Sandra Freijomil, sense por de Virginia Woolf

L’any del centenari de la publicació de La senyora Dalloway resulta molt oportú revisitar la magnífica obra de Virginia Woolf i poder fer-ho per mitjà d’una ambiciosa novel·la catalana plenament contemporània que hi fa referència. És una via indirecta que resulta oportuna, però no oportunista, ja que el llibre de Sandra Freijomil no és cap calc ni cap remake ni tampoc cap paròdia, sinó una ficció catalana d’avui amb una història original, conflictes actuals i unes referències a l’obra woolfiana ben justificades. En primer lloc, la identificació entre la protagonista, la Raquel, i Clarissa Dalloway és directa i explícita, ja des del títol. Aquestes afinitats estan escampades amb habilitat per tot el llibre, formen part de la trama i s’incrementen en l’etapa que la protagonista viatja a Anglaterra on visita els indrets lligats a la vida de l’escriptora anglesa: Lewes, Rodmell, Monk’s House, Charleston Farmhouse, el riu Ouse, el 52 de Tavistock Square a Londres (la casa a Bloomsbury on havien viscut els Woolf i hi havia hagut durant un temps la seu de la Hogarth Press, destruïda en un bombardeig), etc. Fins i tot hi podem afegir el Big Ben –una presència contínua a La senyora Dalloway–, que també apareix als capítols finals del llibre de Freijomil.

La novel·la no amaga, sinó que exhibeix els paral·lelismes amb Virginia Woolf

Deu dies amb la senyora Dalloway és una novel·la ambiciosa i atrevida perquè ni que sigui un exercici intertextual (i és molt més que això!), invocar Virginia Woolf són paraules majors. Hi ha el risc inevitable de la comparació i el lector pot esperar que hi trobarà la Woolf: la seva tècnica narrativa, la seva capacitat d’introspecció o el famós flux de la consciència dels seus personatges. Naturalment, alguna cosa hi ha d’això, com també de Rodoreda, en la qual ja hi havia molt de l'anglesa. En tot cas, Freijomil és molt valenta i no només no defuig els paral·lelismes sinó que els promou, com passa amb la relació entre la Raquel i la Lea, que evoca tant la relació fictícia entre Clarissa Dalloway i Sally Seton com la real entre Virginia Woolf i Vita Sackville-West. Arriba fins al punt d’incloure citacions explícites d’escenes més o menys equivalents procedents del text de Woolf. Certament, la tècnica narrativa de la Freijomil sovint s’acosta a la de l’anglesa, si bé la de la catalana és –per dir-ho d’alguna manera– més endreçada, racional, amb més diàlegs; en canvi, la de l’anglesa és més confusa, caòtica, a raig. De tota manera, no s’hi assembla més que la d’altres escriptors contemporanis i, en tot cas, per gaudir de la novel·la, això no és important. Tampoc no cal saber gaires coses sobre l’escriptora anglesa ni tan sols haver llegit La senyora Dalloway (evidentment, si no ho han fet, ho facin no pas per això sinó perquè és una de les millors novel·les de la literatura universal del segle XX). Només deixin-se emportar per aquesta ficció del segle XXI.

Freijomil es demana si hem de fer sempre el que la societat espera de nosaltres

Un segle després, la prosa i la vida de Virginia Woolf continuen sent font de bona inspiració literària i Freijomil les aprofita per construir una bella novel·la sobre la tria de les opcions de la vida i l’exercici de la llibertat individual. Són grans temes que es poden sintetitzar en preguntes com ara les següents: Hem de fer sempre el que la societat espera de nosaltres? ¿Hi ha una alternativa, una manera de viure no convencional com la que, per exemple, fa cent anys van intentar la colla de Bloomsbury? Freijomil ofereix una resposta clara amb una intriga molt ben construïda que n’equilibra molt bé totes les implicacions, sobretot l’etern dilema entre llibertat i responsabilitat de l’individu, entre el cor i el cervell. Tot plegat desemboca en un final ben coherent que clou amb determinació les línies encetades al llarg de tota la narració. No el desvelarem, però a mitja novel·la, la Raquel ja es mostra convençuda que «lluitar sempre és la millor opció» (p. 160). A més, aquesta resposta als grans temes que planteja la novel·la es fa a partir de la quotidianietat d’una vida corrent –còmoda, però també força anodina– i no pas des d’una història de pirotècnies i fantasies, tot i que sí que hi ha una eficaç presència dels somnis. Aquesta és una altra semblança amb la bloomsburita –terme que Marta Pessarrodona fa servir per referir-se als membres del grup de Bloomsbury–, sobretot la de La senyora Dalloway.

El text evoca no només l’obra de Virginia Woolf, sinó també la seva vida i, és clar, la seva tràgica mort

Potser en Freijomil hi ha menys complexitat que en Woolf. A La senyora Dalloway conviuen múltiples trames narratives entre les quals destaquen les dues principals: la relativa a la impecable amfitriona Clarissa Dalloway i la que descriu les vicissituds del torturat ex-soldat Septimus Warren Smith. En canvi, en el llibre de Freijomil, gairebé tot recolza en la Raquel i l’altra línia principal és la que evoca el món de l’escriptora anglesa: no només la seva obra, sinó la seva vida i, és clar, també la seva tràgica mort. No hi ha altres personatges de ficció que no tinguin a veure amb la Raquel. Això no és pas un defecte i, personalment, m’agrada més el plantejament acotat de la catalana que no pas la proposta excessiva i massa dependent de Woolf que, per exemple, va fer l’estatunitenc Michael Cunningham, amb el llibre Les hores, que esdevingué un film amb Julianne Moore, Nicole Kidman i Meryl Streep. Ara bé, en el llibre de la catalana, hauria estat bé dotar de més contingut les vicissituds de l’Àlex –marit de Raquel–, que resulten massa esquemàtiques, fins a fer-lo esdevenir gairebé una caricatura d’un covard de cap a peus. També el personatge de Lea resulta, de vegades, una mica forçat i sembla una mena de deus ex machina, massa decisiu i només concebut perquè la protagonista reaccioni. De fet, la Lea és el revers de la Raquel, que arriba a Sussex feta un embolic emocional. Ara bé, no estic segur que hi hagi gent tan positiva, decidida i desimbolta com ella. I, parlant de la Lea, en la novel·la no s’explica quina és la llengua de relació entre Lea i Raquel. Sembla que sigui l’anglès, però això és estrany entre una argentina i una catalana que coincideixen a Anglaterra. En tot cas, aquest és un petit detall gens rellevant que no enterboleix l’agilitat i la fluïdesa narrativa del llibre. La prosa de Freijomil, molt confortable i fresca, fa de bon llegir.

Freijomil reivindica en la novel·la no tenir por en la vida i ella no en té a l’hora d’escriure

El llibre es pot llegir també en clau feminista, però convé prescindir d’etiquetes, perquè va molt més enllà de ser una novel·la feminista. De fet, a les alçades del segle XXI, ja no hauríem de parlar en aquests termes. Recordo un congrés de literatura on es parlava d’una antologia de «poesia de dones» i la malaguanyada Ester Xargay, una de les poetes del recull, recordava que no hi ha antologies de poetes masculins i es queixava de ser inclosa en una d’específica «de dones», en lloc de ser en una antologia de poesia, ras i curt. Tampoc no definiríem Mercè Rodoreda com una autora feminista perquè així l’empetitim. Al capdavall, Freijomil mostra en la novel·la que no té cap por de Virginia Woolf, en resposta a l’interrogant del títol de la cèlebre obra d’Edward Albee, portada al cinema amb uns immensos Richard Burton i Liz Taylor. Deu dies amb la senyora Dalloway planteja una història que reivindica no tenir por davant dels tombants de la vida, i la seva autora predica amb l’exemple i tampoc no en té a l’hora de posar-se a escriure. En literatura cal fer com en la vida. Per això, cal assenyalar una altra afinitat amb l’obra de Virginia Woolf: llegir la novel·la de Sandra Freijomil és un plaer que ofereix la bona literatura.

Pere Torra

• Sandra Freijomil. Deu dies amb la senyora Dalloway. Edicions 62, 2025.

• Publicat a Lletres Bàrbares, maig del 2025  

 

Bram Stoker contra la vampirització de la literatura

"¿És que no penses que hi ha fets que ens són incomprensibles i que, amb tot, existeixen, que hi ha coses que alguns homes veuen i d’altres no les poden veure? Però hi ha realitats noves i estranyes que no haurien de ser contemplades amb ulls d’home, perquè els ulls estan condicionats pel que saben —o es creuen saber— d’allò que els altres homes els han dit." (p. 234)

Aquesta afirmació, que correspon al doctor Van Helsing, l'infatigable professor holandès que lluita per vèncer el comte Dràcula, constitueix una bona síntesi de la intenció de la novel·la de Bram Stoker: el rebuig del fred racionalisme, la defensa de vies alternatives d'accés al coneixement, la reivindicació d'altres formes de percebre i entendre la realitat.

Publicada el 1897, Dràcula és una novel·la molt més subtil i intel·ligent que la majoria de les aproximacions cinematogràfiques o audiovisuals a què estem acostumats, incloent en bona mesura la pel·lícula de Francis Ford Coppola, una de les més fidels al text escrit. Val a dir que Coppola obté una magnífica producció audiovisual, però no acaba d'aconseguir sortir del túrmix de Hollywood, que sembla necessitar convertir-ho tot en una love story que, en aquest cas, el llibre no justifica realment. Aquest enfocament resulta reduccionista i, de vegades, genera resultats estrambòtics. La narració de la novel·la de Stoker és molt més pausada i complexa que els relats que ja coneixem com a espectadors de cinema i televisió del segle XXI.

Val la pena llegir el llibre sense massa apriorismes, cosa molt difícil, a causa de la pèrdua de la nostra innocència col·lectiva

El llibre comença amb el diari en primera persona de Jonathan Harker, un jove advocat anglès que, per raons professionals lligades a unes adquisicions immobiliàries que vol fer el comte Dràcula, l'ha de visitar al seu misteriós castell dels Càrpats. De manera progressiva i molt ben descrita, anem veient com el jove va entrant en el misteri i pren consciència de l’horror de l'empresonament al qual el sotmet el comte. No hi ha cap narrador omniscient i, després d’aquest primer dietari, se’ns ofereixen cartes, diaris, etc. escrits per altres personatges en una seqüència força ordenada cronològicament. De vegades, aquesta obra ha estat considerada una novel·la epistolar, però el cert és que va molt més enllà. Així mateix, cal destacar els fragments del diari de Mina Murray, l’enamorada i promesa de Harker, i també el del doctor Seward. Aquesta varietat de veus narratives és atractiva, útil i enriquidora per al lector. Ara bé, potser no acaben d’encaixar amb la versemblança ja que els textos no reflecteixen cap varietat de registres ni en el llenguatge, ni en la forma, ni en el to. Simplement —encara que això no és poc—, modifiquen el punt de vista.

La seva immortalitat fa que el personatge de Dràcula ofereixi una gran potència per a la ficció fantàstica

Hi ha diverses trames: d’una banda, la inicial del viatge de Harker als Càrpats i el seu retorn; d’altra banda, la de la malaltia i mort de Lucy Westenra, tractada pel metge holandès Van Helsing. El punt de connexió és Mina Murray, l’enamorada i després esposa de Harker, que és amiga íntima de Lucy. Precisament, Mina té un paper molt destacat a la part final de la novel·la, en la persecució del vampir, en el viatge de retorn al país de Dràcula narrat amb el pols de novel·la d'aventures. També hi ha una trama paral·lela que descriu les vicissituds de Reinfield, un pacient internat al manicomi que dirigeix el doctor Seward. Aquest últim, també pretendent de Lucy, és un personatge molt rellevant, ja que és el que fa venir Van Helsing, a qui havia tingut de mestre.

El primer moment que apareix la paraula vampir triga força a aparèixer. No és fins a la pàgina 186, en boca d’un personatge relativament secundari, Quincey P. Morris —americà, que havia estat també un dels tres pretendents de Lucy:

—[...] No havia vist mai ningú que es trobés tan abatut de cop, des que vaig estar a la Pampa i tenia euga amb la qual solia cavalcar de nit. Un d’aquells grans rats-penats, que anomenem vampirs, li xuclà la sang, de tal manera que no es podia aguantar dreta, i vaig haver de matar-la d’un tret, mentre jeia, agonitzant. (186)

A part de Harker i la seva esposa Mina, els combatents contra Dràcula formen un quartet molt característic de les novel·les d’aventures de l’estil de Verne, Conan Doyle, etc. Encapçalats pel savi i racional Van Helsing, a qui segueixen el diligent doctor Seward, el noble enamorat Arthur i l’americà aventurer Morris. Precisament, Quincey P. Morris havia estat descrit per Lucy en una carta a Mina:

És un xicot tan encantador! És un americà de Texas i té un aspecte tan juvenil i tan sa que sembla gairebé impossible que hagi estat en tants llocs i hagi viscut tantes aventures. Ara comprenc la pobra Desdèmona, encara que a ella les meravelloses històries les hi contés un home negre com Otel·lo. (74)

La novel·la també compta amb alguns moments d'humor, que apareixen esparsos introduïts de manera no forçada. Per exemple, durant el procés de recerca del vampir per Anglaterra, resulten molt divertits els episodis en què els protagonistes interroguen diversos individus per tal d'obtenir informació, als quals tan sols poden convèncer apagant la seva gran set.

Així mateix, un fet molt prominent de la novel·la que l'espectador audiovisual no arriba a capir és la reivindicació del poder de l'escriptura com a font de coneixement (sobretot per mitjà del diari de Jonathan Harker). El llibre recull aquesta reivindicació de forma expressa:

He d'escriure sempre que en tingui l'oportunitat, ja que no sóc capaç de deixar de pensar. He d'anotar-ho tot, tant els petits detalls com els grans; potser al final els detalls més insignificants seran els més útils. (356)

Especialment, pels seus trets d'immortalitat i la capacitat de travessar diverses èpoques històriques, el personatge de Dràcula ofereix una gran potència per a la ficció fantàstica. Això l'emparenta amb altres obres literàries importants, tant d'anteriors, com Frankenstein —en certa mesura, un vencedor sobre la mort—, com de posteriors, com l'Orlando, de Virginia Woolf (curiosament, una altra de les meves lectures d'aquest estiu), el qual, al llarg de tres segles, tot i mantenir la seva mateixa identitat arriba a canviar de sexe. Ben mirat, Woolf resulta encara més agosarada que Stoker.

Amb independència dels elements fantàstics, el gènere que més li escau és el de novel·la d'aventures

Com a gran clàssic que és, la novel·la dóna molt joc a múltiples interpretacions, encara que de vegades sobredimensionades. Hi ha interpretacions psicoanalítiques amb metàfores de caràcter sexual (l'estaca, com a fal·lus; la sang com a semen, els atacs lascius del vampir a les dones, etc); religioses (la sang, "aliment" o "font de vida", com a possible paròdia dels rituals del cristianisme); folklòriques (reprèn les cèlebres llegendes de vampirs de Transilvània); històriques (la llegenda del comte es genera en el context de l'enfrontament de cristians amb els turcs); antropològiques; etc. Tot això hi és i, més o menys, està justificat parlar-ne, però crec que val la pena llegir el llibre sense massa apriorismes (cosa molt difícil, a causa de la pèrdua de la nostra innocència col·lectiva, derivada de tants relats —alguns tan dolents!— sobre vampirs).

Les històries naturals, de Joan Perucho, és la millor novel·la catalana de vampirs (encara que jo diria que és més una novel·la amb vampir, que no pas una novel·la de vampirs)

En la nostra tradició literària, la qüestió dels vampirs també és present i Les històries naturals, de Joan Perucho, és la millor novel·la catalana de vampirs (encara que jo diria que és més una novel·la amb vampir, que no pas una novel·la de vampirs). Precisament, dins del deliciós llibre Els balnearis, Perucho va dedicar una de les seves proses al comte Dràcula i a Bram Stoker. Descriu una hipotètica i molt divertida trobada entre ambdós personatges al balneari de Luhaschowitz (Moràvia), on Stoker i el comte juguen al mah jong havent sopat Stoker (ja se sap que el comte no sopa). L'escriptor i el vampir discuteixen "sobre l'origen aristocràtic d'aquest joc xinès, que els apassionava, i sobre el destí dels dracs vermells, d'elevat simbolisme polític". Perucho, és clar, fa broma, però l'hàbil mescla entre realitat i ficció no deixa de resultar enginyosa i atractiva.

Personalment, jo he tardat molts anys a posar-me a llegir Dràcula i ho he fet aquest estiu 2016, a la frescor de les nostres muntanyes, més amables que els inhòspits Càrpats on té lloc el començament i el final de l'acció de la novel·la. És una lectura que recomano a tothom, fins i tot als escèptics amb el gènere de terror o la novel·la gòtica. De fet, m'atreveixo a dir que, amb independència dels elements fantàstics, el gènere que més li escau és el de novel·la d'aventures. A més, amb totes les accions de recerca del vampir que emprenen els protagonistes —sota la fèrria direcció de Van Helsing—, el llibre s'acosta també a la novel·la detectivesca o de misteri.

El cinema i la televisió han xuclat la sang al mite del vampir per explotar-ne els aspectes més vistosos

Al capdavall, irònicament, el que ha passat amb Dràcula ha estat una operació de vampirització. La literatura ha estat vampiritzada per part del món audiovisual. El cinema i la televisió han xuclat la sang al mite del vampir per explotar-ne els aspectes més vistosos. Afortunadament, la bona literatura és indestructible. Sempre disposem dels textos de les obres clàssiques per acostar-nos-hi, no pas amb veneració reverencial cap a una cosa morta, sinó amb ganes de gaudir d'una obra plenament viva que —malgrat la nostra innocència perduda— encara ens reserva una pila de sorpreses i emocions.

Pere Torra

• Bram Stoker. Dràcula. Traducció de Sílvia Aymerich. Barcelona: Laertes, 1993.