divendres, 26 d’octubre de 2018

Puigdemont proposa Catalunya com el revulsiu democràtic que necessita Europa

En el seu darrer llibre, La crisi catalana, el president Carles Puigdemont s’adreça a Europa i, especialment, als ciutadans europeus per desbordar els dirigents europeus que conceben la Unió Europea com un club d’estats de pa sucat amb oli. Aquests mateixos dirigents, que vetllen més pels interessos de l’statu quo que no pas els de la ciutadania, són els que van mirar cap a un altre costat i van deixar sols els ciutadans de Catalunya davant de la violenta i desmesurada repressió policial espanyola. A més, pel que sembla, alguns van mentir al nostre president sobre les possibilitats reals d’algun acord.

Cal dir que el llibre de Carles Puigdemont no és escrit ben bé per ell mateix, sinó a partir d’una sèrie d’entrevistes amb Olivier Mouton, un periodista belga.


Cercar una solució a la revolta catalana pot esdevenir l’oportunitat per emprendre la reforma, en termes democràtics, que necessita la UE

La introducció, signada per Puigdemont, defineix la tesi central del llibre: cercar una solució a la revolta catalana (jo prefereixo aquest terme en lloc de crisi) pot esdevenir l’oportunitat per emprendre la reforma, en termes democràtics, que necessita la Unió Europea. Probablement, aquesta tesi serà considerada massa optimista, però té aquell to agosarat, visionari, innovador de què tant està mancada la política, especialment a Europa occidental. Mentre els estaments oficials europeus estan entrescats discutint amb els britànics sobre el Brèxit i brandant el fantasma de la immigració com un drama insuperable, hi ha un líder perseguit per les seves idees polítiques al seu Estat, membre de la UE, que planteja una regeneració democràtica radical d’Europa. En paraules del president Puigdemont “No volem deslligar el nostre destí del d’Europa; no volem renunciar a posar la revolució catalana, pacífica i pacifista, i la seva radicalitat democràtica, al servei del debat per millorar Europa.” No és poca cosa. Algú proposa alguna cosa millor per a Europa?


“Ara com ara Catalunya és l’única comunitat autònoma que es regeix per una llei que no ha estat votada en referèndum per la població.”

El llibre revela el seu origen oral i es llegeix amb molta facilitat, tot i que és un text curull de propostes i idees. Conté frases carregades de sentit comú com la següent: “Ara com ara Catalunya és l’única comunitat autònoma que es regeix per una llei que no ha estat votada en referèndum per la població.” Algunes vegades, hi ha alguna reiteració, que deriva de l’espontaneïtat de la llengua oral, però està ben endreçat en dotze capítols, de dimensió variable i continguts diversos. Posa un èmfasi especial en la tecnologia posada al servei de la democratització: “El desenvolupament dels nous mitjans a través de les noves tecnologies permet que la democràcia triomfi. A Catalunya, si haguéssim depès només dels mitjans tradicionals, el moviment ciutadà dels últims anys no hauria existit.”


La seva idea de l’Europa dels ciutadans (no pas dels estats ni tampoc de les regions) pot ser agosarada, però alhora està impregnada de pragmatisme


Així mateix, es tracta d’una obra molt rica en idees d’enfortiment democràtic bottom-up (de baix a dalt); planteja evolucionar del carnet d’identitat a la identitat digital; proposa noves formes de producció i distribució de l’energia deslligades dels interessos de les gran empreses energètiques protegides per l’Estat espanyol (en els seus consells directius hi van a parar directius del PP i el PSOE, com ara l’expresident Felipe González); suggereix la construcció d’una moneda virtual paritària amb l’euro, transparent i que estalviaria costos d’intermediaris financers; etc.

El nostre president a l’exili mereix alguna atenció, com també la mereixem la gent d’aquest petit territori


Paradoxalment, l’enfocament europeu del president Puigdemont engrandeix la perspectiva i n’augmenta l’ambició, però no fa el problema més gros. La seva idea de l’Europa dels ciutadans (no pas dels estats ni tampoc de les regions), amb certa geometria variable segons cada territori i el respecte a unes lleis bàsiques europees, pot ser agosarada, però alhora està impregnada de pragmatisme. Podem atribuir aquestes mateixes característiques a la mediació externa que ell proposa per resoldre el problema en els capítols finals:
“Sí, hi podria haver una mediació europea, en aquesta crisi. Seria una oportunitat de fer les coses d’una altra manera, de demostrar quins valors defensa. Nosaltres no demanem que reconegui la independència. Però si la Unió Europea vol anar donant lliçons de moral per tot el mon, haurà de començar per casa seva.”
Al capdavall, els catalans estem acostumats a fer coses dificilíssimes i hem estat capaços d’organitzar de manera continuada durant 8 anys, les manifestacions massives i pacífiques més nombroses de tot el continent. Crec que el nostre intrèpid president a l’exili mereix alguna atenció, com també la mereixem la gent d’aquest petit territori banyat per les aigües del Mediterrani occidental. No els revelaré les últimes frases del llibre, però els asseguro que, en llegir-les, m’ha vingut pell de gallina. No som davant d’un llibre convencional d’un polític qualsevol, sinó davant d’un interessant recull d’unes reflexions intel·ligents d’un home públic disposat al compromís insubornable amb el seu país i la seva gent.


Pere Torra

  • Carles Puigdemont, La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa, Traducció d’Imma Falcó, Barcelona: La Campana, 2018.



dimarts, 25 de setembre de 2018

Sempre esperem la primavera

La novel·la que comento és la primera que engega una interessant i ambiciosa iniciativa de l’editorial Comanegra. Set escriptors ben diversos (Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Miquel de Palol, Núria Cadenes i Mar Bosch) són embolicats en el desafiament creatiu d’escriure una novel·la amb diverses restriccions: de temps, cada novel·la s’ambienta en una data concreta i significativa entre 1818 i 2018; d’espai, l’acció ha de transcórrer a Barcelona; de contingut, hi ha d’haver un personatge que aparegui en totes set. Segons els seus promotors, el projecte, que constitueix una col·lecció amb un títol inquietant (“Matar el monstre”), ha d’acabar confegint una novel·la polifònica sobre la Barcelona contemporània dels dos darrers segles.

Set escriptors ben diversos accepten el desafiament creatiu d’escriure una novel·la amb restriccions de temps, espai i contingut

La primera novel·la, a càrrec d’Ada Castells, s’ambienta el 1818 i narra la transformació d’una dona, Carme Coroleu, que passa de noieta virginal i temorenca —educada tan sols per tenir fills i fer companyia a l’home— a esdevenir una dona emprenedora i amb criteri propi. 

L’acció s'emmarca en uns temps difícils per a una Barcelona encara devastada per la guerra del francès, per la pesta i pels determinis de l’autòcrata borbònic de torn

En certa mesura, en la nostra tradició literària, és gairebé inevitable connectar el personatge amb la Colometa de Mercè Rodoreda. Malgrat la distància cronològica de més d’un segle, ambdues comparteixen la mateixa lluita de la individualitat femenina contra un entorn social hostil, dominat per l’home. A més, ambdues dones experimenten una transformació que és paral·lela a la de la ciutat i el país en uns moments convulsos de la nostra història. Més ben dit, la seva transformació és metàfora dels canvis profunds de Barcelona, Catalunya i el món:
Tot semblava això: un rebrot primaveral, d’aquelles rauxes que ens agafen de tant en tant als catalans, però els canvis, aquest cop, no eren flors d’estiu, sinó fruits de primavera. Amb el temps, la ciutat, el país i el món sencer s’han transformat. (p. 182)
L’acció s'emmarca, doncs, en uns temps difícils per a una Barcelona encara devastada per la guerra del francès, per la pesta i pels determinis de l’autòcrata borbònic de torn. Ja se sap que la nostra història és molt bèstia, encara que, de vegades, fins i tot siguem nosaltres mateixos que hi contribuïm.

La novel·la reïx sobretot tant en la construcció d’ambients i personatges com en la inserció de Barcelona en la història al voltant de la creació de Frankenstein, de Mary Shelley. En canvi, potser l’argument té massa d’anècdota allargassada i hom troba a faltar més elements d’intriga. La protagonista és abandonada pel seu marit, un individu que s’obsedeix desaforadament en el monstre Frankenstein, que ell creu veritable. Per això, l’home viatja a Anglaterra al darrera del matrimoni Shelley, lord Byron, Polidori, etc. Es tracta d’una cèlebre colla de romàntics que es van trobar a la Vil·la Diodati, a tocar del llac Léman, i es van desafiar a escriure històries de terror. En va sortir una obra mestra: Frankenstein. Tornant a la novel·la de Castells, la protagonista se sobreposa a l’abandó del seu home i, tot i les dificultats i prejudicis de l’època cap a les dones, es posa a dirigir la fàbrica familiar d’indianes i la família sencera. Cal destacar el sinistre doctor Polidori, autor del relat El vampir, també escrit a Suïssa i inicialment atribuït a Byron. Polidori es presentarà a Barcelona i, abans del seu suïcidi, donarà algunes claus rellevants per a la nostra història.

La protagonista lluita per superar l'immobilisme de la generació anterior i intentarà abastar la “primavera” vital

L’obra està escrita en primera persona, amb la veu de Carme Coroleu, llevat d’algunes de les poques cartes que li envia el marit fonedís. Per això, accedim a la perspectiva de la protagonista:

No entenc què tenen els homes al cap que es tornen tan eufòrics amb els nous poders, com si s’oblidessin que de malvats n’hi ha arreu i, com més poderosos, pitjor. (p. 135)

El magnífic títol de la novel·la remet al conformisme de la generació precedent a la de la protagonista: cal acceptar l’hivern perquè així s’aprecia millor la primavera, que està pendent. Carme Coroleu lluitarà per superar aquest immobilisme i intentarà abastar la “primavera” vital, que tant costa que acabi d’arribar. No els revelaré el final del llibre, però la protagonista acaba fent seu un vers de Shelley: “Potser només perduri la mutabilitat”.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu núm. 81, setembre 2018.
  • Ada Castells, La primavera pendent, Barcelona: Comanegra, 2018.

dijous, 26 de juliol de 2018

Lliçons de vida de cinc joves testimonis de la injustícia en estat pur

El llibre Abans ningú deia t’estimo aplega el testimoni de cinc joves, fills dels presos polítics catalans. Hi apareixen les dues filles del conseller Forn, les dues del conseller Turull i també el fill gran de Jordi Sánchez. És un llibre que sorprendrà perquè no es limita a recollir el plany o la queixa. La veu dels joves aflora amb naturalitat i no exclou les contradiccions, els dubtes, les incerteses que caracteritzen el moment vital dels protagonistes. Francesc Orteu, que ni tan sols figura als crèdits com a autor del llibre, se circumscriu a transcriure els pensaments d’aquests joves. El seu mèrit és, sobretot, que aquest pensament flueixi amb molta autenticitat i sinceritat. El llibre és força breu i fa de bon llegir, però ofereix un contingut de gran riquesa moral. Per això, permetin-me que aquí doni la veu als protagonistes i recorri a algunes citacions dels cinc coautors indicant-ne el sentiment, la sensació que suscita en el lector.
  • Lucidesa (Beta Forn): “Estic convençuda que ell és a la presó en bona part per la feina excel·lent que van fer els Mossos.”
  • Ironia (Marta Turull): “Me’l vaig trobar estirat al sofà, s’havia quedat adormit mirant la seva pel·lícula favorita La gran evasión.”
  • Perplexitat (Anna Forn): “Algun cop sí que he explicat que hi ha polítics a la presó i encara no m’he trobat ningú que no s’hagi dut les mans al cap. La gent s’esgarrifa. Realment no entenen com en un país europeu democràtic s’empresoni un govern legítim per complir el seu programa electoral.”
  • Tendresa (Oriol Sánchez): “Una visita especial va ser la que vam fer al desembre. Abans de trobar-nos, el pare va anar a l’economat de la presó i va comprar galetes, dònuts, xocolatines. Hi havia de tot. Allò va ser el nostre dinar de Nadal.”
  • Esperança (Marta Turull): “Va ser un concert fantàstic. Vam estar tota l’estona ballant i, cap al final del concert, els del grup van dir que dedicaven aquella cançó a tots i cada un dels presos polítics i exiliats. Van anomenar totes les presons on estaven tancats i els ulls se’m van omplir de llàgrimes.”
  • Coratge (Laura Turull): “De fet, l’única por persistent que tinc és que la gent acabi oblidant que el pare i altres polítics catalans són a la presó. I d’altres a l’exili.”

Naturalment, és un llibre ple de sentiments i, llevat d’un monstre, qui s’acosti a la seva lectura difícilment podrà evitar que el cor li quedi en un puny en molts moments. A mi, m’ha passat en diverses pàgines.

Així mateix, un aspecte molt interessant és observar l’evolució que es pot entreveure en alguns dels nois. Aquesta evolució és especialment remarcable en Oriol Sánchez, el qual comença el llibre desmarcant-se de la ideologia del seu pare i acaba reclamant-li fermesa en les seves conviccions. També en cas de Marta Turull, la més petita del grup, el lector percep com ella pren consciència del seu ingrés en la maduresa mentre experimenta la patacada de la injustícia sobre el seu pare.

I parlant dels més petits, hi ha un moment que apareix una entranyable referència a en Roger, fill del conseller Josep Rull. Precisament, al mes de març la premsa va publicar una frase que Rull hauria adreçat al jutge del Tribunal Suprem: “Tinc 2 fills, Roger i Bernat, de 3 i 8 anys. Avui vostè té el poder de decidir si els veig créixer. Si decideix tancar-me els lliuraré la dignitat d’haver defensat unes idees legítimes, lícites, nobles, democràtiques i d’haver-ho fet pacíficament.” Doncs bé, tornant al llibre Laura Turull ens ofereix el testimoni de la mirada de l’infant: “El Roger, en veure la presó, va saltar d’alegria i va cridar tot satisfet: «Mira quina torre més xula, és on treballa el pare.»

Ja n’hi ha prou! Llibertat presos polítics i exiliats!

Pere Torra
  • Publicat a La Veu, núm. 80, juliol 2018.
  • Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull i Oriol Sànchez, Abans ningú deia t’estimo, Barcelona: Catedral, 2018.

dilluns, 25 de juny de 2018

Crònica dels dies que no oblidarem mai

Dies que duraran anys és un llibre que durarà anys. Efectivament, quan en contemplem les fotografies i en llegim els textos, tenim la sensació —curiosa en un llibre que parla de fets recents— d’estar palpant la història. De fet, és més un document d’història que no pas un document estrictament periodístic, perquè ja des del títol invoca la perdurabilitat; en canvi, el periodisme sol ser més efímer.

El fotoperiodista i il·lustrador Jordi Borràs ha confegit un llibre destinat a esdevenir imprescindible per entendre aquest país els propers anys. És una crònica dels dies que vam viure a Catalunya el setembre i octubre del 2017; una crònica no tan sols gràfica —amb fotografies sobretot d’ell, però algunes d’altri—, ja que inclou una dotzena de textos oportuns i diversos a càrrec d’uns quants autors.

Jordi Borràs ha confegit un llibre destinat a esdevenir imprescindible per entendre aquest país els propers anys

El llibre comença amb un text del mateix Borràs que emmarca la situació excepcional del país amb les insòlites jornades parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre, precedides pels dramàtics esdeveniments del 17 d’agost a Barcelona i a Cambrils. Amb una incipient perspectiva històrica, Borràs recorda que el procediment emprat per aprovar aquestes lleis fou validat posteriorment pel TC mateix i ofereix un testimoni gràfic, de primer nivell, dels moments que es van viure al palau de la Ciutadella: els escarafalls dels partits unionistes per un procediment legal; els aplaudiments a peu dret de C’s, PSC i PP a l’exsindicalista Coscubiela, que contrastaven amb la dignitat d’alguns companys de CSQP que van romandre asseguts (Albano Dante Fachín); la serenitat resignada de Puigdemont, Junqueras, els membres del govern i de Junts pel Sí; la parsimoniosa determinació d’Àngels Martínez retirant les banderes espanyoles deixades pels del PP en abandonar els escons; etc.

“Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s’esborra”

Albert Forns repassa, de forma desimbolta, la campanya pel referèndum amb un divertit report d’una encartellada entre birres i Twitter gràcies al web #EMPAPEREM. En canvi, Anna Ballbona se centra en el 20 de setembre, el dia de les ràtzies de la policia espanyola i Guàrdia civil per entrar a diverses seus governamentals i encerclar la seu de la CUP sense ordre judicial. El text acaba amb una eficaç frase lapidària: “Volien esborronar, però la realitat és que ara, això, ja no s’esborra” .


“No s’oblida fàcilment la sensació de tocar la llibertat amb la punta dels dits”

Per la seva banda, Raül Garrigasait analitza l'impacte de la revolta entre els estudiants universitaris i, després de deixar clar que això no és una bullanga més, expressa que “no s’oblida fàcilment la sensació de tocar la llibertat amb la punta dels dits”. S’acompanya amb imatges d’una Facultat de Lletres plena a vessar i de la manifestació convocada per Universitats per la República el 28 de setembre. Qui primer se centra en l’1 d’octubre és Marina Espasa, que oposa els uniformes taronges dels bombers als negres dels policies. Els taronges defensaven la gent; els negres, l’agredien. Espasa descriu les seves vivències d’aquell dia i recorda la ridícula frase de l’ara expresident espanyol: “No ha habido referéndum”.

“Nosaltres érem els carrers”

Adrià Pujol l’encerta en qualificar de llegendàries les urnes, que van ser a punt a tots els col·legis electorals i la “intel·ligència” espanyola va ser incapaç de detectar. És que no en van trobar ni una! Perquè el Primer d’octubre és de la gent. Per això Natza Ferré recorda que “nosaltres érem els carrers” i Gemma Ruiz explica la jornada d’un home de 92 anys, supervivent de la guerra de 1936-1939, i les emocions que va viure ell i, sobretot, les que va fer viure, amb la seva empenta i determinació per votar. A tot arreu vam plorar veient la nostra valenta gent gran anant a votar amb caminadors, bastons o cadires de rodes.

La Guàrdia civil va actuar amb una violència insòlita, pròpia “d’un imperi garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seua autoritat”

Com que aquests dies es van viure amb gran intensitat a tot el país, si hem de fer algun retret al llibre, tan sols és un cert “barcelonacentrisme” de les imatges, amb algunes excepcions (incloent unes fotos de la increïble manifestació de Brussel·les). Per això va bé que Joan Todó expliqui que va anar a la Ràpita, el seu poble, on la Guàrdia civil va actuar amb una violència insòlita, pròpia “d’un imperi garfint la seua última colònia, d’un poder fal·laç perdent la seua autoritat”. Per la seva banda, Jordi Lara fa una personal reflexió sobre els cops de porra, els qui els donen i els qui els reben. Jenn Díaz posa molt èmfasi en el despertar del poble, que va conquerir el carrer i que ara més que mai és un “poble ferm i unit”. Els textos es clouen amb un de Jordi Borràs en què reivindica que “tot és possible, fins i tot allò que creus impossible”.

El Borbó faria bé de llegir-lo si vol entendre res. Li fa molta falta aprendre com un poble construeix la seva llibertat

Encara que el fotoperiodista no pugui ser alhora a mil llocs, el seu llibre sí que arriba arreu, fins i tot a les mans del monarca espanyol a qui el president Quim Torra li n’ha lliurat un exemplar, juntament amb l’informe del Síndic de Greuges sobre els ferits del primer d’octubre causats per la violència de la policia espanyola. El Borbó faria bé de llegir-lo si vol entendre res. Li fa molta falta aprendre com un poble construeix la seva llibertat. Convé que llegeixi també les paraules de la dedicatòria de Borràs: "No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que justifiqui ferits, presos polítics i exiliats. No hi ha nissaga, ni llei, ni pàtria que pugui aturar l'anhel de llibertat del poble català".


Pere Torra
    • Publicat a La Veu, núm. 79, juny de 2018.
    • Jordi Borràs, Dies que duraran anys, Barcelona: Ara llibres, 2018.

      dimarts, 22 de maig de 2018

      La sorpresa del dietari del periple suís de Quim Torra

      Autoficció, humor, ironia, sàtira, postmodernitat, hipertextualitat, múltiples nivells narratius…, tot això, pel que fa a la forma, és el que trobarà qui s’acosti a Ganivetades suïsses, el primer llibre publicat per Quim Torra el 2007, sobretot si ho pot fer sense prejudicis. Pel que fa al contingut, el llibre es basa en l’experiència que va viure Torra a Suïssa com a executiu al capdavant d’un projecte empresarial a la seu central de Wandenberg, una important multinacional d’assegurances. És un trajecte professional, però també vital en què el narrador explica el començament d’un projecte com a Senior Manager Talent (SMT) fins a l’absorció de la companyia per una altra multinacional, amb la qual cosa es posa fi al recorregut i a l’empresa mateixa.

      Recomano al lector apressat que prioritzi la lectura del recorregut per l’experiència personal de l’executiu

      El llibre s’articula en dos nivells narratius. D’una banda, hi ha un narrador en primera persona, autoficcional, que va contant les seves vivències com a SMT a Suïssa en un format de dietari, de poc més d’un any (del 15 de novembre de 2005 fins a l’1 de març de 2007). D’altra banda, el lector troba uns capítols marcats amb cursiva —de vegades força àcids— en què es descriuen i es ridiculitzen algunes de les pràctiques de les grans empreses multinacionals: la hipertròfia de l’ús del PowerPoint i el correu electrònic; el recurs desaforat a consultors externs; l’anglès convertit en globish com a llengua mundial malparlada amb mulittud d’accents; l’abús de les sales VIP; les fusions i absorcions de companyies;... Jo recomano al lector apressat que prioritzi la lectura del recorregut per l’experiència personal de l’executiu i, en tot cas, després, s’aturi en la sàtira sobre les pràctiques laborals a les oficines de les grans empreses de serveis. Naturalment, el lector que disposi de més temps pot anar combinant els dos nivells tal com els ha concebut l’autor.

      L’autèntic fil conductor del llibre és la mirada irònica i el sentit de l’humor que Torra aplica sobre els fets narrats

      L’autèntic fil conductor del llibre és la mirada irònica i el sentit de l’humor que Torra aplica sobre els fets narrats, sovint esquitxats amb frases lapidàries, hilarants, que sonen com a epigrames inapel·lables, deutors de la tradició assagística del periodisme literari on ell ha pouat: Josep Pla, Eugeni Xammar, Just Cabot, Gaziel, etc.

      Així mateix, hi trobem agudes descripcions dels indrets que l’executiu visita durant el seu periple: Zuric i Berlín, de les quals fa una enginyosa comparació que destaca el contrast entre ambdues ciutats (p.69); Budapest, “la ciutat del Danubi per excel·lència” (p.96); l’Empordà, que l’autor es veu incapaç d’adjectivar després de Josep Pla (p.99); Brussel·les, “lloc sagrat de tots els funcionaris del món” (p.100); Londres, on “les coses són com són perquè han de ser així. Perquè van ser així algun dia. I perquè d’aquí cinquanta anys ho continuaran sent.” (p.103); Lausanne, ciutat que “és al Léman el que Grindelwald a l’Eiger” (p.124); Madrid, ciutat “que genera en els individus que la visiten un procés de lil·liputització i empetitiment degeneratiu i fatal” (p.157), París, ciutat de què afirma: “passejar una tarda de començament de tardor per París és una de les coses més civilitzades que hom pot fer en aquesta vida” (p.190). L’estil de Torra és bigarrat, prolix, de vegades excessiu, però alhora molt fresc, desimbolt, agosarat. El llibre és ple de referències oportunes molt divertides, literàries, televisives o, de vegades, d’origen cinematogràfic, com l’epígraf extret d’El tercer home, dit per Orson Welles; una citació de la pel·lícula Un, dos, tres de Billy Wilder (p.71), protagonitzada per James Cagney; l’esment del cèlebre final de Citizen Kane, etc.


      Avui Quim Torra deu enyorar les “ganivetades suïsses” quan topa amb les despietades 
      “ganivetades espanyoles” que ha rebut 

      Arribats en aquest punt, avui Quim Torra deu enyorar les “ganivetades suïsses” quan topa amb les despietades “ganivetades espanyoles” que ha rebut recentment, des que ha esdevingut president de la Generalitat de Catalunya. No podem oblidar que la lectura és un procés comunicatiu que té caràcter bilateral. Ja ens va advertir Barthes que negligíssim la figura de l’autor. Un text sense cap lector no existeix. A més, els que ens agrada llegir som molt conscients d’allò que alguns teòrics han anomenat els pactes de lectura. Aquests dies hem vist que aquest pacte no és acceptat per alguns lectors molt recents de Torra, especialment lectors d’alguns fragments d’articles seus. El que han fet equival a llegir fragments del Quixot literalment, com una novel·la de cavalleries (de fet, Cervantes juga amb aquest equívoc) o com unes memòries d’una persona real i assenyada. Naturalment, una lectura així és incorrecta i no permet apreciar la força paròdica essencial de l’obra de Cervantes.

      Aviat es publicarà El quadern suís
      un assaig inèdit de Torra sobre 
      la Confederació Helvètica que ell tan bé coneix

      Finalment, mentre esperem que arribin -perquè segur que arribaran- les memòries centrades en el període de la seva presidència, que, sens dubte, aniran carregades d’història i d’anècdotes sucoses; sembla que aviat es publicarà El quadern suís, un assaig inèdit de Quim Torra sobre la Confederació Helvètica que ell tan bé coneix. Segur que serà una grata sorpresa com, de fet, ho és Ganivetades suïsses, i, deixant de banda les amargors de les vicissituds al món de l’empresa, posarà de manifest el seu amor integral cap al país dels Alps. En arribar a Wanderberg, el narrador assumia el vertigen de la decisió i alhora recordava  la trista situació del país:

      Primer dia a Wanderberg. La família va quedar enrere, els amics van quedar enrere, Barcelona va quedar enrere. Excepte el país, que no va quedar enrere perquè ja ho està, d’enrere. (p.59)

      Esperem que, en aquests llibres futurs, Torra ja no haurà d’incloure frases com aquesta perquè el país haurà pogut avançar decisivament cap a la seva llibertat.

      Pere Torra
      • Publicat a La Veu núm. 78, maig de 2018.
      • Quim Torra, Ganivetades suïsses, Barcelona: Símbol editors, 2007

      diumenge, 22 d’abril de 2018

      El perquè de Quim Monzó

      Dedicat a tots els presos polítics catalans i, especialment, a Jordi Cuixart, amb el desig que recuperi la llibertat per poder lliurar el premi d’Honor a Quim Monzó


      La qualitat literària de Quim Monzó mereix que hi tornem, que el llegim i el rellegim. Fa uns dies fou guardonat merescudament per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, que té el seu president, Jordi Cuixart, a la presó injustament per motius polítics, cosa que —com recordava el mateix Monzó— no havia succeït ni tan sols durant el franquisme.

      Monzó fou guardonat per Òmnium Cultural, una entitat perseguida per l’Estat espanyol, amb el seu president, Jordi Cuixart, com a pres polític

      De Monzó, els proposo El perquè de tot plegat, una petita joia que conté diversos relats d’entre els millors de la producció monzoniana, alguns dels quals constitueixen autèntiques obres mestres de les nostres lletres. Són contes, en general, molt breus, la majoria dels quals presenten situacions on es disseccionen grans temes, en particular, l’amor, el desig, el sexe, etc.

      Monzó persegueix fugir dels llocs comuns, de la cursileria, de l’obvietat, de la transcendència

      Sovint els protagonistes no tenen un nom corrent, sinó una combinació de lletres impronunciable o un epítet descriptiu, per una voluntat de despersonalització, d’intemporalitat, d’abstracció o, dit d’una altra manera, de centrar-se en la història narrada, en la seva estructura o en algun detall que vol sorprendre el lector. El punt de vista del narrador és d’una gran fredor i distanciament, cosa que combina amb un escepticisme, per no dir amargor i sordidesa, sobre el funcionament de les relacions humanes. Als relats “L’amor” i “Vida matrimonial” —aquest últim, especialment agre—, tot i la seva brevetat, aconsegueix atrapar grans dosis de veritat sobre els termes esmentats al títol. Alguns crítics hi troben afinitats amb Borges i Kafka. Potser sí, perquè Monzó pretén presentar realitats substancials amb tota cruesa, però em fa l’efecte que sobretot persegueix fugir dels llocs comuns, de la cursileria, de l’obvietat, de la transcendència.

      Alguns relats s'identifiquen per l'ús de la hipèrbole, la ironia, la paradoxa o el logicisme narratiu a ultrança,

      En alguns relats hi ha un joc amb el llenguatge o amb l’estructura del conte mateix com ara el brillant “¿Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?” Encara que no són els únics recursos i ben sovint apareixen barrejats en un mateix conte, sí que es poden identificar alguns relats pel predomini de la hipèrbole (el magistral “L’eufòria dels troians”, el divertit però inquietant “L’afany de superació”, el mig surrealista “El jurament hipocràtic”, l’inversemblant “La fisionomia”), la ironia (“La inòpia”), la paradoxa (“Quarts d’una”) o un ús molt típic de Monzó, que podríem anomenar logicisme narratiu a ultrança, en què l’acció és conduïda fins a les seves últimes conseqüències de manera inapel·lable (“La fe”, “L’admiració, “La gelosia”, “Amb el cor a la mà”).

      Un recull divers, complet, eficaç, que no descuida el to irreverent i un cert gust pel políticament incorrecte

      Un grup de contes reprenen històries i motius de contes de fades clàssics, en què s’ofereixen nous finals o insòlites continuacions a les conegudíssimes narracions —de vegades, resulten insòlites de tan lògiques. A “La micologia”, la narració se centra en els dubtes de l’afortunat boletaire a qui s’apareix un gnom que surt d’un reig bord per concedir-li un desig. “El gripau” adapta el motiu de la princesa atrapada dins el cos d’un horrible gripau, que serà desvetllada pel petó del príncep. “La monarquia” ofereix una divertidíssima continuació per a “La ventafocs”. “La bella dorment” juga amb la trama del conte original del mateix nom amb extremada senzillesa, però resulta alhora molt suggerent.

      En una ocasió (“La fauna”) poua en els dibuixos animats i l’efecte literari deriva de l’estranyament provocat pel canvi de mitjà: el pas de les imatges en moviment de la televisió a l’escriptura amb què descriu textualment un episodi fàcilment atribuïble a Tom i Jerry.

      En definitiva, un recull divers, complet, eficaç, que tampoc no descuida el to irreverent i un cert gust pel políticament incorrecte (“La submissió”). El llibre es clou amb dos contes (“La divina providència” i “El conte”) on l’autor d’alguna manera reflexiona, de forma indirecta, sobre alguns aspectes del procés de creació literària. Per tot plegat, en resulta una obra que ofereix la resposta a qui es demani el perquè de donar el premi d’Honor a Monzó i també el perquè de llegir-lo.

      Pere Torra
      • Publicat a La Veu núm. 77, abril de 2018.
      • Quim Monzó, El perquè de tot plegat, Barcelona: Quaderns Crema, 1993.

      diumenge, 25 de març de 2018

      Raons per llegir la millor novel·la del 2017

      Raül Garrigasait ha escrit una curiosa novel·la que ha tingut un èxit remarcable i ha estat guardonada en més d’una ocasió. Inicialment, va aconseguir el premi Llibreter, que s’ha consagrat com un dels més fiables de les nostres lletres. Més recentment, ha obtingut el premi Òmnium a la millor novel·la publicada l’any passat, un nou guardó que n’emula d’altres que s’atorguen en cultures i llengües quantitativament més poderoses que la nostra. Per a aquells que no considerin que l’obtenció de guardons és raó suficient per llegir aquest llibre, n’oferiré algunes altres de força personals.


      Els estranys entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho

      Primerament, Els estranys entronca amb la nostra tradició literària i, en particular, amb l'univers temàtic de Joan Perucho. És habitual que les obres d’un sistema literari dialoguin, se citin i s’esmentin les unes a les altres (intertextualitat) i el nostre no n’ha de ser excepció. 


      El príncep Lichnowsky ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en la primera guerra carlina durant els anys 1837-1839

      El llibre, ja des del seu començament, invoca l'autor de Les històries naturals i es refereix a Felix von Lichnowsky, un jove príncep prussià que va participar com a voluntari en la primera guerra carlina i que també apareix a la novel·la de Perucho amb un tractament humorístic. Lichnowsky, com a personatge històric, és força irrellevant, però ha transcendit pel fet d’haver escrit un llibre de records de la seva experiència en aquella guerra durant els anys 1837-1839. Ja sabem que l’escriptura, des del seu naixement, és el gran instrument de construcció de la memòria. Ara bé, encara que de vegades llisca cap a l’assaig i la digressió, Garrigasait, per la seva banda, està escrivint una ficció postmoderna i, per això, en vol fer conscient el lector des de l‘inici amb un avís del narrador típicament metaficcional:
      “Les coses i els fets són muts; som nosaltres que els fem parlar amb les nostres paraules, amb les nostres ficcions veraces.” (p. 15)
      Com és ben sabut, la novel·la de Joan Perucho es basa en una intriga vinculada a un vampir, el dip, entre altres elements que l’enquadren en la narrativa fantàstica. La novel·la de Garrigasait, en canvi, no compta amb elements fantàstics, sinó que presenta una configuració autoficcional típicament postmoderna. 


      El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica

      El narrador —un català del segle XXI que, com l'autor, es diu Raül i també es dedica a fer traduccions de l'alemany— rep l'encàrrec de traduir les memòries de Lichnowsky (per cert, ja que hi som, potser no seria mala idea una traducció directa de l'alemany al català d’aquest llibre). Ara bé, el protagonista —per mitjà del clàssic recurs al manuscrit trobat casualment— és Rudolf von Wielemann, una mena d'alter ego de Lichnowsky. Igual que aquest, Wielemann és un romàntic prussià que ve a combatre a favor de la causa carlina i la defensa dels valors de la tradició, “la lluita sagrada pel tron i l’altar”. El nucli de la història gira al voltant del xoc cultural i personal de l’alemany amb els costums i la violència hispànica, ja que, segons ell, Espanya correspon a l’estadi més antic d’Europa (una cosa ben actual per a un país condemnat per tribunals de drets humans que, a més, té presos polítics):
      El mapa d’Europa, a més de representar una geografia, també dibuixava el pas del temps. Prússia era el futur d’ordre; França, la confusió del present; Espanya, un passat rústec i entranyable, ple de dones pietoses i d’homes de cor simple que feien la guerra com abans. (p. 31)
      El llibre, doncs, proposa una lectura d’un període de la nostra història —la primera guerra carlina— que no està tan lluny del nostre present. Resulta molt interessant analitzar la representació que en fa Garrigasait, comparar-la amb la de Perucho, com també amb el tractament de les memòries del príncep prussià.


      Parlar del passat és una forma de 
      parlar del present metafòricament

      Tot i que hi ha força diferències en l’enfocament de Perucho i Garrigasait, totes dues obres s’ambienten en la mateixa època històrica, fan servir la ironia i, sobretot, posen de manifest l’alteritat, la singularitat i l’estranyesa de la mirada del príncep alemany sobre el conflicte civil espanyol del segle XIX. Com passa sovint, parlar del passat és una forma de parlar del present metafòricament. A més, el llibre no tan sols posa de manifest l’estranyesa de l’alemany vers el país concret i les seves gents, sinó també l’estranyesa cap al fet mateix de la guerra per mitjà d’una guerra molt salvatge entre veïns o, fins i tot, germans. I encara, a la novel·la de Garrigasait, l’estranyesa és recíproca. Per això, tan sols d’arribar, Wielemann és observat com un ésser ben estrany:
      “Com un goril·la dissecat en un museu d’història natural, Wielemann estava dret al mig de sis homes que l’observaven i anaven girant lentament entorn seu.” (p. 26)
      Wielemann quedarà encallat a Solsona i tindrà ocasió d’establir relacions amb diversos personatges de l’indret, alguns d’ells no pas tan rústecs i salvatges com el protagonista imagina. No explicaré pas tota la novel·la perquè poden llegir-la. Hi trobaran història, intertextualitat, assaig, autoficció, metaficció, ironia… i encara hi ha moments de notable hilaritat, és a dir, hi trobaran literatura.

      Pere Torra
      • Publicat a la Veu núm. 76, març de 2018.
      • Raül Garrigasait, Els estranys, Barcelona: Edicions de 1984, 2017. 

      dimecres, 21 de febrer de 2018

      Maria Aurèlia Capmany, un lloc entre els escriptors

      Aquest any també és el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany. Sovint el dinamisme i la projecció pública de personalitats com la seva no afavoreix la consideració del seu apreciable llegat literari, el qual cal reivindicar.

      Un lloc entre els morts, per exemple, és un llibre curiós que val la pena de recuperar. En primer lloc, ja resulta molt interessant pel moment històric que tria l’autora per ambientar-ne l'acció: finals del XVIII i principis del XIX. És un període molt rellevant que, en bona mesura, ha configurat el nostre present. A més, és un moment en què el món començava a deseixir-se del jou de l'absolutisme -el protagonista neix precisament el 1789, el mateix any de la revolució Francesa-, que en el nostre país és un jou doble perquè cal afegir-hi l'embat de l'imperialisme espanyol, sempre disposat a anul·lar qualsevol rastre de catalanitat.

      És una novel·la on la història té molt de pes, però no la podem considerar una novel·la històrica en sentit estricte. Està redactada amb una tècnica narrativa molt pròpia dels anys 60, com si es tractés de la biografia del protagonista, el poeta Jeroni Campdepadrós. L'autora hi presenta diversos materials: els resultats de la pròpia recerca teòricament duta a terme; les edicions del llibre de poemes del protagonista; les cartes escrites sobretot al seu amic dels anys d'universitat, el liberal Erasme Bonsoms; fragments autèntics o inventats del Calaix de sastre, del baró de Maldà, contemporani de Campdepadrós; etc. També plana sobre la història un document perdut, les memòries del protagonista, destruïdes per la dona del poeta, que, de fet, és un dels seus antagonistes.

      Per cert, l'autora poa amb gràcia en els dietaris de Rafael d'Amat, baró de Maldà, i el seu enfrontament amb Antoni de Capmany, el qual es burlava de l'arnada perruca del baró i, segurament també de la seva ideologia antiquada. La novel·la destaca amb encert el contrast entre, d'una banda, el cèlebre grafòman, tradicionalista i conservador, que ens ha deixat un llegat immens per a la llengua catalana; i, d'altra banda, Antoni de Capmany, liberal i progressista, però adherit a la llengua del catastro.

      Capmany fa una paròdia de la poesia d’Espriu i l’actitud del personatge de Campdepadrós té força semblances amb la d’Espriu

      Un altre encert és el protagonista, del qual s’explica la vida i se'n fa arribar l'ànima, gairebé sense donar-li veu. A més, a mi, la Capmany sempre em fa pensar en l’entranyable Secundina, el personatge  que apareix a Primera història d’Esther, de Salvador Espriu. Per la seva banda, Capmany -una gran espriuana- fa una paròdia de la poesia d’Espriu per mitjà del protagonista de la novel·la, Jeroni Campdepadrós. Aquest joc metaliterari resulta molt divertit i seria interessant que algú l’estudiés dins de les nostres lletres. No vull anar massa enllà, però si Secundina és un trassumpte de la Capmany, Jeroni Campdepadrós no podria ser, en part, un trassumpte de Salvador Espriu? De fet, l’actitud de Campdepadrós té força semblances amb la d’Espriu: un home que rebutja la guerra, sobretot la guerra entre germans, i s’hi troba al mig; com també es troba entre una família privilegiada i el compromís amb el seu poble i la seva llengua. Caldria afegir encara que Jeroni Campdepadrós és un home amb una consciència preclara, que escriu en llengua catalana quan no ho feia ningú; un home fràgil i malalt durant tota la seva vida; etc.

      "Els escriptors podem campar-nos-la 
      sense gremi, sense llei, sense sancions, i en fi, 
      sense responsabilitat"

      D'aquesta obra, no se'n perdin el pròleg, on l'autora, que sembla que aprofita per fer una paròdia-homenatge a Virginia Woolf, presenta el text amb molta murrieria: "El gran avantatge d'un llibre sobre una casa o un pont -hi afirma- és que si s'aclofa no atrapa ningú a sota. Per això els escriptors podem campar-nos-la sense gremi, sense llei, sense sancions, i en fi, sense responsabilitat." No es podia imaginar la Maria Aurèlia com n'estava d'equivocada i avui, a l'Estat espanyol del segle XXI, veiem com s'empresona algú tan sols per haver escrit una cançó. En qualsevol cas, per aquest i altres llibres seus, al costat de Manuel de Pedrolo o de Pompeu Fabra, fem a Maria Aurèlia Capmany un lloc entre els escriptors de qui el 2018 commemorem  centenaris o altres efemèrides. 

      Pere Torra
      • Publicat a La Veu, núm. 75, febrer de 2018.
      • Maria Aurèlia Capmany, Un lloc entre els morts, Barcelona: Edicions 62/Orbis, 1984.

      diumenge, 21 de gener de 2018

      El Pedrolo més postmodern

      Comencem l'any Pedrolo amb un Pedrolo molt curiós i interessant que podem descobrir ara gràcies a la reedició que n'ha fet aquesta tardor la jove editorial Sembra Llibres. És el segon que aquesta casa recupera, ja que el 2016 va reeditar l'emblemàtica Acte de violència. De fet, si volen reeditar l'escriptor de l'Aranyó, tindran feina a triar perquè va escriure 75 novel·les, a part de poesia, teatre, assaig, narrativa curta, dietaris, articles periodístics...


      Milions d'ampolles buides és una novel·la escrita i ambientada l'any 1968, impossible de publicar en aquell moment a causa de l’ofec de la censura franquista i que no va poder aparèixer fins el 1976, ja mort el dictador. La història gira al voltant d'un grup antifranquista que decideix emprendre una acció armada en aquells anys de la dictadura.


      L’edició compta amb un oportuníssim pròleg de Jaume Cabré, autor de L'ombra de l'eunuc, obra on també trobem les peripècies d'un grup armat d’oposició a la dictadura en els mateixos anys. Sovint s’ha dit que Pedrolo és una illa, però, en aquesta ocasió, Cabré —almenys temàticament— va retre homenatge al mestre. Un homenatge que Cabré expressa en aquest pròleg que confessa haver escrit des de l’admiració perquè amb Pedrolo “he après què puc fer i què és contraproduent a l’hora de narrar.”

      Reflexions metaficcionals, documentació periodística i elements d'autoficció confereixen a la novel·la un to molt postmodern

      Precisament, l'eficaç estructura narrativa de la novel·la és un dels elements més destacats de l'obra, que incorpora materials textuals de diversa naturalesa. El més important és un diari escrit en primera persona per Ramon Vidal, un dels membres del grup revolucionari, text al qual —suposadament— Pedrolo mateix té accés. A més del diari, hi ha uns capítols amb unes "Notes del viure civil", que reprodueixen notícies de diari lligades a les accions i mobilitzacions de l’oposició al franquisme (manifestacions ciutadanes i d’estudiants, vagues d’obrers, etc). Així mateix, en uns altres capítols marcats entre parèntesis, apareix el mateix Pedrolo, que arriba a 'inserir-se' dins la ficció, també emprant la primera persona: "És veritat, no puc negar —ni se m'acudiria fer-ho— que en Ramon Vidal i jo som —érem— parents per part de la meva família materna" (p. 127). Reflexions metaficcionals, documentació periodística i elements d'autoficció confereixen a la novel·la un to molt postmodern. Fins i tot, l’autoconsciència de la narració arriba a expressar-se en el diari de Vidal:
      Aquesta mena de muntatge ha abundat força en literatura des que Dos Passos va escriure la seva trilogia i de segur que, en cas de donar el document a llum, no hauria faltat algun crític miop disposat a parlar d’influències, o potser àdhuc d’imitació, unes paraules que molts d’aquests guardians de l’ordre literari no empren mai quan se les han de veure amb productes narratius que obeeixen convencions més clàssiques, potser perquè creuen que hi ha una manera «natural» de novel·lar i que, per tant, aquell que s’hi cenyeix no imita, sinó que es col·loca dins l’ordre normal i establert de les coses… (p. 43)
      Sovint l’obra, que presenta una gran riquesa de recursos narratius, s’acosta al gènere de la novel·la negra. 

      Resulta xocant que un text de 1968, escrit en plena dictadura, presenti unes semblances tan grans amb els nostres dies

      A més, Pedrolo mostra la seva gran habilitat caracteritzant els personatges, quan registra les vivències, els diàlegs, les reflexions polítiques, les relacions i, ben sovint, els conflictes i les contradiccions dels membres del grup armat. Fins i tot, hi ha moments que resulten xocants quan el que conté un text de 1968, escrit en plena dictadura, presenta unes semblances tan grans amb els nostres dies. Llegiu aquest fragment i us esgarrifareu perquè sembla escrit aquesta mateixa setmana:
      Durant tots aquests darrers anys ens hem mogut tant, hem pres part en tantes manifestacions i hem col·laborat en tants actes, que mai no sabem per quin motiu [els policies] ens poden visitar. Jo he estat de sort, només m’han molestat dues vegades per fer-me unes preguntes, però cal no confiar-se, poden detenir algú altre i fer-lo cantar, o trobar el meu nom en algun indret on no hauria d’ésser, o arreplegar-me en un moment malastruc. Al capdavall, com diu en Pere M., tots vivim en llibertat provisional. (p. 125)
      En el marc d’una producció tan àmplia i diversa, aquesta novel·la aplega molts dels valors de la novel·lística de Pedrolo, ens connecta amb la nostra història, ens fa reflexionar i, encara, ens distreu. Llegiu-la perquè és impossible restar indiferent quan cauen milions d’ampolles buides pels graons d’una escala.



      Pere Torra
      • Publicat a La Veu, núm. 74, gener de 2018.
      • Manuel de Pedrolo, Milions d'ampolles buides, València: Sembra Llibres, 2017.