Picasso a Gósol, la zona zero de l’art contemporani

Vet aquí un nou llibre que fa justícia a Gósol, també a Picasso ara que fa cinquanta anys de la seva mort, i planteja una narració centrada en l’estada històrica del genial pintor al peu del Pedraforca, un període decisiu no només per l’evolució de la seva obra pictòrica, sinó també per a tot l’art contemporani. És veritat que, entre altres, ja comptàvem amb la magnífica monografia de Jèssica Jaques (Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad), que, en molts aspectes, és la base de l’obra d’Iñaki Rubio, però en volíem més i, de fet, encara en volem més. Jaques va fer un llibre, molt necessari, de to acadèmic; Rubio, per la seva banda, combina l’assaig amb la ficció, cosa que li permet trenar un relat novel·lístic versemblant, amè i interessant, tot i que hauria pogut anar més enllà. De fet, l'obra de l'escriptor andorrà assumeix i desenvolupa les conclusions principals de Jaques.

L’espurna que canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol

El text comença amb la descripció d’un Picasso malvivint a París, jove, pobre, bohemi, però sobretot ple de dubtes, dubtes existencials i també sobre la seva obra. Per exemple, deixa arraconat i inacabat a París el retrat de Gertrude Stein, però el bloqueig que Picasso patia no tenia res a veure amb l’escriptora nord-americana, sinó que era sobre «com esmicolar la tradició artística dels últims quatre-cents anys». Tal com recull Rubio, la gran transformació de l’art modern portava temps covant-se i l'espurna detonant que desencallaria el retrat de Stein i que, en definitiva, canviaria la pintura del segle XX va tenir lloc a Gósol. No hem de creure el pintor quan assegurava que tot el que sabia ho va aprendre a Horta.

Gósol i la seva gent són l’autèntic motor del llibre

Després d’uns breus capítols inicials a París, la narració se situa a Gósol; l’indret i la seva gent són l’autèntic motor del llibre. La descripció del viatge constata que el trajecte no era fàcil: després d’atènyer Guardiola de Berguedà amb tren (en una estació inaugurada el 1904 d’una línia avui perduda), calia anar amb mules per estrets camins de muntanya. El pintor hi arriba amb la seva parella del moment, Fernande Olivier, una dona amb una vida difícil (òrfena, mal acollida per una tieta, maltractada i violada per un home, etc.), sempre acompanyada del seu cadell de fox-terrier i perfumada amb Eau de Xipre. El text conté detallades descripcions del procés pel qual Picasso va modificant i modelant la seva manera de pintar. L’impacte viscut a la vila berguedana és tan intens que el pintor fins i tot és rebatejat –segons el llibre, per Josep Fondevila–, de manera que esdevé Pau de Gósol, «una nova identitat per tenir una mirada nova, sense tenir en compte modes ni normes». Ell «vol una pintura lliure de relats, lliure d’anècdotes, lliure de representació».

Convé tenir presents les imatges de les principals obres picassianes que s’hi comenten

L’autor s’ha documentat molt bé tant sobre Picasso com sobre Gósol, encara que insisteix a referir-se a un inexistent coll de la Creu, que correspon al cap de la Creu, situat uns centenars de metres abans d’arribar al nucli de la població venint de Guardiola. L’edició és acurada i la coberta compta amb una il·lustració a càrrec de Jaume Tenes, pintor figuratiu que té una galeria d’art pròpia al carrer Regomir, ben a prop dels llocs barcelonins que freqüentava Picasso. La imatge és encertadíssima perquè ofereix un retrat que correspon molt bé a en Pau de Gósol, amb vint-i-pocs anys, la cabellera sencera i negra, el característic nas imponent i la mirada plena de determinació. Hauria estat bé, tot i que això n’encareixi la publicació i no s’ha d’entendre com a retret, que el llibre mateix ja s’acompanyés d’algunes imatges de les principals obres que s’hi comenten, començant per l’emblemàtic retrat de Gertrude Stein seguint per les principals obres gosolanes com ara, Tres nus, L'harem, La dona dels pans (una Mona Lisa pirinenca, segons Jaques)... En tot cas, recomano que el lector n’efectuï una ràpida i oportuna cerca per Internet, ja que resulta molt útil per capir la narració.

La narració està ben construïda, però pateix certa obsessió per la veracitat que llasta el relat

Certament, els dies a Gósol són molt determinants per a l’obra del pintor. El llibre de Rubio explica molt bé com s’hi produeix l’acabament de l'etapa rosa de Picasso, que no es limita només a un canvi radical de colors en la seva paleta. La transformació és molt més profunda fins al punt que l'autor també identifica nombrosos quadres pintats al poblet berguedà, com a precedents força evidents d’obres clau de la producció picassiana. El més rellevant és L’harem, com a clar antecedent del cèlebre Les senyoretes del carrer d’Avinyó (denominació que defensava Palau i Fabre). Al capdavall, un harem no és tan lluny d’un prostíbul d’un carrer de la Barcelona vella. Però també el retrat de Stein, abandonat a Montmartre, potser va trobar el seu desllorigador en la misteriosa Hermínia. Al voltant d’aquest personatge, es crea una intriga de gran rendiment narratiu que, tot i que es planteja amb ofici, potser falta desenvolupar-la i portar-la una mica més enllà. El text insinua coses, però ho fa massa discretament i ja sabem que la discreció no sempre és eficaç en literatura. L’encert del llibre és la construcció d’una narració basada en fets reals, però pateix una obsessió per la veracitat que llasta la ficció. En aquests temps que vivim, si l’opció és novel·la i no pas assaig estricte, el lector hauria agraït una aposta més decidida i més lliure.

Gósol, l’indret que fa treure el millor de cada persona

Quan eixirà la pel·lícula sobre la crucial estada de Picasso al Berguedà? El llibre de Rubio ofereix elements per a una bella història susceptible de ser adaptada a la gran pantalla. El tema dona joc, els gosolans segur que s’hi abocarien i l’escenari és a punt. Li ho devem a en Pau de Gósol. Encara recordem que Josep Palau i Fabre va aixecar la veu en un article al diari AVUI el juliol del 1981 en què expressava que el pintor "demostrà estimar més Barcelona que la seva ciutat natal i que cap altra ciutat del món, i Barcelona li ho agraeix enderrocant, durant l’any del seu centenari, la llar que per a ell era la més entranyable de la nostra ciutat". A diferència de Barcelona -on l'artista va viure uns quants anys-, Gósol conserva gairebé intactes la majoria dels llocs picassians, incloent el seu lloc de residència, can Tampanada. Perquè, aquí al peu del Pedraforca, tot cercant una solució per a la seva pintura, Picasso va trobar el camí de la renovació de l’art del segle XX. Ara bé, en realitat, va descobrir un secret encara més gran, un lloc capaç de fer treure el millor de cada persona: Gósol.

Pere Torra

Gósol, estiu del 2023

• Iñaki Rubio. Pau de Gósol. Picasso al Pirineu. Comanegra, 2023