Lliçons de vida de cinc joves testimonis de la injustícia en estat pur

El llibre Abans ningú deia t’estimo aplega el testimoni de cinc joves, fills dels presos polítics catalans. Hi apareixen les dues filles del conseller Forn, les dues del conseller Turull i també el fill gran de Jordi Sánchez. És un llibre que sorprendrà perquè no es limita a recollir el plany o la queixa. La veu dels joves aflora amb naturalitat i no exclou les contradiccions, els dubtes, les incerteses que caracteritzen el moment vital dels protagonistes. Francesc Orteu, que ni tan sols figura als crèdits com a autor del llibre, se circumscriu a transcriure els pensaments d’aquests joves. El seu mèrit és, sobretot, que aquest pensament flueixi amb molta autenticitat i sinceritat. El llibre és força breu i fa de bon llegir, però ofereix un contingut de gran riquesa moral. Per això, permetin-me que aquí doni la veu als protagonistes i recorri a algunes citacions dels cinc coautors indicant-ne el sentiment, la sensació que suscita en el lector.

• Lucidesa (Beta Forn): “Estic convençuda que ell és a la presó en bona part per la feina excel·lent que van fer els Mossos.”

• Ironia (Marta Turull): “Me’l vaig trobar estirat al sofà, s’havia quedat adormit mirant la seva pel·lícula favorita La gran evasión.”

• Perplexitat (Anna Forn): “Algun cop sí que he explicat que hi ha polítics a la presó i encara no m’he trobat ningú que no s’hagi dut les mans al cap. La gent s’esgarrifa. Realment no entenen com en un país europeu democràtic s’empresoni un govern legítim per complir el seu programa electoral.”

• Tendresa (Oriol Sánchez): “Una visita especial va ser la que vam fer al desembre. Abans de trobar-nos, el pare va anar a l’economat de la presó i va comprar galetes, dònuts, xocolatines. Hi havia de tot. Allò va ser el nostre dinar de Nadal.”

• Esperança (Marta Turull): “Va ser un concert fantàstic. Vam estar tota l’estona ballant i, cap al final del concert, els del grup van dir que dedicaven aquella cançó a tots i cada un dels presos polítics i exiliats. Van anomenar totes les presons on estaven tancats i els ulls se’m van omplir de llàgrimes.”

• Coratge (Laura Turull): “De fet, l’única por persistent que tinc és que la gent acabi oblidant que el pare i altres polítics catalans són a la presó. I d’altres a l’exili.”

Naturalment, és un llibre ple de sentiments i, llevat d’un monstre, qui s’acosti a la seva lectura difícilment podrà evitar que el cor li quedi en un puny en molts moments. A mi, m’ha passat en diverses pàgines.

Així mateix, un aspecte molt interessant és observar l’evolució que es pot entreveure en alguns dels nois. Aquesta evolució és especialment remarcable en Oriol Sánchez, el qual comença el llibre desmarcant-se de la ideologia del seu pare i acaba reclamant-li fermesa en les seves conviccions. També en cas de Marta Turull, la més petita del grup, el lector percep com ella pren consciència del seu ingrés en la maduresa mentre experimenta la patacada de la injustícia sobre el seu pare.

I parlant dels més petits, hi ha un moment que apareix una entranyable referència a en Roger, fill del conseller Josep Rull. Precisament, al mes de març la premsa va publicar una frase que Rull hauria adreçat al jutge del Tribunal Suprem: “Tinc 2 fills, Roger i Bernat, de 3 i 8 anys. Avui vostè té el poder de decidir si els veig créixer. Si decideix tancar-me els lliuraré la dignitat d’haver defensat unes idees legítimes, lícites, nobles, democràtiques i d’haver-ho fet pacíficament.” Doncs bé, tornant al llibre Laura Turull ens ofereix el testimoni de la mirada de l’infant: “El Roger, en veure la presó, va saltar d’alegria i va cridar tot satisfet: «Mira quina torre més xula, és on treballa el pare.»

Ja n’hi ha prou! Llibertat presos polítics i exiliats!

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 80, juliol 2018.
• Anna Forn, Beta Forn, Laura Turull, Marta Turull i Oriol Sànchez, Abans ningú deia t’estimo, Barcelona: Catedral, 2018.