El llarg camí cap a la llibertat de Nelson Mandela

Aquesta setmana hem rebut una mala notícia: el gran líder africà i mundial, Nelson Mandela, torna a estar malalt. A la seva avançada edat, resulta molt preocupant una infecció pulmonar que ja l’ha dut a l’hospital altres vegades els darrers mesos, derivada en part de la tuberculosi que va contreure a l’odiosa presó de Robben Island. A la seva edat, vull desitjar-li molta més vida encara i em plau parlar d’ell i de la seva obra quan sembla que arriben esperançadores notícies de la seva recuperació. 

Mandela pertany a la tribu xhosa i la seva autobiografia és un llibre excepcional, no tan sols com a testimoni d’una vida i d’una lluita, sinó també una obra molt ben escrita literàriament. Al llibre l’autor reprodueix un emotiu discurs d'un dels caps de la seva tribu. Es tracta d'un discurs molt interessant que Meligqili -nom del cap- va fer en ocasió de la cerimònia ritual d'iniciació en què Mandela mateix i altres companys adolescents feien el pas de nens a homes, circumcisió inclosa. Segons explica el mateix Mandela, les paraules del cap Meligqili van ser molt importants per a despertar la seva consciència i adonar-se realment de la seva situació. Aquestes paraules el van empènyer a emprendre el que ell mateix va anomenar "el llarg camí cap a la llibertat", que, com se sap, Mandela va fer amb èxit, malgrat patir 27 anys d’empresonament i altres dificultats. Deia el cap Meligqili:

Aquí seuen els nostres fills, joves, saludables i bells, la flor de la tribu xhosa, l'orgull de la nostra nació. En la cerimònia d'avui els hem promès fer-los homes, però jo sóc aquí per a dir-vos que aquesta promesa és buida, il·lusa, que mai no podrà ser acomplerta. Perquè nosaltres els xhosa, i tots els negres sud-africans, som un poble conquerit. Som esclaus en el nostre propi país. Som llogaters en la nostra pròpia terra. No tenim cap força, cap poder, cap control sobre el nostre propi destí a la terra que ens ha vist néixer.

Ells -els nostres fills- hauran d'anar a les ciutats a viure en barraques i beure alcohol barat, tot perquè no tenim terra per donar-los on puguin prosperar i multiplicar-se. Espatllaran els seus pulmons dins les mines de l'home blanc, es faran malbé la salut, no veuran mai el sol...i tot això perquè l'home blanc pugui viure una vida de prosperitat inigualable. Entre aquests joves que hi ha avui aquí hi ha caps que mai no governaran perquè no tenim el poder de governar-nos a nosaltres mateixos; hi ha soldats que mai no lluitaran perquè no tenim armes amb què lluitar; professors que mai no ensenyaran perquè no tenim cap lloc on puguin estudiar.

Les habilitats, la intel·ligència, la promesa a aquests joves serà malmenada i només podrà servir per a fer fàcil la vida de l'home blanc. Els regals que avui els hem donat no són res, perquè no els podem donar el regal més gran de tots, que és la llibertat i la independència. Ja sé que Qamata (Déu) ho veu tot i que mai no dorm, però tinc la sospita que Qamata està fent el gandul. Si és així, com més aviat em mori millor, perquè llavors aniré a trobar-lo per a despertar-lo i dir-li que els nostres nens, la flor de la nació Xhosa, estan morint. (p. 34 i 35)

De vegades, penso que la situació dels catalans a Espanya té punts de contacte amb la dels negres a Sud-Àfrica durant el règim de l'apartheid. Nosaltres, aquí a Catalunya, podríem posar exemples semblants als dels sud-africans perquè, com ells, nosaltres tampoc no podem administrar els nostres recursos ni tenim cap control sobre el nostre destí. És això el dret a decidir que no ens és reconegut a l’Estat espanyol. És això. De fet, no hi ha gaires casos al món en què un tribunal d’un país anomenat democràtic anul·li una llei com va fer el TC amb l'Estatut, que era molt poqueta cosa, però que havia estat votat directament pel poble. També podríem esmentar les sentències del Tribunal Suprem contra les nostres lleis que defineixen l’organització de l’ensenyament o l’ús de la llengua, etc. En democràcia, els tribunals estan sotmesos al poble i no pas al revés.

Crec que Mandela és un personatge excepcional, un líder mundial amb una dimensió que ultrapassa la lluita contra l’apartheid. Segurament ha estat un dels premis Nobel de la pau més merescuts que s’hagin donat mai. Al costat dels minúsculs i mediocres polítics europeus a què estem acostumats, Mandela és un gegant. Recomano a tothom la lectura de la seva autobiografia, que, per cert, estaria molt bé que alguna editorial s’atrevís a traduir a la nostra llengua. En podem aprendre moltes lliçons i esperem poder celebrar que el vell Madiba visqui per molts anys. Ell també va aprendre del seu cap la gran veritat que “el regal més gran de tots és la llibertat i la independència.”

Que tinguin una bona Pasqua!

Pere Torra

• Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, març de 2013.
• Nelson Mandela, Long way to freedom, London, Little, Brown and Company, 1994.