dilluns, 25 de maig de 2020

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: El conjunt (I)

En lloc de fer una ressenya d’un sol llibre, aprofito el centenari del naixement de Joan Perucho, per a dedicar-li una sèrie de tres articles. Hi tractaré les seves novel·les, com a conjunt relativament acotat que inclou la imprescindible Les històries naturals (1960), un dels millors llibres escrits en llengua catalana del segle XX. No és tan sols que tot el conjunt sigui de gran qualitat, sinó que la lectura integral esdevé molt més rica i significant i, encara, algunes de les històries iniciades en uns llibres continuen en els altres. La llista de les obres, a més de la que he esmentat, és la següent: Llibre de cavalleries (1957); Les aventures del cavaller Kosmas (1981); Pamela (1983); La guerra de la Cotxinxina (1986); Els emperadors d’Abissinia (1989); i encara hi podem afegir El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1994). Sobretot les sis primeres constitueixen un conjunt que presenta una gran coherència entre si i també amb les altres obres de l'autor en poesia, assaig, crítica artística, etc.

La intel·ligència, l'humor, l’erudició, l’estructura de llibre d’aventures, l’enginyosa manipulació de la història, l'abundant intertextualitat... desborden les etiquetes per als llibres de Perucho

Joan Perucho fou un gran innovador de les nostres lletres, entre altres raons pel fet de desplegar una versió molt personal del gènere fantàstic al qual s'adscriuen les seves obres. La intel·ligència, l'humor, l’erudició, l’estructura de llibre d’aventures, l’enginyosa manipulació de la història, l'abundant intertextualitat,... desborden una classificació unívoca. Per això és preferible parlar de “fantàstiques novel·les” en lloc de “novel·les fantàstiques”. En són, de fantàstiques, des de tots els punts de vista.

Joan Perucho va dur a terme interessants exercicis de referència o de paròdia, a partir d’obres o autors de la literatura universal

Tota la literatura fa sempre referència a textos anteriors amb els quals els nous estableixen alguna relació, encara que sigui de contradicció. En el cas de Joan Perucho, la seva obra literària està bastida molt explícitament sobre llibres, moltíssims llibres. Per això, en les novel·les va dur a terme interessants exercicis de referència o, directament, de paròdia, a partir d’obres o autors de la literatura universal, com poques vegades hem vist en la nostra tradició. En un article del 2017, proposava un aparellament de totes les novel·les de l’autor, amb aquelles obres que constitueixen els seus hipotextos, és a dir, textos origen, de la manera següent:
  • Llibre de cavalleries < Crònica de Ramon Muntaner, però també el Tirant lo blanc i Curial e Güelfa
  • Les històries naturals < Dràcula de Bram Stoker
  • Les aventures del cavaller Kosmas < Novel·la bizantina i, en part, Peregrinatio ad Sancta Loca
  • Pamela < Pamela or virtue rewarded de Samuel Richardson
  • La guerra de la Cotxinxina < El món perdut d’Arthur Conan Doyle
  • Els emperadors d’Abissínia < Life of Samuel Johnson (La vida de Samuel Johnson) de James Boswell i La història de Rasselas, príncep d’Abissínia de Samuel Johnson.
Perucho, que fou l’introductor de Lovecraft a la península, sovint es va avançar al seu temps. A les seves novel·les, redescobreix el món medieval des del fantàstic, molt abans que esdevingués moda; introdueix la figura del vampir en la nostra ficció, en la forma anostrada del dip; parodia la novel·la bizantina o la famosa novel·la epistolar de Richardson; proposa una continuació hilarant per a El món perdut, amb pterodàctil inclòs, abans que Spielberg l’adaptés al cinema amb Parc Juràssic; s’atreveix a reformular el Rasselas de Samuel Johnson i fer caminar per Abissínia el doctor amb el seu inseparable James Boswell.

Proposo agrupar les sis novel·les, en dos grans grups que un editor amb grapa podria publicar com a trilogies

Es poden agrupar les sis novel·les en dos grans grups que un editor amb grapa podria publicar com a trilogies. D’una banda, hi hauria la Trilogia oriental, integrada per Llibre de cavalleries, el Kosmas i Els emperadors d’Abissínia. D’altra banda, emergeix una Trilogia vuitcentista, formada per Pamela, Les històries naturals i La guerra de la Cotxinxina. En cada una de les trilogies es reprenen temes i personatges.


L’eix vertebrador de la trilogia oriental és el viatge cap a l’est, la trilogia vuitcentista recorre la història d’Espanya de gairebé tot el segle XIX

D’una banda, l’eix vertebrador de la trilogia oriental és el viatge cap a l’est, cap a Orient. És un trajecte que arrela en l’episodi històric de l'expedició la Gran Companyia Catalana, que compta amb el brillant testimoni escrit de Muntaner; desprèn una mena d’enyorament per la glòria i civilització de l’Imperi bizantí i la seva versió ibèrica (Josep M. Espinàs, amb encert, va qualificar Perucho de “gran enyorador”); persegueix la figura llegendària del Preste Joan de la mà del doctor Johnson i el bo d’en Boswell. Per altra banda, la trilogia vuitcentista recorre la història d’Espanya de gairebé tot el segle XIX. Cronològicament, arrenca amb algunes de les vicissituds de les Corts de Cadis (Pamela), passant per la primera guerra carlina (Les històries naturals), fins als darrers estirabots que posen de manifest la decadència colonial hispànica a Filipines i al sudest asiàtic (La guerra de la Cotxinxina).

Cal estar disposat que els personatges interactuïn amb Ramon Llull a Famagusta, el general Prim a prop del Vendrell, Sant Isidor en una ciutat inexistent o Phileas Fogg enmig d’una selva asiàtica

Les dues agrupacions que proposo obeeixen a raons pràctiques que ajuden a parlar-ne, però no exclouen que hi hagi referències “creuades” entre tots els llibres. A més, el corpus novel·lístic peruchià presenta una continuïtat molt clara basada en el tractament fantàstic i l’estructuració de la trama sobre el motiu del viatge i les aventures. Cal estar disposat que els personatges interactuïn amb Ramon Llull a Famagusta, el general Prim a prop del Vendrell, Sant Isidor en una ciutat inexistent o Phileas Fogg enmig d’una selva asiàtica; o que el text estigui sembrat d’anacronismes com un vers de Joan Salvat Papasseit citat al segle XIX o un fragment de la Ben plantada per descriure l’enamorada de Kosmas en ple període visigòtic; etc. Tot plegat no genera confusió en el lector, sinó al contrari és un plaer intel·lectual ple d'amenitat i cultura, tota una delícia.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 100, maig de 2020.

dimecres, 29 d’abril de 2020

Viatge voluntari de Quim Torra a la Suïssa possible

Aquest és un llibre que ve de lluny. Ve de la trajectòria com a directiu empresarial de l’actual president de Catalunya, que ara fa catorze anys vivia i treballava a la localitat helvètica de Winterthur. També ve de la seva vocació i pràctica literàries, que, va iniciar-se, precisament llavors. En una dotzena d’anys, la trajectòria de Torra va aplegar una desena de llibres d’autoria pròpia i una cinquantena de títols en el projecte editorial d’Acontravent. Tot i publicat al cap de poques setmanes de prendre possessió, El quadern suís procedeix d’un blog de l’any 2006, anomenat Xocolata suïssa, on Torra publicava textos sobre la cultura, la societat i la història de la Confederació Helvètica. En aquests textos, a més d’aprofundir sobre el país que el va acollir, Torra posava èmfasi en l’abundant presència de catalans a Suïssa com a residents eventuals, fruit massa sovint d’exilis polítics forçats pel feixisme (1939) i l’autoritarisme espanyol que arriba fins avui mateix (2020).

És el llibre més ben aconseguit, el més madur literàriament, el més equilibrat de la trilogia "catalana-helvètica" de Torra

Juntament amb Ganivetades suïsses (2007) i Viatge involuntari a la Catalunya impossible (2010), amb el qual va obtenir el premi Carles Rahola, forma una peculiar trilogia personal i molt interessant. Parafrasejant l’anterior, aquest es podria haver titulat “Viatge voluntari a la Suïssa possible”. És el llibre més ben aconseguit, el més madur literàriament, el més equilibrat. Si el primer s’aboca a la sàtira dels mètodes de treball d’una empresa multinacional; el segon explora els mecanismes de l’autoficció tot reivindicant l'europeisme del periodisme català d’abans de la guerra; aquest tercer sintetitza el millor dels dos anteriors mentre desplega la mirada sobre el microcosmos de les valls helvètiques.

En molts fragments es reconeix l’estil planià 

Des del títol, el llibre no oculta l’evocació de Josep Pla, no tan sols com a homenatge puntual, sinó en l’escriptura mateixa. De fet, hi ha una colla de fragments on es reconeix l’estil planià per l’estratègia de redacció (“Hi ha en tot Suïssa pocs paisatges tan acabats com aquest, d’una bellesa inesperada, antídots de vulgaritat. La vall del Rin, les planes del llac de Constança —el Bodensee—, els pujols i tossals ondulats amb els llençols verds estesos a la boira i al sol, amb les pomeres i vinyes que els taquen per tot arreu”); la tria i la seqüenciació d’adjectius (“L’aire hi és tebi, melangiós, flonjo. El ritme s’encomana de la lleugeresa del vent i d’olor de roba blanca molla”); la selecció de lèxic (“El temps s’escorre lent, una mica caigut”); l’ús de la metàfora i la comparació (“Un món trèmol i aparent, vincladís, com els genolls esgarrinxats d’una noia adolescent”); etc.

L'autor poa en la gran tradició assagística del nostre segle XX: Pla, Gaziel, Rovira i Virgili, Just Cabot, Xammar

De fet, Torra poa en la gran (i força oblidada) tradició assagística del nostre segle XX: Pla, en primer lloc, Gaziel, Rovira i Virgili, Just Cabot, però també i sobretot Eugeni Xammar, sobre el qual ha escrit una documentadíssima biografia, amb qui troba una identificació molt profunda. Potser d’ell prové el gust per la frase lapidària, l’epigrama, la sentència definitòria i definitiva: “Res més semblant a una eternitat invulnerable que pujar a un tren suís”; “Tota l’obra de Pla és l’evocació d’una Catalunya que s’ha acabat. I d’una certa gent, la seva”; “Les possibilitats de fer el trajecte amb sol són tan escasses com que Espanya esdevingui un país federal com Suïssa”; “Com és sabut, el funcionariat és un estat gasós que tendeix a ocupar tot l’espai disponible”; “La literatura suïssa és, doncs, bàsicament la literatura alemanya”; “Una fusió és al món del management el que Espanya fa a Catalunya des de 1714”.

Torra concep Suïssa com el que podria ser Catalunya si tingués llibertat

En bona mesura, Torra concep Suïssa com el que podria ser Catalunya si tingués llibertat. El títol del llibre anterior de la trilogia plantejava un viatge a una Catalunya civilitzada, culta, avançada, democràtica, un viatge que resultava utòpic perquè la submissió del nostre país el feia impossible. En canvi, aquest viatge a Suïssa és possible, real i històric. Per això, referint-se a les vicissituds al voltant de la cèlebre pedra d’Unspunnen i el moviment del Jura, l’autor expressa que “quan es persegueix la llibertat, mai no es deixa d’intentar-ho, un cop i un altre”.

El llibre és molt amè i va puntejat amb les acotacions d’un dietari personal i amb els divertits comentaris satírics sobre el món professional de l’empresa multinacional

En aquest trajecte, l’autor aprofita per reivindicar Castellio contra Calví, seguint les passes de Stefan Zweig; Rossini abans que Wagner; la Heidi genuïna de Johanna Spyri. Les sis pàgines que dedica a Gaziel són un autèntic assaig sintètic i acurat sobre Agustí Calvet i en fa la millor ressenya que he llegit mai d’un llibre seu. Evoca emotivament les estades de Pau Casals a Zermatt i el seu (re)descobriment de les suites de Bach, o les melancòliques esperes de Mercè Rodoreda a Ginebra. Desgrana el descobriment cultural dels Alps, l’assassinat de l'emperadriu Sissí, la fabricació dels cigars Davidoff, el naixement del mite de Frankenstein de la mà de Mary Shelley, les pintures romàntiques de Caspar David Friedrich, la fi de Sherlock Holmes, l’estada d’Einstein, Jacint Verdaguer trescant pels Alps amb sotana i paraigua, Rousseau i Pestalozzi, i tants altres. L’índex de noms, enciclopèdic, inclou més de 700 referències; però no s’espantin, el llibre és molt amè i va puntejat, d’una banda, amb les acotacions d’un dietari personal i, de l’altra, amb els divertits comentaris satírics sobre el món professional de l’empresa multinacional.

Durant el seu confinament solitari a la Casa dels Canonges, Torra ha revelat que hi va començar a escriure un dietari

És un llibre que ve de lluny d’un home que ha sorprès molta gent (no pas els que el coneixem) pel seu coratge, determinació i humanitat en prioritzar la salut i el benestar de les persones a l’hora de combatre la pandèmia generada per la COVID-19. Precisament, durant el seu confinament solitari a la Casa dels Canonges, Torra ha revelat que hi va començar a escriure un dietari. És una enorme notícia perquè augura que no serà tan sols un valuós testimoni històric, sinó una peça literària de primer ordre d’un escriptor remarcable. Les nostres lletres el necessiten i l’estan esperant.

Pere Torra
  • Quim Torra. El quadern suís. Barcelona: Proa, 2018.
  • Publicat a La Veu, núm. 99, abril 2020.

dilluns, 30 de març de 2020

Mark Twain contra la corrupció de la monarquia

Aquests dies de confinament poden ser bons per a la lectura i, especialment, per a recuperar clàssics valuosos, que ens diuen moltes coses que poden il·luminar el nostre present. Per exemple, Un ianqui a la cort del rei Artús és una novel·la publicada el 1889 per Samuel Langhorne Clemens, més conegut com a Mark Twain, que sovint no ha estat prou apreciada per la crítica i s’ha vist massa reduïda a l'anècdota argumental que té com a punt de partida. Lamentablement, no compta amb adaptacions cinematogràfiques de gaire encert. El 1949, per exemple, Hollywood en va fer un musical que resulta banal, infantil i no se salva ni amb la gran veu de Bing Crosby ni amb la bella cabellera vermella de Rhonda Fleming.

El llibre no explica l’arxi-sabuda llegenda artúrica, però l’estructura narrativa en permet introduir elements lúdics i d’humor

La història és narrada en primera persona per Hank Morgan, un nord-americà nascut a Hartford, a l’estat de Connecticut, el qual es defineix a si mateix com “un ianqui de cap a peus, i una persona pràctica”. Com a conseqüència d’un fort cop rebut en una baralla, quan recupera el coneixement es troba a l’Anglaterra del segle VI. Comença, doncs, una ucronia en què Morgan entrarà en contacte amb el rei Artús i tot els elements llegendaris que coneixem tan bé: la taula rodona i els seus cavallers, Camelot, la reina Ginebra, sir Lancelot, el mag Merlí, la fada Morgana, etc. El llibre no explica directament l’arxi-sabuda llegenda artúrica, però l’estructura narrativa en permet introduir sovint elements lúdics i d’humor, amb la perspectiva d’un observador molt allunyat, com ara a l’hora de descriure la cèlebre infidelitat de la reina: “Ginebra era molt bella, sí, però també s’ha de reconèixer que era una mica fresca”. (p. 244). O també:
Va ser commovedor de veure com la reina es tornava vermella, somreia, adoptava una expressió sufocada i feliç i dirigia mirades furtives a sir Lancelot; unes mirades per les quals, a Arkansas, no hi ha cap dubte que l’haurien afusellada. (p. 30)
Joan Perucho, a Llibre de cavalleries, utiliza un recurs semblant
El ianqui de Connecticut accedeix a aquest món “com si em trobés dins d’un somni” i Twain, que fou un precursor de la ficcionalització dels viatges en el temps propis de la ciència ficció, no li cal dedicar ni una ratlla a explicar com es produeix aquest transvasament temporal. En la nostra tradició, també trobem aquest recurs literari, per exemple, a Llibre de cavalleries, novel·la de Joan Perucho, del qual enguany commemorem el centenari, a qui dedicarem una atenció especial en propers números de La Veu. Està servit el xoc entre el remot segle VI i el món “avançat” i industrial de la segona meitat del XIX. Morgan utilitzarà els seus superiors coneixements per aconseguir una posició prominent a la cort artúrica, fins al punt d’esdevenir-ne el Cap.

Mark Twain denuncia la corrupció que ineludiblement va associada a la reialesa

La novel·la és una càrrega de profunditat contra les jerarquies, en especial, l’Església i la monarquia: “una classe privilegiada, una aristocràcia, no és més que una banda de propietaris d’esclaus sota un altre nom” (p. 228). Twain denuncia la corrupció que ineludiblement va associada a la reialesa i que al segle XXI els catalans encara patim amb els infames borbons que han succeït la dictadura de Franco. La novel·la de Twain no reivindica ni mitifica el rei Artús, sinó que el ridiculitza i l’utilitza per a parlar críticament del present. De fet, el llibre es pot llegir com una paròdia de les obres de Walter Scott, que enaltien el món medieval.

Twain estableix una útil diferenciació entre les institucions i el país, que es pot traslladar a l'actuació del govern espanyol, més preocupat per les estructures polítiques que no pas per la gent, amb la pandèmia del COVID-19

En alguns moments, l’autor americà potser abusa de l’anacronisme, atès que l’organització social d’Anglaterra al segle VI no devia ser pitjor que la de molts altres llocs del planeta. Ara bé, el text fulmina amb contundència tota monarquia, que considera un insult:
I és que, per l’amor de Déu, qualsevol tipus de reialesa, per molt que hagi canviat, qualsevol tipus d’aristocràcia, per molt que l’hagin esporgada, no deixa de ser un insult (...). Qualsevol s’avergonyiria de la seva raça si pensés en la mena de gent banal que ha ocupat sempre el tron del seu país sense ni una ombra de dret ni de raó. (p. 64)
Twain estableix una útil diferenciació entre les institucions i el país, que resulta molt oportuna per a entendre l’absurditat que hem viscut recentment a l’Estat espanyol amb la pandèmia del COVID-19, on el govern espanyol s’ha preocupat més de les estructures polítiques i de la propaganda, que no pas no de la gent, de la població:
L’única cosa real, substancial i eterna és el país: és el país allò que s’ha de protegir, allò que s’ha de cuidar, allò que mereix la nostra lleialtat; les institucions són una cosa aliena, són un simple abrigall, i els abrigalls es poden gastar, poden convertir-se en parracs, poden deixar de ser còmodes i de protegir el cos contra l’hivern, les malalties i la mort. Ser lleial a uns parracs, cridar per uns parracs, venerar uns parracs, morir per uns parracs… això és la lleialtat de la insensatesa, és pura animalitat; és pròpia de la monarquia, va ser inventada per la monarquia; que se la quedi la monarquia. (p. 107)

Com sempre passa en aquestes obres, la translació en el temps serveix a Twain per a parlar del món contemporani, fent alguna referència a la guerra civil americana, criticant l’esclavitud, i moltes altres coses. La lectura és molt plaent, àgil i divertida, però no pas intranscendent ni buida. A més, Twain té una gran habilitat aforística, capaç d’enunciar sentències plenes de sentit comú amb gran capacitat de síntesi, com aquesta que hauria de tenir molt present qualsevol dirigent públic: “Posseir una enorme autoritat sobre la gent que t’envolta no està gens malament, però comptar amb el seu consentiment encara està més bé.”
  • Publicat a La Veu, núm. 98, març del 2020
  • Mark Twain. Un ianqui a la cort del rei Artús. Traducció de Joan Sellent. Barcelona. Quaderns Crema, 1999
Pere Torra

dissabte, 29 de febrer de 2020

“He pelat el préssec, mossèn!” Centenari de Josep M. Ballarín

Vet aquí que una quieta tarda d’agost a Gósol, amb la Núria, la Imma i la Rut, vam anar a veure mossèn Ballarín a casa seva (entre parèntesis, les tardes d’agost a Gósol són molt agradables perquè no hi ha fa gens de xafogor i conviden a la conversa llarga i reposada). En aquella època, el mossèn sortia poc, però li agradava fer tertúlia amb la gent, que el vinguessin a veure i xerrar. De fet, qui xerrava més era ell mateix i la veritat és que valia molt la pena perquè aquest home va mantenir una clarividència remarcable fins als seus últims dies. De la mà de l’Emília Serra, el mossèn ens convidava a cafè, sucs de fruita i galetes, encara que nosaltres ja li portàvem alguna coca comprada al magnífic estanc de cal Castellana, on la mestressa, la imprescindible Clara, ja coneixia bé els seus gustos. En un moment de la conversa, em va mirar i demana a l’Emília que li faci arribar un exemplar d’un llibre, el darrer que ell havia publicat. Amb el llibre al davant i un retolador negre a la mà, m'hi estampa una dedicatòria on, després del meu nom, hi escriu amb un traç tremolós però identificable: “Pela aquest préssec!” I em dona el llibre.

El llibre esdevé un diàleg entre Ballarín i Mariner, de gran alçada intel·lectual i humana, i alhora amb molta amenitat

Faig aquesta introducció perquè, altrament, el lector no entendria que jo triés ara aquest llibre per commemorar els 100 anys del naixement de Josep M. Ballarín. Segurament, hom esperaria que parlés de l’exitós Mossèn Tronxo o de Paràbola del retorn, llibres més acreditats en la trajectòria d’escriptor del nostre mossèn. En canvi, aquest és un llibre escrit a quatre mans, conjuntament amb Agustí Mariner (en el cas de Ballarín, les mans eren les de l’Emília, una persona decisiva, a qui caldria homenatjar com cal en aquest centenari). Mariner escriu una mena de cartes adreçades a Ballarín, on repassa temes essencials sobre el començament del món, l’eternitat, l'existència humana, l’anomenat Document Q com a possible font d’alguns evangelis, i altres assumptes lligats a la religió. Ho fa amb gràcia i rigor, contrapuntat per uns comentaris del mossèn, de manera que el llibre esdevé un diàleg entre els dos autors, de gran alçada intel·lectual i humana, i alhora amb molta amenitat. En el cas de Ballarín, l’amenitat arriba a la comicitat, com ara quan explica què és el Document Q, vinculat a un poblet menut de Síria on encara parlen arameu, on “han caigut en el vici d’esparracar els textos grecs girant-los pel dret i pel revés, fins que queden en calçotets…Els han aplegat, els han reunit en un sol text i resulta que hi surt el moll de l’os dels evangelis, que naturalment havia de ser arameu, l’idioma de Jesús.” (p. 89)

El llibre m’ha fet pensar en el professor Sebastià Serrano, que començava a explicar Teoria de la Comunicació parlant del Big Band

Per la seva banda, tot i que Mariner fa una tasca més feixuga perquè ha de bregar amb la mecànica quàntica o les cartes de Sant Pau, és un home carregat de sentit comú:
“Sóc conscient que és arriscat confiar el desenvolupament d’una ciència difícil i imprevisible com és la teologia a la gent. Però em fio més de la gent que dels teòlegs o dels cardenals; a la gent no l’enganyaran tan fàcilment en qüestions decisives.” (p. 70)
De fet, és sorprenent però, a mesura que hom va llegint-los, els textos de Ballarín i Mariner s’acaben assemblant els uns als altres. Tots dos coincideixen sovint no tan sols en el fons, sinó també en una mirada més propera al franciscanisme que no pas a grans elucubracions dogmàtiques. Fins i tot, en alguns moments el llibre m’ha fet pensar en els cursos del professor Sebastià Serrano, que començava a explicar Teoria de la Comunicació parlant del Big Band.

El pensament de mossèn Ballarín té alguna cosa de la visió pragmàtica, materialista, aferrada a les coses tangibles de Josep Pla

I parlant de connexions entre autors, és curiós que el pensament de mossèn Ballarín té alguna cosa de la visió pragmàtica, materialista, aferrada a les coses tangibles de Josep Pla. Estic convençut que el mossèn subscriuria i hauria pogut escriure una de les meves citacions preferides de Pla: “Hi ha algunes coses que no semblen d’aquest món: l’escultura grega, un parell de cants de la Divina Comèdia i la pasta asciutta" (vegeu Aforismes genuïns de Josep Pla). En el cas del mossèn, aquesta actitud sorprèn més, atès que ell era un professional de la “transcendència”. Ballarín, com a religiós creient, és un pensador transcendent materialista (disculpeu l’oxímoron) i Pla, un materialista transcendent. Crec que el nexe d’unió entre tots dos se situa en l’arrelament a la terra i a la gent, la mateixa terra i la mateixa gent.

Val la pena llegir el llibre i deixar-se endur per la fluïdesa i intensitat dels seus pensaments

Aquest llibre té de tot: rigor i bona informació sobre temes fonamentals, reflexions religioses molt properes a una ètica humanista per als que vivim al segle XXI, descripcions del paisatge de Gósol, etc. Val la pena llegir-lo i deixar-se endur per la fluïdesa i intensitat dels seus pensaments. Aquesta lectura és com l’Evangeli o la música de Mozart, com diu Mariner: “que aparenta tanta facilitat i, tanmateix, conté tanta profunditat.” (p. 91)

“Ja he pelat el préssec, mossèn! Moltes gràcies!”

En el meu cas, he tingut una motivació addicional, aquest estiu quan torni a anar a Gósol, passaré a veure el mossèn i li podré dir: “Ja he pelat el préssec, mossèn! Moltes gràcies!” Estic segur que ell somriurà i, d’alguna manera, em farà arribar alguna altra fruita que m’ompli d'energia i dolçor.

Pere Torra
  • Josep M. Ballarín i Agustí Mariner. Dues sacsejades: el Big Band i el Document Q. Barcelona: Claret, 2015.
  • Publicat a La Veu, núm. 97, febrer de 2020.

dimecres, 22 de gener de 2020

“Ciutat de mal”, una novel·la lliure, esperpèntica i al·lucinant

La novel·la Ciutat de Mal, tot i la seva vocació “anti-mainstream”, es va fer amb el premi Ciutat de Tarragona, conferit per un jurat més atrevit del que és habitual, i també va situar-se entre les dotze millors novel·les de l’any del premi d’Òmnium Cultural. Es tracta d’una obra de l’escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda, que desafia els convencionalismes i que sorprendrà el lector per la seva singularitat, o més ben dit, per la seva estranyesa. De fet, el text mateix reivindica aquesta especificitat en un sucós monòleg final d’un dels seus tres protagonistes:
“Jo no vull una literatura normal, tampoc normalitzada, jo vull una literatura anormal, anòmala, rara, diferent, tarada, extraordinària, que no s’assembli a cap altra, que no es pugui comparar amb res més, una literatura que sigui un bolet o, millor, un fong, i com més invasiu i verinós millor.” (p. 236).
Les tres veus acabaran confluint cap a un final amb el to més desenfrenat de Quentin Tarantino i escenes de sexe XXXL

Amb una gran llibertat, l’obra presenta tres línies narratives lligades a les tres persones gramaticals (jo, tu i ella), que corresponen, respectivament, als tres protagonistes: escriptor, fugitiva embarassada i geperudeta. Són tres veus que despleguen les seves peripècies de forma independent, però que acabaran confluint cap a un final que fa pensar en el to més desenfrenat de les pel·lícules de Quentin Tarantino, afegint-hi escenes de sexe més que X, XXXL. La història s’ambienta en la distòpica Ciutat de Mal del títol, governada pel Constructor, que és un dictador que ho vigila tot, imposa la censura, controla la natalitat, etc. L’acció se situa en un futur més o menys proper en què ha desaparegut l’entorn natural, fins i tot el mar és artificial i la producció d’aliments és sintètica. Tot és molt negre, encara que no pari de caure neu blanca a la ciutat.

La novel·la és plena de referències: Joan Perucho, Frank Herbert, Miquel Barceló, Sex Pistols...

Així mateix, la novel·la és plena de referències literàries i d’altra mena. Algunes són molt evidents, com Onofre de Dip, nom del vampir de Les històries naturals de Joan Perucho, que figura com a autor del llibre L’estructura; la denominació de l’insòlit sistema de transport subterrani de la ciutat, els cucs d’Arrakis, terme que deriva del nom del planeta de Dune, novel·la de Frank Herbert; l'artista Iannis de Corfú, que sembla que remet al pintor Miquel Barceló; o Bòl·locks, marxant del pintor, que potser deu fer referència a l’àlbum dels Sex Pistols, I Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols; etc.

Desplega una gran riquesa de recursos verbals amb enginy, genuïnitat i, fins i tot, la invenció de paraules divertides

El llibre té molts moments lluminosos, de gran lucidesa. Per exemple, hi ha una brillant crítica sobre el mercat i la fúria de les compres, que esdevé una esmolada sàtira del món capitalista:
“I després les criatures segueixen passejant amb les bosses de la mà com si duguessin cadenes enlloc de bosses. L‘espectacle és absolutament desolador: un munt de formes mòbils encadenades a les seves coses, es pensen que són seves, però mai no ho seran, perquè l’única cosa que posseïm és la mort, que porten enganxada a les orelles.” (p. 155)
Pons Alorda opta per l’exageració i s’autoimposa la llibertat com a divisa creativa, de manera que planteja una escriptura gairebé sense límits. Sense cap límit? No ben bé, perquè autoimposar-se la inexistència de límits ja és un límit. A més, la llengua mateixa també és un límit i, en aquest cas, l’autor no tan sols el respecta, sinó que desplega una gran riquesa de recursos verbals i ho fa amb enginy, genuïnitat i, fins i tot, la invenció de paraules divertides i versemblants per a designar noves realitats que crea en la ficció:
“Descendeixo de la guineu i del plax, tinc dins meu l’herència del pelicà i de la maramirtra, m’acompanya el domini dels grumpfs i la necessitat de construir-me.” (P. 154)
Ara bé, la novel·la presenta una successió d’hipèrboles, especialment cap al final, que resulta excessiva i fa de mal pair per al lector. De vegades, cal una mica de verdura. Aquí tot és tall, carn —ben sovint, literalment. Que consti que no demanem moderació, però és que l’oposat a l’exageració hiperbòlica no és la grisor anodina; ni el contrari de la passió, que invoca l’autor, tampoc no és la realitat, si és que sabem que és la realitat. Al capdavall, com a lectors no tan sols no defugim l’irracionalisme, sinó que en gaudim, però això no exclou requerir un cert equilibri narratiu, alguns punts on aferrar-se, sense renúncies ni rebaixes.

“Davant la mort sols queda la plena coneixença de la vida”

En qualsevol cas, és una novel·la que contribueix a obrir camins per a la nostra literatura i cal saludar-la amb joia. A més de ser lliure, esperpèntica i al·lucinant, també resulta apassionada i vital; fet i fet, “davant la mort sols queda la plena coneixença de la vida.” (p. 129). Per tot plegat, més enllà de les estrambòtiques i grotesques situacions que planteja, si el lector entra en el joc, el llibre pot aconseguir sacsejar-lo, atrapar-lo i fins i tot commoure’l.

Pere Torra
  • Publicada a La Veu, núm. 96, gener de 2020.
  • Jaume C. Pons Alorda, Ciutat de Mal, Barcelona: Angle editorial, 2019.

dimecres, 25 de desembre de 2019

Gairebé aferrant l'essència de Joan Brossa

No podíem acomiadar el 2019 sense fer referència a Joan Brossa en l’any del seu centenari. Ho fem de la mà d’Arnau Puig, uns anys més jove que Brossa i amic seu, que també podem adscriure a aquesta generació crucial a la qual devem la nostra existència espiritual. Aquesta generació que, seguint Palau i Fabre, podem anomenar la “generació del despullament” perquè van ser violentament despullats de la llibertat, de la seva llengua i cultura, i van haver de començar gairebé de zero. Van viure la guerra, molt joves, i van arribar a la seva plenitud en la postguerra, en plena dictadura. Tan sols prenent 4 anys, és un grup que compta amb personalitats intel·lectuals de l’envergadura dels següents: 1917 (Palau); 1918 (Pedrolo, Abelló, Capmany); 1919 (Brossa, Pàmies); 1920 (Perucho, Benet); etc.

“Nosaltres, sota el franquisme, sabíem prou bé que no calia esperar res i que només valia el fer; l’acció"

L’adscripció generacional és ineludible encara que, certament, Brossa és un autor molt singular i no va fer gaire colla amb altres escriptors. Ell trobava més complicitat amb pintors i amb conreadors d’altres disciplines artístiques. Lògicament, la situació que viu un artista és determinant per a la seva obra. En el cas de Brossa és així de manera molt contundent perquè, tal com avisa Puig, “nosaltres, sota el franquisme, sabíem prou bé que no calia esperar res i que només valia el fer; l’acció. Tirar pel dret i prou” (p.107).

Brossa també ha de ser adscrit a un tipus de realisme, anomenat “realisme individual”

El llibre d’Arnau Puig —que també fou fundador de Dau al Set i em fa vergonya admetre que acabo de descobrir— ofereix una reflexió estètica molt afinada, amb la qual desborda les etiquetes convencionals a l’hora de referir-se a l’autor que comenta. Per a Puig, hi ha una pila de realismes: realisme polític, realisme escombraria, realisme naturalista, realisme científic. Brossa també ha de ser adscrit a un tipus de realisme, anomenat “realisme individual”, que defineix com “el que cadascú estableix segons la seva relació personal amb l’entorn” (p.150), i, al costat de Brossa, hi situa William Blake, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Andy Warhol. Al capdavall, Puig ens havia recordat, unes quantes pàgines abans, que “no hi ha altra realitat que la que hom estableix” (p.104). Sens dubte, Brossa és un autor que suscita molts dels conflictes que envolten l’art i l’artista: l’aïllament i elitisme de l’artista a la seva torre d’ivori, el paper de l’artista en la societat, la pràctica artística interdisciplinària, etc.

En acabar el llibre, el lector se sent més a prop de l’obra de Joan Brossa

A la primera pàgina del llibre, Puig ja ens advertia que “amb en Brossa tot ha estat sempre una mica enigmàtic i confús” (p.11). No obstant això, en acabar el llibre, el lector se sent més a prop de l’obra de Joan Brossa. No goso dir que l’entén millor, perquè Brossa és inaferrable i s’ha d’experimentar personalment: “si creus que val la pena considerar el que se t’ofereix, tens la possibilitat d’arranjar-t’ho com creguis, fer-ne la teva lectura” (p.155). Ara bé, Arnau Puig revela alguns trucs útils per a accedir-hi. Llegiu aquest petit gran llibre i, sobretot, gaudiu de l’obra de Joan Brossa, aneu a la Seca, aprofiteu que encara hi ha exposicions i representacions de teatre, llegiu-ne els llibres.

Que tingueu un boníssim any 2020, amb pau i llibertat per a tothom!

Pere Torra 
  • Publicat a La Veu, núm. 95, desembre de 2019.
  • Arnau Puig, Brossa: escamotejador i burleta, Barcelona: Comanegra, 2019.

dijous, 28 de novembre de 2019

"Angèlica i Rafel", una novel·la hilarant, lúcida, excessiva

L’última novel·la de Miquel de Palol, Angèlica i Rafel, no deixarà el lector indiferent, sempre que el lector no deixi la novel·la abans —podríem afegir—, ja que és un llibre força exigent. Es tracta d’una obra insòlita en el panorama de les nostres lletres, amb què es tanca la curiosa sèrie “Matar el monstre”, publicada per Comanegra, sobre diversos volums de la qual ja he tractat aquí (vegeu Sempre esperem la primavera, Barcelona, olímpicament sòrdida, "Vindràs amb mi després del diluvi" o viure després del naufragi, a càrrec d'Ada Castells, Núria Cadenes i Mar Bosch, respectivament). La de Palol és una novel·la hilarant, lúcida, però també excessiva i pot arribar a resultar exasperant. És lúcida perquè planteja situacions molt suggerents i conté una pila de frases lapidàries, d’aquelles que resumeixen una anàlisi i queden en la ment del lector (“La intel·ligència dels homes és el que és fins que arribem a la bragueta”, p.85). És hilarant perquè es basa en un joc on necessàriament el lector ha d’entrar. És exasperant perquè hi ha moments que el lector vol dir prou, però l’autor no fa concessions i no li ho posa fàcil. Finalment, és excessiva perquè exigeix un important esforç al lector en aquests temps de Netflix en què el públic de la ficció està massa acostumat que li ho donin tot mastegadet.

El títol de l’obra correspon als noms —d’evident ressò angèlic— dels dos protagonistes, que són dos espies que duen a terme activitats més aviat tèrboles en la Barcelona del 2018. Encara que això tampoc no té gaire importància, la història gira al voltant d’Angèlica, una mena de Mata Hari que es dedica a provar la solvència de candidats a espia. En la trama també conflueixen unes misterioses morts ocasionades per una combustió espontània. Una poca-soltada com una casa de pagès, però que tampoc no fa especial nosa.

No som davant d’una novel·la d’espies convencional. La millor manera de comentar-la és acudint directament al text. Hi ha de tot, però predominen converses sobre temes filosòfics:
—Per fer-se càrrec de l’infinit no cal submergir-se en dimensions estressants. N’hi ha prou considerant l’esfera com un polígon d’infinites cares. La dimensió nul·la de les cares confirma la consubstancialitat de l’infinit i el zero, és a dir el No-res. (p. 153)
De vegades, el llibre llisca cap a l’assaig amb incisius comentaris de crítica política:
Els règims comunistes no se’n van en orris només perquè Reagan guanya la Guerra de les Galàxies, ni per requestes de llibertats, drets humans i equilibri social, sinó per la incomoditat material de la població en les coses més fútils i banals de la vida quotidiana. El socialisme de l’Est cau perquè la gent vol vídeos, televisions en color i Mercedes Benz. (p.184)
Hi ha institucions que s’han guanyat el rebuig social a pols i està bé que això ja surti als llibres: “—En aquest país la justícia és una broma.” (p. 38). I, a més, ja posats, hi apareixen reiteradament:
La confiança de la ciutadania en la justícia i en l’Estat sempre ha estat contingent. Ara és zero. La població té la impressió de viure sota la bota d’una banda mafiosa. (p. 208)
Sovint els personatges es despatxen a gust amb certes institucions en converses ben acostades als registres més col·loquials:
—La diferència entre la Conselleria de Cultura i una casa de putes és que el porter de la casa de putes et diu de vostè, i el conserge de la Conselleria et tuteja.
—I la casa de putes sol ser força més interessant. (p. 209)
En ocasions, el to del llibre no agradarà a alguns col·lectius, com els taxistes:
En operacions de baixa estofa era fàcil resoldre petits conflictes provocant l’abjecta insídia dels taxistes de Barcelona, roïns, ressentits i brutals, l’excel·lència de l’escòria d’una societat ja prou escòria en conjunt; i ara que són una espècie en feliç via d’extinció, són més energúmens que mai. (p. 82-83)

Com acostuma a passar a les novel·les d’espies, diverses situacions retraten algunes peripècies sexuals dels protagonistes:
—Quant fa que no parem. He perdut el compte. T’has tornat a prendre la pastilla? Si us plau, prou follar.
—Ja no t’agrado?
—Val més que t’ho digui. En vint-i-quatre hores he estat amb quatre homes diferents. (p. 78)
Personalment, confesso que no sempre he pogut seguir les nombroses disquisicions filosòfiques que fan debatre els personatges i envejo qui en sigui capaç. Però això tant li fa; com a lectors, som lliures d’assumir-ho o no. Ara bé, certament, la novel·la es desequilibra massa. Enmig de llargs diàlegs, fórmules matemàtiques i gràfics diversos, la lectura avança de forma irregular i el ritme de la història esdevé lent, incòmode, obscur. Ho compensa, que no és poc, la força expressiva de la narració i la seva contundència de continguts, que inclou una gran capacitat d’interpretació històrica:
Què et penses que volen els russos? Petar el sistema de garanties de les societats europees. La catalana n’és un assaig arquetipus, com la Guerra Civil va ser l’assaig per la segona Guerra Mundial. Una situació conflictiva i desestabilitzada com l’actual és el banc de proves perfecte. Som un puto experiment, amb una llaminadura afegida: un port ben comunicat al nord-oest del Mediterrani. (p. 245)
Sens dubte, el projecte de polifonia narrativa bastit amb les diverses novel·les de la sèrie ha estat assolit plenament, fins i tot exageradament, ja que s’hi coneixen molt poc els elements que les haurien de configurar com a conjunt pautat. Gaudim, doncs, de set novel·les ambientades als darrers 200 anys de Barcelona, a càrrec de set autors contemporanis de gran personalitat creativa.


Pere Torra
  • Miquel de Palol, Angèlica i Rafel, Barcelona: Comanegra, 2019
  • Publicat a La Veu, núm. 94, novembre del 2019.

dimarts, 29 d’octubre de 2019

“La reinvenció de l’escola catalana”, una història d’amor

“No es pot estimar res que no es coneix ni es pot ensenyar res sense conèixer-ho prèviament.” (p. 94)

Quan es parla de l’escola catalana després de la llarga nit del franquisme s’acostuma a dir que, malgrat totes les dificultats, ha estat una història d’èxit. Jo prefereixo parlar d’una història d’amor: amor a la llengua catalana, amor a la nostra cultura, amor a l’educació, amor als infants, amor als mestres i educadors, és a dir, en definitiva, amor al país. Sota aquesta advocació a què remet la citació del començament, el llibre de Teresa Casals i Martí Mas és un útil i necessari repàs d’algunes de les fites que van permetre aconseguir la renovació del sistema educatiu i la instauració d’una escola catalana després de la mort del dictador, recentment i escandalosament re-enterrat amb tota pompa. Alhora constitueix un homenatge a moltes de les persones que hi van treballar. De fet, el llibre té una vocació coral (el “compromís col·lectiu” de què parla el títol) ja que dóna veu a tretze professionals que van jugar algun paper en aquest procés i aporten el seu valuós testimoni personal per mitjà d’entrevistes que clouen cada capítol. Com diu Casals, “vam aprendre els uns dels altres i van conjugar el verb compartir en tots els temps, modes i persones.” (p. 71).

“Ens hauríem de proposar que ben aviat el nostre sistema educatiu esdevingués un referent mundial”

El text es divideix en tres grans blocs cronològics: I. L’escola sota la dictadura; II. La recuperació d’una escola catalana; III. L’escola que volem. El bloc central és el que ocupa el gruix del volum, com correspon al títol mateix, però els altres dos resulten imprescindibles. El primer ofereix una bona informació de context i el tercer esbossa tot un ambiciós programa per a encarar el futur, ja que “ens hauríem de proposar que ben aviat el nostre sistema educatiu esdevingués un referent mundial” (p. 140).

Un útil i necessari repàs d’algunes de les fites que van permetre aconseguir la renovació del sistema educatiu i la instauració d’una escola catalana després de la mort del dictador

L’edició és molt correcta, però, a més de les referències bibliogràfiques que s’hi inclouen, esperaríem trobar una cosa tan senzilla com un índex dels nombrosos acrònims que hi van apareixent: CDE, DEC, IME, SEDEC, PIP, FOPI, ICE, etc. Les entrevistes figuren marcades amb un tipus de lletra diferent, cosa encertada perquè així s’ha evitat recórrer a l’antipàtica cursiva, però, en canvi, el cos de lletra és de dimensió massa reduïda.

"No hi ha hagut un paral·lelisme entre la tasca d’ensenyar el català a l’ensenyament formal i la normalització de la vida social, cultural i política”

Dins del primer bloc, per exemple, resulta molt il·lustrativa una anècdota vinculada a una inspectora d’ensenyament que, a principis dels anys 70 en una escola de Badalona, demanava a l’autora:
“¿Usted no impartirá las clases en catalán, verdad? Porque el catalán como joyita medieval està bien, pero no privaremos a estas jóvenes del español, un idioma universal…” (p. 38)
També en aquest bloc inicial, cal destacar una afirmació de Joaquim Arenas, considerat un dels artífexs de l’escola catalana, que ens adverteix d’una manca de continuïtat entre allò aconseguit a l’escola, comparat amb la dinàmica de la societat: “No hi ha hagut un paral·lelisme entre la tasca d’ensenyar el català a l’ensenyament formal —que ha estat un veritable èxit— i la normalització de la vida social, cultural i política.” (p. 34).

"L’escola franquista era casposa, avorrida i vella"

El bloc central es podria sintetitzar en una afirmació de Núria Torres, una de les persones entrevistades, que va participar en l’organització dels primers cursos de Reciclatge del professorat:
“Teníem a les nostres mans la possibilitat de transformar l’escola franquista, que era casposa, avorrida i vella, en una escola capaç d’adequar-se a les necessitats del moment, avantguardista i d’alt nivell.” (p. 63)
Entre les intervencions a les entrevistes no hi falten veus crítiques sobre l’actuació sobre l’escola, que denuncien la tebior de la política educativa empresa per part de governs autonòmics massa porucs, per exemple, a l’hora d’incorporar el coneixement de la història del país com a “variable fonamental per generar una ciutadania de qualitat”. En paraules de Xavier Hernàndez Cardona:
“Considerades globalment, les incorporacions formals de continguts d’història i geografia de Catalunya en els programes oficials van ser febles, amb poca ambició i encara menys imaginació.” (p. 119)
La personalitat de l’autora, Teresa Casals, es caracteritza pel seu entusiasme i optimisme desbordant i encomanadís. Per això, no ha de sorprendre que, al capítol final, afirmi el següent: “Rearmem-nos. Confiem en la nostra capacitat com a país. Si vam ser capaços de convertir l’escola franquista en l’escola catalana de la qual avui gaudim, hem de saber defensar-la i millorar-la.” (p. 143)

No és casual que l’última frase del llibre sigui “Tornem-ho a fer”, molt semblant a les cèlebres paraules que el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, va pronunciar al Tribunal Suprem que el jutjava i l’ha acabat condemnant a 9 anys de presó per haver organitzat una manifestació pacífica. Al capdavall, escola, llengua i país formen un tot indestriable que tan sols pot ésser relligat amb democràcia, pau i, sobretot, amor.

Pere Torra
  • Teresa Casals i Martí Mas, La reinvenció de l’escola catalana. Un compromís col·lectiu, Vic: Eumo Editorial, 2019.
  • Publicat a La Veu, núm. 93, octubre del 2019.



divendres, 20 de setembre de 2019

On és l'Estel·la? On és la llibertat?

En condicions normals, si jo em disposés a escriure una ressenya d'un llibre de l'editorial Comanegra, els podria parlar d'una edició molt interessant de Pedra de toc, que aplega els dos llibres publicats al seu moment per separat, amb el qual allargassaríem l'any dedicat a Maria Aurèlia Capmany. O bé potser, ja que parlem d'anys commemoratius, tractaria sobre Brossa: escamotejador i burleta, un llibre a càrrec d'Arnau Puig, que recupera l'esperit plenament brossià, més enllà d'explicar detalls biogràfics del poeta i dramaturg. També seria possible que m'ocupés del darrer lliurament de la col·lecció "Matar el Monstre", sobre la qual ja he tractat en altres ocasions, que presenta Angèlica i Rafel, una interessant novel·la de Miquel de Palol, que, amb el que porto llegit, no fa concessions als seus lectors. Molta feina per fer....

Ara bé, no cal que els digui que, a Catalunya, no estem en condicions normals i, un d'aquests dies de final de setembre, Joan Sala, l'editor de Comanegra i eficaç organitzador de la Setmana del Llibre en Català, ha d'anar al jutjat. Hi ha d'anar perquè uns sindicats de la policia espanyola estan empipats amb un llibre que ha publicat. Per un llibre! No creguin pas ara que, a la policia, li ha agafat una fal·lera per la lectura. Des de quan llegeixen aquesta gent? De fet, el llibre en qüestió és profusament il·lustrat i no té gaire text. El llibre té com a títol, On és l'Estel·la?, i el seu autor és l'experimentat il·lustrador i dibuixant Toni Galmés.

El llibre acaba constituint un repàs complet, visual i amè de la nostra història recent i remet a coses que han passat efectivament

On és l'Estel·la? segueix la línia de la popularíssima sèrie de còmic Where is Wally? (On és Wally?) de l'anglès Martin Handford, que va aparèixer a finals dels anys 80. En aquests llibres, un personatge singular i identificable, sigui Wally o l'Estel·la, es troba en diferents indrets on hi ha moltes persones i elements. El lector té la feina i la diversió de localitzar-lo i trobar també altres personatges i accions per les il·lustracions. Quin problema podria tenir la policia espanyola amb un llibre així? Doncs, resulta que els escenaris per on es mou l'Estel·la són la Catalunya d'abans, durant i després del primer d'octubre del 2017, quan va tenir lloc el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Hi surt tot: els escorcolls d'impremtes a la recerca de paperetes i urnes que ni la policia espanyola ni la guàrdia civil no van ser capaços de trobar; les manifestacions de l'Onze de setembre; l'entrada de guàrdies civils als edificis de la Generalitat i l'intent d'escorcoll sense ordre judicial a la seu de la CUP el 20 de setembre; la nit del 30 setembre que molta gent va passar a les escoles per defensar els col·legis electorals; la jornada del referèndum amb tot els esdeveniments que s'hi van viure (incloent agressions de policies, trets a l'ull d'un ciutadà, etc); el vaixell amb ninots dels Looney tunes (conegut com el "Piolín") atracat al port de Barcelona, on es van allotjar part dels 6.000 policies que van ser enviats a reprimir la població que volia votar; l'aturada de país del 3 d'octubre; la proclamació d'independència al Parlament i l'aplicació del 155; la manifestació a Brussel·les del 7 de desembre de 2017; un dia d'estiu del 2018, amb molt moviment "groc". El llibre es clou amb una il·lustració divertidíssima de l'1 d'octubre de l'any 3017, una petita distopia plena de detalls estrambòtics i imaginatius.

El llibre reflecteix la veritat que més cou als del 155: el primer d'octubre vam votar i vam guanyar

En conseqüència, el llibre acaba constituint un repàs complet, visual i amè de la nostra història recent i remet a coses que han passat efectivament, barrejades amb elements de fantasia d'acord amb el que caracteritza aquest gènere. Potser als sindicats policials espanyols i als fanàtics aplicadors del 155 no els agrada veure ben dibuixat el que va passar, però els fets són tossuts. Els agents de la policia espanyola i la guàrdia civil van fer un ridícul enorme perseguint urnes i van pegar gent indefensa que tan sols volia votar, cosa que alguns jutjats encara estan investigant; el ministeri de l'Interior va ser la riota del país allotjant policies al vaixell Piolín i intentant tapar els dibuixos del gat Silvestre, el coiot, el dimoni de Tasmània; i, sobretot, el llibre reflecteix la veritat que més cou als del 155: el primer d'octubre vam votar i vam guanyar.

Al Regne d'Espanya, si ets català, hi ha una hipertròfia del dret penal

El que és més greu de tot plegat no és pas que no agradi el llibre a uns sindicats de la policia espanyola, sinó que un jutge, en lloc de fer prevaldre la llibertat d'expressió, citi l'editor. En un país democràtic, normalment es va al jutjat per coses civils: herències, divorcis, lloguers... Al Regne d'Espanya, si ets català, en canvi, hi ha una hipertròfia del dret penal. El títol del llibre és una interrogació: On és l'Estel·la? Davant aquesta absurda ofensiva judicial, sorgeixen noves interrogacions: On és la democràcia? On és la llibertat?

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 92, setembre de 2019.
  • Toni Galmés, On és l'Estel·la?, Barcelona: Comanegra, 2018.

diumenge, 23 de juny de 2019

"Després de la batalla" o quan els catalans ho vam guanyar tot

¿I si els musulmans haguessin guanyat la batalla de les Navas de Tolosa i els catalans-occitans haguessin derrotat els francesos i el papa a la batalla de Muret? La resposta a aquest interrogant és l'interessant material de base de la novel·la Després de la batalla, que planteja, de forma desacomplexada, una ucronia molt atractiva, especialment per als catalans. Resulta molt saludable que en qualsevol cultura es formulin exercicis juganers amb la història. La nostra literatura compta amb alguns altres exemples d'ucronies, com ara Paraules d'Opoton el vell, on Avel·lí Artís-Gener suposava que eren els asteques els que, en arribar a les costes de Galícia, "descobrien" Europa.

Els tres fils narratius constitueixen un dels grans encerts del llibre

L'obra és molt entretinguda i la triple autoria (Guilhem de Foixà és un pseudònim que aplega Josep Torrent, Judit Cobeña i Andreu Pérez) sembla concordar amb una triple veu narrativa que resulta molt amena per al lector. Totes tres veus, escrites en primera persona, corresponen a dos personatges del segle XIII, Martí de Provença i la poetessa musulmana Baixira i, d'altra banda, la Mireia, una historiadora del segle XXI, que està fent la tesi doctoral sobre una mena de crònica o dietari d'època medieval, precisament procedent dels escrits dels dos primers, als quals el lector accedeix de forma directa. Els tres fils narratius constitueixen un dels grans encerts del llibre.

Les descripcions de les batalles són molt acurades (he estat a punt de dir "de gran rigor històric") i no amaguen detalls escabrosos de la violència de la guerra en aquella època. La gran batalla que enfronta musulmans i cristians el 1212 és narrada des d'ambdós bàndols, cosa que afavoreix una visió estereoscòspica molt rica. A més, permet percebre la brillantor de l'enginy militar del caid de Qal't Rabah, oncle de Baixira, el qual esdevé el factor decisiu per a derrotar els cristians.

"Sempre recordaré amb orgull aquell 12 de setembre"

"Sempre recordaré amb orgull aquell 12 de setembre" (p. 91) afirma Martí, després de participar en la batalla de Muret, en la qual, en lloc de morir el nostre rei Pere, mor el capitost francès, l’inefable Simó de Montfort. Com en tota ucronia, apareixen diversos jocs amb el temps històric, no tan sols de l'època medieval, sinó també de períodes posteriors, com, per exemple, quan identifica Unamuno com a filòsof euskaldú. Ara bé, l'autor és prudent i estalvia tota referència a altres indrets allunyats de la Confederació Catalano-Occitana, com ara Amèrica, la possible colonització de la qual desconeixem com va funcionar en l’altre món possible que presenta aquesta ficció.

"Per sort a l’escola ens ensenyen les tres llengües oficials de la confederació sense cap problema: català, occità i aragonès"

Lògicament, les ucronies sempre tenen una intenció de crítica del present. Per a fer-ho posen de manifest allò que hauria pogut ser, però no va esdevenir. La Mireia, el personatge contemporani del nostre segle, ens fa adonar de la importància de la preservació de les llengües, un aspecte que, sense anar més lluny, l'Estat espanyol sempre ha menystingut:
"Sempre em resulta meravellós el parlar d’Occitània, tots som conscients de la proximitat lingüística del català i l’occità i per sort a l’escola ens ensenyen les tres llengües oficials de la confederació sense cap problema: català, occità i aragonès." (p. 94)
No obstant això, en alguns moments, el text presenta un cert to providencialista i algun desequilibri. Per exemple, els dos personatges principals, sobretot Baixira, tenen un comportament bastant inversemblant per a l’època que viuen. Baixira destaca per un protofeminisme molt poc creïble a principis del segle XIII. El seu diagnòstic és contundent: "Les dones som tractades com el bestiar: tant els bisbes cristians, com els imams i els rabins ens bescanten." (p. 144). Ara bé, certament, cal tenir en compte que el conflicte que sorgeix d'aquest fet és un dels motors de la narració. Altrament, hi hauria menys intriga.

El relat convida a la reflexió històrica i alhora ens interpel·la sobre els valors de la nostra contemporaneïtat

Així mateix, la combinació temporal Edat Mitjana-món contemporani afavoreix un tractament metaficcional.  És el que passa quan l’arxiver amic de la Mireia, li planteja fer una ordenació dels fets descrits en els textos d’en Martí i la Baixira,  “de forma que es puguin llegir tot seguint el relat com una història lògica: novel·lar-los.” (p. 126). Precisament, aquesta és la novel·la que el lector està llegint.

En síntesi, som davant d’un relat que convida a una reflexió històrica i que, alhora, ens interpel·la sobre els valors de la nostra contemporaneïtat pel que fa a la igualtat entre sexes; el tractament de les minories; el respecte de la diversitat religiosa, lingüística i cultural, etc. A més, reivindica el paper de l'anomenada "infrahistòria", la història petita, la de cada dia, la de la gent corrent, la que fem tots vivint el nostre present i llegint divertides novel·les com aquesta sota una ombra fresca i amable un vespre d'estiu.

Pere Torra 
  • Publicat a La Veu, núm. 90, maig del 2019.
  • Guilhem de Foixà, Després de la Batalla, Sant Joan les Fonts: editorial Oliveras, 2019.

diumenge, 19 de maig de 2019

Egmont i Orange; Junqueras i Puigdemont


Als 80 anys de l’assassinat de Carles Rahola, afusellat pel règim franquista el 15 de març de 1939, és oportuníssima la reedició de la versió catalana de l’obra dramàtica Egmont de Johann Wolfgang Goethe. L’obra és coneguda sobretot per la meravellosa música del genial Ludwig van Beethoven, particularment, la seva obertura. Ara bé, el text de Goethe té molt interès i una gran vigència per la denúncia de la tirania i la defensa de la justícia i les llibertats nacionals. L’edició catalana, a cura de Joaquim Rabasseda, aprofita la traducció que en va fer Joaquim Pena l’any 1937. A més, incorpora, com a epíleg, un text del mateix Rahola, que comenta el darrer concert de la desapareguda Orquestra Simfònica de Girona (amb la República, Girona tenia Simfònica!), que va tenir lloc durant la guerra iniciada pel general Franco.

El comte d’Egmont, tot i els consells de Guillem d’Orange, decideix continuar a Flandes, malgrat l’amenaça que suposa l’arribada del Duc d’Alba

Un text que aplega Beethoven i Goethe ha de ser interessant per força. De la relació d’aquests dos grans personatges, n’hi ha una llegenda que conta que, mentre passejaven, van coincidir amb l’emperador. Davant d’aquest fet, els dos genis alemanys van tenir un capteniment diferent, molt revelador. Goethe es va fer enrere i va fer una salutació de respecte; en canvi, Beethoven va continuar endavant dret sense vinclar-se tot dient al seu company: “–No els hem de fer pas reverències, a ells. En tot cas, han de ser ells que facin reverències davant dels grans homes.” Sens dubte, Beethoven té una actitud que ara ens captiva més, perquè ell és més a prop de la modernitat.

És esfereïdora la similitud d’Egmont amb Oriol Junqueras, d’una banda, i la d’Orange amb Carles Puigdemont, de l’altra

Pel que fa a la història, esgarrifa pensar que una obra que tracta sobre uns esdeveniments al Flandes del segle XVI presenti tantes connexions amb la situació catalana actual. El comte d’Egmont, tot i els consells de Guillem d’Orange, decideix continuar a Flandes, malgrat l’amenaça que suposa l’arribada del Duc d’Alba amb l’objectiu d’incrementar la repressió. Egmont es considera lleial al rei espanyol i intenta dialogar amb el duc d’Alba per fer-li veure que la política de la monarquia espanyola és errònia. Serà empresonat i, posteriorment, decapitat. Orange, per la seva banda, decideix marxar abans de ser detingut i, més tard, iniciarà una lluita que acabarà suposant l’expulsió de la corona espanyola del país. Salvant les distàncies històriques i geogràfiques, és esfereïdora la similitud d’Egmont amb Oriol Junqueras, d’una banda, i la d’Orange amb Carles Puigdemont, de l’altra. Ara bé, encara hi ha més circumstàncies equivalents, el rei espanyol que dominava Flandes era un altre Felip, el segon, que fins i tot té el mateix nom que el desprestigiat Borbó actual que va mostrar el 3 d’octubre de 2017 les seves concepcions autoritàries.

Orange es mostra cautelós i astut. Egmont, però, es manifesta excessivament confiat i passiu

El drama conté molt belles paraules de Goethe, tot i que també s’hi troben alguns defectes que el pas del temps deixa en evidència. Per exemple, el personatge de Clara, l’enamorada del comte d’Egmont, és una romanalla romàntica que resulta, com a mínim, forçada. En canvi, retrata molt bé els personatges principals i destaca l’interessant diàleg que l’autor imagina entre Guillem d’Orange i el comte d’Egmont. Orange es mostra cautelós i astut:
Tinc motius per a témer un daltabaix. El rei ha obrat llarg temps segons determinats principis; ara se n’adona que amb aquests no en sortirà pas; doncs què més probable, sinó que tracti de cercar un altre camí? (89)
Egmont, però, es manifesta excessivament confiat i passiu:
No, Orange, açò no és possible. Qui gosaria posar la mà damunt nostre?... Tancar-nos a la presó fóra una empresa vana i infructuosa. No, ells no s’atreveixen a aixecar tan alta la bandera de la tirania. La ventada que escamparia pel nostre país aquesta nova, faria abrandar un incendi formidable. (91)
“Són homes ferms i inflexibles! Podeu oprimir-los, però no suprimir-los”.

El 24 de febrer d’aquest any, gràcies a diversos activistes i a la Comissió de la Dignitat, es va “ressuscitar” l’Orquestra Simfònica de Girona i es va portar a escena Egmont al Teatre Municipal de Girona. Fou un bell i merescut homenatge a Carles Rahola. Amb les paraules de Goethe, el comte flamenc adverteix al duc d’Alba sobre la inutilitat de la repressió del poble flamenc: “Són homes ferms i inflexibles! Podeu oprimir-los, però no suprimir-los”. Al cap de 80 anys de l’assassinat de Rahola, l’Estat espanyol continua oprimint la voluntat de llibertat dels catalans, però tampoc no ha pogut suprimir-la.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, num. 89, maig de 2019
  • Johann Wolfgang Goethe, Egmont, traducció catalana de Joaquim Pena, Girona: Curbet Edicions, 2019.

dijous, 25 d’abril de 2019

Rosa Parks, una rebel·lia valenta, treballada i eficaç


1 de desembre de 1955, Montgomery, capital de l'Estat d'Alabana i primera capital dels Estats confederats; una senyora de mitjana edat, afroamericana, puja a l'autobús després de la feina, s'asseu en un seient reservat per a blancs i, tot i la insistència del conductor, rebutja cedir el seu lloc a un home blanc. Ho fa amb tranquil·litat, però amb fermesa, i rebat al conductor que tingui obligació de fer-ho ja que no hi ha altres llocs lliures. Com és ben sabut, acabarà detinguda per la policia. La història oficial diu que aquell gest d'aquell dia va capgirar la història i va fer engegar un boicot de la població negra en protesta pel sistema de segregació racial que, a la pràctica, governava la societat i la vida quotidiana als Estats Units en aquells anys. Jeanne Theoharis, autora d'aquesta rigorosa biografia sobre Rosa Parks matisa que fos així i que el gest de la senyora Parks fos tan casual com sovint s'ha dit:
De fet, la concepció popular de Parks com a heroïna accidental o angelical no té en compte els anys de reunir coratge, fortalesa i unitat popular, que després li permeteren negar-se a cedir el seient. (p. 107)
Cal celebrar que Sembra Llibres hagi publicat a finals del 2018 la versió catalana d’aquest llibre, a càrrec de Carla Benet, ja que incorpora a la nostra llengua una interessant biografia d'una gran lluitadora pels drets civils.

Theoharis posa molt d’èmfasi a remarcar les nombroses activitats, campanyes i accions de tota mena en què es va implicar Parks

Perquè la senyora Parks fou una activista amb una llarga i conscient trajectòria des de molt abans del dia de l'autobús i també amb posterioritat. Theoharis posa molt d’èmfasi a remarcar les nombroses activitats, campanyes i accions de tota mena en què es va implicar Parks i no dubta a donar la veu a la protagonista mateixa, que va escriure unes memòries, sobre per què va decidir mantenir-se ferma al seient de l’autobús:
«La gent sempre diu que no vaig deixar el seient perquè estava cansada, però això no és veritat. No estava cansada físicament, o no ho estava més del que era normal al final d’un dia de feina… No, de l’únic que estava cansada, era de sotmetre’m.» (p. 139)
Aquesta publicació és especialment oportuna entre nosaltres, ja que, precisament aquests dies de campanyes electorals diverses, és ben viu el debat sobre com cal lluitar contra la repressió. Al llibre de Theoharis apareixen des de les discrepàncies entre diversos grups del moviment dessegracionista, incloent el lament per la seva manca d’unitat, fins als partidaris de vies graduals que defugen l’enfrontament directe contra l’statu quo. O també hi trobem frases com la que pronuncia un tal reverend French: «No van detenir només la senyora Rosa Parks, sinó que totes les persones negres de Montgomery es van sentir detingudes» (p. 157). No els sona tot això?

«Si la senyora Parks s’hagués aixecat i hagués donat el seient a aquell blanquet, mai no hauríeu sentir parlar del reverend King»

Probablement el llibre de Theoharis no sigui la biografia definitiva de la senyora Parks perquè, com explica l’autora mateixa, fins fa poc no s’ha pogut accedir, de forma íntegra, al fons documental de l’activista, a causa dels habituals embolics d’herències. En qualsevol cas, tot i que, en ocasions, l’obra llisqui cap a un biaix força acadèmic, la seva lectura és amena i plena de vitalitat. El lector quedarà impactat en conèixer la vinculació entre Rosa Parks i Martin Luther King. Resulten contundents les  paraules d’Edgar Daniel Nixon, un dels companys de lluita de Parks:
Nixon, tanmateix, sempre recordava a la gent que «si la senyora Parks s’hagués aixecat i hagués donat el seient a aquell blanquet, mai no hauríeu sentir parlar del reverend King». (169)
Justament, poc després de l’acció de Parks, el Dr. King havia arribat a Montgomery, com a jove pastor d’una congregació i una de les seves primeres campanyes polítiques fou el boicot al transport públic a la capital d'Alabama.
Parks: «Si no em resisteixo que em maltractin, em passaré la resta de la vida maltractada.»

Tampoc no es tracta pas d’anar a buscar a la vida de Rosa Parks un manual de bones pràctiques per a la revolució o la rebel·lió, com es diu ara. Ara bé, sí que va bé amarar-se del seu esperit combatiu, determinat, ferm i recordar que l’únic que cansa de debò és la submissió. En paraules de Parks: «Si no em resisteixo que em maltractin, em passaré la resta de la vida maltractada.» Sens dubte, la resistència al maltractament que va exercir l'activista va constituir un acte de rebel·lia, però no fou un acte isolat, sinó una mostra de tota una vida de lluita valenta, treballada i eficaç a favor de la llibertat i els drets civils.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 88, abril 2019.
  • Jeanne Theoharis, La vida rebel de Rosa Parks, traducció de Carla Benet, Barcelona: Sembra Llibres, 2018.

dimarts, 26 de març de 2019

"Vindràs amb mi després del diluvi" o viure després del naufragi

“Amb l’aigua al coll, van decidir salvar-se” (p. 151). Aquesta és la frase decisiva que clou el capítol que constitueix el moll de l’os d’aquesta novel·la de Mar Bosch. Com ja afirma el títol mateix, és una història de supervivència, de com dos joves superen dures adversitats en el camí cap a la maduresa personal. Com qui no vol la cosa, la novel·la aborda grans temes: la paternitat, la família, la solidaritat, la pèrdua, el fet de tornar a començar o el sentit de la vida mateixa. Tot i la transcendència dels temes que evoca, és un llibre de lectura molt àgil i divertida, que forma part de la col·lecció “Matar el monstre” de la qual aquí ja hem comentat un parell d’obres (vegeu Sempre esperem la primavera i Barcelona, olímpicament sòrdida).

L'obra equilibra la tragèdia amb nombrosos elements de comicitat que sovint resulten hilarants

El llibre narra el procés d’adaptació a Barcelona de Noè i Sigrid (o també Coloma), dos germans que deixen el poble de Sant Guim de Freixenet després d’una situació familiar molt complicada. Els fets que originen el desplaçament a la ciutat són terribles, tràgics, però l’autora ho equilibra amb nombrosos elements de comicitat que sovint resulten hilarants: el noi del supermercat que es diu Eulàlia; la figureta de Darth Vader situada en un altaret per a fer pregàries; l’amistat de la protagonista amb una noia d’idees extravagants; el periodista ximple que destrueix els guerrers de terracota exposats durant el Fòrum de les Cultures; el misteri de les peticions de miracles al cementiri de Poblenou; l’individu xinès que fa de floquet de neu al zoològic; etc.

La protagonista veu Barcelona com una ciutat desconeguda i molt gran, però que pot constituir un refugi ideal per a ella

Com totes les novel·les de la sèrie, l’acció té lloc a Barcelona, si bé la ciutat hi apareix de forma indirecta i amb no gaires referències explícites al Fòrum de les Cultures del 2004, any de l’acció. La protagonista percep Barcelona com una ciutat desconeguda i molt gran, encara que, certament, s’adona que pot constituir un refugi ideal per a ella:
Tot i que només fa uns dies que hi és, ja li sembla que Barcelona, així, sencera, no s’emboira mai del tot. La ciutat és tan gran, creu, que sempre ha de tenir una part del cos que pren el sol i així, amb la pell torrada i els ossos calats d’escalfor, ha pogut resistir als hiverns de qualsevol mena. I ella espera poder-se encomanar una mica de l’essència de la gran ciutat i tenir sempre un bocí xuclant aquesta energia. No deixar-se emboirar mai del tot. (34)
La reclusió de Noè i l’actitud compassiva de la germana remeten a La transformació de Franz Kafka, però sense escarabat

L’obra incorpora un joc simbòlic deliberat amb els noms dels protagonistes: el germà gran, Noè, com el constructor de l’arca bíblica, és el responsable d’emprendre la marxa del poble on viuen (i on s’estaven ofegant) ambdós germans. Per la seva banda, Sigrid, que en realitat es diu Coloma, com el colom enviat des de l’arca, és qui explora la ciutat i comprova si aquesta els ofereix bones perspectives de vida després de la sotragada (el “diluvi”) que han patit. Però les referències no acaben aquí, ja que, justament, la novel·la s’inicia amb Noè reclòs a la seva habitació, que no fa cas als precs de la germana que li demana que en surti. Aquesta situació de reclusió de Noè i l’actitud sol·lícita i compassiva de la germana remeten a La transformació de Franz Kafka, però sense escarabat. De fet, la similitud de Noè amb Gregor Samsa acaba aquí; en canvi, el creixement que experimenta Sigrid, com a adolescent, és assimilable al que, en l’obra de Kafka, viu la germana del cèlebre personatge kafkià.

L’aire de mar que es pot apreciar a Barcelona sempre sorprèn aquells que no hi han viscut 

Com en el relat bíblic, també hi ha espai per a l’esperança, si bé, en lloc d’una branca d’olivera, a la novel·la es manifesta amb un gelat (“un gelat dels que manen, dels de dalt de tot de la carta, un puto rei del mambo”, diu la nena). Es tracta d’un record agradable que uneix tots dos germans, que s’afegeix al balsàmic aire de mar de la ciutat que entra a l’habitació de Noè on irromp Sigrid. L’aire de mar que encara es pot apreciar a Barcelona sempre sorprèn aquells que no hi han viscut habitualment i que no el conceben per a una ciutat tan gran, tan densa, tan poblada.

A hores d’ara, amb aquesta i les dues obres que ja he tractat aquí, hom pot afirmar que la iniciativa de l’editorial Comanegra ha reeixit en aplegar una polifonia molt diversa que incorpora amb la veu de Bosch una novel·la molt singular que sorprèn el lector.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 87, març del 2019.
  • Mar Bosch Oliveras, Vindràs amb mi després del diluvi, Barcelona: Comanegra, 2018.

dilluns, 25 de febrer de 2019

Ramon Folch i Camarasa en el mirall de la sinceritat

Vaig sentir vergonya amb l'apunt biogràfic que la majoria dels diaris van publicar amb motiu de la mort de Ramon Folch i Camarasa. A partir d'una nota d'agència poc documentada, tots els mitjans van anar repetint que s'havia mort l'adaptador en historieta o còmic d'Aventures extraordinàries d'en Massagran escrites pel seu pare, Josep M. Folch i Torres. No vull desmèreixer el valor del còmic; ara bé, Folch i Camarasa és autor d'una vintena de novel·les, una quarantena d'obres dramàtiques, diversos llibres de narracions, prop d'un parell de centenars de traduccions (començant pel cèlebre Diari d'Anna Frank fins a Graham Greene, George Orwell, Daudet, Conrad, Faulkner, Fitzgerald, Hemingway, Nabòkov, Mailer, Simenon, Chandler, Agatha Christie, Highsmith, Marx, Engels, Sartre, Russell, etc.), fou guardonat amb gairebé tots els premis literaris principals i amb un doctorat honoris causa per la UAB (2006). És trist que tota aquesta producció i mereixements acabi reduïda a l'adaptació en còmic d'un llibre d'altri. El fet m'ha conduït a tractar aquí Sala de miralls, una novel·la amb la qual Folch va obtenir el premi Ramon Llull l'any 1982.

La novel·la pot ser llegida com una autoficció on Sebastià Farqués és un transsumpte de l’autor

La novel·la pot ser llegida com una autoficció on el protagonista i narrador, Sebastià Farqués, és un transsumpte de l’autor. Com Folch, Farqués és el fill petit d'una colla de nou germans, en la família del qual destaca la prominència de la figura del pare; està casat, té sis fills i viu a Ginebra on treballa de traductor en un organisme internacional (Farqués a l'Associació Universal de Sigil·lografia; Folch, a l'Organització Mundial de la Salut). Hi ha molts detalls que, a la pràctica, faciliten informació sobre la vida i els pensaments de l'autor.

El llibre esdevé un mirall que té la capacitat de penetrar en els sentiments, els pensaments i els somnis del narrador; literatura en estat pur

La història de la novel·la se situa en un moment de crisi personal del narrador en primera persona (en alguns instants plana l'ombra de la depressió), que es troba en un punt vitalment molt rellevant per a algú amb vocació professional d'escriptor (com el pare), però que s'ha de dedicar a anodines traduccions especialitzades per guanyar-se la vida i tirar endavant la família. És en aquest punt en què el narrador es desplaça ell sol a la vella casa familiar d'estiueig situada en un entorn rural, a la localitat anomenada Vallnova (fàcilment identificable amb Palau-solità i Plegamans, on certament hi havia la casa construïda pel seu pare als anys 20), amb l'objectiu d'escriure un llibre que doni compte de la seva vida. En aquesta casa plena de records, durant quinze dies el narrador reviurà el seu passat (infantesa i joventut) mentre va escrivint el llibre que el lector té a les mans, que no és el llibre que ve a escriure, sinó un altre on transcriu el procés del que fa i pensa mentre projecta i redacta el primer. El llibre esdevé un mirall que té la capacitat de penetrar en els sentiments, els pensaments i els somnis del narrador, és a dir, literatura en estat pur.

Recorda l’actitud de Josep Pla, però en el cas de Folch/Farqués, és una concepció vital, com a persona, no sols estètica

El to del llibre és malenconiós, però alhora és contrapuntat amb unes notes d'un humor intel·ligent, autoparòdic. Per exemple, el protagonista fa comentaris sobre la seva condició de funcionari, la seva mediocritat, la seva insignificança ("em trobo desconnectat totalment de l’alta realitat per a la qual treballo, com se sent lluny de les excitants aventures astronàutiques, suposo, el personal de la Nasa que fa la neteja dels lavabos de la central", p. 26). A vegades, recorda una mica l’actitud de Josep Pla i la seva reivindicació de la grisor, però en el cas de Folch/Farqués, no sembla tan sols una postura merament estètica, com en Pla, sinó més aviat una concepció vital, com a persona. Segurament, hi influeix la figura gegantina del seu pare, el fet de ser el més petit dels germans i la seva impossibilitat (que el narrador viu com a renúncia) a desplegar una carrera literària professional durant la dictadura.

Estilísticament, és una escriptura impecable, poc freqüent en els nostres dies, que destrueix el mite de les dificultats de llegibilitat de la frase llarga. El predomini de la frase llarga o llarguíssima es troba acuradament justificat i ofereix una lectura expressiva, precisa, plaent.

El narrador remarca que "llegir és viure la vida dels altres"

Els miralls que esmenta el títol remeten a la idea que el llibre que escriu és, al seu torn, un mirall. Folch s’emmiralla en Farqués i alhora Farqués viu la vida de Folch i és Folch mateix. Les transferències entre realitat i ficció són contínues i el narrador n'és ben conscient. Per això remarca que "llegir és viure la vida dels altres" (p. 97). La potència del mirall de Folch/Farqués és fortíssima perquè l'autor hi buida la seva experiència amb una sinceritat absoluta. Certament, llegint Sala de miralls hom pot reviure la vida de Ramon Folch i Camarasa en un moment de crisi, de revisió personal, allò de "nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura."

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 86, febrer del 2019.
  • Ramon Folch i Camarasa, Sala de miralls, Barcelona. Planeta, 1982.