L'editorial L’Avenç ha reeditat aquest 2012 una obra molt significativa de Joseph Roth (1894-1939) que, en excel·lent traducció de Judith Vilar, edicions 62 va publicar el 1993 a la MOLU. Segle XX. Roth, autor jueu de la Galítzia oriental -actualment en territori d’Ucraïna-, té afinitat amb Stefan Zweig, amb qui va mantenir correspondència, i amb Franz Kafka, ja que tots tres escriptors són d’ascendència jueva, expressió alemanya, nascuts a diversos indrets de l’Imperi Austrohongarès, actius en el període d’entreguerres i morts força prematurament.
La novel·la de Roth, que es va publicar el 1930, narra la història de Mendel Singer, un modest mestre, que “era devot, temorós de Déu i no gens extraordinari, un jueu normal i corrent” (5). Singer té una vida força miserable i es veu aclaparat progressivament per dificultats de tota mena que el fan arribar a renegar de la seva fe. Tot i la seva afinitat amb el Job de la Bíblia que invoca el títol de l’obra, Mendel Singer no n’és un mer correlat. “Era molt ric lo patriarca Job / i ho perdé tot sinó la paciència” deia el nostre Jacint Verdaguer a Flors del Calvari; en canvi, Mendel, pobre de sempre, arriba a afirmar que “Déu és cruel, i com més l’obeeixes, més severament et tracta” (133), davant l’astorament dels companys jueus.
En tot cas, com en tota bona literatura, la història és poc rellevant i el que fa interessant aquest llibre és la magistral capacitat expressiva i simbòlica de Roth, no exempta d’una ironia deliciosa: “Déu havia atorgat fertilitat a les seves entranyes, serenitat al seu cor i pobresa a les seves mans, que no tenien or per sospesar ni bitllets de banc per comptar” (6).
Roth, sense haver de fer referències explícites a la condició de Mendel i dels companys de la comunitat (schtetl), expressa poèticament el dramatisme de la diàspora jueva: “La terra on es trobaven els era estranya, hostil el bosc que els observava, odiosos els lladrucs dels gossos l’oïda desconfiada dels quals havien despertat, i només els era familiar la lluna, que avui naixeria en aquell món com ho va fer a la terra dels avantpassats, i el Senyor que vigilava pertot, a casa i a l’exili” (57).
I és que la terra, la pàtria, i la pròpia identitat és, en definitiva, l’objecte al voltant del qual gira el llibre. Mendel té moltes dificultats per marxar a Amèrica, malgrat que tothom li diu que “un jueu no podia desitjar res de millor que instal·lar-se a Amèrica” (86). També la seva dona mira de convèncer-lo que el seu fill, Schemariah -rebatejat Sam-, ha fet bé d’anar a la guerra perquè “Amèrica no és Rússia. Amèrica és una pàtria” (118). Però Mendel, malgrat que Zuchnov fos un territori hostil als jueus, era on havia deixat Menuchim, el seu fill malalt, i on ell malda per tornar. Roth ho expressa amb gran bellesa i exactitud: “Tot Zuchnov i rodalies l’esperaven: la caserna, la pineda, les granotes als aiguamolls i els grills als camps. Si Menuchim era mort, respirava al petit cementiri. Mendel també hi jauria” (151). Les pàtries són així.
No desvetllarem el sorprenent i gairebé màgic final de la novel·la perquè desitgem que tingui més lectors catalans. A més, amb aquest llibre, Roth testimonia la fi de l'Imperi Austrohongarès, amb el qual, d’alguna manera, els catalans tenim alguna cosa a veure. De fet, som on som perquè fa 300 anys vam apostar el nostre futur donant suport als Habsburg. Esperem que ara tinguem més encert per exercir ben aviat la nostra llibertat.
Pere Torra
- Publicat a La Veu núm. 20, novembre de 2012.
- Joseph Roth, Job. Història d’un home senzill, Traducció de Judith Vilar, Barcelona, L’Avenç, 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada