Aquest any, una altra vegada l'escriptor d'origen txec, Milan Kundera, no ha obtingut el cèlebre guardó de l'Acadèmia sueca. De fet, cada any hi ha una pila de candidats a qui no s'atorga el Nobel, que no resultaran mai premiats i gairebé la notícia acaba essent més a qui no l'hi donen. Lògicament, si es tracta d’una cosa que perjudica la cultura, els catalans també ens afecta, i tenim diversos no-premiats, un dels quals fou Àngel Guimerà, primer escriptor català candidat al premi.
Àngel Guimerà no fou Nobel per "no ferir l'orgull castellà"
Fa un temps llegia en un article de Joan-Lluís Lluís que l’autor de Terra baixa fou candidat al Nobel durant disset anys, del 1907 al 1923, i que la raó per no atorgar-li el guardó fou, segons un acadèmic suec, «no arriscar, ni que sigui involuntàriament, de ferir l'orgull del sentiment nacional castellà». Aquesta és la nostra història, que, sens dubte, els nostres inefables federalistes deuen ignorar.
Kundera, com Franz Kafka, té la gràcia de parlar de coses molt greus amb humor
Però he de parlar de Kundera perquè, curiosament, el no-atorgament del premi ha coincidit amb la publicació de la seva darrera novel·la després d'uns quants anys de silenci narratiu. El text de l’escriptor txec és força breu, amb una història d'aparent poc gruix, que, ja des del títol, deliberadament invoca això que anomena insignificança. Kundera, com el seu connacional Franz Kafka, té la gràcia de parlar de coses molt greus amb humor, fins i tot, amb autèntica comicitat. Com deia Gabriel Ferrater, El procés —l'obra de Kafka, no pas el que ens passa— també és un llibre molt divertit, malgrat la seva cruesa. No s'ha de confondre humor i diversió amb frivolitat i banalitat.
L'escriptor txec és un murri, un home molt pràctic, que opta per riure's de les insignificances del món
De fet, Kundera n'és ben conscient quan afirma explícitament que “des de fa temps hem comprès que ja no era possible capgirar aquest món, ni remodelar-lo, ni aturar-ne la desgraciada cursa cap endavant. Només hi havia una única resistència possible: no prendre-se'l seriosament.” (92) Potser deuen trobar que aquest pensament és d’algú que s'ha fet gran? Que abandona la rebel·lia? Que renega de la utopia? Que desconfia de l'ésser humà? No crec que sigui això, sinó que més aviat el txec és un murri, un home molt pràctic. Les insignificances presents a la novel·la són molt variades: la curiosa "reivindicació" del melic —a casa meva, tota la vida n'hem dit llombrígol—; les anècdotes al voltant de Stalin i el mediocre Kalinin, el qual —irònicament— encara conserva el seu nom a la ciutat on va viure Kant, l'antiga Köningsberg; les hilarants situacions que genera el personatge que fa veure que parla paquistanès; la utilitat de la insignificança per atreure les dones; etc. En algunes ocasions Kundera retroba motius característics de la seva obra, com ara la mort del sentit de l'humor a l'era soviètica, que remet clarament a La broma.
La insignificança que ens envolta "és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor"
Perquè les insignificances que festeja Kundera no són superficials. Ben al contrari, rera la seva aparença trivial són la clau de volta de tot: “La insignificança, amic meu, és l'essència de l'existència. [...] Respira, D'Ardelo, amic meu, respira aquesta insignificança que ens envolta, és la clau de la saviesa, és la clau del bon humor...” (135) Tot plegat no ens ha d'estranyar atès que Kundera sempre ha apreciat molt el Tristram Shandy i Jacques el fatalista, dues novel·les —o antinovel·les— que també celebren les insignificances, les digressions, el trencament de la linealitat narrativa, etc. Fins i tot l'escriptor txec va arribar a escriure una obra de teatre inspirada en la novel·la de Diderot, com si en fos una mena de variació musical.
Sense Premi Nobel, continuarem llegint Kundera i Guimerà
Per tant —i perdona la confiança—, no pateixis, amic Kundera, nosaltres et seguirem llegint i rellegint. Guimerà no va aconseguir el Nobel, però al cap d’un segle és ben present entre nosaltres. Aquests dies, Dagoll Dagom reprèn una versió musical de Mar i cel , i l’actor Lluís Homar acaba de presentar ell sol un original muntatge sobre Terra baixa . Al capdavall, rebre o no rebre el Nobel no és més que una enorme insignificança.
Pere Torra
- Publicat a La Veu, núm. 41, novembre de 2014
- Milan Kundera, La festa de la insignificança, traducció de Xavier Lloveras, Tusquets, Barcelona, 2014
