diumenge, 26 de desembre de 2021

Perseguint encara la vida nova (set-cents anys després de Dante)

Aquest any que deixem enrere és el 7è centenari de la mort de Dante Alighieri. Per què no el llegim? Si no gosem posar-nos a fer-ho amb la Divina comèdia, cosa que cal fer alguna vegada en aquesta vida, sempre tenim l’opció de La vida nova. Es tracta d’una obra breu i singularíssima, un prosímetre que fou el primer llibre que l’autor va escriure. En català, en tenim diverses traduccions i, justament aquest any, la imprescindible editorial Adesiara n’ha publicat una de nova i oportuna. Nosaltres hem treballat sobre la de Manuel de Montoliu, de 1903, que és la primera íntegra en la nostra llengua i té molts punts d’interès. Ha estat editada per Barcino –també aquest 2021– en facsímil en una col·lecció de traduccions històriques que eleva el grau de civilitat de la nostra cultura i conté un estudi a càrrec d’un especialista, de manera que ofereix més que l’obra en si.

El decàleg sobre el fet de traduir escrit per Montoliu és una meravella

La introducció d’aquesta edició és a càrrec de Francesco Ardolino, que parla del moviment dels pintors prerafaelites, Joan Maragall, el Modernisme i tot l’ambient cultural de la recepció de Dante a Catalunya al tombant dels segles XIX i XX. Quins temps de desvetllament! De Maragall, Ardolino en destaca la fortalesa intel·lectual, de vegades massa soterrada sota els prejudicis o “acusacions d’espontaneïtat naïf o d’ingenuïtat talcomragista que li han retret”. També recull la defensa de la necessitat de traduccions que fan tant Maragall com el mateix Montoliu. El decàleg escrit per aquest últim, amb motiu del Primer Congrés de la Llengua Catalana, és un dels textos més intel·ligents que s’han escrit mai en la nostra llengua sobre el fet de traduir.

Dante, que, al costat del nostre Llull, fou dels primers a escriure en llengua vulgar, és una festa de la llengua

La traducció de grans obres clàssiques de la literatura eixampla i regenera una cultura i també la pròpia llengua. Dante, que, al costat del nostre Llull, fou dels primers a escriure en llengua vulgar, és una festa de la llengua i traduir-lo també ho és. La versió de Montoliu és hàbil i bella, ajudada per “la portentosa semblança que amb el nostre català classic té l’antiga llengua italiana”, tal com diu ell mateix al prefaci. Així, Montoliu constata haver trobat “sonets en els quals no he tingut de variar més que un parell de rimes”. Per això, si prenem l’original, comprovem que efectivament la traducció catalana dels versos s’acosta molt al toscà i la rima amb les mateixes paraules no és gens forçada:

ch'Amor m'assale subitanamente,

sì che la vita quasi m'abbandona:

càmpami uno spirto vivo solamente,

e que' riman, perché di voi ragiona.

“Amor m’assalta tant sobtadament,

que gairebé la vida m'abandona; 

i em resta un esprit viu tant solament,

i aquest roman perquè de vós raona.”

La bellesa dels immortals versos de Dante ressona, netament i clara, en el nostre catalanesc

L’edició de Barcino no conté el text original, com sí que ho fa la d’Adesiara. Tot i així, és fàcil localitzar l’original dantesc i contrastar algunes de les opcions lingüístiques de Montoliu. Comentem-ne alguns exemples: “E per questa cagione, cioè di questa soverchievole voce che parea che m'infamasse viziosamente” esdevé “I per eixa causa, ço es, per eixes desconvenívoles veus que semblaven infamar-me de viciós”. L’expressió “desconvenívoles veus” no és pas una traducció literal (l’adjectiu italià soverchievole correspon a “aclaparador”, “excessiu”), però resulta una bonica i atrevida innovació que incorpora un apropiat matís pejoratiu. La frase “e chi allora m'avesse domandato di cosa alcuna, la mia risponsione sarebbe stata solamente 'Amore', con viso vestito d'umilitade” és versionada com “I el qui llavores m’hagués demanat quelcom, la meva resposta fóra estada solament Amor, dit amb humil visatge”. La bellesa dels immortals versos de Dante ressona, netament i clara, en el nostre catalanesc.

El llibre, llegit avui, ens sorprèn per la potència de les hipèrboles amb què es parla de l’amor i es descriu Beatriu

En el que portem escrit encara no hem esmentat Beatriu, que és l’origen i el motor de l’obra. Però què en podríem dir nosaltres que no hagi estat dit? Fins i tot hi ha qui considera que no és més que un element d’una gran al·legoria amb implicacions filosòfiques, religioses, místiques, fins i tot esotèriques. Ja el seu nom (“la que porta beatitud, felicitat”) és ben significatiu. El llibre, llegit avui, ens sorprèn per la potència de les hipèrboles amb què es parla de l’amor i es descriu la dona: “En sa presencia tot se torna humil, / i no es sols ella qui apareix plascent, / ans quiscuna per ella reb honor. / I es en tots els seus actes tant gentil, / que ningú pot haver-ne d’ella esment / que no sospiri de dolçor d’amor.” A la Commedia, Beatriu reapareix i guia Dante cap al cel; deixem també nosaltres que la poesia escrita fa més de set-cents anys ens guiï, segur que arribarem a bon port i ens farà sospirar.

Pere Torra

  • Dante Alighieri. La vida nova. Traducció de Manuel de Montoliu. Barcino, 2021.
  • Publicat a La Veu, núm. 117, gener del 2022.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada