Galaicofobia d'Alexandre Peres Vigo: Crònica històrica de l'odi espanyol al poble gallec

Fa uns dies, un mediocre actor espanyol en hores baixes va generar cert rebombori amb una entrevista publicada per un diari de Madrid en la qual es va despenjar dient el següent: «Què és aquesta estupidesa que es parli en català i èuscar a les Corts espanyoles? És una façana que em toca els collons». Aquestes paraules, impregnades d’odi i menyspreu, exemplifiquen el rebuig sistemàtic cap a les llengües diferents del castellà, que deriva del supremacisme espanyol. Encara que no esmentés explícitament el gallec, l’ús de la llengua de Castelao també deu ferir els sensibles genitals de l’actor espanyol. Precisament, Galaicofobia tracta sobre això: l’odi, el menyspreu i l’aversió a la llengua, a la cultura i al poble gallec que Castella/Espanya ha perpetrat al llarg dels segles. L’autor, Alexandre Peres Vigo, analitza i documenta amb profunditat aquest maltracte històric que sintetitza en el subtítol: O desprezo contra o pobo galego até os nosos días.

 

Tot i que la font és la recerca per a una tesi doctoral, l’obra manté una gran amenitat

 

Ja des del seu títol, l’obra va directe al gra i compta amb una estructura cronològica molt encertada i didàctica. Després d’un primer capítol que defineix la galaicofòbia, els capítols següents van repassant l’evolució dels estereotips més habituals amb què els autors castellans/espanyols han estigmatitzat els gallecs a cada moment: «De reino orgulloso a reino rebelde»; «De rebeldes a feroces»; «De feroces a criminais»; «De criminais a lacaios»; «De ‘monstruos galicianos’ a ‘galleguitos’»; «A Galicia profunda». Destaca la documentació aclaparadora del capítol VI, dedicat als segles XVI i XVII, que presenta exemples de menyspreu de tota mena: no només en obres literàries, sinó també en relats de viatges, descripcions geogràfiques o el refranyer popular. No hi falten els escriptors més destacats de l’anomenat Segle d’Or castellà: Cervantes (per a qui els gallecs «no son alguien»), Góngora, Quevedo i Lope de Vega, que van contribuir a la creació de l’imaginari col·lectiu castellà/espanyol sobre el poble gallec, vinculant-lo sovint a la barbàrie i a la misèria. L’exhaustivitat de les referències revela l’origen de l’obra en la tesi doctoral de l’autor, però aquest fet no en sacrifica ni l’amenitat ni el caràcter sintètic. Ben al contrari, som davant d’una obra de divulgació molt ben escrita, en la qual només es troba a faltar un índex onomàstic, que resultaria de gran utilitat per a cercar les abundants referències i navegar per la gran densitat del text.

Un prejudici lingüístic procedent d'Ausiàs March?

 

Així mateix, el llibre inclou un supòsit curiós, procedent d’un sermó del segle XV en què el seu autor, Pedro Marín, constata que un «gallego estando en Austria» no podrà ser comprès en demanar pa «al alamán que non entendiese su lengua». És evident que les dificultats per fer-se entendre per un alemany serien comunes a un parlant de qualsevol llengua romànica. Per què l’autor castellà tria el gallec? Segons Peres Vigo, Marín adapta el poema 101 d'Ausiàs March, «Lo viscaí qui·s troba’n Alemanya», que presenta un biscaí «paralitich, que no pot senyalar si és malalt». D’aquesta manera, March equipara el desemparament del poeta davant de la dama amb l'angoixa del paralític malalt en terra estrangera, incapaç de comunicar-se. Francisco Rico, que fou el primer a identificar la connexió entre ambdós textos, considera que és March qui adapta Marín, i no pas al revés com pressuposa l’autor gallec. Sigui com sigui, no goso prendre partit sobre qui adapta a qui. No obstant això, resulta evident que la situació de captaire afamat en què Marín retrata el gallec s’ajusta als estereotips negatius propis de la galaicofòbia. Peres Vigo considera que un prejudici lingüístic similar es troba en els versos de March, ja que un català/valencià tindria les mateixes dificultats que un biscaí/basc amb la llengua alemanya. Ara bé, mentre March presenta el biscaí com un malalt paralític, cosa que el situa en una gran feblesa parli el que parli, Marín descriu el gallec simplement com un captaire que demana pa, i en reforça així la imatge estigmatitzadora.

La galaicofòbia procedeix tant dels espanyols conservadors com dels progressistes, tant de la literatura culta com del refranyer popular

 

Al segle XIX, figures capdavanteres de la literatura espanyola, com Benito Pérez Galdós o Mariano José de Larra, no queden enrere a l'hora de perpetuar els estereotips antigallecs en les seves obres. Considerat un autor d’idees avançades, progressistes i liberals, Larra va arribar a qualificar l’home gallec com a «un animal muy parecido al hombre, inventado para alivio del asno». Com ja se sap, no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. I podríem continuar al segle XX amb afirmacions francament grolleres d’Unamuno, Francisco Umbral o Enrique Llovet. Però són especialment greus les de filòlegs com Américo Castro, per a qui el gallec seria «un castellano algo arcaico después de todo», i Dámaso Alonso, que el considerava una llengua inservible per a la filosofia i la ciència. Dir bestieses sobre llengua d’aquesta magnitud per part d’especialistes, com a mínim, mereixeria l’amonestació per part de la comunitat científica. Arribats al segle actual, encara trobem nombrosíssims exemples, que, en paraules de l'autor, posen de manifest «a galeguidade como tara psicolóxica»: Arturo Pérez Reverte (autor condemnat per plagi que defensava mantenir les definicions «tonto» i «tartamudo» per a «gallego» al Diccionari de la RAE), José María Aznar, Rosa Díez, Fernando Savater, Pedro Almodóvar, José Montilla… Per esmentar-ne només un cas, en un procediment judicial sobre la corrupció del PP, un dels advocats defensors va assegurar que Mariano Rajoy havia donat una resposta «molt gallega».

Peres Vigo també descriu la lluita per la dignitat nacional del poble gallec

 

Però Galaicofobia no només fa un relat de la discriminació històrica; també ofereix testimoni de la resistència i la lluita per retornar la dignitat a la nació gallega, a la seva llengua i a les seves gents. L’obra repassa episodis de desafiament a l’imperialisme espanyol, com el viscut en el període napoleònic o la Revolució gallega de 1846, moments en què Galícia va maldar per recuperar la llibertat perduda. Així mateix, documenta la reacció contra els atacs galaicofòbics ja des del segle XVII amb el comte de Gondomar, i al XVIII per part d’il·lustrats com Benito Feijoo, Martín Sarmiento –nomenat abat de Ripoll, càrrec a què va renunciar– o el capellà de Fruíme. Més endavant, vindrà l’etapa del Rexurdimento amb Rosalía de Castro, Eduardo Pondal, etc. i, després, Castelao. Un fet especialment emotiu per als catalans és l’arenga poètica de Pondal, que instava els segadors gallecs a inspirar-se en l’himne català i a resistir l’opressió: «Despertade, galegos: Firmes! Bon cop de falç!».

La galaicofòbia i la catalanofòbia presenten una gran similitud

 

A més, des dels Països Catalans, llegir Galaicofobia té un doble interès: d’una banda, permet conèixer les vicissituds històriques de Galícia, un país molt atractiu des del punt de vista cultural, paisatgístic, obert a l’Atlàntic, agermanat amb el món cèltic; ben al contrari de la visió mesetària com a país muntanyós, feréstec, remot, tancat, fins i tot, lleig. D’altra banda, resulta inevitable constatar grans paral·lelismes entre la galaicofòbia i la catalanofòbia, ja que totes dues aversions són exercides per la mateixa metròpoli, Castella/Espanya. Fins i tot, s’arriben a fusionar i apareixen plegades en frases populars castellanes tan explícites com aquesta: «catalán, gallego y burro negro, para molerlos». No es pot dir que aquesta coincidència entre gallecs i catalans resulti reconfortant, pero sí que genera un corrent de simpatia i solidaritat entre dos pobles que pateixen embranzides d’odi molt semblants.

Galícia contra «ignorantes e férridos e duros, imbéciles e escuros»

 

En definitiva, Galaicofobia no només se centra en la història de la injusta discriminació del poble gallec, sinó també com aquest menyspreu és una eina política per mantenir la dominació espanyola/castellana. Peres Vigo també es refereix al perill de l’autoodi, ben present entre alguns gallecs, que acaben rebutjant els trets identitaris propis –sobretot llengua i cultura– i acaben adoptant els de la metròpoli. Un conegut estereotip sobre els gallecs els titlla d'indecisos i sense criteri. Per contradir-lo només cal comparar el seu himne amb el nostre. L’himne català pretén fer anar «endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba», en termes força moderats; en canvi, el gallec s’adreça, amb contundència i de manera directa, contra els «ignorantes e férridos e duros, imbéciles e escuros», adjectius que escauen a l’actor espanyol que esmentava al començament i a tants d’altres.

Pere Torra

• Alexandre Peres Vigo. Galaicofobia.O desprezo contra o pobo galego até os nosos días. Editorial Galaxia, 2024, 190 pàgines.

• Publicat a Lletres Bàrbares, novembre del 2024  

Un irreal trajecte ben real

Deia l’escriptor Carles Pujol que el tema d’allò que no existeix, però que és entre nosaltres és una de les constants en l’obra de Joan Perucho. Pot resultar estrany invocar ara l’autor de Les històries naturals, però el text de Jordi Galli és exactament això: la descripció d’un trajecte per una ruta inexistent, però que hi és –també gràcies al llibre. L’itinerari correspon a la Route 66, carretera històrica que anava de Chicago a Los Angeles, avui reemplaçada per autopistes interestatals.

L’obra es recrea en els viaranys d’un camí que es resisteix a desaparèixer

El llibre explora, doncs, una paradoxa semblant a les que expressen Perucho o Italo Calvino, autor de Les ciutats invisibles, títol potser al·ludit per Galli. En tot cas, l’obra es recrea en els viaranys d’un camí que es resisteix a desaparèixer, per la rellevància de les referències històriques, culturals i espirituals que hi estan associades. Per això, tampoc no ha d’estranyar que, per exemple, la descripció d'Alburquerque esmenti Breaking bad i els llocs per on corre Walter White, com si el professor de química de la mítica sèrie televisiva hagués d’aparèixer en tombar la cantonada.

S’allunya d’autoficcions sobrecarregades de xafarderies banals

La narració omet tota referència temporal concreta sobre el viatge que fonamenta el llibre i no sabem quan va tenir lloc. Només se’n parla de forma vaga amb expressions del tipus “l’octubre que ve”, “el darrer cap de setmana de juliol”, etc., amb les quals s’infereix que el trajecte tingué lloc a l’estiu. De fet, també evita oferir massa concreció sobre els subjectes que fan el viatge i recorre a una primera persona del plural que no sabem a qui aixopluga, tot i que se sobreentén que és l'autor-narrador i la seva parella. Aquesta estratègia narrativa s’allunya, amb encert i bon gust, d’autoficcions sobrecarregades de xafarderies banals. Ara bé, genera una impersonalitat excessiva i sovint el lector necessita alguna cosa més, ja sigui informació, imaginació, humor. Nosaltres apostem per una narració que, sense que hagi d’oferir aspectes personals irrellevants, procuri un relat més ric, acolorit i ben establert, on el lector se sàpiga convidat a completar el significat del text.

El text recolza en el fet que els Estats Units són el bressol de la moderna cultura audiovisual

Malgrat que no inclou cap més imatge que la de la coberta, és un llibre molt visual, i en totes les fites de l’itinerari apareixen imatges potents. Per dir-ne de capítols diferents, podem esmentar el Gateway Arch de Saint Louis, la creu de Groom, la figura gegantina del cowboy del Big Texan Steak Ranch, el Cadillac Ranch (però en l’estat de transformació “artística” actual, no pas la de la coberta, que és del 1974), el Gorge Bridge sobre Río Grande, una pintura de Georgia O’Keeffe, el Sandia Peak amb el seu telefèric, la fotografia d’Andreas Feininger portada de la revista Life el 1947, la imatge –captada per uns japonesos– de l’autor empíric i la seva acompanyant al final de la ruta, etc. Al cap i a la fi, els Estats Units són el bressol de la moderna cultura audiovisual. D’altra banda, sí que es troba a faltar que el llibre no inclogui un mapa del trajecte recorregut, que hauria ajudat el lector a navegar en una geografia que no es pot donar per coneguda.

Galli és a la ruta 66 en el moment que escriu el llibre

Ja se sap que allò que se’n diu realitat és molt discutible i, en literatura, encara més. Fins i tot jo m'atreviria a esmenar l’epígraf de Vila-Matas que figura al començament del llibre i aniria més enllà. No és que, un cop fet el viatge, t’adonis que no has estat realment al lloc, sinó que només hi arribes a ser un cop n’has tornat. En particular, Galli és a la ruta 66 en el moment que escriu el llibre i, tot estalviant-se incòmodes vols d’avió i hotels, el lector, quan el llegeix. Al capdavall, la realitat només pren cos amb la mirada de l’observador. Dit de manera més radical, trobant-se al punt mig del recorregut, el Midpoint, el narrador assegura que “ser a la meitat d’una carretera que ja no existeix és trepitjar un territori més aviat irreal”. L’obra de Galli supera molt bé l’advertiment d’O’Keeffe, quan afirma que no hi ha res menys real que el realisme. Al capdavall, demostra que allò invisible o irreal existeix, pot ser trepitjat i se’n pot fer un llibre amè.

Pere Torra

• Jordi Galli. La ruta invisible. Quaderns Crema, 2024, 192 pàgines.
• Publicat a Caràcters, desembre del 2024
  

Geografia i història de Joan de Serrallonga

Deia Joan Fuster tot esmentant Pierre Vilar que la «dissidència social» en l’època del Barroc, a Castella «ve representada pel captaire i pel pícaro, no pas pel bandoler, que sembla una ‘creació’ més específicament catalana». En tot cas, Fuster centra el seu estudi en el mite literari de Serrallonga, que, al costat de la concepció del bandolerisme català, fou originat per la literatura del segle d’or castellà, incloent plomes tan il·lustres com Lope de Vega, Cervantes i Tirso de Molina. Des de Castella, la mirada cap a Catalunya ha estat força esbiaixada, a causa de la diferència que sempre acaba emergint entre ambdues nacions, les seves gents, cultures i llengües.

El gran encert del llibre és la seva estructuració segons els indrets que va recórrer el bandoler

A principi d’any Farell editors ha publicat Serrallonga: Biografia inèdita, de Ricard Dilmé, un llibre que té una orientació ben diferent de l’assaig del de Sueca. El text té la virtut d’aplegar, de forma sintètica, amena i divulgativa, gairebé tota la informació sobre el llegendari bandoler català. A part de la riquesa de contingut, un dels encerts és l’estructuració mateixa del llibre, què es basa en l’exhaustiu i acurat recorregut pels diversos indrets on Serrallonga actuava, robava o obtenia refugi, situats en un mapa utilíssim. Aquesta precisa topografia es combina amb una línia cronològica que va avançant progressivament en els principals fets de la vida del malfactor. Cada capítol compta amb una bella fotografia que mostra l’estat actual dels masos, camins, boscos, balmes, muntanyes… per on va córrer el de Viladrau, que Dilmé ha trepitjat i fotografiat ell mateix minuciosament i apassionada. També hi ha algunes il·lustracions del polivalent autor. A més, hi ha apartats esparsos que toquen breument aspectes monogràfics del bandolerisme: els vestits, les armes, els barbers que ho guarien tot, els menjars, la religiositat, etc.

La complicitat dels fautors fou el factor clau per a la supervivència dels bandolers

L'autor dedica molta atenció al funcionament de la xarxa de suport dels bandolers, sobretot els anomenats fautors, que, de vegades eren agents dobles i formaven part també del sometent. Dilmé, que fa una explicació detallada i versemblant del fenomen, considera que la complicitat dels fautors fou vital per a la supervivència dels bandolers. Precisament, la decadència i la fi del bandolerisme va arribar quan el poder reial va poder neutralitzar l’operativitat dels fautors.

Al llibre desfilen personatges històrics com Perot Rocaguinarda, l’odiat agutzil Montrodon, sant Vicent Ferrer o Antoni Serrallonga

Així mateix, en nombroses pàgines veiem desfilar personatges històrics ben coneguts. Cal destacar Perot Rocaguinarda, famós bandoler que apareix al Quixot, però que no fou tan popular com Serrallonga, probablement –apunta Dilmé– perquè no tingué una mort tan terrible, ja que el 1611 es va acollir a una amnistia reial que li va permetre exercir com a militar als terços castellans. Un altre personatge molt ben conegut –i odiat– a Santa Coloma de Farners és Miquel Joan de Montrodon i Tristany, de Tona, que fou gran perseguidor de bandolers. L'any 1640 Montrodon era a Santa Coloma com a agutzil i va emparar els abusos de les tropes dels terços castellans que la gent tenia obligació d’allotjar. La seva conducta va generar tanta indignació que la gent del poble el va perseguir fins a calar foc a l’hostal on s’allotjava. Com a resposta els militars ocupants arrasaren la ciutat sencera, cosa que esdevingué l’espurna de la revolta que va portar la Guerra dels Segadors. I encara que superi l’abast cronològic de la vida d’en Serrallonga, és interessant la referència a sant Vicent Ferrer. A principis del segle XV, davant la violència extrema que hi havia a Catalunya, el sant fou cridat perquè ajudés a la pacificació del país. El valencià va fer una de les seves cèlebres prèdiques davant d’unes deu mil persones, que sembla que van fer cert efecte. Un altre personatge menys conegut és mossèn Antoni Serrallonga, fill del bandoler i rector de Querós, Dilmé ens informa d’un fet molt trist i lamentable per al nostre patrimoni històric: la pèrdua del Llibre de notes del sacerdot, que fou cremat durant la guerra del 1936-39. Quins preciosos secrets i històries ens podria contar no només sobre el seu pare, sinó també sobre l’època que va viure i tantes altres coses! I hi afegim que tampoc no hem pogut haver un poema que Jacint Verdaguer projectava compondre, que la seva prematura mort va impedir que arribés a escriure, com es lamenta Fuster al seu assaig.

La voluntat de precisió històrica i geogràfica no ha d’arraconar la rica dimensió llegendària

Per diversos motius, sorprèn que la part dedicada al mite i la llegenda de Serrallonga es limiti a un sol capítol de menys de sis pàgines, amb caràcter d’epíleg. Certament, el volum es titula “biografia inèdita” i el text ho compleix. Ara bé, la coberta del llibre inclou una bella imatge que mostra un possible bandoler, armat del seu pedrenyal, amb la silueta retallada a contrallum vers un horitzó de muntanyes en el moment d’una malenconiosa posta de sol. Aquesta imatge evoca una figura de to ben romàntic en la línia del “bon bandoler” (el llibre esmenta com a referents Guillem Tell, Robin Hood, Dick Turpin o d’Artagnan). Es crea l'expectativa en el lector que l’obra desenvolupa tot això. Així mateix, fa pocs mesos, el mateix Dilmé va comissariar una exposició dedicada a Serrallonga, amb un volum molt apreciable de llibres, còmics, pòsters, cartells, partitures de cançons, jocs, armes, roba, objectes diversos, material audiovisual… que dona per a molt més. Finalment, l’autor mateix afirma que cal acceptar alhora la dimensió històrica i la llegendària del personatge. D’acord! Llavors convindria fer emergir tota la rica informació relativa a la llegenda i les seves derivacions; totes les capes que la tradició popular ha anat afegint a la figura del cèlebre viladrauenc. Dilmé és el millor especialista per a dur-ho a terme, fent-ho amb orientació diferent a la de Fuster, que sobretot analitza el tractament que hi donen les literatures castellana i catalana, fins arribar a Joan Maragall. Esperem una nova edició més completa o, fins i tot, un nou llibre sobre aquesta dimensió del bandoler, que també compta amb molts continguts inèdits. Al capdavall, tal com també assegura l’autor, tot plegat fa que Serrallonga esdevingui etern. No és poca cosa!

Pere Torra

• Ricard Dilmé. Serrallonga: biografia inèdita. Farell editors, 2024.
• Publicat a Lletres Bàrbares, novembre del 2024

 

Ep! Vinyoli en prosa!

Està molt bé disposar d’una xarxa d’arxius que preservi els testimonis del passat, però també calen investigadors que hi treballin moltes hores i els en treguin suc. Si els documents són textos inèdits d’un gran escriptor, eixamplen, a més, l’abast d’una obra artística i en poden ajudar a millorar alguns aspectes de la seva interpretació. En bona mesura, això s’ha produït amb la recent aparició del llibre Proses de Joan Vinyoli, la publicació del qual es deu a la tasca de la investigadora Georgina Torra i Guixeras, que ha exhumat un conjunt de textos del fons de l’autor que l’Arxiu Comarcal de la Selva custodia amb cura i eficàcia. A més, l’edició compta amb una introducció que conté una succinta i molt bona informació sobre l’autor i ofereix el context necessari per llegir avui les proses editades.

Els textos aplegats formen un conjunt desigual, però de gran interès

Els textos aplegats en el llibre presenten una gran heterogeneïtat i gairebé solament tenen en comú el fet d’estar escrits en prosa. Fins i tot n’hi ha quatre d’escrits en castellà i un en francès. Hi trobem fragments de dietari, breus cròniques de fets quotidians, anotacions autobiogràfiques, contes i narracions de ficció, proses poètiques, etc. La majoria dels textos són inèdits, amb algunes poques excepcions. En general, doncs, no foren pensats per l’autor per a confegir-ne una publicació. Formen un conjunt desigual, però de gran interès, alguns més aviat des del punt de vista històric o biogràfic, i d’altres, estètic o literari.

Hi abunden reports d’excursions, amb belles descripcions d’indrets farnesencs

Vinyoli i la seva família van començar a estiuejar a Santa Coloma de Farners als anys trenta, període al qual corresponen un bon gruix de proses del recull. Per això en algunes trobem referència a notícies de caràcter local, com la creació d’una línia d’autocars de la Hispano-Farnense entre Santa Coloma i s’Agaró, o l’arribada d’un nou procurador. Inclou un curiós text (“I comencí a escriure”), en què l’autor identifica el moment precís en què se li va desvetllar la vocació d’escriptor. La candidesa i religiositat d’alguns dels primers textos (“La mort del meu pare”, “El poble i la vida nova”, “[El dia en què la infantesa em deixà]”), sembla fer-se ressò de la prosa de Joaquim Ruyra. En canvi, la narració “L'Emili, en Ramon i la mort” s’estructura com un diàleg entre Emili i el doctor Ramon, amb la presència de la Mort, que és a l’aguait i s’acaba emportant l’Emili; en algun moment recorda El doctor RIP, text de Salvador Espriu –company de generació de Vinyoli– publicat l’any 1931 precisament. Així mateix, explora la narrativa fantàstica amb “L’home que fou esperit”, que Torra i Guixeras relaciona –encertadament– amb von Chamisso i el Faust de Goethe; i encara recorre a l’humor a “La sorpresa d’Eusebi”, amb un estil proper a Carles Soldevila o Pere Calders.

La natura farnesenca que descriu Vinyoli és frondosa i verda, cosa que contrasta amb la sequedat actual

En aquest període inicial, abunden alguns reports d’excursions amb la colla d’amics, que presenten poca ficcionalització (“[Estiu de 1931]”, “Aquarel·la”, “Nit”, “La sorpresa de Penjacans”). Hi podem llegir belles descripcions d’indrets ben coneguts per tots els farnesencs: el turó de les gatoses, Roca Baiera –amb l’esment d’una font avui desapareguda–, el sot de Penjacans, el parc de Sant Salvador, etc. Una natura, la farnesenca, que és frondosa, molt verda, plena de fonts i tolls d’aigua, fins i tot feréstega, segons el jove escriptor barceloní. Això contrasta amb la situació de sequedat actual, en què durant mesos no baixa aigua per la nostra riera; a més, avui els voltants de la capital de la Selva són molt més fressats no només per excursionistes passavolants i corredors de curses cronometrades, sinó també per motos i bicicletes. En tot cas, tot i que el pas del temps hagi fet canviar les coses, esdevé evident la idealització vinyoliana, que, en algun text, arriba a prendre corporeïtat, com la noia del gorg de Penjacans, gairebé una aparició fantàstica o divina.

Com ocorre amb la poesia de Vinyoli, la connexió amb el jo més íntim de la veu narrativa té lloc al bosc, a la natura

Les proses dels anys quaranta i posteriors abandonen el to més circumstancial i augmenten el grau de ficcionalització, present només en part en les dels anys trenta. També són de més qualitat i el seu grau d’elaboració més elevat posa de manifest l’evolució estètica de l’escriptor. Si algunes haguessin estat publicades en el seu moment, haurien situat Vinyoli com un prosista apreciable. La natura hi continua tenint un paper rellevant, si bé ara apareixen paisatges d’alta muntanya dels Pirineus. És molt significatiu que, en contemplar la verdor dels avets (“Vespre de tardor a alta muntanya”), el narrador asseguri que de mica en mica va “desvetllant-se en el més íntim del meu ésser el meu jo dels dies d’innocència, i, reconeixent-me en ell, em reconciliés amb mi mateix”. Com també trobem en la poesia vinyoliana –empeltada d’un evident Romanticisme–, sovint la connexió amb el jo més íntim de la veu narrativa té lloc al bosc, en contacte amb la natura.

Hi ha un rebuig a les multituds urbanes que causen la dissolució de l’individu

A més, les proses dels períodes ulteriors donen entrada al món urbà, que es configura en oposició espiritual a la natura. Per exemple, el final de “Cor feble”, ambientat a la ciutat, situa el narrador “entre les cares fatigades de tants homes i dones cansats de plaers banals”, de manera que la identitat pròpia de l’individu es dissol en la massa, cosa que li crea rebuig: “Que hostils li eren aquelles vides buides! Entre elles va perdre’s carrer enllà i es va sentir un més, tristament un més, entre la multitud.”

És tan Vinyoli el Vinyoli poeta com el Vinyoli prosista

En definitiva, som davant d’un llibre que hem de valorar per si mateix, no només en funció de la poesia de l'autor i més enllà del seu caràcter de testimoni. És sabut que l’escriptor fou capaç d’oferir registres molt diferents en poesia. És tan Vinyoli el Vinyoli poeta com el Vinyoli prosista. Sense modificar l’altíssima apreciació que ha obtingut, merescudament, la seva poesia, aquestes proses fan emergir un nou Vinyoli sorprenent, atrevit, genuí.

Pere Torra

• Joan Vinyoli. Proses. A cura de Georgina Torra i Guixeras, L’Avenç, 2024.
• Publicat a Lletres Bàrbares, octubre del 2024 
  

“El silenci que heu de témer” o la rebel·lió contra la inèrcia

La segona novel·la de Francesc Ribera s’ambienta en un període de la nostra història poc fressat, però apassionant: els enfrontaments de les parcialitats a Mallorca al segle XVII. L'elecció del tema ja és el primer gran encert del llibre perquè és un període força desconegut que resulta de gran interès. Les parcialitats eren grups que, emprant una violència extrema, actuaven pel seu compte i feien la seva llei al marge del poder (reial) establert, amb el qual mantenien lligams i cooperació. Disposaven d’un petit exèrcit privat, amb homes armats que s’hi adscrivien per antics vincles feudals, relacions de família o necessitat. De la mateixa manera que “bandoler” ve de “bàndol”, “parcialitat” ve de “part”; ambdós fenòmens són semblants. Fa no fa som a la mateixa època del nostre Joan de Serrallonga, si bé aquest és un cas potser més singular i de fi d’etapa. En canvi, les parcialitats mallorquines comptaven amb dirigents que són part de les elits, de l’aristocràcia, que estan ben connectats amb el poder. Fan pensar en una mena de precedent de les màfies modernes.

Som a prop d’una mena de Balear Western

El text de Ribera s’acosta a un guió cinematogràfic que podrien subscriure directors com Coppola, Scorsese o Tarantino. De fet, hi ha tants morts, amb tants noms i sobrenoms, que, de vegades, el lector es perd una mica, però això no té importància. S’ha d’assumir com a part del joc narratiu, de la mateixa manera que s’assumeixen els morts no identificats en una pel·lícula de l’oest americà. Certament, som a prop d’una mena de Balear Western històric, més a la manera de Sam Peckinpah que John Ford o Howard Hawks. Com en el western, en la primera part del llibre, hi ha una dinàmica de crims>recerca dels "culpables">execució dels "culpables" (=crims) i així successivament. A més, el context històric està molt ben travat i documentat, en una Mallorca encara sotraguejada per les garrotades de la revolta de les Germanies del segle anterior, que, d’alguna manera, ressonen en l’ambient i, fins i tot, una enginyosa i versemblant connexió amb la contemporània Guerra dels Segadors del Principat. També hi ha moltes altres coses, algunes d’específiques de l’illa de la calma –denominació que esdevé ben irònica–, com ara l’assassinat de Jaume Joan de Berga, oïdor de la Reial Audiència, que va donar lloc a la frase feta encara viva: “Què en som jo, de la mort d’en Berga?”

Na Joana de Santacília, una protagonista inesperada

La gran diferència amb els westerns rau en la singularitat de la protagonista, na Joana de Santacília, que pertany als Canamunt, enfrontats des de temps immemorials amb la parcialitat dels Canavall, de manera semblant al que ocorria a Catalunya entre nyerros i cadells. Aquest personatge, una altra de les troballes del llibre, narra la història pròpia en primera persona, a una tercera persona no identificada, un mort. Més que un diàleg (amb un mort ja se sap que no hi ha gaire conversa) és un monòleg de na Joana, que és el característic narrador poc fiable, que no disposa de tota la informació i, a més, té la seva pròpia visió dels fets. És un personatge construït des de la ironia, és a dir, algú que fa allò que no era esperable que fes i que ningú no creu que pugui fer. A diferència de la novel·la anterior, amb una acció explosiva lligada a les vicissituds del trobador Guillem de Berguedà, aquest nou llibre presenta un moviment més limitat, atès que en la primera part la protagonista és una nena i després es fa monja, encara que acabi essent testimoni de moltes històries. En la tercera i la quarta parts, na Joana apareix com una dona llesta, calculadora, hàbil i que va molt per lliure. No obeeix el líder dels Canamunt, que és el seu germà, el bèstia d’en Pere de Santacília, que es configura com el seu antagonista. Na Joana esdevé actora d'algunes sofisticades conspiracions, fins al punt que –clandestinament i des del seu preuat silenci– arriba a organitzar tot un exèrcit.

Un combat contra la inèrcia, l’avorriment, la ignorància i la foscor

En la narració hi ha una clara evolució, molt ben construïda, entre la ingènua i tímida nena, novícia i els primers anys de monja de Joana, d'una banda, i la conspiradora i alhora sacrificada Joana de gran. És d’aquells personatges que enamoren el lector (i enamorar-se d’una monja pot ser inquietant). Així doncs, a més de novel·la històrica i d’aventures, és també una novel·la d’iniciació: veiem na Joana créixer i adquirir una gran maduresa, fins al punt que es rebel·la contra el seu destí ja prefixat. Progressivament, va concretant la seva rebel·lió. Ja al començament del llibre mostra enveja per en Mateu, un al·lot de classe desafavorida, perquè «qui tenia tota una vida per a omplir-la de projectes era aquell al·lot»; en canvi, na Joana pensa que «independentment que la seva [d’en Mateu] idea no tingués cap possibilitat de convertir-se en realitat, ell tenia una idea i jo només una inèrcia» (44). En síntesi, tota la novel·la és la narració de la revolta de na Joana contra aquesta inèrcia i, en general, contra l’avorriment, la ignorància i la foscor.

Una mirada lúcida sobre la nostra història

En relació amb la primera novel·la de Ribera, L’assassinat de Guillem de Berguedà, tot i que són històries ben diferents, hi ha més punts de contacte que no sembla. En totes dues hi ha una afició a redescobrir la història dels Països Catalans amb una mirada lúcida, una apologia del desafiament al poder establert i un elogi de la força que pot arribar a tenir un individu, sigui de la condició que sigui, quan actua amb determinació i llibertat. Afegim que totes dues són obres molt entretingudes, amb abundants vicissituds i aventures que fan de bon llegir. Amb una segona novel·la de qualitat, això ja no és casualitat, i Francesc Ribera es consagra com a escriptor. Cal que l’autor, polifacètic, amb indubtable talent literari (berguedà com Ramon Vinyes o Jordi Cussà), desenvolupi la seva obra narrativa. Mentre Ribera està ja rumiant la seva tercera novel·la, els recomano que aprofitin per llegir aquesta!

• Francesc Ribera “Titot". El silenci que heu de témer. Barcelona: Edicions Serraclara, 2023, 367 p.
• Publicat a Lletres Bàrbares, setembre del 2024

Pere Torra

Per què redimonis no es tradueix Paasilinna al català? (Informe gratuït per a editorials catalanes que no sàpiguen què publicar)

Arto Paasilinna (1942-2018) fou un escriptor finlandès molt estimat al seu país, on la seva nova novel·la que apareixia més o menys cada any era esperada amb delit pels seus connacionals. La seva obra narrativa és força àmplia i compta amb una quarantena de novel·les publicades. Toca temes de gran interès on sovint crítica la hipocresia i la superficialitat de les societats occidentals, defensa la llibertat individual per damunt de les convencions socials, adopta un cert to anarquitzant en les relacions humanes, promou un acostament a la naturalesa i a valors ecologistes –quan això no era moda ni es parlava de mudaments climàtics–, aprecia el comportament dels animals i sosté la necessitat de cercar-hi complicitats no jerarquitzades, reivindica la vàlua de cada persona tingui l’edat o el sexe o l’ofici que tingui, etc. En algunes obres Paasilinna repassa alguns episodis de la història del país, des d’una perspectiva molt personal, gens dogmàtica, amb atenció especial a les guerres i les ferides que deixen sobre els supervivents: la seva guerra civil, l’anomenada “guerra d’hivern” contra Rússia, o la “guerra de continuació”, que correspon a la Segona Guerra Mundial, en la qual Finlàndia es va trobar al costat dels nazis a causa del seu històric enfrontament amb els russos. 

Paasilinna construeix trames que atrapen el lector, amb tocs surrealistes, molt d'humor –sobretot negre– i una gran ironia

Els protagonistes paasilinnians són antiherois, amb una gran capacitat de canviar, de reinventar-se i d’afrontar nous reptes amb coratge sense prejudicis de cap mena. A més, Paasilinna té una gran habilitat a l’hora de construir trames enginyoses –d’aquelles que atrapen el lector– amb algun toc surrealista –però sense exagerar, amb un to no elevat, sinó molt casolà–, un estil ple de grans dosis d'humor –que tendeix a ser negre– i un ús de la ironia que fa que la seva lectura esdevingui tant amena com plaent intel·lectualment. Sovint l’autor sap conferir al relat el to de faula, amb intenció no pas de donar cap lliçó moral, però sí de criticar les dites societats avançades i fer-ne sàtira. I comença pel seu país, Finlàndia, el qual és avaluat sistemàticament com el país amb l’índex de felicitat més alt del món; i, alhora, amb elevades taxes de suïcidi, tema que ha tractat en les seves novel·les, sobretot en una de què parlem més endavant.

Mentre la italiana Iperborea ha publicat disset novel·les de Paasilinna; en català, només se n’han editat dues

Sense arribar a ser mai candidat al Nobel –cosa que tampoc no fa cap falta per a poder apreciar-lo–, tingué i encara té notable èxit internacional, sobretot en les llengües/cultures italiana, francesa i germànica, llengües a les quals han estat traduïdes més o menys una quinzena de les seves novel·les. Destaca la casa italiana Iperborea, una editorial especialitzada en les cultures nòrdiques (a més de finesos, publica autors danesos, suecs, noruecs i islandesos), que ofereix uns llibres amb boniques portades, un format de butxaca senzill però agradable i, en ocasions, alguns pròlegs interessants (si fos editor, jo copiaria la llista de novel·les de Passilinna del catàleg d’Iperborea). En castellà, Anagrama n’ha publicades cinc, molt ben triades, encara que amb més retard que les tres llengües esmentades abans. En gallec, n’hi ha quatre, una de les quals, O bosque dos raposos aforcados, fou el primer llibre traduït del finès al gallec –hi havia una faixa que ho publicitava– i aquesta fou la raó que em va empènyer a adquirir la novel·la, trobant-me per casualitat a Compostel·la. Un cop llegida, la història hilarant que conté va fer començar el meu enamorament amb l’obra de Paasilinna. En anglès –i aquí ja es veu que passa alguna cosa–, només se n’han traduït un parell. Curiosament, és la mateixa xifra que en català, en què només s'han publicat El bosc de les guineus i El moliner udolaire, totes dues a Edicions 62. Són molt bones, però n’hi ha de millors i algunes de més divertides.

El poderós món anglosaxó ha ignorat força Paasilinna, però no ens hem de deixar arrossegar

Doncs bé, dames i cavallers, per què un autor com aquest gairebé és inèdit en la nostra llengua? No valen excuses o dir que no es pot traduir tot, quan veiem que es retradueixen coses que ja s’han traduït i ens perdem d’incorporar un autor de gran qualitat. Suposo que, com que no està gaire traduït al món anglosaxó, s’assumeix que no deu valdre la pena. Quina vergonyosa submissió per a la nostra cultura! És possible que anglesos i americans no parin atenció a una cultura petita, encara més petita que la nostra, però és evident que s’equivoquen. Potser els anglosaxons no entenen el sentit de l’humor paasilinnià…, No ho sé, però aquí cal fer cas als europeus continentals.

Només per fer-vos-en venir ganes, us explicaré tres començaments –no pas els finals– de tres novel·les de què no hi ha traducció en català. Paasilinna és molt hàbil en les arrencades de les històries, però el desenvolupament i el desenllaç tampoc no deceben.

L’any de la llebre o la trobada casual d’una petita llebre que et canvia la vida de dalt a baix

• L’any de la llebre (Jäniksen vuosi): És el dia de la revetlla de Sant Joan, Juhannus per als finesos. Un periodista i un fotògraf van dins un cotxe camí de Helsinki, després d’una anodina jornada de feina. De cop, una petita llebre salta a la carretera i, sense voler, l’atropellen, tot i que la bestiola fuig cap a dins el bosc. Kaarlo Vatanen, el periodista, no dubta a baixar del cotxe i troba la llebre una mica ferida. De seguida, decideix endinsar-se al bosc amb la llebre en braços, no fa cas dels crits del seu company de viatge des del cotxe i abandona també la seva vida grisa i plena d’insatisfaccions (malentesos amb la dona, feina monòtona i sense estímuls, etc.). La narració continua explicant les aventures de Vatanen, que viatja cap al nord de Finlàndia, en contacte intens amb la natura dels boscos de la Carèlia, sempre acompanyat per la llebre.

Deliciós suïcidi en grup o el viatge d’una colla increïble que es volen suïcidar tots plegats

• Deliciós suïcidi en grup (Hurmaava joukkoitsemurha) (en francès, Petits suicides entre amis): També és el dia de la revetlla de Sant Joan (Juhannus), un dia molt important per a tots els nòrdics, que molts finesos acostumen a passar en un mökki (una cabana de camp) prop d’un llac, fent saunes, nedant al llac i bevent grans quantitats d’alcohol. Onni Rellenen, un petit empresari en crisi que està molt deprimit, s’acosta a un mökki que sap abandonat amb una pistola a la mà, decidit a posar fi a la seva vida. A dins, topa amb una gran sorpresa: un altre home, el coronel Kemppainen, té una soga al coll i és dalt d’una cadira a punt de penjar-se. Rellenen, sense pensar-s’ho, salva la vida de Kemppainen. La coincidència els fa desistir, en aquell moment, de la seva voluntat suïcida, però els empeny a compartir una reflexió. Sense abandonar la intenció inicial, decideixen convocar altres persones en la mateixa situació a una trobada (un seminari de suïcidologia, amb intervenció d’una psicòloga), com a primer pas per acabar aplegant un grup de trenta-tres persones que emprendran un viatge amb el propòsit de suïcidar-se col·lectivament, primer en direcció al Cap Nord i després cap al sud d’Europa, travessant tot Europa de nord a sud. El relat, malgrat la duresa del tema, és hilarant i constitueix un cant a l’amistat i a la vida.

El desmemoriat de Tapiola o l’indissoluble lligam entre memòria i identitat 

• Vida breu, Rytkönen llarg (Elämä lyhyt, Rytkönen pitkä): la traducció literal del títol estrafà la citació llatina “Ars longa, vita brevis”, però no és gaire explicativa (i segurament poc encertada, amb els meus coneixements bàsics de finès); per això, val la pena tenir present el títol de la traducció italiana, que és Lo smemorato di Tapiola (‘El desmemoriat de Tapiola’). La novel·la s’inicia al centre urbà de la ciutat del títol en italià, Tapiola. Taavetti Rytkönen, un individu d’edat avançada, es troba al mig del carrer més transitat de la ciutat intentant fer-se el nus de la corbata i interrompent tot el trànsit en hora punta, amb tot l’enrenou de botzines i crits que la situació comporta. L’home no recorda qui és ni què fa allà, però porta un gruixut feix de bitllets a la butxaca. La situació caòtica inicial es resol gràcies al taxista Seppo Sorjonen –un personatge molt interessant que apareix en altres novel·les de Paasilinna–, que l’acull al seu taxi i Rytkönen aconsegueix demanar-li que s’adreci cap al nord, encara que no sap ben bé on. La novel·la se centra en les vicissituds d’aquest viatge –el taxista, que és bona persona, no gosa abandonar el client, atès el seu estat de desorientació. Durant el trajecte, progressivament, el desmemoriat va recuperant la memòria en part i, amb ella, la seva identitat. La situació de partida fa pensar en Un home sense passat (Mies vailla menneisyyttä), una de les millors pel·lícules d’Aki Kaurismäki, el qual probablement es va inspirar en l’obra de l’escriptor.

Podria posar més exemples, però el que seria bonic és que aquests tres llibres i una dotzena més es traduïssin a la nostra llengua (així n’hi hauria tants com en italià). Si una petita editorial pot aconseguir generar un boom com el de Blackwater, per què no un boom Paasilinna? Editors catalans, poseu uns quants Paasilinna als vostres catàlegs. A mi, em fareu molt feliç, els lectors catalans ho agrairan i estic segur que no us en penedireu!

Pere Torra

• Publicat a Lletres Bàrbares, juliol del 2024 

 

De Goethe i Beethoven passant per Egmont i Orange fins a Junqueras i Puigdemont

Un relat més o menys llegendari conta que una vegada Johann Wolfgang Goethe i Ludwig van Beethoven es van trobar a Teplice, ciutat balneària de Bohèmia molt de moda al segle XIX per a l’estiueig de les elits europees. Mentre aquests dos genis passejaven per la ciutat, van coincidir amb l’emperador i el seu seguici cortesà. Davant d’aquest fet, els dos grans homes alemanys van tenir un capteniment diferent, molt revelador. Goethe es va fer enrere i va fer una salutació respectuosa; en canvi, Beethoven va continuar endavant, dret sense vinclar-se tot dient al seu company: “–No els hem de fer pas reverències, a ells. En tot cas, han de ser ells que facin reverències davant dels grans homes.” Sens dubte, Beethoven té una actitud que ara ens captiva més, perquè ell és més a prop de la modernitat. Romain Rolland deia que Beethoven trobava que a Goethe li agradava massa l’ambient cortesà i Goethe veia Beethoven com un exaltat. L’anècdota es coneix com l’incident de Teplice i, fins i tot, el pintor Carl Röhling la il·lustraria posteriorment.

 

El text de Goethe té una gran vigència per la denúncia de la tirania, la defensa de la justícia i les llibertats

El 15 de març d’enguany va fer 85 anys de l’assassinat de Carles Rahola, afusellat pel règim del general Franco. Amb motiu d’aquesta efèmeride fa cinc anys –quan llavors en va fer 80– es va reeditar la versió catalana de l’obra dramàtica Egmont de Goethe. L’obra és coneguda sobretot per haver inspirat una meravellosa música a Beethoven, particularment, la seva genial obertura. Ara bé, el text de Goethe té molt interès i una gran vigència per la denúncia de la tirania i la defensa de la justícia i les llibertats nacionals. L’edició catalana, a cura de Joaquim Rabasseda, aprofita la traducció que en va fer Joaquim Pena l’any 1937. A més, incorpora, com a epíleg, un text del mateix Rahola, que comenta el darrer concert de la desapareguda Orquestra Simfònica de Girona (amb la República, Girona tenia Simfònica!), que va tenir lloc durant la guerra iniciada per Franco.

És esfereïdora la similitud d’Egmont amb Oriol Junqueras, i la d’Orange amb Carles Puigdemont

 

Pel que fa a la història que recull el llibre de Goethe, esgarrifa pensar que una obra que tracta sobre uns esdeveniments al Flandes del segle XVI presenti tantes connexions amb la situació catalana actual. El comte d’Egmont, tot i els consells de Guillem d’Orange, decideix romandre a Flandes, malgrat l’amenaça que suposa l’arribada del duc d’Alba amb l’objectiu d’incrementar la repressió. Egmont considera que no ha fet res mal fet i intenta dialogar amb el pervers duc d’Alba per fer-li veure que la política de la monarquia espanyola és errònia. Serà empresonat i, posteriorment, decapitat. Orange, en canvi, decideix marxar per evitar ser detingut i, més tard, iniciarà una lluita que acabarà suposant l’expulsió de la corona espanyola del país. Salvant les distàncies històriques i geogràfiques, és esfereïdora la similitud d’Egmont amb Oriol Junqueras, d’una banda, i la d’Orange amb Carles Puigdemont, de l’altra. I encara hi ha més circumstàncies equivalents, el rei espanyol que llavors dominava Flandes era un altre Felip, el mateix nom del desprestigiat Borbó actual, a qui no respecta ni la seva dona, el que el 3 d’octubre de 2017 va mostrar les seves concepcions autoritàries, imperials.

Comte d’Egmont: “Tancar-nos a la presó fóra una empresa vana i infructuosa”

 

El drama conté belles paraules de Goethe, tot i que també s’hi troben alguns defectes que el pas del temps deixa en evidència. Per exemple, el personatge de Clara, l’enamorada del comte d’Egmont, és una romanalla romàntica que resulta, com a mínim, forçada. En canvi, retrata molt bé els personatges principals i destaca l’interessant diàleg que l’autor imagina entre Guillem d’Orange i el comte d’Egmont. Orange es mostra cautelós i astut:

Tinc motius per a témer un daltabaix. El rei ha obrat llarg temps segons determinats principis; ara se n’adona que amb aquests no en sortirà pas; doncs què més probable, sinó que tracti de cercar un altre camí? (89)

Egmont, però, es manifesta excessivament confiat i passiu:

No, Orange, açò no és possible. Qui gosaria posar la mà damunt nostre?... Tancar-nos a la presó fóra una empresa vana i infructuosa. No, ells no s’atreveixen a aixecar tan alta la bandera de la tirania. La ventada que escamparia pel nostre país aquesta nova, faria abrandar un incendi formidable. (91)

El 24 de febrer del 2019, gràcies a diversos activistes i a la Comissió de la Dignitat, es va “ressuscitar” l’Orquestra Simfònica de Girona i es va portar a escena Egmont al Teatre Municipal de Girona. Fou un bell i merescut homenatge a Carles Rahola. Amb les paraules de Goethe, el comte flamenc adverteix el duc d’Alba sobre la inutilitat de la repressió del poble flamenc: “Són homes ferms i inflexibles! Podeu oprimir-los, però no suprimir-los”. Al cap de més de 85 anys de l’assassinat de Rahola, l’Estat espanyol continua oprimint la voluntat de llibertat dels catalans, però tampoc no ha pogut suprimir-la encara. Som aquí i, de fons, sona la gran música de Beethoven.

 

• Johann Wolfgang Goethe, Egmont, traducció catalana de Joaquim Pena, Girona: Curbet Edicions, 2019.
• Publicat a Lletres Bàrbares, maig del 2024 
  

 

Pere Torra

La pell contra l’ànima

Amb la trilogia L'atzar i les ombres, Julià de Jòdar va irrompre com un potent narrador capaç de sacsejar les aigües somes del panorama literari català. Ara, amb La casa tapiada, ho torna a fer capgirant les expectatives creades, amb molta ambició i gran (auto)exigència. L’autor badaloní no es limita a aportar nova informació sobre les vicissituds del personatge de Gabriel Caballero de manera mecànica o rutinària, sinó que enderroca algunes de les certeses del lector de les tres novel·les precedents (si és que algun lector del segle XXI encara vol cercar certeses en una novel·la). La narració de la nova novel·la du a terme una desconstrucció sistemàtica de moltes de les històries sobre el barri de Guifré i Cervantes i els personatges que hi circulen. De fet, el nou llibre gairebé esdevé una esmena a la totalitat de la trilogia esmentada, fins al punt que es podria haver titulat Desconstruint Gabriel Caballero, ja que es concentra a judicar, en primer lloc, el protagonista i, a partir d’aquí, la gent que el va tractar i la societat sencera en el període de finals de la dictadura i inicis de l’anomenada transició.

Hi ha una voluntat de crònica notarial, de donar fe d’uns fets que conformen una biografia

Per fer tot això, la narració recorre a una cosa semblant al clàssic recurs del manuscrit trobat –res no és mai d’una sola peça en la narrativa jodariana. Ara bé, l’obra no és ben bé la transcripció d’un manuscrit ben acabat, sinó un conjunt de materials aplegats pel senyor Lotari, que pretén ser biògraf del novel·lista Gabriel Caballero. A més, hi ha també la intervenció del «fill no sabut» del protagonista, que, segons la nota inicial signada pels editors, també disposa d’un text del seu pare. Els lectors de la trilogia saben que Lotari, a la darrera novel·la de la trilogia, El metall impur, consigna una mena de reports informatius de les seves recerques. En l’obra de Jòdar, els noms aporten sempre valor simbòlic i alhora juganer –també a la tercera novel·la resulta hilarant la broma amb el cognom dels diversos responsables de La Farga: Massarré, Massamolt, Massamig, Massapoc i Massamés. Doncs el nom de Lotari, tot i que hi ha un personatge del Quixot que se’n diu i s’han remenat altres opcions, podria ser una mera deformació del terme notari. Certament, en el llibre hi ha una voluntat de crònica notarial, de donar fe d’uns fets per part d’un personatge que té intenció d’elaborar una biografia. No hauríem de fer cas, per tant, d’una de les veus que, precisament, afirma que «el seu nom em sona a “notari”, i el que jo li he de dir no es pot recollir neutralment, com qui aixeca acta, sinó que cal una actitud, diria, molt empàtica, com diuen ara» (283). I encara, Lotari mor abans d’enllestir la feina del tot, però resta un successor dels dos narradors interns de la trilogia: «el Noi que va prendre el relleu del Noi que va prendre el relleu de l’Eulògia», és a dir, el fill no sabut del protagonista.  

La nova novel·la multiplica la polifonia narrativa de les tres precedents de manera extraordinària

Si el relat de la trilogia comptava amb diverses veus, la nova novel·la multiplica la polifonia narrativa de manera extraordinària. Nombrosos testimonis, suposadament aplegats pel misteriós Lotari, expliquen diversos fets al voltant de la vida de Caballero, com si –en paraules de Salvador Espriu– el mirall de la veritat s’hagués esmicolat i cada petit fragment recollís «una engruna d’autèntica llum». Sovint contradiuen la trilogia o el que han afirmat altres veus unes poques pàgines abans. Es rectifiquen noms, fets i s’arriba a negar que algun personatge s’hagi mort. De fet, al començament del llibre, hi ha un text molt revelador sota el títol «Justificació», en què ja s’adverteix sobre els perills d’una biografia, especialment «quan tothom explica una història distinta», ja que «en aquest cas, potser s’acostarà al retrat d’una personalitat en facetes, i tanmateix serà força desconcertant» (13). Efectivament, tanta diversitat resulta xocant, però el lector s’hi acostuma i, un cop entra en el joc proposat, això pot resultar més estimulant que no pas un relat homogeni i unitari. Ara bé, aquests múltiples testimonis es van succeint i superposant de manera massa acumulativa, cosa que, en algun moment, produeix certa fatiga en la lectura, a causa de la reiteració dels fets a què fan referència les narracions.

El paral·lelisme amb els microcosmos de les obres d’Onetti, Faulkner i Musil esdevé explícit

Així mateix, la polifonia narrativa permet incorporar una llengua oral, espontània i col·loquial, que contrasta amb la prosa mateixa de Jòdar i amb altres textos que també inclou la novel·la, part de la seva rica intertextualitat, com ara cartes, citacions llibresques, textos de ficció, manifestos polítics, referències bibliogràfiques… Alguns d’aquests documents inserits procedeixen d’uns arxius atribuïts al protagonista, la identitat del qual es barreja amb la de l’autor mateix. Com en la trilogia, el nou llibre dona entrada a molts elements metaficcionals. Per exemple, aquesta convergència d’identitats, tot i que no deixa de ser deliberadament ambigua, esdevé evident a l’hora d’identificar llurs referents literaris, que són revelats per un «plumífer cultural», que assegura que l’obra de Gabriel Caballero «tenia més a veure amb el desencantat fundador de Santa María, el cartògraf romàntic de Yoknapatawpha o el ferotge esbudellador de Kakània que amb cap novel·lista català que ell recordés» (452). El text mateix, doncs, posa de manifest directament i explícita el paral·lelisme entre els microcosmos de les obres de Juan Carlos Onetti, William Faulkner i Robert Musil, respectivament, i el de les novel·les de Caballero/Jòdar. A més, el creador de Yoknapatawpha és invocat en altres ocasions, ja que alguns testimonis el consideren molt afí al protagonista: «li devia agradar Faulkner, tan enrevessat com ell» (47). En el cas de Jòdar, l’escenari de la tetralogia, que correspon al barri de Guifré i Cervantes, és un indret que no té ni nom específic –pren el dels dos carrers que es creuen–, que ara sabem pràcticament desaparegut, almenys en una forma reconeixible pels que hi havien treballat i l’havien habitat. Per això, La casa tapiada esdevé, molt més que cap dels tres llibres anteriors, una elegia d’aquell petit món marginal, metropolità, industrial i badaloní, poblat per «ombres fugisseres que no entenen cap de les llengües presents al carrer o que s’esforcen per parlar la més oficial, present a les televisions dels bars dels xinos» (21). El desinterès a recobrar la memòria amb què topa el protagonista és objecte de denúncia, per la nul·la complicitat de cap responsable públic a l’hora de bastir una mena de museu del treball, com proposa Caballero, que serveixi per recordar el passat industrial que va fer néixer i créixer el barri.

La novel·la no estalvia crítiques directes tant als franquistes com als antifranquistes

Aquesta novel·la incorpora, amb més profunditat que cap altra de la trilogia, el context històric, que, en aquest cas, correspon sobretot als anys 60 i 70. Ara bé, la perspectiva és la d’avui, ja que la majoria dels testimonis són vius, cosa que permet encabir crítiques lúcides i directes tant als franquistes com també als antifranquistes. Per exemple, resulta molt oportuna –ara que fa cinquanta anys del seu assassinat– la visió atribuïda al protagonista sobre «els antifranquistes oficials que no havien mogut un dit per salvar Puig Antich», ja que «mentre el condemnat estava en capella, els de la revista Por favor celebraven l’aparició  del seu primer número a l’Oca de la plaça de Calvo Sotelo, avui Francesc Macià; i els d’Ajoblanco, molt àcrates de cara a la galeria, havien callat com uns morts sobre l’assassinat d’un dels “seus” quan van aparèixer la tardor d’aquell mateix any…» (271).

Per a aquells que només hem viscut com a infants la dictadura de Franco –anomenat el Carnisser a la trilogia– aquesta perspectiva valorativa és molt útil, com també la informació de primera mà sobre l’actuació de destacats referents de l’època, com ara les Plataformes de Comissions Obreres, l’OICE, José Antonio Díaz Valcárcel, Manuel Murcia o altres. Llàstima que no hagués tirat endavant el projecte de diccionari sobre el franquisme –esmentat sovint a la novel·la– que fou encarregat a l’editorial Ruedo Ibérico i que havia de ser elaborat per diversos especialistes, entre els quals hi havia Gabriel Caballero o, dit d’una altra manera, Jòdar.

El relat passa comptes amb tothom: amb els personatges de ficció, amb els històrics –vius i morts–, amb l’autor mateix

La nova novel·la sobretot pretén passar comptes ja sigui amb personatges de ficció o històrics, i amb els esdeveniments, més enllà del període de la novel·la, ja que els diversos testimonis també comenten l’actualitat. Això permet trobar comentaris sucosos, com, per exemple, els referits als impulsors d’un partit polític creat al segle XXI que, en aquests moments, es troba a punt de desaparèixer:

Sempre vaig pensar que si la Generalitat hagués donat a l’Albert Boadella la regidoria del Teatre Nacional, al Xavier Pericay la corregidoria de Política Lingüística, a l’Arcadi Espada el tòrcul de Premsa i Propaganda, i a l’esmentat Azúa la batuta de Música i Varietés, haurien menjat com pardals obedients de la mà del partit de torn en el poder autonòmic i ens haurien estalviat la lepra de Ciudadanos. (367)

Al final del llibre, cal deixar de banda l’ambiguïtat deliberada de la història i els dubtes que arrossega el lector sobre la narració. Sobreïx l’actitud moral del protagonista, gairebé metàfora de la del seu poble, «gent abrandada de pensament i poruga de fet», com diu el personatge d’Iris o Isarda, que afegeix que com en Gabriel

demanàvem llibertat perquè no sabíem com exercir-la, exigíem amnistia en comptes de buidar les presons i ficar-hi els feixistes, reclamàvem autonomia perquè temíem ser lliures. Tot plegat, si fa no fa, com ara mateix… Per salvar la pell el Gabriel es va deixar l’ànima, en comptes de deixar-se la pell per salvar l’ànima… Com el nostre poble, ja l’hi dic (461).

La contraposició entre la pell i l’ànima correspon a l’antiga confrontació entre la matèria i l’esperit. A la segona novel·la, El trànsit de les fades, l'important personatge d’Angustias, mare del protagonista, ja havia reivindicat l’ànima i es queixava que «aquest règim que ens desgoverna sembla que només ens permeti pensar en les coses materials» i, un cop haurà acabat, es demana «¿què passarà, si només hem mirat pel dia a dia, oblidant les coses de l’esperit, el que significa la decència, l’honradesa, la solidaritat?» (466). D’alguna manera, esdevé evident que la societat catalana no ha superat el franquisme. No obstant això, més enllà d’una lectura contextual o històrica, la quarta novel·la rebla el clau en un missatge profundament humanista, el qual, tot seguint els seus referents literaris, és formulat des d’un plantejament molt local, fins a arribar a fer una dissecció universal de la condició humana.

Pere Torra

• Julià de Jòdar. La casa tapiada. Barcelona: Comanegra, 2024, 492 p.
• Publicat a Lletres Bàrbares, març del 2024
  

Josep Vallverdú i l'autèntic tresor de l'illa

No hem de descobrir ara Josep Vallverdú, que, amb els seus cent anys tan ben portats, ha bastit una obra literària extensa i rellevant en molt diversos gèneres, que hauríem de llegir i analitzar no només perquè és el nostre escriptor viu més veterà, sinó també per la gran qualitat de molts dels seus textos. Per això, em proposo comentar El testament de John Silver (2007), un llibre que continua L'illa del tresor, la popular novel·la de Robert Louis Stevenson.

 

A l’anterior novel·la, El viatge del Dofí Rialler, Vallverdú narra el retorn de Jim Hawkins a l’illa del tresor

No és la primera vegada que l’escriptor ponentí duu a terme una operació d’hipertextualitat com aquesta. Ja ho va fer amb El viatge del Dofí Rialler (1990), on desenvolupa una història també a partir del personatge de Jim Hawkins, el protagonista del mateix llibre de Stevenson. Amb vint-i-vuit anys, «Hawkins havia fet fortuna, i malgrat la seva joventut, era un conegut navilier, posseïdor de no menys de cinc vaixells». La història narra el trajecte de retorn a l’illa del tresor acompanyat per la seva nova esposa, Marion Jeffers, amb qui es disposa a viure la lluna de mel, que –tal com hom pot preveure– no resulta plàcida ni avorrida. A més, ofereix una enginyosa continuació de les vides dels altres personatges: el doctor Livesey, casat amb la mare de Jim; el capità Smollet, retirat del seu càrrec de director de l’escola naval; John Silver, una incògnita que resol la nova novel·la. Així mateix, en el marc de les operacions transtextuals de l’autor ponentí, cal destacar Les raons de Divendres (2003), una novel·la en què la història de Robinson Crusoe, concebuda per Daniel Defoe, és narrada pel criat Divendres i no pas pel cèlebre nàufrag, amb un canvi de punt de vista de gran rendiment.

El llibre s’inscriu plenament en la novel·la d’aventures i conta peripècies molt semblants a les de l’obra d’Stevenson

En el cas d’El testament de John Silver, Vallverdú fa arrencar la narració amb un madur Jim Hawkins, encara encuriosit per conèixer el destí final del pirata. En el seu recorregut inicial –narrat en primera persona–, Hawkins acaba trobant un vicari que havia confegit un relat sobre la vida de Silver després de l’episodi de l’illa del tresor, a partir de les notes d’un sacerdot que l’havia tractat directament. En síntesi, el gruix de la novel·la és aquest relat ben construït amb un narrador omniscient en tercera persona. El llibre s’inscriu plenament en la novel·la d’aventures i, en termes generals, conta peripècies molt semblants a les de l’obra d’Stevenson: nombrosos trajectes marítims, traïcions, amotinaments que provoquen canvis de poder entre personatges enfrontats, revenges, etc. També inclou una breu carta de Hawkins a Marion, la seva dona, potser per posicionar el personatge enmig d’un relat abocat al pirata coix. Ara bé, com que és només una, resulta una estratègia narrativa isolada que no aporta gaire suc a la narració. En canvi, la novel·la anterior, El viatge del Dofí Rialler, tot i que compta amb una trama argumental molt més simple, inclou diverses cartes –en aquest cas, escrites per Marion–, que, alternant amb la veu narrativa principal, serveixen per recordar la història d’origen (l’hipotext stevensionà) i recapitular les noves aventures des del punt de vista del nou personatge inventat.

Vallverdú completa la lectura de L’illa del tresor, amb un retrat molt acurat del personatge del pirata coix

A poc a poc, la novel·la va configurant un John Silver amb trets específics, diferents dels definits per Stevenson, el primer dels quals és físic: la incorporació d’una autèntica cama de fusta, la descripció d’un home envellit que ha perdut l’agilitat («Es recordava a ell mateix pels boscos i barrancs de l’illa de Flint, trescant […]. Això s’havia acabat. El cos li pesava cada dia més»), etc. Ara bé, el més rellevant és la introspecció en la psicologia del personatge, amb què l’autor en va oferint un retrat interessant gens simplista. Llegint la novel·la de Vallverdú completem la lectura de L’illa del tresor, no tant per les noves aventures que inventa l’autor català, sinó sobretot per l’encertada concepció del personatge. Al capdavall, l’escriptor ponentí revela que els objectius vitals de John Silver són més aviat banals: viure bé, tranquil i reconegut com un senyor a Anglaterra. D’aquí surt l’obsessió del pirata a voler tornar al seu país, cosa que es veu bloquejada sovint, durant més de la meitat del llibre.

El llibre ens fa adonar que, lluny del medi marí, Silver és com un peix fora de l’aigua

Al capdavall, la figura de Silver que fa emergir Vallverdú, sense edulcorants, resulta molt atractiva i queda ben manifesta la seva condició: «Algú li havia dit una vegada que ell no tenia principis. “I és clar que no els tinc”, pensà ara, fredament». Un cop ja retornat a Anglaterra, un Silver amb les defenses baixes com a pirata serà enredat innocentment –ara no revelarem pas com. De fet, amb habilitat, Vallverdú emfasitza que el medi ideal del pirata és la mar, els vaixells, els ports, les illes, etc. Fora d’aquest ambient, Silver és com un peix fora de l’aigua, que no es mou bé amb la seva cama de fusta. A més del nou relat d’aventures alineat amb l’hipotext del qual prové, el llibre inclou altres al·licients, com el tractament humorístic de diverses situacions. Per exemple, quan una veïna retreu, al personatge clau de la vídua, del perill que accepti llogar els baixos de sota casa seva a un desconegut com Silver, aquesta «li replicà que moltes dones casades tenen a casa un perfecte desconegut: “el marit!”».

El clàssic universal d’Stevenson és revitalitzat per Vallverdú

El lector es deu haver adonat que fins ara no he parlat de l’atribució d’aquesta obra a un grup de textos literaris segons l’edat del lector, però hem de parlar de l’elefant que hi ha dins d’aquest article. Certament, El testament de John Silver s'adscriu, amb gran facilitat, a la literatura juvenil tal com també s’ha fet convencionalment amb L’illa del tresor. Ara bé, cal llevar els prejudicis que aquest fet projecti tant sobre l’obra de l’autor escocès com sobre la del català. Som davant de textos de gran interès per a qualsevol lector: el d’Stevenson, reconegut com a clàssic universal; el de Vallverdú, amb ambició de transcendir i retrobar l’esperit del que l’origina. L’escriptor ponentí l’encerta amb aquest llibre –al nostre parer, molt més que amb El viatge del Dofí Rialler, que té una història massa esquemàtica– gràcies al complet retrat del cèlebre pirata coix. Almenys per a la literatura, l'autèntic tresor no és cap cofre en cap illa, és el pirata John Silver mateix, un tresor del qual ja vam gaudir amb el text d’Stevenson, que en la nostra llengua ha estat redescobert i revitalitzat per Josep Vallverdú.

 

Pere Torra

• Josep Vallverdú. El testament de John Silver. La Galera, 2007, 246 pàgines.
  
• Publicat a Lletres bàrbares, gener del 2024.

Les ciutats invivibles d’Italo Calvino

Enguany que es commemora el centenari del seu naixement, cal retrobar l’obra reeixida, influent i de remarcable popularitat d’Italo Calvino. Entre nosaltres, tot i que encara hi ha moltes llacunes, cal celebrar que recentment l’omnipresent editorial Comanegra n’ha coberta una amb l’edició de L’últim és el corb. Aquest volum, fins ara inèdit en la nostra llengua, compta amb una traducció de Pau Vidal i s’inscriu en una col·lecció literària de grans autors moderns (Calders, Kafka, Perucho, Poe, Tolstoi, Melville…), amb llibres triats que defugen deliberadament llurs textos més cèlebres. Anem a poc a poc ja que tampoc no s’ha traduït encara al català el recull de rondalles populars que l’escriptor italià va aplegar i adaptar a partir de les diverses varietats lingüístiques originals. Aprofitant el centenari o més endavant, posats a desitjar, ens agradaria que en la nostra cultura hi pogués haver una «Biblioteca Calvino» traduïda al català, com sí que té alguna llengua veïna. També caldria que la gent llegís més Calvino o, simplement, llegís més.

Marcovaldo és un antiheroi que aspira a una vida millor només perquè és diferent

Un dels llibres d’Italo Calvino que es fan estimar d’una manera especial és Marcovaldo ovvero Le stagioni in città (Marcovaldo o les estacions a la ciutat). Es tracta d’una obra aparentment senzilla, que transmet el seu contingut per mitjà de la ironia i l’humor amb una mirada plena de tendresa. Inclou una vintena de narracions breus protagonitzades sempre per Marcovaldo, un obrer molt pobre que viu a la ciutat –no importa quina– amb la seva dona i mitja dotzena de fills, i treballa en una fàbrica on duu a terme una feina mal retribuïda, repetitiva, alienant. Cada narració correspon a una estació successiva, però encara que el pas del temps canvia periòdicament alguns aspectes del medi urbà, no en millora la vida dels que hi habiten. Aclaparat pels deutes, la grisor de la ciutat, la família abundosa, la misèria implacable…, Marcovaldo és un antiheroi que, amb el seu optimisme insistent i la seva radical manca de malícia, esdevé simpàtic, malgrat els seus fracassos (o potser més aviat, gràcies al seus fracassos, sovint còmics i a vegades també grotescos). Ell aspira a una vida millor i diferent, és a dir, millor només perquè és diferent –com li passa amb l’intercanvi de la seva avorrida salsitxa per un cervellet arrebossat que veu menjar a un infant.

Pin, Marcovaldo o els protagonistes d’Els nostres avantpassats no encaixen en la societat del seu temps

En definitiva, Marcovaldo és un inadaptat, algú que no s’ajusta al món on li ha tocat viure i que lluita com pot per transformar-lo –però no se’n surt gaire. De fet, aquest tipus de personatges són molt habituals en les obres de Calvino, siguin o no adscrites a la narrativa fantàstica que caracteritza diversos llibres de l’escriptor. Justament, Pin, el protagonista de la seva primera novel·la, Il sentiero dei nidi di ragno –no traduïda tampoc a la nostra llengua–, és un infant que, trobant-se lluny dels de la seva edat, intenta ser acceptat en el difícil món dels adults en l’època de l’ocupació alemanya i el final de la guerra. En el personatge de Marcovaldo hi ha certa part de la ingenuïtat infantívola de Pin. Tampoc cap dels protagonistes de la magnífica trilogia, Els nostres avantpassats (I nostri antenati), no encaixa en la societat del seu temps. Les accions que emprenen i les experiències que viuen resulten extraordinàries i inversemblants en tant que manifesten i porten al límit la seva especificitat, la seva diferència, ja sigui amb una mena d’identitat bipolar extrema (El vescomte migpartit), o enfilant-se i vivint dalt dels arbres (El baró rampant) o bé, fins i tot, sense comptar amb una existència real (El cavaller inexistent). Referint-se a Cosimo Piovasco, el baró rampant, Cesare Cases va manllevar a Nietzsche el terme de “pathos della distanza”, i constatava, en l’obra de Calvino, una “tensione tra le solitudine nella distanza e la comunità necessaria, ma disgustosamente vicina e infida”. Ara bé, el concepte només es pot prendre –i així ho fa Cases– en el sentit del distanciament i la inadaptació dels personatges, que no pas de cap superioritat nietzscheana, cosa que no podríem predicar del pobre Pin ni de Marcovaldo ni de molts d’altres.

Ardolino proposa una aproximació als textos calvinians que en potenciï una lectura íntegra i coherent

 

La recent publicació del recull esmentat, L’últim és el corb, inclou un epíleg molt revelador, a càrrec de Francesco Ardolino titulat significativament “Desig d’unitat”. El crític desestima la classificació tradicional amb la qual s’acostuma a encasellar les obres de Calvino en etapes successives, més o menys estanques: neorealisme; fabulació o narrativa fantàstica; experimentació (ars combinatoria, en diu Ardolino); i postmodernisme. Per això, proposa una altra aproximació al conjunt dels textos calvinians, que en potenciï una lectura més íntegra i coherent. Les relacions entre els diversos llibres de l’autor italià que hem anat exposant aquí també abonen el rebuig a una rígida categorització, que el crític esmentat troba “un camí interpretatiu feixuc” propi de manual escolar. Al capdavall, a les Lliçons americanes, Calvino mateix ja ens advertia que «en tot cas, les “realitats” i les “fantasies” només poden prendre forma a través de l’escriptura, en la qual exterioritat i interioritat, món i jo, experiència i fantasia apareixen compostes de la mateixa matèria verbal».

Marcovaldo no és ni Càndid ni un reformador social, però la seva voluntat de canvi ens interpel·la

 

Tornant a Marcovaldo, per millorar la seva situació, les iniciatives que es proposa el protagonista li surten gairebé sempre malament: els bolets urbans que troba resulten tòxics; el banc per dormir plàcidament sota els estels està voltat d'inconvenients; l’intent de capturar saborosos ocells només atrapa i envesca sobretot la roba dels veïns; un esternut gegantí genera un corrent d’aire que esbandeix l’idíl·lic paisatge nevat; la cura de les vespes porta tothom a l’hospital; el bany de sorra terapèutic esdevé un naufragi estrepitós… No calen més exemples perquè, a més, això desvela massa els finals de cada història. També hi ha alguna excepció, en clau d’humor, com ara el cas dels cartells publicitaris que els fills del protagonista confonen amb arbres però que cremen molt bé i allunyen una mica el fred de l’hivern, o el vigilant nocturn que també confon el personatge amb part de l’anunci, de manera que aquest es lliura de retret. De seguida, per la seva ingenuïtat, Marcovaldo ha estat comparat amb Càndid, però no és ben bé això. El personatge de Voltaire viatja pel món amb la convicció que els humans ens trobem en el millor dels mons possibles, encara que la realitat li ho desmenteixi tossudament. Marcovaldo, en canvi, fa un recorregut invers: constata que la seva situació no és la ideal i aspira a millorar-la. A la pràctica, però, tots dos acaben confluint ja que Marcovaldo no aconsegueix canviar gaire res –més aviat al contrari– i Càndid topa amb la duresa i imperfecció del nostre món. Tots dos ens empenyen a una visió crítica de la societat i de la manera com la construeixen els humans. Al capdavall, la candidesa de Marcovaldo no és tal; ben al contrari, és una reivindicació de les coses naturals i senzilles enfront de la grisor, la mediocritat i la deshumanització de la vida urbana. Per això la trobada casual d’uns bolets en un parterre de la ciutat és descrita hiperbòlicament: «A Marcovaldo li va semblar com si el món gris i miserable que l’envoltava esdevingués de sobte generós de riqueses amagades i que, de la vida, encara se’n podia esperar alguna cosa». Marcovaldo no és, doncs, ni Càndid ni un reformador social, però la seva voluntat de canvi, per ingènua o poca-solta que pugui semblar, ens interpel·la.

Les ciutats invisibles que descriu Calvino no són pas tan fantasioses i inversemblants, respecte a les existents o visibles

 

De fet, també cal connectar aquest llibre amb Les ciutats invisibles, una obra aparentment molt diferent, però que, en tot cas, posa de manifest la reflexió sobre aquesta dèria dels humans de viure en concentracions urbanes. Les ciutats invisibles que descriu Calvino poden semblar fantasioses i inversemblants, però, si les comparem amb les existents o visibles, no ho són pas tant. En tot cas, si hi pensem bé, no ho són pas més. La gràcia de Marcovaldo o les estacions a la ciutat és que ens en fa adonar. Per exemple, fa conscient el protagonista que no té cap sentit viure en un lloc on la seva família es pela de fred, mentre que en el llibre de contes de fades que llegeix el petit Michelino, es parla d’un nen, fill del llenyataire, que va al bosc amb una destraleta a fer llenya. L’autosuficiència del petit bosquerol contrasta amb la vida miserable dels habitants de la ciutat, sotmesos a una rígida dependència externa.

Calvino inverteix radicalment els valors usuals

 

En l’obra de Calvino el gust per la paradoxa fa que arribi a un punt que la negació o la invisibilitat esdevingui una virtut. Per això s’afirma que Marcovaldo és feliç quan, en sortir un dia del cinema, «la boira, tot esborrant el món del seu voltant, li permetia de conservar en els seus ulls les visions de la pantalla panoràmica». La millor ciutat és la que no existeix o, si més no, no s’arriba a percebre. També Agilulfo, protagonista d’El cavaller inexistent, és un perfecte cavaller, un guerrer de gran noblesa i voluntat, el més impecable de l’exèrcit de Carlemany. I, literàriament, és potser el millor dels tres protagonistes de la trilogia esmentada, malgrat la seva inexistència. Calvino inverteix radicalment els valors usuals. Per això, els anhels de Marcovaldo només troben satisfacció per mitjà del somni i, a casa seva, per exemple, cadascú somnia segons la seva conveniència: «Aquella nit Marcovaldo va somiar el terrat escampat de becadells envescats, tot sobresaltats. La seva dona Domitilla, més voraç i cançonera, va somiar ànecs ja rostits i posats sobre la cornisa. La filla Isolina, romàntica, somiava colibrís per adornar-se el barret. Michelino va somiar que trobava una cigonya». Que difícil que és viure a la ciutat! O el que és el mateix: que difícil és viure! Per desgràcia, al segle XXI no estem gaire millor que a mitjans del XX i avui una ciutat com Barcelona n’és un exemple ben clar. La cosa és pitjor del que suposava Calvino perquè hem passat de les ciutats invisibles a les ciutats invivibles. I ja se sap que qui diu ciutat vol dir el món sencer.

Pere Torra

• Publicat a Lletres bàrbares, octubre del 2023.