Gairebé cent anys després de la Gramàtica de Pompeu Fabra, assumida com a oficial per l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia ha publicat fa poc una nova gramàtica de la llengua catalana (en aquest país, per a coses tan essencials, sembla que anem de segle en segle). La nova gramàtica és una obra molt diferent de la de 1918, que era molt breu i succinta, i deixava moltes coses a l’aire. El primer que cal dir, doncs, és que la nova obra és ambiciosa, exhaustiva (1.439 pàgines vs. les 135 de la vigent) i està cridada a esdevenir una referència per a la comunitat de parlants dels Països Catalans i, en general, per a totes les persones interessades en la nostra llengua. Amb la gramàtica del 2016, el diccionari —amb noves edicions el 1995 i el 2007— i l’ortografia que està a punt d’aparèixer aquest 2017; l’IEC aporta els elements bàsics per a garantir un ús òptim de la llengua catalana com a llengua de cultura.
Arreu del text hi ha supòsits
de rebuig clar d’algunes formes forasteres
Alguns comentaristes han assenyalat que la gramàtica de 2016 (com també alguns aspectes que s’han conegut amb antelació de la nova ortografia) es caracteritza per una tendència a la màniga ampla i certa tolerància amb formes i expressions procedents de la llengua castellana. Això no és pas així i, tal com remarca M. Teresa Cabré: “la variació que pot admetre una obra que vol tenir caràcter orientatiu no pot ser oberta a totes les formes possibles” (p. XIV). Per això arreu del text hi ha supòsits de rebuig clar d’algunes formes forasteres amb afirmacions com la següent: “Per influència forana, a vegades se senten emprats col·loquialment com a invariables adjectius com gris, cortès i comú. És un ús, però, no acceptable.” (171).
La nova gramàtica no ignora la tradició ni l’abast del domini lingüístic. S’hi poden trobar recollides i ampliades les ensenyances del mestre Fabra en molts aspectes. Potser en podem destacar, per exemple, el tractament dels verbs inacusatius, que tan encertadament havia descrit la gramàtica pòstuma de 1956 editada per Joan Coromines. Així mateix, són remarcables els deutes amb la Gramàtica del català contemporani, una ambiciosa obra liderada per l’enyorat Joan Solà, en tres gruixuts volums, de to molt més “tècnico-acadèmic”.
La descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable
Pel que fa a l’atenció a les diverses varietats de la llengua (incloent l’alguerès), les referències hi són abundants, sobretot en fonètica i en morfologia. Per exemple, la descripció de l’expressió de les fraccions horàries segons el sistema de campanar o el de rellotge és impecable i justifica molt adequadament la seva adscripció a varietats dialectals diferents. Tot i que el primer sistema tingui caràcter específic en la llengua catalana, això no el fa obligatori per a aquelles varietats que no l’han adoptat mai històricament. Ara bé, sí que el text podria ser més precís, atès que, ambiguament, afirma que el sistema de campanar és “habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya” (1181).
Comença a ser fatigant l’abundància d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, etc.) que ignoren les oposicions de marcatge dels paradigmes flexius
Cal destacar el rigor tècnic de l’obra. És interessant, per exemple, el tractament encertat de la relació entre sexe i gènere en els noms que designen éssers sexuats. Aniria bé que alguns usuaris amb influència als mitjans de comunicació (polítics, periodistes, tertulians, etc.) assumissin que, tal com diu la gramàtica, el gènere masculí és el no marcat de l’oposició de gènere, per la qual cosa “un nom masculí plural, com els avis o els llops, pot designar un grup integrat per mascles i femelles” (161). Comença a ser fatigant l’abundància en el discurs públic d’expressions (“tots i totes”, “els ciutadans i les ciutadanes”, “els nens i les nenes”, etc.) que manifesten una gran ignorància de les oposicions de marcatge que caracteritzen els paradigmes flexius de la llengua. Per una confusió entre gènere (categoria gramatical) i sexe, acabaran fent malbé la flexió nominal de la nostra llengua i deixant oberta la porta a la influència de la llengua anglesa, que no presenta aquestes oposicions.
Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària
L’estructura de l’obra és molt adequada, però, tot i que conté un bon índex analític, s’hi troba a faltar un índex dels quadres i figures, que, d’altra banda, resulten molt útils. Encara que tinguin merament caràcter complementari del text, estan molt ben fets i admeten una consulta més o menys autònoma. Per exemple, la figura 31.2, que descriu l’expressió de les parts del dia, és molt didàctica i de gran qualitat.
L’obra de Fabra era d’una qualitat altíssima, però cent anys en feien necessària una actualització. Un segle d’avenços de la ciència lingüística i d’estudis sobre la nostra llengua s’incorporen en una obra de consulta necessària. Fabra mateix hauria estat el primer a rebutjar encastellar-se en solucions pensades fa un segle. En tot cas, la darrera paraula sobre l’èxit i la utilitat d’aquesta obra, com sempre, la tenim tots els que fem servir la llengua i l’estimem.
Pere Torra
- Institut d’Estudis Catalans, Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona, 2016.
- Publicat a La Veu núm. 67, maig 2017.
