dijous, 30 de maig del 2013

El veritable rostre del nazisme

Fer servir el nazisme com a terme de comparació el banalitza, cosa que no tan sols és injusta amb allò amb què es compara, sinó sobretot amb les víctimes de l’holocaust, a les quals es degrada. Per això, ara que es diu que qualsevol cosa és nazisme, resulta oportú recuperar obres literàries que l’han tractat, com les del Premi Nobel Imre Kertész.

Kertész va néixer l’any 1929 a Budapest en el si d’una família petitburgesa jueva assimilada. Quan tot just tenia quinze anys, va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz, primer, i després als de Buchenwald i Zeitz. Sense destí tracta sobre la vida de György Köves, un nen d’origen jueu, de 14 anys, que viu a Budapest durant la 2a Guerra Mundial. La novel·la, escrita en primera persona amb la veu de l’adolescent, conté nombrosos elements autobiogràfics i la podem dividir en tres parts, que corresponen als tres estadis de la seva evolució personal i tenen com a eix central la transformació del protagonista en presoner: 
  1. L’adolescent d’origen jueu (capítols 1-4). 
  2. El presoner (capítols 5-8). 
  3. El supervivent (capítol 9).
Essencialment, Sense destí és una obra sobre la shoah , l’holocaust jueu, però també ofereix una lectura com a novel·la d’iniciació de György Köves. El seu ingrés al món adult es produeix, això sí, d’una forma abrupta i violenta, si bé és progressivament que anem veient els canvis i la presa de consciència per la qual va passant el protagonista. L’ingenu nen de 14 anys, amb una vida relativament plàcida a Budapest, experimenta una metamorfosi, en la qual pren un paper destacat l’assumpció de la seva identitat jueva. Per exemple, György intenta que un company presidiari li cedeixi unes peladures de patata a més bon preu apel·lant a llur origen comú, però l’interlocutor ho rebutja dient-li que ell no és jueu. György, en una mostra de candidesa remarcable, li respon: “I llavors, ¿per què sóc aquí?” (163)

Sense destí no fa propaganda ni tampoc és un text que vulgui inventariar uns fets de forma documental i asèptica, sinó que és una obra literària que pretén aconseguir emoció i reflexió a partir de l’ús de la perspectiva d’un nen de 14 anys, amb una mirada personal i sovint càndida, sobre uns fets que el lector sap que esdevindran horrorosos. Aquesta mirada adolescent inclou dosis d’ironia, pel contrast entre la percepció de György i la gravetat dels fets. A mesura que avança el relat, el distanciament irònic adquireix tons més crus, fins al punt de referir-se al “bon tracte” que rebien els que eren conduïts a les cambres de gas: “a aquella gent se’ls tractava amb molt d’amor, molta cura i amabilitat; els nens jugaven a pilota i cantaven, i l’indret on se’ls asfixiava era molt bonic” (110). La novel·la conté diversos moments en què la veu narrativa planteja una reflexió moral, com quan György, irritat, explica als vells veïns jueus que tot plegat s’havia produït perquè “tothom ha fet els seus passos fins que ha pogut: jo també vaig fer els meus passos, i no tan sols a la fila de Birkenau, sinó ben abans aquí a casa.” (254).

Precisament, un dels aspectes més interessants de la novel·la és la referència als moments de felicitat del protagonista en els camps. Hi ha un instant memorable en què György s’emociona en sentir la flaire de la sopa de pastanaga un cop el retornen, malalt, a Buchenwald. L’olor de la sopa li fa aflorar el desig de viure “en aquell camp de concentració tan bonic” (186), malgrat la irracionalitat d’aquest desig. Precisament, la novel·la es clou recordant que “fins i tot allà, al costat de les xemeneies, en les pauses entre tortures, hi va haver alguna cosa que s’assemblava a la felicitat, era l’experiència que recordava més” (258). En aquestes pàgines la literatura de Kertész assoleix el cim perquè trenca amb els apriorismes que tracten la reclusió als camps d’extermini com un tot, sense atendre a les vivències reals dels que els van patir. Kertész, supervivent dels camps, crea una obra que els transcendeix com a fet històric i aconsegueix reflectir la condició humana en tota la seva autenticitat.

Pere Torra 

  • Publicat a La Veu, núm. 25, maig 2013.
  • Imre Kertész, Sense destí, traducció d’Eloi Castelló, Barcelona, Quaderns Crema, 2003.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada