La disposició a exercir aviat i efectivament el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya ha posat al descobert el conflicte -antiquíssim i encara no del tot resolt- entre justícia i dret, dret natural i dret positiu, moral i dret, llei divina i llei dels homes...
Els detractors de la llibertat de Catalunya consideren que entre la democràcia (exercir els catalans el dret a decidir el nostre futur) i la llei (una Constitució espanyola que no reconeix expressament aquest dret al poble català) cal donar prioritat a la llei. Situen el compliment de la llei per sobre de la democràcia i punt i final. Aquesta posició de predomini de la llei a tot preu ha servit sovint per a emparar les pitjors dictadures. El règim franquista, per exemple, que ha estat objecte d’una recent comparació lamentable per part de l’expresident Montilla, intentava bastir la seva manca de legitimitat en l’existència de dret, de normes i regles que “regulaven” la vida social. Com saben bé tots els juristes, un Estat democràtic, un Estat de dret no és el mateix que un Estat amb dret i la mera presència de normes escrites no és suficient per a convertir una dictadura en una democràcia.
Naturalment, el meu punt de vista s’oposa frontalment al dels adversaris de la llibertat de Catalunya. Crec que la llei no es pot posar per sobre de la democràcia perquè la democràcia és un valor molt superior, previ, legitimador de la llei (però no pas al revés). La democràcia necessita lleis, però les lleis per si soles no fan que hi hagi democràcia. Quan el president dels EUA, Barack Obama, manifestava fa poc que el dret d’autodeterminació era un valor universal, no pas una cabòria nord-americana, venia a palesar una creença molt arrelada en el poble nord-americà: l’existència de valors o drets, previs a les lleis. Obama, a més, en donava un atribut cabdal, com és el seu caràcter universal, consubstancial a la naturalesa humana. Jo, és clar, estic d’acord amb el president Obama i, de fet, són molts els pensadors de la història que mantenen aquesta posició. La mateixa formulació de les declaracions universals de drets humans estan basades en aquesta concepció. Tant se val el que diguin les lleis d’un país, els individus i els pobles tenen uns drets que deriven de la seva condició humana individual o col·lectiva i ningú no els els pot llevar. Fer-ho és il·legítim i injust, encara que pugui ser "legal".
En la nostra tradició occidental, trobem en els antics grecs un exemple semblant al conflicte que oposa democràcia i llei. Sòfocles explica la tràgica història d’Antígona, que va desafiar el poder establert per tal d’enterrar un dels seus germans, Polinices, proscrit per la llei dels homes, a diferència de l’altre germà, Etèocles, considerat un heroi també mort en la lluita fratricida. En la versió que en fa Salvador Espriu, de qui l’any que ve commemorarem el centenari del naixement, preguntada per Tirèsias si no respectaria la llei, Antígona contesta: “Tots ens devem primerament a les lleis eternes”. Antígona avantposa el seu deure humanitari a la llei vigent dictada pel dèspota Creont. La filla d’Èdip -ja se sap que aquesta era una nissaga ben desgraciada- tenia encara una altra germana, Ismene, de qui es parla sempre molt poc. Ismene -una mena de revers d’Antígona- inicialment també condemna el maltracte al cos de Polinices, però, a l’hora d’anar-lo a enterrar, té por i deixa sola Antígona. Ismene defuig el risc de fer enfadar el poder establert i se’n torna a casa.
A Occident sempre hem vist Antígona com a sinònim del coratge i de compromís social; fins i tot ha estat invocada pels revolucionaris francesos del segle XVIII i, en general, per tots aquells sotmesos a un poder establert, “legal” però injust. En canvi, Ismene simbolitza la covardia i l’anar fent. La tragèdia grega, com les llegendes i els contes de fades, tenia una funció moral, alliçonadora. Afortunadament, al segle XXI a Europa la democràcia assegura que el compromís i el coratge de tot un poble no tingui un desenllaç tan tràgic com el de la bona Antígona.
Naturalment, el meu punt de vista s’oposa frontalment al dels adversaris de la llibertat de Catalunya. Crec que la llei no es pot posar per sobre de la democràcia perquè la democràcia és un valor molt superior, previ, legitimador de la llei (però no pas al revés). La democràcia necessita lleis, però les lleis per si soles no fan que hi hagi democràcia. Quan el president dels EUA, Barack Obama, manifestava fa poc que el dret d’autodeterminació era un valor universal, no pas una cabòria nord-americana, venia a palesar una creença molt arrelada en el poble nord-americà: l’existència de valors o drets, previs a les lleis. Obama, a més, en donava un atribut cabdal, com és el seu caràcter universal, consubstancial a la naturalesa humana. Jo, és clar, estic d’acord amb el president Obama i, de fet, són molts els pensadors de la història que mantenen aquesta posició. La mateixa formulació de les declaracions universals de drets humans estan basades en aquesta concepció. Tant se val el que diguin les lleis d’un país, els individus i els pobles tenen uns drets que deriven de la seva condició humana individual o col·lectiva i ningú no els els pot llevar. Fer-ho és il·legítim i injust, encara que pugui ser "legal".
En la nostra tradició occidental, trobem en els antics grecs un exemple semblant al conflicte que oposa democràcia i llei. Sòfocles explica la tràgica història d’Antígona, que va desafiar el poder establert per tal d’enterrar un dels seus germans, Polinices, proscrit per la llei dels homes, a diferència de l’altre germà, Etèocles, considerat un heroi també mort en la lluita fratricida. En la versió que en fa Salvador Espriu, de qui l’any que ve commemorarem el centenari del naixement, preguntada per Tirèsias si no respectaria la llei, Antígona contesta: “Tots ens devem primerament a les lleis eternes”. Antígona avantposa el seu deure humanitari a la llei vigent dictada pel dèspota Creont. La filla d’Èdip -ja se sap que aquesta era una nissaga ben desgraciada- tenia encara una altra germana, Ismene, de qui es parla sempre molt poc. Ismene -una mena de revers d’Antígona- inicialment també condemna el maltracte al cos de Polinices, però, a l’hora d’anar-lo a enterrar, té por i deixa sola Antígona. Ismene defuig el risc de fer enfadar el poder establert i se’n torna a casa.
A Occident sempre hem vist Antígona com a sinònim del coratge i de compromís social; fins i tot ha estat invocada pels revolucionaris francesos del segle XVIII i, en general, per tots aquells sotmesos a un poder establert, “legal” però injust. En canvi, Ismene simbolitza la covardia i l’anar fent. La tragèdia grega, com les llegendes i els contes de fades, tenia una funció moral, alliçonadora. Afortunadament, al segle XXI a Europa la democràcia assegura que el compromís i el coratge de tot un poble no tingui un desenllaç tan tràgic com el de la bona Antígona.
Pere Torra
- Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, novembre de 2012
- Salvador Espriu, Antígona, Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1955
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada