucronia, apareixen diversos jocs amb el temps històric, no tan sols de l'època medieval, sinó també de períodes posteriors, com, per exemple, quan identifica Unamuno com a filòsof euskaldú. Ara bé, l'autor és prudent i estalvia tota referència a altres indrets allunyats de la Confederació Catalano-Occitana, com ara Amèrica, la possible colonització de la qual desconeixem com va funcionar en l’altre món possible que presenta aquesta ficció.

"Per sort a l’escola ens ensenyen les tres llengües oficials de la confederació sense cap problema: català, occità i aragonès"

Lògicament, les ucronies sempre tenen una intenció de crítica del present. Per a fer-ho posen de manifest allò que hauria pogut ser, però no va esdevenir. La Mireia, el personatge contemporani del nostre segle, ens fa adonar de la importància de la preservació de les llengües, un aspecte que, sense anar més lluny, l'Estat espanyol sempre ha menystingut:

"Sempre em resulta meravellós el parlar d’Occitània, tots som conscients de la proximitat lingüística del català i l’occità i per sort a l’escola ens ensenyen les tres llengües oficials de la confederació sense cap problema: català, occità i aragonès." (p. 94)

No obstant això, en alguns moments, el text presenta un cert to providencialista i algun desequilibri. Per exemple, els dos personatges principals, sobretot Baixira, tenen un comportament bastant inversemblant per a l’època que viuen. Baixira destaca per un protofeminisme molt poc creïble a principis del segle XIII. El seu diagnòstic és contundent: "Les dones som tractades com el bestiar: tant els bisbes cristians, com els imams i els rabins ens bescanten." (p. 144). Ara bé, certament, cal tenir en compte que el conflicte que sorgeix d'aquest fet és un dels motors de la narració. Altrament, hi hauria menys intriga.

El relat convida a la reflexió històrica i alhora ens interpel·la sobre els valors de la nostra contemporaneïtat

Així mateix, la combinació temporal Edat Mitjana-món contemporani afavoreix un tractament metaficcional.  És el que passa quan l’arxiver amic de la Mireia, li planteja fer una ordenació dels fets descrits en els textos d’en Martí i la Baixira,  “de forma que es puguin llegir tot seguint el relat com una història lògica: novel·lar-los.” (p. 126). Precisament, aquesta és la novel·la que el lector està llegint.

En síntesi, som davant d’un relat que convida a una reflexió històrica i que, alhora, ens interpel·la sobre els valors de la nostra contemporaneïtat pel que fa a la igualtat entre sexes; el tractament de les minories; el respecte de la diversitat religiosa, lingüística i cultural, etc. A més, reivindica el paper de l'anomenada "infrahistòria", la història petita, la de cada dia, la de la gent corrent, la que fem tots vivint el nostre present i llegint divertides novel·les com aquesta sota una ombra fresca i amable un vespre d'estiu.

Pere Torra 

• Publicat a La Veu, núm. 90, maig del 2019.
• Guilhem de Foixà, Després de la Batalla, Sant Joan les Fonts: editorial Oliveras, 2019.

Egmont i Orange; Junqueras i Puigdemont

Als 80 anys de l’assassinat de Carles Rahola, afusellat pel règim franquista el 15 de març de 1939, és oportuníssima la reedició de la versió catalana de l’obra dramàtica Egmont de Johann Wolfgang Goethe. L’obra és coneguda sobretot per la meravellosa música del genial Ludwig van Beethoven, particularment, la seva obertura. Ara bé, el text de Goethe té molt interès i una gran vigència per la denúncia de la tirania i la defensa de la justícia i les llibertats nacionals. L’edició catalana, a cura de Joaquim Rabasseda, aprofita la traducció que en va fer Joaquim Pena l’any 1937. A més, incorpora, com a epíleg, un text del mateix Rahola, que comenta el darrer concert de la desapareguda Orquestra Simfònica de Girona (amb la República, Girona tenia Simfònica!), que va tenir lloc durant la guerra iniciada pel general Franco.

El comte d’Egmont, tot i els consells de Guillem d’Orange, decideix continuar a Flandes, malgrat l’amenaça que suposa l’arribada del Duc d’Alba

Un text que aplega Beethoven i Goethe ha de ser interessant per força. De la relació d’aquests dos grans personatges, n’hi ha una llegenda que conta que, mentre passejaven, van coincidir amb l’emperador. Davant d’aquest fet, els dos genis alemanys van tenir un capteniment diferent, molt revelador. Goethe es va fer enrere i va fer una salutació de respecte; en canvi, Beethoven va continuar endavant dret sense vinclar-se tot dient al seu company: “–No els hem de fer pas reverències, a ells. En tot cas, han de ser ells que facin reverències davant dels grans homes.” Sens dubte, Beethoven té una actitud que ara ens captiva més, perquè ell és més a prop de la modernitat.

És esfereïdora la similitud d’Egmont amb Oriol Junqueras, d’una banda, i la d’Orange amb Carles Puigdemont, de l’altra

Pel que fa a la història, esgarrifa pensar que una obra que tracta sobre uns esdeveniments al Flandes del segle XVI presenti tantes connexions amb la situació catalana actual. El comte d’Egmont, tot i els consells de Guillem d’Orange, decideix continuar a Flandes, malgrat l’amenaça que suposa l’arribada del Duc d’Alba amb l’objectiu d’incrementar la repressió. Egmont es considera lleial al rei espanyol i intenta dialogar amb el duc d’Alba per fer-li veure que la política de la monarquia espanyola és errònia. Serà empresonat i, posteriorment, decapitat. Orange, per la seva banda, decideix marxar abans de ser detingut i, més tard, iniciarà una lluita que acabarà suposant l’expulsió de la corona espanyola del país. Salvant les distàncies històriques i geogràfiques, és esfereïdora la similitud d’Egmont amb Oriol Junqueras, d’una banda, i la d’Orange amb Carles Puigdemont, de l’altra. Ara bé, encara hi ha més circumstàncies equivalents, el rei espanyol que dominava Flandes era un altre Felip, el segon, que fins i tot té el mateix nom que el desprestigiat Borbó actual que va mostrar el 3 d’octubre de 2017 les seves concepcions autoritàries.

Orange es mostra cautelós i astut. Egmont, però, es manifesta excessivament confiat i passiu

El drama conté molt belles paraules de Goethe, tot i que també s’hi troben alguns defectes que el pas del temps deixa en evidència. Per exemple, el personatge de Clara, l’enamorada del comte d’Egmont, és una romanalla romàntica que resulta, com a mínim, forçada. En canvi, retrata molt bé els personatges principals i destaca l’interessant diàleg que l’autor imagina entre Guillem d’Orange i el comte d’Egmont. Orange es mostra cautelós i astut:

Tinc motius per a témer un daltabaix. El rei ha obrat llarg temps segons determinats principis; ara se n’adona que amb aquests no en sortirà pas; doncs què més probable, sinó que tracti de cercar un altre camí? (89)

Egmont, però, es manifesta excessivament confiat i passiu:

No, Orange, açò no és possible. Qui gosaria posar la mà damunt nostre?... Tancar-nos a la presó fóra una empresa vana i infructuosa. No, ells no s’atreveixen a aixecar tan alta la bandera de la tirania. La ventada que escamparia pel nostre país aquesta nova, faria abrandar un incendi formidable. (91)

“Són homes ferms i inflexibles! Podeu oprimir-los, però no suprimir-los”.

El 24 de febrer d’aquest any, gràcies a diversos activistes i a la Comissió de la Dignitat, es va “ressuscitar” l’Orquestra Simfònica de Girona i es va portar a escena Egmont al Teatre Municipal de Girona. Fou un bell i merescut homenatge a Carles Rahola. Amb les paraules de Goethe, el comte flamenc adverteix al duc d’Alba sobre la inutilitat de la repressió del poble flamenc: “Són homes ferms i inflexibles! Podeu oprimir-los, però no suprimir-los”. Al cap de 80 anys de l’assassinat de Rahola, l’Estat espanyol continua oprimint la voluntat de llibertat dels catalans, però tampoc no ha pogut suprimir-la.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, num. 89, maig de 2019
• Johann Wolfgang Goethe, Egmont, traducció catalana de Joaquim Pena, Girona: Curbet Edicions, 2019.

Rosa Parks, una rebel·lia valenta, treballada i eficaç

1 de desembre de 1955, Montgomery, capital de l'Estat d'Alabana i primera capital dels Estats confederats; una senyora de mitjana edat, afroamericana, puja a l'autobús després de la feina, s'asseu en un seient reservat per a blancs i, tot i la insistència del conductor, rebutja cedir el seu lloc a un home blanc. Ho fa amb tranquil·litat, però amb fermesa, i rebat al conductor que tingui obligació de fer-ho ja que no hi ha altres llocs lliures. Com és ben sabut, acabarà detinguda per la policia. La història oficial diu que aquell gest d'aquell dia va capgirar la història i va fer engegar un boicot de la població negra en protesta pel sistema de segregació racial que, a la pràctica, governava la societat i la vida quotidiana als Estats Units en aquells anys. Jeanne Theoharis, autora d'aquesta rigorosa biografia sobre Rosa Parks matisa que fos així i que el gest de la senyora Parks fos tan casual com sovint s'ha dit:

De fet, la concepció popular de Parks com a heroïna accidental o angelical no té en compte els anys de reunir coratge, fortalesa i unitat popular, que després li permeteren negar-se a cedir el seient. (p. 107)

Cal celebrar que Sembra Llibres hagi publicat a finals del 2018 la versió catalana d’aquest llibre, a càrrec de Carla Benet, ja que incorpora a la nostra llengua una interessant biografia d'una gran lluitadora pels drets civils.

Theoharis posa molt d’èmfasi a remarcar les nombroses activitats, campanyes i accions de tota mena en què es va implicar Parks

Perquè la senyora Parks fou una activista amb una llarga i conscient trajectòria des de molt abans del dia de l'autobús i també amb posterioritat. Theoharis posa molt d’èmfasi a remarcar les nombroses activitats, campanyes i accions de tota mena en què es va implicar Parks i no dubta a donar la veu a la protagonista mateixa, que va escriure unes memòries, sobre per què va decidir mantenir-se ferma al seient de l’autobús:

«La gent sempre diu que no vaig deixar el seient perquè estava cansada, però això no és veritat. No estava cansada físicament, o no ho estava més del que era normal al final d’un dia de feina… No, de l’únic que estava cansada, era de sotmetre’m.» (p. 139)

Aquesta publicació és especialment oportuna entre nosaltres, ja que, precisament aquests dies de campanyes electorals diverses, és ben viu el debat sobre com cal lluitar contra la repressió. Al llibre de Theoharis apareixen des de les discrepàncies entre diversos grups del moviment dessegracionista, incloent el lament per la seva manca d’unitat, fins als partidaris de vies graduals que defugen l’enfrontament directe contra l’statu quo. O també hi trobem frases com la que pronuncia un tal reverend French: «No van detenir només la senyora Rosa Parks, sinó que totes les persones negres de Montgomery es van sentir detingudes» (p. 157). No els sona tot això?

«Si la senyora Parks s’hagués aixecat i hagués donat el seient a aquell blanquet, mai no hauríeu sentir parlar del reverend King»

Probablement el llibre de Theoharis no sigui la biografia definitiva de la senyora Parks perquè, com explica l’autora mateixa, fins fa poc no s’ha pogut accedir, de forma íntegra, al fons documental de l’activista, a causa dels habituals embolics d’herències. En qualsevol cas, tot i que, en ocasions, l’obra llisqui cap a un biaix força acadèmic, la seva lectura és amena i plena de vitalitat. El lector quedarà impactat en conèixer la vinculació entre Rosa Parks i Martin Luther King. Resulten contundents les  paraules d’Edgar Daniel Nixon, un dels companys de lluita de Parks:

Nixon, tanmateix, sempre recordava a la gent que «si la senyora Parks s’hagués aixecat i hagués donat el seient a aquell blanquet, mai no hauríeu sentir parlar del reverend King». (169)

Justament, poc després de l’acció de Parks, el Dr. King havia arribat a Montgomery, com a jove pastor d’una congregació i una de les seves primeres campanyes polítiques fou el boicot al transport públic a la capital d'Alabama.

Parks: «Si no em resisteixo que em maltractin, em passaré la resta de la vida maltractada.»

Tampoc no es tracta pas d’anar a buscar a la vida de Rosa Parks un manual de bones pràctiques per a la revolució o la rebel·lió, com es diu ara. Ara bé, sí que va bé amarar-se del seu esperit combatiu, determinat, ferm i recordar que l’únic que cansa de debò és la submissió. En paraules de Parks: «Si no em resisteixo que em maltractin, em passaré la resta de la vida maltractada.» Sens dubte, la resistència al maltractament que va exercir l'activista va constituir un acte de rebel·lia, però no fou un acte isolat, sinó una mostra de tota una vida de lluita valenta, treballada i eficaç a favor de la llibertat i els drets civils.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 88, abril 2019.
• Jeanne Theoharis, La vida rebel de Rosa Parks, traducció de Carla Benet, Barcelona: Sembra Llibres, 2018.

"Vindràs amb mi després del diluvi" o viure després del naufragi

“Amb l’aigua al coll, van decidir salvar-se” (p. 151). Aquesta és la frase decisiva que clou el capítol que constitueix el moll de l’os d’aquesta novel·la de Mar Bosch. Com ja afirma el títol mateix, és una història de supervivència, de com dos joves superen dures adversitats en el camí cap a la maduresa personal. Com qui no vol la cosa, la novel·la aborda grans temes: la paternitat, la família, la solidaritat, la pèrdua, el fet de tornar a començar o el sentit de la vida mateixa. Tot i la transcendència dels temes que evoca, és un llibre de lectura molt àgil i divertida, que forma part de la col·lecció “Matar el monstre” de la qual aquí ja hem comentat un parell d’obres (vegeu Sempre esperem la primavera i Barcelona, olímpicament sòrdida).

L'obra equilibra la tragèdia amb nombrosos elements de comicitat que sovint resulten hilarants

El llibre narra el procés d’adaptació a Barcelona de Noè i Sigrid (o també Coloma), dos germans que deixen el poble de Sant Guim de Freixenet després d’una situació familiar molt complicada. Els fets que originen el desplaçament a la ciutat són terribles, tràgics, però l’autora ho equilibra amb nombrosos elements de comicitat que sovint resulten hilarants: el noi del supermercat que es diu Eulàlia; la figureta de Darth Vader situada en un altaret per a fer pregàries; l’amistat de la protagonista amb una noia d’idees extravagants; el periodista ximple que destrueix els guerrers de terracota exposats durant el Fòrum de les Cultures; el misteri de les peticions de miracles al cementiri de Poblenou; l’individu xinès que fa de floquet de neu al zoològic; etc.

La protagonista veu Barcelona com una ciutat desconeguda i molt gran, però que pot constituir un refugi ideal per a ella

Com totes les novel·les de la sèrie, l’acció té lloc a Barcelona, si bé la ciutat hi apareix de forma indirecta i amb no gaires referències explícites al Fòrum de les Cultures del 2004, any de l’acció. La protagonista percep Barcelona com una ciutat desconeguda i molt gran, encara que, certament, s’adona que pot constituir un refugi ideal per a ella:

Tot i que només fa uns dies que hi és, ja li sembla que Barcelona, així, sencera, no s’emboira mai del tot. La ciutat és tan gran, creu, que sempre ha de tenir una part del cos que pren el sol i així, amb la pell torrada i els ossos calats d’escalfor, ha pogut resistir als hiverns de qualsevol mena. I ella espera poder-se encomanar una mica de l’essència de la gran ciutat i tenir sempre un bocí xuclant aquesta energia. No deixar-se emboirar mai del tot. (34)

La reclusió de Noè i l’actitud compassiva de la germana remeten a La transformació de Franz Kafka, però sense escarabat

L’obra incorpora un joc simbòlic deliberat amb els noms dels protagonistes: el germà gran, Noè, com el constructor de l’arca bíblica, és el responsable d’emprendre la marxa del poble on viuen (i on s’estaven ofegant) ambdós germans. Per la seva banda, Sigrid, que en realitat es diu Coloma, com el colom enviat des de l’arca, és qui explora la ciutat i comprova si aquesta els ofereix bones perspectives de vida després de la sotragada (el “diluvi”) que han patit. Però les referències no acaben aquí, ja que, justament, la novel·la s’inicia amb Noè reclòs a la seva habitació, que no fa cas als precs de la germana que li demana que en surti. Aquesta situació de reclusió de Noè i l’actitud sol·lícita i compassiva de la germana remeten a La transformació de Franz Kafka, però sense escarabat. De fet, la similitud de Noè amb Gregor Samsa acaba aquí; en canvi, el creixement que experimenta Sigrid, com a adolescent, és assimilable al que, en l’obra de Kafka, viu la germana del cèlebre personatge kafkià.

L’aire de mar que es pot apreciar a Barcelona sempre sorprèn aquells que no hi han viscut 

Com en el relat bíblic, també hi ha espai per a l’esperança, si bé, en lloc d’una branca d’olivera, a la novel·la es manifesta amb un gelat (“un gelat dels que manen, dels de dalt de tot de la carta, un puto rei del mambo”, diu la nena). Es tracta d’un record agradable que uneix tots dos germans, que s’afegeix al balsàmic aire de mar de la ciutat que entra a l’habitació de Noè on irromp Sigrid. L’aire de mar que encara es pot apreciar a Barcelona sempre sorprèn aquells que no hi han viscut habitualment i que no el conceben per a una ciutat tan gran, tan densa, tan poblada.

A hores d’ara, amb aquesta i les dues obres que ja he tractat aquí, hom pot afirmar que la iniciativa de l’editorial Comanegra ha reeixit en aplegar una polifonia molt diversa que incorpora amb la veu de Bosch una novel·la molt singular que sorprèn el lector.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 87, març del 2019.
• Mar Bosch Oliveras, Vindràs amb mi després del diluvi, Barcelona: Comanegra, 2018.

Ramon Folch i Camarasa en el mirall de la sinceritat

Vaig sentir vergonya amb l'apunt biogràfic que la majoria dels diaris van publicar amb motiu de la mort de Ramon Folch i Camarasa. A partir d'una nota d'agència poc documentada, tots els mitjans van anar repetint que s'havia mort l'adaptador en historieta o còmic d'Aventures extraordinàries d'en Massagran escrites pel seu pare, Josep M. Folch i Torres. No vull desmèreixer el valor del còmic; ara bé, Folch i Camarasa és autor d'una vintena de novel·les, una quarantena d'obres dramàtiques, diversos llibres de narracions, prop d'un parell de centenars de traduccions (començant pel cèlebre Diari d'Anna Frank fins a Graham Greene, George Orwell, Daudet, Conrad, Faulkner, Fitzgerald, Hemingway, Nabòkov, Mailer, Simenon, Chandler, Agatha Christie, Highsmith, Marx, Engels, Sartre, Russell, etc.), fou guardonat amb gairebé tots els premis literaris principals i amb un doctorat honoris causa per la UAB (2006). És trist que tota aquesta producció i mereixements acabi reduïda a l'adaptació en còmic d'un llibre d'altri. El fet m'ha conduït a tractar aquí Sala de miralls, una novel·la amb la qual Folch va obtenir el premi Ramon Llull l'any 1982.

La novel·la pot ser llegida com una autoficció on Sebastià Farqués és un transsumpte de l’autor

La novel·la pot ser llegida com una autoficció on el protagonista i narrador, Sebastià Farqués, és un transsumpte de l’autor. Com Folch, Farqués és el fill petit d'una colla de nou germans, en la família del qual destaca la prominència de la figura del pare; està casat, té sis fills i viu a Ginebra on treballa de traductor en un organisme internacional (Farqués a l'Associació Universal de Sigil·lografia; Folch, a l'Organització Mundial de la Salut). Hi ha molts detalls que, a la pràctica, faciliten informació sobre la vida i els pensaments de l'autor.

El llibre esdevé un mirall que té la capacitat de penetrar en els sentiments, els pensaments i els somnis del narrador; literatura en estat pur

La història de la novel·la se situa en un moment de crisi personal del narrador en primera persona (en alguns instants plana l'ombra de la depressió), que es troba en un punt vitalment molt rellevant per a algú amb vocació professional d'escriptor (com el pare), però que s'ha de dedicar a anodines traduccions especialitzades per guanyar-se la vida i tirar endavant la família. És en aquest punt en què el narrador es desplaça ell sol a la vella casa familiar d'estiueig situada en un entorn rural, a la localitat anomenada Vallnova (fàcilment identificable amb Palau-solità i Plegamans, on certament hi havia la casa construïda pel seu pare als anys 20), amb l'objectiu d'escriure un llibre que doni compte de la seva vida. En aquesta casa plena de records, durant quinze dies el narrador reviurà el seu passat (infantesa i joventut) mentre va escrivint el llibre que el lector té a les mans, que no és el llibre que ve a escriure, sinó un altre on transcriu el procés del que fa i pensa mentre projecta i redacta el primer. El llibre esdevé un mirall que té la capacitat de penetrar en els sentiments, els pensaments i els somnis del narrador, és a dir, literatura en estat pur.

Recorda l’actitud de Josep Pla, però en el cas de Folch/Farqués, és una concepció vital, com a persona, no sols estètica

El to del llibre és malenconiós, però alhora és contrapuntat amb unes notes d'un humor. Per exemple, el protagonista fa comentaris sobre la seva condició de funcionari, la seva mediocritat, la seva insignificança ("em trobo desconnectat totalment de l’alta realitat per a la qual treballo, com se sent lluny de les excitants aventures astronàutiques, suposo, el personal de la Nasa que fa la neteja dels lavabos de la central", p. 26). A vegades, recorda una mica l’actitud de Josep Pla i la seva reivindicació de la grisor, però en el cas de Folch/Farqués, no sembla tan sols una postura merament estètica, com en Pla, sinó més aviat una concepció vital, com a persona. Segurament, hi influeix la figura gegantina del seu pare, el fet de ser el més petit dels germans i la seva impossibilitat (que el narrador viu com a renúncia) a desplegar una carrera literària professional durant la dictadura.

Estilísticament, és una escriptura impecable, poc freqüent en els nostres dies, que destrueix el mite de les dificultats de llegibilitat de la frase llarga. El predomini de la frase llarga o llarguíssima es troba acuradament justificat i ofereix una lectura expressiva, precisa, plaent.

El narrador remarca que "llegir és viure la vida dels altres"

Els miralls que esmenta el títol remeten a la idea que el llibre que escriu és, al seu torn, un mirall. Folch s’emmiralla en Farqués i alhora Farqués viu la vida de Folch i és Folch mateix. Les transferències entre realitat i ficció són contínues i el narrador n'és ben conscient. Per això remarca que "llegir és viure la vida dels altres" (p. 97). La potència del mirall de Folch/Farqués és fortíssima perquè l'autor hi buida la seva experiència amb una sinceritat absoluta. Certament, llegint Sala de miralls hom pot reviure la vida de Ramon Folch i Camarasa en un moment de crisi, de revisió personal, allò de "nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura."

Pere Torra

• Publicat a "La Veu", núm. 86, febrer del 2019.
• Ramon Folch i Camarasa, Sala de miralls, Barcelona. Planeta, 1982.

El nostre Amos Oz

La recent mort de l'escriptor israelià Amos Oz ens porta a parlar aquí de la novel·la El meu Mikhael. També en podríem parlar pel fet que és una obra clau de la literatura israeliana moderna o perquè va fer esclatar l'escriptor, que va arribar a ser candidat al premi Nobel. A més, l'any passat fou el cinquantenari de la seva publicació i encara hem de tenir ben present que aquest llibre fou la primera traducció catalana d'una obra moderna escrita en hebreu (1973), en una excel·lent traducció a càrrec de l'hebraista Eduard Feliu i Marbres.

Hi ha una gran penetració psicològica en els pensaments, vicissituds personals i somnis de la Hanna

El títol de la novel·la es refereix a Mikhael introduït amb el pronom possessiu en primera persona, persona que correspon a Hanna Gonen, la veu de la narració. La història és força senzilla: Hanna i Mikhael són dos joves universitaris israelians que viuen a Jerusalem als anys 50. Ell és geòleg amb una forta vocació acadèmica i ella és estudiant de literatura. S'enamoren, es casen (Hanna haurà de deixar els estudis per dedicar-se a la família), tenen un fill, el 1956 en Mikhael és cridat a la guerra contra els àrabs a Egipte, etc. La riquesa del llibre rau en la presentació en primera persona dels pensaments, vicissituds personals i somnis de la Hanna amb una penetració psicològica sols a l'abast dels grans literats. Algú l'ha comparada a Madame Bovary, però encara que no és pas incorrecta, em sembla que aquesta comparació pot confondre. L'obra d'Oz s'adscriu molt intensament a la literatura pròpia del segle XX i presenta més afinitats amb obres com L'estrany, d'Albert Camus, o amb algunes de Kafka.

La incomunicació entre Mikhael i Hanna pot ser una metàfora de la que es devia viure a Israel als anys 50

La protagonista manifesta una absoluta inadaptació al món on li ha tocat viure o potser hem de veure-ho d'una altra manera. És el món que no ofereix perspectives engrescadores a una dona jove, plena d'il·lusions, que topa amb una realitat monòtona, anodina i grisa, amb un marit eixut i una societat egoista que devora l'individu que no segueix els carrils establerts. Parlant de l'eixutesa del marit, hi ha unes pàgines magistrals sobre com Hanna qualifica una dedicatòria de Mikhael:

"En Mikhael parà esment en la paraula 'eixut'. Com tothom qui es mou lluny del món de la literatura i fa servir mots com qui fa servir aigua i aire, en Mikhael es pensà que li ho retreia com un defecte." (133)

És evident que entre Hanna i Mikhael no tan sols hi ha una llunyania de disciplines acadèmiques o d'ús del llenguatge, sinó una autèntica incapacitat de comunicació. No és gaire aventurat establir una metàfora entre aquesta incomunicació i la que potser es vivia a Israel com a societat en construcció amb la diversitat de persones que s'hi aplegaven en aquell moment. I encara podríem esmentar també una incomunicació més general, la que es produeix entre éssers humans, molt pròpia del segle. Al capdavall, Hanna no obté satisfacció personal ni amb el seu paper d'esposa, ni de mare o, fins i tot, ni de ciutadana, fins al punt que, en alguns moments, la lectura suggereix que la narradora es troba en successius estats depressius.

És d'aquelles lectures que deixen pòsit perquè el lector té la sensació d'haver-se acostat de debò a una ànima humana

La novel·la és molt rica en referències literàries, cinematogràfiques i de tota mena, lligades a la vida quotidiana dels protagonistes:

"Els llibres que llegia de nit no demostraven pas que anys enrere havia estudiat literatura a la universitat. Somerset Maugham, Daphne du Maurier en anglès, relligats en coloraines. Stefan Zweig. Romain Rolland." (115)

L'ambient pre-bèl·lic de Jerusalem apareix de forma indirecta, de manera natural, però reiterada. "El que no ha aconseguit la intel·ligència dels jueus, ho aconseguirà l'estupidesa dels àrabs; aviat esclatarà una guerra a ultrança i els llocs sants tornaran a ser dins les nostres fronteres" (186), afirma Qadisman, un dels amics de la família de Mikhael que visiten sovint la casa de la parella protagonista i contribueixen a incrementar l'ambient asfixiant sobre Hanna.

Finalment, cal esmentar els somnis i els malsons de Hanna, que tenen un paper decisiu en tot el llibre i són descrits amb precisió de detalls, incloent elements de vegades escabrosos carregats de simbolisme. Hi apareixen sovint dos bessons àrabs, que sembla que eren companys infantils de la noia. De fet, el llibre acaba amb un d'aquests somnis, que massa sovint han estat llegits literalment, quan no ens hauríem d'oblidar mai que som davant d'una obra de ficció a la qual cal donar plena dimensió literària. En síntesi, aquesta novel·la és d'aquelles lectures que deixen pòsit, perquè el lector té la sensació d'haver-se acostat de debò a una ànima humana.

Pere Torra 

• Publicat a La Veu, núm. 85, gener del 2019
• Amos Oz, El meu Mikhael, traducció d’Eduard Feliu i Mabres, Barcelona: La Magrana, 2010

Barcelona, olímpicament sòrdida

Confesso que fins ara jo no havia llegit res de Núria Cadenes ni tampoc no sabia gran cosa del Turó de la Peira. Amb Secundaris, he cobert aquestes dues mancances. Ho he fet per l’interès en aquesta original iniciativa que ha emprès l’editorial Comanegra amb la sèrie de set novel·les amb el nom “Matar al monstre”, de la qual ja vaig parlar en una altra ocasió aquí mateix.

Des de la creació literària, es posa de manifest que el 1992 tampoc no fou un període tan lluminós de Barcelona

Cadenes, que ja compta amb unes quantes obres prèvies, exhibeix en aquest llibre una bona habilitat tècnica i sap aprofitar la capacitat de suggestió que ofereix l’escriptura de ficció. La localització de la novel·la, principalment al barri del Turó de la Peira i a la presó de Wad-Ras (amb alguna incursió a can Tunis), és un grandíssim encert. Perquè l’autora situa en aquests indrets uns fets de l’any 1992, poc després que Barcelona hagués viscut la febrada dels Jocs Olímpics i dos anys després de l’ensorrament d’un edifici al Turó de la Peira, que va provocar la mort d’una persona. Ara que la gran mentida de la “Transició exemplar” ja ha caigut a trossos, va bé que, des de la creació literària, es posi de manifest que el 1992 tampoc no fou el període lluminós de Barcelona que ens han venut sovint.

La narració conté molt diversos personatges i té una voluntat coral, encara que n’hi ha un que pot ser identificat com a protagonista. Es tracta d’en Sergi, que és un jove intel·ligent —probablement un superdotat amb el seu talent desaprofitat— que mata un pobre vell de forma tenebrosa i vil. Així mateix, cal destacar la Conxi, tancada a la presó de Wad-Ras per uns fets de tràfic de drogues que ella no ha comès. 

La novel·la esdevé una esmena a la totalitat de la suposada brillantor olímpica

Els fets i els ambients sòrdids, tant físicament com moral, són una constant en la novel·la, que esdevé una esmena a la totalitat de la suposada brillantor olímpica. I aquesta esmena és ben certa, si bé les referències als Jocs Olímpics són indirectes, apareixen de passada i no són forçades. Les elits de la Barcelona del moment van potenciar l’estereotip d’una ciutat moderna, oberta al mar, creativa i solvent, amb renovades infraestructures al servei de l’automòbil, etc. Els suburbis perifèrics són concebuts com indrets de baixa qualitat urbana, llocs inevitables on situar allò que fa nosa, on gairebé no importa que una persona mori per l’ensorrament d’un edifici mal construït ni tampoc que calgui desplaçar famílies senceres. Aquests suburbis són habitats pels secundaris a què remet el títol del llibre. En aquest ambient, escau la citació de Frankenstein, que recorda en Sergi per la feina que fa de llegir a una dona gran que s’està quedant cega: “—Vaig veure com el cuc heretava les meravelles de l’ull i del cervell.”

El text aconsegueix molta espontaneïtat, ofereix una llengua viva i dona entrada a un joc metaliterari eficaç i divertit

El llibre és força breu, però, en el seu desenvolupament, sacrifica la simplicitat, la facilitat de lectura. La meitat dels capítols figuren en ordre cronològic invers i, a més, la veu del narrador en 3a i en 2a persona és interferida constantment per la subjectivitat de cada personatge. Són 144 pàgines en què el lector ha d’estar sempre al cas i, encara que hom s’hi acaba acostumant, la tècnica emprada entela innecessàriament el relat. Sens dubte, el lector apressat agrairia algunes pistes més, sobretot al començament. Ara bé, gràcies a tot això, el text aconsegueix molta espontaneïtat, ofereix una llengua més viva i dona entrada a un joc metaliterari eficaç i divertit. Per exemple, el narrador fa explícites sovint expressions que diu que mai no serien utilitzades pel personatge en qüestió: “I que potser ja els toca, a tots dos, un bri de tranquil·litat i de tendresa. Però aquesta paraula, tendresa, el Sergi no la fa servir mai. És de gent tova, ridícula, de voluntaris olímpics o kumbaiàs: l’armilla, el mocadoret al coll, la guitarra, si em dius adeu, puaft!”.

En síntesi, Secundaris ens acosta a una Barcelona existent, que fins ara no havia estat objecte d’atenció per part de la nostra tradició literària, sense adoptar un antipàtic to de reivindicació, sinó posant el mirall davant dels fets, de manera semblant a la novel·la negra. Ofereix encara un ajustat contrapunt, sense didactisme, a la ridícula eufòria olímpica barcelonina. Finalment, contribueix amb escreix a enriquir la gran novel·la polifònica de Barcelona que persegueix l’encàrrec editorial i esdevé una lectura ben oportuna ara que s’acosten les eleccions municipals.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 84, desembre de 2018.
• Núria Cadenes, Secundaris, Barcelona, Comanegra, 2018.

Vida de pres polític

El conseller d’Interior del govern del president Carles Puigdemont, Joaquim Forn, ha publicat un dietari dels primers mesos que ha passat a la presó. És un llibre ben escrit, que conté anotacions vinculades a la quotidianetat d’algú que ha rebut el càstig injust de la repressió antidemocràtica aplicada pels poders públics de l’Estat espanyol (del Govern al Senat, de la Fiscalia al Tribunal Suprem o l’Audiència Nacional). Cronològicament, el llibre abasta des del seu ingrés a presó, el 2 de novembre de 2017, fins al 9 de juliol de 2018, en què és traslladat de la presó d’Estremera a la de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada, on encara es troba ara. Ja acumula, doncs, tretze mesos d’un empresonament que rebutgen i condemnen no tan sols la majoria de la societat i institucions catalanes, sinó també organitzacions internacionals com Amnistia Internacional, l’Organització Mundial contra la Tortura, diversos premis Nobel de la Pau, nombrosos dirigents polítics de l’escena internacional, especialistes en dret penal de l’Estat, etc.

El llibre constata l'evolució de Forn, de manera que el conseller comença fent comentaris que el lector actual considerarà gairebé ingenus 

El llibre combina el relat de la intimitat de la vida i els pensaments de Forn empresonat amb consideracions sobre la vida pública i política del país: la necessitat o no de formar govern; la intolerable ingerència del Tribunal Constitucional i el Suprem en l’elecció del president de la Generalitat; l’empresonament del president Puigdemont a Alemanya; l’episodi de les gravacions de la vida dels presos polítics a l’interior d’Estremera, etc. D’aquesta manera, el llibre esdevé un registre dels esdeveniments de la nostra vida pública, dels quals a vegades el lector ja coneix el desenllaç en el moment de llegir-los. Això permet que el lector avaluï l’encert o el desencert de Forn, però sobretot que hi observi la seva evolució. Aquesta evolució determina que el conseller empresonat comenci fent comentaris que el lector actual considerarà gairebé ingenus (“el Suprem ha de ser, a la força, garantista. És una institució judicial seriosa, la culminació solemne de tota una carrera, i el jutge Llarena té fama de persona discreta i raonable i, a més, és un bon coneixedor de Catalunya. Tot plegat ha de jugar al nostre favor”) fins a arribar a constatacions de la crua realitat (“Cada cop soc més conscient que davant la justícia espanyola, hi tenim ben poca cosa a fer”).

Avui ja podem considerar Miquel Roca un polític molt nociu per al nostre país

Pel camí, en el llibre surten retratats alguns personatges amb tota la seva indignitat. Per exemple, Miquel Roca, un polític que avui ja podem considerar molt nociu per al nostre país, el qual és capaç de visitar Forn per a dir-li que “qualsevol declaració o mostra de radicalitat que arribi de Brussel·les no ens ajuda gens, als empresonats”. Es pot ser més desagradable, mala persona i mal advocat? Des del punt de vista jurídic, què tenen a veure uns fets passats amb les manifestacions o actuacions que, per exemple, dugui a terme el president Puigdemont, amb posterioritat? En canvi, el mateix Forn acaba posant de manifest la importància tant de les actuacions que emprèn Puigdemont i els exiliats, com les dels empresonats:

Aquí no n’hi ha que ho han fet bé i d’altres, malament. No n’hi ha de millors o de pitjors. Tan sols hi ha polítics empresonats o exiliats davant l’acció d’un Estat que ha optat per la repressió quan els catalans els hem plantejat la voluntat de decidir el nostre futur de manera lliure, democràtica i pacífica.

A la presó, Forn ha aprofitat per llegir força i la llista de llibres que hi llegeix és remarcable i eclèctica: Michel Houellebecq, Plataforma; Gabriel García Márquez, Cien años de soledad i El coronel no tiene quien le escriba; Jean Giono, L’home que plantava arbres; Saint-Exupéry, Terra dels homes; John Carlin, El somriure de Mandela; Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses; Stefan Zweig, Nit fantàstica; Marisa Madieri, Verd aigua; Monika Zgustova, Vestides per a un ball a la neu; Panait Istrati, Kyra Kyralina; Emmanuel Carrère, Limónov; José Tolentino [no en diu el títol]; Marcos Ana [només en diu que és dirigent comunista de la Joventut Socialista Unificada]; Albert Camus, La pesta; Anthony Munday, Sir Thomas More; Aurora Bertrana, Paradisos oceànics; Toni Orensanz, L’òmnibus de la mort: parada Falset; Éric Vuillard, L’ordre du jour.

“El més complicat de la presó és que, per força, no et queda cap altre remei que conviure amb tu mateix. No pots fugir de tu.”

Som davant d’un llibre viu de lectura àgil, que costa abandonar fins a enllestir-lo i que conté reflexions morals molt notables que ens parlen de la dignitat d’una persona empresonada contra tota justícia: “El més complicat de la presó és que, per força, no et queda cap altre remei que conviure amb tu mateix. No pots fugir de tu.” Cap al final, Quim Forn ens recorda des de la presó allò que no s’ha d’oblidar mai: “ara sé que les petites coses són tan importants com les grans causes, per nobles que siguin.” No deixem de treballar perquè ben aviat Forn pugui gaudir de totes les coses, petites o importants, en plena llibertat. La seva llibertat serà la nostra.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 83, novembre de 2018.
• Joaquim Forn, Escrits de presó, Barcelona: Enciclopèdia catalana, 2018.

Puigdemont proposa Catalunya com el revulsiu democràtic que necessita Europa

En el seu darrer llibre, La crisi catalana, el president Carles Puigdemont s’adreça a Europa i, especialment, als ciutadans europeus per desbordar els dirigents europeus que conceben la Unió Europea com un club d’estats de pa sucat amb oli. Aquests mateixos dirigents, que vetllen més pels interessos de l’statu quo que no pas els de la ciutadania, són els que van mirar cap a un altre costat i van deixar sols els ciutadans de Catalunya davant de la violenta i desmesurada repressió policial espanyola. A més, pel que sembla, alguns van mentir al nostre president sobre les possibilitats reals d’algun acord.

Cal dir que el llibre de Carles Puigdemont no és escrit ben bé per ell mateix, sinó a partir d’una sèrie d’entrevistes amb Olivier Mouton, un periodista belga.

Cercar una solució a la revolta catalana pot esdevenir l’oportunitat per emprendre la reforma, en termes democràtics, que necessita la UE

La introducció, signada per Puigdemont, defineix la tesi central del llibre: cercar una solució a la revolta catalana (jo prefereixo aquest terme en lloc de crisi) pot esdevenir l’oportunitat per emprendre la reforma, en termes democràtics, que necessita la Unió Europea. Probablement, aquesta tesi serà considerada massa optimista, però té aquell to agosarat, visionari, innovador de què tant està mancada la política, especialment a Europa occidental. Mentre els estaments oficials europeus estan entrescats discutint amb els britànics sobre el Brèxit i brandant el fantasma de la immigració com un drama insuperable, hi ha un líder perseguit per les seves idees polítiques al seu Estat, membre de la UE, que planteja una regeneració democràtica radical d’Europa. En paraules del president Puigdemont “No volem deslligar el nostre destí del d’Europa; no volem renunciar a posar la revolució catalana, pacífica i pacifista, i la seva radicalitat democràtica, al servei del debat per millorar Europa.” No és poca cosa. Algú proposa alguna cosa millor per a Europa?

“Ara com ara Catalunya és l’única comunitat autònoma que es regeix per una llei que no ha estat votada en referèndum per la població.”

El llibre revela el seu origen oral i es llegeix amb molta facilitat, tot i que és un text curull de propostes i idees. Conté frases carregades de sentit comú com la següent: “Ara com ara Catalunya és l’única comunitat autònoma que es regeix per una llei que no ha estat votada en referèndum per la població.” Algunes vegades, hi ha alguna reiteració, que deriva de l’espontaneïtat de la llengua oral, però està ben endreçat en dotze capítols, de dimensió variable i continguts diversos. Posa un èmfasi especial en la tecnologia posada al servei de la democratització: “El desenvolupament dels nous mitjans a través de les noves tecnologies permet que la democràcia triomfi. A Catalunya, si haguéssim depès només dels mitjans tradicionals, el moviment ciutadà dels últims anys no hauria existit.”

La seva idea de l’Europa dels ciutadans (no pas dels estats ni tampoc de les regions) pot ser agosarada, però alhora està impregnada de pragmatisme

Així mateix, es tracta d’una obra molt rica en idees d’enfortiment democràtic bottom-up (de baix a dalt); planteja evolucionar del carnet d’identitat a la identitat digital; proposa noves formes de producció i distribució de l’energia deslligades dels interessos de les gran empreses energètiques protegides per l’Estat espanyol (en els seus consells directius hi van a parar directius del PP i el PSOE, com ara l’expresident Felipe González); suggereix la construcció d’una moneda virtual paritària amb l’euro, transparent i que estalviaria costos d’intermediaris financers; etc.

El nostre president a l’exili mereix alguna atenció, com també la mereixem la gent d’aquest petit territori

Paradoxalment, l’enfocament europeu del president Puigdemont engrandeix la perspectiva i n’augmenta l’ambició, però no fa el problema més gros. La seva idea de l’Europa dels ciutadans (no pas dels estats ni tampoc de les regions), amb certa geometria variable segons cada territori i el respecte a unes lleis bàsiques europees, pot ser agosarada, però alhora està impregnada de pragmatisme. Podem atribuir aquestes mateixes característiques a la mediació externa que ell proposa per resoldre el problema en els capítols finals:

“Sí, hi podria haver una mediació europea, en aquesta crisi. Seria una oportunitat de fer les coses d’una altra manera, de demostrar quins valors defensa. Nosaltres no demanem que reconegui la independència. Però si la Unió Europea vol anar donant lliçons de moral per tot el mon, haurà de començar per casa seva.”

Al capdavall, els catalans estem acostumats a fer coses dificilíssimes i hem estat capaços d’organitzar de manera continuada durant 8 anys, les manifestacions massives i pacífiques més nombroses de tot el continent. Crec que el nostre intrèpid president a l’exili mereix alguna atenció, com també la mereixem la gent d’aquest petit territori banyat per les aigües del Mediterrani occidental. No els revelaré les últimes frases del llibre, però els asseguro que, en llegir-les, m’ha vingut pell de gallina. No som davant d’un llibre convencional d’un polític qualsevol, sinó davant d’un interessant recull d’unes reflexions intel·ligents d’un home públic disposat al compromís insubornable amb el seu país i la seva gent.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 82, octubre 2018. 
• Carles Puigdemont, La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa, Traducció d’Imma Falcó, Barcelona: La Campana, 2018.

Sempre esperem la primavera

La novel·la que comento és la primera que engega una interessant i ambiciosa iniciativa de l’editorial Comanegra. Set escriptors ben diversos (Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Miquel de Palol, Núria Cadenes i Mar Bosch) són embolicats en el desafiament creatiu d’escriure una novel·la amb diverses restriccions: de temps, cada novel·la s’ambienta en una data concreta i significativa entre 1818 i 2018; d’espai, l’acció ha de transcórrer a Barcelona; de contingut, hi ha d’haver un personatge que aparegui en totes set. Segons els seus promotors, el projecte, que constitueix una col·lecció amb un títol inquietant (“Matar el monstre”), ha d’acabar confegint una novel·la polifònica sobre la Barcelona contemporània dels dos darrers segles.

Set escriptors ben diversos accepten el desafiament creatiu d’escriure una novel·la amb restriccions de temps, espai i contingut

La primera novel·la, a càrrec d’Ada Castells, s’ambienta el 1818 i narra la transformació d’una dona, Carme Coroleu, que passa de noieta virginal i temorenca —educada tan sols per tenir fills i fer companyia a l’home— a esdevenir una dona emprenedora i amb criteri propi. 

L’acció s'emmarca en uns temps difícils per a una Barcelona encara devastada per la guerra del francès, per la pesta i pels determinis de l’autòcrata borbònic de torn

En certa mesura, en la nostra tradició literària, és gairebé inevitable connectar el personatge amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Malgrat la distància cronològica de més d’un segle, ambdues comparteixen la mateixa lluita de la individualitat femenina contra un entorn social hostil, dominat per l’home. A més, ambdues dones experimenten una transformació que és paral·lela a la de la ciutat i el país en uns moments convulsos de la nostra història. Més ben dit, la seva transformació és metàfora dels canvis profunds de Barcelona, Catalunya i el món:

Tot semblava això: un rebrot primaveral, d’aquelles rauxes que ens agafen de tant en tant als catalans, però els canvis, aquest cop, no eren flors d’estiu, sinó fruits de primavera. Amb el temps, la ciutat, el país i el món sencer s’han transformat. (p. 182)

L’acció s'emmarca, doncs, en uns temps difícils per a una Barcelona encara devastada per la guerra del francès, per la pesta i pels determinis de l’autòcrata borbònic de torn. Ja se sap que la nostra història és molt bèstia, encara que, de vegades, fins i tot siguem nosaltres mateixos que hi contribuïm.

La novel·la reïx sobretot tant en la construcció d’ambients i personatges com en la inserció de Barcelona en la història al voltant de la creació de Frankenstein, de Mary Shelley. En canvi, potser l’argument té massa d’anècdota allargassada i hom troba a faltar més elements d’intriga. La protagonista és abandonada pel seu marit, un individu que s’obsedeix desaforadament en el monstre Frankenstein, que ell creu veritable. Per això, l’home viatja a Anglaterra al darrera del matrimoni Shelley, lord Byron, Polidori, etc. Es tracta d’una cèlebre colla de romàntics que es van trobar a la Vil·la Diodati, a tocar del llac Léman, i es van desafiar a escriure històries de terror. En va sortir una obra mestra: Frankenstein. Tornant a la novel·la de Castells, la protagonista se sobreposa a l’abandó del seu home i, tot i les dificultats i prejudicis de l’època cap a les dones, es posa a dirigir la fàbrica familiar d’indianes i la família sencera. Cal destacar el sinistre doctor Polidori, autor del relat El vampir, també escrit a Suïssa i inicialment atribuït a Byron. Polidori es presentarà a Barcelona i, abans del seu suïcidi, donarà algunes claus rellevants per a la nostra història.

La protagonista lluita per superar l'immobilisme de la generació anterior i intentarà abastar la “primavera” vital

L’obra està escrita en primera persona, amb la veu de Carme Coroleu, llevat d’algunes de les poques cartes que li envia el marit fonedís. Per això, accedim a la perspectiva de la protagonista:

No entenc què tenen els homes al cap que es tornen tan eufòrics amb els nous poders, com si s’oblidessin que de malvats n’hi ha arreu i, com més poderosos, pitjor. (p. 135)

El magnífic títol de la novel·la remet al conformisme de la generació precedent a la de la protagonista: cal acceptar l’hivern perquè així s’aprecia millor la primavera, que està pendent. Carme Coroleu lluitarà per superar aquest immobilisme i intentarà abastar la “primavera” vital, que tant costa que acabi d’arribar. No els revelaré el final del llibre, però la protagonista acaba fent seu un vers de Shelley: “Potser només perduri la mutabilitat”.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 81, setembre 2018.
• Ada Castells, La primavera pendent, Barcelona: Comanegra, 2018.

Lliçons de vida de cinc joves testimonis de la injustícia en estat pur

El llibre Abans ningú deia t’estimo aplega el testimoni de cinc joves, fills dels presos polítics catalans. Hi apareixen les dues filles del conseller Forn, les dues del conseller Turull i també el fill gran de Jordi Sánchez. És un llibre que sorprendrà perquè no es limita a recollir el plany o la queixa. La veu dels joves aflora amb naturalitat i no exclou les contradiccions, els dubtes, les incerteses que caracteritzen el moment vital dels protagonistes. Francesc Orteu, que ni tan sols figura als crèdits com a autor del llibre, se circumscriu a transcriure els pensaments d’aquests joves. El seu mèrit és, sobretot, que aquest pensament flueixi amb molta autenticitat i sinceritat. El llibre és força breu i fa de bon llegir, però ofereix un contingut de gran riquesa moral. Per això, permetin-me que aquí doni la veu als protagonistes i recorri a algunes citacions dels cinc coautors indicant-ne el sentiment, la sensació que suscita en el lector.

• Lucidesa (Beta Forn): “Estic convençuda que ell és a la presó en bona part per la feina excel·lent que van fer els Mossos.”

• Ironia (Marta Turull): “Me’l vaig trobar estirat al sofà, s’havia quedat adormit mirant la seva pel·lícula favorita La gran evasión.”

• Perplexitat (Anna Forn): “Algun cop sí que he explicat que hi ha polítics a la presó i encara no m’he trobat ningú que no s’hagi dut les mans al cap. La gent s’esgarrifa. Realment no entenen com en un país europeu democràtic s’empresoni un govern legítim per complir el seu programa electoral.”

• Tendresa (Oriol Sánchez): “Una visita especial va ser la que vam fer al desembre. Abans de trobar-nos, el pare va anar a l’economat de la presó i va comprar galetes, dònuts, xocolatines. Hi havia de tot. Allò va ser el nostre dinar de Nadal.”

• Esperança (Marta Turull): “Va ser un concert fantàstic. Vam estar tota l’estona ballant i, cap al final del concert, els del grup van dir que dedicaven aquella cançó a tots i cada un dels presos polítics i exiliats. Van anomenar totes les presons on estaven tancats i els ulls se’m van omplir de llàgrimes.”

• Coratge (Laura Turull): “De fet, l’única por persistent que tinc és que la gent acabi oblidant que el pare i altres polítics catalans són a la presó. I d’altres a l’exili.”

Naturalment, és un llibre ple de sentiments i, llevat d’un monstre, qui s’acosti a la seva lectura difícilment podrà evitar que el cor li quedi en un puny en molts moments. A mi, m’ha passat en diverses pàgines.

Així mateix, un aspecte molt interessant és observar l’evolució que es pot entreveure en alguns dels nois. Aquesta evolució és especialment remarcable en Oriol Sánchez, el qual comença el llibre desmarcant-se de la ideologia del seu pare i acaba reclamant-li fermesa en les seves conviccions. També en cas de Marta Turull, la més petita del grup, el lector percep com ella pren consciència del seu ingrés en la maduresa mentre experimenta la patacada de la injustícia sobre el seu pare.

I parlant dels més petits, hi ha un moment que apareix una entranyable referència a en Roger, fill del conseller Josep Rull. Precisament, al mes de març la premsa va publicar una frase que Rull hauria adreçat al jutge del Tribunal Suprem: “Tinc 2 fills, Roger i Bernat, de 3 i 8 anys. Avui vostè té el poder de decidir si els veig créixer. Si decideix tancar-me els lliuraré la dignitat d’haver defensat unes idees legítimes, lícites, nobles, democràtiques i d’haver-ho fet pacíficament.” Doncs bé, tornant al llibre Laura Turull ens ofereix el testimoni de la mirada de l’infant: “El Roger, en veure la presó, va saltar d’alegria i va cridar tot satisfet: «Mira quina torre més xula, és on treballa el pare.»

Ja n’hi ha prou! Llibertat presos polítics i exiliats!

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 80, juliol 2018.
• Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull i Oriol Sànchez, Abans ningú deia t’estimo, Barcelona: Catedral, 2018.

Crònica dels dies que no oblidarem mai

Dies que duraran anys és un llibre que durarà anys. Efectivament, quan en contemplem les fotografies i en llegim els textos, tenim la sensació —curiosa en un llibre que parla de fets recents— d’estar palpant la història. De fet, és més un document d’història que no pas un document estrictament periodístic, perquè ja des del títol invoca la perdurabilitat; en canvi, el periodisme sol ser més efímer.

El fotoperiodista i il·lustrador Jordi Borràs ha confegit un llibre destinat a esdevenir imprescindible per entendre aquest país els propers anys. És una crònica dels dies que vam viure a Catalunya el setembre i octubre del 2017; una crònica no tan sols gràfica —amb fotografies sobretot d’ell, però algunes d’altri—, ja que inclou una dotzena de textos oportuns i diversos a càrrec d’uns quants autors.

Jordi Borràs ha confegit un llibre destinat a esdevenir imprescindible per entendre aquest país els propers anys

El llibre comença amb un text del mateix Borràs que emmarca la situació excepcional del país amb les insòlites jornades parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre, precedides pels dramàtics esdeveniments del 17 d’agost a Barcelona i a Cambrils. Amb una incipient perspectiva històrica, Borràs recorda que el procediment emprat per aprovar aquestes lleis fou validat posteriorment pel TC mateix i ofereix un testimoni gràfic, de primer nivell, dels moments que es van viure al palau de la Ciutadella: els escarafalls dels partits unionistes per un procediment legal; els aplaudiments a peu dret de C’s, PSC i PP a l’exsindicalista Coscubiela, que contrastaven amb la dignitat d’alguns companys de CSQP que van romandre asseguts (Albano Dante Fachín); la serenitat resignada de Puigdemont, Junqueras, els membres del govern i de Junts pel Sí; la parsimoniosa determinació d’Àngels Martínez retirant les banderes espanyoles deixades pels del PP en abandonar els escons; etc.

“Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s’esborra”

Albert Forns repassa, de forma desimbolta, la campanya pel referèndum amb un divertit report d’una encartellada entre birres i Twitter gràcies al web #EMPAPEREM. En canvi, Anna Ballbona se centra en el 20 de setembre, el dia de les ràtzies de la policia espanyola i Guàrdia civil per entrar a diverses seus governamentals i encerclar la seu de la CUP sense ordre judicial. El text acaba amb una eficaç frase lapidària: “Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s’esborra” .

“No s’oblida fàcilment la sensació de tocar la llibertat amb la punta dels dits”

Per la seva banda, Raül Garrigasait analitza l'impacte de la revolta entre els estudiants universitaris i, després de deixar clar que això no és una bullanga més, expressa que “no s’oblida fàcilment la sensació de tocar la llibertat amb la punta dels dits”. S’acompanya amb imatges d’una Facultat de Lletres plena a vessar i de la manifestació convocada per Universitats per la República el 28 de setembre. Qui primer se centra en l’1 d’octubre és Marina Espasa, que oposa els uniformes taronges dels bombers als negres dels policies. Els taronges defensaven la gent; els negres, l’agredien. Espasa descriu les seves vivències d’aquell dia i recorda la ridícula frase de l’ara expresident espanyol: “No ha habido referéndum”.

“Nosaltres érem els carrers”

Adrià Pujol l’encerta en qualificar de llegendàries les urnes, que van ser a punt a tots els col·legis electorals i la “intel·ligència” espanyola va ser incapaç de detectar. És que no en van trobar ni una! Perquè el Primer d’octubre és de la gent. Per això Natza Ferré recorda que “nosaltres érem els carrers” i Gemma Ruiz explica la jornada d’un home de 92 anys, supervivent de la guerra de 1936-1939, i les emocions que va viure ell i, sobretot, les que va fer viure, amb la seva empenta i determinació per votar. A tot arreu vam plorar veient la nostra valenta gent gran anant a votar amb caminadors, bastons o cadires de rodes.

La Guàrdia civil va actuar amb una violència insòlita, pròpia “d’un imperi garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seua autoritat”

Com que aquests dies es van viure amb gran intensitat a tot el país, si hem de fer algun retret al llibre, tan sols és un cert “barcelonacentrisme” de les imatges, amb algunes excepcions (incloent unes fotos de la increïble manifestació de Brussel·les). Per això va bé que Joan Todó expliqui que va anar a la Ràpita, el seu poble, on la Guàrdia civil va actuar amb una violència insòlita, pròpia “d’un imperi garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seua autoritat”. Per la seva banda, Jordi Lara fa una personal reflexió sobre els cops de porra, els qui els donen i els qui els reben. Jenn Díaz posa molt èmfasi en el despertar del poble, que va conquerir el carrer i que ara més que mai és un “poble ferm i unit”. Els textos es clouen amb un de Jordi Borràs en què reivindica que “tot és possible, fins i tot allò que creus impossible”.

El Borbó faria bé de llegir-lo si vol entendre res. Li fa molta falta aprendre com un poble construeix la seva llibertat

Encara que el fotoperiodista no pugui ser alhora a mil llocs, el seu llibre sí que arriba arreu, fins i tot a les mans del monarca espanyol a qui el president Quim Torra li n’ha lliurat un exemplar, juntament amb l’informe del Síndic de Greuges sobre els ferits del primer d’octubre causats per la violència de la policia espanyola. El Borbó faria bé de llegir-lo si vol entendre res. Li fa molta falta aprendre com un poble construeix la seva llibertat. Convé que llegeixi també les paraules de la dedicatòria de Borràs: "No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que justifiqui ferits, presos polítics i exiliats. No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que pugui aturar l'anhel de llibertat del poble català".

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 79, juny de 2018.

• Jordi Borràs, Dies que duraran anys, Barcelona: Ara llibres, 2018.

La sorpresa del dietari del periple suís de Quim Torra

Autoficció, humor, ironia, sàtira, postmodernitat, hipertextualitat, múltiples nivells narratius…, tot això, pel que fa a la forma, és el que trobarà qui s’acosti a Ganivetades suïsses, el primer llibre publicat per Quim Torra el 2007, sobretot si ho pot fer sense prejudicis. Pel que fa al contingut, el llibre es basa en l’experiència que va viure Torra a Suïssa com a executiu al capdavant d’un projecte empresarial a la seu central de Wandenberg, una important multinacional d’assegurances. És un trajecte professional, però també vital en què el narrador explica el començament d’un projecte com a Senior Manager Talent (SMT) fins a l’absorció de la companyia per una altra multinacional, amb la qual cosa es posa fi al recorregut i a l’empresa mateixa.

Recomano al lector apressat que prioritzi la lectura del recorregut per l’experiència personal de l’executiu

El llibre s’articula en dos nivells narratius. D’una banda, hi ha un narrador en primera persona, autoficcional, que va contant les seves vivències com a SMT a Suïssa en un format de dietari, de poc més d’un any (del 15 de novembre de 2005 fins a l’1 de març de 2007). D’altra banda, el lector troba uns capítols marcats amb cursiva —de vegades força àcids— en què es descriuen i es ridiculitzen algunes de les pràctiques de les grans empreses multinacionals: la hipertròfia de l’ús del PowerPoint i el correu electrònic; el recurs desaforat a consultors externs; l’anglès convertit en globish com a llengua mundial malparlada amb mulittud d’accents; l’abús de les sales VIP; les fusions i absorcions de companyies;... Jo recomano al lector apressat que prioritzi la lectura del recorregut per l’experiència personal de l’executiu i, en tot cas, després, s’aturi en la sàtira sobre les pràctiques laborals a les oficines de les grans empreses de serveis. Naturalment, el lector que disposi de més temps pot anar combinant els dos nivells tal com els ha concebut l’autor.

L’autèntic fil conductor del llibre és la mirada irònica i el sentit de l’humor que Torra aplica sobre els fets narrats

L’autèntic fil conductor del llibre és la mirada irònica i el sentit de l’humor que Torra aplica sobre els fets narrats, sovint esquitxats amb frases lapidàries, hilarants, que sonen com a epigrames inapel·lables, deutors de la tradició assagística del periodisme literari on ell ha pouat: Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot, Gaziel, etc.

Així mateix, hi trobem agudes descripcions dels indrets que l’executiu visita durant el seu periple: Zuric i Berlín, de les quals fa una enginyosa comparació que destaca el contrast entre ambdues ciutats (p.69); Budapest, “la ciutat del Danubi per excel·lència” (p.96); l’Empordà, que l’autor es veu incapaç d’adjectivar després de Josep Pla (p.99); Brussel·les, “lloc sagrat de tots els funcionaris del món” (p.100); Londres, on “les coses són com són perquè han de ser així. Perquè van ser així algun dia. I perquè d’aquí cinquanta anys ho continuaran sent.” (p.103); Lausanne, ciutat que “és al Léman el que Grindelwald a l’Eiger” (p.124); Madrid, ciutat “que genera en els individus que la visiten un procés de lil·liputització i empetitiment degeneratiu i fatal” (p.157), París, ciutat de què afirma: “passejar una tarda de començament de tardor per París és una de les coses més civilitzades que hom pot fer en aquesta vida” (p.190). L’estil de Torra és bigarrat, prolix, de vegades excessiu, però alhora molt fresc, desimbolt, agosarat. El llibre és ple de referències oportunes molt divertides, literàries, televisives o, de vegades, d’origen cinematogràfic, com l’epígraf extret d’El tercer home, dit per Orson Welles; una citació de la pel·lícula Un, dos, tres de Billy Wilder (p.71), protagonitzada per James Cagney; l’esment del cèlebre final de Citizen Kane, etc.

Avui Quim Torra deu enyorar les “ganivetades suïsses” quan topa amb les despietades 

“ganivetades espanyoles” que ha rebut 

Arribats en aquest punt, avui Quim Torra deu enyorar les “ganivetades suïsses” quan topa amb les despietades “ganivetades espanyoles” que ha rebut recentment, des que ha esdevingut president de la Generalitat de Catalunya. No podem oblidar que la lectura és un procés comunicatiu que té caràcter bilateral. Ja ens va advertir Barthes que negligíssim la figura de l’autor. Un text sense cap lector no existeix. A més, els que ens agrada llegir som molt conscients d’allò que alguns teòrics han anomenat els pactes de lectura. Aquests dies hem vist que aquest pacte no és acceptat per alguns lectors molt recents de Torra, especialment lectors d’alguns fragments d’articles seus. El que han fet equival a llegir fragments del Quixot literalment, com una novel·la de cavalleries (de fet, Cervantes juga amb aquest equívoc) o com unes memòries d’una persona real i assenyada. Naturalment, una lectura així és incorrecta i no permet apreciar la força paròdica essencial de l’obra de Cervantes.

Aviat es publicarà El quadern suís, 

un assaig inèdit de Torra sobre 

la Confederació Helvètica que ell tan bé coneix

Finalment, mentre esperem que arribin -perquè segur que arribaran- les memòries centrades en el període de la seva presidència, que, sens dubte, aniran carregades d’història i d’anècdotes sucoses; sembla que aviat es publicarà El quadern suís, un assaig inèdit de Quim Torra sobre la Confederació Helvètica que ell tan bé coneix. Segur que serà una grata sorpresa com, de fet, ho és Ganivetades suïsses, i, deixant de banda les amargors de les vicissituds al món de l’empresa, posarà de manifest el seu amor integral cap al país dels Alps. En arribar a Wanderberg, el narrador assumia el vertigen de la decisió i alhora recordava  la trista situació del país:

Primer dia a Wanderberg. La família va quedar enrere, els amics van quedar enrere, Barcelona va quedar enrere. Excepte el país, que no va quedar enrere perquè ja ho està, d’enrere. (p.59)

Esperem que, en aquests llibres futurs, Torra ja no haurà d’incloure frases com aquesta perquè el país haurà pogut avançar decisivament cap a la seva llibertat.

Pere Torra

• Publicat a La Veu núm. 78, maig de 2018.
• Quim Torra, Ganivetades suïsses, Barcelona: Símbol editors, 2007